L’odissea de renovar un carnet de conduir.

Missió: intentar renovar un carnet de conduir (que no és meu) i aconseguir un duplicat d’un carnet (ara sí, aquest és meu) que he perdut.

Recomanacions: molta paciència, un bon estat de forma, un llibre o un reproductor d’mp3 per matar les estones llargues d’espera, temps (a poder ser mig matí), diners, un munt de papers, fotos carnet i no deixar-se res a casa.

Avui, aprofitant que havia demanat pont a la feina (sinó després no sé on col·locar els dies de vacances que em sobren), m’he llevat amb una única missió: renovar el carnet de conduir de l’Alba i demanar un duplicat del meu, ja que, despistat de mi, vaig perdre’l l’altre dia en algun indret de la geografia barcelonina que no acabo de tenir ubicat. Recordo on vaig posar-lo, però no recordo com va sortir d’allà. La qüestió és que ara allà on vaig deixar-lo no està i, segons s’ha encarregat de recalcar-me molt el meu pare, “sense carnet de conduir no pots anar enlloc” passant per la típica retòrica de preguntes de “Què passa si te’l demanen? Ja saps que et posaran una multa, no? Has posat la denúncia? Algú pot estar circulant amb el teu carnet de conduir...”.

Doncs bé, sobre tres quarts de vuit ja em trobava fent cua a la Campana (gràcies a la targeta del bicing que m’ha deixat l’Alba, m’hi ha plantat en un moment... amb la bici, perquè només amb la targeta no fem res). Hi havia tot de gent mal posada fins que al final, com a éssers civilitzats que som tots, hem decidit posar-nos en fila índia per evitar futurs merders i allaus quan la gent de tràfic obrís les portes. Aquí ja m’he trobat amb el primer inconvenient: m’havien dit que obrien a un quart de nou i resulta que ho feien mitja hora més tard. Però bé, no passa res. Com sóc un home previsor, he tret de la meva motxilla el llibre que sempre porto a sobre, que m’ha fet menys pesada l’espera.

Quan he entrat a l’edifici després que dos guardes de seguretat obrissin les portes, he pujat al segon pis per les escales (exercici de bon matí). Allà, després d’esperar-me poc temps, m’ha atès a la finestreta d’informació una noia simpàtica (però que anava per feina) que ja m’ha fet veure que una de les meves dues missions no podria ser complida: la renovació del carnet de l’Alba.
SENYORA: Le falta el talón-firma.
SERVIDOR: ¿Lo cualo?
SENYORA: El talón-firma.
SERVIDOR: Ah!! Pero llevo el certificado mèdico de la susodicha. (ja em dius tú que tenia que veure el certificat metge amb el suposat talón-firma, però per provar-ho...)
SENYORA: Sí, pero le falta el talón-firma.
SERVIDOR: (amb ganes de dir... el talón què? És que solo lo ha repetido tres veces...) Ah!! Así que no puedo renovar-le el carné? Llevo su autorización, el DNI original, sus firmas por todos lados... y en la pàgina web no ponía nada de esto...
SENYORA: Pero sin el talón-firma no puedo hacer nada... (no es cansaria mai de dir la paraula composta talón-firma?). Para su duplicado sí: rellene este impreso y vaya a la ventanilla cinco y luego a la séis.

Com diu la cançó: La vida es una tómbola, tom-tom-tómbola, de luz y de colooooor, de luz y de colooooor... I sí, la tómbola s’havia posat en funcionament: jo era el color i ells eren els que em feien veure la llum de tot el que m’havia deixat a casa.

De totes maneres ningú em treu aquella il·lusió i ganes que té un quan, per qualsevol paper burocràtic has de fer la peregrinació per un conjunt de finestretes que t’han d’ajudar a complir la teva missió. Quina emoció!! De totes maneres aquesta vegada eren poques: només dues.

Obedient, he omplert amb bolígraf i amb lletra d’impremta l’imprès que m’ha donat la senyoreta, he agafat número i m’he posat a fer cua. Per sort meva, la finestreta cinc no era una única finestreta, sinó un conjunt de cinc que feien que les coses anessin més ràpid. Això sí, sense ells estressar-se molt, com s’ha encarregat de fer-me veure una de les senyores que ocupava el bàndol oposat al meu que mentre esperava que la gent acudís amb un somriure als llavis a la seva finestra, ella es ventilava amb cara de fàstic amb un ventall negre d’aquells de tota la vida decorat amb motius florals.

He aconseguit pagar la taxa (divuit euros amb quaranta cèntims)...

SENYORA FINESTRETA 5: ¿Lo lleva justo?
SERVIDOR: No, lo siento.
SENYORA FINESTRETA 5: Bueno, no pasa nada. Acuérdese para la pròxima vez.
SERVIDOR: Uy, tranquila, que dentro de diez años seguro que me acordaré de traer el importe exacto!

... i m’he dirigit a la finestreta 6, on després de tornar a agafar número, m’han tocat esperar uns cinc minuts perquè m’atenguessin. Aquí es pot dir que la partida ha quedat igualada: jo m’havia deixat les fotografies tamany carnet a casa. Tràfic 1 – Servidor 1. Uff!! La missió havia fracassat en la seva totalitat. Quin desastre!! Però tot no estava perdut, ja que m’ha dit la noia que si volia durant el transcurs del matí podia venir amb les fotos i que no feia falta fer cua. A mi se m’ha encès la bombeta i m’he dit: “Tens una missió que complir!! De tu depèn molta gent (bé, l’Alba i jo, només)! Així que fes el cor fort i intenta resoldre el problema per no haver de tornar un altre dia! No renunciïs als teus principis!!”.

I així ho he fet. Li he explicat el meu problema amb el talón-foto a la senyora, m’ha donat l’imprès i m’ha explicat com s’havia d’omplir. He trucat a l’Alba i li he comentat. M’ha dit que passés per l’oficina que m’ho signaria.

La màquina es començava a posar en marxa. Les següents missions que se’m presentaven eren:
1) Recollir les fotos per casa.
2) Anar a l’oficina de l’Alba a que em signés el talón-foto.
3) Tornar a tràfic.

Dit i fet!! Torno a agafar el bicing i vaig fins a casa a recollir les fotos. Evidentment, eren sobre la taula, rient-se de mi i fent conya entre elles i comentant com podia ser tant despistat. Torno a baix per agafar de nou la bici. Merda!! La màquina em diu que han de passar deu minuts des de que deixo una bici fins a que la puc tornar a agafar a la mateixa parada. No passa res, la missió és prou important perquè m’aturi una ximpleria com aquesta. Decideixo per fer temps, pujar i canviar-me de roba: em poso malles, samarreta sense mànigues i em penjo el camelbak a l’esquena. Després he decidit sortir a córrer i d’aquesta manera evito haver de tornar a passar per casa novament.

Ara sí que han passat deu minuts i puc agafar la bici. Arribo a l’oficina de l’Alba i pujo. M’obre la porta un senyor tot encorbatat que em mira amb mala cara (la pinta que hauria de fer jo canviat per fer esport!).Surt l’Alba, m’ho signa i mentre reviso els papers, no trobo un sobre on estava el certificat metge i el carnet antic d’ella. Merda!! Merda i merda!!

Per evitar que la màquina em torni a dir que no puc agafar bici perquè no han passat els deu minuts de rigor, vaig corrents fins a casa (uns deu minuts aproximadament). Total, ja estic canviat!! Sí, m’havia deixat allà el sobre. El busco, el trobo, li faig un petó i torno a baixar.

Agafo bici de nou: la 21!! Cago’n cony!! L’última de totes!! Em pujo, començo a pedalar i resulta que no canviava de marxa!! La missió, la missió, que res t’aturi!! Decideixo recular, la torno a desar i me n’assigna una altre que funciona.

Amb un quart d’hora sóc a la Campana. Ara he de tornar a fer cua de nou per pagar les taxes de renovació del carnet de conduir de l’Alba. Trec número i quan em toca torno a pagar els divuit euros amb quaranta cèntims amb un bitllet de vint tot esperant que es torni a reproduir la conversa d’abans de l’import just. Però no, aquesta vegada la senyora que m’ha tocat no m’ho demana. Segur que va bé de canvi i es vol treure quincalla de sobre...

Decidit vaig cap a la finestreta sis i li comento a un senyor que atén que abans m’ha dit la senyora que tenia tot just al costat i que ara no hi és que com m’havia deixat les fotos a casa que si tornava per portar-les no havia de fer cua, que m’ha posat un segell a l’imprès que abans he omplert (li ensenyo) que en principi m’ha de servir per demostrar que ja he estat abans, però que si vol puc ensenyar-li el número que fa tot just una hora m’ha donat la màquina aquesta d’aquí al costat que li pitges el botó i t’entrega una papereta amb el número que t’ha assignat i que, previsor de mi, m’he l’he guardat a la butxaca... Em diu que no hi ha problema i que què vull fer? Home voler, voler... Li comento: la renovació del carnet de l’Alba i un duplicat del meu. Per la renovació del carnet de l’Alba ja li he portat el DNI original, l’autorització signada per ella amb data d’avui, els impresos omplerts per ella i baixats d’internet, el certificat metge, he pagat les taxes,... ah!! i el talón-foto!! i que espero que no m’hagi deixat res, perquè sinó m’agafarà un atac i hauré de passar per l’Ajutament a recollir el premi que em donaran a la persona que ha fet servir el servei del bicing més vegades durant un dia en un temps tant curt.

Després de passar una estona aconsegueixo complir la missió: renovar el carnet i fer un duplicat del meu. Si es que quan jo em proposo una cosa... Ara sí, he fet més esport del que tenia previst i em sento cansat. Pujo des de la Campana a Sant Pere Màrtir mig corrent mig caminant i quan estic baixant, fa tanta calor, venen tantes bafarades d’aire calent i pica tant el sol que decideixo girar cua i posar-me a refugi de les quatre parets de casa perquè per avui ja he tingut prou estrès i corredisses amunt i avall!!