Marxa de resistència 7 cims: més dura del que imaginava!!

La benevolència de l’organització en decidir l’hora de sortida (tres quarts de set del matí) i la relativa proximitat de Barcelona (una hora a tot estirar), va fer que poguéssim dormir una mica més que de costum i no haguéssim de matinar tant. Les cinc del matí va ser l’hora oficial de quedada al lloc de sempre: Xavi, Jordi Atleta, Txell i un servidor.

Amb la celeritat i destresa en la conducció del Xavi, vam arribar quan passaven cinc minuts de les sis del matí a Torrelles de Foix (també anomenat de manera afrancesada Torrelles de Fuà pel Jordi Atleta) i aparcàvem creuant-nos amb al germans Vernet que ja havien recollit la targeta de pas i els pertinents regals.

Onze graus marcava el termòmetre del cotxe del Xavi i la veritat és que feia fred, però era un fred d’aquell que a la que et poses a caminar de seguida passa a la història. Recollim també nosaltres la targeta i saludem al Josep i la Maria que ja eren per allà. També hi ha cares conegudes com la del Xavier i la Dolors que des de la Montserrat-Reus sempre la fem petar. Hi havia gent repartint targes plastificades amb un llaç negre i una inscripció que deia: “Per una Copa Catalana més segura”. Encara era viu el record de la Travessa del Montseny i el que allà va succeir. Vaig buscar, però no vaig trobar a ningú que me’n pogués donar cap per penjar-me-la de la motxilla com feia tothom.

A dos quarts de set en punt, després d’haver fets els meus previs i indispensables estiraments i d’haver escoltat la xerrada prèvia d’un dels organitzadors explicant-nos les senyalitzacions que havien col·locat al llarg del recorregut (per cert, un deu per ells), s’encenia el coet de rigor i quan esclatava al cel, la gent començava la marxa cadascú al seu pas i sota la consigna per tot el nostre equip de “sortim fort i acabem apretant”. Encara me’n ric!!

Des del punt inicial de la marxa el camí ja feia pujada constant i serpentejava. Aquí el nostre grup s’ha fragmentat com gairebé sempre i el Xavi, el Raul, el David, el Jordi Atleta i un servidor hem començat a imposar un ritme bastant fort i la resta s’han quedat enrere. En pocs minuts el fred ja ha passat a millor vida i la màniga curta ja va fent acte de presència. Arribem al Clapí Vell (primer cim), fitxem al control i seguim cap avall corrent buscant el segon cim de la jornada, que està a tocar d’aquest. Arribem a l’Aliga en pocs minuts, ens fem la fotografia de rigor i ens llancem per la pendent com kamikazes aprofitant la baixada tot sentint de fons el Xavi que remugava: “Això ho pagarem més endavant!”.

Passem pel primer avituallament líquid i algú pregunta si hem de parar. Com que no és cap control i no hem de marcar la targeta passem de llarg sense aturar-nos. El camí convidava a córrer i això era precisament el que fèiem. Ja ens estàvem queixant de gana i vam rebre el primer avituallament amb menjar (quilòmetre quinze i mig) amb els braços oberts. Va costar arribar-hi, però quan hi vam ser i veient la quantitat de menjar que hi havia (donuts, alguna pasta, tot tipus d’embotits i pa de pagès) se’ns van obrir els ulls com a plats i vam menjar per calmar el cuc. Què bo que estava tot!!

Ara, amb la panxa plena, ja estàvem disposats a pujar tot el que se’ns posés per davant. Bé, amb el permís de la digestió que s’estava començant a posar en marxa. Ara tocava ascendir el Montmell (tercer cim de la jornada), que se’ns presentava davant com un autèntic colós amb dues punxes. La pujada era preciosa, i més ho hagués estat si els arbres cremats que hi havia haguessin estat verds i plens de fulles. Aquí començo a parlar amb un palestí establert a Barcelona des dels disset anys quan va venir a estudiar. M’explica una mica la seva història, però quan les primeres rampes fortes es fan presents i els esbufecs predominen sobre les paraules, callem i tirem endavant cadascú al seu ritme. La pujada es fa molt dura!! Pedres en forma d’escales per salvar el desnivell. I si no en teníem prou amb això, havíem de superar una punxa per baixar i tornar a remuntar el que havíem descendit. De tant en tant em permetia el luxe (i la necessitat) de parar i tombar-me cap enrere per gaudir del paisatge impressionant que hi havia a la meva esquena i que em permetia contemplar com anaven evolucionant els meus companys en plena pujada. Quan arribo a dalt de tot saludo al David que havia fet cim abans que jo i esperem a la resta de companys. Em quedo bocabadat mirant arreu. Les vistes són d’aquelles que fan que et quedis embadalit contemplant-les, i això és el que faig mentre que no arriba la resta del grup.

Reprenem la baixada tot carenejant la muntanya fins a trobar un autèntic camí de cabres que baixa de forma gairebé vertical. Quina baixada més tècnica que hem de superar ajudant-nos de mans i peus! Això sí, una perla mentre baixem: l’església de Sant Miquel.

Ens agrupem a l’avituallament líquid i tirem endavant per un sender estret i que passa per sota uns arbres. Ara la calor ja feia acte de presència i el sol començava a escalfar els nostres caps i aquesta cobertura l’agraïm força. Ara venien dotze quilòmetres de caminar i caminar sense trobar cap altre avituallament.

Potser va ser la pujada a ritme tant viu que vam fer al Clapí Vell i a l’Aliga, potser va ser que vam anar corrents a la majoria de les baixades al començament de la cursa, potser va ser la calor que conforme va anar aixecant-se el dia i malgrat estar una mica tapat quan el sol treia el cap picava de valent o potser la barreja de tots aquest factors, va fer que ens exclaméssim més d’una vegada de que la marxa s’estava fent feixuga i pesada i de que els quilòmetres se’ns feien eterns. El Raul s’havia despenjat del grup perquè volia anar al seu pas i ara només en quedàvem quatre.

Arribem a l’avituallament sòlid (quilòmetre trenta-dos) amb molta gana i bastant cansats. No recordo de cap marxa haver-me trobat tant cansat a aquestes alçades de cursa, i quan vaig agafar l’entrepà i el got de Coca-cola vaig seguir l’exemple del Xavi deixant-me caure al terra. Als pocs minuts rebem una alegria en forma del Raul, que el fèiem més enrere, però que al seu pas i mica en mica ha anat fet camí. Ja estàvem de nou junts. Per postres, meló i síndria, boníssims i a seguir endavant que encara ens quedava pujar a quatre cims més.

Els dos cims següents, el Montagut i el Formigosa, són d’aquells que la pujada és tremendament empinada i que fer un pas per ascendir costa suor i llàgrimes. Quines autèntiques parets. Curtes, però que et fan patir de valent. Recordo la imatge del Xavi quan va arribar a dalt de tot del Montagut amb la cara desencaixada i amb les ulleres de sol a la mà. Era l’autèntic reflex del patiment!

No es pot dir que quan vam arribar a dalt de tot del Formigosa ja estava tot fet, perquè encara quedaven els dos últims cims, però la veritat és que saber que la part més dura ja havia passat va donar-nos noves energies. Ara el pas era més viu i en alguna que altre baixada corríem i tot.

Però aquí no va acabar el patiment. Encara ens esperava una petita sorpresa: la pluja. Va fer acte de presència sobre les dues del migdia, quan passàvem per un tram que ja havíem fet a la Montserrat-Reus i que no era de grat record a conseqüència de la dificultat de caminar per sobre les pedres mal posades. Va ser treure l’impermeable i deixar de ploure. I, per la llei de Murphy també coneguda per llei Xavi Canaleta que no parava d’anunciar-ho als quatre vents, quan ens el vam treure no va trigar ni cinc minuts que tornava a caure aigua.

Vam coronar els dos últims cims, el Solanes i el Castellar i una forta baixada va deixar-nos al peu de d’una carretera asfaltada que va dur-nos directament a l’últim avituallament sòlid (quilòmetre quaranta-vuit) al Coll de Carbons. Allà, de fons i mentre estàvem acabant de menjar vam sentir uns crits de fons: la Dolors, el Xavier, el Juanito i el Miquel Atrapeu-looo/Visca la terra lliure arribaven. Vam saludar-nos i vam aconseguir que el Miquel ens entregués una fotocòpia plastificada amb el llaç negre i per la seguretat a la Copa Catalana que vam penjar-nos de la motxilla.

Ara sí que ja tot era gairebé baixada exceptuant un parell de quilòmetres de pujada, entre el cinquanta-tres i cinquanta-cinc. La marxa no ens donava treva i ens havia de fer patir fins al final. Un final que vam fer corrents gràcies a l’estímul de l’Atleta que, com un posseït va començar a córrer muntanya avall en buscar de l ‘arribada a Les Dous, on paràvem el cronòmetre en onze hores i quatre minuts. Temps discret, però que vist el que hi havia i el que vam patir, podem estar orgullosos i satisfets. El Raul va arribar uns minuts més tard, però l’ovació de la tarda se la va emportar el Miquel que amb els braços alçats com si fos un torero saludant al públic, amb passadís incorporat i entre aplaudiments va acabar la seva participació a la 7 cims.

No diré que han estat els seixanta quilòmetres més durs des de que faig marxes, però tampoc diré que va ser un camí de roses. Potser vaig trobar a faltar la dutxa final, que amb aigua ben freda sí que van aprofitar el Xavi i el Jordi. Jo es que sóc molt home i només em dutxo amb aigua calenta... Hauríeu d’haver sentit els crits del Juanito mentre l’aigua glaçada li relliscava per sobre. Se sentien des de fora dels vestidors!! Esgarrifant!! Una sensació colpidora i que trigarà a esborrar-se de la meva memòria!!

M’HA AGRADAT.
Organització perfecte: molt bona senyalització (marques amb guix al terra i trossos de banderoles) que feien que perdre’s esdevingués una missió impossible i molt bons avituallaments. Potser vaig trobar a faltar-ne un més de sòlid, però la veritat és que la quantitat i la quantitat de menjar eren excel·lents.

La samarreta tècnica de regal. Tot un encert per part de l’organització. Sempre és d’agrair... i de portar!!

El bon ambient i bon rotllo que hi ha entre els participants de la Copa Catalana. Sempre una broma, un somriure, una paraula o un crit d’ànim és d’agrair.

NO M’HA AGRADAT.
El trobar-me tant cansat tant aviat. És una sensació realment angoixant el veure que vols i no pots.

Els rumors que vam poder sentir de que la Cap de Rec d’aquest proper cap de setmana potser es suspèn a causa de la neu caiguda aquests dies. Vaig parlar ahir amb el Jaume, que és del club que l’organitza, i sembla que en principi tira endavant. Creuem els dits perquè no passi res!