Sueques i Bond, James Bond.

Ahir, revetlla de Sant Joan. Ara m’ha vingut una pregunta al cap: encara fan macrofestes d’aquelles a l’estació de França o al Palau Sant Jordi que et cobraven un munt per l’entrada i amb moltes consumicions? Crec que aquest any no he vist cap anunci pel carrer ni n’he sentit cap per la radio anunciant-ne. De totes maneres, com que tampoc som d’anar-hi a cap, vam decidir fer alguna cosa tranquil·la (el mateix que l’any passat): sopar a casa un amic i després sortir per Gràcia que a la plaça Rovira hi havia un grup que tocava música en directe.

Quan vam arribar a la plaça després de sopar, fer-la petar, haver consumit la coca (de la de crema i fruita) i el cava de rigor, i haver esquivat tot un seguit de petards llençats amb mala llet per nens sense casa que surten a fer mal i a trencar coses, la música ja havia començat. Agafem la consumició a la barra i som-hi, a ballar s’ha dit!! Avançada la nit, un parell de noies amb una copa de cava a la mà que per la cara no eren de Berga ni de Mataró ni del Delta de l’Ebre, sinó més aviat centre europees, van demanar-nos si els podíem tirar una foto amb la seva càmera. Evidentment, no vam negar-nos-hi i vam començar a xerrar amb elles. Quan vaig incorporar-me a la conversa que havien iniciat el Marc i l’Alba, vaig preguntar-los que d’on eren. “Swede”, va dir-me una. Ostres Suïssa!! L’Alba va corregir-me i va dir-me que no, que no eren suïsses, sinó sueques. Sense pensar-m’ho i fent-me l’entès, vaig deixar anar un “like Abba” ben fort. Qui no coneix aquest grup? Van dir que sí i, a petició d’una d’elles vaig haver de cantar quelcom d’aquest grup. L’única cançó que va venir-me al cap (l’alcohol feia que el meu cervell treballés a poc a poc i a ritme pausat) va ser la de Waterloo. Així que, com aquell que domina la lletra vaig cantar afinant tot el que vaig poder (o sigui, res): “Waterlooooo, nana nanà nana na nanàaaaaaaaa. Waterloooooo....” i vaig emportar-me l’aplaudiment d’aquell parell de dones.

Més endavant, després de que la paraula sueca em rondes pel cap una bona estona, vaig decidir-me a fer la pregunta del milió de dòlars, aquella que havia estat predestinat a fer aquella nit (i jo no ho sabia) des de que havia sortit de sopar de casa el Joel. Vaig dirigir-me a elles i els vaig deixar anar: “Do you know Fernando Esteso or Andrés Pajares? The film ‘Los bingueros’ is good!!”. Van mirar-me amb cara de sorpresa fent-me saber que no, que malgrat ser sueques, no coneixien ni la pel·lícula ni els actors. Jo que em pensava que aquestes pel·lícules havien traspassat les nostres fronteres i eren un clàssic a d’altres països com ho son aquí... Qui no recorda el desembarcament de sueques dels anys setanta i aquell parell de personatges tirant-los els trastos a tort i a dret? Bé, això els passa perquè no tenen el seu particular Cine de barrio (des d’aquí aprofito per demanar la tornada de José Manuel Parada!!, clàssic entre els clàssics i Pablo Sebastian, pianista entre els pianistes).

Avançada la nit, vam estar parlant amb un noi que, casualitats de la vida va dir-nos que el seu germà es casava el mes vinent amb una sueca i que havia anat a viure a Suècia. Després de xerrar una estona amb ell, va aparèixer un amic seu panxut, alt, amb la camisa beige per fora i amb un got a la mà de whisky i coca-cola que va dir-me:
JB: Vos deveu tenir nom, no?
SERVIDOR: Sí, Jordi. I vos?
JB: Bond, James Bond. (i va marxar amb el got a la mà i balancejant-se d’una banda a una altre amb una certa aureola fatxendosa).

La feina va ser meva per dir-los a les sueques assenyalant a l’individu en qüestió que havia conegut al Bond, James Bond, però que tenia dubtes de si era en Sean Connery, en Pierce Brossnan, en Timothy Dalton o en Roger Moore. Una d’elles em va dir que segurament seria “the next”, el següent Bond! Vaig posar-me en un embolic preguntant-los si sabien qui era l’Austin Powers, per fer el símil entre el de veritat i el de broma. Vaig començar a explicar-los, però com que no me’n sortia, vaig agafar al Marc pel braç i vaig deixar-lo a càrrec de la missió (impossible?). Ara no sé si se’n va sortir o no...

L’endemà havien d’agafar l’avió per tornar a Suècia així que van marxar abans de que l’orquestra acabés de tocar. Van demanar-nos de fer-se una foto amb nosaltres, cosa que no vam poder-nos negar i l’Alba va donar-los el seu mail perquè ens la fes arribar un dia d’aquest.

CONCLUSIONS DE LA NIT.
Veient com el Marc i l’Alba parlen l’anglès, he vist que estic molt peix. Però tranquils, que encara que el meu nivell sigui molt macarrònic, vaig aconseguir entendre’m perfectament.

Hi ha més gent, a part del meu cosí, que porta camises estil Jose Corbacho.

Tots portem un Bond, James Bond dintre nostre (encara que sigui a la catalana). Només hem de deixar-nos anar. Els cubates “agitados pero no revueltos” ajuden.

Vaig treure’m un pes de sobre: després de l’ensurt inicial de la poca internacionalitat del Pajares i l’Esteso, vaig respirar tranquil saben que l’Austin Powers tampoc havia traspassat la frontera sueca. Tant els uns com l’altre estan a la mateixa alçada...