Cavalls del Vent’08.

Una altra fita d’aquesta temporada aconseguida. No sense patiment, això sí. Ha estat un bon entrenament pel proper objectiu que ja és a tocar: la CCC de l’Ultra-trail du Mont-Blanc. Cavalls del Vent és una travessa dura, d’aquelles que et fan suar de valent. No és un passeig i pateixes de valent. Nosaltres vam escollir la modalitat sub36 (fer-ho en menys de trenta-sis hores), i ho vam aconseguir. Imagino que per la propera vegada ens marcarem la fita del sub24, que és una autèntica prova de foc.

Ah!! Aquest post pretén ser un recull de les anècdotes que vam passar i dels fets ocorreguts durant la travessa que siguin dignes de destacar. M’estalviaré anar dient tota l’estona lo bonic i les vistes espectaculars que va deparar-nos en tot moment el parc natural del Cadí-Moixeró. Vam passar per llocs idíl·lics, vam veure isards a pocs metres de distància, cérvols, ocells, vaques i cavalls. En fi, que tot el que pugui escriure crec que es quedaria curt.

Divendres, 1 d’agost de 2008: arribada.

Arribem el Jaume i un servidor als voltants de les set de la tarda al refugi de Gresolet. L’anècdota de la jornada és que al tram de pista que agafem per arribar al refugi per passar la nit, ens trobem a l’inigualable Tomàs Molina. Sí, sí, el famós home del temps de TV3. Em va fer il·lusió, que voleu que us digui. És el meu ídol televisiu. Després de xerrar un parell de minuts i fer-li memòria que jo vaig escriure fa temps un post al blog que parlava d’ell i que gentilment va respondrem via correu electrònic per donar-me les gràcies, vam reprendre el tortuós camí.

Allà al refugi de Gresolet, vam trobar-nos amb el Jaume Terés i uns quants màquines més que sortien aquella mateixa nit a les 00:00h per fer la Cavalls de Vent en menys de vint-i-quatre hores. I, evidentment que van fer-ho. Ens en vam assabentar més tard.

Mentre sopàvem (sopa, mandonguilles i flam) va arribar el Luigi, el tercer component de l’expedició sub36. Ens van assignar una habitació de sis, a la planta de sota del refugi: humitats a les parets i olor a tancat és el que vam haver d’aguantar durant tota la nit. La veritat és que quan la noia ens va dir que dormíem a l’habitació ho va fer així: “No té ventilació, però si deixeu la porta oberta passa aire”. Malament!! De fet el Luigi ja hi havia dormit la vegada que va estar-hi i ens ho va comentar.

Sobre les 23:00h ens posàvem al llit, però fins les 2:00h no vam aconseguir agafar el son: els nervis i la bona estona que vam passar xerrant i rient van ser els culpables. Vam sentir al grup de màquines marxar a les 00:00h i també crítiques i més crítiques al propietari de l’hostal, un tal Susso, que a nosaltres tampoc no és que ens tractés molt bé. No ho sé, crec que no hi tornaré a dormir en aquest refugi. Tot eren esbroncades i crits per part seva. S’ho hauria de fer mirar.

Dissabte, 2 d’agost de 2008: dominguero’s power.
Tram: Gresolet – Cortals de l’Ingla.
Temps invertit: 5:00h – 19:11h.

Ens llevem a les 4:00h i després d’esmorzar comencem a caminar. Com que encara era de nit, vam perdre’ns un parell o tres de vegades, però no per un espai molt gran de temps. El Jaume i el Luigi ja l’havien fet i més o menys es coneixien el camí.

A bon pas arribem a les 8:05h al refugi de Sant Jordi. Allà l’amabilitat de la persona que ho portava deixava molt que desitjar. L’home era bastant estúpid i semblava que li féssim nosa. Ja vam tremolar una mica pensant que com tots als refugis ens passes el mateix, podíem acabar a crits i a bufetades. Tant costa ser una mica amable amb la gent?

Al tram següent va produir-se la primera desgràcia per al pobre Jaume: gravant una baixada a tota màquina amb la càmera, no va recordar-se de tancar la cremallera de la butxaca i se li van caure totes les barretes pel terra. Arribats gairebé a la cruïlla de Gréixer, va adonar-se’n que no duia el mòbil. Com que no va voler remuntar tot el que havíem baixat, ara el mòbil deu estar en mans d’una altra persona o l’any vinent creixerà un arbre de Nokia i podrem fer collita de telèfons a la primavera.

Com que a la tercera va la vençuda, al refugi del Rebost eren l’amabilitat personificada. El porten un matrimoni molt simpàtics. Van donar-nos aigua i aquí ja va començar la nostra experiència dominguera: vam estar xerrant uns tres quarts d’hora amb ells. Greu error, ja que quan vam tornar a començar (encara quedaven gairebé mil metres de desnivell positiu seguits per pujar) ens havíem refredat massa.

Arribant al Puig de Comabella va sortir de mi un instint assassí. M’explico: suava sang i llàgrimes per arribar a dalt de tot. Movia treballosament els pals i les cames i esbufegava de valent. De sobte, un noi d’uns tretze anys que baixava acompanyat del seu pare, va deixar-li anar: “No sé perquè pugen fins aquí dalt si arriben tant ofegats”. Comorr? Perquè les poques forces que em quedaven les havia d’emprar per intentar arribar al cim, que si no hagués llençat al pal estil javelina per intentar travessar el noi.

Un cop vam ser al refugi del Niu de l’Aliga (2.510 metres d’alçada), vam patir la segona alenada dominguera. Només arribar el Luigi (que ja hi era des de feia uns cinc minuts) em va alertar del que m’esperava dintre: “Això que veuràs a continuació segur que sortirà al teu blog”. Entrem i som rebuts a ritme de música de Los Chunguitos amb coreografia del cambrer que anava amb un barret estil Humprey Bogard. De ben segur que eren cançons extretes d’algun àlbum recopilatori perquè va sonar el bo i millor del seu repertori: versionant el Vivir así es morir de amor del Camilo Sesto, i el temazo, segons paraules del barman al Luigi mentre estava demanant els cafès, que va ser Dame veneno que quiero morir. Només faltava en Justo Molinero per allà per acabar de donar un ambient una mica més flamenc. A aquesta onada casposa de música canyí (que no menystinc, que consti), s’ha d’afegir també un altre tic dominguero: l’hora que vam estar per dinar. Diré, però, que no vam tenir molta culpa, ja que els que portaven el refugi no es van donar molta pressa en servir-nos els entrepans de llom. Finalment vam poder posar-nos en marxa per fer-nos passar el fred que ja s’havia instal·lat dins nostre.

La segona desgràcia del dia pel Jaume, va succeir-li quan afrontava una forta pendent buscant el refugi de Serrat de les Esposes. Allà, va relliscar i va caure d’esquenes amb la mala sort que va trencar-se-li un pal i va fer-se alguna rascada que altre al colze i a l’esquena. Quan va alçar-se i vaig veure que no havia estat res (jo anava darrera seu) vam continuar el camí i a les poques passes va ser el meu torn de caure. Quin desastre!! Jo vaig sortir més ben parat que no pas ell, ja que vaig conservar intactes els pals, però vaig fer-me alguna que altra esgarrapada a la mà.

Vam arribar al final d’etapa a les 19:11h. Al refugi de Cortals ens van atendre meravellosament bé. El porten un parell de noies molt simpàtiques. El sopar, encara que curt de sal que s’arregla posant-hi més, estava per llepar-se els dits: sopa, pollastre rostit i iogurt. Boníssim!! Mentre menjàvem vam estar enraonant amb tota la gent que compartia taula amb nosaltres intercanviant opinions i anècdotes d’altres travesses. Vam anar a dormir d’hora, ja que el cansament era molt gran i havíem de recuperar forces per l’endemà.

Diumenge, 3 d’agost de 2008: anem per feina.
Tram: Cortals de l’Ingla – Gresolet.
Temps invertit: 5:05h – 12:14h.

Després del son mig reparador (unes sis horetes) vam despertar-nos a les 4:30h, i després d’esmorzar vam posar-nos en marxa. Era de nit encara, però la temperatura fresca convidava a caminar. Aixecar-nos tant d’hora va permetre’ns veure la sortida del sol. Fantàstic!! Quin moment!! És d’aquells que triguen en esborrar-se de la retina. Era tant, tant, ... romàntic que gairebé vam estar a punt d’abraçar-nos, donar-nos la mà i fer-nos petons amb molt d’amor.

Quan vam sortir del refugi de Prats d’Aguiló i vam començar a pujar cap al Pas dels Gosolans, quan estàvem gairebé a dalt, va començar a perseguir-nos al Jaume i un servidor un cavall. Sí, sí, com ho llegiu. La pendent era considerable i estàvem a gairebé 2.400 metres d’alçada. Imagineu-vos doncs el que ens constava avançar i fer un pas. Doncs el cavall darrere nostre fent sonar l’esquella que portava. I no és que anés a poc a poc, anava com una fletxa. El que ens salvava era que cada quatre o cinc passes seves (que equivalen a deu o dotze nostres) s’aturava i se’ns quedava mirant. Doncs així vam estar força estona, uns cinc minuts crec jo amb la por al cos i sense saber el futur incert que ens deparava aquell animal. Finalment en un moment on ens veiem ja abocats al precipici, el cavall va desviar-se a l’esquerra i nosaltres vam poder respirar tranquils. Bé, respirar és un dir perquè la pujada era d’aquelles que et deixen sense alè.

Quan quedaven només uns cinc minuts per arribar al refugi, la fatalitat es va cebar amb en Luigi. Duia calçat nou i de sobte la bamba dreta va quedar-se-li enganxada en una pedra amb tanta mala sort que va fer-li un estrip. Pobre!! Ja havíem arribat gairebé i tal com va reconèixer ell després quan parlàvem, no havia patit cap contratemps i s’havia torçat cap peu ni res semblant.

Arribat novament al punt de sortida (refugi de Gresolet), vam fer-nos una foto conjunta, vam recollir els bufs que ens acreditaven com a complidors del repte sub36, vam fer una Coca-cola i vam acomiadar-nos per marxar cadascú a casa seva. Agrair des d’aquí al Jaume que va acompanyar-me amb cotxe fins a casa. Un detall!! Gràcies company!!

LA PREGUNTA.
Vam veure molts cavalls i moltes vaques que pesen un munt. Però, algú s’ha plantejat com han arribat fins allà? Jo tinc dues teories:
a) L’extraterrestre, que diu que un bon dia éssers d’un altre planeta les van deixar allà.
b) La del transport aeri, que una vegada criades, les enganxen amb helicòpter i les deixen enmig del prat amb les altres.