Futbol en estat pur.

NOTA: Abans de començar amb la meva crònica m’agradaria demanar perdó al Josep Guardiola, perquè bàsicament serà un elogi constant del joc del Barça i de la manera que tenen de desfer-se dels rivals. Josep, sé que no t’agraden els elogis, que vas dir-ho abans del partit d’ahir, però... deixa’ns gaudir una estoneta, no? Deixa’ns que se’ns caigui la baba amb aquest Barça. Deixa’ns posar el pitet partit rere partit per no tacar-nos la samarreta. Per qualsevol mortal que acabi d’aterrar, les declaracions en qüestió que va fer eren aquestes:

Definitivament a aquest Barça no hi ha rècord, estadística o número que se li resisteixi i que no trenqui. Sigui quin sigui, li és igual. Sembla que per ell sigui un repte. “Poseu-m’ho difícil”, dona la sensació que digui, “que com més complicat ho tingui millor ho faré”. Perquè com més gran sigui la fita, lluitarem encara més per superar-lo. Que el València encara no havia perdut fora de casa? Doncs el Barça el guanya amb contundència. Que el València era un dels equips menys golejats? Doncs el Barça li clava quatre gols com quatre sols. Que al Villa se li donava molt bé el Barça i ja li havia marcat una xifra de gols que feia esgarrifar? Ahir, sequera, ni un. I tot això fa que aquest Barça vagi disparat, sense que ningú l’aturi, avançant inexorablement i a passes gegantines cap a l’èxit. Passeig triomfal? Home, doncs que voleu que us digui, jutgeu vosaltres mateixos, perquè vist el que hem vist fins ara, crec que és el millor de llarg d’aquesta Lliga no apte per equips que no es diguin Barça i que no llueixin a la samarreta els colors blaugranes. I és que, de moment, a cada jornada del famós Tourmalet, lluny de patir o de perdre l’avantatge aconseguida en els partits previs, l’està eixamplant. Mica en mica, punt a punt, golejada a golejada. I que passi el següent, que és tard i vol ploure.

Què es pot dir del partit d’ahir? Doncs que a falta d’Eto’o, fins i tot l’Henry, que últimament no m’estava agradant gaire, agafa la responsabilitat i marca ell sol un hat trick, com qui no vol la cosa. El primer al minut vint de partit (gràcies Touré per la passada), el segon al minut vint-i-set, assenyalant-se el nom que llueix darrera la samarreta perquè la gent recordés que ell està aquí, que té un nom i que l’ha de saber tothom (i amb tot això, Messi encara no havia aparegut al camp...). I el tercer, per fer pujar el quart gol al marcador, quan el seu fill futbolístic, en Bojan, fa una gran jugada i li diu: té, marca’l tu que t’ho mereixes, perquè aquest és el teu partit i d’aquí has de sortir aclamat per tota l’afició.

I qui va marcar el tercer gol? Doncs l’home que sempre que marca, ens demostra les seves qualitats ballant sense música: Dani Alves. I va ser al primer minut de la segona part, quan Messi aguanta la pilota perquè el veu venir des de la defensa corrent com un boig. Galopant com una pantera. Com ànima que persegueix el dimoni. Corre que correràs. L’argentí li fa una passada en profunditat i el brasiler supera al porter. Golàs també!

I entre tots aquets quatre gols, un València fora de lloc, que no va poder fer més que mirar-s’ho i fer de comparsa, perquè el Barça el va lligar en curt i en llarg, ofegant-lo, sense deixar que tingués la pilota. Perquè quan la tenia, ja s’encarregava l’equip de fer aquella pressió asfixiant que tant el caracteritza (i des del minut 1 amb l’empat a zero fins al minut noranta-tres amb el quatre a zero al marcador) i recuperar la pilota davant la impotència del rival. El Barça va passar tant per sobre de l’equip ché que aquests van acabar ballats, amb la moral picada i provocant alguna que altre picabaralla i fent alguna entrada d’aquelles que fan esgarrifar. Pobre Messi... Pobre Alves...

I la setmana que ve el Madrid al Camp Nou. Ja m’estic fregant les mans. Ho sento Pep, ja t’he demanant disculpes només començar, però es que aquest Barça em fa por a mi i tot! Què gran, per favor! Només un detall del Tourmalet: tres gols al Sevilla, quatre gols al València... cinc gols al Madrid? Aquí ho deixo...

EN POSITIU.
Tant que he criticat a Henry, avui no puc més que elogiar-lo fins que els dits se’m cansin d’escriure (cosa difícil, ja us ho dic). Hem vist la versió del millor Henry, la de l’Arsenal. Hem canviat la versió Henry de Cine de Barrio per la d’alguna producció del George Lucas, d’aquelles que són a lo gran i on el Paco Martínez Sória de torn és substituït pel glamour d’algun actor famós de Hollywood.

El recital tant ofensiu com defensiu del Barça, que va jugar com els àngels i no va deixar desplegar al València el seu joc.

El Camp Nou es va omplir!! Sí, sembla mentida, però gairebé vuitanta-tres mil espectador van anar a veure el partit. Ja tocava, perquè l’equip ja no ho pot fer millor.

EN NEGATIU.
Últimament tinc problemes per omplir aquest apartat. Per tant, si m’he de quedar amb alguna cosa, serà amb un detall que li recrimino al Pep: que no canviés l’Henry perquè l’estadi el pogués aclamar i sortís per la porta gran. Ahir, Pep, s’ho mereixia!

Sé que fastigueja molt quan veus que un equip et balla de la forma que ho va fer ahir el Barça. Però es que no ho fa expressament. És el que saben fer i ho posen en pràctica. És per això que el joc dur demostrar pels valencianistes ahir sobrava. No em va agradar gens.