dijous, 18 de juny del 2009

La cançó de marres.

El diumenge passat vam agafar el metro amb l’Alba. Recordo que era tard, sobre les onze de la nit o més. Aquella hora on els treballadors, pares de família, nens i gairebé la resta de mortals estan ja a les seves respectives cases dormint o acabant d’apurar davant de la televisió les últimes hores o minuts del cap de setmana. És a dir, que ja us podeu imaginar el tipus de gent que freqüenta el metro a aquestes hores. I ara us preguntareu què carai fèiem, doncs, nosaltres allà, enlloc d’estar a casa? Tot té una explicació. Veníem de fer una sessió de bany i massatge aquí. Fantàstic i del tot recomanable.

Doncs bé, quan vam entrar al vagó, l’últim de tots, hi havia un personatge d’aquells que només veure’l ja feia por. No m’agrada jutjar a les persones per l’aspecte, però de vegades la part exterior no enganya. Va arrencar el metro i l’home (del qual obviaré la nacionalitat) va arrencar també a cantar. Era una cançó, amb coreografia, que deia: “Yo quiero marcha, marcha. Tu quieres marcha marcha. Él quiere marcha marcha.” De tant en tant entre aquesta estrofa i la següent col·locava un “Nosotros queremos marcha marcha” per acabar amb la fantàstica pregunta clau “¿Tú quieres?”. I us preguntareu per la coreografia. Doncs consistia en que cada vegada que pronunciava un jo, un tu, un ell o un nosaltres, assenyalava a qui li tocava. El jo sempre era ell. El tu podia ser una persona que tenia davant. L’ell podia la persona que anava amb el tu. Curiosament el tu i l’ell (o ella) sempre eren una parella de dones de la mateixa nacionalitat que no paraven de riure i de mirar-se’l amb cara d’esmaperdudes. El nosaltres, quan el deia, solia assenyalar amb el dit índex estès tot el grup que es congregava al seu voltant al final del vagó. I per rematar la cançó, l’estrofa final, el famós “¿Tú quieres?”, la pregunta entre les preguntes, assenyalava qualsevol passatger que es trobés al seu costat tot esperant que ell respongués, amb veu animada i ditxaratxera: “¡Marchaaa!”. Només apuntar que va aconseguir que li contestessin la pregunta les dues noies (les que normalment eren el tu i l’ell). Pobre, el noi s’hi esforçava, perquè quan el passatger en qüestió no li contestava, ell, amb cara de resignació li responia el que havia de dir. Llavors, tornem-hi a començar la cançó des del principi per acabar la pregunta amb el mateix passatger “¿Tú quieres?”, que de nou, o se’l quedava mirant amb un somriure sorneguer als llavis, tot ignorant-lo o no havent enganxat encara el que havia de dir (opció poc probable).

Tot això, també quedava amenitzat per la presencia d’un home d’edat entre el curiós grup (posem-li entre cinquanta i cinquanta-cinc anys) amb símptomes d’anar una mica passat d’alcohol, que de tant en tant, quan l’altre callava, robava la melodia de la cançó del moment per canviar la lletra per: “Mi equipo es Barça Barça! Mi equipo es Barça Barça!”. Espectacular, ja que amb els braços mig estesos movia ambdues mans amunt i avall a l’alçada de la cintura.

Quan va arribar la nostra parada, vam baixar deixant aquell individu allà dintre. Encara va donar temps per una última broma, ja que nosaltres vam pujar amb ascensor i el noi més agraciat amb les preguntes del senyor marxós ho va fer per les escales. Quan ens vam trobar cara a cara, jo li vaig llençar la pregunta del moment: “¿Tu quieres?” i ell, amb un somriure als llavis i alçant les mans va contestar: “¡Marchaaaa!”.

El més trist del cas és, però, companys, que al matí següent, dilluns, em vaig despertar, vaig sortir al carrer i el primer que vaig dir, la primera frase que va sortir de la meva boca aquell dia va ser: “Yo quiero marcha marcha. Tu quieres marcha marcha...”. Trist! Penós! Però aquí no acaba tot, perquè d’ençà d’aquell diumenge fatídic, i estem a dijous, no ha passat cap dia que no hagi cantat la cançó de marres!

19 comentaris:

kweilan ha dit...

Fantàstic el post. No sé si és la manera com ho contes o què, però he rigut molt.

Assumpta ha dit...

Jajajaja què bo!! Però... a veure, Jordi... ¿Tu quieres?.

Estic segura que la versió de Barça, Barça et va agradar més :-))

Assumpta ha dit...

Campiooooooons de bàsqueeeet oeeee oeeeeeee :-)))

neus ha dit...

Si no estigués tan contenta per la lliga ACB, baixava a Barna a fotre't quatre crits!! ja veuràs com demà em desperto cantant això! aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaggh!

Visca el Barça!!

Els del PiT ha dit...

És que n'hi ha cada un...

Ara no sé si la cançoneta és la de: "Em va la marxa marxa, em va la marxa marxa..." O la de "Marxa marxa! Queremo marxa marxa!", però sí que és enganxosa, eh?
;-)

Sergi ha dit...

Quan una cançó s'enganxa, no hi ha res a fer, tret que en trobis una de pitjor per substituir-la. Al metro es pot veure de tot, realment. Guarda't aquest escrit pels concursos literaris que fan els de tmb per Sant Jordi!

òscar ha dit...

val jordi, ja hi som!
has aconseguit que el tradicional efecte-enganxamenta-de-cançó-txorra s'extrapoli a tota la catosfera. és una bola de neu que, molt em temo, farà que aquest cap de setmana mitja catalunya taralegi la tonada de forma malaltissa.
...tu quieres marchaaa, marchaaaa, ...

Angle ha dit...

Jajajaja, qué bo :) De personatges curiosos en trobes per tot, però sembla que el metro desperta les inquietuts artístiques més estrafalàries. Bé, si més no, vareu tenir un viatge d'allò més "marxós"... si que s'aferra la cançoneta, ja l'estic siulant

Albert ha dit...

Declarat la cançó oficial de la CCCR d'enguany.
Que el Risto Mejide no l'anuli, pleaseeee, jejejeje.

Jordi ha dit...

Kweilan: gràcies! La situació era molt còmica, la veritat!

Assumpta: Marxaaaaaa!! Avui encara no l'he cantada! M'estaré desintoxicant?
Sí, sí, campioooons!! Tinc un post mig preparat! Quin partidàs/assos que ens han regalat!!

Elur: jajaja ho sento! Mea culpa! Pensa en el bàsquet, sobretot! Ah! L'avantatge que tens és que no saps com fa la melodia. JO SÍ!! Grrrrr!!

Sergi: aposto per la primera opció. La de la Rosario no, segur que no és!

XeXu: ah!! Sí senyor, me'l puc guardar! Bona idea! Tens alguna cançó pitjor que aquesta per treure-me-la del cap?? Gràcies!!

Òscar: Provem de fer una quedada de tota la catosfera per cantar, com si fóssim la coral de Sant Jordi (no la meva), aquesta cançó de marres? Seria interessant. Després, canapès, carn arrebossada, concurs de Hula-hop, anada massiva a l'IKEA i trescades a les muntanyes del Cavall de Rodes!

Angle: quanta raó tens! Sento haver-te gastat aquesta mala passada! ;-)

Jordi ha dit...

Albert: síiii!! La podrien cantar per donar la sortida a les proves!! jajaja Seria curiòs!

Albert ha dit...

Mi equipo es Barça, Barça!!! jajajaja, que bo.
Hi ha cada personatge pel món...

Segur que el Barça de bàsket ahir també la cantava per celebrar el títol.

Adéu!

Assumpta ha dit...

Marcha, marcha!! queremos, marcha, marcha...

(tot el matí estic així jajaja)

Barça, Barça... jo sóc del Barça, Barça... jeje

Sílvia ha dit...

Hola Jordi!
Per "marcha" la que ens ha donat el Barça. CAMPIONS de la ACB!
salutacions
sílvia

bajoqueta ha dit...

Ai quan una cançó s'enganxa...
I és que estes coses només passen al metro :)

Jordi ha dit...

Albert: pots posar-hi les mans al foc!! jejeje

Assumpta: espero que em puguis perdonar algun dia!

Silvia: sí, sí, i tant!! Com hem gaudit amb els partits del playoff!! Molt vibrants!!

Bajoqueta: eh!! Que també passen a d'altres llocs!! jejeje

Assumpta ha dit...

Jajajaja estàs perdonat... només que, de tant en tant, t'ho recordaré per veure si te la torno a enganxar a tu :-)))

Per cert, Jordi... clica aquí, si us plau :-)

Jordi ha dit...

Assumpta, per la nit ho escolto. Aquests dies estic de curs i no tinc altaveus!

Jordi ha dit...

Ja ho he escoltat. La Rosario Flores, sí, però no és aquesta cançó! Ohh!! Siga jugando... jejej