La cançó de marres.

El diumenge passat vam agafar el metro amb l’Alba. Recordo que era tard, sobre les onze de la nit o més. Aquella hora on els treballadors, pares de família, nens i gairebé la resta de mortals estan ja a les seves respectives cases dormint o acabant d’apurar davant de la televisió les últimes hores o minuts del cap de setmana. És a dir, que ja us podeu imaginar el tipus de gent que freqüenta el metro a aquestes hores. I ara us preguntareu què carai fèiem, doncs, nosaltres allà, enlloc d’estar a casa? Tot té una explicació. Veníem de fer una sessió de bany i massatge aquí. Fantàstic i del tot recomanable.

Doncs bé, quan vam entrar al vagó, l’últim de tots, hi havia un personatge d’aquells que només veure’l ja feia por. No m’agrada jutjar a les persones per l’aspecte, però de vegades la part exterior no enganya. Va arrencar el metro i l’home (del qual obviaré la nacionalitat) va arrencar també a cantar. Era una cançó, amb coreografia, que deia: “Yo quiero marcha, marcha. Tu quieres marcha marcha. Él quiere marcha marcha.” De tant en tant entre aquesta estrofa i la següent col·locava un “Nosotros queremos marcha marcha” per acabar amb la fantàstica pregunta clau “¿Tú quieres?”. I us preguntareu per la coreografia. Doncs consistia en que cada vegada que pronunciava un jo, un tu, un ell o un nosaltres, assenyalava a qui li tocava. El jo sempre era ell. El tu podia ser una persona que tenia davant. L’ell podia la persona que anava amb el tu. Curiosament el tu i l’ell (o ella) sempre eren una parella de dones de la mateixa nacionalitat que no paraven de riure i de mirar-se’l amb cara d’esmaperdudes. El nosaltres, quan el deia, solia assenyalar amb el dit índex estès tot el grup que es congregava al seu voltant al final del vagó. I per rematar la cançó, l’estrofa final, el famós “¿Tú quieres?”, la pregunta entre les preguntes, assenyalava qualsevol passatger que es trobés al seu costat tot esperant que ell respongués, amb veu animada i ditxaratxera: “¡Marchaaa!”. Només apuntar que va aconseguir que li contestessin la pregunta les dues noies (les que normalment eren el tu i l’ell). Pobre, el noi s’hi esforçava, perquè quan el passatger en qüestió no li contestava, ell, amb cara de resignació li responia el que havia de dir. Llavors, tornem-hi a començar la cançó des del principi per acabar la pregunta amb el mateix passatger “¿Tú quieres?”, que de nou, o se’l quedava mirant amb un somriure sorneguer als llavis, tot ignorant-lo o no havent enganxat encara el que havia de dir (opció poc probable).

Tot això, també quedava amenitzat per la presencia d’un home d’edat entre el curiós grup (posem-li entre cinquanta i cinquanta-cinc anys) amb símptomes d’anar una mica passat d’alcohol, que de tant en tant, quan l’altre callava, robava la melodia de la cançó del moment per canviar la lletra per: “Mi equipo es Barça Barça! Mi equipo es Barça Barça!”. Espectacular, ja que amb els braços mig estesos movia ambdues mans amunt i avall a l’alçada de la cintura.

Quan va arribar la nostra parada, vam baixar deixant aquell individu allà dintre. Encara va donar temps per una última broma, ja que nosaltres vam pujar amb ascensor i el noi més agraciat amb les preguntes del senyor marxós ho va fer per les escales. Quan ens vam trobar cara a cara, jo li vaig llençar la pregunta del moment: “¿Tu quieres?” i ell, amb un somriure als llavis i alçant les mans va contestar: “¡Marchaaaa!”.

El més trist del cas és, però, companys, que al matí següent, dilluns, em vaig despertar, vaig sortir al carrer i el primer que vaig dir, la primera frase que va sortir de la meva boca aquell dia va ser: “Yo quiero marcha marcha. Tu quieres marcha marcha...”. Trist! Penós! Però aquí no acaba tot, perquè d’ençà d’aquell diumenge fatídic, i estem a dijous, no ha passat cap dia que no hagi cantat la cançó de marres!