L’art de l’exageració.

Avui, mentre em dirigia cap a la biblioteca per llegir una estona després de dinar, m’he trobat amb unes companyes de feina que apuraven el primer cigarret de després de l’àpat. Amb un cop de cap dirigit cap al llibre que portava a la meva mà dreta, una d’elles m’ha preguntat què llegia. Improvisant de la manera que m’agrada fer-ho a mi, i com que el llibre era de color vermell, amb aquella cinta que porten de fàbrica que serveix de punt sortint per sota i era de mida relativament petita, li he dit que m’havia endinsat en la lectura del Nou Testament. Amb cara incrèdula, i amb ulls com plats m’ha dit que no em creia, que no podia ser. He obert el llibre per una pàgina qualsevol, i he començat a recitar: “En aquells temps, Jesús va dir als seus deixebles: ...”. L’he mirat amb cara de segueixo? Ella ha inclinat el cap endavant amb cara de segueix! I jo he deixat anar un: “Fumar mata i retalla l’esperança de vida!”. La mentida ja no ha colat, i hem seguit debatent sobre llibres. El típic jo m’estic llegint aquest, el típic jo m’estic llegint aquest altre, el típic ja me’l deixaràs, el típic tu també me’l deixaràs a mi... Allà tothom ha dit la seva.

La conversa ha derivat als llibres de fantasia, tipus Tolkien. Una d’elles ha dit que el seu marit “tiene una estantería llena con un porrón de libros de esos”. Jo li he contestant que a casa meva “tengo una estantería con un porrón de vino de esos”. Ha fet gràcia (reconec que estava inspirat) i tot seguit he tret a la conversa el llibre per excel·lència, el que li dóna cent mil voltes a tots, escrit pel mestre dels mestres: El senyor dels anells. I tant! Tots se l’havien llegit.
UNA: Me lo he leído cinco veces.
L’ALTRE: Pues yo tengo la edición de lujo con tapa dura.
SERVIDOR: Yo he visto las películas seis o siete veces. Cada una, eh! Que son tres!
L’ALTRE: Pues yo tengo la edición extendida de todas ellas.
(en aquests moment UNA ha fet cara de em planto)
SERVIDOR: Yo también las tengo en casa.
L’ALTRE: Ah!! Y mi marido (el d’abans, suposo) tiene una estantería llena (que suposo que no seria “la del porrón de libros de esos”) con las figuras de la serie, todas puestas en fila.
SERVIDOR: (tirant de l’art de l’exageració) Pues esto no es nada, porque yo tengo al Frodo viviendo en casa debajo de mi cama...

I m’he quedat tant tranquil, he donat la volta i he marxat cap a la biblioteca a llegir una estona seguint el pla original.