Reus-Prades-Reus’09: calor, calor i… calor!

A dos quarts de set d’avui diumenge l’organització ha donat la sortida amb una traca de petards. Els que ocupaven les primeres files, i els que no, hem començat a cridar i a córrer com a possessos. Jo tenia tres objectius per arribar d’hora a casa: votar i veure el partit de bàsquet on el Barça es jugava passar a la final. Així que tan bon punt hem començat a caminar, he marcat un fort ritme. Els primers quilòmetres pels carrers de Reus els hem fet en grup. Els de sempre: Maria i la Txell (juntament amb mi, únics representants del GELS), el Juanito, l’Olga... El poti-poti de caminadors que més o menys sempre portem el mateix ritme.

I així hem començat a pujar muntanya amunt i amunt i amunt a un ritme infernal. He començat a passar a gent, he anat una estona amb en Marcus però ell s’ha quedat enrere en un control. Arribats a dalt de tot, el vent que feia era fresquet. Feia sol, però aquesta brisa era agradable i feia suportable un sol que ja feia un parell d’hores que havia despuntat.
He arribat a Prades i allà m’he trobat amb el Jaume. Era per la zona i m’ha vingut a fer una visita, ja que feia molt temps que no ens veiem. Finalment s’ha animat a fer els darrers vint-i-nou quilòmetres que quedaven.
Al començament he seguit el seu ritme. Fort. Estava descansat i es notava. Jo duia ja vint-i-sis quilòmetres a les cames i amb la meva baixa forma he patit de valent. Però sobre el quilòmetre trenta-dos, quan tant ell com jo hem vist que el duet es feia del tot impossible, ha començat a tirar cap a Reus tot sol. Adéu!! Un plaer tornar a retrobar-te per aquests camins!

La frase feta “fa un sol de justícia” no sé ni d’on ve, ni on va, ni quin sentit tenia originàriament, però us puc ben garantir que si el que feia avui no era un sol de justícia, però de la bona, de la que no es deixa corrompre, que vingui l’apuntador i ho digui. Apuntador? Bé, no ve, així que no vaig errat... Certament hem passat molta calor, sobretot als darrers vint quilòmetres quan els camins en portaven per pistes sense cap mena d’ombra i la calor era insuportable. He traspassat la línia de meta vuit hores i quaranta minuts després d'haver sortit, juntament amb el company Marc que hem fet tot el recorregut junts des de l’Aleixar, i tapant-me els braços, perquè estaven tant rostits que he tingut por que algú els hi volgués pegar una queixalada!

A l’arribada, hi havia entrepans per tothom, i qui el volia del truita a la francesa, se’l podia demanar! Increïble!! Un home de l’organització, armat amb un davantal, una paella i una forquilla s’encarregava de fer-les.

Per acabar, dir que el recorregut constava de cinquanta-cinc quilòmetres, amb començament i acabada a Reus, a les piscines, i s’havia de superar un desnivell acumulat de 2.950 metres.
LA CURIOSITAT.
Per un moment m’he pensat que estava fent aquell camí de Santiago que vaig descriure quan vam guanyar el triplet. Jutgeu vosaltres mateixos per la senyal:
AGRAÏMENTS.
M’agradaria donar les gràcies a tots els que avui m’heu parat i m’he felicitat pel bloc. Uff!! M’he posat molt vermell!! Gràcies de tot cor per seguir els meus escrits atípics i desitjar, com meu dit molts, que passeu una bona estona llegint-los. Gràcies!