dimecres, 28 d’octubre del 2009

L’home que no estimava els menjadors comunitaris de la feina.

L’R, home-home (però dels de tota la vida), dels que per ell la vida no té més misteris ni complicacions que estar assegut en una terrassa bevent una cervesa darrera una altra, persona gràcies a la qual hi ha menys crisi perquè ell fa moure sempre els diners i es gasta el que s’hagi de gastar i sigui necessari (inclús incita a la resta a fer-ho dient que els diners estan per gastar-los), mascle a fora (i se suposa, pel que diu, dintre) de casa, dels de “nena porta’m això que estic assentat al sofà mirant el futbol”. En fi, model a seguir per la gran majoria habitants de l’Espanya profunda que tenen ja una edat considerable i que van ser educats dintre d’un tarannà un xic antiquat.

L’R sempre ha dit pestes i ha criticat en veu alta a la gent com el que escriu en aquest bloc que es porta carmanyola per dinar. L’economia és l’economia i si et pot escurçar un menú de deu euros d’un bar, doncs millor que millor perquè serviran per tapar un altre forat que no sigui el de l’estómac. Ell, en canvi, s’emmascara de Pedro Solbes, i sota el lema de que els diners són per gastar, i que s’ha de reactivar l’economia llença consignes contra la carmanyola i enalteix els beneficis del dinar en una terrasseta de bar (hivern inclòs) fregits i d’altres menjars rics en colesterol (no me n’amago, a mi també m’agraden, que consti). Per tant, a l’R mai se l’ha vist pel menjador comunitari dels treballadors. Ni rastre.

Aquesta setmana un restaurant dels encontorns ha posat en marxa un servei anomenat de carmanyola pels treballadors. Per tres euros pots escollir un primer i un segon. L’inconvenient (per alguns), entre cometes, és que ho has d’anar a buscar allà. No està ni lluny ni a prop, a uns cinc minuts caminant. Doncs bé, aquest dilluns passat, mentre dinava, em van arribar rumors fidedignes de que l’R havia decidit beneficiar-se del preu del menú i demanar-ne un. Com? No pot ser! Estem davant de la caiguda d’un mite? Eren les preguntes i exclamacions que em venien al cap. Al veure que fermament els meus companys de taula deien que probablement posaria els peus en terra prohibida (rajoles del menjador comunitari), em vaig alçar del lloc a mig menjar i corrents (no fos cas que aparegués mentre jo no hi era i em perdés un dels dies històrics dels últims anys) vaig anar i tornar de la meva taula de treball per recollir un parell de fulls i un bolígraf. Va ser llavors quan vaig fer un parell de pancartes improvisades amb dos lemes: “Bienvenido R al club de carmanyola” i “Todos somos R!”.

Quan la porta del menjador es va obrir i l’R i la seva aureola màgica va traspassar la terra santa de la carmanyola, vam alçar les dos pancartes, ens vam posar dempeus i vam començar a aplaudir i fer reverències, amb la conseqüent sorpresa de la resta de comensals de les altres taules. Vaig anar a donar-li la mà i a abraçar-me a ell perquè tingués una càlida benvinguda. Al cap i a la fi tots som humans i hem de ser hospitalaris els uns amb els altres.

El primer que va fer l’R va ser bromejar amb l’S i dir-li que sisplau, que s’aixequés i li escalfés els macarrons al microones, que ell no sabia ni tenia ganes de saber com funcionava aquell aparell. Tots vam riure (per dintre i per fora). Finalment va ser l’R mateix qui va agafar el brau per les banyes i va escalfar el menjar, no sense abans, sent la sensació com era del moment, la gent aprofités per fer fotos de l’individu en qüestió utilitzant aquell aparell que carregava el dimoni. Ara corren fotografies penjades per les parets de l’oficina d’ell obrint i programant el microones. Jo només ho vaig proposar, no en sóc la mà executora...

Vaig comentar més endavant que podríem muntar una mena de negoci. Ja que el dia era assenyalat i s’havia produït un fet mai vist, aquell dia no cobraríem entrada perquè la gent pogués veure l’R al menjador, però que en dies successius podríem cobrar-la. El negoci és el negoci... També vaig dir-li que els coberts no se’ls emportés, que hi gravaríem el seu nom, la data i l’hora i els penjaríem de la paret del menjador juntament amb una fotografia seva. Passaria a formar part de la història viva del menjador.

Per acabar, companys, només dir que a partir del dilluns, aquesta data s’ha emmarcat en lletres d’or al calendari de la nostra feina i sempre es recordarà com el dia que el mite va caure devorat per la cultura de la carmanyola. Sé que murs més grans han caigut (o no), però si he après una lliçó és que mai pots dir mai... oi que no?

19 comentaris:

neus ha dit...

jajajajjajaja vaia fenòmenu aquest R... quina angúnia :P

saps que allà on dius 'restaurant dels encontorns' he llegit restaurant dels alcorcons?? no sé pas perquè deu ser!

anima l'R de part meva, pobret, tampoc és ben bé culpa seva que sigui com és... una víctima del masclisme més profund.

Clidice ha dit...

Ja tens raó ja R's més grans han caigut! ara mateix m'estava imaginant alguns prohoms amb la safata a la cua del menjador de la garjola :P

Jordi ha dit...

Elur: la teva visió barcelonista de les coses fa que les vegis, de vegades, de color blanc... Quin terratrèmol ahir!!
Li faré arribar les teves condolències...

Clidice: jajaja bona comparació! I espera que n'hi van uns de Santa Coloma ja mateix...

Salvador Macip ha dit...

Molt bona la història! Com a addicte a la carmanyola que sóc, estic al vostre costat. Aprofito per recomanar avui aquest post al meu blog, si no et fa res.

Jordi ha dit...

SM: i tant, i tant que el pots recomanar. Gràcies pel suport! La carmanyola és un gran invent (encara que algú no ho vulgui reconèixer...)!!

Assumpta ha dit...

Ostres, quin riure amb aquest post, Jordi!! :-)))

Però ostres, no m'estranya que l'R hagi caigut... 3 Eurus és baratíssim! Digues on és que hi vaig!! :-))

I va ser un dia sueltu o hi segueix anant? jajajajaja

Aprofito per unir-me al crit encetat per Elur: Visca Alcorcon!! :-))

òscar ha dit...

gran, grandiossa (com sol ser habitual a can banyera) aquesta narració costumista que ens presenta un dels homenots que ja hauria desitjat el mateix josep plà tenir a l'abast.

la màscara de llop estepari d'en R no aconsegueix amagar que, sota d'ella, hi ha un anyell dòcil que fa bó allò del massa soroll per no res. un anyell, això sí, amb carmanyola!

Jordi ha dit...

Assumpta: imagino que avui dimecres també hi serà. Jo no hi seré, però ja et passaré notícies...
La veritat és que està molt bé de preu i els plats són bastant complerts.
Avui que hi ha fideuà, amb el que m'agrada, plego per la tarda!! Grrrr!!

Òscar: gràcies! El retrat costumista d'aquest tipus de personatges sol ser bastant fàcil, com s'ha vist. Solen ser tots iguals. A més, del Madrid! Imagino que quan l'As tregui les carmanyoles (altrament dites fiambreres al país veí) edició Realísimo, se les comprarà.

Assumpta ha dit...

De veritat és del Madrid? Ostres!! He estat a punt de dir-ho per fer broma, però veig que la realitat supera qualsevol imaginació meva!! jajaja

Jordi ha dit...

Diu que era del Barça, però que el vam fer fora. És de l'Espanyol i del Madrid.

Rita ha dit...

Vinc de ca l'SM, no havia passat mai per aquí.

Una bona història tot i que confesso que jo també sóc anticarmanyola... :P

Jordi ha dit...

Hola Rita! Benvinguda doncs! Espero que canviïs d'opinió algun dia. Prometo no dedicar-te cap post!! jejeje

Anònim ha dit...

Xiquet si poder-ho anar a buscar és tot un regal i tot! si pago hi puc anar? per portar-m'ho aquí però :)

Sergi ha dit...

A mi ja m'agradaria dinar cada dia de restaurant, eh? Però econòmicament no pot ser, i mira que menjaria molt millor que quan m'ho faig jo, però bé. Ara falta saber amb què us sortirà amb tots els diners que estalviarà menjant tupper.

Noi, faltava el post 'Victòria de campió' per acabar la trilogia. Fas els altres dos i quan el Barça guanya 6 a 1, no se'n parla? Que estrany.

kweilan ha dit...

Molt bo tot l'apunt però...al final aquest pobre ja em feia pena i tot.

Albert ha dit...

Que un caminador com tu digui que 5minuts no és ni a prop ni lluny... però si ho teniu a tocar! jejeje.

No facis gaire publicitat d'aquest lloc perquè si només val 3€ la setmana que ve ja no hi cabrà ningú.
Adéu!

Jordi ha dit...

Cesc: parlo amb aquesta gent i intento pactar la distribució per Barcelona i rodalies!

XeXu: sé que vaig deixar-me el post, però no puc parlar d'una cosa que no he vist... Es que estava molt cansat. Vaig escoltar la ràdio fins el segon gol i llavors vaig posar-me a dormir amb un somriure als llavis i la tranquil·litat de saber que aquell partit no el perdríem. Havia estat tota una nit sense dormir i això passa factura. Tenim una edat!

Kweilan: no te'n faci pas, no! Encara està aguantant alguna que altra frase en forma de punyal...

Albert: No, no, si jo ho deia per ells, que es queixaven. Ja saps com és la gent que no els agrada caminar molt... Cinc minuts és tota una odisea!
No, no, no en diré el nom!

gemma ha dit...

aprofito aquest espai per enviar-li una reverència a l'"R".
visca l'"R" que tots portem a dins!
el veritable drama de la carmanyola, no és el menjar que hi portes sinó el com, redimonis, el portes.
evitar vessaments innecessaris o arribar a la feina semblant un excursionista.

Jordi ha dit...

Gemma, quanta raó! De vegades m'he hagut de veure el brou directament de la bossa del Carrefour on porto la carmanyola! Quan he acabat, he posat la bossa del super dintre de la carmanyola, l'he tancada i l'he desat al seu lloc.