Els senyorets del Palau.

Aquesta és la història de dos nois. Dos nois il·luminats que un dilluns 18 de gener de 2010 van veure nostre senyora de Montserrat al Palau de la música. Molts no se’ls creuen. Molts es mofen d’ells. Se’n riuen. Fan festes. Els assenyalen. Però allà ells. Aquesta és la història de dos nois que un bon dia van rebre la visita de la Moreneta. La cosa va anar més o menys així:


Palau de la Música. Concert dels Manel.

Després de cantar una de les seves cançons més conegudes, els Manel van fer pujar espontanis a l’escenari. Podia apuntar-s’hi qui volgués, qui es guardés la vergonya a la butxaca, ja que el Palau (el temple de la música que després de l’expulsió feia uns mesos del seu Judas particular anomenat Millet tornava a ser el Palau de tots, no només d’un) era ple a vessar. Guiats per quelcom místic i sense saber com, la parella d’amics es van trobar a dalt, al costat dels músics. Quan va ser el seu torn, eren els últims, van mirar a l’horitzó i de sobte van veure una llum. Una gran bola lluminosa gran i blanca que mica en mica anava prenent forma humana. El blanc va anar desapareixen poc a poc per deixar entreveure les faccions d’alguna dona. Quan la cosa es va anar aclarint, van poder contemplar la imatge de la Moreneta, la verge de tots els catalans, la patrona de Catalunya més patrona de les que es fan i es desfan. Allà dalt, entre l’amfiteatre i la platea, l’aparició no gens menys mariana, es va adreça als dos joves:

- Proclameu la paraula d’en Pep. Anuncieu la seva renovació. Demaneu-li, pregueu-li, insistiu-li. Jo us dono el do, allò que farà que el Profeta es quedi entre tots nosaltres. Allò que ens farà feliços i contents a tots el barcelonistes. Visca el Barça!

I la imatge poc a poc va anar desapareixent, però de sobte, va tornar a fer-se visible mentre continuava parlant:

- Ah! M’ho deixava. Digueu-li al Profeta que l’Henry ja no està per jugar, que posi al Pedrito, que és molt millor.

I de sobte, pam!, la imatge va desapareixer.

La parella, incrèdula dalt de l’escenari es van mirar amb ulls esbatanats. I, sense pensar-s’ho dues vegades, com van fer bastants anys enrere les pastoretes de Lourdes (però en lloc de tres, dos, que estem en crisi), van difondre la paraula però en forma de cançó, que deixa més o menys així:

Només volem una cosa,
que el Guardiola renoviiiiiiiii
I ens ha costat Déu i ajuda,
arribar fins aquí.

Qui no s’ho vulgui creure, és ben lliure de no fer-ho, però les escriptures diran que al setè mes de la segona temporada, el Profeta renovà.

O el que és el mateix: habemus Pep! Fumata blaugrana (blanca no, eh?)!

P.D.: Actualment estic encara més mega – maxi – hiper – super – tri – hexa – tranquil!