dimarts, 26 de gener de 2010

Quan el destí et juga una mala passada.

Feia temps que no succeïa. Però un dia o altre, capritx del destí, m’ho esperava. De vegades les coses sembla que es vagin ajornant i ajornant perquè, quan menys t’ho esperis, et fotin la patacada. Perquè quan més confiat estàs de que no pot passar res, acabi passant. Perquè quan acabes temptant massa a la sort, la sort acaba girant-se en contra teva. I avui, finalment, la tragèdia s’ha acarnissat amb un servidor. Els elements s’han aliat per fastiguejar-me. La maleïda llei de Murphy ha fet acte de presencia. Sí, amics, companys, lectors i lectores, avui la carmanyola s’ha vessat. Cruel destí, què t’he fet jo? L’havia col·locada recta, com sempre. Havia anat amb molt de compte, com sempre. Havia fet tots els possibles perquè possiblement fos impossible que es tombés. Però res de tot això ha servit. Els esforços han estat en va. Inútils. I la tragèdia s’ha acabat consumant.

Fa poc temps que ho pensava. Què estrany, em deia, fa temps que estem salvant la situació. I mira que temptava la sort. Aquelles carmanyoles que tanquen malament, plenes de líquids infames, salses per sucar-hi pa, olis que només mirar-los ja et feien veure que, molt possiblement, acabarien sobreeixint del seu contenidor. Però noi, res de res. I els dies passaven i passaven i el vessament no es produïa. Ans al contrari, romanien intactes a dintre sense donar senyals de vida. Però, ah! cruel destí (ja ho he dit, no? Bé, és igual) havia de ser precisament avui, que portava quatre iogurts a dintre de la bossa de plàstic (sort d’ella, sinó el contingut de la meva motxilla s’hagués tacat de dalt a baix). Quatre iogurts que no han tingut sort. És allò de que estaven en el dia inadequat en el lloc inadequat. Tots tacats d’oli. Pels segles dels segles, perquè per més que he intentat netejar la seva imatge, de res ha servit. La taca es veu, i oliosos han quedat. Serà una setmana dura. Cada vegada que n’agafi un a primera hora del matí per esmorzar, pensaré en aquella paella que va vessar. Em sap greu. Les coses són així. Unes vegades es guanya i unes altres es perd.

23 comentaris:

Assumpta ha dit...

Oh!! pobres iogurts!!

Per cert, què hi havia a la carmanyola? ;-)) Paella? Feta per tu? Saps fer paella? :-))

XeXu ha dit...

Aquest és el major dels teus problemes? Però si és l'ocasió perfecta per anar a fer una altra escapada al bufet lliure! I els iogurts ja els poden donar..., amb la panxa ben plena ho haguessis vist tot d'una altra manera.

kweilan ha dit...

Home!A mi també llegint al començament que se t'havia tacat tot: fulls de la feina, alguna peça de roba...els ioguts igual estan bons...Ànims!

garbi24 ha dit...

amb ells ulls plens de llagrimes...només penso amb els pobres iogurts.......i amb el que diu en xexu......molt bo

Jordi ha dit...

Que Déu ampari els iogurts en la seva glòria.

Anònim ha dit...

Què eren els meus fideus amb costella de porc que amb tanta delicadesa els vaig fer per tu? Amb aquells camagrocs collits els boscos del bergadà?

Mama

Jordi ha dit...

Assumpta: no, no sé fer paella ni ho he intentat mai. Un dia vaig fer fideuà a casa, però la sípia saltava de mala manera i allò semblava una guerra!

XeXu: aquest és un dels meus grans problemes. Una guerra personal entre la carmanyola i servidor. Un patir constant.
En exclusiva, et diré que s'està preparant una altra escapada... Et mantindré informat.

Kweilan: demà t'ho diré, que avui encara em quedava un dels intactes. Sinó, potser descobrim una modalitat nova, com el Ferran Adrià: griego a la paella!

garbi24: no ploris més, no paga la pena. A mi em va passar el mateix i ho he pogut superar pensant que tant feia, que ells també són feliços a la seva manera.

Jordi: Amén!

Mama: Nooooo, això toca avui! Va per ordre d'entrada a la nevera!

òscar ha dit...

M'afegeixo a les condolències pel trist traspàs dels iogurts a altre hàbitat que no és llur panxa.

A mi, el darrer cap d'any, la llei del simpàtic Murphy va tenir el detall de precipitar una ampolleta de colònia a la maleta.

La meva roba mai havia olorat tan bé!

elur ha dit...

sempre hi ha coses que ens recorden els errors greus i les taques d'oli se n'emporten la palma.

el post és boníssim... però la resposta a la teva mare és sublim!! XD

Gemma ha dit...

em sap molt greu això dels iogurts!
i tot, per no dur una carmanyola "tupperware"!!! segur!

Jordi ha dit...

Òscar: encara no hi ha res perdut! Els iogurs romanen a la nevera esperant a divendres. A veure què passa i si podem salvar la situació. Posem que estan a la UVI.

Elur: gràcies! Però és veritat. El primer que entra és el primer que surt, parlant de donacions desinteressades de menjar.

Gemma: ops... com ho saps? A cas m'espies?

Marc ha dit...

Jordi no es que la gemma t'espiï simplement es fruit del seu passat, recordo algunes taques misterioses en bosses... provablement l'experiencia es un grau!

Assumpta ha dit...

Jejeje Elur, jo també sóc fan dels comentaris de la mare d'en Jordi!! :-))

Albert ha dit...

Injusta tragèdia.
Sort que pel que dius tot plegat no ha afectat al contingut de la teva motxilla.
Que no torni a passar!

Assumpta ha dit...

Bé, i avui com estaven els fideus amb costella de porc i camagrocs? :-DD

Anònim ha dit...

Menys mal que no eren el fideus amb costella i camagrocs bergadans, tomàquet en conserva del nostre hort i cebes comprades el super Casserrenc .

No deus ve abocat els fideus, oi? Estàvem bons?


Mama

sanset i utnoa ha dit...

Les carmanyoles les serveix el diable! Ull!

I més si a dins hi ha una paella, el plat preferit del Caudillo! (cada vegada que xupo el cap d’una gamba penso en el dur que deuria ser el franquisme)

*Sànset*

Met ha dit...

Et recomano les carmanyoles Valira. Fa anys que les utilitzo i donen molt bon resultat. Tancament hermètic i 100% segur.
No hi tinc accions... però és un producte d'una casa catalana que cal potenciar.

Iogurt amb gust de paella... potser seràs el nou Ferran Adrià! sabies que els famosos blat de moro torrats també van aparèixer arran d'una "desgràcia" com la teva?

Jordi ha dit...

Marc: ho tinc en compte!

Assumpta: i ja ho sap això la meva mare?

Albert: esperem i creuem els dits! És tota una sort que la motxilla quedés intacte. Normalment no passa!

Assumpta: boníiiissims! Per llepar-se els dits!

mama: sí, sí, molt bons! El dimecres en vaig rendir comptes!

Sànset: ostres, què fort! Sort que les gambes no me les menjo i sempre les canvio amb els altres per musclos o cloïsses! No els hi explicaré això del Caudillo per no fotre enlaire l'intercanvi.

Met: merci met! Sé quines són, però si ja em penjo més coses del cos, semblaré un excursionista per Barcelona!
Ostres, doncs no ho sabia! bé, a veure quin gust té!

Assumpta ha dit...

Jajajaja sí que ho sap, si :-DD

Anònim ha dit...

Què he de saber? Vosaltres ho sabeu i jo no?

Mama

Assumpta ha dit...

Jajaja doncs que m'agraden els teus comentaris!! :-))

Anònim ha dit...

Ara ja ho sé! (jejeje)

Mama