La trista història d’un miop.

Després de la primera entrega de les fotudes de pota incorrectes, passa-les, avui toca la segona part. Segurament us estareu dient internament que sóc el rei de les fotudes de pota. Doncs, ni sí ni no. Sóc un simple mortal que intenta passar per aquesta vida de la manera més desapercebuda possible, però que, de vegades, el món juga males passades i aquestes, com a tals, s’han de saber encaixar.

Bé, no m’enrotllo més i vaig al gra. Tot comença un dia al gimnàs, després d’haver-me guanyat una merescuda dutxa perquè tots els greixos cremats i per cremar del meu cos ja s’havien esfumat passant a millor vida (això és mentida, però sempre queda bé escriure-ho). Amb la tovallola enroscada a la cintura a mode de faldilla per tapar les meves parts nobles vaig arribar a la taquilla on guardava la roba. Mentre treia el cadenat, de sobte vaig sentir una veu que cridava:

VEU: Ei, hola!

Em giro cap a la meva dreta, miro (bé intento mirar), ho veig tot borrós a conseqüència de la miopia flagrant que afecta els meus ulls, i com que de lluny no veig res de res sense les ulleres posades, només distingeixo formes vagues de cossos que es mouen, decideixo seguir el corrent i anar cap allà. No és gens anormal que algú et saludi.

SERVIDOR: (en veu alta i dirigint-me de peus i de veu cap a la persona en qüestió) Ei, hola, com anem?

Quan gairebé estic arribant, a falta de dues passes, veig (ja la tenia bastant a prop com per mig distingir els trets de la seva cara) que la persona a la que abans he anomenat VEU i que donava veu (valgui’s la redundància) a aquella veu, fa una passa lateral per evitar la meva imminent arribada just davant seu i amb la mirada perduda més enllà de mi, comença a caminar, em passa pel costat i encaixa la mà amb una altre persona (que anomenaré VEU2) que venia just darrera meu. Us podeu imaginar la meva cara de comodí quan vaig trobar-me allà al mig palplantat, dempeus, sense saber on mirar mentre aquelles dues persones (VEU i VEU2) es saludaven efusivament i es preguntaven mútuament quin tipus d’exercicis havien fet aquell dia. Amb la cua entre cames, vaig tornar al meu lloc intentant dissimular la meva cara vermella com un tomàquet de pura vergonya.

La moralitat de la història, aquella moraleja que diuen els castellans, vindria a ser quelcom semblant a Si no veus, no saludis, perquè segurament fotràs la pota. És millor prendre-s’ho amb calma, avaluar la situació, posar-se les ulleres, mirar i veure qui realment t’està saludant, cas que sigui a tu, perquè, evidentment, tu no ets el centre del món i salutació que es faci no ha de perquè estar adreçada a tu.

Companys, què dura que és la vida d’un quatre ulls!