El meu iogurt i l’E.

Aquesta setmana va de iogurts, però ja és això, perquè des de fa un temps he agafat el costum d’esmorzar un iogurt a primera hora. Avui, mentre estava procedint a posar-me la primera cullerada a la boca, han picat a la porta. Per la finestreta que hi ha a la mateixa, he vist el cap de l’E tot somrient. He deixat l’ingesta del iogurt per més endavant i m’he alçat a obrir-li la porta i franquejar-li, d’aquesta manera, l’entrada a la sala. M’ha demanant amb presses si podia utilitzar el telèfon, cosa que li he dit que sí, però que tot tenia un preu. S’ha tret un sobre de sacarina de la butxaca (d’aquells que sempre agafa del bar quan anem a esmorzar) i me l’ha donat tot assegurant-me que amb allò em podia donar més que per ben pagat.

Mentre ell estava trucant, he comés l’error més imperdonable de la meva vida: m’he assegut a la taula i he procedit amb el ritual iogurenc del matí. Quan l’E ha penjat el telèfon, se m’ha quedat mirant. Llavors jo me l’he quedat mirant també i quan les nostres mirades s’han entrecreuat i l’he vist a ell movent el cap a dreta i esquerra m’he dit que era home mort. Com se m’havia pogut passar per alt aquell detall?

SERVIDOR: (assenyalant el iogurt amb el cap) Esto queda entre tu y yo y no tiene que salir de esta sala. Ni una palabra en el almuerzo.
E: No, no, tranquilo. En media hora lo sabe todo el edificio.
SERVIDOR: Te cambio el secreto por lo de la llamada. No he cogido el sobre de sacarina. Te acuerdas, todo tiene un precio...
E: (amb veu mafiós) Las palabras se las lleva el viento.

I tot seguit s’ha girat, ha sortit de la sala i quan ha tancat la porta m’ha mirat per la finestreta tot rient. M’he alçat, he sortit de la sala i mentre s’allunyava passadís enllà li he demanat, pregat, implorat que sisplau, no digués res a ningú, que no ho esbombés als quatre vents, que què volia a canvi del seu silenci. Sense tombar-se, ha deixat anar la sentència: “Hay cosas que no tienen precio”.

De res han servit les meves súpliques, només assentar-se a la taula mentre esmorzàvem, m’ha assenyalat i ha dit: “¿Sabéis qué estava almorzando el mariquilla este?”. Ara ja saben el meu gran secret... Perquè, com molt bé us imagineu, els homes-homes, els de tota la vida, el iogurt ni provar-lo...