M’agraden els partits com els d’ahir.

M’agraden els partits com els d’ahir. Amb ocasions a cabassos, amb bon joc, on la pilota no acaba d’entrar, on marcar un gol costa Déu i ajuda, on l’equip contrari empata quan manquen deu minuts pel final i gairebé en l’única ocasió que té, i on finalment, en una jugada espectacular, s’aconsegueix el triomf quan el pitjor ja s’olorava i la victòria quedava lluny, molt lluny. Són partits de fe, de patiment, d’esperança, de picar pedra, de posar-se la granota de treball. Són partits on passes d’un estat de nervis a l’alegria, de l’alegria a la decepció i de la decepció a l’eufòria desmesurada que provoca salts pel menjador i crits de ràbia on la ge, la o i la ela són una ge, ona o i una ela molt grans, malgrat que siguin gairebé tres quarts de dotze de la nit, i possiblement els veïns estiguin dormint. Què carai! En ocasions així els veïns que són compassius et saben entendre i l’endemà, si te’ls trobes per l’escala, et deixen anar un “què el Barça ahir?”, com volen agrair-te que quan estaven dormint els despertessis per fer-los saber el resultat final... malgrat que siguin de l’Espanyol.

M’agraden els partits com els d’ahir, on el retorn d’Alves ens va fer veure un Barça més ofensiu, més bolcat a l’atac, més generador d’ocasions a la porteria contrària, més, més i més, que en definitiva és el que volem. Algú va veure algun moment en que el Barça no ataqués?

M’agraden els partits com els d’ahir on Pedroooooo s’inventa un gol del no res, on Pedroooooo torna a marcar un gol decisiu, on Pedrooooooo torna a ser aquell jugador amb olfacte golejador que tant hem trobat a faltar els darrers partits.

M’agraden els partits com els d’ahir on Xavi s’inventa passades tant bones com les del segon (i vital) gol, tant increïbles, tant màgiques, tant sensacionals, tant formidables, tant... Xavi! Segurament ell és l’únic en veure aquesta passada impossible i mil•limètrica als peus d’Alves.

M’agraden els partits com els d’ahir on a la capital es veien empatats a punts amb el Barça a la classificació i on, com passa a les pel•lícules, els bons sempre guanyen i els dolents se’n van amb la cua entre les cames.

M’agraden els partits com els d’ahir.

Ah! Només un però, si m’ho permeteu. No m’agraden els partits com els d’ahir on l’àrbitre aplica el reglament a la seva manera. Torres va merèixer ésser expulsat a la primera part i on un gol (el que suposava el tres a un) totalment legal Ibrahimovic no va pujar al marcador. Però no us preocupeu, ja sé el que passa. La Banyera té l’exclusiva, com sempre. Hi ha un concurs entre l’estament arbitral per veure qui pita pitjor al Camp Nou. De moment, el ranking està de la següent manera:
1) Pérez Burrull.
2) Texeira Vitienes
3) Rubinós Pérez.

P.D.: De totes maneres, els partits més tranquils també m'agraden.