Fàcil, fàcil, fàcil, fàcil... (un per cada gol).

Des de la Banyera, rebem en diferit una connexió que, sembla a ser, arriba des de les amèriques:
(posar veu de comentarista argentí, tipus Jorge D’Alesandro, per exemple)
Che, viste, como la toca, como la menea, como la mima, como la golpea, como la trata, como la baja al piso, el mejor diez del mundo, el argentino de oro, la perla asul y grana, el pibe atómico, selestial, inmenso, magnífico, colosal… ¡¡Qué maravisha!!
(fi de posar veu de comentarista argentí – les faltes d’ortografia estan fetes expressament)

Quin partidàs que ens ha tornat a regalar l’argentí. I el Barça, també, que des del primer minut ha sortit a atacar, a buscar el gol, a guanyar, i a passar l’eliminatòria polvoritzant aquells dubtes i aquelles incerteses que planaven sobre l’equip. Avui sí que ha estat un partit complert. I de tant complert que ha estat ha semblat fàcil. O, millor encara, deixeu-me recuperar aquella frase infantil que tant dèiem quan érem petits: xupat. De fet, ja ens ho pensàvem que el Barça havia de guanyar d’aqueta manera, sobrat, perquè som cinquanta vegades millors (i em quedo curt) que els de l’Stuttgart, però amb els precedents d’aquesta setmana i l’anterior, s’imposava el respecte pel rival i la prudència a cabassos. Finalment n’han estat quatre, però en podrien haver estat més.

I és que feia temps que no acabava un partit del Barça i jo tenia aquesta sensació d’alegria i de tranquil·litat. Aquesta sensació de benestar. Aquesta sensació de que, jugant així, ningú ens pot tossir. Aquestes bones vibracions. Aquesta sensació que, des de feia molts partits, no tenia. Potser ha estat el partit més complert que ha fet el Barça des de fa temps, i espero que això ja sigui la tònica general. Sabeu què em passa pel cap? Doncs que hem tornat a trobar el nostre punt d’inflexió i que ara això ja va cap a dalt. Hem tornat a trobar el nostre Mallorca de la temporada passada. Segurament l’eliminació del Madrid i la molt bona segona part contra el València en tenen la culpa.

Ara doncs, toca pensar en els quarts de final. Quatre partits més i podrem ser al Bernabéu. Divendres el sorteig. Però això sí, ara ningú regalarà absolutament res. Ara sí que el respecte i la prudència s’han de convertir en la nostra bandera. Ah! I jugar tal i com hem jugat avui. Podrem perdre, evidentment, però de ben segur que costarà i molt que algú ens doblegui. Jugant d’aquesta manera, tenim moltes possibilitats de passar a semifinals (ja no dic a la final, perquè ara sí que s’ha d’anar pas a pas). Mentalitzem-nos, però, que ara ja no hi haurà res fàcil, fàcil, fàcil... Bé, només el joc del Barça pot fer-ho fàcil, fàcil, fàcil, o si més no, fer que ho sembli. Què bonica que és la Champions!! (és que ho havia de dir, sinó rebento! Patia ja el síndrome d’abstinència)

Ah!! Avui he tornat a veure a Henry somrient. I m’agrada!