L'E accepta el repte.

L’he reptat! Sí, sí, companys, ho he fet! No en sé les conseqüències, però ja ho he fet. No hi ha marxa enrere. L’E porta dies dient-nos que és el rei, que no el guanya ningú, que és número u, que si tomba, que si gira, fins que finalment no he pogut més i l’he reptat a un partit. De ping-pong, és clar. Als mig dies, des de fa un mes aproximadament, van a jugar aprofitant l’hora de dinar. En són sis, segons m’ha dit i “los gano a todos con los ojos cerrados. No he perdido ni una partida. Saco mi Escálibur (la seva raqueta) y pin-pan pin-pan, como el Guti, bolas vienen bolas van”.

Cansant de tant presumir, i com que al ping-pong feia molt temps que havia jugat i em defenc (no sóc un crack, evidentment, però em defenc), avui l’he reptat. Hem posat dia i hora: demà al migdia “y quien se raje, mariquita”, ha sentenciat l’E. Després d’això ens hem donat la mà i hem tancat l’acord tot argumentant:
E: (agafant un plat de cafè) Yo te gano con esto de raqueta.
SERVIDOR: (agafant una tassa) Pues yo con esto.
E: (agafant una ampolla de Coca-Cola) Pues yo con esto.
SERVIDOR: (agafant una cullereta de cafè) Pues yo con esto.
E: (agafant el boli que sempre porta a la butxaca) Pues yo con esto.
SERVIDOR: (agafant una paper de plata i donant-li una suposada forma de raqueta) Pues yo con esto.

Immediatament a la taula quadrada de l’esmorzar, s’han obert les apostes i la gent a començat a dir la seva. En el meu favor he argumentat que jo anava del Barça (lluïa un jersei vermell i uns texans de color blau) i que l’E anava amb una camisa blanca. Ell s’ha defensat dient que: “Mira, yo para no ir de blanco, soy capaz de cagarme en los calzoncillos, para darle otro color, para que se vea la marca”. Un ha comentat que si es refería al patrocinador, però la cosa no ha anat més enllà.

Resumint, que demà és el gran dia. Podeu apostar, si voleu...