L’E i el Clark Kent.

Avui l’E ha fet una entrada triomfal. A la cara se li dibuixava un somriure d’orella a orella. Amb la mà dreta s’agafava l’americana i amb l’esquerra sostenia el got de cafè amb llet que, amb delicadesa ha deixat a sobre la taula. S’ha assegut amb aquell port senyorial i ens fitat a tots, un a un. Després ha deixat anar un: “Dos décimas i Clark Kent”.


I vosaltres us estareu preguntant quina relació pot haver-hi entre l’E i el Clark Kent (per qui no ho sàpiga, que ho dubto, és el nom de Superman quan va de paisà). Si ho voleu saber, seguiu llegint sense més demora.
De totes maneres us demanaré que feu un petit exercici: intentar endevinar aquesta relació i després compareu.


Nosaltres ens l’hem quedat mirant i algú, no recordo ara qui, li ha fet la pregunta que corresponia al moment:
ALGÚ: ¿Y eso?
E: (recorrent a l’acudit) Eso es mi amiga y tampoco baila.
ALGÚ: ¿Y Clark Kent?
E: Nada, que vengo de la revisión médica. Dos décimas más y alcanzo al Superman. Clark Kent tenia un nueve con nueve y yo un nueve con siete. Supongo que no llevar los calzoncillos por fuera me habrá restado puntos. Me ha hecho soplar y me ha tenido que pedir que parara porque volaba todo. Estoy hecho un superhombre.

Tots l’hem felicitat, perquè homes així no en queden. Fornits, elegants, en bona forma (fa bici estàtica cada dia, segons ell i de les ganes que posa comença a l’habitació i acaba al menjador després d’haver fet dues voltes al pis). Un bon partit!