Servidor Vs l’E: la partida del segle.

Les agulles marcaven un quart de tres. Tot estava llest. Ambdós jugadors es miraven de fit a fit. Saltaven espurnes. La tensió que es podia palpar a l’ambient era extrema i es podia tallar amb un ganivet (sempre m’ha agradat aquesta frase). Els nervis estaven a flor de pell. Els separava una taula de ping-pong i les ganes de guanyar-se, d’humiliar-se l’un a l’altre.
SERVIDOR: Comencem?
E: Vale, pero me he dejado la paella en casa. Esa de hacer castañas, la que tiene agujeros. Con eso ya me bastaba para ganarte.
SERVIDOR: Pues es una lástima, porque yo me he dejado la tapa de la olla a presión. Con lo que llega a pesar eso, seguro que eras tu el que mordías el polvo. De todas maneras, nos tendremos que conformar con jugar con raquetas de ping-pong.
E: Que sepas que si me ganas, habrás ganado al número uno y, por tanto, serás el mejor. Ahora, que sepas que si pierdes, habrás mordido el polvo y serás el peor de los peores. Un deshecho humano. Un mierdecilla, en pocas palabras.
SERVIDOR: Sea!

Ell s’ha tret l’americana, però no la corbata, i perquè no li molestés s’ha posat la part de sota dintre dels pantalons. Jo, que portava un jersei amb caputxa, he hagut de posar els cordills que pengen d’ella dintre, perquè no em molestessin per executar els meus cops matadors.

La partida ha començat:
- Primer joc: guanyador clar l’E. 1-0.
- Segon joc: guanyador l’E de manera ajustada. 2-0.
- Tercer joc: guanyat per un servidor de manera també ajustada. 2-1.
- Quart joc: guanyador de forma ajustadíssima (21-19) l’E. 3-1.
- Cinquè joc: guanyat de forma clara per mi. 3-2.

Val a dir que quan la pilota tocava a la xarxa i entrava sense deixar-me opció de tornar-la netament (el típic net de tenis) o quan tocava al canto de la taula i sortia disparada sense que jo pogués fer res, en lloc de demanar-me perdó, se’m quedava mirant, alçava la mà amb el puny tancat i aixecava el dit del mig amb un somriure desafiador als llavis. Jo, com un cavaller, els dos o tres punts que li he guanyat d’aquestes característiques, li he demanat perdó.

Acabat el partit, he acceptat la meva derrota, li he donat la mà i m’he rendit davant del, possiblement (i sempre segons ell), millor jugador del món de ping-pong. Ara, això sí, li he dit que em donés un parell de partides més. Llavors, seria ell qui cauria derrotat, que tant temps sense jugar es nota i que el primer joc, el que m’ha guanyat per pallissa era d’adaptació, que després la cosa ha estat molt igualada.
E: Será eso, pero yo a la que me he dado cuenta estaba jugando con la parte negra de la pala y con la izquierda, y me he dicho, ¿qué haces jugando con la izquierda si eres diestro?
SERVIDOR: Pues fíjate que yo, a la que he dejado de devolver las pelotas con la mano y he cogido la pala, he empezado a remontar.

El dijous, dia després de consumar-se la tragèdia, a l’hora de l’esmorzar, l’E ha arribat una mica més tard, i amb un somriure als llavis m’ha fet alçar de la cadira al crit de: “Levántate, que llega el rei del ping-pong”. La gent ha preguntat per la partida i ell ha comentat: “Jugué con la americana y la corbata puesta, porque me gusta ganar con clase, porque soy un tío elegante. Sólo me faltaba haberme puesto un pañuelo en forma de triángulo en el bolsillo de la americana”.

Accepto la meva derrota, evidentment. Vaig perdre i no hi ha més a dir. Ara, crec que vaig vendre cara la meva pell. Em vaig defensar bé i el vaig tenir entre les cordes. Només hi ha una paraula que no para de donar voltes al meu cap: “Venjança!”.