dimarts, 8 de juny de 2010

El curiós cas de l’home curiós.

L’home camina pel passadís, de pressa. L’home fa estona que pensava en aixecar-se de la cadira però la feina el retenia, el mantenia absorbit. L’home s’estava pixant des de feia estona, molta estona. Aquest mateix home que camina ràpid pel passadís, com si li anés la vida (bé, potser li anava), obre la porta blava del lavabo. L’home, de sobte, rep una bufetada, en sentit figurat, ja que percep per les seves foses una olor nauseabunda que fa que per uns moments es repensi si entrar-hi o no. L’home pensa que podria perdre-hi la vida si respira més de quinze segons aquella flaire. L’home, però, no s’aguanta més i no té més remei que posar-se al cau del llop. L’home, observador de mena, veu que una de les portes del lavabo té el pestell posat, ja que una mena de cosa vermella ho indica. L’home es caga, i mai millor dit, en la persona que en aquells moments està deixant-se cos i ànima per evacuar el que li sobra. L’home es posa davant de l’urinari, es baixa la cremallera i sosté el seu (enorme) membre amb les dues mans (1*). L’home escolta sorolls. L’home sap que procedeixen de l’altra banda de la porta. L’home sap que són sorolls que no es fan ni amb la boca, ni amb les mans, ni amb els peus, ni amb els colzes, ni amb el nas, ... en definitiva, que són sorolls que es fan quan un es troba assentat en un lavabo (2*). L’home s’espanta pels elevats decibels que ha produït aquell so. L’home pensa que ho podria denunciar a la Generalitat i s’imagina a la gent entrant als lavabos amb cascs per les orelles, per si de cas, com la gent que està a les obres. L’home dibuixa un somriure. L’home segueix pixant. L’home comença a sentir altres sorolls que provenen també de dintre del lavabo citat i que són conseqüència de l’esforç que l’individu desconegut, que a partir d’ara anomenarem K, està fent. L’home sap que no cal ser del CSI per saber que K ho està passant malament i s’està deixant l’ànima darrera la porta per expulsar els cossos malignes que habiten dintre seu. L’home, malgrat l’olor, comença a sentir una curiositat terrible per saber qui hi ha rere aquella porta tancada a pany i forrellat. Qui serà K? L’home segueix encara pixant perquè la quantitat de líquid emmagatzemat superava les expectatives i decideix fer-ho a poc a poc, guanyant temps i donant-ne a K perquè enllesteixi la feina.

De sobte, l’home sent com darrera de la porta K s’alça. L’home sent com es puja els pantalons i es corda el cinturó. L’home guarda de forma delicada l’assumpte que tenia entre mans, es corda la cremallera i es situa davant del mirall començant a rentar-se les mans. L’home sent com K estira de la cadena. L’home es posa nerviós, tens. L’home sent com el pestell es descorre i com la porta es comença a obrir. L’home sap que el moment de la veritat ha arribat. L’home veu com la figura de K surt de darrera la porta (i la tanca, com si no volgués deixar sortir aquella flaire d’allà dintre, com si tota l’estona que ell hagués estat a dintre no n’hagués sortit gota). L’home coneix a K. És el seu cap. A l’home li ve al cap aquell dia, ja fa temps, on també se’l va trobar en aquell mateix lloc i com colze a colze van compartir també estona i tasca. L’home observa com unes gotes de suor es dibuixen al front de K. L’home sap que són degudes a l’esforç realitzat fa uns moments. L’home, amb cara de circumstàncies, es dirigeix a K amb aquestes paraules: “Què, ha anat bé?”, assenyalant amb el cap la porta. K abaixa la mirada avergonyit i deixa anar un: “Prou bé!”.

(1*) Aquesta frase es podria considerar com a l’únic element fantasiós d’aquesta història.
(2*) Nota de l’autor: són el que vulgarment coneixem com a pets.

11 comentaris:

Clidice ha dit...

l'home si que té una cosa grossa: la xafarderia! :D

Ull de cuc ha dit...

Ja ho diuen... la confiança fa fàstic! uix!

Albert B. i R. ha dit...

Quina situació tan complexa! havai de ser justament el seu cap! també és mala sort!

sànset i utnoa ha dit...

Sort que no t'ha engegat a la merda després del teu comentari...

(ecs...)

Sànset i Utnoa que s'han llegit el teu post en veu alta abans d'anar a dormir,
bonanit

XeXu ha dit...

Mira que jo els dic de tot als meus caps, els increpo, els amenaço, els dic coses que ningú més s'atreveix a dir... però en aquesta situació no hauria sabut on posar-me, mira tu.

Sànset i Utnoa, sou uns malalts. No hagués estat millor llegir-vos algun conte o un bon relat romàntic??

garbi24 ha dit...

Quin personal que corre....marededeu!!!

sànset i utnoa ha dit...

Xexu, que som una parella moderna!!!

A més a més, el relat tenia certs tocs de romanticisme, no?

*Sànset*

Jordi ha dit...

Clidice: hahaha ja ho pots ben dir, ja!

Ull de cuc: hahaha sí, sí, i tant! Aquestes confiances, però, no són bones!

Albert B. i R.: mala sort i mala llet! Amb la de persones que hi ha!

Utnoa i Sànset: hahaha sí, sí, perquè llavors ja em veia a l'altra banda de la porta tancada a pany i forrellat. Crec que encara segueix precintat... Gràcies per tenir-me present com a pregaria abans d'anar a dormir.

XeXu: Deixa'ls, és una ordre!! Paraula de Banyera!!

garbi24: corre i xafardeja...

Sànset: digues que sí, romàntic al 95%!

kweilan ha dit...

Un relat escatològic explicat de forma bastant delicada.

Agnès S. ha dit...

Mira, en el teu post i el meu, coíncidim amb alguna cosa tu i jo! M'ha fet gràcia!

Albert ha dit...

Jajaja, molt bo. Si el teu cap fos una dona no viuries aquestes situacions perquè en principi no compartiríeu lavabo.

Adéu!