dijous, 24 de juny de 2010

L’home impassible.

NOTA: L’home impassible està bassada en fets reals i narra en primera persona la història d’un home que durant la nit de la revetlla de Sant Joan va posar en perill la seva vida perquè... li va donar la gana. Així de clar. Sí, sí, l’home impassible és un irresponsable!

Avui he passat el meu viacrucis particular. No em pregunteu per què, però ho he fet. Quina necessitat tenia? Doncs tampoc ho sé. El destí és així, capriciós i juga amb les persones. La història ha tingut lloc a Barcelona i s’ha forjat com a conseqüència de que al carrer de sota de casa han muntat una foguera la durant la nit de la revetlla. Tornant de sopar, he vist com les flames dansaven i dibuixaven formes curioses. Cada vegada s’enfilaven més i més proporcionant a l’espectador un espectacle màgic i encisador. Llavors ha sorgit la idea de veure la foguera, de lluny, tot prenent quelcom en una terrassa d’un bar situat una miqueta més a dalt. Per què no? Què pot haver-hi millor en aquesta vida que prendre quelcom a l’aire lliure mentre un conjunt posseïts energúmens irresponsables tiren tota mena de petards a no més de mig metre de distància i les explosions de pólvora t’arriben per dalt, per baix, per la dreta i per l’esquerra? Així que tenint present aquella frase que cada any posen al Versió RAC1 que va deixar anar un home fa temps i que resa: “Tengo dos familiares que por petardos less faltan dos dedos y no pasa nada”, m’he dit que sí, que jo era capaç de fer-ho.

I així ha estat com mentre em prenia una clara ben fresqueta a la terrasseta, he restat impassible com si fos Joan Gaspart dempeus a la llotja del Camp Nou aguantant aquella històrica mocadorada, mentre les explosions s’anaven produint al meu costat i les meves orelles cada vegada sentien menys i em xiulaven més. Així que es produïen converses d’aquest tipus:
EMISSOR: ... (deia quelcom).
SERVIDOR: Què?
EMISSOR: ...
SERVIDOR: Sí, sí!
EMISSOR: Sí, què?
SERVIDOR: Que sí a tot el que has dit!
EMISSOR: I què he dit?
SERVIDOR: (mirant a l’horitzó i intentant despistar a EMISSOR) Quina nit més maca de Sant Joan, eh? S’està bé aquí! Tu, jo, la foguera, els petards... Què més es pot demanar?

Finalment, després de comprovar que no estàvem immensos en cap guerra malgrat que ho semblava, hem decidit que el més sensat era pujar cap a casa. Ho hem deixat córrer, sí, però amb un somriure als llavis.

P.D.: No intenteu fer-ho, de veritat. Ni vosaltres ni els vostres fills. No és que aquesta escena estigui protagonitzada per un especialista. No! Simplement que no som cap gat i no tenim set vides i les irresponsabilitats s’acaben pagant.

9 comentaris:

Cristina ha dit...

Ets un valent. Jo no suporto els petards, traques i altres estris de tortura auditiva, així que m'ha anat de conya haver treballat aquesta nit. Sembla ser que a urgències a les 10 de la nit ja arribaven els primers cremats. Si és que la gent no aprèn...

XeXu ha dit...

No entenc la dèria de tirar petards, la veritat. Pot ser molt tradicional, però no li trobo cap gràcia a les explosions. A mi em fan sentir incòmode, ahir acompanyava els meus amics mentre en tiraven (i ja són grandets), però vaig haver de marxar i tancar-me fins que van acabar.

Albert B. i R. ha dit...

El que té de bo aquesta Nit és que la canalla s'ho passa bé tirant els petards i això fins i tot alegra a un mateix. Però sí, el soroll tampoc m'agrada gaire!

alba ha dit...

Entesos, entesos, no faré més propostes d'aquest tipus, de fet tampoc tinc intencions de passar cap més revetlla a Barcelona (em sona que això ahir ja ho vaig manifestar) quina cosa més sossa i més perillosa, passo passo, com les falles d'isil no hi res, on va a parar!!!

Albert ha dit...

Bona comparació la teva situació amb la de Gaspart.

Hi ha gent que es comporta com si tingués 7 vides, sí.
Adéu!

sànset i utnoa ha dit...

Exaaaaaaaaaaaaaacte!

Hem de procurar no posar-nos en perill. Mai se sap per on es pot escapar una "cebeta"!

*Sànset*

Clidice ha dit...

i mira que m'agraden els correfocs, que durant anys i panys he sortit a ballar sota les espurnes i sóc del tot incapaç d'agafar una piula, encendra-la, llençar-la i esperar que faci "pum". quina ruqueria més gran! per Sant Joan, tancadeta a casa! :(

Assumpta ha dit...

Ufffff jo no ho puc suportar, és que no puc.

Jordi ha dit...

Cristina: també se'm va passar pel cap que estant a la terrassa podria acabar la nit a un hospital...

XeXu: jo tampoc l'entén. Serà culpa del... Zapatero o del Villarato!

Albert B. i R.: sí, potser la millor cara és la dels nens fent explosionar els petards. Amb cura, sempre, això sí!

Alba: sí, sí, les revetlles a Barcelona s'haurien d'evitar. Estic d'acord amb tu! L'any que ve a les falles d'Isil s'ha dit. Però de baixar troncs, res de res eh!

Albert: i de fet, només en té una. Curiós!!

Sànset: jejeje un nen, tornant cap a casa, ens en va tirar dos o tres als peus, però expressament. Una mica més i el nen acaba dintre el contenidor. I els pares també que encara li van riure la gràcia!

Clidice: a mi també m'agraden els correfocs! Però és diferent a Sant Joan. Allà hi ha experts, i a la revetlla hi ha amateus amb eines perilloses!

Assumpta: Espero que a aquestes alçades encara estiguis viva!!