La crisi per Sant Joan.

Potser em direu oportunista, o em penjareu l’etiqueta de mala persona, o potser estareu d’acord amb mi i a partir d’ara em tindreu en compte a les vostres oracions nocturnes, o potser seguiré passant per indiferent. No ho sé. Bé, sigui quina sigui la postura que vosaltres, lectors i lectores de la Banyera, adopteu, ho he de dir sinó rebento. Per una vegada a la vida, me n’alegro de la crisi. Sí, sí, així de clar i català. I per què? Doncs ho resumiré amb una pregunta: algú ha sentit algun petard? Servidor no i mira que ja fa uns dies que les parades estan muntades! Recordo que a aquestes alçades els altres anys ja n’havia escoltat uns quants i algun que altre adolescent fill de la seva mare s’havia encarregat de tirar-me’n algun als peus o ben a prop, per fer-me saber que ell tenia aquella espècie de poder anomenat pólvora per fer de mi un home que li fes basarda sortir al carrer o si m’atrevia a passejar-hi ho fes equipat talment com si fos el Robocop.

És cert que fa pena veure les parades blaves que venen aquestes mena de petits bombes urbanes que les carrega el dimoni solitàries enmig de la ciutat. Passes per davant i el/s venedor/s estan assentats a fora (la calor que ha de fer a dintre és insuportable i a més a més, segur que has d’estar pensant en tot moment que si puja més d’ics graus pots córrer el risc de sortir volant pels aires emulant Carrero Blanco o de que la carmanyola que t’has portat per dinar entri en estat d’ebullició) amb una cadira o una hamaca tot prenent el sol o fent una llarga migdiada. Bé, sí, em sap greu per aquesta gent, però aquest anys sembla que pels carrers de – Visc(a) – Barcelona s’hi està millor, més tranquil, i hem guanyat en qualitat ambiental, sonora (no se senten els pertards), olorosa (ni olor a cremat, ni pòlvora) i el mobiliari urbà aguantarà un any més sense que ningú provi si un contenidor es crema o una paperera surt volant pels aires.

Sense que serveixi de precedent: visc(a) la crisi!

P.D.: Recordaré tota la vida aquella frase que vaig sentir fa uns anys (això és verídic, us ho prometo, paraula de Banyera) d’un home que deia: “Tengo un hijo que le faltan dos dedos por culpa de un petardo y no pasa nada”.