L’home impassible.

NOTA: L’home impassible està bassada en fets reals i narra en primera persona la història d’un home que durant la nit de la revetlla de Sant Joan va posar en perill la seva vida perquè... li va donar la gana. Així de clar. Sí, sí, l’home impassible és un irresponsable!

Avui he passat el meu viacrucis particular. No em pregunteu per què, però ho he fet. Quina necessitat tenia? Doncs tampoc ho sé. El destí és així, capriciós i juga amb les persones. La història ha tingut lloc a Barcelona i s’ha forjat com a conseqüència de que al carrer de sota de casa han muntat una foguera la durant la nit de la revetlla. Tornant de sopar, he vist com les flames dansaven i dibuixaven formes curioses. Cada vegada s’enfilaven més i més proporcionant a l’espectador un espectacle màgic i encisador. Llavors ha sorgit la idea de veure la foguera, de lluny, tot prenent quelcom en una terrassa d’un bar situat una miqueta més a dalt. Per què no? Què pot haver-hi millor en aquesta vida que prendre quelcom a l’aire lliure mentre un conjunt posseïts energúmens irresponsables tiren tota mena de petards a no més de mig metre de distància i les explosions de pólvora t’arriben per dalt, per baix, per la dreta i per l’esquerra? Així que tenint present aquella frase que cada any posen al Versió RAC1 que va deixar anar un home fa temps i que resa: “Tengo dos familiares que por petardos less faltan dos dedos y no pasa nada”, m’he dit que sí, que jo era capaç de fer-ho.

I així ha estat com mentre em prenia una clara ben fresqueta a la terrasseta, he restat impassible com si fos Joan Gaspart dempeus a la llotja del Camp Nou aguantant aquella històrica mocadorada, mentre les explosions s’anaven produint al meu costat i les meves orelles cada vegada sentien menys i em xiulaven més. Així que es produïen converses d’aquest tipus:
EMISSOR: ... (deia quelcom).
SERVIDOR: Què?
EMISSOR: ...
SERVIDOR: Sí, sí!
EMISSOR: Sí, què?
SERVIDOR: Que sí a tot el que has dit!
EMISSOR: I què he dit?
SERVIDOR: (mirant a l’horitzó i intentant despistar a EMISSOR) Quina nit més maca de Sant Joan, eh? S’està bé aquí! Tu, jo, la foguera, els petards... Què més es pot demanar?

Finalment, després de comprovar que no estàvem immensos en cap guerra malgrat que ho semblava, hem decidit que el més sensat era pujar cap a casa. Ho hem deixat córrer, sí, però amb un somriure als llavis.

P.D.: No intenteu fer-ho, de veritat. Ni vosaltres ni els vostres fills. No és que aquesta escena estigui protagonitzada per un especialista. No! Simplement que no som cap gat i no tenim set vides i les irresponsabilitats s’acaben pagant.