EXCLUSIVA BANYERA! Última entrevista que va concedir el Pop Paul (com no, a La Banyera).

Llàgrimes a l’aquari de Sea Life d’Oberhausen. Plora Alemanya. Plora, com no, Espanya. I plora Europa, i el món si cal. El símbol mediàtic d’aquest passat mundial de Sud-àfrica ha passat a millor vida. Era gran. Tres anys el contemplaven. Es va parlar d’un possible trasllat a Espanya, pels favors prestats. Però finalment va decidir no moure’s d’on sempre havia estat. No va escoltar ofertes. Com a casa, en lloc!

Ara que ja no és entre nosaltres, La Banyera, en exclusiva, us ofereix a vosaltres, lectors, fanàtics i admiradors, l’última entrevista concedida pel pop als mitjans de comunicació, que casualment va ser a aquest humil bloc. Aquí està, íntegre, sense censures. Gaudiu-la, doncs:

- Hola Paul.
- Hola. Perdoni, però el meu nom és Paul, Pop Paul.
- I ja ho sap el James Bond que l’imita?
- No, no, jo no demano martinis “agitados pero no revueltos”. Encara que quan el mar està així, és quan més a gust estic.
- Pop Paul, què li agradaria ser si no fos un pop?
- Uff!! Pregunta complicada. Potser un mol·lusc, un cavallet de mar, ... No m’ho he plantejat mai.
- Un somni?
- Que l’IKEA fabriqués mobles aquàtics. M’hagués agradat redecorar la meva vida de tant en tant.
- Què se’n va fer de vostè quan va passar la febre del mundial?
- Vaig rebre moltes ofertes.
- Parli’ns en, sisplau.
- Van trucar-me d’Espanya, on ja sap que van agafar-me una gran estimació. Volien que sortís a un programa que es diu “Sálvame”. Però jo, amb la Belén Esteban no vull barrejar-m’hi.
- Bona decisió.
- Gràcies. També vaig rebre una oferta per muntar un telèfon d’aquest 806 per predir el futur. Però, per més que sigui un pop, tinc els meus principis. No m’agrada enganyar ni estafar a la gent.
- Així que tot això de les prediccions...
- Xamba, pura xamba. Sempre em quedava amb l’urna de la meva esquerra. No creu amb les casualitats?
- Sí, sí. I més si vostè em comenta que va ser pura sort.
- També vaig rebre una oferta per participar al Big Brother alemany. La vaig refusar. La convivència entre homes i pops és complicada. Ja sap, sempre et miren amb altres ulls. I amb gana, amb molta gana.
- Hahahaha. L’entenc, l’entenc... És cert que també va tenir ofertes per saltar al món del cel·luloide?
- Sí, i tant! Vaig tenir sobre la taula dos projectes. Encara recordo el dia que va trucar-me en Quentin. Estava entusiasmat en rodar la segona part de Pulp Fiction. Volia titular-la Pop Fiction. Finalment, però, els productors van fer-li fer marxa enrere per considerar inviable el projecte.
- Doncs a mi no em sembla tant mala idea. I del segon projecte, què me’n pot dir?
- Que tira endavant. La pel·lícula es diu “Los pulperos” i faig una col·laboració especial. Les estrelles són, però, Fernando Esteso i Andrés Pajares. És la segona part d’aquella que van fer fa anys anomenada “Los bingueros”. Però aquesta vegada no van de bingo en bingo i perseguint sueques, sinó que fan crítics culinaris i es dediquen a tastar pop a feira.
- Interessant. I els rumors que el situen al Liceu?
- Bé, això entre vostè i jo. Segurament el desembre farem un concert amb el Manolo Escobar. Cantarem clàssics, com no podia ser d’altre manera, entre ells el “Que viva Espanya”.
- I de la publicitat, què me’n diu? Crec que se n’ha emportat uns quants calerons...
- És cert. Vaig ser la imatge de les patates pringles aquí a Alemanya. No van haver de canviar el lema, que seguia sent: “Quan fas POP, ja no hi ha stop”.
- Per acabar, senyor Paul. Anirà a Madrid a recollir la clau de l’aquari del zoo de la ciutat que Esperanza Aguirre li vol entregar.
- Sóc vell i m’he de cuidar. No sé si actualment aguantaria un viatge tant llarg. De totes maneres, és un orgull per mi i un gran honor. No tots els pops tenen aquesta oportunitat cada dia.

Descansi en pau (o en Paul)!