Ai, ai, ai...

Culerada, parlem. Demano temps mort. El que vulgarment es coneix com un kit-kat. Només vull deixar palès que si tots els partits que ens esperen fins a final de temporada han de ser com els de l’Almeria, jo sol•licito un mes sabàtic i me’n vaig d’aquí, ben lluny, on no pugui seguir el desenllaç dels mateixos. Perquè si contra l’Almeria hem patit (relativament) d’aquesta manera, jo no vull pensar què passarà a Donest, al Bernabéu, a València o a les semifinals de la Champions (si passem). Sé que estem massa ben acostumats a guanyar sense patir, sé que les coses per aconseguir-les s’han de suar, sé que tot costa molt (i molt, afegiria el Profeta en una de les seves lliçons que predica cada dia a les rodes de premsa). Tot això ho sé, ho tinc assumit i cada dia m’ho repeteixo mil i una vegades. Però, carai, que ahir estàvem jugant només contra l’Almeria, l’últim classificat de la Lliga. Sí, tenien entrenador nou que normalment és sinònim de victòria segura. Sí, estaven doblement motivats per això. Sí, afegiu tot el que volgueu afegir. Però nosaltres som el Barça. Nosaltres som el millor equip del món. Nosaltres anem pel camps de futbol enarborant la bandera del bon joc de toc. Però nosaltres últimament no estem jugant bé, ho sé. Fa dies que hi dono voltes. Aquest Barça amb dos baixes importantíssimes en defensa (que ahir n’eren dos més comptant els sancionats Valdés i Sergio B.) no em dona tanta seguretat. Bé, potser no és això, que no em donin seguretat. Confío amb ells, és clar que sí! No voldria tornar a pecar de nou com fa un parell de setmanes. Potser és que veig que els costa més guanyar els partits, que el joc no és tant brillant, que la pressió ja no és tanta, que no asfixien tant als rivals per recuperar la pilota. Potser tot plegat són cabòries d’un típic culé pessimista de tota la vida. No ho sé! Només sé que hi ha una frase em ronda pel cap des de fa dies: ai, ai, ai...