Qui riu últim...

NOTA: Història basada en fets reals.

Vaig pel carrer, caminant a pas ràpid. Quan travesso el carrer em creu-ho amb la mirada d’una noia. Ella em mira fixament. Jo la miro també fins que les nostres mirades es desvien l’una de l’altre. Segueixo el meu camí. Ella m’acompanya seguint el meu pas, al costat. Ens tornem a mirar. Ara ho tinc clar. Sé quin és el seu objectiu! De fet, el compartim, i això m’agrada, ja que m’ho prenc com un petit repte. N’hi haurà pels dos? Ha!, penso. Que guanyi el millor! Li dibuixo un somriure perquè se n’adoni que sé on va i el què vol. Ella me’l torna i accelera el pas. També sap que jo sé on va i ella sap que jo vull el mateix que ella. La competició ara es basa en veure qui camina més ràpid. Mica en mica i gràcies a les meves cames llargues com un dia sense pa (i a la meva gran preparació física, perquè no dir-ho), li trec uns pocs centímetres. Ella no cedeix, però, i pressionant les dents aconsegueix enganxar-me. Quan queden dos metres, però, trenca la norma no escrita: es posa a córrer! Però, com pot ser? No pots posar-te a córrer! I... puf! arriba primera, evidentment. Jo crido “Tramposa!” als quatre vents i ella es posa a riure. Es posa la mà a la butxaca i treu la targeta del bicing. De totes maneres, penso, no t’ha servit de res. Justament queden dues bicicletes. A ella la màquina li assigna la número dos. Va cap a l’andròmina de ferro colat vermella i blanca amb rodes i la treu. Jo passo la targeta atemorit perquè la bici 1, l’última que quedava, estigués trencada i la pantalla em digués que no quedaven més bicicletes. Les meves pors són infundades i em diu que puc agafar la 1. Respiro tranquil. I no només tranquil, sinó li dibuixo un somriure de guanyador dels guanyadors (és a dir, de triplet), quan veig que ella torna la bici als dos forats. La seva no funciona! Increïble! Pujo el seient de la bici a la meva alçada, em monto a sobre, començo a pedalejar i m’allunyo amb un altre somriure al llavis i apunt estic de fer-li adéu amb la mà alçada però només amb el dit del mig apujat. Però no ho faig, sóc un cavaller i sé que la victòria ha estat meva. Això ja és suficient. Me’n recordo de la frase aquella que diu que els últims seran els primers. I és que amb trampes, no es va enlloc...

Com diu CR7, en un idioma que s’assembla al portuguès:

Sí, però aquesta vegada també ha rigut un del Barça...