divendres, 15 d’abril del 2011

Qui riu últim...

NOTA: Història basada en fets reals.


Vaig pel carrer, caminant a pas ràpid. Quan travesso el carrer em creu-ho amb la mirada d’una noia. Ella em mira fixament. Jo la miro també fins que les nostres mirades es desvien l’una de l’altre. Segueixo el meu camí. Ella m’acompanya seguint el meu pas, al costat. Ens tornem a mirar. Ara ho tinc clar. Sé quin és el seu objectiu! De fet, el compartim, i això m’agrada, ja que m’ho prenc com un petit repte. N’hi haurà pels dos? Ha!, penso. Que guanyi el millor! Li dibuixo un somriure perquè se n’adoni que sé on va i el què vol. Ella me’l torna i accelera el pas. També sap que jo sé on va i ella sap que jo vull el mateix que ella. La competició ara es basa en veure qui camina més ràpid. Mica en mica i gràcies a les meves cames llargues com un dia sense pa (i a la meva gran preparació física, perquè no dir-ho), li trec uns pocs centímetres. Ella no cedeix, però, i pressionant les dents aconsegueix enganxar-me. Quan queden dos metres, però, trenca la norma no escrita: es posa a córrer! Però, com pot ser? No pots posar-te a córrer! I... puf! arriba primera, evidentment. Jo crido “Tramposa!” als quatre vents i ella es posa a riure. Es posa la mà a la butxaca i treu la targeta del bicing. De totes maneres, penso, no t’ha servit de res. Justament queden dues bicicletes. A ella la màquina li assigna la número dos. Va cap a l’andròmina de ferro colat vermella i blanca amb rodes i la treu. Jo passo la targeta atemorit perquè la bici 1, l’última que quedava, estigués trencada i la pantalla em digués que no quedaven més bicicletes. Les meves pors són infundades i em diu que puc agafar la 1. Respiro tranquil. I no només tranquil, sinó li dibuixo un somriure de guanyador dels guanyadors (és a dir, de triplet), quan veig que ella torna la bici als dos forats. La seva no funciona! Increïble! Pujo el seient de la bici a la meva alçada, em monto a sobre, començo a pedalejar i m’allunyo amb un altre somriure al llavis i apunt estic de fer-li adéu amb la mà alçada però només amb el dit del mig apujat. Però no ho faig, sóc un cavaller i sé que la victòria ha estat meva. Això ja és suficient. Me’n recordo de la frase aquella que diu que els últims seran els primers. I és que amb trampes, no es va enlloc...


Com diu CR7, en un idioma que s’assembla al portuguès:



Sí, però aquesta vegada també ha rigut un del Barça...

8 comentaris:

murga ha dit...

jordi, no sempre. a vegades, qui riu l'últim és perquè li costa més d'entendre-ho. ej q m'entens?

Salvador Macip ha dit...

Home, cavaller, cavaller tampoc, eh? Amb una cessió de bici hauries quedat com un rei. Hauries hagut d'anar caminant però ves a saber si t'hagués caigut alguna compensació com a agraïment.

Sergi ha dit...

Ara dónes la raó a Cristiano? On anirem a parar. Estic amb en SM, li hauries d'haver cedit la bici, hauries demostrat que som esportius, que respectem tothom i que no presumim de manetes ni res.

El porquet ha dit...

Doncs jo crec que has fet molt bé! Posar-se a córrer! On s'és vist! Córrer és de porucs!

La supèrbia ha estat castigada, com ho serà la del Cristià Runalt!

Jordi ha dit...

Murga...

...

...


hahahaha, ara l'he entès!

SM, entre tu i jo, no puc rebre compensacions en espècies. Més que res perquè després a casa ho has d'explicar i és clar, per molt que li diguis a la parella que ha estat l'altre, que t'ho volia agrair i tu no t'hi podies negar... segur que no ho entendria!

XeXu, dones per descomptat que la noia era del Madrid. Jo no ho sé pas... Home, al Cristiano no s'hi semblava. Tenia pits!

El porquet, siii!! Això és el que volia sentir. L'ànsia i les trampes s'acaben pagant. Per això els equip del Mou, segons ells, sempre acaben amb 10 quan juguen contra el Barça!

Garbí24 ha dit...

el més important es que no sentis remordiments de no haver cedit la teva vici a tant tramposa senyoreta.

Assumpta ha dit...

Ooooooooooooh, pobre noia!! Un atleta com tu, capaç de caminar i caminar durant hores i hores en les més dures condicions... Jo crec que li havies d'haver deixat la bona bici i tu anar a peu... Això hagués estat la teva bona obra del dia... hehehe

zel ha dit...

Noi, vols que t'ho digui? Era qüestió d'honor...hihi