Per fi he tornat a córrer!!

Quatre sessions de fisioterapeuta i tres setmanes i dos dies després de patir la sobrecàrrega; o el que és el mateix, vint-i-tres dies després; o el que és el mateix, cinc centes cinquanta-dues hores després... he tornat a córrer!! Sí, sí, ho he pogut tornar a fer!! Per fi he vist la llum al final del túnel. Ja han passat les angoixes, els mals de cap, les preocupacions, aquells moments en que assegut al sofà em mirava el bessó i em preguntava per què carai em feia tant de mal i per què carai no podia donar dues passes sense que notés una gran molèstia que m’obligava a parar.

Us semblarà, potser, una exageració, però si heu passat per això (segur que més d’un sí) tinc la sensació de tornar-me a sentir útil, de ser de nou un home de profit (si és que ho he estat alguna vegada...).

Quan he arribat a casa, he fet el ritual que sempre feia quan sortia a fer esport: m’he posat els pantalons curts, la primera samarreta que he agafat de l’armari i m’he calçat les bambes (les ASICS Trabuco que vaig comprar-me l’altre dia). Una cosa sí que he fet diferent: els estirament previs. Aquesta vegada crec que he après la lliçó i seguint els consells del meu fisio particular (què bé i què pijo que queda això), m’hi he aplicat de valent. Em pensava que ja no me’n recordaria com es feia això de córrer, però finalment, i gràcies a un noi que ha passat per davant meu, ha tornat a venir-me el cap la tècnica i els moviments que es requereixen per dur a terme aquesta activitat i poc a poc ho he anat posant en pràctica. Han estat vint minuts corrent pels carrers de Barcelona, pel recorregut habitual (aquesta vegada el curt), però caram quins minuts. Pendent del bessó, de si em tornaria a fer mal, de si em ressentiria, de si hauria de plegar... I finalment, res de res. Prova superada!! Cal dir, però, que jugava amb avantatge, ja que tant ahir com avui ja he començat a fer vida “normal”: he aparcar d’una vegada el cotxe al pàrking, he passat de llarg la parada del metro, he pujat les escales del treball a peu i he anat caminant, com faig sempre, a tot arreu. Quina alegria!!

I finalment... s'ha acabat la presa de pèl.

Us preguntareu el per què d’aquesta fotografia. Doncs res d’especial, però ara que la temporada 2007-08 ja ha baixat el teló i ha arribat a la seva fi, ara que el Barça ja agafa vacances (o millor dit, els components de l’equip de futbol professional), ara que ja no veurem més futbol blaugrana fins a començaments d’agost, ara ja em sento amb la capacitat de resumir el que ha estat el Barça aquesta temporada: una caricatura d’equip.

Vagi per davant que ahir no vaig veure el partit. Bé, no és del tot cert. Ahir tenia un sopar justament a la mateixa hora que començava el Barça i, casualitats de la vida, hi havia un televisor encès amb TV3 sintonitzat. No us vull enganyar: el Barça és el Barça. No ens hi jugàvem res, era un partit del tot intranscendent, però si juga, s’ha de fer els possibles per veure’l. Així que vaig procurar-me un lloc que em permetés tenir el televisor davant, no a la meva esquena. Però que entre que sopes, parles i fas els possibles perquè el del costat teu no et robi aquella croqueta que vols menjar-te, no li prestes l’atenció que mereix. Així que, deixaré el resum per aquells que en saben i l’han pogut veure millor i jo només em dedicaré a fer un parell d’apunts puntuals.

Només destacar que pel que sembla en Giovani va fer el primer (i últim, m’aposto un sopar) hatt trick de la seva carrera com a professional. Tant de bo que això faci encarir el seu traspàs. Ah!! I també van marcar Eto’o i Henry, per acabar de completar la maneta de gols que va endossar-li al Múrcia. Sembla que quan tot el peix està venut, la cosa sí que funciona i tothom marca gols a dojo. La meva teoria es compleix: els pot la pressió. Ja fa partits que s’ha acabat aquella sequera golejadora que va durar fins al partit de tornada al Camp del Manchester, on recordo que només feia falta un gol, un sol i trist gol per passar l’eliminatòria. Però bé, ja n’hi ha hagut prou aquesta temporada de fustigar-nos i fer-nos mal. Temps millors vindran. I tant de bo que sigui quan més aviaat millor.

També cal destacar que aquest sí que ha estat l’últim partit (si més no oficial) de Frank Rijkaard com a entrenador del F.C. Barcelona. Un partit on els jugadors, aquesta vegada sí, han tingut el detall i la delicadesa d’acomiadar-se d’ell amb una victòria i amb un cabàs de gols: vuit en total entre els dos equips, fet que es veu tots els dies sobre un camp de futbol.

Per acabar només donar gràcies perquè la temporada ja s’ha acabat!! Sí, companys!! El viacrucis culé ha tocat la seva fi. Crec que tots en teníem moltes ganes. No sé com serà la temporada vinent però, sincerament, crec que serà molt difícil igualar aquesta en resultats, desencant i actitud. En Pep Guardiola té un gran repte per davant: aixecar un equip enfonsat i tornar a fer trempar l’afició amb un equip que torni la il·lusió a tota la parròquia. Serà capaç? La resposta, la propera temporada...

ASICS GEL Trabuco 10.

Avui he fet canvi de bambes. Com que les que vaig comprar-me m’han provocat la sobrecàrrega als bessons (o potser hi han contribuït) que actualment pateixo (però que gràcies a les tres sessions de fisioterapeuta que porto acumulades ja estic gairebé recuperat), les he anat a tornar. Sí, sí, com ho sentiu! Les he tornat, com el que torna uns iogurts caducats o uns pantalons que estan trencats. No m’han posat cap problema (bé, la venedora que ja no era gaire simpàtica quan vaig comprar-me les altres, m’ha posat mala cara, però me les han canviades). S’han portat bé aquesta gent d’Intemperie.

I com que, evidentment, en necessito unes altres, me n’havia de comprar unes. L’elecció, seguint recomanacions del Jaume “Palote”, ha estat fàcil. A més, el Xavi Sensei també se les havia comprat i res, que a falta de la samarreta del GELS que ja triga un munt (ens l’havien promès que estaria a començaments de temporada), anirem de conjunt encara que només sigui amb el calçat. Ja anava amb la idea al cap: les ASICS GEL Trabuco 10. I ja les tinc. Sóc home d’idees fixes, que voleu que us digui... Espero que aquestes em vagin millor i que em permetin seguir caminant sense molèsties.

Es busca vibrador de formigó…

Avui tot xerrant amb el Javi, m’ha comentat que havia parlat amb l’Ivan feia una estona. Entre sanglotades de riure (i alguna que altra llàgrima) m’ha comentat que l’Ivan li havia dit que estava buscant desesperadament algú que li pogués llogar un morter-vibrador. Evidentment, jo també he esclafit a riure. Un morter què? O un vibrador què? Pel jardí de casa seva, m’ha comentat el Javi. S’ha comprat una casa nova i està condicionant els voltants. Hem fet les nostres pròpies teories: que si no en tenia prou amb un vibrador que a sobre volia anar fent morter; que si aquestes coses no es fan fora al jardí, a no ser que vulguis que et vegin els veïns... Total que, després d’estar rient durant una estona llarga i de dir tot un seguit de tonteries que no portaven a res, he decidit que jo no deixo tirat als meus amics i que m’havia de posar mans a l’obra.

I què ha estat el primer que he fet? Doncs fer el que faria qualsevol mortal: buscar al diccionari universal on vas a buscar sempre que no tens ni la més remota idea de què caram és una cosa. I aquest no és un altre que el nostre estimat google. Allà us en faríeu creus del que he arribat a veure. He de dir que he trobat tot tipus de vibradors i tot tipus de morters, però aquesta combinació màgica de morter-vibrador no l’he vista per en lloc. La cosa estava magra!!

Abans de donar algun pas més, he decidit trucar a l’Ivan. M’ha saltat el contestador del mòbil i li he deixat el següent missatge: “Iván, me han ofrecido hoy en el trabajo una cosa que igual te interesa”. Mantenint la intriga, per tal que només que sentís el missatge no tingués més remei que trucar-me.

M’ha tornat la trucada mentre dinava (jo, no ell... o potser ell també, no ho sé!). Després de les salutacions de rigor (feia dies que no xerràvem), li he comentant que m’havien ofert al treball un instrument que potser en treia profit. “¿Sí? ¿Qué es?”, m’ha preguntat tot intrigat. “Suena un poco mal, pero me han dicho que se llama mortero-vibrador”, li he respòs. M’ha dit el nom del porc i hem començat a riure i a fer broma. Li he comentat que jo de morter per picar alls en tenia a casa un que no faig servir des de fa molt de temps, però de vibrador ara mateix no me’n sobrava cap... Més riures, per acabar dient-me que el que volia ell no era un morter-vibrador, sinó “un vibrador de hormigón”. Apa, acabem-ho d’arreglar!! Un vibrador de formigó!! Però, això no et farà mal? No ho trobaràs massa dur? Compra vaselina, si de cas... per les irritacions. No vull (i no puc) explicar-vos ara mateix quantes coses més han passat pel meu cap (ni pel seu), però amb raó no ho trobava al google aquesta barreja d’instruments.

Hem conclòs la conversa prometent-li que si m’assabentava d’algú que en tingués un i que el llogués, ja li ho faria saber, perquè, quina llàstima, justament el que jo tenia a casa (com suposo que gairebé tots en tindreu un per les golfes o l’armari) l’havia llençat a la darrera recollida de mobles vells... Ah!! Però que no hi confiés, ja que fa dues setmanes van oferir-me’n un de segona mà (com suposo que gairebé a tots us n’hauran ofert algun a la vostra vida) i jo tonto de mi vaig dir que no, i aquestes coses o les agafes al moment o ja les has vist prou... Però que no pateixi, que pot demanar-li al presentador de Bricomania que sempre té instruments molt estranys guardats pel taller per donar i vendre.

Quan he arribat de dinar, el primer que he fet ha estat buscar al google aquesta nova paraula que havia aprés avui. I sí, aquesta vegada he tingut sort i he trobat unes quantes fotografies que il·lustren clarament com és aquest aparell. Us annexo una perquè no us quedeu amb el dubte existencial i no hagueu de buscar-ho.

Així que des d’aquí faig una crida desesperada: si sabeu algú que en llogui un, podeu posar-vos en contacte amb mi. L’Ivan és de confiança, poso les mans al foc per ell (però només una, eh? jejeje) Sé que és difícil, i si no ho aconsegueixo mitjançant aquest post hauré d’anar a algun programa tipus “Sorpresa, sorpresa” o “El diario de Patricia” que si troben gent desapareguda, reuneixen famílies que fa cinc cents anys que no es veuen, o solucionen qualsevol altre impossible, com no han d’aconseguir pel meu amic un vibrador de formigó? També intentaré empassar-me el canal del TDT que només fan anuncis del teletenda per si dóna la casualitat que justament avui n’anuncien un. A creuar els dits!!

Fisio a domicili.

Ahir era el dia. La primera vegada que una part del meu cos passava tanta estona per les mans d’un home (crec que encara no m’havia tocat mai cap, a part del metge) i a més a més d’un fisioterapeuta. O sigui, que com es sol dir, era la meva posada de llarg.

Tinc la sort que el fill d’un molt bon amic del meu pare és fisioterapeuta. Treballa amb nois discapacitats que es dediquen a fer esport. Havíem passat fa molt temps (quan érem joves, bé, més que ara) alguna setmana de vacances junts, quan els nostres pares coincidien, però ara feia temps que no ens veiem.

Abans de que vingués, una bona dutxa per treure’m de sobre l’estrès del treball (sé que algun cabró que es farà dir amic meu se’n riurà d’això) i els pantalons curts de rigor perquè pogués treballar bé la zona del bessó.

Deu minuts abans de l’hora ja era a baix picant al timbre. L’he obert i una vegada superats els trenta-sis esglaons ja m’ha pegat la primera esbroncada: “Però on vas amb aquests pantalons?”. M’he mirat i no hi he trobat res d’anormal. Uns pantalons curts del Barça de l’any de la picó, això sí (de quan vestien Kappa). Passats uns instants hi he caigut. No me’n recordava que ell és perico, però per sobre de tot anti barcelonista. Ostres, començàvem bé!! Li he fet un gets d’aquells d’”ho sento molt i no es repetirà més” i de seguida hem entrat en matèria.

Entre palpada i palpada de bessó hem recordat vells temps i m’ha explicat coses de la seva vida (i jo de la meva, evidentment). M’ha confirmat que tinc una sobrecàrrega important, i m’ha estat magrejant la cama dreta durant una bona estona amb cremes i quan ja estava ben palpada hem passat a la part de les corrents. Quina sensació més estranya!! Mai me n’havien donat (bé, alguna vegada que havia posat els dits a l’endoll quan era petit) i la veritat és que al començament estava una mica espantat (normal en mi, ja que el tema de que alguna persona aliena a mi mateix m’intenti infringir dolor físic m’aterra de manera sobrehumana).

Quan tot ha acabat i he hagut d’aixecar-me, ho he fet amb molta por. Tenia el bessó molt adolorit i carregat a conseqüència del tractament. Però bé, com un campió ho he fet i fins hi tot m’he marcat unes quantes passes de forma digna.

Quan marxava m’ha dit que demà tornarà a venir, però també m’ha dit que l’altre cama (l’esquerra) també es veu bastant carregada i que serà el principal objectiu. Així que demà toca més patiment!!

Ah!! I a partir de la setmana vinent m’ensenyarà uns estirament que hauré de fer molt regularment per tal d’agafar elasticitat a la cama. I que abans de fer esport, el primer que he de fer és estirar molt i escalfar bé els músculs. I després també, evidentment.

Què dura la vida de l’esportista amateur!!

Decadéncia absoluta.

Crec que un cineasta d’aquest que en saben tant d’escriure guions i de fer pel·lícules no se li hagués acudit un final tant decadent, tant patètic, tant dolorós ni tant esperpèntic com el que està vivint el Barça aquesta temporada. Estem passant tots plegats un calvari d’aquells que fa molt de mal, una situació de dura ja massa i de la que tenim ganes de que s’acabi quan abans millor. Però encara hi ha una última parada, una última estació, un últim partit perquè l’equip arrossegui i ensenyi les seves misèries a tothom i els culés sentim vergonya una vegada més (com si no n’hi hagués prou ja aquesta temporada) d’aquesta colla de jugadors que no representen ni el club ni l’escut ni els colors que porten.

Sé que el partit d’ahir és un partit molt difícil de jugar i m’hi jugo el que voleu que ha estat el partit més difícil que han jugat la majoria dels que ahir van saltar al camp (inclòs més que la final de Saint Denís). El poc públic que omplia ahir l’estadi (trenta-nou mil nou cents espectadors) va acudir amb la predisposició de cremar-ho tot, amb una actitud molt hostil, amb ganes de guerra, de fer sentir la seva veu, de fer saber als jugadors qui són per ells els bons i qui són dolents, qui valen i qui no valen, qui mereix seguir la temporada vinent i qui no. Perquè ja n’estan fins al cap de munt. Perquè ja n’hi ha prou de que una colla de persones que guanyen molts diners no compleixin amb la seva feina i que, alhora, se’n riguin de tots plegats i no juguin quan no tenen ganes de fer-ho.

De fet, si hi ha una paraula amb la que es pugui definir el partit d’ahir, aquesta és esperpent. Des del primer moment, els mocadors i els xiulets van fer acte de presència: des de la sortida dels jugadors fins a l’aparició del president a la llotja. El públic mostrava les seves cartes, el seu descontent i les seves ganes de fer-se sentir. I l’exemple més clar que el partit d’ahir no seria normal i no seguiria unes pautes coherents és, que a banda de la mocadorada i xiulada inicials, només servir el conjunt blaugrana de centre, la xiulada encara es va fer més patent. I llavors va arribar el judici del soci, la sentència culé. Aplaudiments a jugadors com Puyol i Messi; aplaudiments per Frank Rijkaard cada vegada que sortia de la banqueta per donar instruccions als jugadors; fortes xiulades cada vegada que tocaven la pilota Deco i Eto’o (i Márquez s’ho va estalviar perquè de nou va borrar-se provocant la targeta al Bernabéu que feia que per acumulació es perdés aquest partit) que van durar mentre els jugadors van ser sobre la gespa i alguna a Henry; i indiferència cap a la resta. L’Operación Triunfo blaugrana estava servida. Evidentment, creieu que aquestes són unes condicions idònies per a jugar un partit de futbol? No!! Però ara els jugadors estan recollint el que han sembrat durant tota la temporada.

I no se li pot recriminar al públic que no hagi estat al costat de l’equip en els moments importants. Quan s’ha hagut d’animar, la gent ha animat i ha fet costat al planter, però ara que ha acabat tot, ara que ja no hi ha res en joc (només poder quedar tercers o quarts a la Lliga, cosa que ja no li interessa a ningú) i com que el públic i el soci és soberà (que per això paga i, per tant, mana), té dret a comportar-se com es va comportar ahir. A explotar d’indignació.

Uns fets així mai els havia vist des de que tinc us de raó. He viscut xiulades, mocadorades, esbroncades, insults, etc, però mai de la manera que es van produir ahir. Sempre havien estat a nivell de conjunt, contra l’equip al complert, o contra una junta directiva o un president. Però el que mai havia vist jo és que el públic sentenciés als jugadors entre bons i dolents, xiulés als que estan nominats i no volen veure més i aplaudís als que volen que la temporada vinent continuïn.

I l’esperpent d’ahir, va tenir un segon acte que va ser el partit el sí, el joc de l’equip, el resultat. Si no n’hi havia prou amb les xiulades i esbroncades, el Barça va deixar-se remuntar un partit que al minut vint-i-dos de la segona guanyava 2-0. Només va faltar això!! Que per postres, en dos minuts el Mallorca empatés el partit i quan passaven tres minuts del temps afegit aconseguís mitjançant Güiza endur-se els tres punts del Camp Nou. Ja ho diuen que a río revuelto, ganancia de pescadores. I el Mallorca va saber pescar molt bé.

Si hi havia una cosa ahir que em feia excessiva por era el comportament dels jugadors xiulats, que m’agradaria analitzar-la cas per cas, perquè no tots es van mostrar igual.
- Deco: covard, com sempre, amagant-se i no donant la cara. A la mitja part Rijkaard el va canviar (per Bojan) per estalviar-li la gran xiulada que hagués hagut de sentir. Frank va comentar en roda de premsa que s’havia ressentit de la lesió i que tenia alguna molèstia... imagino que a les orelles de tant sentir com xiulava la gent. Com sempre, i fins al final, en Rijkaard defensant allò que és indefensable.
- Henry: humil. Va encaixar la xiulada amb el cap cot, limitant-se a jugar i a fer la seva feina. Va marcar el primer gol i no el va ni celebrar, perquè sabia que no era moment de celebracions pel clima tant hostil que es vivia al Camp Nou.
- Eto’o: desafiant. Era el que més por em feia de tots, ja que el caràcter tant rebel i tan especial que té en un moment donat podia fer que se li creuessin els cables i reaccionés d’alguna manera poc esportiva. I va passar, evidentment, que quan va marcar el segon gol del Barça, amb ràbia i amb la pilota dintre la porteria la va rematar contra la xarxa dues vegades més. Va alçar el cap, va tibar el cos i obrir i tancar la mà dreta tres vegades per fer saber a la gent que ell portava quinze gols aquella temporada. No va obrar gens bé, perquè s’ha de ser humil, com Henry, i assumir que la gent et pugui criticar (ja ve inclòs amb el sou això) i saber-ho encaixar. Segurament ha signat la seva sentència definitiva i l’any vinent tampoc el veurem per can Barça. Ha d’aprendre que tots som responsables dels nostres actes, de tot el que fem i el que diem.
- Giovani: voluntariós. Va substituir Messi a la segona part, i només sortir al camp ja el van xiular. És molt jove i no s’ho mereix. No té la culpa dels mals del Barça. Va intentar fer jugades d’atac d’aquelles a les que ens té acostumats: agafar la pilota i regatejar fins que la perd o li prenen.

La persona que va sortir més perjudicada amb tot això va ser l’entrenador blaugrana. Podem discutir si ho ha fet bé o malament aquestes dues darreres temporades, però amb el que hi ha una unanimitat és amb que ahir era el dia de Rijkaard, el dia del seu acomiadament del Camp Nou. Ja no tornarà més a assentar-se a la banqueta culé (com a mínim per unes quantes temporades) i crec que no és just que l’última imatge que guardi a la seva memòria com a entrenador sigui tant patètica: mocadors, crits i xiulets. Mereixia endur-se un bon record. Novament els jugadors, als que ha defensat tant i ha tapat tantes coses, li han fotut enlaire el seu dia, el dia en que havia de dir adéu a la que durant cinc temporades ha estat la seva afició. De totes de les pancartes que vaig veure me’n quedo amb una, la que descriu el que havia de passar aquesta fatídica nit, la que amb lletres blaugranes es podia llegir: “Frank, gràcies per tot”. Ell havia de ser el protagonista!! Si us plau, fem-li un homenatge com cal, com Déu mana, portem-lo al Gamper, fem-li una escultura o pengem la seva americana a dalt de tot de la llotja, però per favor, no se’n pot anar d’aquesta manera!!

EN POSITIU.
Rijkaard, que llest fins al final, va canviar a Deco al descans. El seu afany per protegir als jugadors arriba fins a límits insospitats. Massa bon jan!!

EN NEGATIU.
Avui només hi ha una paraula que resumeixi aquest apartat: tot.

LA PREGUNTA.
Algú s’imaginava que passaria això al començament de la temporada?

LES PANCARTES.
Va ser també el dia que les pancartes van parlar. Aquí us en deixo algunes:
-“Socis, ens hem enganxat els dits amb La Porta”.
-“Deco i Eto’o sou uns covards”.
-“Gràcies Frank. Laporta fot el camp”.
-“Frank esta es tu casa”.

-"Laporta dimisión".

-"Merci Rijkaard".

Recuperant velles costums: el vermut.

Ahir quan vam acabar de sopar, tot parlant de què podríem fer avui, una proposta va destacar més d’entre la pluja d’idees que van sortir: fer un vermut. I on millor que a casa meva? Bé, l’acord era que jo posava la casa i ells posaven el menjar. Bon tracte no? I us preguntareu: per què a casa i no a fora? Doncs, companys, amb els temps que corren anar a fer un vermut (parlem d’un aperitiu complert) a un bar, com a mínim has de demanar un préstec a la caixa o al banc pertinent. La fiblada que et foten per menjar una trista llauna d’escopinyes, unes quantes olives i una bossa de patates (ja no hi compto els calamars a la romana típics i que, segons diuen, sempre són acabats de fer, i que et poden cobrar ben be nou euros per una tapa on n’entres quatre o cinc) és d’aquelles que fan història, i, millor que a casa no s’està en lloc.

I a bones hores, després de que l’últim integrant del trio (evidentment, el Toni) que vam participar a la iniciativa de recuperar velles costums dels diumenges fes acte de presència cap allà les dues passades, i després de col·locar totes les viandes que el que havia arribat tard ens havia portat (era el subministrador oficial de menjar i beguda de la trobada), es va donar el tret de sortida d’aquest esdeveniment tant nostre.

L’aperitiu constava de: dues llaunes d’escopinyes, una llauna de navalles, una llauna de cloïsses, dues llaunes de musclos, dues llaunes mitjanes d’olives farcides, una bossa de patates gran i tot regat amb una botella de vermut negre i una de sifó. Ah!! I gel que no en falti per donar una mica de frescor a la beguda.

Vam rendir comptes de l’aperitiu sense presses però sense pauses, a bon ritme, assaborint peça de menjar que ens duien a la boca. S’ha de dir que vam liquidar totes les existències, està clar.

Ah!! Em deixava de dir que el suc de les escopinyes el va fer un servidor, tirant de receptari matern. La veritat és que m’agrada ser humil, però el suc va quedar, segons paraules textuals del Toni: “Al seu punt, ni molt fort, ni molt fluix.”.

Finalment donàvem per acabat el primer vermut de l’era.. ummm... dels trenta anys, a dos quarts de quatre, evidentment, sense ganes de dinar. Qui era el guapo ara que es menjava uns macarrons, una botifarra a la brasa o un tros de pollastre amb suc?

Canviant de tema, no m’agradaria acabar aquest post, sense donar-vos un seguit de normes bàsiques per si voleu fer un bon vermut:
1) Les patates fregides no poden faltar. Han estat concebudes única i exclusivament per evitar que caigui la gota que sempre cau de qualsevol peça sucosa que punxem. És a dir, que sempre ha d’estar sota la forquilla o l’escuradents amb que hem punxat el tros de vianda i fer el recorregut en paral·lel a aquest que sempre anirà del plat on estava dipositat a la nostra boca. Si no se’n tenen, poden substituir-se per, cornes d’aquelles grans de xurreria o per un tros de pa. Mai per ganxitos, patates palla o qualsevol tipus d’snack que no tingui una superfície suficientment gran i que, per tant, faciliti que la gota vagi a parar a sobre la taula.

2) Les escopinyes tampoc poden faltar mai. Hi ha molta gent que es fa la típica pregunta de si el suc s’ha de beure o no, si és de bona educació o no és de bona educació. Deixeu-vos de romanços. Si us agrada us l’heu de beure, ja que en el moment que tu pagues una cosa, aquesta et pertany, i el suc ja va inclòs en el preu que et cobren. I molt important fer soroll mentre el xarrupes, per tal de fer notar al de les taules del costat vostre que heu demanat una escopinyes per què sou suficientment solvents per poder-vos-en pagar una ració, que als preus que van als bars...
Una recomanació que faria als amants del suc de les escopinyes: el millor per agafar-les és una cullereta petita. Per què? Doncs perquè a l’hora que te’n poses un a la boca, també fas que hi vagi a parar la quantitat justa de suc que fa que tingui millor sabor.

3) Si el vermut es fa en un bar, mai poden faltar els calamars a la romana. Són també un element indispensable. Com he dit abans, sempre dóna la casualitat que quan els hi demanes al cambrer aquest et diu que estan acabats de fer.

4) Una cloïssa o navalla, inclòs una oliva farcida, pot ésser sucat al caldo de les escopinyes (que normalment és el que es fa fort), però un musclo en escabetx no. Evidentment, el suc és diferent i ens deixaria el nostre suc preferit amb restes vermelles.

El segon diluvi universal.

Quina manera de ploure!! Ahir dissabte per la nit portàvem ja més de quaranta vuit hores seguides ininterrompudes plovent. Un non-stop de xàfecs, una megarave d’aigua caiguda del cel que feia témer el pitjor: que el segon diluvi universal havia començat. I ni més ni més que a Barcelona, cosa que em va fer pensar que segurament havia estat cosa del nostre alcalde que amb la dèria que té de fer Barcelona universal i d’organitzar esdeveniments a nivell mundial (que si el Fòrum, que si les Olimpíades, que si la fira 3G, que si el Bread and butter, entre d’altres) també s’havia fet amb l’exclusivitat del segon diluvi universal. Bé, alguna cosa ha de tenir ser una ciutat puntera i moderna que vol fer-se un lloc entre les ciutats més importants del món.

Però bé, al que anava. Per la nit havia quedat amb uns amics per sopar unes pizzes (i que les portés el de la moto, que amb la que estava caient no era qüestió de treure la feina als que bonament es guanyaven la vida), perquè amb el temps que feia venia de gust quedar-se a casa ben calentet. Quan baixava pel carrer Escorial, de sobte, vaig veure un home que pujava per la mateixa vorera que jo, a poc a poc (no és que el meu pas fos d’allò més ràpid, perquè el meu bessó no m’ho permet), vestit d’una manera estranya: una túnica blanca bastant bruta, recolzat en un bastó de fusta molt llarg, i amb els cabells blancs molt llargs i una barba, també blanca, que li arribava a l’alçada de la panxa. A mesura que s’anava apropant, el seu aspecte em resultava més familiar i mica en mica vaig anar reconeixent la seva cara. Quan va ser a la meva altura, amb veu tremolosa em vaig adreçar a ell:
JO: Tu ets... Tu ets Noé!!
NOÉ: (portant-se el dit índex als llavis) Shiiit!! No vull que em reconèguin!!
JO: Perdó!! Però la veritat, no és molt difícil...
NOÉ: Què vols dir?
JO: Home, doncs que amb aquesta manera de vestir tant carrinclona...
NOÉ: Carrin... què?
JO: Tant clàssica, tant poc moderna...
NOÉ: Ah!! Es que vosaltres vestiu de forma massa estrafolària. I jo estic molt xapat a l’antiga. Ja sap, tinc una edat!!
JO: Sí, sí!! (després d’uns instant en silenci) T’ha enviat Ell?
NOÉ: Què vols dir?
JO: (senyalant cap a dalt) Que si t’ha enviat el de dalt... Jesucrist?
NOÉ: Ah!! No, no pateixis. He vingut per voluntat pròpia. Estic en missió extraoficial.
JO: Com?
NOÉ: Era a casa mirant la televisió quan fent zapping he enganxat el canal de TV3 internacional i he vist les noticies del temps. Segons la predicció d’un tal Tomàs Molina, per aquí estarà plovent durant uns quants dies seguits.
JO: Ah!! El Tomàs!! Sí, les sol encertar totes... Però... entens el català? (ostres ara me n’adonava que des d’un primer moment havíem estat parlant en el meu idioma!)
NOÉ: Bé, diguem que el practico en la intimitat...
JO: Ostres, què gran!! Aquí al país veí, hi ha molta gent que també el parla en la intimitat. Quines casualitats!! Doncs el parles molt bé!!
NOÉ: Sí, fa temps vaig estar veient un programa de televisió que es deia “Digui digui”, per TV3, també, crec recordar... I mira, vaig fent progressos poc a poc.
JO: Me n'alegro!! I això de la pluja va en serio? Vull dir que si plourà durant quaranta dies i quaranta nits?
NOÉ: Doncs no ho sé, però té tota la pinta...
JO: Ostres i jo que m’he quedat amb tantes coses sense fer a la vida... Això no es pot acabar així!! Seria molt cruel!! I més tenint en compte que la Lliga l’ha guanyada el Madrid i el Barça li ha hagut de fer el passadís!! Això ens ho han de tornar!!
NOÉ: Bé, bé, tranquil·litzat. No he dit pas que fos la fi. Només que pel que sembla la cosa pinta malament.
JO: I ja tens l’arca preparada?
NOÉ: No, encara no. No m’ha donat temps. M’ha agafat tant d’imprevist que per molt que volgués no em donaria temps a tenir-la enllestida.
JO: I com t’ho faràs?
NOÉ: M’han dit que hi ha un lloc anomenat Tibidabo que allà puc trobar una atracció d’un vaixell que es mou a banda i banda. Encara en podré treure profit. Crec que farà el fet!
JO: Ostres!! Doncs encara et queda per arribar allà dalt! Vas caminant?
NOÉ: Sí.
JO: Doncs et recomano que agafis un taxi. Arribaràs més ràpid!!
NOÉ: Un què?
JO: Un taxi. És un vehicle, de tracció no animal, que et porta on vulguis a canvi d’uns quants diners.
NOÉ: Ah!! No puc, m’ho impedeix la meva religió. Ja saps, allò de l’austeritat, el vot de pobresa...
JO: Quina putada!! Vols que t’hi acompanyi jo amb el meu cotxe? No et cobraré res.
NOÉ: No, és igual, deixa-ho estar. Com se n’assabenti el cap (va fer un gest amb el cap senyalant cap a dalt) em fotrà una bona esbroncada.
JO: I ja t’has mirat lo des les parelles d’animals? Ho tens tot enllestit?
NOÉ: Què va, noi!! Ja no és el que era. Amb això de que us esteu carregant mica en mica les espècies animals costa molt trobar de tot i bo.
JO: Sí, tens raó. Has provat d’anar al zoo?
NOÉ: Ara en vinc. Està la cosa molt malament. M’han volgut cobrar entrada i tot!!
JO: Què dius? Si es que la gent només va de cara al negoci, a la pela que diem per aquí.
NOÉ: Sí, ni que ho diguis. He intentat parlar amb ells, raonar, fer-los entendre que és molt important que me’ls endugui. Els he anat amb la cantarella de que les futures generacions els ho agrairan, i tot això, però no hi ha hagut manera. L’únic que he pogut aconseguir és una parella de gats i una altra de gossos. Això sí, m’han dit que de camí al Tibidabo hi ha una protectora d’animals on si signo uns papers comprometent-me a que els cuidaré bé i que no els maltractaré me’ls donaran.
JO: Bé, millor això que res, no?
NOÉ: Sí, tens raó. Però a mi m’agrada fer les coses ben fetes. I clar, com en el primer diluvi qui ho coordinava tot era Ell, doncs les coses van anar més rodades. En un obrir i tancar d’ulls vaig tenir a totes les parelles d’animals hagudes i per haver davant de l’entrada de l’arca. I sense moure un dit!! I ara, si finalment ens trobem davant d’un altre daltabaix com aquell, ens enganxarà amb els pixats al ventre.
JO: Sí, quina putada!! Si puc fer-hi res per ajudar-te...
NOÉ: No, tranquil. Això és cosa meva. No m’agrada delegar funcions. Si després les coses surten malament no vull que d’altres carreguin la culpa de coses que no els pertoquen.
JO: Si hi hagués més gent com tu al món, tot aniria diferent.
NOÉ: Em faràs posar vermell... (després de pensar uns instants) Eh que abans has dit que si em podies ajudar en alguna cosa?
JO: Sí, si puc i vols...
NOÉ: Doncs sí, ara que ho penso. M’agradaria que parlessis amb la gent que va fer aquella pel·lícula... ummm... Cóm es deia? Ah!! Ja ho sé!! “Sigo como Dios”. Què dolenta, per Déu!!
JO: Sí, dolentíssima!! L’he vista i no va agradar-me gens.
NOÉ: Doncs això, que si pots parlar amb el director i dir-li que no n’estic gens satisfet de com em van ridiculitzar, t’ho agrairia.
JO: Faré el que podré, però crec que només poc enviar un mail a la productora per queixar-me. Però no sé si el que els pugui explicar serà una història molt creïble.
NOÉ: Un mail? Vols dir una carta d’aquelles que no necessita segell i que no s’ha de tirar al correu? Aquelles que viatgen per... com li’n dieu? Per l’internet?
JO: Sí!!
NOÉ: Ah!! Bé, prova-ho!! Potser tenim sort!! No tinc internet a casa. La veritat és que estic fet un embolic. Amb tantes empreses que últimament s’anuncien per televisió, no saps quina quedar-te. I a més a més, el servei que ofereixen deixa molt que desitjar.
JO: Tens tota la raó!!
NOÉ: Bé, jo vaig tirant, que com dieu aquí... és tard i vol ploure!!
JO: I mai millor dit!!
NOÉ: I el més calent és a l’aigüera.
JO: Caram!! Quins progressos més bons amb el català!! Crec que el parles millor que el Montilla!!
NOÉ: Bé, això no és molt difícil, no?
JO: (esclafint a riure) Ets la bomba!!
NOÉ: Apa, a cuidar-se i que vagi bé el sopar!!
JO: El sopar? Ostres, com ho saps?
NOÉ: Perquè mentre hem estat parlant, t’han sonat els budells tres vegades!!
JO: Bé, adéu i encantat d’haver-te conegut!! I espero que això d’aquests aiguats sigui només una falsa alarma. Que no passi d’aquí!!
NOÉ: Sí, jo també, perquè si no hauré de fer hores extres. I no les paguen molt bé, que diguem... Amb aquesta crisis... (va fer un gest amb la mà per acomiadar-se i va seguir caminant tot xiulant la cançó I’m singing in the rain. Si és que és molt de la broma!!)

NOTA: Aquest relat és pura ficció (per qui no se n’hagi adonat) i qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

Portada impactant... i adéu Frank.

Quan ahir vaig veure la portada del diari Sport vaig quedar-me perplex, de pasta de moniato. És dura, impactant i, sobretot, amb un missatge clar i contundent: “Habéis desonrado la camiseta del Barça”. Uff!! La veritat és que no deixen de tenir raó (per alguna cosa són la veu del soci, no? jejeje). Penseu per un moment què pot passar pel cap d’algun dels jugadors que ho llegeixi? No vull posar-me ara a fer suposicions, però crec que gràcia no els hi farà.

Estic d’acord que molts jugadors aquesta temporada no han portat la samarreta del Barça amb dignitat ni amb orgull, i n’hi ha ja que ni l’han portada (cas, evidentment, de Ronaldinho). No sé si és perquè ningú els hi ha explicat què representen aquests colors o perquè, per voluntat pròpia, han decidit gaudir directament d’un any sabàtic amb vacances molt ben pagades. Aquesta colla de dropos han de tenir en compte que el Barça és un sentiment, és quelcom que fa enorgullir a molta gent de sentir-se culé i poder passejar-se per arreu amb el cap ben alt i sense haver d’amagar-se, és una forma de vida i hi ha molta gent que si el Barça perd estan fotuts durant dies. I amb això no s’hi juga!!

Però si us plau, el que no accepto en cap cas, és que s’inclogui a tots en el mateix sac!! Hi ha jugadors com Puyol, Valdés, Xavi, Bojan, Iniesta, inclouria a Touré i potser me’n deixo algun (però no molts més) que realment sí que els hi fa mal. En canvi, hi ha jugadors que directament es van esborrar del partit com Deco i Eto’o; jugadors que directament s’han desentès del projecte com Ronaldinho; d’altres que passen olímpicament i que tant se’ls en fot tot com Márquez, (que sóc del parer que va forçar la targeta groga al Bernabéu per complir cicle i no haver d’aguantar l’esbroncada del Camp Nou el proper partit) del que vaig sentir que no va tornar amb l’expedició cap a Barcelona, sinó que va quedar-se a Madrid per afers amorosos i sentimentals. Tots aquests, si us plau, passem l’aspirador i la temporada que ve al carrer. No els volem. El compromís és un valor molt important i aquests no en tenen d’això.

Aquí m’agradaria fer un punt i apart amb Frank Rijkaard, també ha d’estar passant el seu calvari particular: només s’havia de veure la cara amb els ulls mig plorosos amb la que va a sortir a parlar davant els mitjans de comunicació. Igual que el dia de l’eliminació europea contra el Manchester. És la pura imatge de la impotència, del no saber què fer per sortir d’aquesta situació, del preguntar-se què ha fet malament per haver arribat a aquests extrems, del sentir-se traït i gens recolzat pels jugadors que ell tant ha tapat, defensat i ha mimat. Ara que Laporta en roda de premsa ahir va anunciar que no seguirà l’any vinent i que el seu substitut serà Guardiola, m’agradaria que tots li donéssim les gràcies per tot el que ha fet, que ha estat molt, i l’acomiadéssim com realment es mereix: amb una forta ovació i amb un “Gràcies per tot, Frank!”. Ell ha actuat fidel a les seves idees, a la seva manera, com diu la cançó, i això l’ha dut fins al cim de la glòria, però també l’ha fet davallar al més dur dels inferns. Que tinguis molta sort vagis on vagis. Aquí sempre et recordarem com el que sempre has estat: tot un senyor i un gran entrenador. Fins a una altra!!

Em quedo a casa.

Ja ho he decidit. La decisió està presa. Finalment aquest cap de setmana em quedaré a casa fent repòs per la cama i no participaré a la Marxa Romànica de Navàs. Des de que fa gairebé dues setmanes que vaig acabar la Riudoms – La Mola – Riudoms que no he fet esport i m’he dedicat a la vida contemplativa i relaxant del sofà de casa meva i a anar a treballar amb cotxe. Sembla que la cosa va a millor. Ara ja no noto gairebé molèsties i aquestes dues setmanes que tindré de més fins el proper dia vint-i-cinc d’aquest mes que es celebra la Travessa del Montseny imagino que em serviran per restablir-me del tot. Això espero!!

Qui si que participaran i segurament sota un aiguat de por seran els meus companys als qui desitjo tota la sort del món i els recordo que s’emportin capelina, impermeable o similar (aquí no incloc el paraigües perquè pot quedar una mica xic). Segons ha dit el messies de la meteorologia, el meu idolatrat Tomàs Molina, caurà un xàfec d’aquells que farà història. Jo des de la vida estil zen que porto actualment us estaré donant suport moral des de casa meva, veient com plou a bots i barrals des de la meva finestra i pensant que hauria d’estar passant fred, penúries, xàfecs i son amb vosaltres. Quina enveja que em feu!! (o no!!) Aneu amb molt de compte i sort!! I ja sabeu, a deixar el pavelló del GELS ben alt!! Ah!! I res de quedar-se a mirar aparadors, eh Txell? Que és tard i vol ploure... i mai millor dit!!

Defunció esportiva... amb permissivitat arbitral.

Quin bluf de derbi!! Quina poca emoció!! No menteixo si us dic que és el primer clàssic que veig sense tenir aquell pessigolleig a la panxa ni els nervis previs del començament del partit. Això de jugar-lo quan tot el peix ja està venut hauria d’estar prohibit. És un insult al futbol, i després passa el que passa. Quan vaig mirar el calendari al començament de temporada i vaig veure que el Madrid - Barça es disputava a falta de tres jornades pel final, vaig pensar que segurament seria un dels partits més emocionants i transcendentals dels últims enfrontaments entre aquests dos equips. Més que res, perquè normalment a tres jornades pel final els dos equips encara arriben amb opcions, encara que sigui remotes, per d’alçar la copa. Bé, aquesta vegada no ha estat així, i el que més em fastigueja és que el Madrid ha allargat la festa que va començar el diumenge al camp de l’Ossassuna quan es va proclamar matemàticament campió de Lliga beneficiant-se d’un Barça en hores molt baixes.

Vam assistir a la defunció esportiva d’un equip de futbol (el Barça per si no queda clar) que fins ara no passava de ser un malalt terminal. Finalment, ahir va acabar tot, el pacient va aclucar els ulls, es va relaxar i va respirar per última vegada i va dir adéu a una temporada, a un cicle, un projecte esportiu, un vestidor i a un entrenador que ha estat massa condescendent amb els seus jugadors. La veritat és que tant se me’n fotia ahir si el Barça guanyava, empatava o perdia, imagino que fruit de que estava tot dat i beneït i que al camp només és respirava festa per part d’uns i desídia, desordre, desconcert, falta de col·locació, de ganes... en fi, el que ha estat tota la temporada. I si a més de la meitat de jugadors que van saltar ahir al camp (més els que no hi eren com Eto’o, Deco i Ronaldinho), tant se’ls en donava el resultat, a mi no m’havia de passar el mateix?

Ahir ens en van marcar quatre, que n’haguessin pogut estar més, però és que l’àrbitre del partit, el senyor Pérez Burrull, també va contribuir-hi. És a dir, que tres dels quatre gols encaixats són per errades seves i no haurien d’haver pujat al marcador. M’explico:
- Primer gol: hi ha una falta claríssima de Guti a Márquez abans de que Raúl marqui.
- Segon gol: es marca com a conseqüència del llançament d’una falta que no va ser, i a més clarament i davant dels nassos del jutge de línia.
- Quart gol: potser és la decisió més discutible, però el penal que xiula crec que no és penal, ja que Puyol es protegeix la cara amb les mans i la pilota impacte en elles.

Sé que no és excusa, que el Barça hagués perdut igualment, ja que el Madrid va tenir ocasions per donar i per vendre i gràcies a un gran Valdés i a Xavi que va treure la pilota en una ocasió de la mateixa línia de gol. Però, calia?

Ah!! Això sí, la gana no me la treu ningú i vaig sopar, i molt a gust i molt ben acompanyat.

El partit, sabut per tots, el donava Tele5, amb J. J. Santos al cap davant. Això de veure els partits per cadenes d’aquesta índole fa que puguis aprendre frases i paraules noves com:
a) ”La pelota tropieza en Heinze” (J. J. Santos, minut 46 de partit). No sabia jo que la pilota pogués ensopegar, si de cas és el jugador que ensopega amb la pilota...
b) ”Pese a lo que está jarreando” (el comentarista de peu de camp el minut 51 de partit). Ahir plovia a bots i barrals i jarreando, feia referència a la manera de ploure. O sigui, que en català seria: estar gerrejant. Aquí queda això!!
c) ”Se la dejó un poquito larga” (J. J. Santos en un minut indeterminat de la segona part). Perdoneu la meva ignorància, però tampoc sabia que una pilota te la poguessis deixar llarga, si de cas els cabells, les ungles o les venes, com en el cas d’ahir que no sabia si tallar-me-les o deixar-me-les llargues.

EN POSITIU.
Per destacar alguna cosa, en Víctor Valdés. Va rebre quatre gols, però no va poder fer res, ja que estava venut. Va fer cinc parades que van salvar cinc gols com una casa de pagès.

EN NEGATIU.
Tot, absolutament tot. Ni a Henry el salva el gol (amb 4-0 al marcador i amb un Madrid bolcat a l’atac per aconseguir la maneta que anava demanant el públic), ni a Messi les dues oportunitats que va tenir (també amb el 4-0)... En fi, que ho veig molt negre!!

A més, el Vila-real va guanyar i la segona plaça a la Lliga està més que perduda.

LA PREGUNTA.
Algú no té clar a aquestes alçades que s’han de canviar moltes coses?

LA BROMA.
Evidentment, el company de treball madridista/espanyolista m’ha fet una visita només entrar i m’ha comentat que ahir van trucar al Manolo Escobar perquè vingués amb el carro per recollir la carretada de gols que li van marcar al Barça, però que no va poder anar-hi perquè estava de gala per Benidorm.

LA PORTADA.
La del Marca, m’ha fet molta gràcia. Amb aprofitant el tema del passadís...

Reflexions abans del passadís del Bernabéu.

L’hora fatídica s’està acostant. Els dubtes m’envaeixen i pel cap em ronda la idea (imagino que com a molts culés) d’engegar el televisor cinc minuts més tard, és a dir a les 22:05h per tal de no veure el ja famós passadís blaugrana. I direu, per què tant tard? Doncs la veritat és que no volia apurar perquè, per coses del destí, si l’endollo passant tres o dos minuts de les deu en punt m’arrisco, amb l’ajuda de la llei de Murphy i de tot un seguit de factors que poden girar-se en contra meva, a veure’l.

Però finalment, com els eclipsis de sol o de lluna, els cometes halleys, i les pluges de meterorits, només es veuen una vegada cada molts anys, decideixo fer el cor fort, armar-me de valor, posar-li pit i collons i tenir la televisió encesa cinc minuts abans per tal de plorar com una dona el que vam saber defensar com a equip (adaptació bastant cutre, ho sé, de la frase “Llora como una mujer lo que no has sabido defender como un hombre”).

Imagino que no haureu passat per alt que he dit que tindré el televisor engegat, perquè es pot tenir el televisor engegat però per aquelles casualitats que ens depara el destí casualment al moment just de sortir els jugadors al camp et poden trucar per telèfon (complicat, si es que abans no ho he pactat amb algú), poden picar a la porta (complicat per la mateixa raó que el d’abans, però amb l’afegit que m’hauria de posar d’acord amb un veí de l’escala que fos barcelonista i que tampoc volgués veure el passadís), es pot acabar en aquell moment una rentadora (difícil de coordinar perquè des de que tinc la rentadora mai he aconseguit saber el que dura el programa curt i sent ja l’hora que és crec que faig salat) o et poden agafar, senzillament, ganes d’anar al lavabo. Crec que aquesta opció és la més encertada i una estona abans ja començo a endrapar porqueries diverses per tal de provocar un allau de merda tal dintre meu que em mantingui ocupat des de les deu menys cinc i les deu i cinc.

Bé, després de la tercera capsa de donnettes, segon de filipinos, el paquet de crispetes fetes, com no, al microones i les tres bosses de llaminadures regat amb una botella de coca-cola de dos litres, faig un pensament i paro aquest absurd. No he comprat gelat de xocolata!! Quan estic a punt de canviar-me de roba per baixar al supermercat, m’aturo... No pot ser!! El que vull és no perdre’m el passadís, no passar la nit a l’hospital i que em donin la baixa per una setmana... La baixa per una setmana? Ummmm... Centrem-nos!! Que no pot ser!!

Com que he decidit tenir la televisió engegada i això és inamovible i l’opció empatx també la descarto, decideixo tirar pel dret i agafant-me a aquella frase tant castellana que diu que ojos que no ven, corazón que no siente se m’acut estar assentat al sofà a l’hora fatídica, però amb els ulls tancats. Sí senyor!! Qué gran que sóc!! Si és que ja m’ho diu la meva mare que jo he nascut per això de pensar... Sóc una màquina pensant!! Aquesta serà la solució als meus problemes.

Però a mesura que es va acostant l’hora, el neguit encara es va fent més gran i tirant de nou de refranyer popular i agafant-me aquesta vegada a la frase que diu que són tots els que estan, però no estat tots els que son, decideixo ser solidari amb l’equip. Em sap greu pel Puyol, el Xavi, el Bojan, el Valdés, ... tots aquells jugadors que realment sí que els fa mal haver de posar-se en fila per aplaudir al conjunt blanc mentre els jugadors van passant per entre les dues rengleres formades pels seus homònims blaugranes i decideixo patir-ho amb ells. Podria emprar la tàctica d’imaginar-me com Deco i Eto’o (que es van esborrar clarament d’aquest partit la jornada passada), Ronaldinho (esborrat clarament de l’equip durant les dues últimes temporades) i algun que altre han d’aguantar la vergonya de fer el passadís. Però no, res més lluny de la realitat: aquests estan a casa, espatarrats al sofà i veient la humiliació, que per ells segur que no és tal. Bé, això en el millor dels casos, perquè jo en sé d’un que a les deu ja va de discoteca en discoteca tocant els bombos. Què collons, si només és un passadís!! El veuré i s’ha acabat!!

"El niño con el pijama de rayas".

Aquest és l’últim llibre que he llegit. Us diré el mateix que va dir-me la persona que me’l va deixar: “quan l’agafis i comencis a llegir-lo, no el podràs deixar. De totes maneres, no t’explico de que va. És millor que no ho sàpigues i que mica en mica ho vagis descobrint.”. I fil per randa, tot el que va dir-me aquesta companya de treball es va complir: no vaig poder parar de llegir fins que no vaig arribar a l’última pàgina i va ser tot un encert que no m’expliqués de què anava.

De fet, si us llegiu la contraportada del llibre, tampoc conté un resum. Ans al contrari, ja que només hi ha una nota de l’editor on explica que el llibre és molt difícil de definir i que sí s’explica l’argument se n’espatlla la lectura, per acabar donant-nos una pista sobre de què va el llibre: “No obstante, si decides embarcarte en la aventura, debes saber que acompañarás a Bruno, un niño de nueve años, cuando se muda con su familia a una casa junto a una cerca. Cercas como ésa existen en muchos sitios del mundo, sólo deseamos que no te encuentres nunca con una”.

Doncs això, que si voleu descobrir de què va el llibre l’haureu de llegir. Ja veureu com no us decebrà ni us deixarà indiferents. Paraula!!

A bones hores...

Sí, a bones hores arriben els gols…Sis se n’han vist avui al Camp Nou i tots a favor de l’equip blaugrana. I no se’n podrien haver guardat algun per partits anteriors? Portaven ja 404 minuts sense marcar i resulta que aquesta ratxa s’ha hagut de trencar avui, no l’altre dia contra el Manchester que era quan realment feien falta els gols... Bé, imagino que la mocadorada amb la que ha obsequiat el públic a l’equip i a la llotja hi ha tingut alguna cosa a veure, o potser han estat les ganes d’alguns de no rebre’n una altre al final del partit o ha esta la vergonya que sentia més d’un. No voldria deixar-me al tinter que el fluix València que ha visitat avui el Camp Nou (el mateix que ens va eliminar a la Copa del Rei i a dos punts del descens) també ha contribuït amb això del set encaixat (parlant en argot tennístic).

Com que tot ja se me’n fot d’aquest Barça actual i el que vull és que s’acabi aquesta temporada quan abans millor, tampoc dedicaré un gran post (si puc enllestir-ho amb quatre paraules ben escrites millor), perquè ni s’ho mereixen, ni a mi em dona la gana, ni en tinc, de ganes. Sí, s’han vist molts gols (feia temps que el Barça de Rijkaard no en marcava tants, per aquesta costum que han agafat de ser conformistes i pragmàtics), han jugat de forma acceptable, hi ha posat ganes i han acabat corroborant que durant tota la temporada no han fet més que passejar-se pel camp i prendre’ns el pèl a tots.

La conclusió que puc treure d’aquest partit és la següent: l’equip no sap jugar amb pressió o, com si fos un equip petit, la pressió ha pogut amb ells. I em baso amb que quan no tenen pressió:
a)Marquen gols.
b)Henry juga millor i busca les desmarcades
c)Messi segueix desbordant igual.
d)Juguen més alegres.

Ah!! Per a qui l'interessi, els gols els han marcat: Messi (de penal), Xavi, Henry (dos) i Bojan (dos).

EN POSITIU.
Ara ja no hi ha res positiu. Ja és massa tard per tot i no crec que aquests sis gols serveixin per animar a una afició molt descontenta.

EN NEGATIU.
Doncs que avui la Lliga ja l’ha guanyat el Reial Madrid, remuntant un u a zero als últims minuts. Felicitats i res, a seguir aprofitant-se dels regals dels altres...

Deco i Eto’o s’han esborrat descaradament del partit del Bernabéu. Tenien quatre targetes grogues i avui han vist la cinquena en dues entrades innecessàries i en camp contrari. Trist, penós, lamentable i que demostra el poc compromís que tenen amb l’equip. No els vull aquí la temporada que ve. Fora!!

LA PREGUNTA.
L’any vinent també ho tindrà tant fàcil el Madrid per proclamar-se campió o li ho posarem una mica més difícil?

EL RECORD.
Sí, està molt bé això de les mocadorades, però mentre veia el partit m’ha vingut al cap aquelles coixinades (no coxinades) que inundaven fa anys (temps de Núñez) la gespa del Camp Nou quan les coses anaven maldades. Eren aquella mena de coixins que llogaven a l’estadi per a col·locar entre la cadira i el cul de l’espectador i que tenien una mica d’espuma dintre per tal de fer que el seient no fos tant dur. N’hi havia de vermelles i blaves i normalment solien volar des de les graderies i aterrar al camp. Voto per recuperar aquesta costum. Feia bonic!!

"Sembla que tenim problemes..."

Qui no ha sentit mai aquest conjunt de paraules? És aquella frase que acostumen a dir els presentadors de telenotícies quan falla alguna connexió en directe o quan un reportatge que hauria d’entrar després que ells parlessin no ho fa. Doncs bé, he decidit agafar-me a aquesta frase per definir el meu estat físic. El mal al bessó no desapareix. Bé, sí que desapareix quan estic estira a casa i no em moc gaire. Però a la que surto al carrer i poso a caminar, passada una estona ja comença a donar-me senyals de vida. Vaig estar parlant amb una fisioterapeuta amiga del meu pare i va dir-me que tenia pinta de ser una sobrecàrrega. Aquesta setmana he estat fent molta bondat: anant a treballar en cotxe, caminant molt poc, res d’esport... En fi, que he fet tot allò que no m’agrada gens: vida sedentària. Però, malgrat això, la cosa sembla que no millora. Estic pensant per primera vegada de no participar a la marxa Romànica de Navàs que es celebra aquest dissabte/diumenge... Això és un desastre!!