Esmorzars i xinesos.

Avui l’E ha vingut amb un somriure als llavis a l’esmorzar, amb el cafè amb llet en got llarg, mirant a banda i banda de la taula i dient que tenia una exclusiva. “Hay un grupo de chinos rodando una película en las escaleras de entrada del edificio. Hay todo un conjunto de gente (de aquí y de allí) haciendo de extras, luego están los dos protagonistas y luego el co-chino, que es el que manda. O sea que por aquí se van a repartir ostias por doquier, como aparezca el Bruce Lee.”. Li hem intentat treure més coses, ja que per tots és sabut que ell s’assabenta de tot i sap fil per randa que li passa a l’un o què li passa a l’altre (radio Macuto, en poques paraules). “Se ve que es una producción de la TV3 con una productora china. Y hasta aquí puedo leer. No sé más. Ahora, si queréis salir en la película, a mi no me busquéis porque no tengo amigos dentro.”. Després ja ens ha explicat que si s’ha comprat una cafetera Nespresso i que li han portat a casa directament de la botiga (l’R ha expressat els seus dubtes de que hi hagi repartiment a domicili al Carmel) i que ha de passar a fer la primera compra de cartutxos perquè li han de donar un regal. De moment de la capsa de quinze cartutxos ja n’ha provat tres, i el seu objectiu és provar-los tots, però de franc, sense pagar res, per després poder decidir quin es queda.

I sí, la veritat és que l’E tenia raó amb això dels xinesos perquè, evidentment, quan hem acabat d’esmorzar jo m’he acostat a veure què feien. Hi havia dos xinesos que destacaven per sobre de la resta: un noi tot tocat i posat vestit de forma moderna amb ulleres de sol amb vidres grocs i una noia tota ben arreglada. Després tot el conjunt de càmeres i ajudants que no es perdien detall.

La cosa ha quedat aquí. De tant en tant, com que el nostre despatx està en una posició privilegiada, sortíem a una passarel·la (anomenada pont de comandament) per veure com anava el rodatge. I la cosa anava bé. Llums (bé no en calien), càmera i acció!

A les dotze i mitja han fet una pausa per dinar, i les escales de l’edifici eren un formiguer de gent menjant dempeus d’unes petites carmanyoles blanques amb forquilla. Uns es recolzaven a les baranes, els altres estaven asseguts a les escales. M’he adonat que hi havia un xinès amb màniga curta i amb xancletes. Aquest demà, segurament, agafarà la baixa per pulmonia.

Per la tarda ja hem anat desengranant més l’assumpte. Quan l’R ha arribat de dinar, s’ha acostat al pont de comandament. Sabia més coses: es una sèrie que s’emetrà per TV3 i és una coproducció amb una productora de Shangai. A mi se m’ha encès el llum, mentre veiem rodar una escena de la xina baixant d’un Mercedes negres aparcat a l’entrada de que podríem buscar-ho a internet. Quan han acabat de rodar l’escena on no s’ha produït un accident de miracle, ja que el Mercedes ha arrancat i de què es dona un cop amb un cotxe vermell que passava per allà, ho me buscat a internet. I sí, hem trobat la notícia publicada a El Periódico de Catalunya.

De totes maneres, li he preguntat a l’E si sortiria d’extra. M’ha mirat i m’ha dit que no amb el cap, que no hi havia prous diners per pagar la seva estel·lar actuació.

L'APUNT.
Abans de plegar he anat al lavabo i m'he trobat una munió de xinesos dintres. Puc constatar dues coses:
a) Pixen de peu, igual que nosaltres.
b) No es renten les mans (ni abans, ni després).

A propòsit de lo bons que són els àrbitres.

Tot bé arran de la polèmica que han generat les declaracions de l’amic Pedja Mijatovic del diumenge després del partit contra l’Athlètic de Bilbao dient que el Madrid està patint últimament molt mals arbitratges. Ho respecto, una altra cosa és que ho comparteixi. Començaré dient que no ho dubto que són bons. Recordo quan a la meva àvia li comentaven pel carrer que jo feia cara de ser molt bon noi, ella sempre deia: “Sí, quan dorm”. Doncs més o menys el mateix. És a dir, que jo no dubto que siguin bons com a persones, a casa seva, amb les seves famílies, amics, a les seves respectives feines (perquè això de fer d’àrbitre és un afegit al que fan de dilluns a divendres)... Però el que és arbitrant, la veritat és que el nivell deixa bastant que desitjar. I per a mostra, no només un botó, sinó la merceria sencera, ja que durant aquestes vuit jornades que portem de Lliga ja se n’han vist de tots colors. Això ja tots ho sabem. Que d’on no n’hi ha no en pot rajar. O el que és el mateix i per posar-ho en boca d’un company de feina que quan haurà llegit això (que segur que ho ha llegit) haurà pensat: “Mi abuela en silla de ruedas arbitra mejor que esta panda”. Perquè ell de pensar, pensa així... (també pensa que la seva pobra àvia amb cadira de rodes fa les jugades que fa el Messi i marca els gols que marca l’Eto’o). I raó no li’n falta. D’opinar així dels àrbitres dic, no de pensar d’aquesta manera. Perquè la seva pobra àvia no crec que li faci molta gràcia ni que la comparin amb els àrbitres, ni amb en Messi ni amb l’Eto’o.

Però, és clar, que surti el senyor Villar (que cada vegada que parla puja el pa, però aquest ja és un altre tema) dient que els àrbitres són molt bons, la veritat és que sona a acudit dolent. A que se’n fot una mica de tots nosaltres. Només cal que comenci la frase amb “El saben aquel que diu que los árbitros son muy buenos...”. Tothom sap que el nivell de l’arbitratge espanyol és bastant pèssim i que sempre hi ha alguna que altre polèmica. I no crec que s’equivoquin amb intenció, perquè són persones, estan sotmesos a una gran pressió i han de decidir en dècimes de segon jugades que poden decidir un partit. I també tothom sap que en cas de dubte, lluny de consultar amb el farmacèutic, escombraran cap al rival més poderós, diguis Barça o Madrid.

De totes maneres, segurament que si els jugadors ajudessin i estiguessin més per jugar que no per llançar-se al terra per provocar penals i expulsions, la feina dels homes de negre (o de groc o de vermell, perquè ara s’han tornat molt fashions) segurament seria més planera. Però bé, aquest ja és un altre tema que potser en podria parlar en un altre post...

Fred Polar.

Tanco la porta de casa i començo a baixar les escales. De seguida me n’adono que em falta alguna cosa. Què és? Reviso butxaques i penso. Flaix! L’abric! Merda. Torno a desfer el camí però recordo que no paga la pena: la clau està posada darrera la porta i l’Alba està dormint. Així que, per no despertar-la, decideixo que potser el Tomàs no l’ha encertada i no fa tant de fred com van predir. Intentaré passar el dia amb una samarreta de màniga curta i una altra de màniga llarga. Això és tot.

Surto al carrer. Evidentment en Tomàs l’ha clavat. Fred! Molt fred. El cotxe el tinc aparcat a la vorera de sota i només he de caminar un carrer. Corrent, això sí, vigilant de no relliscar. Entro dintre el cotxe, engego el motor i... vuit graus de temperatura a fora! Uff!! De moment els del temps l’estan encertant en tot: pluja i molt fred polar. Arribo a la feina amb el termòmetre marcant un grau menys que quan he sortit de casa. M’autoconvenço que avui hauré de ser valent i que, com autèntic urbanita-montanyès que sóc, hauré de fer reunir forces d’on sigui i fer el cor fort.

Entro a l’edifici on treballo vint minuts abans (això del canvi d’hora encara em té desconcertat). Allà, cosa rara, està l’E assegut a la seva cadira. El saludo. Avui porta una americana blava a sobre. “Vas muy fresquito hoy”, em deixa anar. Faig la típica broma que vaig néixer a un poble de les afores de Bilbao de nom Barcelona i pujo les escales. Mica en mica vaig entrant en calor i ara ja puc moure els dits de les mans i no em costa parlar. Crec que he pogut salvar els membres inferiors i superiors (i el mig) i no s’hauran de tallar per hipotèrmia.

Una vegada al meu lloc de treball traço la tàctica a seguir: em trauré la samarreta de màniga llarga per estar per l’edifici i així quan surti a fora no notaré tant el canvi de temperatura. Bé, quina tonteria, el notaré igual, però tindré alguna cosa amb que abrigar-me que abans no tenia.

Després de gelar-me de fred durant set hores d’anar amb màniga curta, arriba l’hora fatídica: les tres del migdia. Plego de treballar i surto al carrer. Hòstia quin fred!! Sembla que en fa més que al matí. Entro al cotxe, l ‘engego i, efectivament, el termòmetre marca cinc graus. Definitivament ja és aquí l’hivern amb fred polar incorporat! I qui sap si algun constipat que altre m’haurà portat per ser tant valent!

Sense més història.

Això és el que va passar ahir: vam veure un partit sense més història. Un d’aquells partits típics de rival molt gran contra rival molt petit, encara que el tòpic digui que no hi ha rival petit (crec que un dia faré un post amb tot de tòpics del futbol...). Per tant ja partim de les següents premisses:
- Primera: partit de Copa del Rei.
- Segona: primera ronda.
- Tercera: partit d’anada.
- Quarta: el rival és el Vine-i-dorm (que això va ser el que vaig fer jo al bar, anar i dormir... a part de menjar), equip de segona divisió B.

I la veritat és que què es pot esperar d’un partit on partim d’aquestes premisses:
1) Guardiola fa una típica alineació de Copa del Rei de partit d’anada de primera ronda contra un equip molt fluix on, miracle!!, Bojan torna a estar a l’equip titular.
2) El Benidorm té dos jugadors d’aquests amb noms curiosos: Morcillo (que no de Burgos) i LuisMi Loro (que no estamos tan mal).
3) Baixades de tensió constant al fluid elèctric del bar, imagino, degudes a la pluja.
4) L’equip petit té una bona ocasió en tot el partit i l’equip gran en té un bon grapat però té la pólvora mullada (com els carrers).
5) La realització del partit és nefasta: paraigües oberts i gent dempeus privaven en ocasions de veure el camp.

Doncs es pot esperar un partit d’estar per casa que el Barça guanyi 0 – 1 amb gol de Bojan (que s’està tornant una garantia de gol). I esto es to, esto es to, esto es todo amigos... i bona nit i tapa’t. Un Barça que, si no el tenia, ja té un peu i mig a la següent ronda (a falta del partit de tornada) i una nova victòria de l’equip de Guardiola. Crec que en van ja deu.

Ah!! I gran notícia ahir: Maradona ha estat escollit com a seleccionador Argentí. Uff!! Que Deu ens agafi confessats a tots!

EN POSITIU.
La companyia de l’Alba i el Toni i l’entrepà d’hamburguesa amb formatge i les patates braves que em vaig menjar.

Quart partit consecutiu sense encaixar un gol. Anem per bon camí! I amb Pinto sota els pals, que encara té més mèrit.

EN NEGATIU.
Un partit d’aquest avorrits des del minut zero al minut noranta. En moltes fases del partit pensava en la gran diferència que hi havia entre el partit de Champions (per molt dolent que fos el Basilea, però era Champions) i el partit d’ahir.

Posem-nos tots a cobert!!

Quan l’altre dia vaig llegir aquesta notícia, el primer que vaig pensar va ser: doncs rebenta, noi, rebenta a gust. Per mi que no sigui... Però és clar, és així de fàcil, perquè, com a tot en aquesta vida, sempre hi ha problemes secundaris (per exemple, els medicaments) o bilaterals. Després de molt pensar i pensar vaig arribar a la conclusió que si aquest home parit i alimentat a l’Espanya de la faràndula i la pandereta explota, ens esquitxaria a tots plegats. I això no pot ser. No vull que restes d’aquest ésser indeterminat que sembla un holograma (depèn de com el miris sembla un home i depèn de com ho facis sembla una dona) vagin a parar a sobre meu.

Ah!! I si finalment decideix rebentar (de gust, de plaer o del que sigui), un consell: posem-nos tots a cobert!! Jo el que faria de vosaltres és aplicar el pla d’emergència contra atacs terroristes: marxar el més lluny possible per no patir més endavant danys col·laterals.

Una altra maneta!!

Aquest Barça està en estat de gràcia. No tinc més paraules per resumir-ho. En Pep i els jugadors, facin el que facin, juguin com juguin últimament ho acaben convertint en golejada. I sembla fàcil. Us heu parat a comptar les golejades que porta el Barça aquesta temporada? No es pot cantar mambo perquè no arribem al número vuit, però no dubteu que de seguir així podrem dir mambo diverses vegades:
1) Sporting de Xixon.
2) Atlético de Madrid.
3) Basilea.
4) Almeria (ahir).

Crec que ni a l’època del Dream Team havia vist una cosa així. I es que jo al·lucino. I ahir en van ser cinc com n’haguessin pogut ser més. Eto’o converteix en gol gairebé totes les ocasions que té, Xavi està esplèndid, Iniesta desborda per tot arreu, Henry (bé, va fent),... fins hi tot Abidal sembla que comença a agafar el to. Què més podem demanar? La veritat és que fa goig veure aquest Barça jugar i ara sí, aquesta temporada, ser culé et fa sentir orgullós i et fa treure pit. Hem passat de sentir-nos humiliats la temporada passada a poder tornar a passejar el nostre barcelonisme allà on anem. I que va d’una temporada a una altra? Curiositats de la vida, els mateixos jugadors que ahir eren a l’onze titular i que van golejar (exceptuant Alves per Zambrota) eren els mateixos de la temporada passada, però amb una diferència (que consti que no busco ara criticar a ningú): l’entrenador. Noves idees i ambicions renovades per aconseguir de nou pujar l’autoestima dels jugadors i fer que tornin a tenir fam de títols.

Sentia abans del partit per la ràdio que l’entrenador de porters de l’Almeria li havia dit al porter titular que estigués preparat, que li xutarien molt. Llest aquest també! Pot muntar un 906 per predir el futur! I carregat de raó que ho va dir (però també us diré que no feia falta ser endeví), perquè el Barça des d’un començament va sortir bolcat sobre la porteria contrària. Tant, que els gols es van succeir de manera molt ràpida:
1er) Minut 5, gol d’Eto’o, evidenciant que surten endollats des del primer minut.
2on) Minut 14, gol d’Henry, que ara fins i tot marca. L’aposta que ha fet Guardiola per ell sembla que poc a poc va recollint els seus fruits.
3er) Minut 21 Eto’o, per seguir amb el festival.
4art) Minut 24 Eto’o, per aconseguir el hat trick més ràpit de la història de la Lliga.
5è) Minut 36, Alves per marcar el seu primer gol amb la samarreta del Barça, de falta i amb samba inclosa en la celebració del gol.

I és que els pobres jugadors de l’Almeria no sabien on ni com posar-se, normal. Els hi queien de tots costats i de totes les maneres. A mi també em sabia greu per ells. Si haguessin fet una enquesta d’aquestes de missatge de mòbil, hagués enviat un sms per evitar que el Barça s’hi recreés més. El futbol, però, és així (gran tòpic) i el Barça està en un moment de forma espectacular. I és que de seguir la cosa així, en Guardiola haurà de demanar un augment de sou perquè no pararà de pagar dinars i sopars a l’equip. I només els faltava als almerienses quedar-se amb deu homes per l’expulsió de Negredo després d’una forta entrada criminal a Marquez. Però el futbol, tornava a ser així.

I només un detall perquè veieu com està l’equip d’endollat i com hi va. Al minut quaranta, Alves i Messi pressionaven la sortida de pilota del rival per tal de recuperar l’esfèrica. Aquest detalls són els que et fan pensar que la cosa va seriosament i que estan del tot implicats.

L’arribada de la mitja part va posar fi a l’acarnissament culé i la segona part ja va ser una altre història. Un cinc a zero fa que vencedors i vençuts es prenguin les coses d’una altra manera. L’Almeria va atacar més i el Barça no tant. Però m’agradaria dir que el Barça va seguir pressionant d’aquella manera que ho fa, sense baixar els braços. És a dir que la intensitat del joc ofensiu la van baixar, però la del defensiu no. El zero de l’Almeria al marcador ho diu tot.

Ah!! Destacar que Bojan va tornar a tenir minuts a la segona part quan al minut seixanta-quatre va substituir a Henry. I Víctor Sánchez de nou va tornar a jugar amb el primer equip uns minutets .

EN POSITIU.
Eto’o està tornant a base de gols la segona oportunitat que se li va donar. Està motivat i amb moltes ganes, cosa que l’està portant de nou a ser aquell davanter tant letal que era abans de patir aquella lesió al genoll.

El gran potencial golejador del Barça els darrers partits. Qui se’n recorda ara que al començament de temporada costava tant marcar gols de jugada?

El Barça va creixent a passes molt grans i de golejada en golejada, cosa que fa que els rivals quan s’hagin d’enfrontar a nosaltres ens tinguin el respecte que sempre ens hem merescut. Aquest Barça arrasa: equip que agafa, equip que destrossa. Sembla el cavall d’Atila que per on passava, no tornava a créixer l’herba.

EN NEGATIU.
Per posar alguna cosa, la manera d’aplaudir de Touré Yaya. Quan va ser substituït a la segona meitat va picar de mans per agrair al públic el seu reconeixement. Però no, Touré, no pots aplaudir així, com si fossis un avi. Una mà sempre ha d’estar una mica més avall que l’altre, de manera que amb els dits d’una piquis el palmell de l’altra. Si les dues mans estan a la mateixa alçada, malament!!

La marxassa’08: Campiooooons, Campioooons, oé, oé, oé… i la nena.

La Marxassa ha estat el colofó final, la cirereta del pastís, el punt i final als patiments de si arribaria o no arribaria a aquest tercer objectiu que m’havia marcat per aquesta temporada (després de la UTMB i la MIUT). I sí, finalment, també l’he pogut assolir. I ara, amb tots els honors i totes les parafernàlies que voleu posar-hi, ja puc dir que he arribat als punts de la CCCR!! Sóc campió de la Copa Catalana!! I sí, tot això és molt maco, fantàstic, fabulós, magnífic i tots el qualificatius que em vinguin al cap, però es que ahir a la prova vaig estar a punt de retirar-me perquè vaig estar a punt de ser humiliat i de baixar al més dur dels inferns quan va aparèixer... la nena.

A dos quarts de cinc sortíem de Barcelona un grup bastant nombrós: el Xavi, el Jordi Atleta, la Txell, els dos germans Sampere (Enric i Marc), el Mikel i un servidor. Aconseguim aparcar una mica lluny del punt de sortida dels autocars i hi arribem amb el temps just. Allà ens trobem amb la resta de la colla: el Raul, el Jaume, el Josep i la Maria. L’expedició ja estava al complert!

Els autocars van deixar-nos cinc minuts abans de l’hora de la sortida (les set del matí) a Sant Martí del Montseny i allà com sempre els retrobaments amb els companys d’altres clubs coneguts d’altres marxes. Coincideixo amb el Sioux i amb el Lenski de corredors.cat. Com l’any passat, la sortida és lenta (fins un quart de set es pot dir que no vam començar a caminar), ja que tots els participants ens hem d’embotir per un corriol on només hi passa una persona. Per anar entrant en calor i escalfant l’ambient, comença ja el típic intercanvi de bromes i frases pujades de to sempre de bon rotllo (que si esteu vells, que avui no podreu amb nosaltres, que si ja esteu fent la goma, que si els de davant ja poden tirar que sembla que ja ens han agafat, ...) entre els membres del GELS (el nostre club) i els membres del futur CEI (encapçalats pel Xavier Floresta i el Miquel). No fa gens de fred (no com l’edició anterior) i la temperatura és molt agradable per anar fent, mica en mica, els primers quilòmetres de la marxa que són lents degut al corriol. Però quan entrem a la pista ample i la cosa comença a pujar, el grup de caminadors ja comença a estirar-se i cadascú va al seu ritme. La pujada aguantem bastant a la par amb els futurs CEIs. Ens avancem, però els tenim a tir de pedra (que per molta rivalitat simpàtica que hi hagi vam decidir no tirar-los-hi). La Txell, passant per un tram ple de castanyers, va obsequiar-nos amb una caiguda de morros (que jo em vaig perdre), però que no va suposar cap mal major i va poder continuar.

Vam arribar al centre d’informació Font Martina (control A - quilòmetre 11,6) quan faltaven cinc minuts per les nou. Allò era el paradís de l’esmorzar: donuts, xocolata, melindros, galetes, sucs, cafè amb llet, ... i de ben segur que em deixo alguna cosa. Mengem ràpid, no veiem ni al Marc ni a l’Enric que ja han passat per allà abans que nosaltres i el Josep i la Maria s’han quedat enrere.

Sense perdre més temps del necessari, enfilem la llarga baixada fins al següent control amb els del CEI trepitjant-nos els talons. Tots corríem a un ritme frenètic i tot el que havíem menjat estava a l’estómac fent la digestió com podia. Ningú donava treva i si no volies quedar-te enrere havies de tirar endavant com poguessis. Els del CEI definitivament ens passen. Jo m’anava queixant de que no anéssim tant forts, que ho acabaríem pagant!! Però ningú feia cas. El resultat va ser que jo vaig haver-me d’aguantar el flato com vaig poder per no perdre els companys i que el grup es va trencar. El Jaume va aprofitar que la Dolors ens va passar per tirar amb ella, nosaltres vam passar a l’Enric Sampere (ni rastre del Marc) i el Raul va quedar-se més enrere. Aquestes són les conseqüències de la velocitat...

Arribem a Sant Celoni (control B - quilòmetre 25,47) a les onze del matí. La mitja de velocitat no estava gens malament. Ara ens trobàvem al paradís del dolç: llaminadures (núvols, ossets de goma, ....), crispetes, algun donut, galetes, refrescos, sucs, ... A mi se m’anaven els ulls (i les mans) i m’hagués quedat allà menjant i menjant. Però així és la Copa, cruel i despietada, i vam haver de posar-nos en marxa de nou, molt al meu pesar. Sortint ens saludem amb el Rústic de corredors.cat que em pregunta pel Jaume.

Ara tocava de nou pujar, primer per asfalt i després per camí ample. El grup ja va quedar definitivament format pel Xavi, el Jordi Atleta, el Mikel (que aguantava com un campió), la Txell i un servidor. Junts fins al final! Aquí el ritme el vam baixar una mica i se’ns va afegir el Juanito. La pujada, sense ser forta, era constant i la panxa la teníem plena. Així que vam prendre’ns-ho amb relativa calma pensant (els repetidors d’altres edicions) el que ens esperava al proper control.

I us preguntareu què era, no? Doncs arribats al control de Sant Martí del Montnegre (quilòmetre trenta-quatre) ens esperava el paradís dels que els agrada fer el vermut: olives farcides, patates fregides, llonganissa, morro de porc, galetetes, quicos, refrescos, vermut (del de beure), ... En fi, per autèntics sibarites. Però de nou vam vèncer la temptació que ens animava a quedar-nos allà assaborint aquelles viandes i vam reprendre la marxa.

Després de liquidar la poca pujada que encara quedava, vam afrontar la baixada amb forces renovades. Ara quan no tirava del grup un, ho feia un altre i la baixada la vam fer a un ritme estratosfèric. Potser va ser el moment de la prova en que vaig trobar-me millor i només tenia ganes de córrer i córrer per tal d’anar devorant quilòmetres sota els meus peus.

Vam arribar al control de Vallgorguina (quilòmetre quaranta-tres) quan faltaven cinc minuts per un quart de tres. Ara tocava el paradís dels que els agrada el bon dinar: amanida de primer, entrepà de botifarra (maxi, per lo gran que era) de segon, iogurt o fruita de postres i cafè. Ah!! I entaulats i tot per fer petar la xerrada. Vaig acabar tip (i això que l’entrepà no vaig poder-me’l acabar).

Després dels estirament pertinents per tornar a posar tot a lloc, vam continuar el camí. Just a la sortida de Vallgorguina vam creuar-nos amb el Raul (ara era el seu torn de dinar). La fem petar uns breus instants i continuem fent camí. Les panxes pesaven i tocava de nou pujar, així que vam imposar-nos adoptar un ritme calmat. En aquesta part de la marxa, va ser quan va entrar en escena la nena. Es deia Carme, tenia dotze anys i participava a la marxa igual que nosaltres, des de la sortida. I com tirava la nena a les pujades. Corria i tot. “Es que aneu molt a poc a poc”, ens deia. I tots anàvem amb la llengua fora i patint. La meva excusa era que jo no corria perquè volia esperar als altres. Què havia de dir per no quedar malament... Vaig preguntar-li quin esport feia per estar tant en forma i si només era degut a la joventut que expirava per tots els seus porus de la pell. “Faig tenis”, va ser la seva resposta. Crec que per l’any vinent intentaré trobar una bona escola on m’ensenyin a jugar-hi i que em posin tant en forma com a ella. Encara que crec que serà una mica difícil, entres vosaltres i jo... I la nena no es cansava i tirava i tirava. I tenia la delicadesa de que quan feia corrents una pujada, es tombava a dalt de tot amb les mans als malucs per esperar-nos. Moltes gràcies Carme!! Tu el que vols és enfonsar-nos...

Vam arribar al control del Santuari del Corredor (la nena primer, evidentment). Paradís ara dels que els agrada la llimonada natural, feta amb llimona espremuda al moment i barrejada amb aigua i sucre. Deliciosa!! Per agafar forces per la llarga baixada que quedava fins a l’arribada.

Aprofitem un moment en que la nena està despistada per començar a tirar. Lleig, ja ho sé, però ja m’havia fet el propòsit d’arribar abans que ella. No em podia permetre que ella ho fes abans que jo. Per amor propi!! Havia d’evitar la humiliació. L’escena més curiosa d’aquest tros és la de la nena corrent davant de tot i un grup de vint marxadors darrera d’ella intentant agafar-la cames ajudeu-me. Evidentment, la vam agafar, però quan ella va frenar per baixar el ritme. Capitanejats per la nena vam anar fent camí, ara caminant, ara corrent (la nena s’avorria i deia que volia córrer). I quan el Xavi es quedava enrere traient el fetge i els pulmons, la nena deia “Pobret! Aneu tirant que jo ja em quedo a esperar-lo”. I llavors va arribar el moment en que la nena va assabentar-se que jo si acabava avui aconseguia els punts necessaris per la Copa. I va decidir que jo no havia d’acabar. Quins nassos!! Primer va intentar picar-me a córrer per veure si rebentava o patia una estrebada que provoqués el meu abandonament. Després es posava darrera meu per intentar trepitjar-me les sabates i fer-me caure (veure vídeo). Això ja no podia ser i vaig plantar-me per dir-li que sí, que si volia la deixaria entrar abans que jo però que amb això no es juga. Els pecats de joventut i la inexperiència, però, es paguen i la nena va acabar patint deshidratació i cinc butllofes als peus i es va anar quedant, segons ens va explicar la Txell que va agafar-nos més endavant després d’haver notat nosaltres que feia estona que no venien. Que consti, però, que amb la nena érem rivals però que vaig oferir-li aigua i en va veure abans de que succeís tot això, perquè nosaltres ja vam advertir-li que havia d’hidratar-se.

Quan vam arribar al control de Sant Martí de Mata (quilòmetre 58,34) vam dir al pare de la nena (ella ens havia dit que estava allà) que venia darrera nostre en no molt bon estat, però que no patís que Txell l’havia deixat a càrrec d’uns altres marxadors. Just quan abandonàvem el control vam veure que la nena pujava les escales de l’ermita sana i estàlvia. Ens en vam alegrar! Quin mèrit que tenia!

Ara ja només quedaven cinc quilòmetres de baixada i pla fins a Mataró. Sense tenir-ho en compte durant tota la marxa perquè no era el nostre objectiu, vam veure que podíem rebaixar el temps de l’any passat i vam decidir buidar-nos en el tram final. Entrant a Mataró ens vam creuar amb uns marxadors que ja havien arribat i van dir-nos que havíem d’anar fins a la platja, que era diferent de l’any passat. I corre que correràs i ja gaudint dels últims metres pels carrers de Mataró va començar a embargar-me l’emoció i a tenir aquell pessigolleig a la panxa de nervis. Ara sí que ja estava fet. Ja era campió!! I arribant al passeig marítim, amb la platja de teló de fons, amb el control a vint metres, vaig alçar els braços, vaig treure’m la samarreta, li vaig fer un petó, la vaig onejar al vent i li vaig tirar al Jaume que era allà des de feia una hora. “Més gent hauria d’arribar així, traient-se la samarreta”, ens diuen les dones que s’encarreguen del control. De totes maneres feia fred i li demano la samarreta al Jaume per tornar-me-la a posar. Tampoc no era qüestió de constipar-me!!

Allà ens retrobem amb el Marc que com un campió ja fa temps que espera. No deixarà mai de sorprendre’m! Des de la Travessa del Montseny que no havia fet res i mira-te’l. El felicito. No puc fer menys. Ens fem la foto d’arribada i el Xavi aprofita per ruixar-me amb aigua com es fa amb els campions. Dono gràcies que la idea de tirar-me vestit al mar l’ha desestimada!!

El temps total que vam emprar per recórrer els 63,3 quilòmetres de la marxa va ser de deu hores i cinquanta-sis minuts, que van servir per:
a) Sumar els onze punts.
b) Rebaixar el temps de l’edició passada.
c) Arribar abans que la nena. M’ho devia i ho havia de fer per mi mateix, per no decaure al més dur dels inferns i no quedar humiliat de per vida!

Ah!! Felicitar també al Mikel que va aguantar i aguantar amb nosaltres i va arribar al nostre grup.

Per acabar desitjar als companys de club (el Xavi, el Jordi Atleta, el Raul i la Txell) molta sort, perquè amb els punts de la Marxa del Garraf, ells també es proclamaran campions de la Copa. Endavant i que la sort us acompanyi!!

L’ACTE SOLIDARI.
Ara que està tant de moda el Facebook, hem decidit per majoria absoluta entre els membres del GELS en reunió extraordinària celebrada a l’autocar que per tal de donar ànims al David en aquests dies de tristesa i perquè es recuperi de la lesió el més aviat possible, crear-hi un grup que denominarem “Amics dels lesionats del trocanter i del piramidal”. Esteu tots convidats a afegir-vos-hi per donar suport a la causa.

M’HA AGRADAT.
L’organització és perfecte. La veritat que aquesta gent de l’Agrupació científico-excursionista de Mataró se’ls ha de felicitar amb tots els honors. Els avituallaments, sota la meva modesta opinió, són uns dels millors que es poden trobar a la Copa. On pots esmorzar, menjar dolços i llaminadures, fer el vermut i dinar d’aquesta manera? Moltes felicitats!!

El recorregut és fantàstic. Té de tot: camí ample, corriol i alguna trialera per fer corrents. I el paisatge és d’aquells que fa goig.

Després de l’esforç realitzat durant tota la temporada, què voleu que us digui, haver arribat als punts que em donen el dret de poder lluir a casa la placa (o el que sigui) que m’acredita com a campió! Perdoneu la modèstia...

És la primera vegada que faig una prova sense motxilla a l’esquena. I he anat molt còmode. Crec que repetiré.

Que la prova sigui en dissabte. Crec que és una cosa a tenir en compte i que se n’haurien de fer més aquest dia. Després tens tot el diumenge per descansar.

NO M’HA AGRADAT.
Per posar alguna cosa i no deixar l’espai buit, les corbes que agafem amb l’autocar des de Sant Esteve de Palautordera fins a Sant Martí del Montseny.

15ena edició de La Marxassa.

Aquest dissabte se celebra la quinzena edició de La Marxassa, una prova ja veterana del calendari català. L’organitza l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró. La prova consta de 63,3 quilòmetres de longitud per superar un desnivell acumulat total de 3.110 metres. La sortida tindrà lloc a les set del matí a Sant Martí del Montseny i l’horari màxim d’arribada a Mataró permès són dos quarts de dotze de la nit.

De totes maneres l’horari de sortida és enganyós. M’explico: a dos quarts de sis surten els autocars que l’organització posa a disposició dels participants i que ens han de deixar a Sant Martí del Montseny. Resumint, que el dissabte toca matinar. Hem quedat a dos quarts de cinc. Amb això està tot dit. L’any passat les vam passar magres per trobar aparcament a Mataró. Per tant, aquest any no volem repetir l’experiència.

Quan penso amb La Marxassa em venen molt bons records. L’any passat hi vaig participar-hi i li guardo un grat record. El recorregut és preciós, l’organització perfecte, avituallaments fantàstics (potser dels millors de la Copa Catalana) i la marxa és molt ràpida. L’any passat vaig completar el recorregut amb onze hores i trenta-cinc minuts. No crec que aquest any pugui millorar ni igualar la marca perquè es noten els quilòmetres acumulats, però com sempre dic, em conformo amb acabar-la. És més, finalitzar la prova té premi: arribo als punts per obtenir la placa de la Copa Catalana, cosa que m’omple de satisfacció i em fa sentir molt cofoi. De totes maneres, no hi ha volta enrere. O acabo aquesta prova o no tinc Copa, ja que faltaria la Marxa del Garraf, però els punts que donen per acabar-la no són suficients per arribar als 139.

Pel que fa als participants del club, tenim gairebé un ple: Xavi, Jordi Atleta, Txell, Josep, Raul, els germans Sampere (que s’han apuntat a darrera hora) i un servidor. Dels “agregats”, el Jaume (que torna de nou ressuscitat d’entre el morts), la Maria, en Mikel i la Sol. Un total de dotze integrants que de ben segur no arribarem tots junts, però acabarem arribant. Molta sort a tots!

Ah!! El temps sembla que bo...

I van poder marcar-ne més!!

Recordo un programa que feien per televisió que es deia quelcom semblant a “El rival més dèbil”. La mecànica no me la feu dir, perquè no la sé. Però bé, l’únic que sé és que ahir el Barça es va enfrontar amb l’equip més fluix gairebé de tota la Champions i que en van marcar cinc com en podien haver marcat deu. Sempre, al final, a les segones parts on tot està sentenciat, es baixa la pistonada. Crec que per resumir el partit en una paraula diré que va ser un entrenament. Un partit d’aquells de costellada de solters contra casats o d’aquells que jugàvem al pati de l’escola on els bon sempre anaven junts i li fotien una pallissa d’escàndol als dolents.

I segueixen les rotacions, la loteria, l’obrin joc i facin les seves apostes, l’endevinalla/enigma que Guardiola ens prepara a cada partit. Aquesta vegada van saltar de titulars Silvinho (inèdit tota la temporada per decisió tècnica) i Bojan (que ha disposat de pocs minuts aquest any i encara no havia estat titular). I a la banqueta,, obriu bé els ulls i les orelles, una autèntica obra d’art a la que només li faltava posar el marc: Henry, Iniesta i Eto’o. Quants milions junts i desaprofitats!

El partit no va tenir molta història i més si tenim en compte que el Barça se li posava tot de cara al minut quatre on, en la primera ocasió que va tenir, Messi va marcar el primer gol gràcies a una gran passada d’Alves amb l’exterior del peu dret. I després va venir el gol de Sergio Busquets (perquè vol que li diguin Sergio, no Sergi) al minut quinze. I després el nen de tots els barcelonistes, en Bojan, que al minut vint-i-dos ja havia fet pujar el tercer gol al marcador. I tot era bufar i fer ampolles, tot anava rodat i el Barça es passejava pel camp. Però passejar-se en el sentit que es trobaven molt còmodes, perquè malgrat l’avantatge aconseguida, hi anaven a totes, com si anessin zero a zero. Lluitaven. I això és el millor d’aquest equip, les ganes que hi posen a cada pilota, encara que vagin guanyant. I en això Guardiola té molt mèrit. On feien potser una mica de por els del Basilea era als córners, on ens superaven en alçada. Pobre Silvinho, que havia de cobrir a un jugador que li treia cinc caps!!

La segona part va començar gairebé com la primera: dos gols ràpids de Bojan (minut quaranta-sis) i de Xavi (minut quaranta-vuit) i aquí definitivament es va morir el partit. Descansi en pau!! El Barça va tenir més ocasions però no van entrar.

I quan portàvem un quart d’hora de la segona part, el Toni va arribar al bar i vam començar a parlar de la crisi. No la del Barça, sinó la que assola a tot el món mundial i que tant preocupats a tothom, i els pisos, i més coses... Total, que a vam desconnectar tant del partit que a la que ens vam adonar la gent ja s’aixecava per anar-se’n a casa seva que demà s’havia de matinar...

I vet aquí un gat i vet aquí un gos, que el Barça es converteix en l’únic equip de la Champions que ha guanyat els tres partits que ha disputat. Gran, molt gran!! Invictes a Europa!

Avui quan he arribat al treball, però, l’R (segons ell ex-barcelonista perquè el vam fer fora, declarat ferm perico i que no reconeix que és del Madrid) m’ha dit: “Pensaba que el Bate Borisov (equip del grup del Madrid) era muy malo, pero es que estos son lo peor de lo peor”. Sí, li he contestat, però amb una diferència: que el Barça contra un dels pitjors equips ha jugat bé i el Madrid contra un dels pitjors equips va jugar malament.

EN POSITIU.
Bojan, l’home del partit. Necessitava dues coses: ser titular d’una vegada per totes i marcar gols. I ahir ho va tenir.

Busquets poc a poc es va fent un lloc a l’onze titular en aquesta mena de reivindicació de la cantera que està portant a terme Guardiola a les seves alineacions.

La golejada, que sempre fa que la resta d’equips et tinguin més respecte. M’agraden els resultats a l’engròs, perquè això és senya de que l’equip té ambició i no en té prou amb dos gols.

De nou Valdés ha deixat la porteria a zero per segon partit consecutiu.

EN NEGATIU.
Umm... umm... No sé perquè tot va anar sobre rodes!! Però si hagués de posar alguna cosa, posaria a Valdés, que al començament de la segona part va fer tres cantades d’aquelles del Liceu.

Vedat privat de caça de funcionaris.

El Jaume, que treballa a una oficina de la INEM, m’ha passat aquesta notícia, i de seguida que l’he llegida he començat a patir per ell i a l’hora pel meu lloc de treball. No perquè jo sigui funcionari, que no ho sóc, sinó perquè he pensat que si s’havia obert la veda i la gent sortia amb destrals als carrer per anar-se a carregar treballadors de l’estat, jo em quedaria sense feina. Amb el que jo me’ls estimo!! Treballo per ells i passo molt bones estones. Ah!! I he de dir que no tots són com el mite o la llegenda urbana que córrer pels carrers que diu que no foten ni brot o amb la llengua de l’estat “no dan un palo al agua”. Puc donar fer que quan compten i passen del deu el següent número que diuen és l'onze, no la J, la Q o la K com diu l'acudit. Com a la vinya del senyor, hi ha de tot. I hi ha gent molt vàlida. N’hi ha de menys eficients, i n’hi ha de més eficients (sense passar-se, això sí!!).

I tornant a la notícia que m’ha enviat el Jaume, estic pensant que la següent reivindicació que faran els funcionaris (i amb tota la raó del món) és la de cobrar (a part de la quantitat de plusos que cobren en nòmina) un plus de perillositat. Tu diràs!! Estar tot el dia amb el neguit a dintre la panxa de que pot venir qualsevol persona del carrer a tallar-te el cap amb una destral... No fa gaire gràcia!! Espero que molts no hagin llegit la noticia (ara me’n penedeixo d’haver-la enviat a uns quants), perquè demà m’agafen tots la baixa per depressió. I jo amb qui aniré a esmorzar?? I, com ho podreu comprendre, jo pateixo per l’E (sobretot per ell), i per l’R, i pel C i pel P i per molta més gent que m’envolta. A veure si un dia l’E va a dinar amb tota la colla i no em torna més, o em torna sense un dit, o sense una mà, o mut de l’ensurt!! Que podria passar... De fet a les pel·lícules passa.

I donant encara més voltes a la notícia, l’home confessa a la policia que la seva intenció era matar “a cuantos trabajadores le fuera posible”. És a dir, que com qui va a buscar bolets, o a pescar o a collir fruita. Com és millor! I no li trec la raó, ans al contrari, perquè si fas una cosa, fes-la ben feta, és clar! Sempre recordaré aquella campanya de la Generalitat que deia quelcom semblant a la feina mal feta no té futur, la feina ben feta no té fronteres. Penso, però que això de les destrals està molt relacionat amb els jocs de rol i potser ja en corre algun per aquest mons de déu sobre l’administració pública i els seus treballadors. Que déu els agafi confessats!!

Record Guiness de visionat de pel•lícules.

El primer que vaig pensar quan vaig veure aquesta notícia va ser: aquesta gent té poca feina. I la segona cosa que va venir-me al cap va ser: i tenen poca son. Van descansats, que diguéssim. La meva història d’amor i odi amb les pel·lícules és una mica estranya. No n’acabo mai de veure cap de sencera. La veritat és que una de les moltes coses que admiro de l’Alba és que no es queda mai dormida veien un DVD. Jo, depèn del dia, del vent com bufa i del cansament que porti a sobre: hi ha hagut dies que m’he dormit a la meitat de la pel·lícula, dies que m’he dormit al final, dies que m’he dormit al començament i dies que, ja és per llogar-hi cadires, abans de que al menú del DVD li donés a l’opció de Veure pel·lícula. Ho sento!! No puc, per més que m’hi esforço. El sofà i jo fem un binomi perfecte. Ens entenem a la perfecció. Tenim un idil·li d’amor: quan m’hi assec, em quedo fregit.

Em ve ara a la memòria el dia que vaig anar fa anys al cinema amb el meu pare i la seva dona a veure Jurassic Park (la segona o la tercera part). L’estampa va ser una mica patètica. La dona del meu pare asseguda enmig dels dos i el meu pare i jo dormint a cor que vols. Trist, no us ho negaré!! Imagino que els gens tenen alguna cosa a veure, doncs...

Tinc, però un petit truc. És una regla de tres que he après a base de l’experiència que em donen els anys, en la qual el temps que estic despert mirant una pel·lícula és directament proporcional al temps que estic menjant crispetes. Interessant! Puc arribar a menjar-me fins a tres paquets d’aquests per fer al microones si la pel·lícula és molt interessant i no vull dormir-me. Sí, companys. Heu llegit bé. Per molt interessant i captivador que sigui el film, el son m’acaba envaint fins que s’apodera de mi. No tinc remei! Potser el record Guiness al que m’hauria de presentar és el de qui es queda abans dormit mirant pel·lícules. Segur que hi tindria alguna cosa a dir.

Bé, com sempre hi ha una excepció que confirma la regla. Hi ha dues pel·lícules on mai m’adormo: la trilogia d’ “El Senyor dels anells” i “La vida es bella”. Les meves predilectes!! Serà per això?

Hospital i victòria.

Faltava un quart d’hora per començar el partit. Ja havia escoltat l’alineació: no jugava ni en Messi ni en Puyol (ni Xavi lesionat pel virus FIFA). La sorpresa que es guardava Guardiola a la màniga era la titularitat d’en Víctor Sánchez per fer jugar Iniesta d’extrem. I la sorpresa que em guardava el destí era la lesió de l’Alba al taló esquerra. Ja feia dies que li feia mal, però avui el dolor era insuportable. Així que cotxe i cap a l’hospital. Quan entràvem a urgències començava el partit del Barça... i el meu. El meu? Sí, ja que a la sala d’espera hi havia un televisor de pantalla planta amb la pel·lícula d’Antena 3 sintonitzat. L’inconvenient? Doncs que de les vuit persones que hi havia semblava que una estava mirant la televisió. Quina ràbia!! Hauria de conformar-me a seguir el partit per la radio. Així doncs, vaig concentrar-me en l’única missió que em quedava: aconseguir canviar de canal i posar TV3.

I ho vaig aconseguir, i tant que vaig aconseguir-ho! Aprofitant que la dona interessada en la televisió va extreure el seu mòbil de la bossa i va començar a toquetejar-lo i a jugar amb ell, vaig fer una incursió al mostrador de l’entrada i amablement vaig demanar-li a la recepcionista que si no hi havia cap inconvenient i la sala d’espera hi estava d’acord, podia canviar de canal, perquè, és clar, feien el Barça per la TV3 i aquestes alçades de temporada i jugant com estava jugant últimament el Barça (que més o menys feia goig i portava cinc partits seguits guanyant en Lliga, cosa que feia que el Guardiola ja els hagués de pagar un dinar als jugadors), un partit és un partit i, com que ara tots els donen en obert i sense pagar, doncs s’ha d’aprofitat l’avinentesa per veure’l... Tàctica Joaquim Nadal, en poques paraules. No dir res quan parles tot atabalant al teu interlocutor amb frases i més frases. Resumint, que vaig aconseguir el quòrum necessari entre la gent que esperava i la recepcionista va canviar de canal, preguntant-me i tot si volia que pugés el volum. Quin èxit d’operació!! (i no quirúrgica, sinó de talent per part meva). Així que quan quedaven cinc minuts per acabar la primera part van cridar a l’Alba cap a dintre (va tenir la delicadesa de dir-me que no l’acompanyés) i quan s’acabava la primera part ja era a fora amb un full a la mà amb el diagnòstic: fascitis plantar.

I la segona part de farmàcia en farmàcia fent recopil·lació de medicaments i taloneres varies que li va receptat el metge. I va arribar el gol d’Eto’o que vaig cridar com un posseït (perquè la cosa es començava ja a posar bastant coll amunt), cosa que va fer que l’Alba que era a la porta de la farmàcia tornés cap al cotxe per demanar novetats.

Vam arribar a casa quan quedaven cinc minuts per acabar. Vaig veure els minuts de les escorrialles i vaig alçar els braços quan l’àrbitre va xiular el final del partit. Una victòria més, i aquest important, en un camp on les coses sempre se li posen difícils al Barça. Aquest any sembla que la cosa va de cara i aquest són els partits que fan guanyar o perdre lligues. No creieu?

EN POSITIU.
La lesió de l’Alba no és tant greu. Fa mal, però no s’ha d’amputar.

La porteria del Barça va quedar a zero per primera vegada aquesta vegada en Lliga. I el que és més important per ell: amb dues o tres parades que van salvar gols i punts.

La reaparició de Hleb, després de la lesió que l’ha mantingut cinc setmanes apartat.

EN NEGATIU.
El partit va ser bastant dolent, d’aquells de quedar-te dormit al sofà (qui estigués al sofà, perquè a la sala d’espera les cadires no són molt còmodes).

La lesió d’en Seydou Keita (que imagino que Touré ho posaria en positiu, perquè ara tindrà més minuts).

“Amb X de Xino”.

És el darrer llibre que m’he llegit i m’ha agradat força. Són un conjunt de tres històries policíaques ubicades a la postguerra espanyola i ambientades al barri Xino de Barcelona, on va néixer l’autor, en Sebastià Sorribas el 1928. El fil conductor de la novel·la és en Gregori Merlo, comissari del carrer Nou del barri Xino que ajudat per en Pablo, un agent que treballa amb ell i per en Joan Mur, un cinèfil que prepara molt bons cafès, serà l’encarregat de resoldre els tres assassinats. L’autor ens transporta a la Barcelona de l’època, amb tots els seus locals, carrers, personatges i problemes típics.

És l’únic llibre escrit per ell adreçat al públic adult. De ben segur que de petits us haureu llegit el seu llibre més popular: “El Zoo d’en Pitus”.

Masoquisme.

Segons l’Enciclopèdia Catalana, masoquisme és un “comportament sexual caracteritzat pel fet que l’excitació eròtica i sexual és provocada pel sofriment físic”. Jo hi afegiria una variant a aquesta definició. Per mi masoquisme és un comportament consumista que consisteix en anar a l’Ikea un dissabte per la tarda a un quart de vuit de la nit quan a Barcelona està plovent. És un acte suïcida, en poques paraules. Entre aquelles quatre parets està fotuda mitja Barcelona i part de l’Hospitalet, Cornellà, Gavà, Viladecans i El Prat de Llobregat. Sempre he tingut la teoria que quan la gent de Barcelona (i rodalies) no sap què fer, va a l’Ikea. I ahir va quedar demostrat.

Com dos masoquistes, vam afrontar aquest petit “plaer” amb decisió i coratge. Resumint, una vegada vam ser al pis de baix ens esperava un paradís de tot tipus d’estris de cuina, coixins, papereres, plantes, testos, prestatges, quadres i demés accessoris i complements pel pis i una munió de gent amb unes ganes boges de fer-se amb tot (o de mirar i tocar). Va ser una autèntica odissea. Com la pel·lícula Trescientos: els dos contra un exèrcit format per mil energúmens consumistes amb ganes de gastar-se els pocs diners que els queden. El final va ser feliç, no com la pel·lícula on la palmen tots. Però ja us dic jo que allà amb tanta gent, algun dia passarà una desgràcia... I no vull ser ocell de mal averany!!

Què és el consumsime?
Molta gent es pregunta què caram és això del consumisme. Doncs jo us ho explicaré amb una conversa que vaig sentir entre dues senyores. Hi havia un article d’aquells que costava molt econòmic i...
Senyora A: Uy, mira què bonito!! Para el baño!!
Senyora B: Sí que es bonito, sí. Pero no sé dónde ponerlo...
Senyora A: Bueno, es igual. Sólo vale un euro y medio. Cógelo y algún día ya le encontrarás la utlitdad.

Coses a tenir en compte abans d’anar a Ikea.
- Molestes sempre a algú, posis on et posis.
- No deixis de vigilar mai a la persona amb la que vas, perquè a la que et despistis acabarà engolida sense compassió per la massa humana.
- Si vas amb ganes de comprar, surts amb més coses de les que tenies previstes. Si no vas amb ganes de comprar, també surts carregat amb alguna cosa.
- No agafis el llapis de l’entrada: no el faràs servir per res, ni a la botiga ni a casa teva.
- A l’Ikea no existeix la paraula crisi.

Està plovent, però em vull mullar.

Ahir feia un dia de gossos, però quan vaig plegar de treballar tenia una idea ben clara: sortir a córrer una mica per Collserola. Des del cap de setmana passat que no havia fet res i el cos ja m’ho demanava. Estava també l’afegit que aquest cap de setmana no havia de participar a cap prova, així que em serviria per entrenar-me una miqueta.

Quan vaig arribar a casa plovia una miqueta, però tenia ganes de mullar-me. “Està plovent, però em vull mullar”, com diu la cançó. Tenia ganes de sentir com les gotes de pluja queien sobre el meu cap, relliscaven per sobre els meus braços i m’acariciaven la cara. Així que no m’ho vaig pensar dues vegades. Només tancar la portar vaig evitar creuar-me amb el sofà (no vaig aconseguir-ho perquè en un pis de cinquanta metres quadrats per més que vulguis evitar-lo sempre acabes topant amb ell), vaig posar-me els pantalons curts, la samarreta de màniga curta, les bambes i els auriculars a les orelles. Així que a ritme del nou disc d’en Melendi vaig començar la meva aventura passada per aigua. Plovia, però era una pluja fina d’aquelles que no molesta.

Vaig anar fent via fins a plantar-me a la carretera de les Aigües. Però quan vaig ser allà es va consumar la tragèdia: va començar a ploure a bots i barrals. Home!! Això no és el que havíem pactat!! Pluja fina sí, inclòs una mica més gruixuda també, però que plogui d’aquesta manera... Vaig estar esperant aixoplugat sota un arbre (és un dir perquè, de tota manera, em mullava igual), però com que la cosa no amainava, vaig donar la volta i vaig tornar tot corrents cap a casa sota l’aiguat i pel mig del carrer, moll de dalt a baix, davant les mirades de sorpresa dels vianants que buscaven com podien un lloc on resguardar-se de la forta pluja que queia. L’avinguda del Tibidabo s’havia convertit en un autèntic riu on l’aigua baixava molt ràpid i m’arribava ben bé fins els turmells. Els pocs cotxes que passaven m’esquitxaven, però tant m’era, vaig pensar: està plovent, però em vull mullar.

Anem a cantar al cinema?

Quan he llegit aquesta notícia m’he quedat palplantat!! La pel·lícula Mamma Mia en versió karaoke als cinemes (a casa nostra, al Cinesa Diagonal, si esteu interessats). Quelcom inèdit!! És a dir, que tu com a espectador vas a veure la pel·lícula i acabes cantant agafat amb la persona que tinguis al costat tot entonant la lletra de la cançó. No ho sé, se’m fa estrany anar al cine i posar-me a cantar quan sona música. Ostres, jo que sóc de pot de crispetes enorme!! No estarem perdent aquesta tradició per culpa de concursos com Operación Triunfo o Tienes talento? Espero que no, creuem els dits...

De totes maneres, aprofito aquest post per reclamar (si no ho ha fet ja el José Manuel Parada, ex-Cine de barrio) la versió karaoke de les següent pel·lícules:
1) Cicle complert de les protagonitzades per Marisol.
2) Cicle complert de les protagonitzades per Joselito.
3) Cicle complert de les protagonitzades per Manolo Escobar.
4) “La Ramona” amb Fernando Esteso.

En definitiva... Qué grande es el cine... espanyol!! O no!!

Esmorzars i menjadors universitaris.

Avui tot ha començat perquè els he explicat que ahir vaig anar a dinar al bar de la facultat de dret de la UPC que hi ha a l’Avinguda Pedralbes.

Servidor: Ayer fui a comer al bar de la facultad de derecho y no veas... Había quedado con un amigo y a la hora de sentarnos nos dice el camarero: “Allí”, señalándonos una mesa de cuatro ocupada por dos personas. A lo que yo le contesto que la mesa ya estaba ocupada y él me responde que sí, que ya lo sabía y que nos sentáramos allí. Ya ves tú, comiendo codo con codo con dos desconocidos…
E: Hombre, esto te pasa por ir a menús de cinco euros.
Servidor: De cinco euros nada, que pagamos más de ocho…
E: Esto pasa como aquí (referint-se a bar on estàvem), que cuando tienen todas las mesas ocupadas si comes solo te vienen y te dicen si te sabe mal sentarte con alguien. Y entonces yo les digo: “¿Me ves cara a mi de querer hablar con alguien? Si a todos los que hay aquí sentados los conozco, pero es que ahora no me apetece hablar con nadie, por eso me he venido a comer solo”. Para que se te siente el tío delante de ti y empieces: “Hola, ¿qué tal?” y el te responda: “Bien” y se le caigan todos los fideos de la boca. Y si no dejas sentar a nadie, te traen el primero, el segundo y el postre uno detrás del otro que cuando miras el reloj dices, coño, las dos y cuarto, y he empezado a comer a las dos. ¿Y ahora qué hago tanto rato? Porque te vienen y te dicen que si no te importa dejar la mesa que hay gente esperando.
Servidor: Eso es lo que tienen los bares baratos, aunque al que fui ayer de barato tampoco es que tenga nada, porque eran más de ocho euros…
E: Recuerdo hace tiempo que fui a comer al mismo sitio que tu ayer, y pedí croquetas. Mira, lo que me trajeron era pan rallado rebozado, que aún estoy buscando la croqueta. Y mira que le di vueltas. Vamos, que estuve a punto de llevarla a los del CSI para ver si la encontraban. Eso era incomible. No sé qué coño le habían puesto, pero me dolió la barriga durante días!!

AntiTamudo.

Sé que això que escriuré ara no li agradarà a més d’un, però és el que penso i ho he de dir. A què venen aquestes declaracions d’en Tamudo? Estic d’acord que un jugador de futbol, com a persona que és i per l’amor que pugui professar a uns colors, pugui sentir animadversió per alguns altres colors. Fins aquí ho accepto. Faltaria més. Però cal esbombar-ho i fer-ho públic? Crec que no! No deixen de ser declaracions, de nou com les d’en Sánchez Llibre al finalitzar el derbi, que inciten a la violència. Què pot pensar un aficionat culé quan les llegeixi? Jo us ho diré, perquè segurament el que he pensat jo és el que han pensat molts quan ho han llegit: que us bombin a tu i a tots el pericos. I després no us queixeu i vingueu plorant, perquè amb declaracions com aquestes encara aconseguiu sembrar més la rancúnia i fomentar més l’odi entre les dues aficions. Ah!! I després no us queixeu si ens riem si baixeu a segona o esteu a punt de fer-ho. Crec que és just.

Sempre recordaré aquell famós 2 - 2 al Camp Nou de fa un parell de temporades on la gent diu que ens van fastiguejar la Lliga i jo crec que no, que realment on la vam cagar va ser al partit contra el Betis a l’estadi que també el vam empatar. Un derbi sempre és un derbi i pot passar de tot. Aquest va ser el punt d’inflexió de la meva relació amb el club veí de la ciutat. Abans, me n’alegrava si guanyàvem partits, però d’ençà d’allò ja no. Ho sento! I tot té una explicació: els dies previs van estar precedits per unes declaracions d’alguns jugadors de la plantilla de l’Espanyol (crec, potser m’equivoco, que Luis García, Tamudo, i algun més) dient que venien al Camp Nou a treure-li la Lliga al Barça i que si podien fastiguejar-li millor. Torno a dir que ho poden pensar, però mai ho poden dir. Perquè l’obligació d’un club com l’Espanyol no és guanyar un partit per evitar que el Barça s’alci amb la Lliga, sinó que la seva obligació és sortir al camp a guanyar el partit perquè és el que toca i perquè tenen un massa social darrera que vol que ho facin. I ja està. Mai he sentir dir a cap jugador del Barça abans d’un derbi que volien guanyar a l’Espanyol per enviar-los a segona o algun futbolista blaugrana declarar-se antiperico. Algú ho ha sentit?

Així que si ell es declara anticulé, jo em declaro, amb el vostre permís, antiTamudo. Estic amb el meu dret, no?

Un accident.

La gent s’avorreix. O no tenen res a fer. O els agrada tafanejar. O els van les escenes morboses. O senzillament passen per allà. O s’aturen perquè hi ha més gent aturada. O es paren perquè l’aglomeració de persones els obliga a fer-ho. O per tenir alguna cosa a explicar a algú, més tard. O perquè és la primera vegada que veuen una cosa així. O perquè la curiositat pot més que ells. En definitiva, que s’aturen a mirar.

Aquestes són les conclusions que he extret després de presenciar com un motorista amb el casc posat estava estirat al terra de la calçada i tot de gent avorrida, o que no té res a fer, o que els agrada tafanejar... gent, en definitiva, presenciava l’escena com si d’una obra de teatre es tractés. Jo passava caminant per allà i he vist com aquest motorista anònim que jeia al terra, estava atès per dues persones més. Com que la meva presencia allà era del tot irrellevant, vist l’ajuda que ja li prestaven, he decidit seguir el camí en direcció al meu objectiu. Sóc així, no m’agraden les escenes morboses gratuïtes.

Passat un quart d’hora he tornat a passar novament per la mateixa cantonada (no ho he fet expressament, era la ruta que havia de seguir si no volia donar més volta), on el mateix motorista amb el mateix casc posat al cap encara estava estirat al mateix lloc i on la mateixa gent (o millor dit, encara més gent) contemplava l’escena, tots embadalits. L’obra de teatre seguia endavant. Encara no havia abaixat el teló. Això sí, una diferència: ara ja havia arribat la guàrdia urbana i una ambulància i el ferit estava rebent atenció mèdica. Ah!! I una nova sirena sonava anunciant la imminent arribada d’un altra furgó sanitari.

I el més trist de tot és que tant el grup de canalla que sortia de l’escola que feia broma i reia, com matrimoni d’avis que s’ho mirava, com la mare que acabava de passar a buscar els fills per l’escola i els tenia agafats per la mà, com la dona que anava a comprar al supermercat o a la plaça amb el carretó al seu costat, com l’home amb corbata que segurament acabava de sortir de treballar, com tota la resta de gent que presenciava l’escena ho feien, crec, per alguna de les raons que he esmentat al primer paràgraf. Només era un accident, això sí, quina llàstima que no hi hagués sang i fetge, segur que més d’un ha pensat...

A propòsit del “conyàs” del 12 d’octubre.

Que consti que això del conyàs no ho he dit jo!! Suposo que aquestes alçades ja us haureu assabentat. Sí, companys, ho ha dit en Rajoy. No, no... no us enganyo. Què traïdor que pot arribar a ser un micròfon encès (i tu pensar que està apagat)!! Declarar que fer acte de presència a la desfilada militar de les forces armades espanyoles (emblema de devoció i orgull per més d’un) és un conyàs, o el que és el mateix, una merda, és no deixar de tenir raó. A mi, evidentment, se’m venen al cap milions de coses per fer abans que passar-me un diumenge pel matí veient i aguantant com un grup d’homes i de dones suats es passegen per davant meu amb una cabra, amb un fusell penjat del braç i marcant el pas. Gran exhibició de força!!

El que passa, és clar, que si això de conyàs ho dic jo no passa res. Potser m’emportaria alguna escridassada que altra per part d’algun sector patriòtic que ronda per la meva feina (cas que ho discutís o que sorgís el tema a l’hora d’esmorzar). A part d’això, res de res. Però, és clar, quan això ho reconeix públicament (o millor direm de forma oficiosa però no oficial) el cap del partit de l’oposició espanyola, que sempre posen per davant el país i les seves creences nacionalistes i fan banderes enormes per celebrar el dia de la Hispanitat i s’omplen la boca amb la paraula Espanya i l’any passat fan una crida a tots els ciutadans perquè el 12 d’octubre surtin al carrer de forma massiva per rendir homenatge a la bandera, doncs queda una mica malament. I el més normal és que rebin pals per tot arreu.

Em sap greu ara pel pobre Rajoy, que últimament sembla que tot li surti malament i no en dona una a dretes (i mai millor dit). Què voleu que us digui, jo també tinc el meu petit cor i sóc una persona humana! Perd les eleccions de forma clamorosa, desavinences dintre del partit, ... i ara això! Però el més greu del cas és que ha optat per la pitjor opció: la de callar i no dir res. Ni demanar disculpes (cas que cregui que les ha de demanar) ni reafirmar-se i dir que sí, que realment és un conyàs!! I dic jo, quin mal hi ha en reconèixer-ho? I és que finalment resultarà que pensen igual que nosaltres... I nosaltres preocupats perquè teníem idees minoritàries...

Només un comentari a aquesta notícia: hi ha banderes de primera i banderes de segona? Només és delicte cremar fotos on surt el JuanCa? No és considera delicte quan ho fan uns, però sí quan ho fan altres? Espero que aquests personatges que surten a la fotografia i que tant bé sembla que s’ho estiguin passant cremant banderes que no són les seves rebin el mateix tracte que van rebre aquells nois que si no recordo malament van acabar passant per la presó i essent jutjats. Si està mal feta una cosa, està mal feta l’altra. O hi ha dos rasers diferents? O potser és que això de la bandera fa gràcia i allò de les fotografíes fa més mal.

Jo si fos cap de l’empresa Bic, patrocinaria segons quines noticies incendiaries. Per exemple: crema de la foto (o bandera) patrocinada per encenedors Bic. Bic naranja quema fino. Bic cristal, quema normal...