L’experiència de participar com a voluntari a La Marató de TV3 no té preu (bé, o potser podríem dir que sí, que té un valor, els 7.385.625 euros que es van recaptar). És quelcom únic. El fet de poder posar el teu gra de sorra (a part de la
donació corresponent) perquè tots aquells que vulguin contribuir-hi puguin fer-ho, m’omple, com diu aquell, d’orgull i satisfacció. Vaig estar recollint trucades en torn de tarda amb l’Alba a la central de Barcelona, allà a la plaça Espanya. Realment, quan ho veus des de dintre, te n’adones que hi ha molta feina al darrera.
Assentar-te davant del telèfon fa cosa. No sona, està allà, però et mira. Què diré? Ho faré bé? M’equivocaré? Són preguntes que et fas irremeiablement. Llavors, quan et diuen que has de penjar el telèfon, que començaran a entrar trucades, comences a sentir els nervis a l’estómac. Nervis que van a més quan veus que el telèfon que fa tres cap a l’esquerra sona. I van encara a més quan el de la dreta que ha sonat abans ho fa. Només te’n queda un! I encara més quan el de just a la teva esquerra sona. Déu meu! I ja els nervis i el pessigolleig s’eleven fins a l’infinit quan sona el teu i la llum vermella de l’aparell et confirma que sí, que l’has de despenjar. “
Marató, bona tarda, vol fer un donatiu?”, és el que et marca la butlleta que diguis quan despengis el telèfon. I reculls la primera donació. I la segona. I la tercera. I llavors ja no tens tants nervis, i quan reculls l’última a un quart de nou de la nit, els nervis ja no estan
i voldries seguir agafant i agafant trucades, però no pot ser perquè tens el company que et fa el relleu esperant que deixis la cadira lliure.
Com a anècdotes curioses que em van passar, podria dir que em van fer una donació de 600 euros! Són un munt de diners! Que va trucar una dona que parlava bastant afònica i que em va explicar al final de la trucada que tenia aquesta veu perquè va tenir un accident de moto i li van haver de reconstruir la gola, així que se sentia molt identificada amb aquesta Marató. I ja, per acabar, la conversa que vaig tenir amb un noi molt simpàtic:
SERVIDOR: Em pots dir els cognoms?ELL: Bartra.SERVIDOR: Com el del Barça?ELL: Sí!SERVIDOR: I el segon?ELL: Agüero.SERVIDOR: Com el Kun?ELL: (rient)
Sí! Si que estàs posat amb això del futbol!Al final, quan li vaig preguntar la població on vivia em diu:
ELL: Terrassa. No dius res ara?
SERVIDOR: Home, i tant! El Xavi!
És un acte solidari que trenca motlles, no m’ho negareu. I a tot al món. No tinc coneixement que arreu es faci una cosa semblant. La gent s’involucra, surt al carrer, prepara activitats i hi participa, dona diners, és solidària. És un dia especial. De fet, ja és un dia assenyalat al calendari català, com si fos un Sant Jordi o un onze de setembre. I això és bonic, perquè lluny de celebrar patrons o festes nacionals, celebrem solidaritat. Hi ha alguna cosa més maca que aquesta? A part de com juga el Barça, és clar!
I és que per segon any consecutiu hem participat a la fantàstica iniciativa de “Fundación soñar despierto” on pots fer de rei mag d’un nen. L’any passat demanava una samarreta del Barça. Aquest any ha tocat un mp3 amb ràdio. Què tocarà l’any vinent?
