De compres… amb dones!

Ahir vaig caure-hi de quatre grapes. El que havia de ser una sortida per anar a comprar un (singular) parell sabates per un casament (singular) amb dona (singular) va acabar esdevenint una sortida per anar a comprar dos (plural) parells de sabates per dos casaments (plural) amb dones (plural). És a dir, i resumint, que tant la dona A com la dona G, necessitaven urgentment fer una escapada al centre de Barcelona per fer-se cadascuna amb un parell de sabates per poder assistir a un casament d’aquest que té lloc a l’estiu i on, obligatòriament i seguint les normes no escrites de les dones, no pots repetir ni vestit ni sabates que ja hagis dut en un altre casament (encara que faci un, dos, tres o més anys). L’home T va fallar-me. Que sàpigues que no t’ho perdono! Això no es fa! Sé que en lloc d’estar treballant com vas dir-me estaves tranquil·lament assentat al sofà de casa i mirant la televisió!

El recorregut va començar a dalt de tot de les Rambles, tocant a l’avinguda Diagonal. Va consistir en una mena d’eslàlom d’esquí, ja que la baixada va ser fent esses i anant de dreta a esquerra per tal de no deixar-nos d’entrar a cap sabateria situada a banda i banda de les Rambles, però a una velocitat molt més lenta.

Un servidor anava en qualitat de shopper assintance (assistent de compres). Un nom molt maco si te’l diuen així de bones a primeres. Quan vaig començar a opinar i a assenyalar amb el dit sabata rere sabata que creia que eren adequades per portar a un casament sota el lema de “I aquesta?” i veient les cares que feien la dona A i la dona G i no entenent com amb un vestit negre no es poden portar sabates vermelles, verdes, marrons o de qualsevol altre color, vaig decidir passar a un segon pla. Un segon pla que consistia en anar darrere d’elles com un gosset falder aguantant les bosses (el que a l’Everest en diuen portador o sherpa) i quan entraven a una nova botiga, un servidor s’aparcava a fora, preferent ment en alguna estació del bicing (col·locant el dit índex de les mans un a cada forat on aniria ancorada la bicicleta) o sinó en algun banc o si hi havia zona d’estacionament d’homes just davant de la sabateria, també l’aprofitava. He d’aclarir de que no va haver cap afortunada que, anant a buscar una bicicleta en alguna de les estacions que em vaig aparcar, li sortís el número on jo estava ancorat. No sé què hagués passat si en lloc d’afortunada hagués estat afortunat. Crec que hagués sortit corrents...

Passada una estona i quan des de dintre em mostraven sabates per aprofitar-se de la meva dilatada experiència com a comprador de calçat, veient que la catàstrofe estava apunt de davallar sobre el grup (és a dir, que s’acostava l’hora de tancament de les botigues i l’objectiu encara no s’havia materialitzat), vaig decidir agafar el brau per les banyes i emprar la tàctica de que m’agradaven totes les sabates fent cara d’emocionat, alçant el dit polze o fins i tot, de vegades, fent que sí amb el cap i vessant alguna llàgrima d’emoció.

Finalment, i quan tot semblava perdut, l’objectiu es va complir i les dues dones, la dona A i la dona G van sortir amb un parell de sabates cadascuna. Casualment, l’home T va fer acte de presència quan casualment era l’hora de tancament de les botigues del centre de Barcelona argumentant que casualment l’havien entretingut a la feina i que el tràfic a Barcelona un divendres a la tarda està molt malament. Casualment... Jo, casualment, vaig dir-li el nom del porc. Casualment...

P.D.: Avui, doncs, toca durant tot el dia sessió de recuperació, bany i massatge.

Copa + Lliga + Champions = Triplet històric!!

Permeteu-me que escrigui aquest oda a la Copa d’Europa en blaugrana d’ahir a la nit de genolls, després d’anar-me’n a dormir a altes hores de la matinada amb els calçotets, els mitjons i la bufanda del Barça i mentre vaig fent reverències amb els braços (aprofito la baixada per picar damunt d’una tecla, dos o més, segons pugui), canto l’himne del Barça una vegada rere l’altre i petonejo l’escut de la samarreta que porto posada en honor del millor equip del món. Perquè ara ja ho podem dir: EL BARÇA ÉS EL MILLOR EQUIP DEL MÓN!!

M’agradaria explicar-vos a tots i cadascun de vosaltres a cau d’orella mentre us abraço una i altre vegada tot el que vaig sentir i sento avui, però no tinc veu. M’agradaria plorar amb tots vosaltres, però ja no em queden llàgrimes. M’agradaria veure les vostres cares contentes i alegres, regalant somriures a tort i a dret a tota persona humana que avui us creua per davant, però no puc obrir gairebé els ulls de la son que tinc. M’agradaria poder-vos escoltar, que em relatéssiu, un per un el que sentiu dintre vostre, però a les meves orelles només hi escolto cants culers que encara duren d’ahir la nit a Canaletes. M’agradaria poder-vos descriure l’olor a blaugrana que respiren avui els carrers. Perquè sí, el nas sembla que sigui l’únic sentit que encara em queda sa i que no tinc danyat. I és que això és gran. Grandiós. ENORME!! HISTÒRIC!! I esperem que no sigui IRREPETIBLE, perquè volem moltes més temporades com aquesta.

Oblidem-nos, companys culers del Camí de Sant Jaume. Pels barcelonistes acaba de néixer una nova via de peregrinatge, tenim el nostre propi Camí de la Champions, que comença al Camp Nou, passa per Londres, continua per París, segueix per Roma, passa per la basílica de Montserrat i acaba finalment al museu del Barça per veure els tres títols europeus junts, agermanats, un al costat de l’altre, lluents, brillants i ocupant un lloc de privilegi a la millor vitrina que tinguem.
Avui és un dia on tothom va a treballar més contents: els uns cofois perquè ha guanyat el Barça; els altres alegres perquè els uns estan contents; els merengues perquè falsament sempre diuen que volen que guanyi l’equip espanyol de torn que disputa la final; els que els agrada el futbol perquè va guanyar l’equip que millor el practica; un company de la feina perquè ahir va poder anar al Carrefour a l’hora del partit i no va trobar-hi ningú. En definitiva, que plou a gust de tots!

EL PARTIT.
Ahir vam jugar contra qui? El Man... uff!! Ara no me’n recordo. Crec que era un tal Manchester United, batejat pel Profeta com “el millor equip del món”. I la veritat que el partit d’ahir va ser un dels partits més plàcids que recordo aquesta temporada. Algú va patir? Algú es va posar nerviós? Algú es va estirar dels cabells? Algú es va tapar la cara alguna vegada? Bé, exceptuant la Gemma, és clar!

I quin parell de gols. El primer d’Eto’o, gol per la vena, injecció intravenosa, copets de ràbia a l’avantbraç, crits de joia i emoció. Al córner, bon lloc de celebració. Gol d’Eto’o reserva de la final del 2009, per guardar a la videoteca
El segon de Messi... de cap!!... i superant en vaselina al porter!! Mare meva, un que en fa de cap i a la final!! Per emmarcar!! Amb la bota a la mà riu content i feliç, perquè ja sap que ara ningú dubte de qui és el millor jugador del món. És el Déu blaugrana, és ell, és el nostre Messi!! Per si quedava algun dubte!

A CANALETES.
No us podeu arribar a imaginar la quantitat de gent que hi havia congregada per la font i els voltants. Milers i milers de persones amb samarretes, bufandes, trompetes i tot el necessari per celebrar aquesta exitosa temporada blaugrana.

Casualitat de les casualitats, ens vam trobar amb un antic company que havia estudiat amb nosaltres. Jo amb la samarreta del Barça, ell amb la bufanda. Abraçada enorme i frase (també per emmarcar), que li vaig deixar anar: “Què fas per aquí?” (sé que recorda sobradament a aquesta frase mítica de l’APM) . Llest que sóc, i després d’analitzar totes les pistes i les evidències i de descartar que no anava a comprar el pa, ni a veure els sogres, ni venia del gimnàs, vaig deduir que anava a Canaletes a celebrar el títol. I cap allà ens vam encaminar!

Allà, vaig fer un poti-poti de cançons, empalmant trossos d’una amb una altra, cantant al son que marcava la gent. Recordo que alguna cançó feia quelcom així:
Toooot el caaaaamp,
és un claaaaaam,
neix el club que porto al cor,
blaugrana són els colors,
ser del Barça és, el millor que hi ha,
Michel, Míchel, Míchel maricóoooooon (pels nostàlgics),
Visca el Barça...
Copa, Lliga i Champions.... Champions
... i visca Catalunya
Barça, Barça, Baaaaaaaaaaarçaaaaaaaaa!!

LA PROMESA.
Com que allò que es promet, s’ha de complir, en breu, pujada del Cor de l’Anginesca a Montserrat per commemorar el triplet històric. No tenim ni dia, ni hora, però si lloc de peregrinació! Si algú de la catosfera s’hi vol apuntar, ja sap! Som-hi!!

Si voleu veure les fotos, podeu anar aquí.

Uff!!

Companys, jo ja no puc més! En el que va de tarda ja se m'ha posat la pell de gallina setanta vegades veient la gent desfilar pels carrers amb bufandes, banderes i samarretes. Que comenci ja, sisplau!!

Aquí va el meu pronòstic: 3 -2 pel Barça!!

Una final molt gran.

Estem a noranta minuts (o més, ves a saber, o alguna que altra tanda de penals) de ser els més grans entre els grans. De poder aixecar aquella copa que tant desitgen els clubs que tenen la sort de participar en aquesta màgica competició. La Champions, segurament, és el trofeu que més il·lusió ens fa a tots, siguem sincers. Ni Lliga, ni Copa. Pregunteu-vos: canvieu el doblet per alçar la Champions? Sona a pacte amb el diable, però jo sí! Els clubs que realment són grans, en col·leccionen unes quantes a les seves vitrines. Amb això no estic dient que el que ha fet el Barça aquesta temporada sigui quelcom insignificant. Al contrari. Els que em llegiu ja sabeu què penso. Hem fet quelcom molt gran, però ara falta rematar-ho.

El futbol ha de coronar el dimecres el millor equip d’Europa. I tant de bo, aquest sigui el Barça, el que millor joc ha exhibit, el que més gols ha marcat, el que millor pressió al rival ha efectuat, el que més compta amb gent de la cantera (no ho oblidem, que apostar per aquesta filosofia i estar on estem té molt mèrit)... En definitiva, que el millor acabi convertint-se en el millor.

En poques paraules, i com diu la cançó, “intentem-ho sense cap por, units a en Pep no hi ha cap perill”. Ell, el Profeta, ens ha de guiar de nou cap a la glòria eterna, cap a l’altar dels millors, cap a la cima del futbol, cap a la temporada més gloriosa que cap de nosaltres mai hagi somiat: un triplet excepcional que portaria a aquest planter a ser el millor equip de la història en blaugrana.

La cosa serà molt complicada. De fet, honestament, li dono al Manchester un seixanta per cent de probabilitats (sense Alves, Márquez i Abidal, defensa de moltes circumstàncies). Només hem de fer una cosa, explotar de valent i amb energia el nostre quaranta per cent. Voleu un bri d’esperança? Divendres el mag Fèlix (que aquesta temporada les està encertant totes) al programa Versió RAC1, va pronosticar amb el seu incansable pèndol, que el Barça s’alçaria guanyador. Paraula de mag!

Així doncs, l’espectacle ja pot començar. Senyores, senyors, sentin-se i preparin-se per gaudir del més bell espectacle que es pot veure en aquests moments futbolísticament parlant. Sort!

Gràcia-Montserrat’09: tota una clàssica amb més patiment del compte.

Aquest dissabte a les cinc en punt de la tarda, explotava el coet de sortida al cel gracienc de la plaça de la Vila (antiga plaça Rius i Taulet) per donar començament a una nova edició de tota una prova clàssica: la Gràcia-Montserrat. No havia fet mai aquesta prova de Copa Catalana, però sí que havia anat fins a Montserrat en alguna de les edicions que muntava La Salle (per un altre recorregut, però). Crec que res a veure.
Els components del club d’aquesta nova aventura érem: la Maria, el Josep (que anava amb uns amics per una altra banda), l’Enric (que va anar fent la goma i ara sí ara no aconseguia agafar-nos) i un servidor. Només donar-se la sortida, ja va formar-se un grup que no se separaria fins al final on entre d’altres hi havia el Miquel i l’Olga del CEI, la Maria i un amic seu (el Josep) i un servidor, que ens obríem pas a marxes forçades pels carrers de Barcelona tot seguit el planell que havia penjat a internet l’organització.

Feia molta calor. Xafogor, més aviat i de seguida vam començar a suar de valent. Una xafogor que no ens va abandonar en tota la prova i va estralls en més d’un (servidor inclòs). Vam enfilar-nos Sant Gervasi amunt per la muntanya per anar a parar a la Carretera de les Aigües i des d’allà vam seguir el meu circuit d’entrenament (incloses les 348 escales de la font del Mont). Des d’allà per la font de la Budellera, Vila Joana, pantà de Vallvidrera fins a sortir del Parc Natural de Collserola.

Feia molta calor i, a proposta del Miquel, vam fer una parada a un bar on el malhumorat propietari, imagino que estressat per veure de cop deu o dotze persones dintre del seu bar estant acostumant a una parròquia de no més de quatre o cinc (que, fidels, ja eren allà) va servir-nos unes begudes fresques. Que bé que van sentar! Per uns moments vam dir adéu a la calor!

Més endavant vam perdre’ns uns vint minuts. Era un tros que estava mal senyalitzat i com que anàvem seguint-nos els uns als altres, ningú se’n va adonar. Finalment, en veure que feia estona que no veiem les marques de l’organització, vam fer marxa enrere fins a trobar el camí bo.

I van arribar dos quarts de nou, i em vaig connectar la ràdio per escoltar el Barça, com no! Tot s’hi val per fer passar l’estona mentre camines. Anava informant dels gols al Camp Nou (del Barça cap, de l’Ossassuna un) i a Almeria on cada gol de l’Espanyol era rebut pel Miquel amb grans festes.

M’agradaria destacar un dels controls que vam passar, no recordo quin era, però ens van rebre amb una estelada penjada dalt d’un arbre i amb un tiberi d’aquells que fan història on no faltava ni la botella de Chivas. Allà el Miquel va brindar a la salut de la permanència a primera de l’Espanyol amb tots els presents!

I la nit va anar passant i nosaltres pujant i baixant pels camins. S’ha de dir que el recorregut no té molta dificultat de per si. Gairebé totes les pujades i les baixades són per camins amples i fins hi tot hi havia un tram d’uns set quilòmetres per una carretera asfaltada que crec que no agradar a ningú. Però ho vam aprofitar apretant el pas de valent i guanyant temps.

Arribats al control de l’aeri (el darrer abans d’arribar a dalt a Montserrat), va ser un dels moments més espectaculars. Es veia el Monestir il·luminat a dalt de tot i com tot un seguit de punts de llum anaven enfilant muntanya amunt, serpentejant per la muntanya. Un espectacle que no té preu.

Ara només faltava el tram més dur, i aquí va començar el meu calvari particular. No m’havia trobat molt bé de la panxa durant la prova i no m’havia alimentat correctament. Ho notava. Les cames fluixes i la son (eren un quart de cinc de la matinada) em van posar al meu lloc. El camí de pujada des de l’aeri no l’havia fet mai, però anava mentalitzat de que era més dur que l’altre, segons m’havien explicat. Però bé, allà no podia abandonar, i a Montserrat havia d’arribar-hi fos com fos. El meu orgull (o el de qualsevol caminador) no ho permet. El pas el va anar marcant el Paco, i la Maria i el Josep el seguien. Mica en mica es van anar marcant distàncies fins que em vaig trobar jo davant, marcant el pas a un grup d’unes deu o dotze persones. Cada pas era un esforç terrible. En ocasions comptades vaig perdre l’equilibri, però els pals em van ajudar-me a mantenir-me dret. Mirava enrere i veia aquells caminadors seguint-me (l’Olga darrera meu i el Miquel darrera d’ella) i em sentia com el Frodo fent via cap a Mordor. Déu!!

Quan el corriol que pujava pronunciadament ens va deixar a una pista ample, ens van passar tots els de darrere, menys el Miquel, l’Olga i el Pedro. Els vaig dir que tiressin, que jo me’n sortiria sol, que fos com fos arribaria, però no em van voler deixar sol. Em van avisar que veia un tram llarg d’escales. Quin tram! Els vaig fer passar primers, contra la seva voluntat i mica en mica vaig veure com s’allunyaven. Només quedàvem l’Olga i jo.... i el Josep del nostre club que va passar-nos també traient forces d’on no n’hi havia. Entre parada i parada i amb passes lentes, però que cada vegada ens apropaven més a l’objectiu, vam aconseguir arribar a les escales de ciment. Les més dures, les que passen pel costat del cremallera i que et porten ja a Montserrat. Allà ens esperaven el Miquel i el Pedro i plegats vam fer el darrer esforç fins a dalt de tot de la plaça. Objectiu complert. Passem pel control de l’arribada i, exhaust, vaig deixar-me caure al terra. Allà ens van rebre els altres companys, que com uns campions també van arribar amb les forces també justes, imagino.

Me n’adono que em falta molt d’entrenament. La lesió a la fascia lata m’ha tingut molt de temps parat sense poder sortir a entrenar entre setmana. Això s’ha acabat... perquè ahir no em va fer mal!! Sí, sí!! Va ser una de les alegries que vaig emportar-me!! L’únic que vaig fer de diferent va ser posar-me la crema que va receptar-me el metge més a la part externa de la cuixa que al genoll i sembla que va anar de meravella. Tant de bo sigui veritat i la lesió sigui ja història!! Chamonix és lluny, però aprop a la vegada!! El 28 d’agost el tenim a tocar!

Si voleu veure més fotografies, podeu fer clicar aquí.

108é joc literari.

A partir d 'una proposta del bloc Tens un racó dalt del món, d'en Jesús M. Tibau.

El detectiu es va acostar, amb les mans entrellaçades a l’espatlla, intentant treure’n l’entrellat. El testimoni, el senyor Panza, havia declarat per activa i per passiva que la víctima, que jeia esquarterada al terra, havia mort com a conseqüència d’una lluita ferotge amb uns gegants. Uns gegans? No existien els gegants! Davant seu, imponents, s’alçaven uns molins que movien les seves aspes al compàs del vent. Uns gegants... Els molins sí que eren grans... gegants! Però de pedra! De sobte es va adonar que el contemplaven amenaçadorament, com un exèrcit ben alineat i preparat per entrar en batalla. Va tenir por. L’observaven? El volien agafar? Va mirar fugisserament al senyor Panza, es va disculpar tot embarbussant-se i va començar a córrer cames ajudeu-me. No volia ser la següent víctima d’aquells gegants.

Torre Eiffel – Robert Delaunay.

Una proposta de relats conjunts.
Passamuntanyes ........................ 20 euros
Granota negra ............................. 70 euros
Sabates de goma negra ............. 50 euros
Guants negres ............................ 32 euros
Barra de ferro ............................. 15 euros
Inhibidor de freqüències .......... 951 euros
Clau mestre ................................ 266 euros
Petit detonador .......................... 620 euros
Ulleres de visió nocturna .......... 1.300 euros
Pistola .......................................... 2.300 euros

Que plogui a bots i barrals mentre robes un dels quadres més cars del món, tu no ho hagis previst i se’t mulli tot i afecti a la pintura, no té preu. Per tota la resta Visa Mastercard...

Com rebentar un cap de setmana.

El company d’una empresa externa que actualment seu a la meva dreta, és fanàtic de les cançons que podríem batejar com casposes. De tant en tant, entra en un estat catatònic controlat i es deixa posseir per melodies de fa molt de temps. Pots trobar-te’l cantant cançons de la Mari Trini (“por què a mi se me ha caido una estrella en el jardín”), la Masiel (el mític “lalalá”), Georgie Dann (“la barbacoa”), Mecano (“no me mires, no me mires, no-me no-me no me mires”) entre d’altres. Evidentment, jo també incorporo cançons al repertori, com les de la meva estimada Raffaella Carrá (“para hacer bien el amor hay que venir al sur”, “la mujer en el armario”), l’incombustible Bertín Osborne (“buenas noches señora”), o el mateix Fary (ja sabeu “que se lleven aqueeeel toro del agua, que se lleven aqueeeel toro del río...”).

El divendres passat no l’altre, va destapar-se amb una cançó que un servidor mai havia sentit. La tornada de la mateixa, deia quelcom semblant a “qué harías tu en un ataque preventivo de la URSS”. Encuriosit, la vaig buscar al youtube obtenint aquest resultat. Va ser tal l’impacte que vaig passar-me tota la Marxa Romànica de Navàs cantant la cançó de marres. Però no només jo, perquè un company, el Josep, envia un mail el dilluns comentant una mica com havia anat la prova i un dels apartats que posava era quelcom semblant a “vaig estar preguntant-me tota la nit què faria jo davant d’un atac preventiu de la URSS”.

Van passar els dies de la setmana, lenta i feixugament, entre cançons i ídols caiguts fins que el gloriós divendres va arribar. En un atac de revenja i quan quedava una mitja hora per plegar, em vaig girar i li vaig dir “Et penso rebentar el cap de setmana”, i seguidament vaig agafar el brau per les banyes, vaig afinar la meva veu de varíton (en to menor) i vaig començar la meva interpretació entonant aquell conegut “nananana nananananà nana nana Fernandooooooo” (es notava que no sabia la lletra, però de vegades, com més nananàs té la cançó més mal fas al teu contrincant que li fas del tot inevitable que es pugui treure la melodia del cap).

Semblava que la cosa havia quallat, perquè durant uns instants va estar taral·lejant la tonada sense parar. Però ah! el seu contraatac va ser ferotge, ja que de sobte, se’m va quedar mirant i em va deixar anar un “By the rivers of Babyloooon”. Va donar de ple i després d’uns moments d’indecisió i de frases exaltades per part seva de “va, continua, sé que vols continuar-la, te la saps!” no vaig poder contenir-me i vam acabar fent una coral a dues veus.

Arribada l’hora de plegar, tenint encara aquelles ganes de revenja al cap, i no trobant-se ell a la seva taula, vaig escriure en un posit “nananana nananananà nana nana Fernandoooooo”, seguit d’unes lletres majúscules que posava: “Recorda: ET REBENTARÉ EL CAP DE SETMANA” i li vaig enganxar a la pantalla de l’ordinador.

Va haver-hi un guanyador d’aquesta cruel batalla. Evidentment! En totes les guerres sempre hi ha guanyadors i perdedors. I a que no sabeu qui va ser? Doncs sí, companys, ... ell!! Però el més trist és que vaig auto-rebentar-me jo mateix el meu cap de setmana quan no vaig poder de taral·lejar / xiular la cançoneta de marres d’aquell tal Fernando. D’això se’n diu foc amic?

Sopar Facebook.

Aquest dissabte passat vaig anar a un d’aquests sopars convocats via Facebook. Era d’antics alumnes de la promoció dels nascuts l’any setanta-set que havíem anat junts a l’escola. Bé, a una d’elles, perquè escola que anava, escola que tancava (i no per culpa meva). Però això ja és una altra història. En el seu moment, fa dos o tres mesos, m’hi vaig apuntant pensant allò típic de que, bah! total, no es farà... Però, oh! la sorpresa que me’n vaig emportar la setmana abans quan vaig rebre un correu confirmant la data i el lloc pel retrobament dinou anys més tard (vaig marxar quan vaig acabar el sisè d’EGB). Així que aquest cap de setmana he tingut marató de sopars escolars: el divendres un sopar que sempre organitza un servidor (via no Facebook, sinó mail) cada quatre mesos aproximadament on ens trobem els que vam estudiar junts ja de grans i el dissabte el retrobament amb els companys d’infantesa.

Vaig utilitzar la vella tàctica d’arribar cinc minuts més tard de l’hora per no ser el primer i treure’m aquella violència de sobre de rebre a tots els que anaven arribant. Però es veu que aquesta tàctica va ser la triada per molts i, com que la puntualitat no és un dels trets més destacats de la població catalana dels nascuts l’any 1977 (sóc una de les poques excepcions), vaig trobar-me sol com un mussol, perquè encara no havia arribat ningú.

El degoteig de gent que de mica en mica anava arribant al punt de trobada (l’escola, original...), era rebut amb un ohhhh dels presents seguit del nom i cognom (si el recordàvem) de la persona que enfilava el carrer en direcció nostre i acompanyat d’un dit acusador que la senyalava. Va ser molt emotiu, de veritat. Mica en mica anaves descobrint cares familiars i cares no tant familiars on el temps s’havia portat millor o pitjor. Hi havia rostres que no havien canviat. Hi havia cares que no les reconeixia. Però la veritat és que, amb una mica de voluntat i molt d’esforç mental, els vaig anar identificant a tots.

Les conclusions que puc extreure són les següents:
a) Tots ens guanyem mitjanament la vida i aquelles amenaces dels professors de no arribaràs a res quan siguis gran i acabaràs vivint al carrer, no eren certes.
b) El crack de la classe que sempre treia molt bones notes, va arribar lluny i segueix essent un crack.
c) Sempre hi ha algú dels teus companys de l’escola que acaba treballant a La Caixa-Parlem? (normalment del sexe femení).
d) A la meva pregunta de qui era l’energumen de la classe que es menjava les gomes MILAN sabor nata (sempre n’hi havia un a cada classe), es van alçar dues mans, un noi i una noia.
e) La típica noia-canyó de la classe, ha perdut una mica, però segueix estant canyó.
f) Sempre hi ha algú de qui tothom se’n recorda clarament i tu no.
g) Amb aquells que tenies poc contacte de petit, segueixes sense parlar-hi.

LA FRASE DE LA NIT.
Va se pronunciada per l’organitzadora oficial del sopar quan es va retrobar amb una altra companya de classe: “Hombre, ¿pero dónde has metido las tetas? ¡¡Si eras la que más grandes las tenías de la clase!!”. Jo, als meus dotze anys, no recordava haver-m’hi fixat...

I ara, campions de Lliga!

I sense jugar, sense suar, sense vestir-nos de curt. Ahir en vam tenir prou amb una derrota de l’equip blanc (per cert, la tercera consecutiva en el Tourmalet) per tornar a cridar CAMPIONS!! Perquè Canaletes tornés a lluir de nou els colors blaugranes. Perquè pels carrers d’arreu de Catalunya sonessin els clàxons dels cotxes i les motos tot onejant bufandes i banderes. Perquè la nit tornés a ser llarga. Perquè tornés a córrer el cava. Perquè, aquesta crònica d’una Lliga anunciada, per fi deixés de ser una crònica anunciada i es convertís en realitat. De moment ja tenim el doblet, que no ens el treu ningú. Una temporada fantàstica per joc, espectacle, fites històriques (Chelsea, el 2-6 al Bernabéu, golejades d’escàndol, ...), un planter extraordinari de jugadors i un gran director d’orquestra sense el qual tot això no hagués estat possible, el Profeta Pep. Va sent hora ja de que li reconeguem els mèrits, que en té molts, moltíssims. Pep, gràcies per tot. Ens has fet molt feliços. Ens has fet gaudir. Ens has fet trempar. Ens has fet tornar a sentir-nos orgullosos d’uns colors (que són també els teus). Ens has tornat aquella alegria que vam perdre durant dues temporades. Però si totes les travessies pel desert han d’acabar amb temporades tant sensacionals com aquesta, benvingudes siguin!!

Però amics, allà, en la llunyania, si us hi fixeu bé, si forceu una mica (o molt) la vista veureu una ciutat, Roma. I allà hi ha un estadi que guarda recelosament una copa amb dues orelles ben grans. El títol dels títols. El més gran entre tots els trofeus. Aquell que molta gent pagaria el que fos per poder-lo alçar. Aquell que dicta a la història qui va ser el millor equip del continent. La glòria ens espera el dia vint-i-set de maig. També la volem. Som ambiciosos. Volem el TRIPLET!

Copa amb recital.

Sí, sí, sí, la Copa ja està aquí! La primera ja la tenim al sac. El doblet no ens el treu ningú. I si arriba la Champions, aquesta temporada ja seria la millor de les millors! Però bé, pas a pas o poc a poc i bona lletra. Escolliu la que vulgueu. Ah!! I aquesta no és una Copa Dalki de Danone, ni una Copa d’estar per casa, ni una Copa devaluada. No companys, no, és la Copa del Rei (per molt que ens pesi i així ho van mostrar tota la gent present a Mestalla). Tercer títol amb importància, que si no el guanyes no passa res, però si l’aconsegueixes aixecar és la hòstia!

Si us he de ser sincer, no vaig patir en cap moment. Bé, la part masculina dels reunits a casa l’Alba, per ser més exactes. La part femenina, però, es va mostrar patidora fins al final. El gol de l’Athletic no va ajudar gaire. La part femenina ja ho veia tot perdut, no ho veia gens clar. La part masculina, versats amb finals (perdudes i guanyades) posàvem el punt d’equilibri tirant de tòpics com que el partit encara no havia acabat i que encara quedava molt (finalment és va demostrar qui entén més de futbol... ;-) ). La part femenina s’aferrava als coixins del sofàs a la primera part per fer passar l’angoixa, pressionant-los amb força. A la segona part, però, els va tocar patir als caps de les gambes i a les croquetes, perquè va ser quan vam decidir sopar i el coixí no es podia tacar. La part masculina, en canvi, estàvem asseguts a la cadira gaudint de la final i sense patir ni gota. I la raó va caure del nostre costat, del masculí, dels que fem pudor a suor, dels que se’ns nota la corba de la felicitat, dels qui històricament conduïm millor, dels que bevem cervesa com a cosacs (d’aquestes afirmacions nosaltres només en complim una, que consti!) quan el Barça es va posar mans a l’obra i quan en Touré Yaya va aconseguir el primer gol (quin golàs!). Bots, alegria, abraçades i petons (la part masculina amb la femenina i la femenina amb la femenina, què us pensàveu? Els homes no ens petonegem).
El sopar a la mitja part va servir per recuperar forces. A part de l’olor a gambes, truita de patates, bunyols de bacallà, croquetes i pernil, un servidor ja començava a olorar a recital i a títol. Digueu-me sobrat, si voleu, però la veritat és que a l’Atlétic se’l veia poca cosa. I així va ser, que va començar a funcionar la màquina perfecte de fer futbol i els gols van anar caient per posar cadascú al seu lloc. El somni bilbaí es va anar fonent mica en mica com es fon la neu a les muntanyes i la Copa cada vegada tenia més color blaugrana. Quan l’àrbitre va xiular el final del partit, televisor apagat, estelada lligada a l’esquena i cap a Canaletes que hi falta gent! Nit llarga amb crits que es poden reproduir i amb d’altres que no es poden reproduir. Però tothom feliç i content amb samarretes, bufandes, banderes i cares pintades amb els color del Barça. Què gran!
Per cert, que sembla que no haguem fet res! Avui venint de casa cap a la feina, lluint samarreta (tradició dels segles del segles després de guanyar un títol), no he vist a ningú fent el mateix que jo. Però què passa, que no hem guanyat res? He tingut una visió fugaç, allà a l’horitzó, de tres o quatre nois asseguts en un banc i fullejant un diari esportiu i he pensat que sí, que algú sensat hi havia avui a Barcelona. A la que passo pel seu costat veig un d’ells senyalant una fotografia d’una noia lleugera de roba tot dient: “Mira qui s’ha trincat el cabró!”.

Si voleu veure vídeos de la celebració a Canaletes, podeu anar aquí, però aquest és el millor de tots. Per veure alguna de les fotos, aquí.

EN POSITIU.
En ocasions com aquestes, és quan solc posar el tot, tot i tot!

Les aficions, que no van parar d’animar enmig d’un clima de germanor.

EN NEGATIU.
L’energumen que va llençar la llauna al cap de l’Alves. Persones com aquestes, fora del futbol, sisplau!

Algú pot explicar per què tres quartes parts les graderies de Mestalla estaven ocupades per seguidors de l’Athlètic? Crec que la Federació hauria de donar explicacions d’on van anar a parar les 20.000 entrades que van quedar-se per tot el morro!

La banyera al diari Avui.

Ahir em truca al mòbil la meva tieta, esverada, dient-me que si ja sabia que m’havien publicat un article del meu bloc al diari. Vaig posar cara de sorpresa i vaig dir-li que no, primera notícia, acompanyat d’un no-m’estaràs-prenent-el-pèl?. Va assegurar-me que no, que ella no era d’aquella mena de persones que tiren la pedra i amaguen la mà, que donen falses esperances a la gent, que viuen única i exclusivament per fer la vida impossible al familiar de torn, que ella m’estima molt, que sóc el seu nebot predilecte, que tinc les portes de casa seva obertes quan vulgui, que sempre m’ha posat un plat a taula, que mai m’ha negat un parell d’ous ferrats amb patates fregides, que la crueltat mai ha format part del seu vocabulari ni del seu tarannà com a persona humana que és i serà pels segles dels segles, que ella em té en un altar, que... (bé, pararé d’invertar-me coses d’una vegada per no emportar-me un clatellot quan la vegi, quedeu-vos amb les primeres quatre paraules d’aquesta frase). Vam quedar que després de fer els encàrrecs pertinents que havia de fer, passaria per casa seva.

Dit i fet, una hora i mitja més tard picava a la seva porta. Em va ensenyar el retall de diari i vaig al·lucinar. Era veritat! Sortia el primer paràgraf que havia escrit arran del partit de tornada del Barça al camp del Chelsea. Increïble!! I més quan un servidor ni té cap familiar treballant al diari Avui (vulgarment anomenat endoll o favoritisme), ni res que se li assembli.

AGRAÏMENTS.
Des d’aquest humil bloc, donar les gràcies a la gent del diari. Que sàpiguen que tenen un vermut pagat on vulguin i que això de ser periodista per un dia m’ha agradat. Per parlar del tema dels emoluments que em mereixo ja hi haurà temps... jejeje

Ah!! I també agrair al pare de la meva estimada tieta que s’hi fixés, perquè si ell no s’hagués llegit el diari, aquest fet m’hagués passat inadvertit. Moltes gràcies!!

Bé, també donar gràcies als milers de milions de persones que llegeixen cada dia dos o tres parells de vegades aquest bloc sense les quals això no hagués estat possible. I a la meva mare i al meu pare que des de que jo era petit sempre han confiat amb mi dient-me frases del tipus: “Treu-te el dit del nas!”, “Estudia, que sinó no seràs res a la vida!”, “Recull l’habitació que la tens feta una porqueria!” o “Si ets gran per anar-te’n a dormir tard, ets gran per aixecar-te d’hora!”.

En taxi.

La setmana passada vaig agafar tres taxis. Sí, sí, tres! Ja he complert la quota anual. I també l’he excedit, dit sigui de pas, perquè els taxis i jo no som gaire compatibles: vaig caminant a tot arreu.

Abans, quan fa anys n’agafava algun amb els meus pares, recordo taxistes simpàtics al volant que et donaven conversa i que, quan entraves, t’assentaves i els deies el carrer, feien un gest afirmatiu amb el cap, posaven en marxa el taxímetre i som-hi! Aquest són els records vagues que tinc. És clar que suposo que les coses vistes des dels ulls d’un nen es veuen diferents. Però tampoc no crec que passés quelcom molt diferent al que us acabo d’explicar.

Doncs bé, quina ha estat la meva sorpresa aquests dies quan en dos dels tres taxis que he agafat, un sud-americà (una dona i un home), estaven al volant. Fins aquí, cap problema. L’anècdota (per dir-ho d’alguna manera), va estar en que cap dels dos sabien com anar a l’adreça que els vam facilitar i els vaig haver d’acabar guiant. La veritat és que la primera vegada vaig acabar perplex quan la dona es pensava que el carrer Provença quedava tallat per l’Hospital Clínic (quan és el carrer Rosselló, el que queda partit per l’hospital) i quan arribats a la cantonada de baix del lloc de destí, volia torçar carrer avall perquè s’havia confós. Al conductor del segon taxi, en canvi, el vaig haver d’anar guiant gairebé carrer per carrer.

Llavors és quan penses que suposadament aquesta gent ha de passar un examen per poder obtenir una llicència que els qualifica com a professionals i et garanteix que et donaran un servei de qualitat. I et preguntes: és just que aquests dos taxistes cobrin el mateix per un servei realment pèssim que el tercer taxista (curiosament català) per un servei del tot correcte? Que consti que no té res a veure que uns siguin d’aquí i els altres no, perquè també em queixaria igual. El que em fa ràbia és que segurament hi ha gent més capacitada que ells (siguin d’aquí o siguin d ‘allà) i que els estan traient el lloc de treball i la feina. Jo si no sé pintar, no em faig pintor. Si no entenc de números, no em faig comptable. Bé, me’n puc fer, però segur que no m’agafaran enlloc. Què pensaríeu vosaltres si un xapusses us volgués cobrar una obra a preu d’algú que ho faria quatre vegades millor? Reflexionem-hi, que deia aquell.

NOTA: És només una reflexió, una queixa si voleu, però no em mal interpreteu les paraules i les porteu més enllà. No he volgut en cap moment donar un toc racista a aquest article.

Marxa Romànica de Navàs’09.

Aquest dissabte/diumenge s’ha celebrat la 22ª Marxa Romànica de Navàs, una prova que passa per vint-i-una ermites romàniques de la contrada (moltes d’elles, a conseqüència del pas del temps, derruïdes parcialment). La distància a cobrir era d’una mica més de vuitanta quilòmetres i amb un desnivell acumulat de 4.600 metres.

Després de tres setmanes de descans total (només feia piscina) pels problemes amb la maleïda fascia lata del genoll, era la meva reaparició, la meva posada a prova. Havia de saber si el repòs obligat servia d’alguna cosa. Vaig seguir notant molèsties, però no tantes. Suposo que anar sota els efectes d’un voltaren i d’una crema que vaig posar-me al genoll (recomanacions del metge) hi van fer alguna cosa.

Tenia moltes ganes de tornar a trepitjar els camins, la pols, la sorra, les pedres, les muntanyes, d’estar en contacte amb la natura i de tornar a retrobar-me amb els amics que tantes bones estones passem. Allà ens vam trobar tots. Ens vam abraçar. Ens vam saludar. Vam xerrar. I a les sis de la tarda l’organització va donar la sortida a la prova fent esclatar una traca de petards a la plaça de l’Ajuntament.
No em vull allargar amb les explicacions. La veritat és que vaig ratllar-me molt. Físicament anava bé, però de cap no. A més a més, anava amb molta por pel problema al genoll. Vaig anar tota l’estona amb el Josep i el Jordi Atleta. Ens ho vam passar molt bé, tot sigui dit, però ni els quilòmetres ni el temps passaven. La nit tampoc ajuda molt. És molt dura psicològicament. I jo no em trobava en les millors condicions. El perfil tampoc ajudava gaire, ja que era un bon trencacames: un continuat puja i baixa de petits turons per pistes que, si estàs físicament bé, et permeten córrer de valent (no era el meu cas, evidentment).
Van passar anècdotes, algunes de molt divertides. El Jordi Atleta va obsequiar-nos amb dues o tres caigudes, alguna que altre ensopegada en llocs on era impossible que passés tal cosa, gairebé es menja una cadena d’aquestes que delimiten els camins i va regalar-nos una gran remullada. Sí, sí! Era de nit, cap als volts de dos quarts de cinc. Passo primer. Sense problemes, el riu no cobria gaire, una mica més a dalt del turmell. Passa el Josep segon i sense problemes també. Això tenia de per si molt de mèrit, ja que les dues darreres edicions va ser ell qui va remullar-se i va caure de quatre potes. Salvat aquest perill, li tocava a l’Atleta. No em pregunteu com va anar la cosa, però de sobte vaig sentir com si algú es capbussés dintre el riu. Vaig girar-me i vaig veure al Jordi agafat a una corda que creuava el riu de punta a punta i dintre l’aigua. Vaig començar a riure. El Josep també va riure. Fins i tot el propi Jordi que, fent sanglotades i entre rialla i rialla, intentava aixecar-se del lloc on el riu no cobria més amunt del genoll. El relleu estava pres i el Josep va passar-li l’honor al Jordi. A qui li tocarà l’any vinent?

Finalment, vam aconseguir arribar a Navàs a dos quarts de deu del matí, quinze hores i trenta minuts després d’haver-hi sortit. El que importava era arribar, fos com fos, i ho vam aconseguir.

Si voleu veure més fotos, podeu punxar aquí.

Lliçó i decepció.

La decepció.

Minut noranta. El Barça guanya tres a dos. El quart àrbitre aixeca la pissarra electrònica amb el temps afegit: quatre minuts. L’Alba havia escollit samarreta del Barça (la del centenari) d’entre l’estesa que jo havia fet a sobre el meu llit. Jo també n’havia escollit una: la que el Luis Enrique li va donar al meu pare. Minut noranta-u, m’acabo de posar la samarreta i de lligar les bambes. Minut noranta-dos. L’estelada ja penja del meu coll en forma de capa i estem preparats per anar a Canaletes, però... arriba el gol del Vila-real. Decepció! La cara de l’Alba és un poema. Pobra, encara no ha estat a Canaletes en una celebració del Barça i ahir era el dia perfecte. A mi també em sap molt de greu. Tenia moltes ganes de ser allà. Em veig abrançant-la i dient el tòpic més tòpic de tots el tòpics del futbol: “El futbol és així”. No se’m va ocórrer res més!

La lliçó.

Com deia Nicolau Casaus: “No es pot dir al sac, fins que no sigui al sac i ben lligat”. I res més lluny de la realitat. Li havia comentat a l’Alba durant tot el partit. Encara no s’ha acabat, no cantem victòria. Prudència. En el futbol, fins que l’àrbitre no pita el final no es pot cantar victòria. Però jo vaig ser el primer en caure en el parany, en deixar-me portar, en aixecar els braços abans d’hora. I més, sabent que els culés, per genètica, ho hem de patir tot fins al final, perquè som del Barça i històricament sempre ha estat així. Si es pot guanyar patint, patirem. Si es pot guanyar sense patir, patim. És una paraula molt lligada al diccionari culé. Qui no s’ha exclamat mai dient: “Avui patirem!”. Doncs això.

I el que més em fastigueja de tot això, serà que el Barça la jornada vinent guanyarà la lliga sense jugar, perquè el Madrid el dissabte no guanyarà i automàticament ens proclamarem campions de Lliga. Aquest equip no es mereix això, sincerament. Aquest equip es mereixia ahir celebrar-ho amb l’afició, no en privat el dia abans en un hotel de Mallorca. Cason dena!! Què injust que és el futbol”!
La nota.

Segueixo dient que els arbitratges em fan enfilar per les parets. No pot ser que amb la quantitat de faltes que va fer el Vila-real vegin la primera targeta a la segona part i a les acaballes del partit, per dir després que sí, que ell va ensenyar targetes. Sisplau, acabem ja amb aquesta farsa. Sé que el Barça és superior i que segurament, de tant superior que és, els àrbitres volen ajudar al feble, però una entrada de targeta, ho és tant el minut u com el minut noranta, i s’ha d’ensenyar.

Permeteu-me també que us expressi les moltes dubtes que em produeix el penal d’Abidal, que segueixo pensant, per moltes vegades que l’he vist, que no és penal! Igual que la targeta a l’Alves. El Barça, com qui diu, comet dues faltes i acaba amb dues targetes (una vermella i una groga). Trist, molt trist!

Un dia en blaugrana.

El dia comença ahir a la nit, després del sensacional gol d’Iniesta i l’efervescència culé de càntics i crits pro Barça. Després, trucada del meu pare, plorada familiar conjunta al telèfon i ens emplacem per comentar la jugada el dia següent tot sopant. Clàxons de motocicletes, cotxes, bicicletes,... gent cridant, contenta, desfermant l’alegria i el regal merescut per la proesa de postres: un magnum doble xocolata, el millor regal del món. Sms de felicitació a dojo al mòbil per anar a dormir content i amb el dit cansat de tant escriure. No us podeu arribar a imaginar el que em va costar dormir-me, sense exagerar!! Minuts que es van convertir en hores visualitzant la jugada, el gol, la festa... a Canaletes hi érem tots, de pensament o en persona!

M’aixeco pel matí amb l’himne del Barça sonant al mòbil. M’acomiado de l’Alba, totalment dormida, i li recordo que ahir ens vam classificar per la final. M’engoleixen els carrers de la ciutat i la gent. Tot són somriures, gent amb samarretes del Barça, nens amb l’uniforme complert (mitjons i tot), compro l’Sport (que passarà a engrandir la meva hemeroteca particular) i el fullejo tot caminant mentre vaig repetint baixet, però amb ritme, el titular: “¡Toma, toma toma, nos vamos a Roma!”. Passa algú xiulant l’himne del Barça. Creua un ciclista tot suat amb una bufanda al coll. Dos persones substitueixen el ja clàssic bon dia per un “Visca el Barça!”. Hi ha balcons amb banderes penjades. Els edificis amb la façana blanca els veig blaugrana. Les torres negres de La Caixa-Parlem?, també. Quan arribo a l’alçada de la Plaça Pius XII i veig el Camp Nou, m’agenollo a la gespa i faig cent reverències mirant la meca del futbol. Em giro i he creat escola. Els cotxes aturats, la gent fora reverenciant uns colors. Els faig aixecar i els dic que som-hi, que el país no es pot aturar. Hi ha gent que no li agradarà el futbol i no els podem fastiguejar.

Quan entro a la feina amb l’E no ens diem res. Només ens mirem, somriem i alcem el puny. Ja està tot dit! Fitxo, m’assec a la taula i el primer que faig és enviar a tota l’empresa i als amics un mail amb la foto de l’Iniesta sense samarreta amb el títol de “Felicitats!”.

Passo revista a la tropa del pis de dalt, la meva gent. Ens abracem i fem picar les mans. L’R, que abans deia que era del Barça però que el vam fer fora i va passar a abraçar els colors blancs de l’enemic i a defensar a mort a l’Espanyol, reconeix que s’està tornant a convertir als colors de moda.

Ja de tornada al meu lloc, faig la lectura obligada de la premsa esportiva a internet, començant, evidentment per l’As i el Marca. Despenjo el telèfon dient “Ho haveu vist?”, mentre la gent només fa que rotllanes per parlar i discutir la jugada. A l’esmorzar només fem que parlar del partit. Treballo tot escoltant una vegada i una altra la retransmissió del gol per par del Joan Maria Pou, de RAC1. Vaig a buscar aigua a la font, que avui raja cava per unir-se a la festa. Rebo uns quants mails amb acudits sobre el Madrid. El meu exemplar de l’Sport passa de mà en mà, de taula en taula, de culé en culé, sota amenaça de perdre les mans si me l’arruguen. Acabo totes les converses plorant i abraçant-me amb el meu interlocutor tot repetint les paraules que va dir ahir l’Escollit: “Este momento es la hostia”.

Quan acabo de dinar al bar, al plat buit, hi dibuixo la bandera catalana amb un pot de mostassa i un de capsuc. El cambrer crec que és merengue... Quan acabo de dinar aprofito per anar a la farmàcia i després del “Visca el Barça!” de rigor, pago amb targeta i l’home, tot despistat, em torna el canvi amb diners. Li dic que sí, que em sembla bé, però que no sé qui sortiria guanyant més. Si jo amb el canvi o ell amb la meva targeta. Es disculpa. La culpa la té Don Andrés. Però no passa res!

De tornada cap a la feina, veig que a la plaça han muntat tot d’atraccions i una d’elles consisteix en tirar-se d’una grua tot fent ponting. Doncs bé, m’aturo a veure com salta el personatge en qüestió, i quina és la meva sorpresa quan tot caient, pronuncia la frase: “Iniesta te quierooooooooo!” (és verídic, us ho prometo!).

Quan plego de treballar, cap a la piscina. Em capbusso i cada anada i tornada em dona temps de cantar l’himne del Barça. És a dir, que seixanta piscines, dividit entre dos, surt la bonica xifra de trenta vegades. Estic content i feliç. Quan entro al vestidor, sento, de fons, algú que xiula les notes de l’himne.

Vaig cap a casa el meu pare, on el dia acabarà com ha començat. Però ja aquesta vegada sense llàgrimes i on un pare i un fill comentaran un partit que ha portat a fer història a tots els culés. Felicitats!

I és que la vida, avui, només es té un color, el blaugrana!

PROMESA: El Cor de l’Anginesca, ha promès per mail (a falta de la confirmació d’un dels components), que si el Barça fa el triplet, pujarà a Montserrat a peu a donar les gràcies a la Moreneta. Un cop a dalt, l’ordre del dia serà posar un euro a la guardiola de l’escolanet, comprar un didal montserratí a la botiga de records per commemorar el dia i cruspir-nos un entrepà de botifarra, amb mel i mató i una coca sencera de Montserrat. Algú més s’hi apunta??

DISCULPES: Sento si aquest dies no llegeixo molts blocs, però estic molt enfeinat. Espero que em disculpeu! Gràcies!

Apoteosis total! (o quan la fe en quelcom ho pot tot).

Un club. Una afició. Uns colors. Un sentiment. Una fe. Una data. Un minut. Un home. Un xut. Un destí. Un golàs. I tornem a fer història! Qui li anava a dir a Don Andrés, que no ha marcat un gol en tota la temporada (com aquell que diu), que ens portaria cap a Roma. Se l’estava reservant, guardant en un racó de la bota, polint, per tots nosaltres, per fer-nos saltar com hem saltat, per fer-nos abraçar com ens hem abraçat, per fer-nos vibrar com hem vibrat, per fer-nos cridar com hem cridat, i per fer-nos plorar com hem plorat, perquè ho hem fet! Llàgrimes sanes, però, d’emoció, d’alegria, d’eufòria, de màgia,... de les que no fan mal.

Parlant del partit (i passant de puntetes pel bolígraf que tenia a la mà de Serveis Funeraris de Barcelona, sempre al teu costat... i al del Barça), li demanava al Toni (un amic) només una ocasió de gol, ens la devien, no havíem xutat ni una vegada entre els tres pals. Només en volia una i que passés el que estes escrit. Si la fallàvem, no passava res, havíem donat la cara, i molt. Ara, si marcàvem, tocàvem el cel amb les mans obertes. La glòria. L’Olimp. Què caram! Jo volia estar a la final on esperava el millor rival que ens podia tocar, el Manchester United. Volia tenir l’ocasió i ficar-la dintre. I finalment ha estat així. Un partit on la fe ha mogut muntanyes i on ha tornat a triomfar el futbol art, el futbol bonic, el futbol màgic, el futbol atac ... en definitiva, el futbol. I, permeteu-me dir-ho, s’ha fet justícia.
I finalment, com deia, hem tingut l’ocasió que havia demanat, aquella que havia somiat, aquella oportunitat. Minut noranta-tres. Doble o res. Glòria o fracàs. Classificació o eliminació. Vida o mort. I l’eclosió d’alegria incontrolada, passat un segon per assimilar el gol, que s’ha produït en l’espai reduït del bar ha estat fantàstica, màgica, increïble, com la de Kaiserslautern (detall, en Pep va estar allà i ha estat aquí). Jo m’he abraçat a l’Alba, m’he abraçat al Toni, no m’he abraçat a la Gemma perquè no arribava, però m’he abraçat amb dos o tres desconeguts. He saltat, he brincat, he aixecat els braços, he xisclat, m’he emocionat, he plorat i m’he sentit l’home més feliç i més afortunat del món. Gràcies, de tot cor! Gràcies per fer-nos somiar d’aquesta manera. Gràcies per fer-nos oblidar el problemes per unes hores. Per fer-nos tant feliços. Per regalar-nos futbol. Per alegrar-nos cada dia que jugueu. En definitiva, gràcies per ser tant grans!

EN POSITIU.
Iniesta. Don Andrés. No hase falta desir nada más. Tot el que pugui escriure, quedarà curt. El millor de llarg!

Capítol a part: Valdés. Ens ha tornat, com a París, a salvar el partit. Si hem guanyat ha estat gràcies a ell, tant al Camp Nou, com a Stanford Bridge. Moltes gràcies

La lluita, l’entrega i la fe que ha tingut tot l’equip.

EN NEGATIU.
La targeta groga a l’Alves (que no era) i l’expulsió d’Abidal (que tampoc era), que ens privaran de tenir-los per la final.

A IKEA… per feina.

Ja hi tornem a ser. Enèsima anada a IKEA, però aquesta vegada per feina. M’explico: ens han donat una sala nova i el primer pas, la tria de colors ja estava feta i verificat el resultat. Ara el que mancava era la tria i la posterior compra de mobiliari. Els ocupants de la nova habitació ens havíem de posar d’acord per el que volíem i deixàvem de voler. Pagava l’empresa!

Però, què passa quan barregem l’IKEA i la feina? Quin és el resultat? Quin és el procés quan el teu superior et diu que entre tots s’ha triar el mobiliari i adequar la sala a les nostres necessitats? Reunions, cafès i més reunions han servit per arribar a un acord mínim, com el del finançament, entre els integrants de la sala. Catàleg amunt i catàleg avall, pàgina web de la botiga, mides i més mides, maquinacions a l’ombra, obscures conspiracions, guerra d’orgulls, criteris que són més vàlids que d’altres, opinions que importen més que d’altres, aliances de compromís, pactes a tres bandes... tot s’hi val! Es donen tots els ingredients possibles que, combinats, podrien arribar a treure’n suc en Benet i Jornet per alguna sèrie d’aquestes de TV3.

Avui al matí, després d’aquell acord de mínims, taxi des de la feina i cap a l’IKEA. Allà ens hem trobat amb la cap de recursos humans i... de compres! Li hem exposat el nostre acord de mínims i ella, com qui no vol la cosa, ens l’ha acabat de retocar convertint-lo en un acord encara més de mínims. Però bé, qui paga mana, diuen. Així que negociació rere negociació (si agafem les papereres més barates podem emportar-nos més caixes d’aquestes?, podem agafar dues plantes petites en lloc d’una de gran?, ...) la carta als reis s’ha anat fent més reduïda, el pressupost s’ha anat estrenyent i finalment hem sortit per la porta amb un somriure als llavis (menys jo, que m’he quedat sense engolir un frankfurt) i una entesa implícita de que a tots ens estava bé el que s’havia escollit.

Ah!! Qui pensi que a l’IKEA un dimarts pel matí no hi ha gent, va totalment errada. Evidentment, no hi ha el corrent humà de gent d’un dissabte per la tarda, però no estava gens malament. Això sí, aprofiten per fer obres i canviar exposicions. Estava tot potes a dalt!

Punt(s, tres), set (sis gols), partit(às) i … campionat(de Lliga)!

Apunteu aquesta data: dos de maig del dos mil nou. Històric! Sensacional! Màgic! Fantàstic! Grandiós! Formidable! Impressionant! Increïble! Ja tenim un dia més al calendari del culé per tenir anotat amb lletres grans. Sis gols al Bernabéu! Uff!! I hem tingut l’oportunitat de ser espectadors de luxe. Uns actius, els altres passius. Uns dempeus, els altres asseguts. Uns cridant, els altres en silenci. Un patint per fora, els altres patint per dintre. Però tot hi hem estat presents. Quina passada! Jo ja em puc morir tranquil, que si ho faig avui, ho faré amb un somriure dolç als llavis. Des d’aquí demano que a partir de l’any vinent, el dos de maig sigui declarat com a dia festiu per tota la culerada (i de pas podríem empalmar amb un llarg pont) a càrrec de l’empresa, i sinó, no patiu, que jo me l’agafaré dels dies de vacances que em pertoquen. Això s’ha de recordar en el temps, perpetuar-ho, no pot quedar aquí, s’ha de rememorar aquesta gran gesta, com les del Guifré el Pelós, Jaume I el conqueridor i el retorn d’en Tarradellas.
Les càmeres de la televisió al començament enfocaven unes lletres grans darrera la porteria: tengo una corazonada... i jo també la tenia. I més quan he vist com has sortit a jugar el Madrid. Que, de pas els felicito per haver sortit a això, a jugar a futbol. A tractar de tu a tu al Barça. I és per això que se n’han emportat sis (i jo avui no soparé perquè m’he afartat a gols). Ah!! I el resultat no és que hagi estat curt, sinó que ha estat curtíssim. A ningú li hagués sorprès veure un set, vuit o nou a zero a la casella de l’equip visitant. I es que avui en Casillas n’ha tret també quatre, cinc... no ho sé, no me’n recordo, sincerament. Tant me fot, sincerament.

I es que avui per fi s’ha posat punt i final a aquesta gran mentida blanca, l’equip de la capital ha quedat desemmascarat. Han triomfat els bons, els que havien de guanyar. Els que sempre guanyen a les pel·lícules. Els que han buscat jugar a futbol per sobre de tot. Els que creuen en una filosofia de joc que enamora, que fa xalar, que fa sortir un oooooo de totes les boques cada vegada que s’arremanguen i es posen mans a l’obra. I es que el Madrid ha estat una joguina en mans del Barça, no ha sabut com parar la màquina blaugrana de fer futbol (segona felicitació per ells, que veient l’aclaparadora superioritat blaugrana no han estat gens violents), han estat aniquilats, arrasats, passats per sobre, destrossats, fets miques, ... En definitiva, ompliu els punts suspensius amb l’adjectiu que vosaltres voleu. Avui, el Bernabéu ha presenciat el final de l’obra, l’últim acte. Punt i final, i moltes gràcies per venir, esperem que hagin gaudit i que s’ho hagin passat bé i visca el Barça i visca Catalunya!

Un Bernabéu que s’ha tenyit amb els colors catalans, els dos estendards de la catalanitat blaugrana (Puyol i Piqué, la doble pe defensiva) han marcat per arrodonir un dos (de) sis amb folre, manilles i aixecat per sota. Puyol (un golàs) s’ha tret el braçalet de capità i li ha fet un petó a la senyera. Piqué (un golàs, també), s’ha estirat la samarreta com ho feia Luis Enrique.
La crònica dels gols al bar (jo hi era des de tres hores abans i apunt vaig estar per la nit d’instal·lar-hi una tenda de campanya)? Uff!! Seria aquesta aproximadament:
1-0 => el bar sencer es posa les mans al cap i entre renecs es comença a patir per la victòria.
1-1 => Tití Enric (grandiós avui). La culerada explota d’alegria, però amb contenció.
1-2 => Puyol, el gran capità, el capità de tots, futur president de la Generalitat i propera creu de Sant Jordi, fa embogir a la concurrència i encarrila el partit. Petó al braçalet de capità i qui ho vulgui entendre, que ho entengui.
1-3 => Messi, per fer justícia i posar a cadascú al seu lloc. Al bar, els llocs ja estaven canviats i tothom ocupava la cadira i l’espai que podia.
2-3 => Vull remarcar que ve d’una falta inexistent d’Iniesta i gol dels típics que acostuma a fer el Madrid. Seguim mantenint la fe i jo em demano una altra clara.
2-4 => Tití Enric de nou. Crits de “Madrid, cabró, saluda al campió!!”.
2-5 => Messi, i patiment i partit finiquitat. Crits d’ “eoeoeo, esto es un chorreo!”, seguit del clàssic “Campiooooons, campiooooons, oé oé oéeeee!” i algun tímid “Raúl selección!” que no ha acabat d’arrelar.
2-6 => Piqué fa que tots entrem en un deliri col·lectiu, un orgasme futbolístic de cerveses volant, copes alçades al vent, i alguna que altre patata brava passant de taula a taula (la meva amb allioli, sisplau).
Bé, us deixo, que me’n vaig a Canaletes...

EN POSITIU.
Tití Enric, declarat ja català de l’any de d’aquest bloc, que ens ha ofert un recital de joc.

Piqué, que porta uns partits immensos com a puntal defensiu.

I tot, tot, tot (com l’anunci).

EN NEGATIU.
Cannavaro, que mereixeria guardar repòs al costat del Pepe per un cop de puny a les costelles que li dona a Abidal. Quina vergonya!

LA FRASE.
Xavi, en declaracions als mitjans de comunicació després d’acabar el partit: “A Barcelona ja s’està liant gorda!”.