Reis del món!

Recordeu aquesta alineació: Valdés, Alves, Piqué, Puyol, Abidal, Busquets, Thiago, Xavi, Iniesta, Cesc i Messi. Millor, emmarqueu-la. Guardeu-la per sempre a la memòria. Reciteu-la cada dia només llevar-vos. Feu-ne quadres en punt de creu per penjar a la paret. Estampeu samarretes. Tatueu-vos-la en alguna part del cos. En definitiva, feu el que creieu convenient perquè no quedi en l’oblit. Perquè aquest equip és novament, ni més ni menys que CAMPIÓ DEL MÓN! Rei de reis!

Avui hem vist una autèntica allau de futbol. No, de bon futbol. No, d’excel•lent futbol. El Santos no ha tingut opció en cap moment de fer quelcom contra el Barça. Ho sento nois, però es que us enfrontàveu al millor equip de la història. Sí, vosaltres sou els campions d’Amèrica, però és que nosaltres som els campions d’Europa, tricampions de Lliga, campions de copa, de les supercopes havudes i per haver... Hem aconseguit dotze dels quinze títols disputats (bé, amb el d’avui tretze de setze). El partit ha estat del Barça des del minut 1. Ha dominat de dalt a baix el partit. Ha estat omnipresent durant els noranta minuts de joc. Han tingut ocasions per donar i per vendre, tant com per haver marcat set o vuit gols, com a mínim. I es que quan el Barça es posa a jugar a futbol, no hi ha cap equip millor. Guanyen tant fàcil... que les finals acaben convertint-se en plàcides i tranquil·les.

Amb nou de la pedrera a l’onze inicial, parafernàlia de banderes, catifes, globus, ..., samarreta del Barça amb lema: “Mucha fuerza Guaje”, himne sonant pels altaveus, flashos per tota la graderia, plena a arrebossar, ... així ha començat la final del Mundial de Clubs. Amb molta olor a final. Amb flaire de partit molt important. La resta, ja us ho he explicat abans. I el desenllaç, està més que clar, no? Puyol aixecant la copa, amunt, ben amunt. Tota la culerada dempeus. Tots els jugadors botant en rotllana i saltant d’alegria. I una nova copa més cap al museu. Que vagin fent espai que aquesta és de les grans.

El futbol segueix vestint de blaugrana.

Escric aquest article dempeus. Estic dempeus de fet des de que han substituït a Andrés Iniesta. He aplaudit fins que les mans m’han fet mal. Com ha jugat! Quin partidàs! Bé, i si només fos Iniesta. I és que Puyol ha estat molt gran. I Piqué. I Xavi. I Messi. I Guardiola. Sí senyor. Tenim el millor a la banqueta. Sé que sona redundant, però és així. El Madrid encara no ha aconseguit derrotar un Barça entrenat pel Profeta Pep. Nou bany del Barça i a més a més a camp contrari. Cop de puny a la taula i a més a més anant de convidat, a casa aliena. Ah! I amb vuit de la casa, de la masia.

El Barça es presentava al camp d’un etern rival amb la moral molt pujada, pels núvols. Ens n’havien de marcar cinc, sis, set... Ens havien d’humiliar. L’eufòria es repartia a carretades. Demostrarien que l’hegemonia en el món del futbol havia canviat de ciutat, d’equip i de colors. Perquè ells eren el bons i nosaltres estaven acabats. Fi de cicle. Punt i final. I no, la història s’ha tornat a repetir. Han canviat l’eufòria per la pena. L’alegria per la tristesa. I han tornat a ser els dolents de la pel·lícula, sobretot després del tercer gol del Barça, on han mostrat de nou la seva cara més violenta fent entrades d’aquelles que fan esgarrifar. De les de targeta vermella. Però aquesta vegada no els han expulsat.

Avui he après que si al Bernabéu ens marquen ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora (segon trenta de partit) el Barça acaba guanyant i demostrant qui segueix sent el millor del món. I és que són tant bons que preferim sortir amb un gol en contra. És com diuen al circ: “Más difícil todavía”. Què carai, la pressió ens agrada! Els reptes no ens espanten! Els impossibles ens apassionen! Què carai, som el Barça! Vestim de blaugrana i seguim sent els millors, agradi o no, que quedi clar i català. Ara, entre nosaltres: Valdés, com pots cometre aquesta errada? I més al Bernabéu! Això no es fa. Amb les retallades el hospitals van curts de personal i els atacs de cor estaven a l’ordre del dia.

Aquest Barça és tant bo! No sé quant de temps trigarem en veure un altre equip com aquest, però us ben juro que costarà molt. Disfrutem-ho molt. Gaudim-ho al màxim. Amb aquests jugadors i aquest entrenador, sento repetir-me, podem anar fins a la fi del món. Avui, nova gesta, suposo que heroica, perquè com ja s’està convertint en la norma general. Té molt mèrit el que han fet avui, sento repetir-me.

Ah! Encara posa en dubte algú quin és el millor jugador del món? Sisplau, no em feu riure! Cristiano no ha fet res. Com sempre, s’autopressiona tant que és perjudicial per ell. No li ha sortit res. Ni de jugada, ni de falta, ni de res de res. Llarga vida al Déu del futbol! Llarga vida a Messi!

Passeig abans del Bernabéu.

Últim partit abans de visitar territori hostil. El Barça ja ha presentat les seves credencials. El Bernabéu espera. Ha vist com el Barça li ha endosat cinc gols al Llevant (que n’haurien hagut de ser sis, perquè li han anul•lat un gol legal a Iniesta), quart classificat de la Lliga. Ha vist com el Barça ha guanyat amb autoritat. Ha vist com el Barça ha desplegat un joc viu, d’atac. Ha vist com el Barça ha jugat novament amb un 3-4-3. Ha vist com el Barça ha pressionat a dalt. En definitiva, ha vist el Barça de sempre, el de garanties. El Barça que és capaç de guanyar a qualsevol camp. Entre nosaltres: jo, si fos el Bernabéu, estaria una mica cagat, com diu aquell de l’APM.

I és que quan el Barça marca d’hora (minut quatre), la cosa rutlla, va sobre rodes. Tots tranquils perquè ja sabem que hi haurà golejada. Com avui. Ens relaxem al sofà, la cadira (si és còmoda), a la butaca, allà on siguem i ens disposem a gaudir de l’espectacle més gran que hi ha: veure el Barça jugant a futbol. Bé, FUTBOL, amb lletres majúscules. Joc alegre, de toc, bolcat a l’atac, buscant insistentment el gol, tensionat, rondejant (bé, potser me l’acabo d’inventar, però m’agrada), amb un Valdés que atura les dues ocasions que té el contrari, un mig del camp passador, i la davantera fent cara de passar-s’ho molt bé. Resultat? Dos d’en Cesc, un golàs d’Isac Cuenca (titular avui), un (novament) d’Alexis i un altre del de sempre, de Messi. Maneta i a esperar el dia deu a les deu on el d’abans, el Bernabéu, veurà un autèntic xoc de titans. Aquest partit és el que val, el que marcarà la temporada. Si el Barça no perd, tot seguirà viu. Millor no pensar en què pot passar si el Barça no guanya...

Fent de reis mags.

La setmana passada vam rebre una carta dirigida als reis mags. És aquesta (espero que es llegeixi bé):

Ah! I a més a més contenia un dibuix! És aquest:

I com a contrapartida hem comprat el regal que ens demanava. És aquest:

I és que per segon any consecutiu hem participat a la fantàstica iniciativa de “Fundación soñar despierto” on pots fer de rei mag d’un nen. L’any passat demanava una samarreta del Barça. Aquest any ha tocat un mp3 amb ràdio. Què tocarà l’any vinent?

Aniversari feliç.

Ahir el culé estava d’enhorabona. Doble aniversari: el de la fundació del club (cent dotze anys) i el del 5-0 al Madrid de Mourinho l’any passat (com m’agrada recordar aquells esbufecs i aquelles cares del portuguès a la banda). El convidat a la festa, el Rayo Vallecano. Una festa, però, que ha començat una mica deslluïda. Un Barça imprecís, de pilotada llarga a causa de la pressió ben amunt del rival, poc combinatiu, on les possessions duraven poquíssim, on per moments el Barça semblava el Rayo i el Rayo semblava el Barça i, el més important, amb Messi desaparegut en combat, sense tocar pilota i poc participatiu. En definitiva, que la festa tenia pinta d’aigualir-se poc a poc i l’aniversari convertir-se en infeliç.

Però en un moment d’aquesta festa tant sosa i perillosa pels interessos blaugranes va decidir aparèixer Alexis Sánchez per, a banda canviada i de rosca, marcar el primer gol del partit. I va ser llavors, a partir d’aquí, quan la festa va canviar radicalment. Va passar de ser trista a ser divertida. Els jugadors van començar a participar-hi, a sentir-se còmodes, a divertir-se. Un canvi de cara radical. El Barça es va treure de sobre un llosa molt pesada anomenada Getafe i el joc ja va ser el de sempre. Ràpid, enèrgic, de toc i... de gols. Perquè després d’aquest primer, Alexis en va fer un segon. I també s’hi va afegir un que mai falla, Messi que va fer el quart. I també va aportar el seu gra de sorra un que sempre falla (ocasions), Villa, per fer que la festa es pogués qualificar de complerta.

Així doncs, injecció de moral (malgrat que va començar una mica arrencar), que ja tocava. Alexis Sánchez deixa pinzellades del que pot arribar a fer. Piqué arribarà net de targetes al Bernabéu, ja que va forçar la cinquena. I, en definitiva, que tots ens hem tret un pes de sobre i hem tornat a veure de què pot ser capaç aquest equip.

Primers de grup.

D'entrada es preveia un partit apassionant. El Milan sempre és el Milan. Estava en joc la primera plaça, ja que els dos equips ja tenien la classificació a la butxaca. Malgrat que el Barça ja li valia l'empat, la victòria era un resultat molt satisfactori per deixar la feina feta i convertir el darrer partit de la lligueta al Camp Nou en un pur tràmit. I així ha estat. Perquè a aquest Barça que porta vint-i-set partits seguits sense perdre, no li val l'empat. No es conformen. I més quan es tracta d'un partit tant especial, d'aquells que porten dedicatòria i nom: el de Tito Vilanova. Se li havia de brindar la victòria per donar-li ànims després de l'operació que el té apartat de les banquetes.

I per qui creu o diu que la primera fase de la Champions és avorrida, que sàpiga que en ocasions es veuen bon partits de futbol. Quina gran primera part. Quant de futbol total encabit en quaranta-cinc minuts. Atac per part d'uns. Atac per part d'uns altres. Partit obert. Descontrolat. Sense treva. Ocasions a dojo. Gols. Penals repetits i transformats (Messi). Gols en pròpia porta (Van Bommel, aquell jugador que mai toca la pilota, sinó que sempre fa falta). Gol d'Zlatan (revenja complida). Un Barça vestit de verd i un Valdés vestit de blaugrana (el món al revés). Un sistema tres-quatre-tres amb Abidal, Puyol i Mascherano. Mascherano? Un moment, es mereix un punt i apart:

Inici del punt i apart => Mascherano, què es pot dir d'aquest fantàstic jugador? Ja no regular, regularíssim. Certament digne d'anàlisi. No li recordo un partit dolent. Malgrat no ser central, actualment és el millor jugant en aquesta posició. El nivell de forma en el que es troba (des de ja fa molts partits) és extraordinari. Partit rere partit ratlla la perfecció. <= Fi del punt i apart

A la segona part, més gols. Potser no tant de futbol vistós, però emoció fins al final. Amb un Milan que ha aconseguit empatar novament el partit a dos, però que Xavi, magistral durant tot el partit, ha fet pujar el tercer gol del Barça al marcador. Gol que ha servit perquè el Barça acabés amb la imbatibilitat del Milan a casa i per portar els tres punts cap a Barcelona. Avui, de nou, podem cridar: Visca el futbol!

En ocasions veig empleats de la neteja (pronunciat amb veu baixa, sisplau, que fa com més por).

Paraula! Us ho dic seriosament. Em passa als esmorzars de la feina. Aquells on al voltant de la taula ens reunim el sector masculí a xerrar de futbol, de futbol i... de futbol. Bé, també parlem de futbol. Ah! I de vegades de dones, quan un deixa anar allò típic de: “Mira aquella!”. Llavors, tots amb girades de coll dissimulades (vagi per endavant que vuit o nou tios girant-se per mirar al mateix lloc a l’hora no queda gens dissimulat) guaitem l’objectiu. L’E, com que les té a totes controlades gràcies al seu lloc privilegiat de feina i etiquetades amb un malnom, ens explica els ets i uts de la pàjara en qüestió i tots l’escoltem embadalits.

Bé, que em perdo. Us comentava que als esmorzars (mode veu baixa activat)(1) en ocasions veig empleats de la neteja (mode veu baixa desactivat). Sí, és ben cert. Tant cert com em dic Jordi i no m’agraden els banys d’aigua freda. Les visions van i venen. De sobte, mentre la conversa s’anima, em giro i el veig allà al costat de la taula palplantat, vestit de blau (camisa blava i pantalons blau fort), amb la seva panxa prominent, normalment de braços creuats i parant la orella atentament. Al cap d’una estona, torno a mirar al mateix lloc i... plaff!! com per art de màgia ja no hi és a la meva dreta, però plaff!! ara s’ha desplaçat a l’esquerra per després d’uns minuts mirar i plaff!! que hagi desaparegut definitivament. I això passa un dia, i una altre, i un altre. No sé si pararé boig! Ho comento amb els companys d’esmorzar i ells diuen que també, (mode veu baixa activat) en ocasions (mode veu baixa desactivat), el veuen. El veuen i desapareix passada una estona. És misteriós, veritat?

El divendres passat, tot esmorzant, l’empleat de la neteja va tornar a aparèixer situant-se darrere l’R, mentre ell, madridista de pro, defensava alguna cosa indefensable, com sempre. Com que estava una mica alterat i va ser una d’aquelles (mode veu baixa activat) ocasions (mode veu baixa desactivat) en que ell també va veure empleats de la neteja va cridar-li: “¿Y tú que (omisió de paraula no reproduible) haces aquí?”. I va produir-se el fenòmen, ja que l’empleat de la neteja va respondre: “¿Yo? Nada, nada... ¡Sólo escuchar!”. No cal dir que al cap d’un parell o tres de minuts quan la conversa havia decaigut, ell ja s’havia esfumat novament.

(1) Plagi directe i descarat del Ferran.

Alegria.

La noia obre la porta de l’establiment i surt corrent. A seva cara podem veure esbossat un gran somriure. Allò que se’n diu d’orella a orella, però és que realment és d’orella a orella (potser quan l’acció descrita en aquest post passi, haurà d’anar a l’hospital o a inscriure’s al Record Guiness de grans somriures). Aquest somriure denota alliberament, tensió acumulada durant dies i dies i que finalment s’ha esfumat. Com si el problema que se la menjava ja no hi fos. Alça els braços en senyal de victòria i llença un crit als quatre vents: “Siiiiiiiiiii!”, sembla que digui. A fora plou, però a la noia sembla no afectar-li massa. Una vegada a la vorera, creua el lateral de la Gran Via, i... què fa? ... és queda palplantada al bell mig del carrer, allà on passen els cotxes. De sobte veiem sortir de la mateixa botiga un noi. També es posa a córrer però amb els ulls esbatanats i cridant: “Però què fas?”. La noia no fa ni cas. És més, es posa a fer l’avió mentre el trànsit rodat de la Gran Via barcelonina s’atura per complert. Ara clava els dos genolls al terra, tira el cos cap enrere i alça de nou els dos braços en senyal de victòria. Els conductors comencen a sortir dels cotxes i embadalits veuen a la noia, ja tota xopa de cap a peus, com es torna a alçar i comença una mena de ball. Com? Si ens hi fixem... sí... són els passos de la coreografia de “La Macarena”! El noi que hem deixat sortint corrents per la porta de l’establiment ja el tenim dempeus enmig de la Gran Via al costat de la noia que segueix ballant. Ell, sense pensar-s’ho dues vegades, segueix els passos de la coreografia de la noia. La imatge és peculiar: els cotxes aturats, una munió de conductors mirant l’escena, vianants també embadalits. De sobte un conductor decideix unir-se al ball. I... sí, un altre conductor també s’anima i s’afegeix. I un altre. I un altre. I, de sobte, una senyora gran amb bastó fa el que pot per seguir la coreografia. I un guàrdia urbà també s’apunta. I un forner. I un electricista. La Gran Via s’ha convertit en una sala improvisada de ball al ritme de “La Macarena”, però sense música, això sí. De sobte, en direcció contrària arriba un cotxe negre i frena mentre les rodes emeten una forta grinyolada. S’obre la porta del darrera i... ostres, en surt el Xavier Trias que també comença a ballar com tota la multitud. La gent, però, curiosa de mena, es comencen a preguntar els uns als altres a què ve aquesta mena de flashmov en ple centre de Barcelona. Això sí, no paren de ballar, però s’ho pregunten. Finalment, de boca en boca, la pregunta arriba a les orelles de la noia que ha començat tota aquesta moguda. Ella s’atura. Tothom s’atura. Ella es gira cap a la multitud. Tothom es gira. Ella crida: “Coi, no us gireu, que la coreografia s’ha acabat! Només us vull donar la resposta als vostres dubtes.”. La multitud torna a girar-se de manera que tots l’estant veient, admirant, contemplant. Ella puja a sobre el sostre del cotxe oficial d’on ha baixat el Xavier Trias. Alça els braços i diu: “Ja tinc Iphooooooooooneeeeeeeee!!!”. La multitud crida enfervorida, s’abracen, es petonegen, alcen els braços i comencen de nou a ballar “La Macarena”. El noi i la noia es fonen en una tendre i sentida abraçada. A la fi ho havien aconseguit!

Llibrecidi.

Ho sento, no puc parar de pensar en el llibrecidi que vaig cometre fa uns dies… La veritat és que només ho he fet dues vegades més. Els llibres en qüestió van ser:

- “No digas que fue un sueño” de Terenci Moix. Vaig deixar el llibre a les dotze o tretze pàgines. Per Déu, quin llenguatge tant complicat i tant recargolat.

- “Vida i destí” de Vassili Grossman. Era de la biblioteca i quan estava per la meitat més o menys no el vaig poder renovar perquè algú el tenia reservat. Entre nosaltres: no em va saber greu i no el vaig tornar a agafar. Quin embolic de noms en rus i quin embolic de tot. No sabia per on navegava. Paraula!

Ara em sento malament. Sóc dels que penso que quan comences una cosa l’has d’acabar. Per tant, amb els llibres també m’agrada fer el mateix. Em poso en el lloc de l’autor, que ha fet un llibre perquè la gent el gaudeixi, amb tota la il·lusió, deixant-se hores i hores davant de l’ordinador, perquè arribi algú i plaf! a la meitat del llibre es doni per vençut i el deixi. Per tant, em pregunto: és moralment correcte deixar una novel•la a mitges?

Vosaltres ho heu fet moltes vegades això? Com us heu sentit? No heu tingut remordiments? Va, expliqueu-me, expliqueu-me...

You make me happy.

Sisplau, doneu-li al play al vídeo que trobareu a continuació per escoltar la cançó mentre aneu llegint el post (si en teniu ganes, és clar):



Sí, estic feliç. Es nota? Avui fa sol, entra llum per les finestres de casa, estic connectat a internet amb el portàtil sobre els meus genolls mentre estic assegut al sofà amb les cames a sobre una tauleta de fusta. És dissabte, avui marxem fora perquè demà serem a Alpens fent una cursa. Què més es pot demanar per obtenir una felicitat encara més complerta? Ser de Movistar. Sí, m’agrada ser de Movistar, tenir telèfon fix més ADSL a casa (amb la possibilitat de tenir Imagenio, oju!). Disposar de telèfon mòvil les 24 hores del dia amb una de les millors teleoperadores mundials que ofereixen aquest servei. És meravellós. Fantàstic. Màgic. Genial. Fabulós. Ai, perdó, ho hauria hagut de posar amb signes d’admiració perquè tu, oh lector pacient, poguessis copsar encara més la meva infinita felicitat.

I una merda així de grossa! (he obert els braços fins que no m’ha donat per mes, tret que em volgués dislocar ambdues espatlles). Amb perdó, eh! Sempre amb perdó i des de el carinyu! Porto una hora penjat al telèfon escoltant aquesta merda de cançó per tal de parlar amb el departament de reclamacions de Movistar. Bé, de fet porto des d’ahir a la tarda i a la nit fins que vaig decidir anar a dormir perquè la meva salut perillava. Avui de moment hem avançat. Només port una hora escoltant la musiqueta. Ahir era més desesperant perquè directament, gràcies per fer-me sentir una autèntica merda i que com a client no valc absolutament res, et penjaven perquè “todos nuestros operadores estan ocupados” i una gravació et recomanava molt amablement que tornessis a provar en uns minuts. I passats uns minuts et tornaven a penjar i la mateixa veu gravada et recomanava molt amablement que tornessis a provar en uns minuts. I passats uns minuts et tornaven a penjar i la mateixa veu gravada et recomanava molt amablement que tornessis a provar en uns minuts. I passats uns minuts... bé, no segueixo, no?

Avui, si més no, des de que els he trucat a les 7:50h del matí em tenen amb la musiqueta posada i apa, espera que esperaràs. Ah! Però a mi no em desesperaran, perquè mira, vés per on, estic aprofitant per escriure un post. Ah! No podreu amb mi, covards! No sabeu amb qui us esteu enfrontant! Sóc el justicier dels iogurts! (bé, encara no perquè m’ho estic pensant i avaluant-ne els pros i els contres).

En ocasions… no veig iogurts.

El noi té la cara blanca, estil Iniesta. No és que sigui albí ni res semblant. Només té la cara blanca després d’haver obert la nevera i haver vist que allà no hi havia el que esperava trobar. Si més no ell no ho veia. Portava estona allà palplantat, amb cara d’incrèdul, quan una ma va tustar-li l’esquena.

- Què et passa? Què hi vas aquí?

- En ocasions... no veig iogurts.

- Coi, com el nen del Sisè sentit?

- Bé, més o menys, però jo tinc trenta-quatre anys, sóc més alt i de moment no veig cap mort.

- Ai las! I doncs, què passa?

El noi de la cara blanca estil Iniesta que no es que sigui albí ni res semblant i que només tenia la cara blanca després d’haver obert la nevera i haver vist que allà no hi havia el que esperava trobar, va explicar-li que des de fa dies deixava iogurts a la nevera comunitària de la feina, i l’endemà en desapareixia algun.

- Quants iogurts veus? – va preguntar el noi de la cara blanca estil Iniesta que no es que sigui albí ni res semblant i que només tenia la cara blanca després d’haver obert la nevera i haver vist que allà no hi havia el que esperava trobar.

- Cap!

- Doncs et prometo que ahir n’hi havia un. Paraula! Així com el cap de setmana en vaig deixar dos i el dilluns només en quedava un. I així com fa mesos que em ve passant.

- Vols dir? No són il·lusions òptiques teves?

- De veritat! Paraula!

- Potser s’ha desintegrat? Potser ha estat abduït? Potser s’ha fusionat en tant que nevera i s’ha convertit en quelcom no frost? Potser això que tens davant no és una nevera, sinó una porta interestel·lar de les galàxies més galàxies que es fan i es desfan? Potser...

- Potser... hi ha algú que se’ls està menjant sense dir-me res? És a dir, que me’ls pispa.

- Potser, potser... Jo, és que a mi em va molt el rotllo ciència ficció, ja em perdonaràs.

Així, envalentint per la descoberta, el noi de la cara blanca estil Iniesta que no es que sigui albí ni res semblant i que només tenia la cara blanca després d’haver obert la nevera i haver vist que allà no hi havia el que esperava trobar, va emprendre el camí del seu despatx, va agafar un paper i un bolígraf, va gargotejar quatre paraules, va agafar un envàs buit d’un iogurt que s’havia menjat el dia anterior i que descansava a la paperera groga del plàstic, va encabir-hi el paper gargotejat a dintre, va dirigir-se a la nevera i va col•locar-ho tot dintre la bossa on guardava els iogurts. Va somriure i va quedar-se més tranquil. Bé, no del tot, perquè ves a saber quantes coses més desapareixien d’aquell artefacte que generava fred. De fet se li va passar pel cap la idea de convertir-se en el justicier de la nevera, però no va trobar un vestit idoni per posar-se i la va descartar.

Voleu saber què posava la nota? Avís: conté paraules grolleres que potser poden ferir la sensibilitat teva, oh lector que has aguantat caritativament pacientment fins al final d’aquest post.

Fi de relació.

Estic fotut, molt fotut. Tinc el meu estat d’ànim pel terra. És un procés, ho sé, i que a mesura que passin els dies espero anar-me trobant millor. Tallar una relació comporta totes aquestes coses, i més si he estat jo qui ha decidit donar el pas. És dur, costa prendre aquest tipus de decisions, però a la llarga veus que és la millor solució. Quan no gaudeixes, quan cada dia és el mateix, quan la poca estona que comparteixes és rutina i no et motiva, quan la cosa s’ha estancat el millor és dir bon vent i barca nova. El millor per mi i el millor per ella, és clar. Portava dies patint, esgarrifant-me només de veure-la allà al sofà, o a l’habitació, o on fos que estigués. Allò ja no era vida. Sé que ens estàvem fent mal mútuament i que ens trobàvem en un carreró sense sortida. Què hi farem! Les relacions són així, i així és la vida (i així us ho he explicat, que deia aquell).

Sé que no ho saps, i que segurament quan ho llegeixis et farà mal. No he tingut el valor de dir-t’ho cara a cara. Ho sento. Espero que em sàpigues entendre. Et deixo, no et vull tornar a veure mai més. La veritat és que amb el munt de relacions que he tingut al llarg dels meus anys d’experiència aquesta és de les que menys m’ha satisfet. He aguantat un munt i ho saps. Adéu Wallace, no puc més. Saps del cert que gairebé he arribat a les cinc-centes pàgines de les nou-centes i escaig que tenia. Així que, sense port, et dic que et deixo. Adéu novel•la, no et vull seguir llegint més! I diré el teu nom per prevenir a la resta de mortals: “El enviado de Roma”. Aneu en compte, és un rotllàs!

Visca el futbol!

A mi doneu-me partits com els d’avui a la Catedral. Encara m’estic eixugant la baba que se’m cau del que he xalat amb aquest espectacle que ens han ofert lleons i culés. És cert que el resultat no és bo (de pas diré que és injust), no ens enganyem. El Madrid se’n va a tres punts, però també haurà de visitar San Mamés, així que tots tranquils. Tornant al partit... bé, al SUPERPARTIT amb paraules majúscules si em permeteu, hem tornat a reviure aquells enfrontaments de fa anys, quan jo era un marrec, amb tots els ingredients possibles per fer-lo encara més gran: camp històric, pluja a bots i barrals, ambientàs fantàstic a la graderia i dos grans onzes al terreny de joc que, dit sigui de pas, de tanta aigua que ha hagut d’aguantar, la pilota corria de valent, però cap al final del partit quedava frenada per algun toll.

El Barça mai ha perdut la cara al partit, ans al contrari. Sempre s’ha avançat l’Athlètic però sempre han igualat els blaugranes, amb orgull, amb amor propi, força, punt honor, lluita i sort, perquè en aquests tipus de partits on el camp presenta aquestes característiques, en fa falta una mica. Ha estat més del costat dels bascos, és cert, però també ens ha afavorit en el segon gol. I el que més m’agrada és que els homes d’en Pep mai han renunciat a jugar a futbol, a tocar, a arribar fins la porteria com sempre ho fa. Més no els podem demanar. Han atacat, per després atacar i per, finalment, tornar a atacar. Amb el marcador en contra i al minut noranta-u, seguien lluitant i per això han aconseguit igualar el partit (Messi novament) i hem pogut celebrar el gol com si ens donés la cinquena Champions (encara em fa una mica de mal el coll). Ah! I quedant un minut i mig de temps afegit han seguit anant a buscar el gol de la victòria. Més no podem demanar, sincerament. No és aquest el Barça que volem?

Per acabar, només demanar-vos que us alceu d’allà on estigueu asseguts i crideu un visca ben fort per aquest tipus de futbol. Tant de bo el poguéssim gaudir cada cap de setmana.

L'ültima de CR7...

Perdoneu, però vaig a vomitar al lavabo... i ràpid que em sembla que no arribaré!

Fragments de llibres (I)

Fa bastants dies al bloc “La veritat dins la ficció...” vaig llegir una entrada on MBosch, el seu autor, comentava que de tant en tant li agradava obrir els llibres que ja havia llegit per rellegir-ne determinats fragments. Em va donar una bona idea, ja que moltes vegades llegeixo fragments que m’agraden i després no sé com recuperar-los. Manera? Publicant-los aquí. Així mato dos ocells d’un tret: els comparteixo amb vosaltres i els emmagatzemo per tenir-los mig a mà.

El fragment d’avui és del llibre “La caza del carnero salvaje” de l’Haruki Murakami. Em vaig fer un tip de riure mentre el llegia:


—¡Qué bonito gato! —exclamó el chófer, visiblemente aliviado.

El gato no tenía ni pizca de bonito, la verdad. Estaba, por mejor decirlo,
gravitando en el platillo opuesto a la balanza. Su pelaje era ralo, como de alfombra desgastada; la punta del rabo le caía en un ángulo de sesenta grados; tenía los dientes amarillos, y su ojo derecho tenía una infección crónica desde que se lo lesionó, tres años atrás, de modo que veía cada vez menos. ¡Quién sabía si aún podía distinguir unos zapatos deportivos de una patata! Las plantas de sus patas parecían de corcho a causa de los callos. Tenía las orejas infestadas de garrapatas; y, de puro viejo, no podía aguantarse los pedos: soltaba docenas de cuescos al día, realmente apestosos. Era un joven macho cuando mi mujer lo recogió de debajo de un banco del parque y se lo trajo a casa; pero últimamente su ruina se precipitaba, del mismo modo que una bola en una bolera, y el pobre animal rodaba cuesta abajo como cualquier anciano octogenario. Y, para colmo, no tenía ni nombre. No tengo idea de si esa falta de nombre contribuía a disminuir la tragedia del gato, o más bien la reforzaba.

Classificats... amb un Messi en plena crisi.

Quan vaig sentir per la ràdio una mica abans de començar el partit contra el Viktòria Pilsen que el Milà havia empatat contra el Bate Borisov, un acte reflex em va empènyer a mirar el calendari. Al veure que no era 28 de desembre, dia dels Sants Innocents, no vaig tenir més remei que creure-m’ho, dibuixar un somriure als llavis i aixecar els braços enlaire mentre deixava escapar un sí de satisfacció. Les coses començaven bé. Encara que tenia ben present el darrer partit contra el Mallorca on un Messi en una crisi galopant havia marcat un hat-trick. Preocupant.

El partit va començar fantàsticament bé pel Barça, amb un Pilsen lluitador i a l’atac. Valdès, negat, va treure una ocasió d’un contra un contra un atacant rival. Llavors va ser quan el joc del Barça va entrar en crisi total i Messi va marcar el primer de pena màxima. Quin desastre! Al Barça ja li han xiulat injustament tres penals claríssims als darrers quatre partits. Al Villarato de torn s’afegeix ja un Platinato escandalós. Les coses, però, es van acabar d’esguerrar quan passava un minut del temps reglamentari i Messi, després d’una jugada on el Barça la toca i la toca i la toca i la toca fent un rondo gegantí (hauria d’estar prohibit de tocar-la tantes vegades seguides) aconsegueix fer pujar el segon gol al marcador. Les coses es posaven molt magres per la represa.

La segona part va tenir poca història més: un gol de (a veure si ho escric bé) Secs Fábregas, un pal, més ocasions i un altre gol de Messi (hat-trick novament) per demostrar que segueix en crisi i que no veu porteria.

Una (molt) petita menció per Víctor Valdés, també immers en una crisi espantosa, que ha superat injustament (els contraris creen molt poques ocasions i gairebé no xuten a porteria) el rècord de Reina com a porter que ha estat més minuts sense rebre un gol. Res, una petita bagatel•la de marca.

Per acabar de rematar-ho, dir que Cuenca, titular per tercer partit consecutiu va tenir una gran actuació i que va tornar a reaparèixer Alexis Sánchez després de la seva lesió. Veig el futur del Barça com el color de la samarreta que lluïen ahir: molt negre!

Tu tries (III).

La historia ve d’aquí.

Mentre es mirava al mirall d’un lavabo que no era el seu, va pensar que, malgrat no tenir ganes de dutxar-se, hi havia quelcom que desconeixia que l’empenyia a desvestir-se i posar-se dintre de la banyera. Banyera? Umm... de què li sonava aquella paraula a més a més de ser el lloc on hom podia quedar ben net i polit? De fet, amb una mica de desodorant i colònia hagués passat. Quelcom ràpid per sortir del pas. Va desvestir-se, va tornar-se a mirar al mirall totalment nu, va gratar-se un parell de vegades la galta dreta del cul i va descórrer les cortines de la banyera. Ostres, la banyera ja era plena! A la paret, enganxat a les rajoles, hi havia un post-it fosforescent amb una nota: “He omplert la banyera d’aigua freda”. Sense signatura. Ostres, aquesta frase li sonava molt... On l’havia sentida abans? Què li recordava? Va alçar la cama i va sucar el dit gros del peu esquerra a l’aigua. La nota no enganyava. Aigua ben freda. Però si jo sóc incapaç de suportar l’aigua freda! , es va dir. Només el fet d’introduir la mà a dintre per treure el tap ja li feia venir esgarrifances. Saps què, no et dutxaràs... Dit i fet! Quan va donar la volta va relliscar amb la catifa dels peus i patapaf!, va caure dintre la banyera. L’aigua estava glaçada! Fet i fet aquell dia era el dia dels cops. Ja no li’n venia d’un. Va posar-se dempeus ràpidament i va sortir de la banyera donant per fet que allò ja comptava com a dutxa, malgrat aquella força desconeguda que l’empenyia a rentar-se ben rentat.

El problema següent se li va presentar quan va veure que la roba amb la que anava vestit abans de posar-se a la banyera (de què li seguia sonant aquella paraula?) ja no estava al terra on l’havia deixada. Ara hi havia una banqueta petita amb una equipació Kappa del Barça de fa molts anys. Va desplegar la samarreta i va veure que a l’esquena hi havia imprès el número 9 i el nom del Kodro. Però allò què era, un malson?

Va sortir al carrer disfressat amb el vestit del Barça i va dirigir-se al punt de trobada que li havia indicat la noia. De sobte, arribant, el va aturar un venedor de la ONCE.

- Compri’m un cupó, que aquest toca segur. Compri’m un cupó!


Tu tries:
a) Compra un cupó.
b) No compra un cupó.

Avui en fotrà tres...

Babot, Babi pels amics, entra per la porta del bar. És alt, prim, cabells blancs i porta ulleres (potser d’aquí li ve l’ull clínic). Només té un defecte: no li agrada l’Iniesta (sí, incomprensible). Per gustos, colors. S’assenta a la taula i diu: “Avui en fotrà tres”. Quan li pregunto si parla de mi aquesta nit em diu que no, que parla de gols (em guinya l’ull) i que el que en fotrà tres avui serà el Messi. Dit i fet! Només ha necessitat disset minuts per fer-lo. El primer de penal (avui tots sabíem, sense cap mena de dubte, que el marcaria); el segon de típic davanter centre, d’estar allà a l’àrea petita i empèneyr la pilota; i el tercer d’aquells de seguir la jugada i una vegada bombejada en profunditat a dintre l’àrea acabar-la rematant al primer toc. Una mica de cada, per variar i tornar a demostrar a tothom que ell no ha marxat mai, que sempre ha estat aquí. Que potser ha tingut un parell de partits on les coses li han sortit malament, és veritat, però que sempre persisteix (gràcies Profeta Pep per ensenyar-nos aquesta paraula tant bonica). Avui ha tapat boques, com sempre que les ha de tapar i ha donat la raó al Profeta que ahir en roda de premsa deia: “Les crítiques a Leo no ens debilitaran, és superior a la resta”. Quanta raó! I és que avui, de nou, el Déu del futbol ha rigut Ha gaudit. S’ho ha passat bé. Ha xalat jugant i combinant. Ens ha obsequiat amb un somriure d’aquells que ens fonen a tots els culés.

La resta del partit, poca història. Dos golassos més: el quart d’Isaac Cuenca (repetint titularitat) i el cinquè de Dani Alves des de fora de l’àrea. Per cert, parlant de Cuenca... el Villa està molt malament, no? Últimament no li surt res, se’l veu descentrat, desubicat, falla ocasions claríssimes d’u contra u amb el porter, rellisca, ... No sé, em pica el nas que com la cosa segueixi així el Camp Nou l’acabarà xiulant. Tant de bo m’equivoqui. Tant de bo.

Només dir que veure els noms dels jugadors descartats avui feia basarda: Xavi i Pedro a la graderia i Iniesta, Cesc, Piqué i Puyol a la banqueta. Aquests dos últims han reaparegut jugant una estoneta de partit. A veure si mica en mica es recuperen que els necessitem.

Presentant la Winnie (segona part).

Amics de la Banyera, fans enfervorits de la Winnie que des de que la veu conèixer (virtualment) no heu pogut aclucar l’ull pensant quina mena de sort correran els seus cabells i el seu pentinat. Doncs bé, aquí va un avanç temporada tardor/hivern.

Hem rebut ofertes substancioses, grans quantitats de diners sobre la taula, però que sapigueu que no, que la Winnie no es ven. Aquesta és nostre. Així que, sisplau, pareu d’insistir perquè, com va dir el seu dia l’ex-vispresident Gaspart (mode Rivaldo activat) en qualitat de vispresident no d’aficionat (quins grans moments quan deia ara parlo com a president, ara parlo com aficionat): “La Winnie no se vende o Chin Chun Chang”.

Graná de ná.

Sona el despertador (per desgràcia) com cada dia laborable (per desgràcia). L’aturo. Faig un badall. M’estiro ben estirat. Obro (com puc) els ulls, miro tot el que m’envolta i... ostres, què faig al sofà dormint? Començo a recordar el que vaig fer el dia anterior. O millor dit, el que no vaig fer la nit abans: descarto festa boja fins les tantes amb quantitats d’alcohol que ni recordo, descarto una baralla amb la parella amb sentència final que m’enviés al sofà a fer nones (ella mai ho faria), ... Vagament comença a venir-me al cap que ahir era dimarts de Lliga i que... estava mirant el Barça! No pot ser! Per culpa del meu Barça avui m’he quedat adormit al sofà? Sí, sí, ja començo a veure la llum. Segurament va ser per culpa d’aquella segona part tant avorrida, tant dolenta, tant pèssima on el futbol dels blaugrana feia son. Una segona part indigne del Barça d’en Pep. Ara recordo una mica el gran gol de Xavi de falta, el debut d’Isaac Cuenca a l’onze titular, la lesió de Pedro, les poques ocasions i horror! aquella cara de Messi que posa quan juga contra Argentina, de desganat, de desmotivat, de que no li surten les coses bé. I és que ahir contra el Gradana, de futbol (Gra)ná de ná.

Però bé, com sempre ens hem de quedar amb les coses positives: els tres punts i... umm... umm... alguna cosa positiva més? Bé, sí, que Cuenca no va desentonar i que amb les lesions d’Affellay, Alexis i Pedro segurament tindrà alguna oportunitat més. Ah! I que la letargia o hibernació durant uns partits a la que ens té acostumats Messi cada temporada s’està salvant, de moment, mitjanament bé (un empat i una victòria). I és que el Barça sense el Messi pletòric, és una mica menys Barça.

Orgullosos del Barça.

Sí, malgrat l ‘empat d’ahir contra el Sevilla. Per què? Doncs perquè com sempre hi van anar, van lluitar, van recuperar pilotes, van fer tot el possible i l’impossible, tocar, tocar, tocar per intentar superar una defensa que semblava un búnker de tant tancada que estava. Va ser, sobretot a la segona part, un constant atac i gol de l’artilleria blaugrana sobre la porteria andalusa per terra, mar i aire. Un setge constant. Però no hi va haver manera. Ni amb un penal a les acaballes del partit. Sí, sí, heu llegit bé: un penal! Quan el van xiular crec que a tot el barcelonisme en ple se’ns van omplir els ulls de llàgrimes, ens vam posar de genolls, amb els braços alçats i donant gràcies a algú per aquell fet que tant sols recordaven els més vells. Fa temps el meu avi em va dir: “Recordo que fa anys, molts anys, al Barça li xiulaven algun penal”. I vés per on ara aquest fet miraculós s’ha tornat a repetir. Per això, per tot això, estem orgullosos del Barça.

Bé farien els jugadors del Sevilla de canviar el lema de la samarreta l’any vinent. Què dic l’any vinent, el partit que ve. Ahir lluïen un “Orgullosos de Andalucia”, però jo, si fos ells, el canviaria per “Orgullosos de Javi Varas”, el porter. Ho va aturar tot. El parable i l’imparable. Pilotes fàcils, difícils i impossibles, xuts enverinats, inclús recordo una jugada que ja estava al terra i la pilota, com si tingués un iman va anar a rebotar-li al cos. Crec que d’aquesta, Javi, et santificaran a terres andaluses. Et faran heroi i el dia 22 d’octubre serà declarat dia Sant Javi Varas. Perquè de tu sí que poden sentir-se orgullosos. Ara, que m’agradaria preguntar-los si també ho estan del Kanouté i Javi Navarro que van acabar expulsats. Lamentable l’actitud de Kanouté abans que Messi llancés el penal provocant-lo, movent la pilota del punt de penal una vegada col•locada i provocant una picabaralla amb Cesc que pobre, està en totes (recordar la jugada del dit a l’ull que és ell qui rep l’entrada que desencadena tot). Quatre minuts van passar des de que es va xiular el penal fins que el va aturar el porter. Últimament penso que al futbol tot s’hi val per aconseguir el fi desitjat.

Però bé, hem de continuar mirant endavant amb el cap ben alt. Ahir estava escrit que el Barça no havia de guanyar el partit. No sé on, però estava escrit: en algun llibre, en alguna estrella, en alguna paret, en algun marge d’alguna llibreta, ... I contra el destí i amb un Messi terrenal, no s’hi pot lluitar.

Temps moderns.

Una proposta de relats conjunts.

La màquina era ja gairebé una realitat. Quedava lluny els dies en que amb els colzes sobre la taula m’havia passat hores i hores sense sortir de l’habitació per tal de tenir enllestit el disseny minuciós sobre plànol. Només quedava acabar de donar la volta al cargol que aguantava la roda que feia moure l’engranatge que donava potència a la màquina perfecte de fer clons.

(so de trons i llampecs)

Hahahaha! Sí, clons!

(so de trons i llampecs)

Per fi podia clonar persones. Però, no! No volia clonar persones. Només volia clonar una persona. Una diva. Una deessa de la cançó i l’espectacle.

(so de trons i llampecs)

Hahahahaaha!

(so d’un pet)

Perdó, se m’ha escapat. Bé, per on anàvem? Ah, si! Clonar el mite de la cançó catalana! La Núria Feliu! Hahahahaha Clonaria i clonaria Núries Felius. Inundaria el món sencer. En tindria una a l’habitació, una al menjador, una al pàrquing, una al lavabo, una al despatx de la feina, una de conserge a l’edifici, ... En definitiva, allà on li vingués de gust.

Va prémer el botó i la màquina infernal va començar a funcionar.

(efectes de llums i fum, molt de fum)

Ejem, ejem! (estossecs) De sobte vaig començar a veure una figura humana, dempeus davant meu. Lluïa el cabell... vermell? I aquells llavis tant grans? I aquells ulls tant pintats? De sobte, aquell personatge terrorífic va parlar: “Yo soy esa, la que te pone la cosa tiesa”. Vaig portar-me les mans al cap i vaig començar a estirar-me els cabells. Nooooo!! No podia ser!! Però, què havia fallat? No ho entenia? La màquina no feia clons de la meva estimada i venerada Núria Feliu, sinó de la Carmen de Mairena!

Passatemps.

Observeu atentament aquesta fotografia publicada en una notícia del diari AS.

No trobeu res estrany (bé a part de que aquests dos personatges impresentable ni criden ni diuen res contra el Barça, bàsicament perquè és una foto).

Doncs bé, com podreu apreciar bé, els mànecs dels martells no formen el color blau i grana? Sóc jo o aquesta gent no tenen barcelonitis aguda??

Uff... Viktòria!

Jo que sóc patidor de mena; jo que he vist perdre (anys a) partits al Barça contra equips pitjors que aquest Viktoria Pilsen (ostres, ara m’està quedant una mica com la cançó de la Jenifer dels Catarres); jo que crec en les fatalitats més fatals (quan del Barça es tracta) i que estic criat a l’antiga barcelonisticament parlant, cosa que comporta que sempre penso que pot passar el pitjor, avui no tenia les coses gaire clares. A més a més, durant el transcurs del joc veies que era el típic partit en que per més ocasions clares que tingués el Barça, no n’entrava cap: o per mala sort, o per intervenció del porter contrari, o per una cama d’un contrari miraculosament col•locada al lloc precís, o per mala punteria o per ________________________________ (ompliu l’espai en blanc amb frase que cregueu més escaient). Però és clar, contra un equip que defensa amb onze jugadors darrera de la pilota i que a més a més t’ensenya (sí, perquè perill, el que es diu perill no van provocar gaire) que poden arribar a tenir alguna ocasió de gol, o tens una mica de sort i en marques dos o tres o si vas guanyant només per un gol (o empatant, ai, no vull ni pensar-ho) toca això, patir. Però, ai las!, fins que va arribar Villa i va marcar el golet que desaccelerava el batec del meu cor i em feia veure les coses des d’una altra perspectiva.

Ah! Aquí a la meva esquerra tinc un formulari que ara quan acabi d’escriure això ompliré i que enviaré al Departament de cultura de la Generalitat de Catalunya per tal de que cataloguin el gol d’Iniesta com a una autèntica obra d’art. Mare meva, quin teva meva amb el Messi, encaro amb verticalitat la porteria, paret, meva, paret, meva, l’aixeco am la cama esquerra el punt just per superar un defensa i remato amb la cama dreta per superar el porter i enviar la pilota entre els tres pals. Així de fàcil. I ho dic com si ho fes jo, però de veritat, ahir ho vaig estar intentant a casa amb una pilota de plàstic i no em va sortir. Només està a l’abast d’uns pocs que resulta, per les casualitats més casuals de la vida, que els tenim a can Barça. I tant de bo, sigui per molts anys.

Què més avui? Doncs dos pals, grans jugades del Messi desbordant aquí i allà, Xavi manant, Mascherano tallant, innumerables rondos amb possessions llarguíssimes. Bé, el de sempre. Allò que ens fa xalar tant.

Alcaldes.

L’altre dia pel matí va trucar-me l’Alba enfadada:
ALBA: Vull parlar amb el teu alcalde!
SERVIDOR: com? Bon dia!
ALBA: (amb paciència) Bon dia! Que vull parlar amb el teu alcalde!
SERVIDOR: I això?
ALBA: Porto uns quants dies que a la parada del bicing de casa no hi ha mai bicis.
SERVIDOR: (rascant-me el cap) I què vols que t’hi faci?
ALBA: Doncs que vull parlar amb el teu alcalde. A quin bar el puc trobar?
SERVIDOR: A quin bar?
ALBA: Sí, a quin bar. Amb l’alcalde d’Esterri (el seu poble) quan vull parlar amb ell sobre alguna cosa, vaig al bar i allà xerrem.
SERVIDOR: Ostres, doncs aquí com no l’esperis a la porta de l’Ajuntament o com no facis una sol·licitud via internet o vagis presencialment allà a demanar cita... Ara, no et facis gaires il·lusions...

La conversa encara que és real, era en mode conya, evidentment. Però, és curiós, no? La burocràcia a la gran ciutat i la no burocràcia als pobles petits. Reflexionem-hi, que deia aquell...

Jornada post, superada amb nota.

Avui era el partit del post. Mira, l’he qualificat així perquè era jornada post-selecció, jornada post-ruptura Puyol-Malena Gracia (no segueixo aquestes coses però sempre te n’acabes assabentant per una banda o altra) i jornada post-recuperació d’Iniesta (retornant al titular després de la lesió).

Abans del partit tenia les alarmes enceses. Com he dit al paràgraf de dalt, era partit post-seleccions. Quan sento la paraula selecció ja tremolo. Mama por! Ho vaig anar a preguntar al metge de capçalera i em va dir que un alt percentatge culés també patien aquest tipus de símptomes. Em vaig quedar més tranquil. I és que gairebé sempre passa quelcom dolent després de les trobades de germanor aquestes que es fan de tant en tant entre jugadors del mateix país (i que alhora serveix a la RFEF per recaptar uns quants – molts – calerons). Però tenim la sort de gaudir del millor equip de la història i, com diu el Profeta Pep, aquests no fallen. I avui no han fallat. No ha fallat Valdés, no ha fallat la defensa, no ha fallat Xavi (gran), no ha fallat Iniesta (magnífic) i no ha fallat Messi (enorme).

El partit d’avui, però, també ens ha deixat per enèssima vegada un misteri sense resoldre. Una pregunta a l’aire que ja fa molt temps que em roda pel cap: què carai ha de fer el Barça perquè li xiulin un penal? El Profeta ho va dir fa dies alt i ben clar: quan Messi cau dintre l’àrea és penal. Mai es tira. Toc, toc, toc! Hi hah algun àrbitre per aquí? Algun àrbitre ho va sentir? Per què no es miren el vídeos de totes les vegades que Messi ha caigut dintre l’àrea durant aquesta Lliga i ha protestat? Veuran que totes, absolutament totes són penal. Ara, entre nosaltres (els àrbitres i jo), una petita ajuda: si veieu que el Déu (amb majúscules) del futbol cau dintre l’àrea i protesta, piteu penal. L’encertareu, segur. És un consell d’amic.

Amb tots vostès...

Senyors i senyores, nens i nenes, avis i àvies, catosferencs i catosferenques, pares, mares, fills, tiets, nebots, gendres, cosins, besavis, amics, amigues, fins i tot enemics i enemigues, ... fa temps que vaig prometre a l’Assumpta que faria la presentació en societat del Winnie, el nou inquilí que habita a casa. I aquest moment ha arribat. Sé que esteu nerviosos, jo de vosaltres no també ho estaria. És un moment important a les vostres vides. Potser quan hagueu vist el Winnie també en voldreu un. Sortireu al carrer desitjant aconseguir-ne un. No parareu fins a tenir-lo entre les vostres mans. Voldreu acollir-lo a casa, presumir d’ell, ensenyar-lo a les vostres amistats. Fins i tot fer-vos samarretes de cotó amb una foto estampada on aparegueu vosaltres amb ell, abraçats, amb cares rialleres, demostrant el bon rotllo i la sintonia que es respira a l’ambient que en tens un a prop. La gent quan vegi la fotografia pensarà: caram, quina parella més simpàtica. I aquesta gent també se’n comprarà un, i també es faran samarretes de cotó estampades on apareguin al costat del seu propi Winnie que a la vegada la veuran altres persones que també se’n compraran un i es faran samarretes de cotó estampades que alhora veuran unes altres persones... Bé, no cal que segueixi, no? Ben pensat, ara no sé si ensenyar-vos la foto o no, perquè el pollastre que es pot formar a nivell mundial fa por. I tot per culpa de la curiositat de l’Assumpta...

Bé, crec que m’arriscaré. Fet i fet tenir un món ple de Winnies no pot ser tant dolent. Així que agafeu-vos a les cadires o allà on estigueu assentats o dempeus.

Foto de quan portava tres dies entre nosaltres (quan el vam comprar era tot de color marró i no li havia sortit el cabell):

Foto realitzada avui pel matí:

Què, com us heu quedat? Hola? Toc, toc!! Hi ha algú? Ostres, ja heu marxat a comprar un Winnie? Si és que sou uns impacients!!

Tu tries (II).

La història ve d’aquí.


- Digui’m? – finalment havia aconseguit despenjar el telèfon.

Silenci.

- Hi ha algú? – va alçar el cap i va donar-se un cop. Merda! No recordava que es trobava a sota de la llitera. Va mirar la pantalla del mòbil i va veure que el remitent de la trucada era desconegut.

Un soroll va arribar-li a les orelles.

- Disculpe – va dir en castellà una veu de dona amb deix sud-americà a l’altra banda del fil telefònic – ¿Tiene usted internet en casa?

- Que si tinc què? Internet?

- Sí, amigo. ¡Dispongo de una oferta que seguro que no podrá rechazar, amigo!

La mare que la va matricular, va pensar per dintre. Tinc una ressaca de cavall, caic de lloros des d’una llitera que no conec, em trobo en una habitació on no havia estat mai, em dono un cop al cap i... tot per vendre’m internet? I a més a més em diu amigo? Amb la ràbia que li feia allò.

- Miri, amigo, ni vull internet, amigo, ni m’interessa, amigo. Així que...

No li va donar temps a penjar que la teleoperadora se li havia avançat. Va grunyir, rondinar, maleir una i altre vegada a totes les companyies de publicitat que trucaven a la gent per oferir internet, va alçar el cap i... pam! es va donar un altre cop al cap. Decididament aquell no era el seu dia. Va sortir de sota la llitera, va alçar-se com va poder i va adonar-se’n que la làmpada de l’habitació estava encesa. Però, qui l’havia encès?

De sobte el mòbil va tornar a sonar una altra vegada. Ara el tenia a la mà, així que ràpidament va veure qui el trucava. Desconegut, novament. Va despenjar traient foc pels queixals:

- Miri, amigo, ja li he dit, amigo, que ni intenet ni històries. Que vull dormir, que no tinc un bon dia i que...

- Vols fer el favor de tranquil•litzar-te? – una altra veu de dona suau, hipnotitzadora, aquesta vegada en català, el cridava a la calma.

- I tu qui ets?

- Si vols saber-ho t’espero dintre de mitja hora al bar de la cantonada.

I van penjar. Uff!! La segona vegada en menys d’un minut que li penjaven el telèfon? Què havia de fer?


Vosaltres trieu:
a) Dutxar-se.
b) Amb una mica de desodorant ja n’hi havia prou.

Un sopar atípic en un bar atípic.

La història té lloc el passat dissabte. Estàvem de cap de setmana per terres penedenques. Tornàvem a Bellvei del Penedès, el poble on dormíem. Havíem decidit sopar per allà, ja que donant una volta el divendres vam descobrir que de bars li’n sobraven. Decidim entrar al primer que passem, sota el reclam del cartell de “Tapas variadas” (con confondre amb “Tàpies variades”, el programa radiofònic del Pere Tàpies). Pot estar bé, ens convencem mútuament. En defensa nostra, diré que sempre fa respecte entrar en un bar que no coneixes, no?

Un cop a dintre, ens assentem a la taula. Tovalles de paper netes reposaven allà sobre. Passats un parell de minuts, li demanem al cambrer la carta. Carta?, ens diu, nosaltres no en tenim aquí. Servim a tothom el mateix. Ah! Ens guaitem amb mirada còmplice, dient-nos que ara que hi estàvem ficats de ple no podíem sortir per potes. D’acord, li responem. Què hi ha? Bé, de primer posem una mica de vermut i després unes gambes a la planxa i si teniu més gana doncs podem posar pa amb embotit. Sí, sí, li diem, ja està bé.

Quan marxa, alço les celles cap amunt i li dic a l’Alba: ens en sortirem (amb la millor cara de polític convençut que sé fer). Miro cap a la meva dreta i veig... dos rotllos de paper de cuina? Sí, sí, no estic somiant. Se’ls deuen haver deixat, penso. Però al mirar a les altres taules ho descarto, ja que també se’ls haurien d’haver deixat a sobre de totes les altres. On carai ens hem posat?, em pregunto. No sé si comentar-li això del paper de cuina a l’Alba perquè no li agafi un cobriment de cor però... massa tard. M’està assenyalant amb un lleuger cop de cap la seva esquerra (és a dir, la meva dreta) on reposen elegantment els rotllos de paper de cuina. Premo els llavis i assenteixo lentament, molt lentament, com donant transcendència al moment.

Passats cinc minuts ve el cambrer amb una safata i comença a descarregar la mercaderia: un parell de plats amb mini escopinyes (un per cada un), uns plat de musclos en escabetx, un plat amb patates de xurreria, un plat amb cloïsses (de llauna), uns cacauets amb closca, unes olives farcides i uns seitons en vinagre. Home, així per sopar, no està malament, no? No havíem sopat en la vida un primer així, però... endavant! Endavant... sí, amb escuradents, perquè sembla que el tema coberts no el toquen.

La veritat és que mica en mica va anar entrant, i ostres, tampoc no és tant dolent. Comentem que el bar sembla que té bastant èxit, ja que no para d’entrar i sortir gent i mai queda una taula buida. L’Alba em diu que hi ha una taula al fons on els hi ha deixat directament les botelles de licor perquè es posin el que vulguin. Ostres, què curiós. Els deuen conèixer.

Seguim avançant en la ingesta i quan acabem el vermut arriben les gambes. Ostres, ens en fem un fart de menjar (els coberts segueixen sense aparèixer i ja els donem per morts i enterrats), però com que encara tenim més gana demanem que ens portin una mica de pa amb tomàquet i embotit. I ostres, quan arriben són dos llesques de pa torrat per cap amb pernil, formatge, bull blanc i espetec.

I de postres? Bé, com que hi ha el mateix per tothom, doncs gelat. El cambrer ens aborda amb una safata amb dos classes de cucurutxos i tres classes de tarrines. Escollim i... tatxan! Hi ha cullera per menjar el vaset de gelat. Sí, però de plàstic. Faig un minut de silenci per l’acer inoxidable que crec que fa anys que va morir en aquest bar. Com a conseqüència d’això, el resultat de menjar el vaset de gelat és haver utilitzat tres culleretes, i les tres es van trencar.

Bé, i ara tocava el colofó final. De sobte apareixen dos gots de tub amb tres glaçons cadascun i tres botelles a sobre la taula: una de whisky marca no t’hi fixis, una que contenia un líquid similar al Baileys i una altre de licor desconegut. Doncs resulta que els d’aquella taula no els coneixien i això és el normal! Li demano que si em canvia l’ampolla de whisky no t’hi fixis per una de J&B i em porta una coca-cola, encara farem alguna cosa. Els meus desitjos són ordres per ell.

L’Alba remata el sopar amb un tallat, que no pot faltar mai. Mentre se’l pren fem una juguesca, que també la podeu fer vosaltres: quan costarà? Fem recompte? El vermut, les gambes, el pa amb embotit, dos begudes (canya i clara), els licors (un amb coca-cola) i el tallat. Li dic que a la de tres hem de dir el preu que creiem. Un... dos... tres... Trenta euros!, coincidim. I vosaltres quan heu dit? Sabeu quant va acabar costant? Ara em fa vergonya i tot, i que consti que li vam repetir per activa i per passiva que si no s’havia equivocat. Doncs (so de tambors)... vint-i-dos euros! Al•lucinant, no?

Ah! Us deixo una foto del lloc (bé, del nom del cartell) No us perdeu el pare noel que penja a la part superior esquerra. Té pinta de portar molts anys allà dalt...

Tu tries.

L’altre em va venir al cap aquella sèrie de llibres de quan era petit (no sé si encara els seguiran fent) que es deien “Tria la teva aventura”.

No sé si sabeu com anava la cosa, però pels que no, us en faig cinc cèntims: començaves a llegir el llibre i hi havia un moment on havies de decidir entre dos opcions (o més, ara no ho recordo). Per exemple, si vols que el personatge faci això ves a la pàgina tal i si vols que el personatge faci allò altre ves a la pàgina qual. D’aquesta manera el llibre tenia més d’un final, depenent de quina opció havies escollit.

Vés per on que se’m va encendre la bombeta (bé, més aviat va ser l’Alba que va encendre el llum del menjador perquè servidor, absort, estava a les fosques) i vaig pensar que això ho podria traslladar al bloc. Així que som-hi, doncs, aquí comença la història i vosaltres trieu. L’opció que sigui més votada serà la que utilitzaré per continuar la trama.

Tiriririiiii tiriririiiiiii tiririririiiiiiiiiiii!!! Tiriririiiii tiriririiiiiii tiririririiiiiiiiiiii!!! (típica melodia de nokia que apareix a l’anunci dels cines per avisar-te que apaguis el mòbil)

El mòbil saltava a sobre la tauleta de nit a causa del mode vibració. L’home jeia adormit sobre del llit després d’una nit de festa i posterior ressaca com a conseqüència d’una ingesta alcohòlica sense límits. Recordava vagament... bé, posats a ser sincers, no recordava vagament res del que havia passat la nit anterior. Va palpar amb la mà sobre la tauleta de nit fins que va topar amb el telèfon, però amb tanta mala sort que aquest va caure al terra. Mecàgon!, va grunyir. Sense llevar-se, però reptant fins a posar-se de través va abocar les dues mans per fora del llit fins a tocar el terra. Res, no palpava res i aquell maleït artefacte seguia sonant. Feia temps que pensava que aquella música no era l’adequada i que li feia venir mal de cap. Se l’hauria de canviar per algun d’aquells politons que anunciaven a la televisió per fer-se una mica el modern. Seguint amb l’operació que duia entre mans, va començar a palpar per sota del llit, que era d’on li semblava que venia el so. Res. Es va abocar una mica més tot traient el cap i mirant a sota el llit. Uff! Tot li donava voltes! Maleïda ressaca! Fixant la vista va veure que allà estava el maleït mòbil! Ui, he tornat a dir maleït! M’hauré de comprar un diccionari de sinònims per no repetir paraules, va interioritzar. Va abocar-se una mica més fins que la fatalitat va aliar-se amb la llei de la gravetat i va caure del llit donant-se una bona patacada. Mecàgon!, va tornar a rondinar per segona vegada. No recordava que dormia en una llitera. Però si dormia en una llitera, com havia aconseguit palpar el terra sense caure? Quina mena de flexibilitat havia adquirit sobtadament? Havia aconseguit fer la vertical de gran quan de petit a les classes de gimnàs no li sortia mai? Un moment, un moment. Una llitera? Però si a casa seva no en tenia cap! Llavors, on coi estava dormint?

Va apartar tots aquests pensaments i es va concentrar de nou amb el telèfon, que seguia, pesat, sonant sense parar. Coi de mòbil! Era a l’altre banda del llit, per això no el trobava. S’havia equivocat de costat i si parlem d’una llitera, encara és més greu. Però, on s’ha vist una llitera que no estigui arrambada a la paret? Bé, tant se val! Finalment, reptant per sota el llit, va aconseguir agafar el telèfon. Va obrir la tapa i...

Vosaltres trieu:
a)Va despenjar el telèfon.
b)Va penjar el telèfon.

Petites conclusions del partit d’ahir.

Res, a mode d’apunts:

- Primera part poc vistosa però molt pràctica.

- Segona part patidora, d’aquelles que en altres èpoques ens haguessin marcat un o dos gols i haguéssim perdut el partit.
- Amb la quantitat de lesionats que tenim, jo ja estic content.
- Ah!, per si no ho sabíeu, líders!

Altres apunts:
- Últimament ja no sé si juga el Villa o l’Antonio Orozco. Cada vegada s’assemblen més!
- Crec que Pepe ha fet un campus d’estiu per jugadors de primera divisió: ahir vam veure cops i entrades similars a les que fa el madridista.

Pregunta existencial:
- Ens xiularan algun dia un penal?

ANÈCDOTA DEL DIA.

Amb el propietari del bar on anem a veure el futbol (evidentment, d’una família de xinesos) sempre fem broma sobre l’un o sobre l’altre. L’he batejat amb el sobrenom de Higgins (recordeu aquell del Magnum, oi?) i sempre va molt ben arreglat amb camisa i pantalons de vestir, això sí, ben amunt, que jo crec que últimament ja els porta a l’alçada de les aixelles incorrent perillosament en que li arribin ja a sota el nas. Ahir a la meva esquerra hi havia assentat un home que deu tenir la meva edat i que sempre demana una canya de cervesa i la fa durar tot el partit. D’això se’n queixa molt el Higgins. Home, per ells el negoci és que a poder ser et demanis dues consumicions i l’entrepà. Ahir, el subjecte en qüestió es deuria haver despertat de la migdiada, ja que tenia aquell típic remolí darrere el cap que se’t forma després d’haver estat estirat al llit (o sofà) una bona estona (ah! I de no mirar-se al mirall abans de sortir al carrer). Una vegada que es va acostar el Higgins, li vaig dir tot assenyalant el noi amb un gest d’ulls: “¿Tienes una pinta?”. Ell, tot bromista em respon: “Quien, ¿yo? ¿Tan mal estoy?”. Em poso a riure i de nou fent un gest d’alçat de celles que apuntaven cap al noi de l’esquerra li dic: “No, no, para él. Una pinta.”. “De cerveza?”, em contesta. Quan ja estava desesperat, una ocasió del Barça em va salvar. O potser va ser una Coca-cola que van demanar tres taules més enllà. L’Alba després em va fer entendre que pinta en castellà és peine, i que potser si li hagués dit peine, m’hagués entès. Així doncs, el castellà correcte, passa’l...

ESPAIS PUBLICITARIS.
Maxwell! Adriano! Affellay! Alexis! Iniesta! Cesc! Abidal! Ara pots tenir a casa teva, en exclusiva, les figuretes de tots els lesionats del Barça de la temporada 2011-2012. Corre al teu quiosc! Només amb el diari És port. I de regal amb la primera entrega, una vena compressiva per la cama amb l’escut del Barça.

I a més a més, fes-te la cartilla per aconseguir el vídeo de tots el fora de joc de Villa contra l’Sporting de Gijón (la mare del tano, quin fotimer que li van xiular!).

Fa mandra.

Camino pel carrer. Just abans d’entrar a casa ho veig, de reüll. Em planto davant de la porta i miro a través del vidre. Entra, em dic. No, em nego. Sí, m’afirmo. Tu pots, m’animo. No tinguis vergonya, em reafirmo. Vols dir?, em pregunto. És que... , quequejo. Un altre dia, ajorno. No!, em responc. Ha de ser ara, em mano. Però..., dubto. Demà!, concloc. On et penses que vas?, m’interrogo. Vols deixar-me estar!, em renyo. No fins que facis el fotut favor de posar els dos peus a dintre!, m’exigeixo. És que sembla que ara tinguin feina, m’excuso. A cas no t’atreveixes?, em pico. Això és el que tu et penses, em defenso.

Clinc, clinc, clinc... Sento una dringadissa de campanes. S’ha obert la porta.

-Perdona, que vols alguna cosa? – em demana la noia.

- Eh... sí, sí, demanar hora per tallar-me els cabells...

Ho sento molt, però em fa mandra. Molta mandra!

Quins ous!

Objectiu primordial i bàsic d'ahir dissabte (a part d’algun altre secundari): aconseguir ous. Avui diumenge anàvem d'excursió i havíem de preparar entrepans, el farcit dels quals serien unes bones truites. Per qui no sàpiga de que estic parlant, comentar-vos que segons el diccionari un ou és la “Cèl·lula que resulta de la fecundació d’un gàmeta femení per un de masculí, totipotent per a desenvolupar un nou organisme que reprodueix els caràcters genètics dels seus progenitors”. Ah! I es pot trobar als supermercats en envasos de sis o dotze unitats.

Bé, queda clar, doncs, que teníem perfectament definit l’objectiu. Com que dissabte era el dia de la Mercè, a Barcelona estaven tots els comerços tancats menys l’Opencor (molt car però et treu d’alguna dificultat) i la típica botiga del paquistaní altrament dit badulaque (molt car però et treu d’alguna dificultat). Amb això podríeu arribar a la conclusió que: Opencor = badulaque. Noooo! Però aquest ja és un altre tema que potser debatrem en un altre post.

Doncs vam anar a l’Opencor a comprar els ous. Tornant a casa, ens adonem que si volem fer verdura per dinar cal comprar cebes (que no les hem comprat). Decidim anar al super paquistaní de davant de casa.

Resultat de la incursió a l’Opencor:
-2 pizzes (per la nit hi ha Barça).
-Formatge (per fer una truita de formatge).
-Patates(per la verdura de dinar).
-Un winnie (una planta en forma d’ànec que pel cap li creix gespa).
-Un paquet d’M&Ms

Resultat de la incursió al super paquistaní:
-2 cebes.
-1 paquet de filipinos per l’excursió de demà)

Descarreguem a la cuina les coses i oh! sorpresa: ens hem deixat de comprar els ous. Baixo a baix al super del paquistaní i mentre estic comprant els ous decideixo que li regalaré una rosa a l’Alba que fa molt de temps que no ho faig.

Tornant a casa i dono la rosa a l’Alba amb el desitjat petó de justícia de recompensa. “La rosa és preciosa”, em diu, “però, i els ous?”. La mare del tano! Me’ls he deixat a la floristeria! Surto corrents, com si se m’escapés el tren, els recullo de la floristeria (que amablement me’ls havien guardat) i torno a casa. Quan obro l’envàs de cartró per guardar-los a la nevera, me n’adono que n’hi ha un de trencat (bé, no passa res)... no, no... dos! Ostres, ara sí que passa. Baixo cap a la super novament i l’home amablement me’ls canvia. Gràcies!

Ah! Els entrepans estaven boníssims:

Oncle Sam

Una proposta de relats conjunts.

Test psicotècnic ràpid: Quina d’aquestes opcions et sembla la més correcte:
a)Està demanant un donut.

b)Vol posar el dit a l’ull del Tito (o Pito) Vilanova.

c)T’està assenyalant perquè has fet una cosa mal feta.

Si has escollit l’opció a, vol dir que tens gana, o que ets un golafre i no et pots estar de menjar-te un donut de xocolata ben tovet i d’aquells que cruixen.

(pausa) en aquest moments l’escriptor ha baixat al super de la cantonada a buscar un paquet de dos donuts de xocolata

... i no, no té accions de la Panrico (fi pausa)

Si has escollit l’opció b, vol dir que, o ets del Madrid, o et va fer molta ràbia el que va el Mourinho.

Si has escollit l’opció c, CONFESSA!! QUÈ HAS FET QUE ESTIGUI MAL FET???


Jo... és que he escollit les tres. La a, la b i la c! Tinc un problema...