Setmana Santa

No és primavera a la Banyera (rodolí). A d’altres llocs sí.

Però el que sí és i ha arribat és Setmana Santa. Des de que estudiava que no agafava les típiques vacances escolars. Aquest any, però, sí que toquen, i una setmana beeeeeen llarga. Així doncs, per qui faci vacances, que les gaudiu molt i els qui només facin els dies de rigor, doncs també!

Ens veiem a la tornada! (o no, que potser em puc escapar i escriure alguna cosa...)

Xerrada amb Jaume Ferrer, precandidat a la presidència del Barça.

Aquest dilluns passat vaig tenir la sort de ser convidat a una xerrada de bloggers amb Jaume Ferrer, precandidat a la presidència del Futbol Club Barcelona. Un plaer, com no, poder debatre amb ell, el seu equip (joves i molt simpàtics), Antoni Colomer, Jordi Torrent i tres bloggers barcelonistes més sobre la seves idees i poder fer-li les preguntes que consideréssim pertinents. Una gran iniciativa, sincerament.

Asseguts al voltant d’una taula, ens va explicar a grans trets què faria si arribés a ser president del Barça. Bàsicament es tracta de seguir amb la mateixa política que s’ha portat fins ara, però potenciant l’aspecte social, que va reconèixer que era el gran tema oblidat de l’actual junta directiva des de que es van fer càrrec de les regnes del club el 2003.

Més detalladament, i per àrees:
- Esportivament parlant, res a tocar. La política actual basada en un entrenador (el Profeta Pep), un secretari tècnic (Txiki) i un director de futbol base (Alexanco) és la vàlida. A més a més, confiar plenament amb la cantera (la d’aquí més la que hi ha a Argentina, potser Brasil o algun país africà) i fitxar jugadors que marquin diferències.
- Socialment parlant, i cito textualment: “Al soci aquests últims anys l’hem tractat més com un client que no com un propietari del club”. Xoca, no? També ha remarcat la necessitat de ser 100% transparent amb ells.
Pel que fa a les penyes, reconeix que han d’estar més recolzades pel club, tant pel que fa a aconseguir entrades com als desplaçaments.
També es planteja el repte de que l’actual estadi sigui més còmode tant per dintre (afavorint l’accessibilitat per a minusvàlids) com per poder accedir-hi els dies de partit. Això, evidentment, passa per una remodelació.
Afegir també facilitats pels socis no abonats per veure patits a l’estadi amb majors descomptes dels que tenen actualment.
- Econòmicament parlant, continuisme. La globalització en la indústria del futbol ajuda a augmentar els ingressos del club i encara, pensa, es pot fer molt més en aquest aspecte. I bé, gastar menys del que s’ingressa, evidentment!

En la vesant electoral, no es veu en cap altra candidatura que no sigui la seva. Està obert a la gent que es vulgui sumar al seu projecte, però amb ell com a president. “Vull sumar, no dividir”, confessa.

Escolteu-lo, de veritat, si en teniu l’oportunitat. No em va semblar pas un home prepotent, ans al contrari. Un bon barcelonista que estima el Barça i amb ganes de fugir de l’afany de protagonisme de l’actual president. I això és bo pel Barça. La meva humil opinió és que Rosell, amb tot això que ha estat passant aquests dies, es deu estar fregant les mans. Recordeu aquella frase que diu: divideix i venceràs? Dons crec que el continuisme, per separat, segurament no tindrà res a fer en contra d’en Rosell. Ara, si s’ajunten, segurament la cosa estarà renyida. Laporta fa un flac favor amb els seus continuats canvis de recolzament de candidatura continuista. Si s’estigués quietet i no tingués tant afany de fer-se veure...

Per acabar, aplaudir aquesta iniciativa que em va permetre tenir aquesta oportunitat única d’assistir a aquesta xerrada. Va ser un xic curta, però ens van dir que possiblement ens tornaríem a reunir. Considero que la massa social té coses a dir i a aportar i que va ser una gran idea.

P.D.: Sento l’endarreriment de la publicació d’aquest post, però he estat (i segueixo) malalt. Mil perdons!

MESSIrato! *

Ni Villarato ni hòsties en vinagre (parlant clar i català). Ahir a la Romareda el que es va produir va ser un Messirato, és a dir, que el millor jugador del món, ell solet, va derrotar al Saragossa amb quatre jugades màgiques (els tres gols del seu hat-trick més el de la jugada del penal). I tot va tornar a quedar al seu lloc. Això sí, ara ha quedat clar qui ha rebut els favors arbitrals aquesta setmana i qui no. Eh, Floren? De fet, al cap de Messi només li ha durat quatre minuts el Saragossa, i amb flemó inclòs. Tocat per la vareta divina dels deus del futbol, només ha hagut de colpejar la pilota amb el cap tot sol dintre de l’àrea. I aquí tot s’ha acabat. Bé, gairebé tot, perquè encara hi ha hagut temps per veure dos jugades més del crack argentí que li hauran provocat a més d’un algun somni humit, o com a mi, que encara no m’ha deixat tancar la boca des d’ahir i no he parat de dir “Ohhhh! Ohhhh!!”. Sobretot el segon gol, una còpia gairebé exacte del gol que marca Ronaldo a Compostel·la, però en maco, més arregladet: se’n va d’un que se li havia penjat del coll (ah! i sense cop de colze, com el CR9, que encara té més mèrit), corre, pare per regatejar-ne un, torna a córrer, regateja un altre, de nou se’n va del mateix i xuta creat per signar una dels gols més meravellosos de la història blaugrana.

Ah! I aquí no s’acaba tot, perquè si et compliques tontament el partit que anaves guanyant 0-3 i amb un parell d’errades (ai, Márquez... Puyol està disculpat!) et poses 2-3, apareix el crack de cracks per provocar un penal (totalment just, eh!) que, per postres, li cedeix a Ibrahimovic perquè el xuti i trenqui la (molt) preocupant ratxa no golejadora.

A mi, com al Profeta:

... no sé si us passa el mateix.

Capítol a part ahir el d’Ibrahimovic. No faré llenya de l’arbre caigut, però aquest noi té problemes, molts problemes. Primer se li hauria d’explicar que la pilota és rodona, no quadrada com ell la veu. Després comentar-li que la porteria és una mica més gran, que no és tant petita com li sembla. I per acabar dir-li que si algun dia va marcar gols, que no es preocupi que en tornarà a marcar, però que alegri la cara, que miri endavant (no al terra), que alci el cap i que torni a ser aquell jugador de començament de temporada. Ahir, però, va tenir ocasions (claríssimes), cosa que als darrers partits no passava. Símptoma de millora?

P.D.: Ooohhh!! Ooohhhh!! (perdoneu, però encara babejo)

* paraula no registrada per La Banyera, però com si ho fos, que val molts quartos.

Servidor Vs l’E: la partida del segle.

Les agulles marcaven un quart de tres. Tot estava llest. Ambdós jugadors es miraven de fit a fit. Saltaven espurnes. La tensió que es podia palpar a l’ambient era extrema i es podia tallar amb un ganivet (sempre m’ha agradat aquesta frase). Els nervis estaven a flor de pell. Els separava una taula de ping-pong i les ganes de guanyar-se, d’humiliar-se l’un a l’altre.
SERVIDOR: Comencem?
E: Vale, pero me he dejado la paella en casa. Esa de hacer castañas, la que tiene agujeros. Con eso ya me bastaba para ganarte.
SERVIDOR: Pues es una lástima, porque yo me he dejado la tapa de la olla a presión. Con lo que llega a pesar eso, seguro que eras tu el que mordías el polvo. De todas maneras, nos tendremos que conformar con jugar con raquetas de ping-pong.
E: Que sepas que si me ganas, habrás ganado al número uno y, por tanto, serás el mejor. Ahora, que sepas que si pierdes, habrás mordido el polvo y serás el peor de los peores. Un deshecho humano. Un mierdecilla, en pocas palabras.
SERVIDOR: Sea!

Ell s’ha tret l’americana, però no la corbata, i perquè no li molestés s’ha posat la part de sota dintre dels pantalons. Jo, que portava un jersei amb caputxa, he hagut de posar els cordills que pengen d’ella dintre, perquè no em molestessin per executar els meus cops matadors.

La partida ha començat:
- Primer joc: guanyador clar l’E. 1-0.
- Segon joc: guanyador l’E de manera ajustada. 2-0.
- Tercer joc: guanyat per un servidor de manera també ajustada. 2-1.
- Quart joc: guanyador de forma ajustadíssima (21-19) l’E. 3-1.
- Cinquè joc: guanyat de forma clara per mi. 3-2.

Val a dir que quan la pilota tocava a la xarxa i entrava sense deixar-me opció de tornar-la netament (el típic net de tenis) o quan tocava al canto de la taula i sortia disparada sense que jo pogués fer res, en lloc de demanar-me perdó, se’m quedava mirant, alçava la mà amb el puny tancat i aixecava el dit del mig amb un somriure desafiador als llavis. Jo, com un cavaller, els dos o tres punts que li he guanyat d’aquestes característiques, li he demanat perdó.

Acabat el partit, he acceptat la meva derrota, li he donat la mà i m’he rendit davant del, possiblement (i sempre segons ell), millor jugador del món de ping-pong. Ara, això sí, li he dit que em donés un parell de partides més. Llavors, seria ell qui cauria derrotat, que tant temps sense jugar es nota i que el primer joc, el que m’ha guanyat per pallissa era d’adaptació, que després la cosa ha estat molt igualada.
E: Será eso, pero yo a la que me he dado cuenta estaba jugando con la parte negra de la pala y con la izquierda, y me he dicho, ¿qué haces jugando con la izquierda si eres diestro?
SERVIDOR: Pues fíjate que yo, a la que he dejado de devolver las pelotas con la mano y he cogido la pala, he empezado a remontar.

El dijous, dia després de consumar-se la tragèdia, a l’hora de l’esmorzar, l’E ha arribat una mica més tard, i amb un somriure als llavis m’ha fet alçar de la cadira al crit de: “Levántate, que llega el rei del ping-pong”. La gent ha preguntat per la partida i ell ha comentat: “Jugué con la americana y la corbata puesta, porque me gusta ganar con clase, porque soy un tío elegante. Sólo me faltaba haberme puesto un pañuelo en forma de triángulo en el bolsillo de la americana”.

Accepto la meva derrota, evidentment. Vaig perdre i no hi ha més a dir. Ara, crec que vaig vendre cara la meva pell. Em vaig defensar bé i el vaig tenir entre les cordes. Només hi ha una paraula que no para de donar voltes al meu cap: “Venjança!”.

Fàcil, fàcil, fàcil, fàcil... (un per cada gol).

Des de la Banyera, rebem en diferit una connexió que, sembla a ser, arriba des de les amèriques:
(posar veu de comentarista argentí, tipus Jorge D’Alesandro, per exemple)
Che, viste, como la toca, como la menea, como la mima, como la golpea, como la trata, como la baja al piso, el mejor diez del mundo, el argentino de oro, la perla asul y grana, el pibe atómico, selestial, inmenso, magnífico, colosal… ¡¡Qué maravisha!!
(fi de posar veu de comentarista argentí – les faltes d’ortografia estan fetes expressament)

Quin partidàs que ens ha tornat a regalar l’argentí. I el Barça, també, que des del primer minut ha sortit a atacar, a buscar el gol, a guanyar, i a passar l’eliminatòria polvoritzant aquells dubtes i aquelles incerteses que planaven sobre l’equip. Avui sí que ha estat un partit complert. I de tant complert que ha estat ha semblat fàcil. O, millor encara, deixeu-me recuperar aquella frase infantil que tant dèiem quan érem petits: xupat. De fet, ja ens ho pensàvem que el Barça havia de guanyar d’aqueta manera, sobrat, perquè som cinquanta vegades millors (i em quedo curt) que els de l’Stuttgart, però amb els precedents d’aquesta setmana i l’anterior, s’imposava el respecte pel rival i la prudència a cabassos. Finalment n’han estat quatre, però en podrien haver estat més.

I és que feia temps que no acabava un partit del Barça i jo tenia aquesta sensació d’alegria i de tranquil·litat. Aquesta sensació de benestar. Aquesta sensació de que, jugant així, ningú ens pot tossir. Aquestes bones vibracions. Aquesta sensació que, des de feia molts partits, no tenia. Potser ha estat el partit més complert que ha fet el Barça des de fa temps, i espero que això ja sigui la tònica general. Sabeu què em passa pel cap? Doncs que hem tornat a trobar el nostre punt d’inflexió i que ara això ja va cap a dalt. Hem tornat a trobar el nostre Mallorca de la temporada passada. Segurament l’eliminació del Madrid i la molt bona segona part contra el València en tenen la culpa.

Ara doncs, toca pensar en els quarts de final. Quatre partits més i podrem ser al Bernabéu. Divendres el sorteig. Però això sí, ara ningú regalarà absolutament res. Ara sí que el respecte i la prudència s’han de convertir en la nostra bandera. Ah! I jugar tal i com hem jugat avui. Podrem perdre, evidentment, però de ben segur que costarà i molt que algú ens doblegui. Jugant d’aquesta manera, tenim moltes possibilitats de passar a semifinals (ja no dic a la final, perquè ara sí que s’ha d’anar pas a pas). Mentalitzem-nos, però, que ara ja no hi haurà res fàcil, fàcil, fàcil... Bé, només el joc del Barça pot fer-ho fàcil, fàcil, fàcil, o si més no, fer que ho sembli. Què bonica que és la Champions!! (és que ho havia de dir, sinó rebento! Patia ja el síndrome d’abstinència)

Ah!! Avui he tornat a veure a Henry somrient. I m’agrada!

L'E accepta el repte.

L’he reptat! Sí, sí, companys, ho he fet! No en sé les conseqüències, però ja ho he fet. No hi ha marxa enrere. L’E porta dies dient-nos que és el rei, que no el guanya ningú, que és número u, que si tomba, que si gira, fins que finalment no he pogut més i l’he reptat a un partit. De ping-pong, és clar. Als mig dies, des de fa un mes aproximadament, van a jugar aprofitant l’hora de dinar. En són sis, segons m’ha dit i “los gano a todos con los ojos cerrados. No he perdido ni una partida. Saco mi Escálibur (la seva raqueta) y pin-pan pin-pan, como el Guti, bolas vienen bolas van”.

Cansant de tant presumir, i com que al ping-pong feia molt temps que havia jugat i em defenc (no sóc un crack, evidentment, però em defenc), avui l’he reptat. Hem posat dia i hora: demà al migdia “y quien se raje, mariquita”, ha sentenciat l’E. Després d’això ens hem donat la mà i hem tancat l’acord tot argumentant:
E: (agafant un plat de cafè) Yo te gano con esto de raqueta.
SERVIDOR: (agafant una tassa) Pues yo con esto.
E: (agafant una ampolla de Coca-Cola) Pues yo con esto.
SERVIDOR: (agafant una cullereta de cafè) Pues yo con esto.
E: (agafant el boli que sempre porta a la butxaca) Pues yo con esto.
SERVIDOR: (agafant una paper de plata i donant-li una suposada forma de raqueta) Pues yo con esto.

Immediatament a la taula quadrada de l’esmorzar, s’han obert les apostes i la gent a començat a dir la seva. En el meu favor he argumentat que jo anava del Barça (lluïa un jersei vermell i uns texans de color blau) i que l’E anava amb una camisa blanca. Ell s’ha defensat dient que: “Mira, yo para no ir de blanco, soy capaz de cagarme en los calzoncillos, para darle otro color, para que se vea la marca”. Un ha comentat que si es refería al patrocinador, però la cosa no ha anat més enllà.

Resumint, que demà és el gran dia. Podeu apostar, si voleu...

Torna el millor del món.

M’agrada veure Messi en forma, perquè quan ell està al 100%, quan ell és i se sent el millor jugador del món, quan ell és ell i juga com sap jugar, regateja com sap regatejar, xuta com sap xutar i marca com sap marcar, el Barça és un altre. On no arriba l’equip, arriba ell. Per això és el millor del món, no? I el que m’agrada és que gol que marca, gol que és per emmarcar. Sens cau a tots la baba i no ens cansaríem de veure una vegada i una altra la repetició: com se’n va dels que faci falta, com prepara la pilota i com l’acaba enviant al fons de la porteria. I llavors, tots respirem més tranquils perquè sabem que juguem amb avantatge, la de tenir el número u de la pilota al nostre equip. Així que, posem-nos tots dempeus, perquè ha tornar de nou a l’Olimp el Déu del futbol, el salvador del Barça en els moments complicats, en definitiva, EL MILLOR DEL MÓN!

Ara que, veient el partit d’ahir, jo no vull dir res, no em tireu de la llengua, sisplau, us ho demano, us ho suplico, no em mortifiqueu perquè després me’n penediré d’haver-vos formulat aquesta pregunta que des d’ahir no fa més que repetir-se dintre el meu cap. No, no, no insistiu, no la penso formular, no la penso escriure, dels meus dits no sortirà. Així que, permeteu-me que m’alci, vagi a la taula del meu costat i li comenti al company que escrigui la següent reflexió/pregunta... bé, no pregunta, perquè si és reflexió encara ho estaria afirmant, Déu me’n guardi. Aquí va: JUGA MILLOR EL BARÇA SENSE IBRAHIMOVIC? Uff! Ja l’he deixada anar... Ara em sap greu!

AGRAÏMENT ESPECIAL.
Víctor Valdés, el nostre porter, el porter de tots, el salvador que no marca gols, que els atura, que impedeix que en rebem, ahir va estar excels, una altra vegada.

De nou, de bufet lliure.

NOTA: escric aquest article escarxofat al sofà, amb la panxa no plena, pleníssima, amb dificultats per moure’m i amb una digestió pesada.

Després de la primera anada a un bufet lliure amb els de la feina, avui i després de portar dos mesos reclamant de tornar-hi, hi hem anat per segona vegada. Val a dir que hem trigat una mica perquè els de la mateixa cadena del bufet lliure que vam anar, estaven a punt d’obrir un altra restaurant més a prop. Finalment avui l’R, madridista declarat i que s’ha pres de bon grat l’eliminació, a la taula quadrada de l’esmorzar ha comentat que passant amb l’autobús li ha semblat veure que obrien avui. Com que no n’estava segur i l’E també feia dies que anava darrera d’anar-hi, ha trobat la solució:
E: Ahora mismo mando a un mensajero para ver si abren o no hoy.
SERVIDOR: ¿Mensajeras?
E: No, no te ensajero.
I dit això s’ha alçat de la taula i ha marxat tot dient que ara tornava. Passats uns minuts, l’hem tornat a tenir entre nosaltres amb un somriure d’orella a orella: “¡Ya está! He hablado con él y se acercará para ver si está o no abierto”.

Cap a dos quarts d’una, he pujat a veure’l: “Abierto y el mensajero me ha reservado mesa a las 14h para cinco a mi nombre”. No he pogut més que dir-li que era un crack i que tots estàvem als seus peus.

A l’hora acordada, i sense un dels components perquè se li ha allargat una reunió i no podíem localitzar-lo de cap de les maneres, ens hem dirigit cap allà. La ingesta avui ha estat de les bones. En el meu haver hi ha: un parell de plats de paella (avui som dijous), un plat d’arròs tres delícies, tres panets d’aquells xinesos, unes quantes navalles i gambes, meló amb pernil, quatre mandonguilles, cinc pinxos moruns, un tros de cuixa de be, una mini salsitxa gentilesa de l’E i alguna que altra cosa més que ja no recordo. Crec que menjar en excés fa perdre la memòria. Això sí, de postres un parell de gelats i una mica de meló i síndria per tira-ho tot avall. I tot això per culpa de l’E, de l’R o del C, que cada vegada que s’aixecaven (igual que jo), portaven un plat per cadascú del que s’agafaven per ells. Ah! I del xinès que hi havia a la planxa fent el menjar que li demanaves una cosa i te’n posava les que agafava amb les pinces (normalment més quantitat de la que li havies dit). D’aquí la nota del començament. Ara, no sé com m’ho faré per aixecar-me del sofà. Potser hauré de trucar a la grua municipal...

Aquesta vegada tot ha anat sobre rodes. La gent normal i corrent, sense empentes, formals, educats... bé, només he tingut un problema. Un senyor sense voler m’ha donat un cop de colze. Evidentment, li he reclamat al cambrer que si el cop del colze del Cristiano Ronaldo eren dos partits de càstig, allò no podia ser menys i se l’havia de castigar amb targeta vermella i els dos partits de sanció de rigor.

Canviant de terç i passant al tema del dia per excel•lència, no hem fet llenya de l’arbre caigut. El pobre R (que sempre diu que ell havia estat del Barça de tota la vida, però que el vam fer fora i es va haver de fer del Madrid i, de retruc, de l’Espanyol) estava resignat. No sé com ha sortit el tema dels Òscars de Hollywood i hem anat a parar a la pel•lícula de Titànic (que per cert, l’E ha dit que Antena 3 l’hauria de donar com si fos una sèrie, per dies, perquè entre llarga que és i els anuncis que hi posen, durava una eternitat). Llavors se m’ha acudit comparar aquesta pel•lícula amb el Real Madrid: un enorme vaixell amb tots els luxes haguts i per haver que s’enfonsa per culpa d’un iceberg que no semblava tant gran. Li trobeu els paral•lelismes? Si necessiteu ajuda, me la demaneu...

NOTA2: sort que ara fan el bàsquet i puc estar un parell d'hores més assegut al sofà fent la digestió.

Villarato!!

Molt bona nit a tothom!!

Esmorzars i caps de setmana.

L’E ha reaparegut. I l’R2 també. Avui la taula quadrada dels esmorzars estava al complert. L’E ens ha explicat les seves vivències del cap de setmana. Aprofitant una oferta ha estat a Lloret de Mar amb la família. I ja se sap que Lloret de mar és sinònim de guiris a l’estiu i sinònim de IMSERSO a l’hivern. Ell, però, d’IMSERSO res de res, que està gairebé com el Clark Kent. Com que el preu era bastant econòmic, hi va anar a pensió complerta. L’hotel tenia piscina climatitzada i tot, malgrat que ell vol fer-se l’home dient que va banyar-se a la piscina de fora (encara que sabem tots que es mentida), que “tampoco se estaba tan mal”. Ens ha ensenyat una foto feta amb el mòbil de la piscina. “Aparentemente está vacía, pero es que la hecharon cuando yo estaba cruzando la piscina de punta a punta bajo el agua”.

El tema ha seguit derivant en anècdotes viscudes el cap de setmana:
E: Había unas polacas, o rumanas… bueno que no las entendía cuando hablaban. De algún sitio de por ahí. Se ve que estaban celebrando una despedida de soltera, todas vestidas de hawaianas. Todas enormes, eso sí. Había una que medía uno ochenta por uno ochenta.
SERVIDOR: ¿Cómo?
E: Sí, uno ochenta de alto por uno ochenta de ancho. Estábamos en el jacuzzi y cuando entró tuvimos que salir todos. No veas la tía, se zampaba los bikinis de cuatro en cuatro y las croquetas a puñados. Y Coco-loco arriba, coco-loco abajo. No paraba de beber. Fíjate que yo para desayunar me comí un par de huevos fritos, con frankfurts pequeños, panceta, beicon y patatas, que yo les dije que no hacía falta, que no me las pusiera, pero ya, puestos, me las acabé comiendo. Luego a la una, vuelta a comer. Hacía falta? No, pero como había paella me zampé un par de platos llenos hasta arriba, cuatro canelones, tres cuartos de pollo, cuatro helados, un pudding y un plátano. Mi mujer me dijo de ir a tomar un café a la terracita y le dije que yo me iba a caminar un rato, que había que bajarlo todo para abajo. Eso sí, tres días sin cagar, que yo me lo llevaba todo para Barcelona.

Després s’han produït les típiques bromes escatològiques de que amb el que ell hagués tret ni hagués hagut prou per fondre la neu de tota Barcelona, entre d’altres.

Finalment, i com que encara quedava neu apilada als costats de les parets, l’E ha fet la següent proposició “A ver si nos meamos todos un poco ahí en la nieve para que se derrita de una vez!”.

Conseqüències de la gran nevada.

Avui estàvem orfes a l’hora d’esmorzar. Faltava gent. La nevada ha causat estralls i algun membre de la taula quadrada no ha aparegut. Un d’ells ha estat l’E, que no s’ha deixat veure. Ahir, abans de marxar cap a casa, va dir-me que ell agafaria la moto que tenia aparcada davant de l’edifici i que amb samarreta sense mànigues i un cigarret als llavis aniria fent, a poc a poc, Ronda de Dalt enllà. Des d’aleshores, res de res. L’E no ha vingut. La hipòtesi principal que barallàvem (servidor l’ha aportat sense pensar-s’ho) era que la neu (evidentment) l’havia enganxat de ple i que estava pujat damunt de la moto, tot glaçat, amb la samarreta Imperio sense mànigues, esperant que el sol fes la seva feina i mica en mica el desglacés. Estampa curiosa, per altra banda, veure tot un E congelat de dalt a baix, amb la cigarreta als llavis enmig, posem, de la Ronda de Dalt, mentre els cotxes aquest matí anaven passant pel seu costant. Per tant, des d’aquí, llenço una crida desesperada per si algú coneix l’E i sap on para. Els habituals de la taula d’esmorzar estem desesperats i el trobem a faltar. Un dia sense ell és com la nit sense lluna, com un arbre sense fulles, com el Barça sense Puyol.

Un altre dels habituals que avui no ha fet acte de presència és l’R2. De totes maneres, l’R2 és d’aquells que aprofita sempre qualsevol avinentesa que congregui una massa enorme de gent en algun lloc, per anar a comprar al Carrefour, que diu que no troba ningú i es pot comprar la mar de bé. Suposem, per exemple, una final de Champions que jugui el Barça. Ell, en lloc de veure-la, agafa el cotxe amb la dona i cap al Carrefour hi falta gent. Així doncs, no és difícil d’imaginar-lo ahir comprant en aquesta gran superfície i quedant-se bloquejat per la neu. De totes maneres, cas de quedar-se bloquejat, haurà estat, per uns moments, l’home més feliç del món.

Al P, que avui feia cara de pensatiu, l’hem animat. Estava seriós. L’he fet veure la part positiva de la nevada. Ell, que té uns cunyats a Madrid (germans de la dona), que sempre que poden aprofiten per venir a Barcelona, quedar-se a dormir a casa seva sense avisar llargs períodes de temps i que li saquegen la nevera i el que poden, s’atreveixen a donar-li consells de com ha d’educar els seus fills i que arriben a les tantes de la matinada tot fent soroll i parlant fort, podia avui estar feliç perquè potser, aquests éssers indesitjables, s’han quedat aïllats a la capital i no podran baixar durant un temps.

AVÍS A NAVEGANTS: Nova etiqueta creada com a "Moment E" i actualització i posada al dia de la resta de posts publicats.

El test Banyeracat.

Estimats lectors de La Banyera. Avui us proposem de fer un test sobre la neu, que en honor al pla neucat anomenarem Banyeracat. Sé que ara pot semblar molt oportunista, però oblideu-vos del que va passar ahir. Les preguntes estan a continuació. Les respostes, les trobareu al final. No copieu, ni busqueu als diccionaris ni a internet. Està prohibit, sota pena de deshonrar el nom d’aquest bloc. Sort, i endavant!

1) Vostè surt d’una parada de metro i es troba tot el carrer nevat. Sabent que els autobusos que passen són de color vermell i que el trànsit és caòtic i els cotxes romanen parats durant hores i hores, pot deduir que es troba a:
a) Esterri d’Àneu
b) Londres
c) Barcelona

2) La velocitat (variable) aplicable a les vies de circumval·lació barcelonines ahir era de:
a) 80 km/h.
b) 40 km/h.
c) 70 km/h
d) Cap de les anteriors.

3) La quantitat de gent atrapada a les carreteres derivat de la gran nevada és de:
a) Tota Catalunya
b) Tota Catalunya menys la redacció en ple de La Banyera.
c) Si no ho sap el propi govern, com ho he de saber jo.

4) Pedro Piqueres ha obert avui el seu informatiu amb paraules com:
a) Terror.
b) Horror.
c) Colapso.
d) Piel de gallina.
e) Pánico.
f) Caos.
g) Qualsevol de les anterior podria valdre.

5) Dels següents eslògans publicitaris, quin és el que més s’escauria per la nostra estimada ciutat?
a) Barcelona, posa’t blanca.
b) b + b + b = neu.
c) Visca (la neu de) Barcelona.
d) Generalitat de Catalunya. Per la neu, som-hi!

RESPOSTES.
La pregunta 1). Evidentment, com haureu deduït, Esterri d’Àneu no té metro, Londres tampoc pot ser perquè sinó aquest post estaria redactat en anglès, llavors, per pura lògica, es tracta de la c), de Barcelona. La pista de trànsit caòtic, crec que era la definitiva.

La pregunta 2). Evidentment era cap de les anteriors, perquè les vies de circumval·lació de Barcelona estaven totes col·lapsades i els cotxes estaven totalment aturats durant hores.

La pregunta 3). Evidentment, com haureu pogut deduir, era la c), perquè no tota Catalunya es va quedar atrapada a la carretera. Ahir el Ramon Pellicer sortia presentant el Telenotícies nit.

La pregunta 4). Evidentment, la g). Sobren les explicacions.

La pregunta 5). Qualsevol pot ser bo. Us convido a que feu la vostra pròpia aportació.

Adéu liderat...

Penso en el partit d’ahir i només em ve al cap una pregunta. Un per què. Per què, Puyol? Per què ho vas fer? Per què et vas marcar el gol en pròpia porta? Sé que no ho vas fer expressament, faltaria més. Però amb el que havia costat que entrés el primer, amb el que havíem patit, malgrat dominar, amb el que ens havia costat empatar, per què? Hi ha molts partits, en que si et marques un gol en pròpia porta, no passa res. Vas guanyant i tant fa. És més, millor, penses. Millor que sigui en aquest partit que no pas en un que ens suposi perdre punts. Però no. Fatalitat i desgràcia es van unir per posar-nos encara més complicat emportar-nos els tres punts. I el que encara és pitjor, perdre el liderat, malgrat que encara estem empatats.

Les meves sensacions avui, són dolentes. Molt dolentes. Estic desanimat, si voleu que us digui la veritat. No ho veig gens clar. Veig un Madrid que va llençat, que juguen bé, que tenen molta pólvora davant. Creen ocasions i juguen un futbol molt directe. Els blancs han anat de menys a més. En canvi, per molt que em dolgui, veig un Barça que sí, que hi posa ganes, que lluita, que hi va, que juga massa horitzontal, però que es perd amb tanta passada, que li costa arribar, i quan arribem (per cert, algú els podria dir que els gols de xuts des de fora l’àrea també valen i que no cal entrar amb la pilota dintre la porteria?) la punteria la tenim desviada. En definitiva, veig un Barça que ha anat de més a menys. I em fa por, molta por, perquè el meu pessimisme culé que sempre m’ha acompanyat comença a veure les coses negres. Veig que Ibrahimovic cada dia que passa sembla que s’entengui menys amb els companys, que estigui més inadaptat, que la Lliga espanyola li vagi gran. Em plantejo l’actuació d’ahir de l’àrbitre i ja no sé si ens ha afavorit o ens ha perjudicat. Crec que va començar afavorint-nos, per ocasions puntuals, però després, arran de l’expulsió del Profeta (nosaltres et perdonem) i la pressió del públic, va tirar més cap a casa. I va arribar l’expulsió de l’Ibra. És expulsió? Doncs no ho sé. M’ho plantejo i hi veig una patada sense pilota, però tampoc crec que sigui per tant, però és sense pilota. Com que últimament ens han xiulat tant malament crec que ja em faig un embolic i tot amb el reglament.

Sisplau, que algú m’il·lumini. Que algú em tregui d’aquest pou de pessimisme en el que estic instal·lat. Que algú em digui que aquest any no ho perdrem tot (o guanyarem el que queda, encara que només sigui un dels dos títols). Que algú em comenti que el Barça està tenint mala sort, que només és això, que no tirem els partits endavant, o que en costa molt tirar-los endavant, perquè senzillament la deessa fortuna no ens somriu. Ajuda! S.O.S.! (ara no sé si signar com "Un culé desesperat")

La increïble història de l’home que va menjar paella quatre dies seguits... i va sobreviure (de moment).

Aquesta és una història dura, plena de lliçons morals, d’aquelles que fan esgarrifar, que t’arriben ben a dintre, que s’hi queden, que et fan reflexionar. Potser és d’aquelles històries que en Pep Guardiola els explicarà, passats uns anys, als seus jugadors, per motivar-los abans d’una final important. No la busqueu al youtube, que no la trobareu. No s’han gravat imatges, ni s’han fet fotografies. Llegiu amb atenció la història d’aquest ciutadà anònim que va convertir-se en heroi per un dia. D’un home que va estar menjant durant quatre dies seguits per dinar paella... i va sobreviure.

La història comença aquest diumenge quan després de participar a la Cabrilenca i de fer uns divuit quilòmetres i mig en dos hores i vint minuts, el nostre home arriba a casa, cansat. Per dinar li esperava una sorpresa: una paella preparada amb molt d’amor. I no era una paella qualsevol, no. Era la primera paella que menjava preparada per les mans de la seva estimada. L’home contava els minuts que quedaven per dinar. Mentre s’anava fent, veia el xup-xup que feia el caldo que anava coent l’arròs poc a poc, ensumava aquella olor màgica. Els pèls se li van posar de punta.

Arribat el moment de la ingesta, la primera cullerada que es va dur a la boca, va tenir aquell gust celestial que només tenen els bons menjars, aquells preparats amb tot el cor. Les papil•les gustatives van detectar un munt de sabors que el van fer embogir de plaer. I així, una cullerada rere l’altra, el plat es va anar buidant. Fixeu-vos si estava bona, que per assaborir-la amb tota la seva integritat, va declinar posar-li llimona, costum arrelat des de fa uns quants anys.

Va repetir, però encara en va sobrar un bon grapat. Tant que va donar per omplir un parell de carmanyoles que s’emportaria dilluns i dimarts per dinar a la feina. No li sabia greu, ans al contrari. De fet, és partidari de que la paella està més bona d’un dia per l’altre, quan ha reposat.

Va arribar dilluns i el nostre home va rebre una trucada del seu pare. Passa per casa, li deia, ahir vam anar a dinar i va sobrar una mica de paella. I així va ser que aquell mateix dilluns va passar per casa el seu pare a recollir una carmanyola amb arròs, que quedava reservat per dinar dimecres.

I tant diumenge, com dilluns, com dimarts, com dimecres, per dinar, aquell home va fruir, va gaudir, va submergir-se en aquell món ple gambes, musclos, sèpia, pèsols, colorant i d’altres menges que anaven barrejades amb l’arròs. Van ser quatre dies. Quatre dinars. Quatre arrossos. Quatre.

Ara, però, s’imposa abstinència. Li han dit que tant d’arròs no és bo i que provoca quelcom anomenat estrenyiment. No li importa gaire. Ho encaixa bé. Amb un somriure als llavis. Pensa allò de que li treguin el ballat (o que le quiten lo bailao, com preferiu), que camini jo calent, que se’n rigui la gent (o ande yo caliente, riase la gente, com preferiu). En definitiva, que dies millors vindran, si parlem de la famosa regularitat, però que ell no pensa prendre cap iogurt amb bifidus actiu ni que li recomani en Jose Coronado.

AVÍS: no ho intenteu repetir a les vostres cases. Pot portar conseqüències inesperades.
Aquest post no és d’un medicament. En cas de dubte, no consulteu ni al metge ni al farmacèutic. Podeu dirigir les vostres preguntes a La Banyera, sense por.

L’E i el Clark Kent.

Avui l’E ha fet una entrada triomfal. A la cara se li dibuixava un somriure d’orella a orella. Amb la mà dreta s’agafava l’americana i amb l’esquerra sostenia el got de cafè amb llet que, amb delicadesa ha deixat a sobre la taula. S’ha assegut amb aquell port senyorial i ens fitat a tots, un a un. Després ha deixat anar un: “Dos décimas i Clark Kent”.


I vosaltres us estareu preguntant quina relació pot haver-hi entre l’E i el Clark Kent (per qui no ho sàpiga, que ho dubto, és el nom de Superman quan va de paisà). Si ho voleu saber, seguiu llegint sense més demora.
De totes maneres us demanaré que feu un petit exercici: intentar endevinar aquesta relació i després compareu.


Nosaltres ens l’hem quedat mirant i algú, no recordo ara qui, li ha fet la pregunta que corresponia al moment:
ALGÚ: ¿Y eso?
E: (recorrent a l’acudit) Eso es mi amiga y tampoco baila.
ALGÚ: ¿Y Clark Kent?
E: Nada, que vengo de la revisión médica. Dos décimas más y alcanzo al Superman. Clark Kent tenia un nueve con nueve y yo un nueve con siete. Supongo que no llevar los calzoncillos por fuera me habrá restado puntos. Me ha hecho soplar y me ha tenido que pedir que parara porque volaba todo. Estoy hecho un superhombre.

Tots l’hem felicitat, perquè homes així no en queden. Fornits, elegants, en bona forma (fa bici estàtica cada dia, segons ell i de les ganes que posa comença a l’habitació i acaba al menjador després d’haver fet dues voltes al pis). Un bon partit!