diumenge, 29 d’abril del 2012

Gràcies, Pep!

Benvolgut, permet-me suposar que malgrat no haguem gaudit de presentació oficial, més o menys així com jo, estàs assabentat de la meva existència, de les coses que faig. Això que tant bé canten els Manel, haguessin pogut ser les primeres paraules que hagués pronunciat en Pep en roda de premsa el dia que ens comunicava que marxava. El dia que deia adéu. Tant de bo no sigui un adéu per sempre i només un adéu per un instant, com diu la cançó d’esplai d’acomiadament per excel•lència. Tant de bo... I que algun dia proper, llunyà, remot, tant se val, tornis a ser entre nosaltres de nou, guiant-nos, marcant-nos amb el teu dit (tu sí) el camí. Perquè ara ens hem quedat mig orfes de pare, futbolísticament parlant. Alguna cosa mor a l’ànima quan un amic se’n va, canta aquella sevillana. I tu, malgrat no conèixer-te, has estat això, un amic, un company, un mestre, un model, un savi, o com a mi m’agradava dir-te, un profeta. Ara escrivint això, paraula! (els que em coneixen saben que no dic mentides), tinc un nus a la gola. El mateix nus que se’m va formar el president Rosell va dir “Bon dia a tothom. Us hem convocat avui aquí per anunciar-vos oficialment que Pep Guardiola no continuarà com a entrenador la pròxima temporada”. Curiós, oi? Com pot ser que sense haver parlat mai amb tu, pugui tenir aquest sentiment? Potser és que et sentia tant meu, potser és que m’has omplert molt (per això et deus sentir ara buit), potser és que senzillament no ho sé, que és el més probable. Per tot això i molt més, donar-te gràcies. Moltes gràcies. Milions de gràcies. Infinites gràcies. Hi ha quelcom més gran que l’infinit? Potser seria massa dir: sí, tu. Però això m’ho guardo per mi, no vull que ningú ho sàpiga.

Només manca acomiadar-me, i ho vull fer com he començat aquest petit, si em permets, homenatge. Amb una cançó d’aquelles que et posen el cor en un puny: que tinguis sort i que trobis el que t’ha mancat (si és que t’ha mancat alguna cosa). Ah! I que t’acaronin els estels.

dijous, 26 d’abril del 2012

Flagel·lació… i (mig) gaudi.

Dimecres 25 d’abril de 2012.
L’home està fotut. El dia després sempre costa. L’ànim està baix. Encén l’ordinador quan arriba a la feina i decideix, després de reflexionar-hi una estona, flagel·lar-se. No pot fer menys. És el que toca. Aguantar. Ser fort. I saber escoltar. Així doncs, obre el navegador d’internet amb les mans tremoloses, col·loca les mans sobre el teclat, escriu l’adreça universalment coneguda de http://www.youtube.com/. Les mans cada vegada li tremolen més, però ho ha de fer, ha de ser valent. Amb el ratolí busca posicionar-se sobre el requadre que et permet buscar vídeos. Uff, com li costa. Però s’ha de fer, es repeteix. Llavors escriu les paraules fatídiques:

 





I plora. Per dintre, però plora.


 Dijous 26 d’abril de 2012.
L’home ja no està tant fotut. És més, la nit passada va ser maca. Encara recordava la flagel·lació que s’havia autoimposat el dia abans i el desenllaç fantàstic que s’havia produït després. Quan va arribar a la feina va seguir els mateixos passos que el dia anterior. Ah! però aquesta vegada, després d’encendre l’ordinador, obrir una finestra del navegador, escriure l’adreça universalment coneguda del http://www.youtube.com/ (amb les mans tremoloses d’emoció continguda), llavors escriu dintre del requadre que permet buscar vídeos les paraules màgiques:

 





I somriu. Avui és un dia de (mig) gaudi. Encara dol, però, l’eliminació del dimarts.

P.D.: L’home ha sentit que la décima no existeix, que són els pares...

dimecres, 25 d’abril del 2012

Collita de Sant Jordi’12.

Res, avui post curt. Només deixar la collita particular de llibres de casa aquest passat Sant Jordi.

dimarts, 24 d’abril del 2012

Icarta.

Estimat Iphone de la punyeta

No puc amagar que l’altre dia vaig dir-te més que paraules. De fet et vaig titllar de mentider i et vaig dir, en poques paraules, que l’havies cagat. Espero que no t’ho prenguessis massa a la valenta. Des d’ara mateix, presentar-te les meves més sinceres disculpes i dir-te que de moment no es tornarà a repetir. De fet, crec que hem mig fet les paus, no? Perquè d’ençà d’aquell dia t’he utilitzat dos o tres vegades per consultar el bloc i jugar a aquell joc d’avions al que tant estic enganxant i on exerceixo (amb més o menys sort) de controlador aeri. 

Et proposo de començar una bonica història d’amistat. És per això escric aquesta Icarta. Icarta? Ho entens? Iphone... Icarta... hehehehe Si es que sóc molt de la broma, jo. Ja veuràs quan mica en mica ens anem coneixent més i millor, com de bé t’ho passaràs. A que ara et començo a caure una mica millor? Doncs espero que sigui així, ja que ara haurem de passar moltes hores junts (tot el dia, diria jo). Sí, no em miris amb aquestes icones com a plats. La culpable és la meva mare que me n’ha regalat un per Sant Jordi. Ah! I amb caràtula del Barça, per acabar-ho de rematar. 

M’acomiado esperant que les rancúnies quedin oblidades i la nostra relació sigui d’allò més fluida i estigui basada en la mútua confiança. Ja saps, tu no m’enganyes amb les prediccions meteorològiques, fas sonar el despertador a l’hora que hagi de sonar, no et quedes sense bateria en aquells moments crucials, ... i prometo ser un bon amo. Paraula de Banyera! 


Sempre teu (espero) i sempre meu (espero), 
 Jordi Casanovas “El Banyeres”.

diumenge, 22 d’abril del 2012

Campiona!

Avui és un post dedicat, em permetreu la deferència. Dedicat a algú molt especial. Algú que m’estimo molt, com no. I és que avui ha estat un dia de superació personal. Un dia d’aquest en que ELLA ha demostrat que, malgrat el seu negativisme instal•lat (versió 32.0) dintre seu, una vegada més li ha servit de ben poc. Bé, m’atreviria a dir que de res. Perquè de vegades les coses no són tant de color negre com semblen. Amb esforç, dedicació i entrenament els reptes s’assoleixen. I avui ha estat el cas. Perquè avui, era el dia de la veritat. Perquè avui tot allò posat en pràctica des de fa un parell de mesos havia de sortir a la llum. Perquè avui era el dia D. Perquè avui era la prova de foc. Perquè avui era el DIA, amb paraules majúscules. I perquè avui, com jo ja portava dient-li durant aquest dos mesos durs d’esforç, ho aconseguiria. I així ha estat. Ha aconseguit acabar la seva primera cursa de 10 km! La cursa dels bombers.

F E L I C I T A T S    C A M P I O N A ! ! ! !

dijous, 19 d’abril del 2012

L’has ben cagada!

Ei tu! Sí, sí, tu! T’has equivocat!! Ja! L’has ben cagada! Hahahahaha. Mira com ric, amb la boca ben oberta i tirant el cap endarrere (allò per fer notar que ric amb ganes). I m’hi recreo. I m’hi pixo (amb tots els respectes). I t’assenyalo amb el dit perquè la gent sàpiga qui ha estat el que l’ha espifiada. Perquè tu has vingut al món a fer-me la vida impossible. Tu, tu, i només tu, que vas de llest, que et passeges per la vida presumint de perfecció, que sempre ho encertes tot, que tot ho saps. Però no, ai las!, ahir no. Hahahahaha Mira com torno a riure, amb la boca ben oberta i tirant el cap endarrere (allò per tornar a fer notar que ric encara amb moltes més ganes que abans). Mira’m als ulls, t’estic parlant. No m’ignoris, arrogant, més que arrogant. Què, com et sents ara que no ets infal•lible? Hahahahaaha No, no, no ho ets pas, per més que t’ho pensis. Et fa ràbia eh! Doncs llavors com et penses que jo em sento, senyor perfecte? Ja t’ho deia jo que algun dia cauries. I per fi, hahahaha, aquest dia va arribar, per glòria meva. Ahir. Què deies? Que havia de ploure a Barcelona, oi? Per la tarda a les set, si no recordo malament. Doncs no! La vas cagar ben cagada! Ni una sola gota, màquina endimoniada.

Com a a tota resposta es va escoltar un so de rebuda d’un essaemesssa.

Iphone de la punyeta! Ni quan la cagues em deixes tranquil!

dimarts, 17 d’abril del 2012

El gronxador.

Una proposta de relats conjunts.

Hola! Em recordes? Sí, home, sí, fes memòria! Mira, ara em poso de costat. Què? Res? I d’esquenes? Iujuuuuuu!!!

(de fons) Fiuuuuu fiiiiuuuuu!!!

Gràcies! Tampoc? Ostres tu, quina poca memòria fotogràfica. A veure... i si et dic que abans era d’un altre color? No, ara no pensis amb el Michael Jackson i aquelles operacions per passar de black a white. A mi, amb una pinzell i una mica de pintura ja em pots canviar la cara. És cert, però, que ara no tinc cames, però abans en tenia quatre i tocava de peus a terra. Fa temps que me les van tallar i m’han deixat més penjat que un fuet, amb aquestes cadenes de ferro. Què, encara tampoc? Espero que amb aquetes pistes que et cito a continuació et vingui la inspiració:

- He sortit per la tele.

- Sóc el teu altre banc.

- El Matias s’assentava cada dia i xerrava durant pocs segons a la concurrència.

- Abans era de color taronja.

Què, encara no? I amb aquesta foto??

diumenge, 15 d’abril del 2012

Senzillesa esparverant i sabó.

Com a home que sóc, rau en mi una senzillesa tal que esparvera. És a dir, a mode d’exemple, per mi existeix el color verd, el color blau, el color negre, .... Per tant, en tant que senzillesa que esparvera, em nego a acceptar que existeixi el color verd turquesa, magenta, salmó, i ja, per acabar-ho de rematar colors com verd-groc. Coi, o és verd o és groc, no fotem!

El mateix em passa amb el sabó. Per mi, gràcies oh senzillesa esparverant!, existeix el sabó del cos i el sabó del cap. Ho sento sóc així! Pobra Alba, sempre intenta ensenyar-me que el sabó del cap es diu xampú i el sabó del cos es diu gel. O al revés, no ho sé! Per més que ho intento no puc. És superior a mi. Impossible recordar-ho/memoritzar-ho.

Homes del món catosfèric (i d’altres galaxies), a que també us passa això? (sisplau, no em deixeu tirat i digueu que sí, que entre els homes ens hem de donar suport i a més a més, els que ho feu entrareu en un sorteig d’un cap de setmana amb la Carmen de Mairena) .

I ara em fastigueja perquè, com sempre, he acabar donant la raó a les dones, sàvies per naturalesa. Bé, és igual, ho he de fer. L’altre dia vaig anar a participar a una cursa amb els amics de sempre. Desconeixia que a l’arribada et podies dutxar. Com que vam quedar-nos a dormir a un hotel a la vora del lloc de sortida vaig arrambar amb els sobrets de sabó gentilesa de l’establiment. I us preguntareu? I la tovallola, què? També la va agafar de l’hotel? No! Com a home preparat que sóc i gràcies a que vam pujar amb el meu cotxe, sempre en porto una (no em pregunteu perquè) al maleter. Seguim. Quan va acabar la cursa, jo feliç i content per poder-me dutxar (és mitja vida), em despullo del tot al vestidor, entro a aquella mena d’habitació amb dutxes de presó (és a dir, dutxes a banda i banda de la paret sense separació ni històries, estil loft) més content que un gínjol perquè entre les meves mans tenia el meu petit tresor: els dos sobres de sabó que havia agafat de l’hotel. Doncs bé, una vegada que m’he ruixat ben ruixat d’aigua, agafo els sabons i... tatxan! en un d’ells escrit hi figura la paraula gel i a l’altre el mot xampú. Merda!, penso, i ara què? Bonica estampa, no? (no cal que us la imagineu, sisplau) servidor en pilota picada i sense saber quin sobre va al cap i quin sobre va al cos. Doncs, com que un és home i no s’avergonyeix, i pensant que què carai! que la resta que s’estaven dutxant també eren homes i no ho deurien saber, vaig decidir preguntar-ho en veu alt: Perdoneu, jo ja ho sé, però és per assegurar-me que vosaltres també ho sabeu: algú sap si el gel és pel cap o pel cos? (home espavilat que sóc, perquè amb una pregunta matava dos ocells d’un tret, ja que per eliminació sabria on havia d’aplicar l’altre sobre). La sorpresa va ser meva quan un em va respondre: el gel al cap. O va ser al revés, ara no me’n recordo perquè encara no he aconseguit retenir-ho al cervell, com ja us he explicat abans. Ostres tu, un home digne d’estudi!, vaig pensar (encara en pilotes, és clar). Li vaig donar les gràcies amb la veu molt d’home i vaig seguir amb la feina, que evidentment va ser intentar obrir els maleïts sobres sense prendre gaire mal... i intentar memoritzar novament l’àmbit d’aplicació del gel i del xampú.

divendres, 13 d’abril del 2012

Qui no té memòria...

Tot va començar aquí. Bé, qui diu aquí diu el post anterior. Servidor de vostès, en un moment de lluïdesa i on l’enginy i bon saber fluïa a dojo de neurona a neurona i tiro perquè em toca, va fer un, permeteu-me la medalla, més que meritori article on, rima en mà, vaig compondre una oda, o millor dit, vaig compondre’m una oda (reflexiu) perquè vaig ser capaç de menjar paella per dinar durant cinc dies seguits. No sé, modèstia a part, si és record Guiness, tampoc m’interessa. Bé, no és que no m’interessi, perquè si donessin diners o alguna mena de retribució en espècies m’interessaria i molt, ja us ho puc assegurar. Al que anàvem que era...

(torno a llegir el post des del començament per saber de què estava parlant)

... que era que vaig escriure una oda rima ABAB (que, casualitats de la vida si fos ABBA seria el nom d’un grup de música) i que si el meu professor de [modo castellano on]literatura castellana[modo castellano off] de vuitè d’EGB, franquista fins la medul·la, sabés que als meus trenta-quatre anys i mig he recuperat les seves lliçons i no només això, sinó que també les he utilitzades per saber quin coi de rima tenia un vers que he escrit, servidor de vostès, de ben segur em trauria tots els negatius que em va posar ([modo castellano on]punto rojo[modo castellano off], que deia ell) per algun comportament que per ell (i les seves orelles enormes) era més que dubtós i que entorpia el bon funcionament de la classe. Al que anàvem que era...

(torno a llegir el post des del començament per saber de què estava parlant)

.... que era que vaig escriure una oda. Doncs resulta que aquesta oda als cinc dies consecutius d’ingesta de paella de mar i muntanya els quatre primers dies (filla de la mateixa cocció) i marinera amb carxofes el darrer (per tranquil·litat de l'MBosch), meeeeec!! era, segons va avançar en primícia el XeXu repetició de post. No pot ésser! Però si jo recordo haver celebrat tres vegades la castanyada, però això de la paella... I al dotzè dia ressuscità comentari confirmà l’Assumpta la magnitud de la tragèdia dient això és cert. I jo, que la veritat, ni me’n recordava el més mínim del meu autoplagi, lluny de penedir-me, vaig posar-me dempeus i vaig aplaudir amb devoció beata a l’Assumpta i, per extensió, al treure la careta XeXu. Déu meu senyor misericordiós! Quina memòria! Aquest parell quan repartien cervell, neurones i per extensió (novament) memòria, es van posar quatre o cinc vegades a la cua. És clar, com és gratis... Cues de pansa, deia El porquet. Què? És que no sé si m’agradaran. És que es veu que van bé per la memòria. I macarrons?, preguntava la Clidice, volen reblar el clau. Ostres, macarrons... Per la memòria van bé? Jo és que me’ls menjo blancs i amb formatge. I de vegades... Al congelador!, bramava el joan gasull. No, sisplau, tingueu pietat que fa fred! Arròs covat, arròs covat! assegurava l'Alba passant de puntetes. I al lavabo ja vas bé després de tant d’arròs?, deixava anar la Yáiza com qui no vol la cosa. Miri, senyoreta, al lavabo sempre he anat bé. De fet, però, com que no tinc memòria no sóc capaç de recordar quina va ser la darrera vegada (XeXuuuuu, Assumptaaaaa, alguna pista?? Ho sabeu vosaltres???), però només diré que tinc una oferta dels d’Activia de Danone per fer el proper anunci. Pobre Coronado, sense feina! Al que anàvem que era...

(torno a llegir el post des del començament per saber de què estava parlant)

... que era que vaig acabar pensant gràcies a la Levanah de buscar un soci capitalista per muntar una plana web d’intercanvi de carmanyoles els dies laborables. Canvio arròs versió mar i muntanya per estofat de vedella. O canvio bledes amb patates per còctel de gambes. I el joan va comentar-me no-sé-què-de-la-banyera-plena-d’arròs i jo vaig arrencar a córrer per assegurar-me que no era així, perquè com fos així, d’aquesta manera, vull dir, em veia menjant arròs per dinar in secula seculorum. Al que anàvem que era...

(torno a llegir el post des del començament per saber de què estava parlant)

... que després d’aquest pandemònium de comentaris amunt i avall vaig acabar pensant que qui no té memòria... ha de tenir seguidors de bloc.

dijous, 12 d’abril del 2012

El cas curiós de l’home que va menjar paella durant cinc dies seguits.

Com que avui em sentia inspirat, he decidit fer-ho en forma de poesia. O potser oda, que és així com més important. Oda a l’home que va menjar paella per dinar durant cinc dies seguits. Esteu esparverats, oi? Doncs espereu a llegir la descomposició. Apa doncs, agafeu-vos fort que això comença:

Un total de cinc ingestes,
en dies consecutius,
no degut a certes festes,
ni amb marcats objectius.

Per dinar toca paella,
el diumenge, tu diràs!
I el dilluns per ser trapella,
com n’hi ha, en menjaràs.

El dimarts i el dimecres,
en el tuper encabit,
en toca unes quantes acres
d’arròs una mica pansit.

I dijous, vés que us pensàveu,
que no provaria gra?,
per gentilesa del pare,
també n’haurà d’endrapar.

I aquesta història increïble,
basada en un fet real,
la Banyera en versió imprimible
us la brinda de regal.

NOTA: No cal dir que està basat en un fet real, oi?

PROPOSTA: Què, ningú més s'anima a fer-ho al seu bloc? Va home va!! Si ho he fet jo no deu ser pas tant difícil!

dimarts, 10 d’abril del 2012

Recitant de memòria.

Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot…

Abans, però, de tot això, jo anava caminant/llegint tranquil•lament per la Diagonal. En terreny perillós, ho sé, però quan puc travessar, travesso i ja encaro per la vorera correcte que m’ha de portar directament a casa. Sé que és terreny perillós, però és que quan has de fer una cosa, quan abans la facis, millor. Per tant, travesso. Així doncs en terreny perillós, en vorera enemiga, caminant/llegint, alço la vista del llibre i els veig allà. Ja us ho deia, terreny perillós. Llavors començo:

Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot…

Em vaig apropant, a poc a poc, recitant de memòria:

Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot…

De sobte la noia (perquè sempre és la noia qui es dirigeix al noi i el noi qui es dirigeix a la noia), veu la víctima (o sigui jo). Talment un depredador no em treu l’ull de sobre i comença a dibuixar un somriure. I jo, som-hi:

Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot…

Això sí, sense aguantar-li la mirada, perquè llavors és pitjor. Passejo la vista per les pàgines de l’apassionant “Jo confesso”, fent-me el despistat.

Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot…

Llavors, perquè jo la miro de reüll, ella dibuixa el millor dels seus somriures (suposo) i alça la mà dreta fent aquell gent amb el dits que vol dir “un moment” i llavors...

Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot…

Sí, llavors, em diu en paraules el que m’havia dit amb mímica: “¿Tienes un momento?”.

Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot…

Amb la qual cosa jo li deixo anar: “Tinc la targeta Citibank, sóc de Cáritas, soci del RACC i tot el que em vulguis vendre”. I fujo cames ajudeu-me!

I el pitjor és que passat el Corte Inglés de Diagonal, encara m’esperava una altra emboscada amb una altre noia que, començant a esbossar el millor del seus somriures (suposo), em feia tornar a recitar de memòria:

Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot…

Coi, però és que em paren cada dia! A una alçada i a l’altra!

I ara ve el joc: de quina d’aquestes empreses/associacions no hi participo?

divendres, 6 d’abril del 2012

Pom porrom Titiriiiii.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Titiriiiiiiiiii Titiriiiiiiiiii Ti Ti (Henry) (aquesta conya és meva)

Encaputxats, redoblament de timbals, so d’una trompeta afinada que, de tant en tant, pobre trompetista, fa figa quan la fa sonar. Un Jesucrist carregant una creu. Cau. Es torna a aixecar. Torna a caure. Es torna a aixecar. Una dona plorant darrere seu. Una corona d’espines? Sí, sí, ho sembla.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Titiriiiiiiiiii Titiriiiiiiiiii Ti Ti

Oh, què es veu allà al final. Una banyera amb rodes? Sí, sí que ho sembla. Espera que s’acosti més, que encara està lluny

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

I ara? La veus? Espera t’he dit!

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Titiriiiiiiiiii Titiriiiiiiiiii Ti Ti

Sí, sí que ho és, sí. I dintre hi va algú, no? Sí, sí, però...

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

... si és el Banyeres, el del bloc.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Titiriiiiiiiiii Titiriiiiiiiiii Ti Ti

Què us penseu, que també estic de setmana santa jo!

NOTA: La fotografia és de la processó d'Esterri d'Àneu

dimecres, 4 d’abril del 2012

La dona no només porta els pantalons a casa.

Sí, companys, camarades, homes d’arreu del món. D’aquí i d’allà. D’allà i d’aquí. Mascles entre els mascles. De pèl en pit. Aquells que mai menjaríeu iogurt amb cereals perquè, no, amics, els homes de tota la vida mai mengen iogurt amb cereals (m’incloc). Al que anava: no, no us enganyeu. No sou vosaltres els que maneu a casa. Són simples il·lusions òptiques. Elles us ho fan creure. S’ho fan venir bé perquè vosaltres penseu que sou els que porteu els pantalons a casa. Però, ai las!, ans al contrari. Elles governen el timó de les vostres vides amb mà ferma i decidida. Us fan anar per on elles volen, amb subtilesa i mestria. Desenganyeu-vos i obriu bé els ulls!


Si a tot l’infern detallat anteriorment li afegiu que a casa vostra entra una televisió nova i un mòbil, esteu morts. Més que morts, homes mascles! Bé, si més no m’ha passat a mi. La dona que té un mòbil a les mans, concretament un Iphone, té el poder absolut. “El puto amo”, que deia el Pep. Maleeixo el dia en què vaig contribuir/col·laborar/lluitar/deixar-m’hi l’ànima perquè aquesta andròmina carregada pel dimoni (i l’Steve Jobs)anés a parar als dominis de l’Alba.

I vosaltres us preguntareu: què pot tenir a veure això amb el poder dintre d’una casa o amb portar els pantalons? Anem a pams, que la història és llarga i enrevessada. Veureu: fa pocs dies que ens hem comprat un televisor nou, d’aquest de pantalla plana de leds de quaranta polzades i no sé quantes històries més. És connecta a internet mitjançant wifi, té 3D,... Ostres tu, quin canvi! Sempre he dit que m’agraden amb corbes i amb cul (com la que teníem), però és que aquestes noves totalment planes són una autèntica passada. Al que anava: doncs resulta que aquest televisor porta un comandament a distància, com totes. Fins aquí tot normal. Ara, el que no sabeu vosaltres és que hi ha una aplicació per l’Iphone que et permet que el mòbil funcioni com a comandament. Sí, sí, heu llegit bé. És a dir, que pots canviar de canal, pujar i baixar el volum, apagar-la, etc, etc des del telèfon. Ara m’enteneu, no? Estic mort. Una de les poques coses per les que podia lluitar, que era el poder de la televisió (per molt que la vegi poc), ja no està ni a http://www.blogger.com/img/blank.gifles meves mans. Ella té també el poder del comandament! Estic perdut! No sé què fer! Com que ja me la vaig tallar l’altre dia, ara ja no sé quin és el següent pas...

Signat: Un home desesperat.

Tot seguit, minuts musicals i de relax a la Banyera:



Hom podrà observar que he creat una etiqueta nova denominada homes/dones. Això vol dir que segurament n’hi haurà més, i molt aviat.

dilluns, 2 d’abril del 2012

Els (36) 5 sentits.

Diuen que hom posseeix cinc sentits. Ni quatre ni sis. Cinc. Doncs quan avui l ‘he tingut entre les mans he decidit aplicar-los al cent per cent. No en va, tenia unes ganes enormes de veure’l, tocar-lo, olorar-lo, tastar-lo i escoltar-lo. Així doncs, aquí va la meva valoració cincsentitiana (paraula nova que m’acabo d’inventar):

Vista. Fantàstica. El color groc de la lluna és cridaner i el dibuix molt encertat. L’escala li dona una profunditat excepcional i la lluna, ah!, que dir de la lluna. És d’aquelles rodones que un somia poder despenjar del cel per apropar-la a la persona que estima.

Tacte. Ai, no puc parar de tocar-lo. El tinc aquí a la vora, assentat al sofà amb mi. No me’n separo ni un moment i, cada miqueta de res, llisco les mans per sobre l’entapissat i el torno a tocar.

Olfacte. Bé, olora molt bé. A nou. Sabeu com quan un es compra un cotxe que fa aquella olor a... nou. Doncs això!

Gust. He comés la imprudència de passar la llengua per les pàgines i fer-m’hi un tall. Estic bé, no patiu, però és que... quina culpa tinc jo si el gust forma part dels cinc sentits?

Oïda. De moment no diu res. L’he estat escoltant durant una bona estona, però està mut. Ara, quan l’obri, segur que començaré a escoltar un munt d’històries increïbles fetes, trenades i pensades des del fons del cor i que em faran passar una estona màgica.

Que de què parlo? Encara voleu més pistes? Va, home, va...

diumenge, 1 d’abril del 2012

Me la tallo!

Ho tinc decidit. Després de donar-li voltes i més voltes, de rumiar-hi hores i hores, de pensar-m’ho ben pensat, he pres la decisió. Sí senyor, me la tallo! I no se’n parli més. Adéu virilitat! Adeú al símbol que em fa ser una mica més mascle. Em desprenc d’un dels objectes més valuosos del meu cos. I mira que lluir-la és un privilegi. Una credencial, que deia l’altre dia. Ara no us penseu que la vaig ensenyant tot el dia. No! El que passa que hi ha moments que se surt i... plas, l’he de tornar a amagar com qui no vol la cosa. Què voleu que us digui, no m’agrada presumir. No es que sigui molt llarga, sinó que se sobresurt. Tanmateix tampoc em molesta, la veritat, però és que ja ha complert amb el seu objectiu i ja no serveix per res. Està obsoleta, podríem dir. I quan una cosa està passada de moda el millor és no seguir-la emprant.

Així que no se’n parli més, amb els ulls plorosos i amb el mal que em fa al cor, ara mateix agafo les tisores i zas! Me la tallo!

Document gràfic: