“Jo confesso”, de Jaume Cabré.

Jo confesso que vaig estar a punt de pecar.

Jo confesso que vaig estar a punt de deixar de llegir-te a la pàgina quaranta.

Jo confesso que, fins aleshores, no em vas enganxar gens.

Jo confesso que, gràcies al Facebook, vaig continuar perquè va haver-hi persones que van animar-me.

Jo confesso que ha estat una de les millors decisions que he pres.

Jo confesso que, ostres tu!, com he xalat! Jo confesso que, renoi!, m’he vaig quedar-me atrapat.

Jo confesso que no volia que s’acabés mai. Jo confesso que al concloure la darrera pàgina vaig dibuixar un somriure trist.

Jo confesso que he llegit una obra d’art.

Jo confesso que “Jo confesso” és imprescindible.

Dos llibres.

Feia dies que l’etiqueta els bons llibres, passa’ls estava a l’oblit. Feia dies que no recomanava cap llibre dels que m’havia llegit. N’he llegit un munt, sí, però els dos últims que he devorat m’han agradat molt. Són diferents. Un parla d’advocats i l’altre parla de la fi del món. Un és del John Grishman i l’altre és del Patrick Graham. Un parla d’un xantatge a un jove que acaba de treure’s el títol d’advocat a través d’un secret que per ell estava oblidat i l’altre parla d’una nena d’onze anys que es diu Holly i que és l’única esperança perquè el 99,8% de la humanitat no s’extingeixi. Un llibre es diu “La trampa” i l’altre llibre es diu “La hija del Apocalipsis”. Diferents, sí, però igual de bons i molt recomanables.

Del Grisham m’ha agradat el tornar a gaudir d’ell. Els darrers llibres que havia tret no m’havien acabat d’entusiasmar. Sóc un Grishammaníac, ho confesso. I ara tornar a poder llegir un llibre amb el seu estil de sempre i tornar a gaudir-lo m’ha fet tornar a recuperar la fe en ell. Ha escrit molts llibres i gairebé tots bons, però crec que aquest es pot considerar brillant.

De la novel·la de Patrick Graham m’ha sorprès el ritme trepidant que té, sobretot al final, que m’ha tingut molt enganxat. És d’aquests típics llibres que al començament vas una mica perdut però que mica en mica vas unint peces i tot acaba encaixant.

Si voleu passar una bona estona, ja sabeu... Ara, si no us agraden la Banyera no es fa responsable dels gustos dels seus lectors... hahahahaha

Milenim (i III).

Acabada! La trilogia, vull dir. Bé, bé, m’ha agradat molt! He passat unes molt bones estones davant dels tres llibres i paga la pena llegir-los. Bona trama (sí, de vegades coses una mica irreals, us ho accepto, però estem parlant de novel·la i de ficció, no?), acció a dojo, bons molt bons i dolents molt dolents, en Michael Blomquist anant al llit amb tota dona que es mou i apareix al llibre, la Salander hackejant els ordinador de mig món (em sembla que m’ha punxat el meu de casa i tot), ... I ara que he acabat de llegir-los, crec que els trobaré a faltar! Sempre quedaran les pel·lícules, però, que segurament, com gairebé sempre sol passar, no arriben ni a la sola de la sabata al llibre. Però bé, ens arriscarem. Tot sigui per la coca-cola i el pot gegant de crispetes!

Però m’ha quedat un dubte: algú sap el per què del títol del tercer llibre? Perquè ni és reina, ni té palau, ni hi ha corrent d’aire... El títol dels altres dos quadrava, però aquest m’ha deixat amb aquesta petita qüestió existencial.

“El último Don”.

Només una paraula per definir-lo: genial! Crec que ho deixaria aquí. Per què revelar més coses i no mantenir el misteri? Només sabent-ne l’autor, Mario Puzo, el tema no podria ser altre que la màfia. La mítica màfia italiana, aquesta vegada instal·lada a EEUU. Però no per això deixa de ser menys màfia. L’aparició de personatges, la història que munta amb i entre ells, les caracteritzacions, els flashbacks, tot, absolutament tot tant ben entrellaçat converteix aquesta novel·la en una gran, molt gran novel·la.

D’aquest autor m’he llegir “El Padrino” i “Ormetà”, genials totes dues. Del mateix estil i amb finals totalment increïbles. Vaig acabar amb les mateixes sensacions després de llegir la darrera pàgina. Aquest home en sap molt d’escriure!

"El cocinero del Dux".

Ja feia dies que no recomanava cap llibre. No és que no me n’agradés cap dels que he llegit, al contrari. Si un llibre et fa passar una bona estona quan el tens entre les mans i el llegeixes, per mi esdevé automàticament un bon llibre. Però aquesta darrera novel·la que m’he llegit, ha tingut quelcom d’especial. No sé si és perquè la trama transcorre pels carrers de Venècia; per l’època, finals del segle XV; perquè el protagonista és un noiet de catorze anys, aprenent del chef de la cuina del Duc de Venècia; per la trama i les intrigues inspirades a la cort i pels més poderosos de la ciutat; o per totes aquestes coses barrejades i alguna més que de ben segur me’n deixo, però en un obrir i tancar d’ulls vaig començar a llegir la primera pàgina i vaig tancar la darrera sense gairebé adonar-me’n.

En definitiva, un llibre del tot recomanable si voleu passar una bona estona.

"La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina"

Si la primera entrega ja em va agradar, la segona ha saciat totes les expectatives. Els mateixos protagonistes de la primera entrega barrejats amb una trama on el tràfic de dones és a primera línia, però aquesta vegada intentant trobar un home del que se’n sap el nom però que ningú sap qui és realment. I els qui ho saben, per por, no en volen dir res. El llibre és més llarg, però crec que me l’he llegit més ràpid que el primer. Em venen al cap paraules com trepidant, sorprenent, impactant, ... Uff! És que m’ha agradat molt!

Però quin final! El llibre s’acaba i el primer que penses és: en vull més! No es pot acabar així. Falten fulls? Vaig a comprar la tercera entrega! I vas a qualsevol llibreria i et diuen que fins el dia divuit d’aquest mes de juny no surt. Així que, arribat el dijous, preparats, llestos i ja! Tothom a fer-se amb el tercer llibre de la trilogia. Serà pitjor que les rebaixes! Que tremoli El Corte Inglès, l’FNAC i les llibreries de barri. Això pot ser pitjor que la sortida al mercat de la Play Station 3.

De totes les frases que he llegit al llibre, me’n quedo amb una, que me la vaig llegir quatre o cinc vegades: “La Lisbeth Salander era la dona que no estimava els homes que no estimaven les dones.”. Genial! I realment, és veritat! Si us heu llegit el llibre, ja sabreu de què va...

“Els homes que no estimaven les dones”.

Gran llibre! La crítica, la gent, els diaris, l’Alba, la Gemma, la meva companya de feina, ... en definitiva, tothom, tots tenen raó. Agafava aquest llibre amb recel, amb prudència, amb molta cura. Havia sortit escarmentat d’ “El codi Da Vinci” (ha plogut molt des d’aleshores, ja ho sé), que també tothom parlava meravelles i deien que era tant bona i finalment a mi no em va semblar per tant. Però amb aquesta novel·la d’Stieg Larsson, no cal escatimar elogis. Intriga, emoció, sorpreses, estafes econòmiques, desaparicions, investigació, hackers, diners, ... tot una mescla explosiva que ha donat vida a aquest trepidant llibre. Paga molt la pena submergir-se en les seves pàgines per passar una molt bona estona i patir amb en Mikel Blomkvist, el principal protagonista.

I ara ja estic frisós per agafar el segon d’aquest trilogia. Però abans, una petita pausa, per no morir d’èxit. Paul Auster en té la culpa, i “El libro de las ilusiones” és el pecat. Després d’aquest, em poso amb l’altre!

“Assaig sobre la ceguesa” i “La tienda de los suicidas”.

El primer llibre, “Assaig sobre la ceguesa” està escrit per José Saramago. Explica un món hipotètic on tothom es queda cec, menys una dona que està condemnada a veure com s’ho fan els altres per poder subsistir sense veure-hi. És una novel·la dura, escrita d’una manera bastant peculiar: grans paràgrafs sense gairebé punts i a parts on les converses (que n’hi ha moltes) entre els protagonistes hi estan incloses (no utilitza els típics guions per separar les frases que diu cadascú).

Se n’ha fet una pel·lícula que s’ha estrenat recentment i que porta per títol “A ciegas”. El següent pas, és veure-la. M’agrada fer-ho quan em llegeixo un llibre i aquest ha estat portat a la gran pantalla. Sempre m’emporto desil·lusions, però bé, com és una tradició no la vull perdre. Me’n faig creus de com haurà muntat segons quina escena el director.

El tema de la ceguesa, de què passaria si per una casualitat de les casualitats em quedés cec, em porta de corcoll. Sempre he pensat que, per molt dur que sigui, em puc quedar sense una cama, sense un braç, en cadira de rodes, però cec, no m’agradaria mai a la vida. Considero que la vista és un dels tresors més valuosos que tenim, i sense vista, pràcticament no hi ha vida. Hi ha una frase al llibre que més o menys diu això, que estar cec és estar mort (me l’hagués pogut apuntar!). Estar en un món on no pots veure el que t’envolta, els colors, les coses, les persones, ... se’m fa molt difícil de poder imaginar.

Però no tot han estat tristeses en els darrers llibres que he llegit. L’altre que cito al títol, “La tienda de los suicidas”, és una novel·la molt divertida escrita per Jean Teulé i que va anar a parar a les meves mans gràcies a dues companyes de feina que no paren últimament de subministrar-me llibres (amb la suposada acumulació dia rere dia dels que tinc a casa). L’argument és molt original: una família que generació rere generació regenta una botiga que ven productes per suïcidar-se (cordes per penjar-se, verins, armes, ...) fins que el seu tercer fill mostra signes evidents d’encomanar alegria a tort i a dret. Molt divertit, molt ràpid de llegir (jo vaig fer-ho en una tarda) i molt recomanable per passar una bona estona.

“L’apel•lació”.

Darrer llibre del vanagloriat John Grisham, creador de best-sellers per excel·lència i subministrador de guions per Hollywood en més d’un dels seus llibres. Val a dir, però, que tots els llibres que han dut al cinema, ho han fet amb poca gràcia i amb més pena que glòria, segons la meva opinió, és clar.

No us amagaré, tampoc, que aquest autor és la nineta dels meus ulls. M’he llegit tots els seus llibres. M’enganxen. De totes maneres, com els primers, cap. Imagino que la novetat fa molt. Si m’hagués de quedar amb dos llibres d’ell, escolliria “Cámara de gas” i “Tiempo de matar”. Genials. De veritat, si teniu oportunitat, no dubteu en capbussar-vos dintre. Serà llavors quan m’agraireu que us els hagi recomanat (modèstia d’un servidor a part...).

Però anem al llibre. Grisham ens descriu un cas contra una multinacional química que contamina permanentment les aigües d’un riu, produint entre els vilatans que viuen al poble més proper càncers al vint-i-cinc per cent de la població. A partir d’aquí, guanya la noia demandant i s’inicia un procés d’apel·lació per part de l ‘empresa demandada. La trama es complica i interessos polítics i càrrecs públics s’hi veuen barrejats.

No és un gran best-seller, però és del tot recomanable. De lectura ràpida i agradable, i final que no deixarà indiferent a ningú. Bona lectura!

“Un home a les fosques”.

Gran llibre del gran Paul Auster. D’aquells que te’l llegiries tot d’una tirada (jo vaig trigar dos dies i perquè havia de dormir), perquè relativament és curt i perquè des de la primera paraula (estic) fins la darrera (avança.) ja enganxa. No sé pas que té aquest autor que de moment, els tres llibre que m’he llegit, m’han encantat. Escriu d’una manera molt planera, però la trama de les històries és molt original. Aquesta vegada ens sorprèn amb una novel·la que transcorre en una sola nit, on un home estirat al llit que li costa molt dormir a conseqüència de la mort de la dona i les desgràcies de la seva filla i la seva neta, s’inventa històries per no pensar-hi.

Tinc un amic que quan parlem d’en Paul Auster diu que sempre escriu igual i remata la frase amb un “si agafes un llibre d’aquest autor sense saber-ho i comences a llegir-lo, saps a ulls clucs que és d’ell”. Pot ser, no dic que no. Té una manera peculiar d’escriure. Però endavant, a mi m’agrada molt!

“La llarga caminada”

Quan vaig llegir el post que parlava d’aquest llibre al blog de l’Alex, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig agafar-lo a la biblioteca. L’he devorat en pocs dies. És fàcil de llegir, no us enganyaré. L’autor polonès, Slavomir Rawicz, ens relata en primera persona com va ser condemnat pels russos a vint-i-cinc anys de treballa forçats a Sibèria i la seva posterior fugida juntament amb sis homes més del camp de treball cap a la llibertat. És un llibre colpidor, cruel, dur, però no pel llenguatge ni per les descripcions que fa, sinó per tot el que explica que van arribar a passar aquest grup de presoners que van arribar fins a l’Índia caminant més de 7.000 quilòmetres en gairebé nou mesos. Tota una proesa a l’abast de molt pocs. Van passar gana, fred, penúries i alguna que altre alegria d’aquelles que només dones importància quan no tens absolutament res de res. Només les teves cames per caminar, el teu cap per tirar endavant i el suport dels companys que estan al teu costat.

A mi que m’agrada fer aquest tipus de travesses (no tant llargues, evidentment), considero tota una heroïcitat el que van arribar a fer. Per treure’s el barret set mil vegades, tantes com quilòmetres van recórrer.

“Kafka en la orilla”.

O “Kafka a la platja”, en català. És el darrer llibre que m’he llegit. Escrit per Hakuri Murakami, el definiria amb la següent frase: estrany però genial. L’autor ens narra dues històries en paral·lel: la d’un nen anomenat Kafka Tamura de quinze anys abandonat per la seva mare quan en tenia quatre i que s’escapa de casa del seu pare, i la d’un avi anomenat Nakata que té la capacitat excepcional de poder parlar amb els gats i que té una missió que complir. El personatge de l’avi està molt ben caracteritzat i us puc assegurar que a mesura que et vas endinsant en la seva història i el vas coneixent més li acabes agafant molta estimació, per la manera com parla i com actua.

No us podeu arribar a imaginar el que va costar-me poder-lo agafar de la biblioteca Sempre que me’l volia llegir, sempre estava agafat. L’altre dia, casualitat de les casualitats, buscant llibres per la biblioteca, vaig passar per davant del carro on estan els llibres per col·locar a les prestatges, el vaig veure allà i vaig pensar: “Per mi, encara que sigui en castellà”. El volia llegir en català, però com que em va costar tant trobar-lo, vaig pensar que era un fet superflu. I ara, després de llegir-lo, entenc el perquè em va costant tant poder fer-me amb ell.

“Un món sense fi”.

O un llibre sense fi, també es podria titular. Perquè és llarg i sembla que no s’acabi mai (i amb això no estic dient que sigui avorrit). El pla per aquestes vacances, com que no tenia res a fer, era clar: començar i acabar la segona part d’ “Els pilars de la terra”, d’en Ken Follett. I ja ho he fet. Les 1.259 pàgines que integren el llibre (amb agraïments inclosos), me les he fos en nou dies. Tot una fita! He passat matins sencers llegint, mitges tardes, nits... I ahir, vaig finalment enllestir les darreres seixanta pàgines que em quedaven.

És un llibre distret, amè, enrevessat (per com l’escriptor entrellaça les històries de tots els personatges que hi apareixen). Hi ha molts bons, bons, dolents i molt dolents, i la història es situa on acaba la primera part: a la catedral de Kingsbridge. Tot una gran novel·la (digne de ser portada a la gran pantalla o emetre’s en capítols com “El cor de la ciutat” per amenitzar les sobretaules de dilluns a divendres). En fi, un llibre del tot recomanable... si teniu temps i us atreviu a enfrontar-vos a un dels llibres més gruixuts que m’he llegit (descomptant “El senyor dels anells”). Ara, quan comenceu a llegir, no el podreu deixar...

“La ladrona de libros”.

Quin llibre!! Fantàstic! Formidable!! Magnífic!! D’aquells que et deixen empremta. D’aquells que t’agradaria que no s’acabessin mai, d’aquells que devores i devores pàgines i et sap greu quan l’has de deixar perquè ha arribat l’hora de fer qualsevol altre cosa que no sigui llegir-lo. Realment m’ha sorprès molt. Tenia moltes ganes de llegir-lo i quan va arribar a les meves mans, m’hi vaig posar a l’instant i no m’ha defraudat per res. Val a dir, però, que el llegia a ulls clucs: no m’havia llegit a la contraportada el resum ni havia sentit comentaris de ningú. Només em va atraure el títol del llibre. I la veritat és que no m’ha decebut gens. És per això que no penso fer-vos cap mena de comentari sobre l’argument. Només dono la meva sincera opinió, perquè sóc dels que pensa que, com el català, els llibres correctes (o molt, com en aquest cas), passa’ls...

“Amb X de Xino”.

És el darrer llibre que m’he llegit i m’ha agradat força. Són un conjunt de tres històries policíaques ubicades a la postguerra espanyola i ambientades al barri Xino de Barcelona, on va néixer l’autor, en Sebastià Sorribas el 1928. El fil conductor de la novel·la és en Gregori Merlo, comissari del carrer Nou del barri Xino que ajudat per en Pablo, un agent que treballa amb ell i per en Joan Mur, un cinèfil que prepara molt bons cafès, serà l’encarregat de resoldre els tres assassinats. L’autor ens transporta a la Barcelona de l’època, amb tots els seus locals, carrers, personatges i problemes típics.

És l’únic llibre escrit per ell adreçat al públic adult. De ben segur que de petits us haureu llegit el seu llibre més popular: “El Zoo d’en Pitus”.

"Heretaràs la Rambla"

Gran llibre i, sobretot, un argument molt original. I per què no dir-ho, la història transcorre pel barri Gòtic de Barcelona, cosa que encara enganxa més ja que ho tenim a tocar, amb les seves gents, els seus carrers, els ambient, els seus problemes i amb el fil conductor d’un avi rondinaire, racista i malcarat que ha passat tota la vida entre els seus carrers i ara vol que el seu net hereti tot això en forma d’un regal molt especial pels seus deu anys. Ple de personatges carismàtics i curiosos, de ben segur que si el comenceu a llegir no el podreu deixar, que és el que m’ha succeït a mi. En un parell de dies l’he acabat i em sembla que el proper llibre que llegeixi després del que he començat serà algun altre d’Alfred Bosch. Potser “Les set aromes del món” si està a la biblioteca? M’ha sorprès molt la seva manera de redactar i lo ben treballats que estaven els personatges. I he rigut molt i m’ho he passat molt bé llegint-lo. Si decidiu fer-ho, de ben segur que no us en penedireu.

"El afgano"

Després d’uns quants llibres fallits en que la lectura era pesada, distreta però sense arribar a emocionar-me, àgil o tediosa (recordo que amb “Vida i destí” quan ja anava per la meitat del llibre, per la pàgina cinc cents i poc, vaig quedar salvat per la campana quan vaig anar a renovar-lo i hi havia algú que m’havia fet el favor de reservar-lo i el vaig tornar sense haver-lo acabat, per sort meva), ha caigut a les meves mans un llibre que a la fi m’ha fet gaudir de valent. I no podia ser un altre que el mestre Forsyth, que m’ha vingut a rescatar de les tenebres i m’ha guiat per un camí ple de llum. Com m’ha agradat aquest llibre, com m’ha enganxat, com he devorat les pàgines, com he passat hores llargues sense aixecar el cap d’entre les seves fulles, ... Resumint, que en poc més de quatre dies ja el tancava definitivament. Havia arribat al final de la història, per mala sort meva.

He llegit gairebé tots els llibres d’en Frederick Forsyth i no m’he emportat cap decepció. Tots són molt bons. Per qui li agradi la temàtica sobre la que escriu, és clar. A mi com que sí que m’atrau, doncs passa el que passa. Molt bona trama, personatges a dojo (en aquest no, tot s’ha de dir) i espies, terroristes i agents secrets que van i venen, son el còctel explosiu que sol barrejar aquest escriptor a les seves novel·les.

A “El afgano”, barreja Talibans, l’Afganistan, Al-Qaida, Bin Laden, els americans, els anglesos, el corà, i moltes més coses que fan la delícia dels seus incondicionals. Un llibre del tot recomanable.

"La granja"

Sóc incapaç de descriure les sensacions que he tingut llegint aquest llibre. Vagi per davant que és l’únic que em faltava per llegir de John Grisham, el meu escriptor predilecte. L’havia anat arraconant perquè tocava un tema totalment diferent del que està acostumat a escriure. Ell sempre ens ha parlat d’advocats, judicis, fiscals, bufets i sales de justícia, però aquesta vegada ha deixat de banda tot això i ha portat la seva trama al món rural relatant-nos com és la recol·lecció del cotó a Arkansas i tot els problemes que els succeeixen a la família propietària del camp i als treballadors que contracte perquè els ajudin.

El relat el posa en boca d’un nen de set anys (que de ben segur és ell de petit) i que ens va explicant què és el que passa, com ho viu ell i els que l’envolten i com és la vida rural americana dels anys cinquanta. El final, ja us dic que és de llagrimeta, que no se m’ha caigut de miracle, però que m’ha deixat compungit quan he passat la darrera pàgina. M’ha tingut totalment enganxat des de la primera pàgina!!

Fins ara, com a llibres que realment m’han agradat d’en Grisham hi figuraven “Tiempo de matar” i “Cámara de gas”, que us els recomano de totes totes. Ara ja en puc afegir-ne un altre a la llista.

"El niño con el pijama de rayas".

Aquest és l’últim llibre que he llegit. Us diré el mateix que va dir-me la persona que me’l va deixar: “quan l’agafis i comencis a llegir-lo, no el podràs deixar. De totes maneres, no t’explico de que va. És millor que no ho sàpigues i que mica en mica ho vagis descobrint.”. I fil per randa, tot el que va dir-me aquesta companya de treball es va complir: no vaig poder parar de llegir fins que no vaig arribar a l’última pàgina i va ser tot un encert que no m’expliqués de què anava.

De fet, si us llegiu la contraportada del llibre, tampoc conté un resum. Ans al contrari, ja que només hi ha una nota de l’editor on explica que el llibre és molt difícil de definir i que sí s’explica l’argument se n’espatlla la lectura, per acabar donant-nos una pista sobre de què va el llibre: “No obstante, si decides embarcarte en la aventura, debes saber que acompañarás a Bruno, un niño de nueve años, cuando se muda con su familia a una casa junto a una cerca. Cercas como ésa existen en muchos sitios del mundo, sólo deseamos que no te encuentres nunca con una”.

Doncs això, que si voleu descobrir de què va el llibre l’haureu de llegir. Ja veureu com no us decebrà ni us deixarà indiferents. Paraula!!

Los asesinatos de Manhattan.

Aquest és l’últim llibre que m’he llegit. M’ha agradat molt, si us he de ser sincer i m’ha tingut enganxadíssim des de la primera pàgina. De lectura molt amena, els autors (Douglas Preston i Lincoln Child) aconsegueixen mantenir la tensió des del començament gràcies a una bona trama que a mesura que vas devorant les pàgines i els capítols que formen el llibre, et vas trobant més i més immers en l’acció i cada vegada que has de deixar la lectura ja fas càlculs de quan podràs tornar a reprendre-la. La veritat és que és un bon llibre d’acció policíaca, d'aquells que deparen un final inesperat. El típic inspector de l’FBI que, amb l’ajuda d’una arqueòloga s’encarrega de resoldre un cas d’un assassí en sèrie que fa més de cent anys va matar a trenta-sis persones a Manhattan i sembla que ara de nou es torna a repetir la situació. Del tot recomanable!!