La recaiguda.

Piquen a la porta.
-Endavant! Com estem?
- Hola doctor. Bé, bé.
- Estiri’s al divan, com sempre i relaxis. Recordi que està a casa seva.
L’home obeeix.
- Així doncs, s’ha tornat a repetir?
- Sí, ahir mateix, que era festiu.
- Com va anar?
- Doncs veurà. Estava passejant pel carrer i de sobte em va estranyar veure un Caprabo obert. Vaig comentar-li a la meva parella que com podia ser, però de seguida vaig il•luminar-me i em vaig dir: caram, si avui és un dels festius que permeten obrir! Li vaig proposar: anem? Ella va dir-me que sí.
- Uff! Així doncs, ha tornat a recaure?
- Sí, i de quatre grapes.
- A veure, farem un joc: jo li diré una paraula i vostè em dirà el primer que li passi pel cap. Ràpid, això sí. No s’ho ha de pensar. D’acord?
- D’acord!
- Comencem, doncs. BUMERANG.
- Penjadors.
- TINDRA.
- Espelmes.
- MALM.
- Llit.
- SPARSAM
- Bombetes. 30 watts.
- BERLEVAG.
- Mirall.
- ARILD.
- Sofà de pell. Dues places.
Pausa. El doctor reflexiona.
- Això és més greu del que em pensava. Encara es desperta per la nit somiant amb la cuina sueca i els frankfurt amb gust de plàstic que valen un euro.
- Sí, doctor. És més, somio en quedar-me les vint-i-quatre hores del dia allà dintre. Anar canviant de secció en secció. Atendre a la gent. En els meus somnis més humits, em veig vestit d’uniforme, aquell groc i blau que porten els dependents, mentre reposant lleixes, atenenc a la gent, cobro a les caixes. No puc més! De vegades els meus amics es pensen que estic posseït perquè començo a dir noms de productes: ALSEDA, BYHOLMA, KLINGSBO, KLIPPAN, GREVBACK, LINNARP...
- Està bé, està bé! Vostè segueix tenint IKEAdependència. No ho ha superat. Vingui dintre de dos dies i en tornarem a parlar.
-Gràcies doctor. Em permet una pregunta?
El doctor assenteix amb el cap.
- Vostè, com és que se sap totes les respostes de tots els noms que m’ha citat?
- Perdó?
- Recorda el joc? Aquell que vostè em deia una paraula i jo li contestava el primer que em passava pel cap.
De sobte el doctor posa el ulls en blanc i comença a riure. Un riure histèric, de sonat, de persona que no està en els seus cabals.
-Llavors, doctor, vostè ahir també va caure? Ahir també va ser-hi?
Més rialles incontrolades...

A IKEA… per feina.

Ja hi tornem a ser. Enèsima anada a IKEA, però aquesta vegada per feina. M’explico: ens han donat una sala nova i el primer pas, la tria de colors ja estava feta i verificat el resultat. Ara el que mancava era la tria i la posterior compra de mobiliari. Els ocupants de la nova habitació ens havíem de posar d’acord per el que volíem i deixàvem de voler. Pagava l’empresa!

Però, què passa quan barregem l’IKEA i la feina? Quin és el resultat? Quin és el procés quan el teu superior et diu que entre tots s’ha triar el mobiliari i adequar la sala a les nostres necessitats? Reunions, cafès i més reunions han servit per arribar a un acord mínim, com el del finançament, entre els integrants de la sala. Catàleg amunt i catàleg avall, pàgina web de la botiga, mides i més mides, maquinacions a l’ombra, obscures conspiracions, guerra d’orgulls, criteris que són més vàlids que d’altres, opinions que importen més que d’altres, aliances de compromís, pactes a tres bandes... tot s’hi val! Es donen tots els ingredients possibles que, combinats, podrien arribar a treure’n suc en Benet i Jornet per alguna sèrie d’aquestes de TV3.

Avui al matí, després d’aquell acord de mínims, taxi des de la feina i cap a l’IKEA. Allà ens hem trobat amb la cap de recursos humans i... de compres! Li hem exposat el nostre acord de mínims i ella, com qui no vol la cosa, ens l’ha acabat de retocar convertint-lo en un acord encara més de mínims. Però bé, qui paga mana, diuen. Així que negociació rere negociació (si agafem les papereres més barates podem emportar-nos més caixes d’aquestes?, podem agafar dues plantes petites en lloc d’una de gran?, ...) la carta als reis s’ha anat fent més reduïda, el pressupost s’ha anat estrenyent i finalment hem sortit per la porta amb un somriure als llavis (menys jo, que m’he quedat sense engolir un frankfurt) i una entesa implícita de que a tots ens estava bé el que s’havia escollit.

Ah!! Qui pensi que a l’IKEA un dimarts pel matí no hi ha gent, va totalment errada. Evidentment, no hi ha el corrent humà de gent d’un dissabte per la tarda, però no estava gens malament. Això sí, aprofiten per fer obres i canviar exposicions. Estava tot potes a dalt!

El curiós cas de la dona que no havia estat mai a l’IKEA.

Corre la llegenda urbana per la Catosfera (que no ho és tant perquè m’ho ha confirmat la mateixa protagonista) que diu que hi havia una vegada una blocaire de Reus que no havia anat mai a l’IKEA. Però com pot ésser possible això? Tots, en aquesta vida, tenim el dret i el deure d’haver trepitjat, com a mínim una vegada, aquest paradís i república independent dels mobles i estris per la llar. Recordo que a casa sempre teníem la tradició, quan jo era petit, de pujar com a mínim una vegada a l’any a Montserrat. I no és que fóssim creients. Senzillament era una tradició que manteníem amb fermesa, cor i ganes. Ara que sóc gran, he canviat aquesta tradició per la de visitar, com a mínim quatre vegades l’any, IKEA. És per això que m’estic plantejant de demanar que o posin un IKEA al costat del monestir de Montserrat o que posin el monestir de Montserrat entre el Gran Via 2 i l’IKEA, allà a la zona franca. D’aquesta manera mataríem dos ocells d’un tret.

Arribats a aquest punt, he decidit ajudar aquesta reusenca a complir el seu somni. He buscat a la pàgina oficial de l’IKEA si a Reus o pels voltants hi ha una botiga o previsió de que n’obrin una. No he tingut sort. Res de res. Llavors és quan penso que el món està mal repartit perquè en menys de vint quilòmetres aquí a Barcelona tenim dos IKEAs. I llavors penso que en som d’afortunats els barcelonins. I llavors em ve al cap el Jordi Hereu. I llavors em ve al cap que Visc a Barcelona. I llavors em ve al cap el Fòrum de les cultures. I llavors em ve al cap les obres de la plaça Lesseps. I llavors em ve al cap la futura línia 9 del metro. I llavors em ve al cap que millor que deixi de deixar que em vinguin coses al cap i de pensar en aquestes coses que puc agafar una depressió de cavall. Doncs bé, tornant al I llavors penso que en som d’afortunats els barcelonins, perquè reafirma la meva teoria que ve a dir quelcom semblant a que quan els barcelonins no sabem què fer, anem a l’IKEA.

Les altres opcions que em queden perquè aquesta ex barcelonina i reusenca de pro faci realitat el seu somni és:

Opció A. Esperar que a TV3 es faci una edició catalana a l’estil del “Sorpresa, sorpresa” presentat per Carmen de Mairena i ajudat/ada als exteriors per Núria Feliu i escriure’ls una carta feta amb el cor, d’aquelles que arriben, que fan plorar, on explicaria el cas amb tots els ets i uts i els demanaria, de genolls, que fessin aquest somni realitat.

Opció B. Organitzar una caravana reusenca (a l’estil de la caravana blaugrana cap a Basilea) on desenes i desenes d’autocars plens de gent enfervorida, de riades humanes en plena ebullició de ganes d’arrasar amb tot el que trobin tant a la planta de dalt com a la planta de baix i després fer dues hores de cua per pagar el que hagin adquirit, de masses cantant com a posseïdes “Sí, sí, sí, IKEA ja està aquí!” o “Se nota se siente, IKEA está presente!”.

Opció C. Muntar una caminada Reus-IKEA Badalona, de 100 quilòmetres amb un desnivell acumulat de 2.000 metres i puntuable per la Copa Catalana de Caminades de Resistència.

Em queda el dubte de quina opció escollir o si hi ha més opcions per posar sobre la taula...

IKEA exprés.

Avui visita exprés a l’IKEA. Feia ja unes quantes setmanes que no em veien el pèl, però crec que no m’han trobat a faltar, perquè cap treballador d’allà m’ha dit res. Això d’exprés ve perquè a tres quarts de vuit de la nit, després de veure Slumdog Millionaire (molt recomable i, diré de pas, que no m'he adormit), ens hem mirat i hem dit, compassada i coordinadament: anem a l’IKEA? Anem a l’IKEA. Així es fan les coses. Plis plas. I en un obrir i tancar d’ulls, érem a l’ascensor, érem al pàrking, érem al cotxe, érem a la rampa de sortida, érem al carrer, érem a la Gran Via, érem al pàrking de l’IKEA i érem a la botiga pròpiament dita.

Objectiu de la visita:

Cortines.

Resultat de la visita (detallat):
- 1 x ZITA RAND DELAN.
- 4 x MARIT CORREM 35.
- 1 x CHARM CORTAMANZ.
- 1 x DOLD AZUCARERO.
- 1 x CHARM CORTAHUEV.
- 1 x IDEALISK SACACO.
- 1 x HALOGEN BOMB TU
- 1 x SPARSAM BOMB B.
- 1 x JUNCUS SPIRALIS.
- 1 x ARRAK MACETERO.
- 1 x Paper Bag.

Ni rastre de les cortines...

Aquesta, benvolguts companys, és la grandesa d’IKEA. Entres per la porta amb un objectiu i, per art de màgia, sense adonar-te’n, surts per la mateixa porta per la que has entrat amb una bossa plena de coses que no tenen res a veure amb el teu objectiu inicial. Què gran! Com m’agrada! Aquesta vegada, però, he trobat a faltar els frankfurts (dosis de plàstic pur). Anàvem justos de temps i no sabíem a quina hora tancaven, ho hem deixat córrer. Pobres, segur que tenien ganes de plegar, i s’ha de ser considerat. Queda pendent, però el concurs de qui és capaç de menjar-ne més. Qui vulgui apuntar-s’hi, ja sap. Queden obertes les inscripcions!

Nova modalitat: Ikea a l’inrevés.

Ja sé que la ratxa de fer la tercera anada consecutiva a l’Ikea va quedar trencada la setmana passada (com aquesta la ratxa del Barça de vint partits sense perdre), però bé, per l’estadística aquella que li agrada a més d’un, quedarà escrit que en un mes, vaig trepitjar el santuari dels mobles munti-se’ls-i-transporti-se’ls-vostè-mateix tres vegades. És a dir, que tres de les quatre setmanes del mes he acudit amb peregrinació com la majoria d’habitants barcelonins i de la perifèria al racó suec per excel·lència d’aqueta Barcelona políglota, oberta i universal.

I ahir divendres vaig decidir innovar. Per què no?, em vaig dir. En la variació està el gust, diuen, i jo vaig aplica la màxima. Vaig comentar-l’hi a l’Alba de jugar-nos el tot pel tot i fer el recorregut a l’inrevés. Aquesta improvisada aventura començaria entrant per les caixes de la sortida i arribant fins on el cos ens portés o fins que la massa humana de gent incontrolada ens deixés avançar. I així ho vam fer. Jo vaig passar primer i desapercebut, però a l’Alba li van cridar l’atenció, pobra, però va decidir fer-se l’Ikea, és a dir, el suec, i desafiant al treballador que volia frenar la nostra aventura, va seguir endavant com una campiona. Té la seva cosa començar per aquells prestatges enormes on esperen les caixes amb tots el mobles desmuntats, seguir per la zona de jardineria (testos i plantes), i anar avançant per les seccions per acabar finalment a la zona de cuina on olles i plats t’ensenyen la bandera de quadres de l’arribada.

És una cosa recomanable, que voleu que us digui. Com que vas a contracorrent, sembla que no hi hagi tanta gent, ja que tots et venen de cara i ningú d’esquena. Proveu-ho, de ben segur no us en penedireu!!

Masoquisme.

Segons l’Enciclopèdia Catalana, masoquisme és un “comportament sexual caracteritzat pel fet que l’excitació eròtica i sexual és provocada pel sofriment físic”. Jo hi afegiria una variant a aquesta definició. Per mi masoquisme és un comportament consumista que consisteix en anar a l’Ikea un dissabte per la tarda a un quart de vuit de la nit quan a Barcelona està plovent. És un acte suïcida, en poques paraules. Entre aquelles quatre parets està fotuda mitja Barcelona i part de l’Hospitalet, Cornellà, Gavà, Viladecans i El Prat de Llobregat. Sempre he tingut la teoria que quan la gent de Barcelona (i rodalies) no sap què fer, va a l’Ikea. I ahir va quedar demostrat.

Com dos masoquistes, vam afrontar aquest petit “plaer” amb decisió i coratge. Resumint, una vegada vam ser al pis de baix ens esperava un paradís de tot tipus d’estris de cuina, coixins, papereres, plantes, testos, prestatges, quadres i demés accessoris i complements pel pis i una munió de gent amb unes ganes boges de fer-se amb tot (o de mirar i tocar). Va ser una autèntica odissea. Com la pel·lícula Trescientos: els dos contra un exèrcit format per mil energúmens consumistes amb ganes de gastar-se els pocs diners que els queden. El final va ser feliç, no com la pel·lícula on la palmen tots. Però ja us dic jo que allà amb tanta gent, algun dia passarà una desgràcia... I no vull ser ocell de mal averany!!

Què és el consumsime?
Molta gent es pregunta què caram és això del consumisme. Doncs jo us ho explicaré amb una conversa que vaig sentir entre dues senyores. Hi havia un article d’aquells que costava molt econòmic i...
Senyora A: Uy, mira què bonito!! Para el baño!!
Senyora B: Sí que es bonito, sí. Pero no sé dónde ponerlo...
Senyora A: Bueno, es igual. Sólo vale un euro y medio. Cógelo y algún día ya le encontrarás la utlitdad.

Coses a tenir en compte abans d’anar a Ikea.
- Molestes sempre a algú, posis on et posis.
- No deixis de vigilar mai a la persona amb la que vas, perquè a la que et despistis acabarà engolida sense compassió per la massa humana.
- Si vas amb ganes de comprar, surts amb més coses de les que tenies previstes. Si no vas amb ganes de comprar, també surts carregat amb alguna cosa.
- No agafis el llapis de l’entrada: no el faràs servir per res, ni a la botiga ni a casa teva.
- A l’Ikea no existeix la paraula crisi.