En castellà, per favor.

El dimecres passat vam anar a fer una visita guiada al Monestir de Pedralbes organitzada pel Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (MHCB). Del tot recomanable si us agraden aquest tipus d’activitats. A més a més, començava a les vuit del vespre, la temperatura era agradable i el guia va fer la visita molt amena.

No és, però, de la visita en sí que us vull parlar. Us poso en antecedents: la visita valia 10 euros per persona (considero que per ser l’Ajuntament qui ho organitza és una mica cara, però això ja és una altra discussió i no els vaig pagar a disgust) i era en català. El tríptic així ho anunciava. Doncs bé, quan el guia comença a parlar, salta una noia del grup (érem uns quinze més o menys) dient que si la visita podria ser en castellà, perquè venia amb ells una noia de Burgos (crec recordar) i que no entenia el català. Perquè sinó ella li hauria d’estar traduint tota l’estona el que deia el guia perquè la noia ho entengués.

El guia, que evidentment es trobava entre l’espasa i la paret, ho va preguntar al grup. Quin dilema, veritat? Jo he pagat per una visita guiada en català, la meva llengua. Gairebé ningú no va dir res. Jo vaig alçar la veu per deixar clar que la visita era en català, però (posant cara de resignació) a mi no em feia res fer-la en castellà.

Ara bé, aquí s’obren unes quantes preguntes:
a)Sóc dolent si m’hi hagués negat i hagués exigit fer-la en català, que era el que marcava el programa?
b)I si finalment la visita hagués estat en català, què hagués dit la noia quan hagués tornat a Burgos? Ja m’ho puc imaginar: “Es que estos catalanes lo quieren siempre todo en catalán”. Ostres, senyora, la visita era en català!
c)Si cedim, com va passar, som bons o dolents? No mirem per la nostra llengua? No defensem el que és nostre? Som massa educats? Ja n’hi ha prou de ser tant considerats quan a fora sempre ens deixen a l’alçada del betum?

Què haguéssiu fet vosaltres?

El Liceu.

Diumenge passat el Liceu va fer jornada de portes obertes. Així doncs, com bon barceloní, vaig anar-hi a fer-hi un cop d’ull sota el lema: “Si és gratuït i no hi ha xerrada final perquè facis futures aportacions, ves-hi!”. I sí, sí, ni xerrada ni res de res (ni aperitiu ni catering de comiat, és clar). Què us puc dir del nostre Liceu. Impressionant. És preciós. Tot allà és gegant, enorme i magnífic. Fa molt temps que tinc ganes d’anar-hi a veure alguna òpera, a poder ser Turandot. Sentir l’estrofa famosa del Nessun Dorna ressonant per les quatre (o sis o vuit) parets del Liceu: “Tramontate, stelle! All’alba vincerò! Vincerò! Vinceròooooooooooo!” (ja se’m posa el pèl i el teclat de punta). Uff!! No em direu que no té el seu què!

De totes maneres, mentre no tingui l’oportunitat d’anar-hi (he vist el programa d’aquest any i aquest any “això no toca”, com diria algú), m’he imaginat un possible programa que de ben segur atrauria a moltíssima gent i que tindria el següent elenc de cantants:

Presentador: Josep Maria Bachs i Ramón Pellicer.

Primer acte: Pere Tàpies (primera aparició) - “La moto xupapà papà”.
Segon acte: Carmen de Mairena interpretant la banda sonora de “La bella i bèstia” (versió catalana i sense pista de gel). Trompeta a càrrec de Rudi Ventura.
Tercer acte: Maria Rosell – “Oh gavina voladora”.
Quart acte: La trinca – Popurri (inclou “La faixa”, “La guerra de l’enciam”, “Puja a l’avió”, “La patata”, entre d’altres).

Entre acte: màgia a càrrec del Mag Lari.

Cinquè acte: Núria Feliu i Moncho- “Rellotge no marquis les hores” (versió catalana).
Sisè acte: Pere Tàpies(segona aparició) – “Jo vaig fent footing”.
Setè acte: Guillermina Mota – Megamix (inclou el “Remena nena” i “Jo sóc barcelonista”).
Vuitè acte: Dyango i Joan Manel Serrat – “El ball de la cibada”.

Acte final: Tots els cantants apareguts anteriorment interpretaran “Muntanyes del Canigó”.

Espero que sigui del vostre gust.

Barcelona degusta.

El dissabte pel matí tocava fira. Barcelona degusta. Només pel nom, ja m’imaginava a tota Barcelona dintre de l’exposició i degustant quilos i quilos de menjar i bevent litres i litres de vi, aigua, refrescos, ... Però allò eren castells a l’aire. Hi havia gent, evidentment, però tampoc era per tant. Quan s’ha de pagar la gent s’ho pensa dues vegades. I ho diu un servidor, que va anar gràcies a dues invitacions que ens van donar. Resulta que finalment és una exposició tipus Alimentaria, però més petita i s’alterna amb la seva germana gran que he anomenat abans.

Evidentment, quan assisteixo a una fira, com molts de vosaltres, ho faig sota la consigna de tot el que sigui gratuït, agafa-ho/aprofita-te’n. I ja només entrar m’he fet amb un exemplar de La Vanguardia que donaven a l’entrada de franc. I per què? Doncs per portar-lo sota el braç mentre amb les mans creuades a l’esquena donava una volta tot admirant els estands plens de delícies per menjar.

Només començar-me a endinsar pel mar d’exquisideses m’he topat amb un estand de coixins. Sí, sí, coixins, que això amb el menjar i el degustar va molt lligat. Jo sempre que provo alguna cosa ho faig amb un coixí al costat per si d’un cas Per no parlar de la típica parada del RACC, que sempre hi són a totes les fires que no tinguin a veure amb automòbils. Ah!! I l’estrella de la jornada va ser poder veure el meu ídol del teletienda que fa temps vaig admirar durant una llarga tarda. Era allà, en persona, amb un micròfon enganxat de l’orella i un altaveu penjat del cinturó fregint ous ferrats i demostrant que la paella que ell utilitzava era la millor de les millors del mercat i era d’un antiadherent que no s’hi enganxava ni l’etiqueta de la fàbrica.

Bé, ara no us inflaré el cap amb el que hi havia o el que hi deixava d’haver. Només us faré un recull de tot el que vaig poder provar de franc, que no va ser gaire:
1) Un parell d’ametlles torrades.
2) Mig tomàquet xerri amb una fulla verda a sobre que tenia gust a alguna cosa.
3) Un tall, per anomenar-lo d’alguna manera perquè es transparentava i era més petit que un cacauet, de pernil de bellota.
4) Tres patates palla.
5) Una corna de porc.
6) Dos mini bastonets de pa.
7) Una poma.
8) Dos glops de cervesa Inèdit d’Estrella Damm.
9) Un parell de coses inclassificables que no sé que caram eren.

Ah!! Hi havia un estand que d’una marca de caldo que feien paella i fideuà que de la cua que hi havia no vam ni poder agafar un platet petit. Ah!! I aquesta mateixa marca de caldo repartia bosses amb un tetrabric de litre. Vaig agafar una bossa, però la sorpresa me la vaig emportar quan vaig veure un home amb un carro de la compra estacionat a fora que no parava d’omplir-lo amb bosses. Entrava, n’agafava una, sortia, la guardava al carro i tornava a repetir l’operació de forma mecànica.

COSES A TENIR EN COMPTE SI VAS A UNA FIRA.
- Als estands on donen coses, sigui el que sigui, sempre hi ha cua al canto, encara que només donin un full de propaganda. El rumor de que hi ha algú que dona quelcom fa que entre la gent es comenci a instal·lar una mena d’intranquil·litat, un fervor que poc a poc va agafant cos i entre dissimulades empentes la gent es va fent lloc i va allargant la ma perquè una d’aquelles coses que donen vagi a parar a la seva. I llavors, una vegada aconseguit el trofeu, se’n van amb un somriure als llavis i el llueixen davant d’aquells que no s’han pogut fer amb ell.

- Has de prendre sempre quelcom al bar per presumir després davant dels amics de la clavada que t’han pegat per la consumició. Ostres tu, l’altre dia vaig prendre’m una Coca-Cola i em van cobrar quatre euro!! Quina passada!!

- A poder ser, anar on hi ha alguna que altra aglomeració de gent per rebre algun cop de colze, una trepitjada o una empenta. Què és una exposició si no surts amb algun que altre blau?

- Sempre hi ha una zona que fa, amb perdó, pudor a pet. Vas caminant tranquil·lament i quan passes per una petita concentració de gent... pam! et ve aquella bufetada de mala olor a la pituïtària. Llavors tot son intercanvis de mirades acusatòries entre tots els components del grup improvisat, que poc a poc es va dissolent mentre entre murmuris els uns senyalen als altres.

Visita a les clavegueres de Barcelona.

Ahir tocava visitar el subsòl de Barcelona: les clavegueres. Per qui no ho sàpiga, és el lloc on van a parar totes les aigües, sabons, papers higiènics, merdes vàries (i no vàries), pixats i altres coses (bolquers de nadons, tampax, compreses i bosses de plàstic, segons va arribar-nos a assegurar la nostra guia) que llancem pel lavabo o pels desaigües de les nostres cases. És un autèntic món suburbà dotat d’una perplexa teranyina de carrers per on baixa aigua (poca ahir i molta quan plou), cascades per evitar els túnels del metro i col·lectors.

A les 11:00 en punt la Irene, la nostra guia, ja ens estava fent a peu de carrer (Passeig de Sant Joan gairebé cantonada amb València) una petita introducció. El dia no estava molt catòlic: núvols grisos amenaçadors tapaven el sol i va dir-nos que si plovia, ja ens podíem treure del cap la idea de fer-hi un cop d’ull, ja que el cabdal d’aigua que pot arribar a baixar és considerable i correríem bastant perill. Així que ella mateixa va accelerar els parlaments previs i va donar-nos alguna pinzellada sobre el sistema de clavegueram de Barcelona: té una extensió de 1.700 quilòmetres, abans d’arribar l’aigua al mar passa per una depuradora que la neteja i el temps que triga en recórrer tota Barcelona (des de dalt fins a baix) una gota d’aigua és de vint minuts. Després d’alguna dada històrica més i d’explicar-nos què passa per dintre quan plou i què fan per evitar quan plou molt que l’aigua col·lapsi els clavegueram vam iniciar l’esperat descens al subterrani barceloní.

Al terra un parell d’operaris havien aixecat una planxa de ferro en forma de tapa per deixar al descobert unes escales altes i una mica perilloses que convidaven a iniciar la nostra petita aventura. Un a un, el grup (unes vint persones) vam anar baixant i jo vaig tancar l’expedició seguit d’un dels operaris de BCNsubsòl armat amb una llanterna. Les escales conduïen a un túnel que trencava a mà esquerra i pel qual vam haver de passar ajupits. Allò ja em recordava una mica les nostres visites al algun refugi barceloní. Aquest túnel desembocava al tros de claveguera que baixa just per sota del Passeig de Sant Joan i que estava il·luminat amb llums al sostre i guarnit amb teles d’aranya per totes les parets. I com és una claveguera per dintre? Doncs imagineu-vos un parell de voreres a banda i banda i al mig un tros més enfonsat per on baixa l’aigua. Sota de les voreres hi ha unes sortides que aboquen tot el que va sortint dels baixants de les cases i a les parets vas veient forats per on cau l’aigua de recullen les clavegueres situades a peu de carrer quan plou. Ah!! També vam veure alguna que altre entrada subterrània a algun edifici!! Interessant...

La primera sensació que es té quan s’entra allà dintre és d’humitat i d’olor a aigües estancades. Tampoc no fa pudor de merda, pròpiament dita!! L’Alba, de totes maneres, va confessar-nos que ella durant els tres primers minuts va tenir ganes de vomitar. Això va a gustos...

S’ha d’anar molt en compte amb el terra, ja que a conseqüència de la gran humitat que hi ha les voreres estan mullades i pots patir el risc de relliscar i anar a aterrar amb els ossos al terra o, pitjor encara, a dintre del continuat riu d’aigua que passa per entre les dues voreres.

Vam anar passeig de Sant Joan a baix, fins a la cruïlla del carrer Aragó on hi ha un salt d’aigua (tot això per sota terra, es clar) i després vam tornar a desfer el camí fet per anar a petar just a sota de l’encreuament entre el carrer Diagonal i el Passeig de Sant Joan, on vam poder veure un col·lector d’aigües que actua a mode de barrera per aturar la baixada d’aigua cap a baix i desviar-la cap a una altra banda.

Mentre remuntàvem cap al col·lector vaig comentar-li a la guia que trobava a faltar unes quantes botigues allà baix, que la cosa es veia molt sosa sense cap aparador ni cap establiment per parar-nos a fer “turisme”. També vaig trobar a faltar a la sortida la típica botiga de records amb el típic clauer, plat o llibre on posés amb lletres grans “Record de les clavegueres de Barcelona” o aquella mítica samarreta de “Els meus pares han anat a les clavegueres de Barcelona i m’han portat aquesta samarreta”.

Destacaré, això sí que entre l’aigua que baixava de tant en tant anàvem alegrant-nos la vista amb un excrement, cagarro o merda (trieu la paraula vosaltres mateixos) que baixava lliscant amb el tros de paper higiènic corresponent darrera i que ens anava saludant amb la mà mentre feia crol o esquena per tal d’avançar més ràpid.

No vam veure rates, però això no vol dir que no n’hi hagi, perquè sí que n’hi ha. El que és ben segur que no hi ha són aquests animals que, les llegendes urbanes barcelonines situen al clavegueram com cocodrils, serps o animals encara més grossos.

La visita va durar una hora i crec que vam sortir satisfets. Ara coneixem una cosa més del panorama barceloní. Tots tenim una idea de com pot ser la xarxa de clavegueram que tenim a Barcelona, però res millor que veure-ho amb els teus propis ulls per saber amb exactitud com és. Per si a algú li interessa, hi ha visites, que són gratuïtes, l’últim dissabte de cada mes (una a les 10h i l’altra a les 11h) i obren les llistes per poder reservar plaça quinze dies abans. El telèfon al que podeu trucar és el 93-237-47-43.

Ah!! Per la tarda, després del dinar de rigor amb els companys que vam anar a veure les clavegueres, vam fer el que fa tota Barcelona quan plou o no té res a fer: anar a l’Ikea a donar una volta. Original, no? Del Barça de bàsquet no en parlaré...

El refugis antiaeris de la Plaça del Diamant i de la Plaça Revolució.

Aquest passat dissabte vam anar a veure el refugi antiaeri de la guerra civil situat a sota de la Plaça del Diamant. Feia més d’un mes que havíem fet la reserva per telèfon (93-211-49-73, per qui estigui interessat). Ho gestiona una empresa que es diu Tasca.

Si coneixeu la plaça en qüestió, sabreu que hi ha un parell d’entrades que semblen de pàrquing, però que en realitat no ho són, com vam poder comprovar el dissabte. S’utilitzen per poder accedir al refugi situat a dotze metres sota terra, segons va explicar-nos la guia on, només entrar-hi, ja notes la humitat que s’hi respira dintre (les ulleres, en un primer moment, em van quedar entelades del tot).

Hi ha un primer tram d’escales de baixada amb molt de pendent que ens porta fins a les entranyes del refugi. En cap moment tens sensació de claustrofòbia, al contrari, meravellat per la construcció de l’habitacle (no oblidem que va ser la gent del poble qui va fer-ho i que la Generalitat només es dedicava a supervisar si ho feien bé o ho feien malament) i per la tant típica volta catalana que es veu al sostre.

La guia va anar explicant-nos les diferents curiositats del refugi mentre seguíem el recorregut marcat i ens va fer participar a tots amb unes targetes que va repartir al començament i que vam haver de llegir quan ens ho va indicar. En aquestes targetes assumíem el rol d’una persona que d’alguna o altre manera havia format part del Refugi. A mi va tocar-me fer de paleta (que no senti precedent!!), a l’Alba d’infermera, al Mikel i la Tere de dos germans (si no recordo malament) ...

El tros que em va impactar més va ser al final, quan la guia va fer-nos assentar als bancs, tancar els ulls i va posar en marxa el radiocasset per tal de simular la sensació que es tenia des de l’interior del refugi dels sorolls dels avions que passaven i les bombes que anaven caient i explotant per tota Barcelona. De pell de gallina, us ho prometo!! Imagineu-vos el que hauria de sentir la gent fa setanta anys soterrada al refugi i no sabent el que estava passant dotze metres per sobre dels seus caps.

Quan vam sortir del refugi l’aire fred va colpejar-nos de nou la cara. Ara que la visita tocava a la seva fi, vaig aprofitar per preguntar-li a la guia si sabia què s’havia de fer per visitar el refugi situat a l’interior del pàrquing de la plaça Revolució (també a Gràcia i situada a pocs metres de la plaça del Diamant). N’havia sentit a parlar i havia vist imatges en un documental. Ens va dir que hi anéssim i que el vigilant del pàrking segurament ens donaria les claus per a poder-hi entrar i visitar-lo per la nostra compte (sense visita guiada).

I així ho vam fer. Per curiós que sembli, quan vam poder trobar al vigilant aquest, com si fos el més normal, va deixar-nos les claus tot indicant-nos que havíem de baixar a la planta 4B i que ja veuríem la porta que hi donava accés. Ostres!! Doncs era veritat!!

Aquest refugi, però és bastant petit. Crec que hi deuen cabre unes quinze persones a molt estirar: un passadís i un parell de cambres feien el fet. Una cambra tenia una prestatgeria i una taula fetes amb maons a la paret i a l’altre hi havia els bancs per a que la gent pogués assentar-se.

Us deixo alguna foto per a que podeu veure l’interior d’aquest petit refugi:

El Refugi 307

Aquest passat dissabte vam anar a veure l’únic refugi de Barcelona de la guerra civil que es pot visitar habitualment. És el refugi 307 i està situat al carrer Nou de Rambla número 169. És una visita que us la recomano. Lluny d’ésser pesada i feixuga, va ser una experiència apassionant. Dura poc més d’una hora, però una hora que realment val la pena, ja que tot passejant per l’interior del refugi equipats amb casc i capitanejats pel Jordi, el nostre guia i amfitrió perfecte (per cert, un deu per ell ja que va explicar-nos tot de forma magnífica), vam poder reviure des de la construcció fins a l’últim us que se li ha donat, passant per quina distribució tenia i per a què es feien servir les diferents estances, episodis viscuts a dintre, històries dels bombardejos que va patir Barcelona durant la guerra, ...

Vam poder assabentar-nos d’infinitat de coses: Barcelona va ser la primera ciutat on la població civil va ser bombardejada indiscriminadament, alhora que va servir de banc de proves de cara a la Segona Guerra Mundial: assajaven amb l’armament i els tipus de bombardejos; van passar deliberadament a bombardejar, a part del front, la reraguarda, de tal manera que no hi havia ja cap lloc segur per refugiar-se i la població civil va passar a ser també blanc de les bombes; els avions espanyols, dels crec recordar cent noranta-dos bombardejos que va patir Barcelona, només van participar en un, ja que la resta van ser duts a terme per l’aviació alemanya i italiana; el refugi 307 va ser reutilitzat després de la guerra civil com a magatzem d’una fàbrica de vidre, com a lloc per a plantar xampinyons (ens va arribar a comentar que l’home encarregat del cultiu va fer-se bastant ric) i fins i tot com a vivenda d’una família de quatre persones que en van condicionar una part amb llar de foc i tot; hi havia gent que vivia la guerra de diferent manera: gent que només sentir les sirenes baixava corre-cuita al refugi, gent que es quedava a casa seva, i gent, fins i tot, que pujava als terrats amb els prismàtics per veure com passaven els avions;...

La frase que em va sobtar més és la que, acabant la visita va dir-nos el guia. Era una cosa així com: “les persones que van patir la guerra civil no volen que se les vegi com a víctimes del conflicte, sinó com a persones lluitadores”. Quanta raó que té!! Tothom, en la mesura del possible va fer el que estava a la seva mà per aportar el seu gra de sorra per a que la gent tirés endavant: uns lluitant al front, uns altres ajudant a construir refugis i uns altres ocupant-se d’altres afers...

Ja sabeu, si un dissabte o un diumenge no teniu res a fer, acosteu-vos-hi. És un consell. No us en penedireu i de ven segur que sortireu, com nosaltres, amb ganes de saber moltes més coses.