Primer conte de Nadal de La Banyera.

L’home mirava a través dels vidres de la porta que donava al balcó les llums de Nadal enceses al carrer. Feien pampallugues i tenien uns colors vius. Va fixar la vista en aquell pare Noel amb llums que estava penjat al balcó i que feia veure que mitjançant una escala accedia al seu pis. Va córrer les cortines i va anar a seure al sofà mentre escoltava com la seva cadena de música interpretava nadales típiques d’aquella època de l’any. El pessebre lluïa formós a sobre el moble, i al seu costat un avet tot guarnit amb boles, cintes, llums intermitents i tot tipus d’ornaments nadalencs amb uns quants regals molt ben embolicats a la base. A sobre d’una lleixa del moble, descansaven dempeus tot de postals de Nadal amb dibuixos cridaners. A més a més, la televisió encesa vomitava un rere l’altre anuncis típics dels Nadals passats i presents tals com “Las muñecas de famosa se dirigen al portal”, “Hola, soy Edu, feliz Navidad!”, “Vuelve a casa vuelve por Navidad”, “Ara ve Nadal, farem xerinola i beurem cava Canals i Nuviola” o “El Lobo qué buen turrón, qué buen turrón”. A sobre la taula hi havia quantitats ingents de menjar: sopa de Nadal amb galets d’aquells que els has de tallar amb ganivet, un estofat amb bolets, canelons i un gran, què dic gran, enorme assortit de torrons, neules, polvorons i massapans.

Feia anys, molts anys que odiava el Nadal. Portava tres dies tancat al menjador fent teràpia. El metge li ho havia recomanat. Teràpia de shock, li havia dit. Però després d’estar tres dies vivint i pensant només en Nadal, encara l’odiava més. Va treure’s el barret de pare Noel del cap, el va llençar a sobre la taula i es va dirigir al quartet de bany. Allà, va començar a omplir la banyera amb aigua freda. Volia relaxar-se i oblidar-se de tot. Sempre li funcionava.

Malgrat tot, amics, BON NADAL per tothom!

Post amb dedicatòria! Volant en llibertat!

Hola penyaaaaaaa!! Com esteu!!! Avui, post dedicat amb cançó inclosa. Per què? Doncs perquè em ve de gust. És per una nova lectora del bloc, que li dec una passejada amb cotxe mentre dintre sona aquesta cançó!

Som-hi penyaaaaaa!! Mans a daaaaaalt!!


P.D.: Eli, segueix en peu el dinar d’estiu eh! I els ànims ben amunt!

EPÍLEG DEL POST.
La Banyera vol deixar constància que el director/editor/propietari d’aquest bloc, o sigui servidor que vesteix i calça, no és maquinero, ni molt menys. Ara, hi ha clàssics que no es poden obviar! (ho dic mentre una llagrimeta em rodola galta avall)

La Marató de TV3 2010.

L’experiència de participar com a voluntari a La Marató de TV3 no té preu (bé, o potser podríem dir que sí, que té un valor, els 7.385.625 euros que es van recaptar). És quelcom únic. El fet de poder posar el teu gra de sorra (a part de la donació corresponent) perquè tots aquells que vulguin contribuir-hi puguin fer-ho, m’omple, com diu aquell, d’orgull i satisfacció. Vaig estar recollint trucades en torn de tarda amb l’Alba a la central de Barcelona, allà a la plaça Espanya. Realment, quan ho veus des de dintre, te n’adones que hi ha molta feina al darrera.

Assentar-te davant del telèfon fa cosa. No sona, està allà, però et mira. Què diré? Ho faré bé? M’equivocaré? Són preguntes que et fas irremeiablement. Llavors, quan et diuen que has de penjar el telèfon, que començaran a entrar trucades, comences a sentir els nervis a l’estómac. Nervis que van a més quan veus que el telèfon que fa tres cap a l’esquerra sona. I van encara a més quan el de la dreta que ha sonat abans ho fa. Només te’n queda un! I encara més quan el de just a la teva esquerra sona. Déu meu! I ja els nervis i el pessigolleig s’eleven fins a l’infinit quan sona el teu i la llum vermella de l’aparell et confirma que sí, que l’has de despenjar. “Marató, bona tarda, vol fer un donatiu?”, és el que et marca la butlleta que diguis quan despengis el telèfon. I reculls la primera donació. I la segona. I la tercera. I llavors ja no tens tants nervis, i quan reculls l’última a un quart de nou de la nit, els nervis ja no estan i voldries seguir agafant i agafant trucades, però no pot ser perquè tens el company que et fa el relleu esperant que deixis la cadira lliure.

Com a anècdotes curioses que em van passar, podria dir que em van fer una donació de 600 euros! Són un munt de diners! Que va trucar una dona que parlava bastant afònica i que em va explicar al final de la trucada que tenia aquesta veu perquè va tenir un accident de moto i li van haver de reconstruir la gola, així que se sentia molt identificada amb aquesta Marató. I ja, per acabar, la conversa que vaig tenir amb un noi molt simpàtic:
SERVIDOR: Em pots dir els cognoms?
ELL: Bartra.
SERVIDOR: Com el del Barça?
ELL: Sí!
SERVIDOR: I el segon?
ELL: Agüero.
SERVIDOR: Com el Kun?
ELL: (rient) Sí! Si que estàs posat amb això del futbol!
Al final, quan li vaig preguntar la població on vivia em diu:
ELL: Terrassa. No dius res ara?
SERVIDOR: Home, i tant! El Xavi!

És un acte solidari que trenca motlles, no m’ho negareu. I a tot al món. No tinc coneixement que arreu es faci una cosa semblant. La gent s’involucra, surt al carrer, prepara activitats i hi participa, dona diners, és solidària. És un dia especial. De fet, ja és un dia assenyalat al calendari català, com si fos un Sant Jordi o un onze de setembre. I això és bonic, perquè lluny de celebrar patrons o festes nacionals, celebrem solidaritat. Hi ha alguna cosa més maca que aquesta? A part de com juga el Barça, és clar!

Qui pinta últim la cara, la pinta millor.

Avui, si quan els aficionats de l’Espanyol es llevin descobreixen que tenen la cara pintada, que no es preocupin. És per culpa del partit d’ahir, que finalment no van ser ells (eh, Osvaldo?) els que ens van pintar la cara, sinó nosaltres. I cinc vegades. Una darrera l’altre. Un gol, dos, tres, quatre... fins el tant desitjat cinquè. La maneta! I és que, quan aprendreu que al Barça no se’l pot picar? Sou uns ingenus tots els que parleu abans d’hora. Els que utilitzeu les paraules una mica altisonants. Els que aneu de fatxendes. Els que no respecteu al Barça. Els que, en definitiva, no voleu adonar-vos que el Barça és millor que tots els equips als que es pugui enfrontar. Tenim una màquina de “matar” perfectament engrassada per apallissar els rivals. I si, a més a més, aquest rival es diu Madrid o es diu Espanyol i, a més a més, ens provoca i ens desafia abans d’hora, doncs el resultat ja se sap: maneta de gols i que passi el següent. Eh! És un consell només. Queda un partit de tornada. Vosaltres sabreu... Amb el Barça has de jugar amb humilitat.

No vaig veure el partit, per pena meva (ui, ara m’ha recordat allò que va dir el CR7 quan li va fer aquella entrada al Busquets jugant amb Portugal). Estava participant en una edició de 6 hores d’atletisme pro Marató de TV3. Però el vaig escoltar, això sí. Així que no sé si van jugar molt bé, excel•lentment bé o meravellosament bé. Us ho deixo per vosaltres, perquè m’ho expliqueu. Avui pel matí, amb el mal que em feien les cames d’estar tanta estona donant voltes a una pista d’atletisme (un total de cinquanta quilòmetres clavats), he vist els gols al 3/24. Ja n’he tingut prou. He xalat de valent, com si els hagués vist en directe. Dir només que aquest any sembla que els pericos han sortit a jugar a futbol (aleluia!) i a deixar les patades i les entrades fortes de banda. I, com tothom sap, si realment a futbol es juga a futbol, només pot haver-hi un guanyador (en el 99% dels casos). I aquest porta la samarreta blaugrana.

Ah!! Em trec el barret davant de la rebuda que va dispensar l’afició perica a Andrés Iniesta. Gràcies! S’ho mereix tot aquest noi. Tenim un tresor a can Barça. És un tros de pa i a sobre dels nostres. Què més podem desitjar?

Bé, dino i me’n vaig cap a la Plaça Espanya que em toca recollir trucades de La Marató de TV3. Així que, sa sabeu, TRUQUEU!!

EXCLUSIVA BANYERA! L’altra oferta que hi havia per publicitat a la samarreta del Barça.

La Banyera, sempre al costat de la notícia, està en condicions d’avançar-vos que l’oferta de Qatar no era l’única que el Barça tenia a sobre la taula. Va rebre una altre, però d’import inferior, per això va ser desestimada. Hem tingut accés al disseny de la proposta que aquest altre competidor va fer al Barça. Aquí us el deixem:

Fonts properes ens han fet arribar alguna de les clàusules que es van parlar:
- El Barça donaria certa quantitat de diners a l’any a aquesta empresa per causes benèfiques, que La Banyera podria distribuir segons li semblés convenient. Sembla ser que es destinarien a donacions desinteressades a altres blocs i aportacions per pagar dinars/sopars de futures trobades entre blocaires.
- El Barça donaria certa quantitat d’entrades per partits importants que serien sortejades entre tots els lectors de La Banyera.
- Els jugadors farien certes aportacions literàries en forma de posts en diferents blocs de la catosfera.

Fet i fet, potser m’agrada més aquesta proposta que no la que s'ha signat...

La samarreta viatgera.

L’altre dia, una setmana abans d’anar a comprar aquesta samarreta, vaig anar a la botiga del Barça a comprar-ne una altra, però aquesta vegada per mi. I per què? Sí, perquè sóc del Barça. Però, per què més? Sí, perquè feia temps que no en tenia una d’actual. La darrera samarreta que figura al meu armari és la que van fer pel centenari. I està plegada just a sobre d’aquella que va fer Kappa amb la franja blanca a les mànigues. Ha plogut, sí, molt. Però, per què més? Doncs perquè la samarreta té una missió. Sí. I quina? Potser si us dono una pista sabreu per on va la cosa....

Ai, perdó. Espereu que la giro:

Què, ja sabeu quina és la missió que té encomanada aquesta samarreta? Us ho explicaré perquè em fa molta il·lusió. Aquesta samarreta farà un llarg viatge:

Primera etapa: Barcelona – Esterri d’Àneu.

Segona etapa: Esterri d’Àneu – La Pobla de Segur.

Tercera etapa: La Pobla de Segur – Terrassa.

Quarta etapa: Terrassa – La Pobla de Segur.

Cinquena etapa: La Pobla de Segur – Esterri d’Àneu.

Sisena etapa: Esterri d’Àneu – Barcelona.

Potser que amb tants quilòmetres es maregi i necessiti alguna biodramina que altra, però això ja és cosa d’ella. La missió que té aquesta samarreta és que retorni amb la signatura del jugador amb més visió de joc, del futur (esperem) pilota d’or: Xavi Hernández. Per coses de la vida, la senyora X coneix al tiet del Xavi i aquest farà arribar-li al número sis del Barça la samarreta perquè la signi. I jo li vaig comentar (llest que sóc): i no em podria donar el número de telèfon del Xavi, el truco, quedem en un punt intermig (umm... posem Sant Cugat del Vallès) i en cinc minuts estampa la firma i tots feliços i contents. Més que res, ho dic pel bé de la samarreta...

Doncs bé, que ja us informaré de si la missió es pot considerar un èxit o no. M’han dit que passat festes segurament la tindria de tornada. Ara es troba a la segona etapa...

Un altre MAnòleg en blaugrana.

Si hom busca la paraula MAnòleg al diccionari a l’Enciclopèdia catalana, no trobarà res. Evidentment. Com podeu veure és una petita llicència humorística/semàntica que s’ha permès un servidor per denotar que sí, que novament, hem tornar a endossar una mà de gols a un rival al Camp Nou. Em sap greu per la Real Societat, equip que em cau, com suposo que a molts, simpàtic. De totes maneres, com això segueixi així i les manetes siguin una constant, haurem de fer una petició perquè incloguin la paraula al diccionari.

Bé, al que anàvem. Si hom, en lloc de buscar MAnòleg busca monòleg, troba la següent definició: “Part d’una obra dramàtica en la qual un personatge parla sol”. Això és que portem veient des de que el Barça es va posar les piles i ha deixat d’arrossegar el cansament post-mundialista. El Barça parla sol als partits. És tant bo, tant superior a la resta, està tant ben situat sobre el terreny de joc, asfixia tant la sortida de pilota dels rivals, que juga sol. No deixa marge de maniobra a la resta. Neutralitza les possibles ocasions de gol dels rivals al mig del camp. Ah!! I meravella amb els gols! Són d’una qualitat fantàstica, extraordinària. Uns gols són de monòleg curt i amb tres passades es planten davant de la porteria, i uns altres són de monòleg llarg, a base de tocar, tocar i remenar fins que troben la passada justa per entrar gairebé pilota i jugador dins la porteria. Ah! A què ve això d’obra dramàtica de la definició de monòleg? Pregunteu als rivals del Barça si és un drama o no jugar contra els blaugrana. Ja veureu què us diuen!

LA BANYERA REPLICA A MOU.

Mou, Mou, Mou… Com pots dir això que vas dir ahir: “A mi lo que me molesta que hay jugadores de otros clubes que pueden protestar y hay jugadores de otros clubes que no pueden protestar. Y hay entrenadores de otros clubes salir de área técnica y hay otros que no pueden. Y hay entrenadores que pueden simular agresiones de jugadores y hay otros que no pueden. Y hay entrenadores que pueden hacer tarjetas amarillas para limpiar y hay otros que no pueden. Y esto es lo que me molesta.”

Doncs com deia un company de feina amb el que treballava fa molts anys: “Si te molesta, tira de esta”. Per què, em pregunto,
- T’agradaria protestar més del que ho fas ara?
- T’agradaria sortir de l’àrea tècnica més del que ho fas ara?
- T’agradaria simular agressions de jugadors, és a dir, fer teatre? Perquè l’empenta del teu jugador estrella al nostre entrenador va ser flagrant.
- T’agradaria simular targetes grogues per netejar cicle? Si vols, fes-ho, però no facis aquella comèdia de l’un li diu a l’altre que li digui a l’altre que li digui que...
En definitiva, que facis el que vulguis. Ara, quan un l’han clitxat que és un trampós, per alguna cosa serà.

Despistat.

Hom sempre m’ha dit que sóc despistat. De fet els meus pares sempre m’ho deien: “Tens el cap a quarts de quinze!”. O “Un dia et deixaràs el cap!”. Home, no us penseu ara que sóc d’aquells que quan veu una mosca passar se la queda mirant embadalit i pot quedar-se hores i hores veient com vola. Tampoc això! És veritat, però, i l’Alba pot donar-hi fe, que moltes vegades em reprèn amb aquella típica frase (de dona) que fa més o menys així: “Però si ja t’ho vaig dir!” o “Ja t’ho vaig explicar l’altre dia!”. Sí, pot ser, però no me’n recordo. Fet i fet potser no presto atenció a les coses. O no tinc memòria de la que s’anomena recent, que és per l’opció que m’inclino, ja que sóc capaç de recordar coses de fa molts i molts anys. De vegades passo per llocs i després em comenten que si he vist tal cosa a tal lloc (on he passat) i els dic que no, que no m’hi he fixat. Bé, és igual, accepto l’etiqueta de despistat.

Però jo sempre em pregunto quan veig notícies com aquesta:

on coi estava jo quan van escollir voluntaris per fer l’estudi?

Ara, que si t’ho penses bé, la notícia diu que la vida s’allarga com a conseqüència de que el cor bombeja més sang i millora la circulació. Segurament, afegeixo, degut a l’excitació. Llavors, ai las!, estem salvats. Veure jugar el Barça també fa augmentar l’excitació. Juguen tant bé! Fan tant goig! Ara, que per si de cas, que es prepari l’Alba, que els meus deu minuts al dia de medicina diària a partir d’ara no me’ls traurà ningú! Bé, per si de cas, em guardo el vídeo del 5-0 al Madrid per si algun dia no pot ser...

Hi ha vida sense el GPS?

El departament d’investigació de La Banyera es va plantejar fa temps un gran repte. Aquest era respondre a la següent pregunta que molts de vosaltres segur que us heu fet: hi ha vida sense el GPS? O el que és el mateix: és possible arribar al lloc de destí com ho feien els nostres avantpassats, de manera rudimentària i sense emprar la tecnologia digital? Repte complicat, sí. O molt complicat, si em permeteu la gosadia.

Quan ens vam plantejar el repte, vam fixar la premissa de sortir fora de les nostres fronteres. Per fer-ho encara més difícil. Per incrementar el grau de dificultat. Deixar enrere Catalunya per fixar el nostre destí a França. La ruta escollida, per diversos motius, va ser Esterri d’Àneu – Saint Gaudens. Acollonant, oi? Arriscat, veritat? Gairebé impossible, a que sí? Així que arribat el dia, un dissabte, vam llevar-nos d’hora amb l’emoció i els nervis d’un nen petit el dia de reis. Vam engegar el cotxe, vam desitjar-nos sort i vam arrencar plens d’esperances i d’il·lusió.

Aquí van les conclusions d’aquesta aventura, o experiment (estil revista “Muy interesante”), o com vulgueu anomenar-ho:
- PUNT 1: és possible. Ho vam aconseguir.
- PUNT 2: durant el recorregut vam trobar tot un seguit de senyals de ferro acabades en fletxa, dintre de les quals hi ha escrits noms de ciutats que et van guiant cap al lloc on vas anar. És important, però, tenir clar on vas, perquè fins que no estàs a prop del poble destí, no veus el seu nom dintre de les senyals.
- PUNT 3: No intenteu fer aquest experiment vosaltres amb els vostres cotxes. A nosaltres ens va sortir bé com ens podia haver sortit malament i ara podríem estar perduts en la immensitat d’un cosmos d’autopistes i carreteres locals i provincials sense saber com sortir-ne. Cas que ho decidiu fer, és molt recomanable que contracteu els serveis d’un expert.

Així doncs, prova superada!

NOTA: Aquest experiment el vam posar en pràctica. És ben cert. Paraula de Banyera. El que no us he explicat és que dos dissabtes abans havíem fet el mateix recorregut utilitzant un GPS.

Set-cents.

Podria ser un cotxe, un Seat, per exemple, però crec que van començar amb el 850.

Podria ser una pel·lícula, però crec que van quedar-se amb 300.

Podria ser els gols que farà Messi amb el Barça, però això encara està per veure.

Podria ser l’any que va nèixer algú de vosaltres, però crec que va ser més tard.

Podrien ser els euros amb uns quants zeros darrera que recollirà La Marató de TV3.

Però el que segur que són, us ho puc garantir:

- Set-centes (mil) gràcies a tots.
- Set-centes (mil) abraçades a tothom que m’aguanta.
- Set-cents (mil) sacs plens d’idees i il•lusions.
- Set-centes (mil) ganes de continuar escrivint.

Per què La Banyera, amb aquest post, ha arribat als 700! Gràcies a tots, de tot cor per deixar-me que us robi algun instant d’algun dia de la vostra vida!

Victòria expres.

Ahir va ser arribar i moldre. Gairebé, com aquell que diu, sense baixar de l’autorcar. El general i cònsul Guardiolorum, enfadat per tal i com van produir-se els aconteixements durant el dia d’ahir, marcat per la vaga encoberta de controladorums d’ocells que volen, va fer el que va dir Juli Cèsar quan es va dirigir al senat romà descrivint la seva victòria sobre Farnaces II del Ponto a la batalla de Zela: “Vini, vidi, vinci”. Vaig arribar, vaig veure i vaig vèncer. A part de que, en la roda de premsa posterior al partit, es va cagar en més d’un (cosa que no sé com es traduïria al llatí) de la RFEF, on mana el senador amb càrrec gairebé vitalici Villarorum, alies el furgorlorum o l’home que no sap pronunciar correctametn la paraula futbol (tant maca que és).

Però bé, malgrat les adversitats, aixeco acta de:
- Rècord absolut amb set victòries seguides a fora de casa.
- Segurament estem parlant del desplaçament més curt de la història del Barça.
- Primer penal a favor que ens xiulen aquesta Lliga. Aleluia! I, com estem en argot romà, per Càstor i Pòlux!
- Ossassuna no havia perdut encara a casa cap partit aquesta temporada i el Barça, sense gairebé temps per escalfar, li n’ha endosat un zero a tres.
- El Barça mai havia guanyat després d’una golejada al Madrid. Aquest malefici també el podeu esborrar. Amb Guardiola sembla que les males estrugances no existeixin.

Curioses les coses, el Profeta va sortir amb el mateix onze titular que va humiliar el Madrid. I quina diferència! De fet, vaig patir més ahir per si arribaven a temps que no durant els noranta minuts del suposat gran derbi. Sí, així de trist! Llavors, en partits avorridots com els d’ahir i venint de la gran exhibició del segle feta el dilluns, penses, per pena d’ells, que podríem jugar cada setmana contra els merengues per veure futbol de qualitat. Així doncs, us deixo, que ara mateix tinc ganes de veure futbol de qualitat i estic obrint el DVD del 5-0 que regalaven (pagant) amb el Mundo deportivo i pujo corrents a veure’l.

La Banyera replica a Mou (edició especial).

Mou, Mou, Mou... Sé que vius en el teu propi món, la teva pròpia realitat. Una realitat deformada, en veritat, on només estàs tu i els teus. Però ja t’està bé. Quan he sentit aquestes declaracions que has fet per la televisió, m’han entrat ganes de replicar-te. No m’he pogut esperar al partit de demà. Per això aquesta edició especial de La Banyera replica a Mou.

Mou, Mou, Mou... que la gent et té enveja? No et confonguis! No posaré en dubte que la teva àvia sigui una persona molt sàvia. No voldria pas. Ara, que d’enveja no te’n tenim cap. Ningú t’enveja la teva manera de ser, ans al contrari. No voldríem ser prepotents ni enviar missatges enverinats cada vegada que parlem. Ens agrada anar amb la bona educació per davant i, a poder ser, amb un somriure d’orella a orella. Lluir sempre una cara de pomes agres no és bo per la salut. De veritat, fes-t’ho mirar.

Mou, Mou, Mou... no serà que, des de la teva deformitat amb la que mires la vida, ets tu qui tens enveja de la resta? Sinó, a què ve tant parlar del Barça? A què ve tant ficar-se amb la resta? A què ve tant rencor? A què ve tanta mala llet?

Mou, Mou, Mou... que sàpigues que el reglament és igual per tots. El que passa és que la resta no fa trampes i no es dedica a desprestigiar i a insultar ningú. Per això només te l’apliquen a tu. Ara, què ben pensat, tens raó que el reglament no és igual per tots. Ara què li dono voltes, com pot tenir la mateixa sanció la targeta vermella del Piquè fa dos o tres jornades que la targeta vermella al Sergio Ramos per l’entrada a Messi, la manotada al Puyol i l’empenta al Xavi? Pensa-hi. Reflexiona-hi. Des de la teva visió deformada, és clar!

M’acomiado ja, que marxo. Records a la teva àvia, Mou.

Lladres legals?

Ahir vam anar a la formació que es feia pels voluntaris de La marató de TV3. L’any passat vam gaudir d’aquesta experiència i aquest any hem decidit repetir. Fins aquí, bé. La trobada era a La casa del mar, a sota de tot del Paral·lel, tocant al port. Com anàvem amb temps i portàvem estona voltant, vam decidir prendre alguna cosa per les Rambles. Una botella d’aigua per ella i una coca-cola per mi. Dir que la coca-cola era Pepsi i, per més desesperació meva, de màquina. Era una trista copa de cervesa d’Estrella Damm, però de les petites. Quan vam demanar el compte, vaig mirar l’import amb ulls esbatanats. Set euros amb cinquanta cèntims. Sí, sí, no ho torneu a llegir. Us ho posaré amb número, com si fos un taló, perquè no hi hagi cap mena de dubte: #7,50# euros (i amb els coixinets i tot perquè ningú no pugui escriure imports davant). Em va sortir de dintre la reacció de cridar a la senyora que ens havia portat la nota i li vaig dir alçant la copa on m’havien servit la Pepsi: “M’esteu cobrant quatre euros això? Ho trobo un robatori! Que els hi cobreu als guiris ho trobo fins a cert punt bé, però que ens ho cobreu als d’aquí...”. La noia es va disculpar dient que ella només era la caixera i minuts més tard, va tornar de parlar amb l’encarregat i amb una nota nova de cinc euros amb quaranta cèntims. Car, però acceptable.

I jo em pregunto, aquesta gent se’ls pot acusar de lladres legals??