Líders!

Només ha calgut un empat i una victòria (la d’ahir) perquè el Barça ja sigui líder solitari del seu grup de la Lliga de Campions. Bufar i fer ampolles, que diria aquell. Però crec que, vist el que vaig veure ahir, no tant. Va ser un partit on el Barça no va acabar de jugar del tot bé i on el Dínamo no va jugar del tot malament, perquè ens entenguem. És a dir que jo ahir vaig patir, capsa de cacauets en mà (amb un sabor una mica ranci) i assentat davant del televisor. I suposo que vaig patir perquè el resultat d’u a zero era curt, ells atacaven amb perill i perquè com que el meu avi per part de mare (soci del Barça) patia, el meu pare (per part de pare?) també patia veient els partits, doncs jo, he heretat aquest patiment tant de l’un com de l’altre que tant ens caracteritza als culés de tota la vida. Vagi per davant que el Profeta, visionari com és, ja ens va dir que no seria un partit fàcil, com es va demostrar. I vagi per endavant que és estrany patir amb aquest Barça (potser fins i tot seria pecat, i mortal!) perquè ja se sap per endavant que guanyaran segur. Però bé, són coses nostres. Dels culés, vull dir. Dels de tota la vida. Dels que hem mamat patiment des de petits.

Ahir el porter del Dínamo (un tal Shovkovskiy) ho va parar tot. Tot el que anava entre els tres pals ho aturava (o ho rebutjava, millor dit), perquè d’atrapar pilotes crec que comptades amb els dits de la mà dreta. Per això quan va marcar Déu a la terra, en Messi, el millor dels millors, vaig cridar per descarregar les tensions que portava acumulades a causa d’unes quantes jugades d’atac dels ucrainians. Ara, quan va marcar el Pedroooooooo, el nostre Pedrooooooooo, tot ja es va veure color blaugrana (perquè el Barça aquesta vegada jugava de blaugrana, no de salmó, com ha de ser). A aquest petit canari, Europa se li dona bé.

Ara que si voleu riure, llegiu el titular de l’As d’avui, que és per partir-se. Perquè a la primera part recordo jo un penal no xiulat sobre Iniesta i no sé si alguna cosa més (la meva memòria és estèril)...

És increïble com veuen la mà del Villar fins i tot a Europa. Estan malalts aquesta gent. De veritat!

Beneïts canvis.

La (mala) sort es va aliar ahir amb el Barça. Dos lesions, dos canvis, dos gols. La primera lesió, la d’Henry va habilitar l’entrada de l’Zlatan* que pocs minuts més tard va obrir la llauna i va fer pujar el primer gol al marcador. Amb l’u a zero tot va ser ja diferent i les coses es veien de color blaugrana. O rosa, perquè ahir el Barça tornava a lluir aquella samarreta de color rosat-ataronjat. Sóc incapaç de situar aquest color a la meva paleta de colors.

La segona part, la lesió d’en Chiqui-Chiqui-grinsky, va fer que el Profeta Pep tingués una visió de les seves. Piquè, surt, i marca a la següent jugada. I així va ser que en Piquenbauer va anotar el segon gol del Barça, el de la tranquil·litat. Amén!

La resta? Un àrbitre nefast que va permetre el joc violent, les trepitjades, els cops de puny i les entrades de l’equip rival. Ah! I amb tot això va expulsar en Tito Vilanova, que s’ho deuria “merèixer” segons el seu criteri. Això sí, va acabar expulsant al pobre Luque que una entrada de potser targeta groga es va convertir per art de màgia arbitral en vermella. El que menys s’ho va merèixer, el que acabava d’entrar i no sabia de què anava la cosa, va acabar anant al carrer, a fer companyia al segon entrenador del Barça.

De moment, tot igual: segueix la lluita a dalt de tot (Barça i Madrid segueixen comptant els partits per victòries), l’Zlatan cinc partits de lliga cinc gols i el Profeta veu el futbol com ningú. Bé, només una cosa no segueix igual: no vaig veure espies per enlloc. Però és clar, tampoc no em feu molt cas que la vista no la tinc molt bé!

*NOTA: l’Zlatan s’ha guanyat ja el dret a que li digui Zlatan. Zplatan queda ja oblidat.

Espies a can Barça.

Ostres tu, què fort! Ara resulta que hi ha espies a Can Barça! Increïble! Ahir ja no sabia si estava llegint el diari o estava immers en una novel·la d’en Frederick Forsyth. Un altre capítol de F.C. Mafialona, al que ja ens té acostumats el padrino de l’entitat, Al Laportone, tirant del carro fins que l’any vinent se li acabi el seu període electoral. Aquesta junta o ho fa tot molt bé (triplet) o ho fa tot malament (com és el cas que ens ocupa i preocupa).

Tornant al tema dels espies, ahir, sol com un mussol, sortia el director general de l’entitat, il signore Joan Oliverini, també conegut com a Bud Spencer per la gran semblança amb l’actor (falta per confirmar si també reparteix mastegots amb la mà ben oberta i cops de puny a la part superior del cap dels adversaris) a donar explicacions. Segons ell, Al Laportone no estava assabentat d’aquest afer (cosa molt poc creïble) i lluny de dir que quatre vicepresidents (o vispresidents com deia aquell) se’ls havia posat un detectiu privat (no, mai a la vida!), es va referir molt subtilment a una auditoria de seguretat. Veus, cada dia s’aprenen coses noves, vaig pensar. Em pensava que les auditories només eren de números! I per què es va fer? Doncs perquè van rebre queixes d’un dels vispresidents (com m’agrada aquesta paraula, gràcies Gaspart!), Joan Franquesa, informant que tenia indicis de que estava essent espiat. Llavors, Joan Oliverini va posar en marxa la maquinària de seguretat del Barça (on tenen destinada una partida d’uns quatre milions d’euros), és a dir que es va passar a Defcon 2, i va manar fer aquesta auditoria (que per auditoria ben feta la del Palau de la música). I vosaltres us preguntareu en què consisteix una auditoria de seguretat, igual que jo m’ho preguntava. Doncs el doble del Bud Spencer va dir-nos que:
- És: verificar les informacions que hi ha en els registres i en els llocs públics sobre la persona investigada i preguntar en determinats ambients si hi ha una informació rellevant sobre aquesta persona.
- No és (ni conté): seguiments a persones ni activitats relacionades amb les comunicacions (ni controls de telèfons, ni e-mails, ni correu).

Aclarit aquests punts, no entenc res de res, sincerament. Si algú ho entén que m’ho faci saber que amablement li donaré les gràcies. Avui no he pogut dormir intentant treure’n l’entrellat. I què fem les persones quan no entenem les coses que ens expliquen i no podem dormir per treure’n l’entrellat? Doncs muntar-nos les nostres pròpies pel·lícules. Per tant, el que crec jo que van fer (i no volen reconèixer) és seguir als que seguien al seguit (segons sempre la seva versió, perquè jo crec que els que seguien es pot ometre i quedaria, per tant, seguir al seguit). Uff!! És a dir, jo contracto algú i li dic que hi ha una persona (el seguit) que pensa que hi ha algú que l’està seguint. Bé, estudiem-ho millor en aquesta conversa (sembla el Digui-Digui):
Joan Oliverini: Et vull encarregar una feina.
Detectiu: Sóc tot orelles.
JO: Has de seguir algú.
D: Fàcil. No em pots donar més dades?
JO: Sí, algú que segueix algú.
D: uff! Va de veritat?
JO: Sí, sí, i tant!
D: I quan el trobi, què li dic? Què faig?
JO: No sé, tu mateix. Pots dir-li: “Pillaaaaaaat! Ara pares tu!” o agafar-te a ell i fer el trenet mentre ell s’agafa al que a la vegada estava seguint. Jo no entenc d’aquestes coses. Tu sabràs!

Em recorda tot plegat al Mortadelo i Filemón i la TIA

Com que tot això és una mica irreal, per dir-ho d’alguna manera, pensant pensant, he arribat a la conclusió que potser va ser Fèlix Millet, vispresident tercer de la Fundació del Barça (abans de dimitir per l’escàndol econòmic del Palau de la Música) que va dir-los que tenia indicis que l’estaven espiant (òbviament deprés del desfalc). Quan va dimitir, ja s’havien contractat els detectius, i com aquí som catalans del puny tancat, van pensar que ja que estava tot pagat (cinquanta-sis mil euros no bescanviables amb vals de compra pel Carrefour o Caprabo), s’aprofités per vigilar d’altra gent. Però com que el pressupost ja estava tancat, només donava per espiar a quatre vispresidents, no cinc. Per això Alfons Godall es va quedar fora.

Per últim, m’agradaria fer una crida al Frederick Forsyth perquè prengués nota de tot això, que en surt una novel·la d’aquelles de les bones, com ens té acostumats. Gràcies!

El fumador.

Una proposta de relats conjunts.

jajajajaja uff!! espera Josep que faig una altra calada, passa'm la cigarreta jejejeje gràcies! això és la pera jejejeje flipo en colors, si sapiguessis com et veig jajajaja fumar marihuana és la hòstia jejeje et veig a quadrats de colors jejejeje

NOTA: no és una defensa de la gent que fuma porros, ans al contrari. Ni fumo ni n'he fumat mai. És només que volia buscar la part graciosa del quadre.

Això és Messi!!

O massa! Bé, o Messi, perquè el que vam veure ahir era Messi en estat pur. El show de Messi i els seus amics, bàsicament. Agafo la pilota, marco un parell de gols per emmarcar (com ja ens té avesats últimament), dono joc, regatejo a qui vull i em dona la gana, i em substitueixen perquè la gent em pugui aplaudir. I com deia aquell: “Això és tot amics!”.... fins el proper partit, és clar, on ens tornarà a oferir un altre recital.

Vagi per davant que els partits entre setmana que no són de Champions, fan mandra i més si són a les deu de la nit, perquè acaben molt tard i l’endemà s’ha de matinar per anar a treballar (aquí el Toni que estava al meu costat ahir, va dir-me “o no!”, però bé, va a opinions i... horaris). Però si tots els partits són com els d’ahir, ja va bé. Grandíssima primera part on en un quart d’hora van marcar tres gols (Zplatan, Sandokan Piquenbauher amb un gran embenatge al cap per un cop i Messi), els del Racing només els faltava aplaudir, rondo aquí i rondo allà i tot sentenciat a la mitja part. Això, però, és el que més em fastigueja, perquè a la segona part, avorrida de debò (només es salva el quart gol d’en Messi), algun cop vaig fer. Potser serà perquè al bar no els funcionava l’àudio i vam escoltar el partit sense so.

Abans de veure jugar aquest Barça del Profeta Pep, no havia vist tant espectacle i bon futbol junt. Ho fan fàcil, xupat, mamat... bufar i fer ampolles que diu la frase feta. Surten, sentencien en pocs minuts jugant com els àngels (els àngels juguen a futbol?) i que passi el següent. Dotze punts de dotze i que ens segueixi qui pugui... i vulgui. Això sí, aquests resultats, com us suposareu i ja s’encarreguen de recordar-nos des de Madrid, és per culpa del famós Villarato (aquell home que no sap dir la paraula futbol), perquè no és que el Barça jugui de meravella, no, és que darrera hi ha una mà negra... uuuuu, quina por!

EN POSITIU.
L’Zplatan mica en mica, com una formigueta, va fent i marcant. Ahir un altre (de nou el que obria la llauna). A aquest pas, començarem a promoure una instància a can Barça per canviar la lletra de l’himne: tenim un nom el sap tothom! Zplatan, Zplatan, Zplaaaaaaaataaaaan!

Apoteòsic, magnífic, increïble, desequilibrant, fantàstic, ______________ i us deixo que poseu el que volgueu als espais per qualificar l’actuació d’ahir d’en Messi. No us ho donaré jo tot fet, no?

EN NEGATIU.
La segona part, avorriment pur!

Matagalls-Montserrat’09 & Barça & genolls.

Tercera participació a la Matagalls-Montserrat i… abandonament! De nou vaig haver de tornar cap a casa abans d’hora i sense poder creuar la línea d’arribada. Segona vegada que em retiro des de que faig marxes de resistència i segona vegada aquesta temporada. Però bé, què hi farem! Ens ho hem de prendre amb filosofia i resignació. Els esportistes (té gràcia això de qualificar-me d’esportista) de vegades tenen temporades negres, i enguany és la meva. Aquesta vegada la culpa l’han tingut els genolls que m’han estat mortificant des de l’exigent baixada a Aiguafreda. Bé, i si a més a més li afegim que tenia la panxa bastant malament, dons tenim el còctel perfecte per deixar-ho córrer al quilòmetre quaranta-cinc, a Sant Llorenç Savall, com així va ser.

L’aventura començava a les 17:54h, temps assignat de sortida des de Collformic. Sortim forts i els primers setze quilòmetres els fem amb gairebé dues hores, a un ritme gens menyspreable de vuit quilòmetres per hora. Com deia abans, baixada exigent i amb molta pedra i arribo a baix amb la panxa i els genolls destrossats. Un bon home, propietari d’un bar d’Aiguafreda, em permet utilitzar el lavabo del local. Gràcies bon home, em va salvar la vida!

A la pujada enganxo als companys, el José Luis i el Xavi. De la panxa em trobava millor, però els genolls ja em molestaven. La pujada per pista la fem a bon ritme. Al pla de la Garga traiem els frontals i ens plantem a Can Janot on ens trobem amb el David que ens ha enganxat després de sortir més tard. Allà ja endollo els cascos al mòbil i començo a escoltar els prolegòmens del partit del Barça – Atlético de Madrid. Com l’última vegada que havia escoltat el Barça fent una marxa (la Trenkakames), repetia escenari (Camp Nou) i rival i esperava que el resultat també fos el mateix (6-1).

I la veritat que entre que anàvem pujant i baixant, els gols anaven caient, com l’any passat. I tot és repetia com l’any passat: un gol, dos, tres, quatre... uff!! Semblava haver entrat en un dejavú o dia de la marmota. El Barça em va ajudar una mica a distreure’m i a no pensar tant en el mal de genolls i panxa, però arribant a Sant Llorenç Savall vaig parlar amb l’Alba pel mòbil i, pobra ja anava a dormir i es va oferir per venir-me a buscar (infinites gràcies!). Eren dos quarts de dos del matí i estava tocat: tant mentalment per l’abandonament com dels genolls i la panxa. S’acabava l’aventura de la Matagalls-Montserrat. Físicament i de cames em trobava perfectament i segurament hagués pogut acabar. Però no va poder ser! Vam poder finalment sortejar la pluja, per sort nostre, però no vaig poder lluitar contra el mal de genolls. Vaig parlar amb el Xavi (ell continuava), li vaig desitjar sort i que deixés el pavelló ben alt, com així va ser acabant la prova en 15:24h. Un gran temps! Moltes felicitats!

“He omplert la NEVERA d’aigua freda”

Davant l’allau de comentaris que ha patit aquest bloc, davant el col·lapse que ha sofert el meu mòbil de trucades de milers i milers d’admiradors abordant i preguntant per aquest tema i demanant respostes sota el lema “Queremos saber” (“gran” programa de la Mercedes Milà), i davant de la immensitat de cartes de propaganda i de La Caixa que he rebut últimament a la bústia de casa meva (ni una postal de vacances, s’ha de dir), em proposo treure l’entrellat de perquè algú vol omplir una nevera d’aigua freda.

Tot va començar quan aquest humil bloc va ser recomanat al 3cat24 aquest agost passat. En lloc d’anomenar el bloc com a banyera (la de tota la vida), el van anomenar com a nevera. Una simple relliscada, però que ha comportat molts maldecaps a un servidor i al seu entorn. Consultats els experts que el meu humil pressupost dóna (pare, mare, familiars més propers, gos, persones anònimes que no han volgut que les citi en aquest profund informe i una antipàtica senyora amb accent sud-americà que va trucar-me al mòbil per vendre’m assegurances), he arribat a les següents conclusions:

1) A manca de banyera, el lloc més similar per dimensions i capacitat on encabir una gran quantitat d’aigua, i a més a més poder-la mantenir freda, és una nevera. Això sí, aquesta hauria d’estar no dempeus, sinó estesa al terra i amb la porta cap a dalt.

2) No s’han trobat més casos possibles, sentint-ho molt, perquè si una nevera de per sí ja refreda l’aigua, no guanyem res posant-li aigua freda.

3) S’accepten suggeriments...

4) Això no és cap concurs, i com a tal, no hi ha bases dipositades davant de notari.

Empat... per falta de punteria.

Aixxxxx... quines ganes de Champions que teníem tots plegats: torna a sentir la musiqueta, tornar a veure aquella pilota voleiant al vent mentre cinc-cents nens la sacsegen amunt i avall a la rotllana central, tornar a sentir noms d’àrbitres vinguts de terres estranyes... i a més a més, l’Inter de Milà, una semifinal o final servida en safata al primer partit de tots. Ah!! I els bons al camp, llevat d’Iniesta). Tot feia flaire de passió i bon futbol. Senyores i senyors, s'alça el teló, benvinguts al millor espectacle del món! El Bernabéu es veu allà lluny, a l'horitzó, petit i minúscul, però es veu.

Tema Eto’o? Sincerament, ho tenia claríssim. Duel de davanters? Res de res! Ni Eto’o ni històries (per no dir hòsties). Eto’o, companys, amics, lectors, és historia. I com historia que és, és passat i no present. I el present és el Barça, és l’Zplatan, és el Messi, és l’Henric, i són els onze que estaven sobre el terreny de joc. Per tant, força Barça i que guanyi el millor (o sigui, el Barça)! És a dir, i resumint, que a mi el faci o deixi de fer l’Eto’o me la porta una mica fluixa (i perdoneu l’expressió).

I així va ser a mitges, que el Barça va ser el millor, però que no va guanyar, per desgràcia nostre. I no va ser per falta d’oportunitats, que en vam tenir unes quantes. Però la falta de punteria, el porter local i un penal no xiulat per mans claríssimes (reconegut a l’edició digital de l’AS) dintre l’àrea interista, no ens van conduir cap a la tant anhelada victòria. Però no desesperem, culés de tot el món. És un molt bon resultat. El signava abans de començar el partit. No siguem catastrofistes ni ens estirem dels cabells ni res semblant. L’Inter és un dels millors equips d’Europa, i tot just acaba de començar el curs futbolístic i mica en mica s’ha d’anar agafant el to.

EN POSITIU.
Víctor Valdés, que va fer un partit molt seriós i va aturar tot el que li van xutar. Tercer partit consecutiu sense rebre un gol.

L’empat, sens dubte. Per molt que el Barça mereixés guanyar, no és un mal resultat.

Mourinho no ens va enviar al teatre. Amb les ganes que jo tenia d’anar-hi!

EN NEGATIU.
Zplatan la va veure quadrada. La pilota, és clar. La porteria ja ho és...

L’encert de cara a porteria. S’ha d’afinar la punteria!

L’home que xiuxiuejava als gossos.

Diuen que hi havia un home que xiuxiuejava als cavalls. Si més no, van estrenar fa temps una pel·lícula, que no vaig veure, però que anava, imagino, d’un home que parlava amb els cavalls. Doncs bé, jo conec un home que xiuxiueja als gossos, els parla, els domestica, els fa estar quiets. És a dir, una mena de Cocodrilo Dundee a la catalana. Si voleu saber com va anar la història, seguiu llegint.

Tot va començar aquest diumenge passat, entrenant per Collserola com un posseïts, quan el líder del grup, el que tirava més, el que corria com ànima portada pel diable, l’explorador nat que The North Face encara no s’ha fixat en ell però que el never stop exploring del seu logotip li queda curt, el Moisés, va veure un corriol a peu de carretera i va dir tot assenyalant-lo: “Anem per allà! No el conec, però segur que ens porta al camí que vull agafar.”. I dit i fet, per allà que ens vam enfilar l’Atleta i un servidor seguint l’estela del Cristòfol Colom català tot esgarrinxant-nos cames i braços, pujant, baixant fins que vam anar a parar a un camí que va portar-nos a una finca que, a banda i banda hi tenien cavalls. Va ser llavors quan vam reduir el pas i vam començar a caminar, guaitant els animals fins que vam trobar-nos un gos estirat en mig del camí. Amb molta cura i precaució vam passar pel seu costat i ell va aixecar-se i va començar-nos a seguir amistosament. Una mica més endavant, el camí feia un revolt que anava a parar a una tanca que es podia saltar. I allà, a la corba, es veia un ramat de sis o set gossos: alts, fornits, grossos,.... en fi, dels que anomenaríem perillosos. Crec que eren boxers. Vam començar a cridar fort per si hi havia algú a la casa que quedava a mà dreta, “Hola? Hi ha algú?”, però ningú ens va contestar. Vam decidir tirar endavant, molt a poc a poc, passant per davant d’ells, quan de sobte, un dels gossos, de color blanc, va aixecar-se i va venir corrents cap a nosaltres tot bordant, ensenyant les dents i traient bilis per la boca. Evidentment, la resta de gossos, van seguir al seu cap i també van venir cap a nosaltres amb cara de poc amistosos. Llavors va ser quan l’home que xiuxiuejava els gossos, va agafar la paella pel mànec. Es va girar cap a ells, es va quedar quiet amb els braços oberts i els va plantar cara. Sssssht ssssshtt els anava fent i mica en mica anava reculant. Va aconseguir agafar una escombra que hi havia abandonada i gos que s’acostava, gos que l’assenyalava amb l’escombra i li xiuxiuejava Sssssshtt. Així va ser com, mica en mica, a poc a poc, pas a pas, va aconseguir mantenir a ratlla als gossos rabiosos i anar desfent el camí pel que havíem vingut.

Això és veritat, paraula! Explicat com si fos una mena de conte, però vaig arribar a passar molta por. A més a més, en cap moment vam veure cap rètol on posés camí particular ni res per l'estil. Segurament de no haver estat pel Moisés, pel seu cap fred, la seva experiència i manera de fer, a hores d’ara seríem a un hospital o plens de mossegades per tot arreu. Ja tinc un heroi al que idolatrar! Moltes gràcies company!

El referèndum.

A la preocupació que planeja per tota l’Espanya sencera i part de les Canàries i les Balears sobre el futur de la Belén Esteban amb tot el pack de personatges que va darrera (filla, ex-torero,...), s’ha afegit un nou problema: el famós referèndum de Areyns (ho escric així perquè segons Antena 3, televisió referent a tota Espanya i part de l’estranger ho escriuen així, i ho pronuncien també d’aquesta manera). Doncs bé, sembla que aquest petit poble insurrecte, capdavanter de l‘independentisme català, abanderats insurgents, on aquest passat diumenge han onejat més senyeres i estelades per metre quadrat de tot el nostre territori sencer, els ha produït algun que altre maldecap. I és que les xifres i els percentatges canten (i no per soleares). Canten clar i català, com ens agrada aquí. El 96% dels que han anat a votar, volen la independència. No està gens malament, no?

De totes maneres, sé que ha estat un referèndum d’estar per casa, d’aquells que allà en diuen de Juan Palomo, del yo me lo guiso yo me lo como, però les dades són si més no, significatives. Han votat, crec, un 41% de la gent empadronada, que déu n’hi do! Sé que no es poden extrapolar dades, o que es fa difícil, però per molt que aquest 59% restant votés que no volen la independència, les xifres no serien tant dolentes. Potser als voltants d’un 45% dels votants dirien que SI. I què voleu que us digui, que crec que anem per bon camí.

Ah!! I que s’agafin a la cadira que ara venen més municipis darrera que també volen seguir el mateix camí i convocar un referèndum (ni oficial ni vinculant, evidentment, com el d’Arenys) per copsar l’opinió general. Bona iniciativa! No dubteu que si tingués l’oportunitat d’anar a votar, si a la gran (Visca) Barcelona en convoqués un, encara que fos l’associació de veïns, els promotors de la festa major de Gràcia o el quiosquer de la cantonada, servidor seria dels primers en dipositar el meu vot a favor del SI.

Així que, o la Belén Esteban s’espavila i treu exclusiva rere exclusiva, o aquesta mena de gra al cul que som per la resta de l’estat els catalans li traurem el protagonisme. Que tremoli el Tomate!

Ara parlant seriosament. Servirà d’alguna cosa? Uff!! Crec que serà un boom comparable al de les seleccions catalanes, que en el seu moment tothom va remar endavant i en la mateixa direcció, però com que a Madrid ho paren tot, a consciència, ens acabarem cansant de veure que per moltes iniciatives que prenguem, no hi ha res a fer. I a més a més, és curiós, perquè si tant ens critiquen i tant ens volen mal i tant malament els caiem i tant poc es preocupen de com s’escriu i con es pronuncia correctament el nom d’un poble que pertany a la seva geografia, si més no, és curiós que ens vulguin tenir al seu costat...

Amb els bons, tot és diferent!

Primer partit que podia veure del Barça en directe aquesta temporada. Per fi! Ja en tenia moltes ganes. Això de Gol TV i l’horari tant estrany (les 18h) ens tenia descol·locats i al primer bar que hem vist que es podia veure, cap a dintre que hi falta gent (i a més de veritat, perquè estava buit)! Més val bar nou en mà que bar vell volant... uff!! Justet, ja ho sé, però no m’ho tingueu en compte.

La primera part ha estat de les de Mecagon tot: Mecagon tot que fa aquest, mecagon tot què fa l’altre, mecagon tot on la passa... Un desastre on el zero a zero de la mitja part crec, sincerament, que ens ha afavorit (dos pals del Getafe i una oportunitat de l’Zplatan que sol davant del porter ha xutat sense punteria) Ah!! Me n’oblidava! L’Zplatan a la primera part s’ha emportat uns quants mecagon Déu i ja començava a fer honor a aquella endevinalla que ens deien de petits: Oro parece, Zplatano és... Quin plàtan de jugador! Xooooof! No en rascava ni una. Amb Pedroooooo i “el Yefren” (perdoneu, però aquest nom només queda bé amb l’article davant i amb i grega) als dos extrems, el pobre ni l’olorava. De fet, si hagués jugat un servidor en lloc d’ell, no hagués passat absolutament res. Bé, sí, que potser les meves butxaques estarien una mica plena d’euros, cas que hagués rebut recompensa econòmica alguna. Ni es movia, ni pressionava, una boia en mig de l’oceà que passava desapercebuda. Així que ja s’estava convertint en el blanc de les ires dels que érem al bar i més d’un culé, dels de tota la vida entre els que m’incloc, ja començava a recordar a l’Eto’o. Més que res, trobava a faltar aquella pressió que el camerunès feia en punta d’atac. En resum, que no estava molt tri-tranquil.

La segona part ja ha estat diferent. Bé, diferent quan han sortit el setè de cavalleria: Iniesta i Messi per Pedroooooo i “el Yefren”. I és que amb els bons, tot és diferent! El Barça l’ha començat a tocar, a remenar, a desequilibrar fins que al minut seixanta-cinc de partit a centrada d’Abidal, l’Zplatan amb la punteta de la boteta ha tocat la pilota i aquesta pom-pom-pom, a petits bots ha entrat a la porteria. I quan un quart d’hora més tard ha fet l’assistència a Messi perquè aquest marquès el gol de cap i es reivindiqués davant de tota l’Argentina sencera, ja ha estat el màxim, convertit amb el gegant de la ciutat quan s’ha abraçat amb tots el petits del Barça. Ara, els mecagon Déu de la primera part en contra del suec, eren mecagon Déu d’alegria i de què bo que és aquest jugador i ja l’hem convertit tots plegats en el millor davanter del món. Com som els culés...

I és que, entre nosaltres, un equip que llueix propaganda de Burger King a la samarreta, no pot anar molt lluny... I si a més a més tens aquest Barça davant, doncs encara és més difícil. I a més a més, amb el proper home anunci d’Emilio Tucci d’El Corte Inglès tot engominat a la banqueta, el Míchel, Míchel, Míchel mari...ner (horari protegit) doncs encara menys... Amb tots els respectes!

EN POSITIU.
L’Zplatan, que ha fet el que ha de fer un davanter: passar desapercebut fent posar als aficionats dels nervis, marcar un golet per callar boques i donar una assistència per convertir-se en ídol de masses.

Iniesta i Messi, que han capgirat la dinàmica del partit. Què grans que són!

En Txiki-Txiki aquest que hem portat del Shartak, que ho ha fet prou bé!

EN NEGATIU.
Que el Barça, amb el xavalets del B, no és el nostre Barça. Però crec que ens haurem de començar a avesar a veure l’equip amb gent del B a l’onze inicial. Planter curt i tants partits...

Bona diada a tothom!!

La dona que somiava amb cereals i un bidó de iogurt.

Tot va començar una nit clara i tranquil·la (com diu la cançó) amb tres amics assentats al voltant d’una taula, en un país estranger, llunyà, tocant els Alps. Estaven en aquella taula la dona T, la dona M i SERVIDOR. I com era de nit i tocaven quarts de deu, ens disposàvem a sopar. SERVIDOR gaudia d’un frugal, apetitós i abundós primer i segon plat d’un menjar normal. Posem per menjar normal un plat de pasta de primer i unes hamburgueses de segon. Més els postres, això sí, que no es perdona. La dona T (i ara no recordo si també la dona M, la meva memòria no dóna per tant) es va asseure a la taula armada amb un bol ben fondo, un parell de iogurts i un parell de capses de cereals de diferents classes. Quina va ser la sorpresa de SERVIDOR al veure que es podia subsistir tota la nit amb un bol d’aquells ple de cereals de diferents tipus amb iogurt. Incomprensible! Bé, coses de dones, va pensar SERVIDOR. Perquè aquestes coses, us puc assegurar amb la mà al cor, que els homes ni les tasten ni les toquen.

El dia següent va arribar a casa l’home J, un home fet i dret, de complexió atlètica, en bona forma, espigat i engrescador. De nou, per la nit (clara i tranquil·la) els quatre amics (recordem: la dona T, la dona M, l’home J i SERVIDOR) ens vam asseure al voltant de la mateixa taula que un dia abans havien ocupat els tres amics. SERVIDOR es disposava a menjar de nou un àpat frugal, apetitós i abundós similar al del dia anterior. La dona T (no torno a recordar de la banda que es va postular la dona M, la meva memòria no dóna per tant) es tornava a armar amb un bol fondo, un parell de iogurts i un parell de capses de cereals, amb la qual cosa SERVIDOR va tornar a arribar a la mateixa conclusió que la nit anterior. Si alguna cosa té SERVIDOR és criteri i no es deixa influir per res del món amb d’altres opinions que intentin convèncer-lo d’una cosa de la que està més que segur. Quina va ser la sorpresa de SERVIDOR quan l’home J es va assentar a la taula, armat amb un bol fondo. Cara de sorpresa i suor freda regalimant pel front. No pot ser, no pot ser!, va pensar SERVIDOR. I va deixar que el flux dels accions que movien l’home J seguís el seu fluir normal, sense badar boca. L’home J va agafar una capça de cereals i els va abocar al bol fondo. Més suor freda. L’home J va agafar l’altre capça de cereals de diferent tipologia i amb un gall enorme dibuixat a ambdues cares i els va abocar en el mateix, sí, sí, en el mateix bol fondo on havia abocat anteriorment l’altre tipus de cereals. SERVIDOR suava geladament per tot el cos i els ulls els tenia oberts com a taronges. A continuació, l’home J va agafar un parell de iogurts, els va treure la tapa i els va abocar al bol fondo que contenia la barreja de cereals. SERVIDOR es va aferrar fortament a la teoria de que, gentilment, l’home J li havia preparat aquell bol fondo amb barreja de cereals i iogurt a la dona M i li oferiria sense demanar res a canvi, com un gest de cavallerositat. Perquè l’home J és un cavaller i és vesteix pels peus (frase que sempre m’ha agradat, però jo les samarretes me les poso pel cap, no pels peus). Sí, sí, havia de ser això, va pensar SERVIDOR. Quina va ser la sorpresa quan, amb la mà dreta, l’home J va agafar la cullera, la va introduir al bol fondo que contenia la barreja de dos tipus de cereals i el iogurt i plena fins dalt la va conduir a la seva boca i va mastegar i deglutir aquella espècie de mescla inhumana. SERVIDOR ja suava profusament, amb ganes, amb deliri, esmaperdut, bocabadat. La primera cosa que li va venir a SERVIDOR va ser aquell “bé, són coses de dones”. Però l’home J no era una dona, era un home! Com podia ésser? Llavors ho va veure clar, claríssim! Els homes-homes, els de tota la vida, els del pèl al pit, aquells que cada vegada en queden menys (com SERVIDOR), aquells que no miren sinó que desafien amb la mirada, aquells que lluny de tenir defectes tot són qualitats, aquells que s’encenen els llumins amb la galta dreta (no ho proveu a no ser que sigueu allò que se’n diu homes-molt-homes, que fa mal), aquells que mai ploren (si guanya el Barça no compta), aquells que mai diuen t’estimo, aquells que l’evolució només els pot penjar l’etiqueta d’homes molt homes, no prendrien mai a la vida quelcom semblant a aquella barreja inhumana de cereals diversos amb iogurt. No. No i no, em nego!

Evidentment, en dies posteriors i quan l’home X va arribar al mateix país estranger, llunyà, tocant als Alps, va ser consultat immediatament per SERVIDOR. Ell, home-home, dels de tota la vida, m’ho va confirmar: no menjava ni menjaria mai a la vida cereals. Ni per sopar, ni per esmorzar, ni per dinar, ni per berenar. Allò era cosa de dones. “De nenazas”, concretament. Perquè, és del parer de SERVIDOR, els homes, els de tota la vida, aquells que ja en quedem pocs, mai mengen cereals, i menys amb iogurt. Uff!! Estava salvat! Aquella nit vaig poder dormir tranquil.

La Banyera mediàtica.

Estiu mediàtic per la Banyera. Lluny ja de la primera aparició pública al diari Avui de fa uns mesos, aquest bloc ha tornat a aparèixer aquest mes d’agost un parell de vegades als mitjans de comunicació. El primer, per la ràdio, concretament a RAC1, al programa El món, on aproximadament deien això:

El segon, al portal de notícies 3cat24, i deia més o menys això...

... amb dues excepcions: que ni el vaig recomanar jo i que com podeu veure en la següent captura de pantalla, que no es diu nevera, sinó banyera.

És una tonteria, però què voleu que us digui, fa il·lusió!

Peregrinació a la casa blaugrana.

Ahir em va tocar fer la meva UTMB particular. I no em refereixo a la Ultra-Trail Mont-Blanc, no, sinó a la Ultra-Trail Museu del Barça, que inclou un tour per gairebé totes les instal·lacions dels Camp Nou, acabant pel museu i totes les relíquies que allà s’hi guarden per a tots els fetitxes barcelonistes. La temporada anterior no podia acabar-se tal i com es va acabar. El que va fer el nostre Barça va ser molt gran, grandiós, enorme, colossal, fantàstic, històric... malgrat que les televisions estatals facin mans i mànigues per donar-li més importància als fitxatges galàctics del salvador messies FP, el constructor que obra (o construeix) miracles com a president blanc en la seva reaparició a la poltrona merengue. Però jo, què voleu que us digui, estic tranquil. Sóc més del Profeta Pep, home humil i bondadós, amic dels seus amics, que lluny d’aparentar i presumir, creu més amb el treball, la constància, les persones, el grup i l’equip i no cau pas amb la temptació del dimoni que en forma de bitllets euros, tant perverteix avui en dia el món (i no només del futbol).
Com a bon culé vaig fer peregrinació i penitència al santuari barcelonista, la meca blaugrana, el camí de Santiago culé, la catedral dels miracles, l’espai més sagrat de (Visca) Barcelona. Començava la visita amb un vídeo en tres dimensions (ulleres incloses) on vaig poder gairebé tocar a l’Iniesta, al Puyol, al Valdés, al Messi i on un escut del Barça ens portava i ens guiava com un estel al firmament.

Després, ens mostraven els vestidor (visitant), baixàvem per les escales que enfilen els jugadors per sortir al camp, passant per la capella on la Moreneta va mirar-me als ulls (ella, sí, ella) i em va dir que en Pep us guiarà per una temporada mística on segurament caurem, però ens tornarem a aixecar i quelcom semblant a que no ens podia prometre títols, però sí que us dono la meva paraula d’honor que l’equip no fallarà i que persistirem seguit d’un estrenyeu-vos els cinturons perquè ens ho passarem bé. Llavors vaig tenir dubtes. Sí, sí. Però no en la meva fe, sinó en si m’estava parlant la Moreneta en tant que Profeta Pep o m’estava parlant el Profeta Pep en tant que Moreneta. Bé, tant se val, el més important és el missatge. I em va arribar, no ho dubteu.

Després de veure la zona mixta, la sala de premsa, la llotja i les cabines de radio i televisió situades a dalt de tot de l’estadi, va tocar la peregrinació al museu, lloc sagrat barcelonista on vaig arribar-hi rampa amunt pujant de genolls, patint, guardant penitencia. L’estada al museu va estar guarnida d’un munt de sensacions i calfreds. Una experiència religiosa en color blaugrana que va rejovenir-me uns quants anys i em va portar a la ment noms inesborrables de la història barcelonista com Bakero, Stoichkov, Maradona, Ronald Koeman, Kubala, Belletti... i Romerito, Escaig, Korneyev i Bogarde.

El millor moment va ser quan vaig ser davant del quintet aconseguit per aquest equip: Copa, Lliga, Champions, Supercopa d’Espanya i Supercopa d’Europa. Allà davant, agenollat i pregant perquè l’ànima del Profeta Pep sigui eterna i estigui entre nosaltres molts anys i anys per molts anys a la una per molts anys, vaig cantar cinc vegades l’himne del Barça, vaig repetir cinc vegades l’alineació de Wembley, París i Roma, vaig pronunciar la fórmula màgica “picarà Stoichkov, pararà Bakero i xutarà Koeman. Pica Stoichkov, para Bakero, xuta Koeman i gooooooooooooool”, vaig alçar les mans i cridar “Etoooo’o, Etooooo’o, com a tu t’apelles, je m’apelle Samuel” per acabar la pregària amb un “Al loro, que no estamos tan mal!”.

Companys, una experiència del tot recomanable per tot, menys per la butxaca, que l’entrada costa 17 euros per persona. Però bé, aquests cracks que tant ens fan gaudir se'ls ha de pagar el sou, no?

Seqüeles de les vacances.

Ara que les vacances arriben a la seva fi, ara que la invasió d’anuncis de fascicles i el tret de sortida oficial de “La vuelta al cole” d’El Corte Inglès ens inunda les pantalles televisives, ara que les depressions post vacances estan a l’ordre del dia (servidor ja la comença a patir arribant al final de les cinc setmanes de vacances) i l’escapada a l’estranger amb canvi de nom inclòs o la petició de baixa al metge del CAP està a l’ordre del dia, he decidit fer un repàs a les diferents seqüeles que m’han deixat aquestes cinc setmanes de vacances:
- Es van complir tres anys des de que es va implantar el nou Estatut i segueixo vivint igual.
- He après a cantar i a ballar la cançó d’El polvorete, típica a Galícia.

- La Carmen de Mairena, trenca fronteres. Viatger/a ell/ella, va trepitjar terres gallegues (no sabria precisar la data) i es va fer una fotografia amb els autòctons de la zona. Aporto foto de prova:
- Vaig ser tractat de vostè per unes noies bastant més joves que jo. L’edat no perdona...
- Vaig patir l’onada de calor barcelonina en plenes festes majors del barri de Gràcia. Insuportable!
- Sé el significat de la paraula francesa bouchon, caravana en català, ja que en carreteres franceses en vam patir una bastant grossa. Unes tres hores aproximadament...
- El meu cotxe ha fet dos mil quilòmetres per anar i tornar de Chamonix i s’ha portat com un autèntic campió!
- En arribar a Barcelona, vaig notar tres grans diferències amb Chamonix: el clima, que aquí no es veuen els Alps (com a molt Collserola) i que aquí la gent no va amb roba tècnica, pals ni motxilles pel carrer.
- No he vist cap dels dos partits del Barça on Puyol ha alçat el títol de supercampió (tant d’Europa com d’Espanya). De fet, no he vist tampoc ni el primer partit de lliga. Quina tragèdia! Espero que el Profeta sàpiga perdonar-me, sinó aniré a confessar-me en breu a la catedral del barcelonisme, a sota la Diagonal.
- Avui he vist per televisió el nou look de la Núria Feliu, juvenil, desenfadat i diferent.
- Gran fitxatge el d’en Ricky Rubio. Aquest any, campions de la Final Four!! Segur!!

I què ràpid que passen els dies quan un no treballa...