Comença la CCCR!!

Ara sí que ja arribat l’hora de la veritat. Arranca la Copa Catalana de Caminades de Resistència (CCCR). Aquest diumenge alça el teló amb la novena edició de la Marxa dels Castells de la Segarra. La sortida és a les set de matí a Concabella. Hi serem allà de ben segur amb els ulls mig lleganyosos i amb cares de son, però amb ganes de començar a caminar i completar amb un temps raonable el recorregut circular i molt planer de cinquanta-un quilòmetres que ha preparat l’organització.

L’any passat va ser la meva primera participació i el temps no va estar pas malament: set hores i cinquanta cinc minuts (incloent parades). Aquest any, depenent de com vegi la cosa intentaré rebaixar temps. M’he marcat l’objectiu de fer set hores i mitja. Si algú s’anima a compartir aquesta fita aniré a per ella amb totes les meves forces. Això implicarà no dedicar tant de temps a l’entrepà de botifarra que ens donaran en algun dels avituallaments. Però, com que tot en aquesta vida té un preu, aquest serà el que hauré de pagar per rebaixar el cronòmetre de l’any passat.

Així doncs, queda inaugurada la competició!!

Xavi, ¡¡qué bueno que viniste!!

La boira que fa dies que mig envaeix tots els racons de Barcelona, feia presagiar un partit d’anada de semifinals de la Copa del Rei una mica ennuvolat, tot i l’ambient de gala que es respirava (el de les gran ocasions) a l’estadi. I així va ser, ja que vam veure un Barça que va crear ocasions, que es va bolcar a l’atac, que va arraconar al València a la seva àrea, però que va aconseguir marcar en l’últim minut (i mai millor dit) i de forma molt discutida quan hagués pogut solucionar el partit amb una diferència bastant àmplia. Però bé, són aquestes coses que té el futbol que no sempre guanya qui disposa de més i millor ocasions. El Valencia va venir al cap nou i només va fer quatre coses: defensar-se, defensar-se, marcar el seu gol en l’única ocasió que va tenir, i tornar-se a defensar.

El partit el vam veure tot acomodats al sofà de casa. Això de que el puguis veure per la televisió en obert fa que a l’Antibiòtic no s’hi concentri tanta gent i l’ambient baixa molts enters.

D’entrada Rijkaard va fer canvi en el trident atacant. Aquesta vegada els tocava a Eto’o, Messi i Henry, en detriment d’en Ronaldinho que ho veia des de la graderia entrant en les ja habituals rotacions. I jo estic d’acord amb les rotacions, però no seria millor rotar-lo però a la banqueta i no a la graderia perquè potser el pots necessitar en un moment donat?

Va començar el partit amb el Barça dominant, creant ocasions i bolcat a l’àrea del València. Volien anar a per la victòria des del principi i això es notava. Van disposar de claríssimes ocasions, fins i tot una on van xutar fins a tres vegades, però els jugadors chés van rebutjar el perill com van poder (cames, esquena i intervenció del porter). Aquesta va ser la jugada del “Pin, pan, pun” (que no pim, pam, pum), segons en J.J. Santos (com l’odio!!). Pin pel xut de Xavi que rebutja el porter Hildembrand com pot; Pan d’Eto’o que xuta contra l’esquena d’Helguera; i Pun de Messi contra les cames de Caneira.

I això va ser la primera part: un atac constant del Barça (amb un intent de xilena d’Henry inclòs) i uns atacs tímids, molt tímids per part del València que van fer que Víctor Valdés es convertís en un espectador més del partit (no va fer ninguna aturada perquè no van xutar ni una vegada a porta i ara no recordo quantes vegades va intervenir en el joc, però crec que es podrien comptar amb els dits d’una mà).

I així va acabar la primera part, zero a zero i els plats per fregar després d’haver sopat. L’Alba no va deixar-me netejar-los i jo no m’hi vaig oposar, així que vaig estar reflexionant sobre què passaria més tard.

La segona part va començar com una calcomania de la primera: més atacs per part del Barça. Però el decorat va canviar radicalment quan, just després del desconcert ocasionat pel doble canvi que va fer Frank Rijkaard (van entrar Iniesta i Bojar susbstituint Deco i Henry) Villa al minut seixanta-nou va aprofitar un contraatac per batre Valdés. Zero a u i gerro d’aigua freda al Camp Nou. El València estava molt ben plantat sobre el terreny de joc i el Barça no deixava de topar contra el mur defensiu i contra el porter Hildembrand.

Amb els minuts reglamentaris ja passats (minuta noranta-quatre) i en l’última ocasió d’atac del Barça ja que l’àrbitre ja esta a punt de xiular el final, Eto’o va agafar la pilota (control mig amb la mà inclòs d’aquells que per la televisió no es veuen) i va xutar des de la frontal i, qui si no, Hildembrand va rebutjar la pilota, però Xavi molt atent al refús i entre la teranyina de jugadors que poblaven l’àrea va aconseguir introduir la pilota a la porteria valenciana. Empat a u, resultat més just que la victòria valencianista, i els mobles salvats. Hagués estat complicat anar a València amb l’obligació de guanyar el partit per classificar-se, però d’aquesta manera l’empat ens pot anar bé i tot.

EN POSITIU.
Xavi està demostrant cada dia que passa ser una peça clau d’aquest Barça: marca, lluita i salva punts i partits on el Barça s’encalla. Ja porta sis gols aquesta temporada, rècord absolut de gols marcats en una campanya en tota la seva carrera.

El joc de l’equip, que va intentar-ho de totes les maneres, però que no va poder treure més petroli de les innumerables ocasions que va tenir.

Malgrat el resultat d’empat a u, el Barça encara té moltes opcions de classificar-se per la final. Un empat a dos o més gols o una victòria a Mestalla (ja va guanyar zero a quatre en Lliga) seria suficient.

EN NEGATIU.
La falta de punteria i de gol. El porter del Valencia, Hildebrand, i la defensa contraria que més d’una vegada semblava que estaven els onze jugadors penjats del travesser de la porteria, van impedir que el Barça s’emportés el gat a l’aigua.

Que el partit el donin per Tele5, coneguda també com a “Volvemos en siete segundos”. No ho suporto. I els comentaris del J.J. Santos son horripilants. TV3, on estàs quan se’t necessita?

Colla de "chaqueteros"!!

Us poso en situació. El president de l’Atlètic de Madrid, Enrique Cerezo, el dimecres passat va complir el seu seixantè aniversari i va convidar per celebrar-ho a la gent que ell va creure oportú. Fins aquí cap problema. Ningú li prohibeix que tingui coneguts, amics o molt bons amics que siguin fanàtics o seguidors de l’etern rival, en aquest cas del Madrid. Clar que tampoc li prohibeix directament cap article dels estatus del club del que és president que es pugui fer fotografies amb la samarreta de l’etern rival de la ciutat, però hi ha coses que per molt que no estiguin escrites, no es poden fer. Què poden pensar els aficionats matalassers d’aquesta fotografia? No us ho prendríeu malament si Laporta sortís posant amb la samarreta de l’Espanyol, regal de Sánchez Llibre pel seu posem cinquantè aniversari? Crec que hi hauria més d’un que no hi estaria d’acord i que s’enfilaria per les parets. Hi ha coses que són políticament incorrectes i aquesta és una d’elles. S’ha de tenir una mica de vista i una mica d’assessors al costat. Però clar, en una nit on l’alcohol segur que va córrer i molt, doncs sempre solen passar aquestes coses i la vista s’enterboleix i els assessors estan a casa dormint.

Ah!! Pels que no ho sapigueu, els senyor Enrique Cerezo, president de l’Atlètic de Madrid és aquest bon home (barreja de Joan Pera i de Josema Yuste, ex de Martes y trece) que sosté a les seves mans la samarreta del Reial Madrid amb el seu nom com si d’un fixatge de l’equip blanc es tractés.

I si critico al president de l’Atlètic de Madrid, no puc deixar de criticar el president de la Federació Espanyola de Futbol (FEF), aquest personatge que apareix a la dreta de la imatge (ara semblaria el Ferran Monegal jo ...) havent fet un pas més: s’ha posat la samarreta que gentilment també li ha regalat Ramon Calderón (també portarà el seu nom a l’esquena?). No vull pensar què dirien per Madrid (premsa i aficionats) si Villar sortís retratat en una fotografia amb la samarreta del Barça posada...

Per cert, senyor Calderón, gastis els diners en regals bons, que segur que aquestes samarretes les ha agafat de la botiga abans de marxar i no les ha pagades!!

“Los crímenes de Oxford”: el llibre.

Degut al gran impacte mediàtic que ha tingut la pel·lícula recentment estrenada a totes les cartelleres dels cinemes del nostre país, vaig decidir, a l’assabentar-me que estava basada en una novel·la, llegir-me el llibre. I no m’ha defraudat gens ni mica. És un llibre curt, d’unes dues-centes pàgines i que és llegeix ràpid.

He de reconèixer, però, que havien arribat a les meves orelles bastants comentaris que la pel·lícula era un xic dolenta i que vaig agafar el llibre amb una certa por degut a això. Però a mesura que anava avançant en la lectura i l’intriga i el suspens s’anava apoderant de mi, la novel·la m’anava enganxant més i més. Imagino que es fa bona la màxima de que qualsevol llibre portat a la gran pantalla acaba decepcionant a l’espectador (Eh!! Menys “El senyor dels anells”).

No us enganyaré si us dic que no busqueu un llibre complicat amb una gran trama d’aquelles que fan posar-se dempeus, perquè no ho trobareu. Però el que sí que us pot oferir aquest llibre és passar una molt bona estona on els assassinats, les matemàtiques i les sèries numèriques són els protagonistes principals de l’acció. Us el recomano!!

De totes maneres intentaré veure la pel·lícula un dia d'aquests per intentar comparar les dues versions (l'escrita i la gravada) i així poder opinar.

La instantània d'Eto'o.

A tots ens va sorprendre el gran Samuel quan, després d’aconseguir tercer gol aquest diumenge contra el Llevant, va escollir una divertida i original manera de celebrar-ho: agafant (o demanant prestada) la càmera d’un dels fotògrafs que hi ha darrere les porteries i llençant una instantània als companys que arribaven corrent a celebrar el gol amb ell. Quin home!! No em negareu que no ens deixarà mai de sorprendre i que sempre té un as sota la màniga. El seu caràcter i la seva sinceritat a l’hora de dir les coses fan que sigui un jugador una mica difícil per un vestidor i que no acabi d’agradar a molta gent, però és un fora de sèrie. És un jugador d’aquells que en queden pocs. Surt al terreny de joc i s’hi deixa la pell, lluita, anima als companys, s’esforça, té punt d’honor i pateix amb les derrotes. Ara per ara és un dels davanters més determinats que hi ha a la Lliga espanyola i un jugador que s’està mostrant com a una peça bàsica pel Barça de Rijkaard (quan ell no hi és, l’equip se’n ressent i molt).

I espero que això sigui així per molts anys, ja que des de que el Barça torna a tenir la vitamina E (d’Eto’o) marca gols, juga millor i ha començat la seva remuntada meteòrica que ens ha de dur a celebrar algun que altre títol aquesta temporada.

De totes maneres, i vist lo vist crec que, si ell vol, el seguirem veient molts anys pel Camp Nou i vestit de curs, ja que com a fotògraf ha demostrat que no té molt de futur: la foto que fa és horrorosa i no s’hi va esforçar gaire. Si vol fer carrera en aquest món de la fotografia crec que ho té una mica cru. Però em quedo amb un detall de la instantània que va fer: les cares d’alegria i felicitat dels dos nois de la casa, present i futur, Carles Puyol i Bojan Krkic. Una imatge val més que mil paraules. I si aquesta imatge ve de les mans d’Eto’o, encara més.

A només dos punts!!

I l’invencible Madrid va tornar a perdre. I aquesta vegada a casa. I contra l’exequip de Bernd Schuster, el que entrenava la temporada passada. És ben veritat que al futbol dos més dos no són quatre i el que sembla una cosa al final acaba essent una altra. Ara a l’equip blanc se li ha girat tot el contra: la bona sort que tenia sembla haver-se esfumat, l’eficàcia golejadora també ha volat i no veuen porta amb tanta facilitat, han passat de ser invencibles a ser febles, ... De moment, si ens agafem a la matemàtica pura als blancs no els surten els comptes: de dotze partits que han jugat al 2008, n’han perdut sis. De moment ha tingut un començament d’any nefast, que esperem que com el Barça l’any passat acabi sent el seu annus horribilis.

Les segones voltes dels equips que entrena l’alemany sempre són dolentes, segons diuen els experts i de moment s’està demostrant que és veritat: eliminats de la Copa del Rei, obligats a remuntar un dos a u contra la Roma a casa per passar a quarts de final de la Champions League i ara a només a dos punts del Barça a la Lliga quan fa quatre partits la diferència era de nou.

Us recordeu del partit que va empatar el Barça contra el Betis l’any passat al Camp Nou? Anava guanyant un a zero i en un servei de falta on tots estaven badant, l’equip andalús el va aprofitar per empatar a les acaballes del partit. Doncs ahir la història paral·lela que sembla que estan prenent els fets, fa que el Madrid en plena celebració d’un gol anul·lat a Robben, per badocs i despistats, es trobin en que el Getafe posa la pilota en joc de forma ràpida i els acabin marcant el gol de la victòria. Curiòs, no? I ara em pregunto si l’Espanyol (amb Tamudo al cap davant) també els empatarà el partit quan vagi al Bernabéu i ens servirà en safata de plata la Lliga.

Ah!! I l’altre dia sentia per la ràdio al programa Tu diràs de RAC1 que el Madrid havia guanyat tots els partits de casa i que les estadístiques diuen que només en cinc vegades el campió de Lliga no ha deixat escapar cap punt del seu estadi (tres el Barça, una el Madrid i una l’Athlètic de Bilbao). I ahir els números van tornar a complir-se. És cert que la matemàtica pura en el futbol (com deia abans dos i dos no son mai quatre) no serveix de gaire, però de vegades ajuda.

El Barça ara per ara depèn d’ell mateix per aconseguir el títol de Lliga (qui ho hagués dit fa quatre jornades enrere!!). I tot passa per anar al Bernabéu i guanyar. Bé, sempre i quan no s’arribi amb una diferència de quatre punts i perdent el Barça encara continuaria sent líder. Que, d’altra banda, tal i com estan anant les coses no em sorprendria. La jornada següent el Barça va al camp de l’Atlético de Madrid (partit complicat) i el Reial Madrid visita el camp del Recreativo de Huelva.

Amb Eto'o hi ha gol

Avui partit contra el cuer, el Llevant. Lloc, el de sempre, l’Antibiòtic, on arribem tres minuts tard amb el partit a punt de començar. Com que el duel d’avui no té molta transcendència i el rival és dèbil, no hi ha gaire gent i podem seure (amb taula i tot). L’ambient està apagadot, comparat amb el que hi havia el dimecres passat en el partit de Champions League contra el Celtic i el nostre cambrer preferit, el Raul, avui està destinat a la barra de dalt (hi ha poca tensió fins i tot entre el personal del bar). Però bé, nosaltres com a fidels, no ens perdem un partit, plogui o nevi, faci fred o calor o el rival sigui el primer o l’últim.

Rijkaard, ha posat en pràctica les famoses rotacions i Deco i Henry s’ho han mirat des de la grada. El trident d’atac blaugrana era el dels vells temps: Ronaldinho, Eto’o i Messi.

El partit comença bé, amb un Barça a l’atac i creant perill. I, com a mostra un botó: minut tretze i Xavi marca el primer gol del Barça. La feina estava mig feta. S’havia obert la llauna, que és el que més costa en aquest tipus de partits i ara només faltava marcar un golet més, el de la tranquil·litat.

I ocasions no n’han faltat, sobretot una molt bona de Ronanldinho que ha enviat per sobre el travesser. Però, a l’altra banda, el Llevant també n’ha disposat d’una de molt bona: un remat que ha anat al pal i que s’ha passejat tranquil·lament per davant la línea de gol.

L’Alba s’ha decidit a pujar a buscar patates i quan ha baixat ha comentat que el Raúl li ha dit “¿Has visto el de Hospitalet?” (referint-se al Valdés que havia fet una parada bona). Li ha promès que a la mitja part baixaria a fer una visita a les catacumbes blaugranes (o pis de baix del bar).

Arribem al minut trenta nou on Zambrota, toca la pilota amb les mans de forma absurda dintre de l’àrea i l’àrbitre xiula penal. Quin penal més absurd, Gianluca!! De pati de col·legi, d’aquells que es poden estalviar. Però, què tenia l’italià al cap? Evidentment, xuta Riga i bat Valdés per l’esquerra. U a u i la primera part a punt d’acabar.

Però, cinc minuts més tard, apareix la figura estel·lar de Messi, que fa una paret amb Xavi a la frontal de l’àrea i xuta ras a la dreta del porter i marca per a tornar a donar avantatge al Barça en el marcador. Minut psicològic, ja que l’àrbitre, després de que Valdés ens obsequiés amb una cantada marca de la casa, en la següent jugada xiula el final de la primera part.

Durant el descans, promeses incomplertes: no veiem el Raúl per en lloc. Deu tenir feina i s’ha quedat a dalt. Ja el saludarem quan marxem. Comento amb uns amics de l’Alba que han arribat amb el partit ja començat que veient la diferència de gols a favor i en contra que té el Barça i el Madrid, surt perdent el primer, que té cinc gols menys. Faria bé fixant-se en aquesta dada, ja que en el cas d’empat a punts i a average particular s’utilitzarà per a saber el guanyador de la Lliga.

Comença la segona part i el festival de gols. Al minut onze arriba el gol dels tres ohs. M’explico:
1er oh: Messi fa la passada en profunditat a Eto’o que trenca la defensa i la rep dintre l’àrea.
2on oh: Eto’o, amb un toc suau supera el porter que queda estès al terra.
3er oh: Eto’o empeny la pilota al fons de la porteria per fer pujar el tercer gol al marcador.

Cinc minuts més tard tornem a celebrar un altre gol d’Eto’o. Gran jugada que comença Touré Yaya que passa la pilota per dalt dels defenses veient la desmarcada de Leo Messi, que després de guanyar la línia de fons fa la passada de la mort a Eto’o que a porteria buida només ha d’empènyer la pilota i marcar a plaer.

I a partir del quatre a u, el Barça es dedica a fer aquells rondos al mig del camp tant llargs que els jugadors de l’equip contrari van darrera la pilota sense poder robar-la. Al minut trenta-cinc li dic a l’Alba que ja podríem començar a pujar cap a dalt a fer el sopar, perquè la cosa avorreix i molt. El Barça es dedica a tocar, tocar i tocar perquè el temps passi, ja que la victòria estava al sarró i tota la pressió ara era pel Madrid que sent l’alè blaugrana al clatell. L’Alba em diu que no, que encara falta el gol de Bojan i que no s’aixeca. I raó no li faltava, ja que poc després Eto’o arrodoneix la seva fantàstica actuació marcant el tercer gol gràcies a una gran jugada de Bojan que li passa la pilota i aquest, intentant fer un control per rematar millor, acaba allotjant la pilota al fons de la porteria. Forma original de celebrar-ho: li agafa una càmera de fotos a un periodista i en dispara una als seus companys celebrant el gol.

Cinc a u i partit tancat i barrat. Tres punts més que suma el Barça que sense fer un gran partit i sense forçar la màquina s’ha desfet un feble Llevant.

EN POSITIU.
Torna Eto’o i s’acaba la sequia golejadora del Barça. Avui, amb un hat trick ha demostrat que l’equip el necessita molt.

Xavi, que avui ha fet un gran partit. Des de que Rijkaard el va assentar dos partits a la banqueta, aquest s’ha espavilat i molt.

No m’han sentit, però ara la diferència en l’average de gols a favor i en contra entre el Barça i el Madrid és de +1 a favor d’aquest últim. Això és bo!!

El Llevant ha estat un equip senyor: no ha vingut a perdre el temps amb lesions inexistents, lipotímies estranyes ni demores en serveis de falta o de banda. Això és d’agrair!!

EN NEGATIU.
El joc del Barça ha baixat enters comparat amb el partit del dimecres. Imagino que el rival tant dèbil ha afavorit a que sigui així.

Una curiosa manera de passar un 23F.

NOTA: En aquest post ometré els noms de persones, llocs, motius i potser alguna cosa més per tal de protegir identitats de persones i possibles problemes que se’n poguessin derivar. No diré allò de qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència, perquè el que passaré a relatar-vos a continuació va passar de veritat, us ho juro!! per... ummm... ummm... per la FEEC.

Bé, tot això va començar quan un molt bon amic, que li direm MOLT-BON-AMIC-I-GRAN-PERSONA va trucar-me el divendres mentre dinava, tot desesperat (ell, no jo, malgrat que sí que menjava amb ànsia perquè tenia molta gana) per dir-me que si li podia fer un gran favor l’endemà dissabte. En poques paraules va explicar-me que es tractava de realitzar una mudança d’una casa quarter de la guàrdia civil situada a un poble que anomenarem POBLE-DESTÍ per uns motius que anomenarem MOTIUS-X. Evidentment vaig dir-li que sí, que podia comptar amb mi pel que fos, i vam acordar que abans de marxar em passaria a buscar per casa meva i que ens quedaríem a dormir al seu poble, que anomenarem POBLE-ORIGEN.

I així ho vam fer: sobre tres quarts d’onze de la nit vam emprendre el viatge des d’on jo visc, que anomenarem CIUTAT-QUE-EM-VA-VEURE-NÉIXER i vam dirigir-nos al POBLE-ORIGEN. Ens posàvem a dormir ben tard, a la una de la nit i el despertador (que anomenaré FILL-DE-PUTA) havia de sonar a dos quarts de sis.

Puntual com un clau, el FILL-DE-PUTA va sonar despertar-me del que creia que era el primer son (sempre dorms en un matalàs que no és el teu et costa més descansar, i més si hi ha unes campanes d’una església just al costat que anomenarem CABRONES que sonen a cada moment per fer-te saber els quarts, les mitges, els tres quarts i les hores). Vaig vestir-me? Bé, crec que sí, estava molt dormit i vaig haver de despertar al MOLT-BON-AMIC-I-GRAN-PERSONA que s’havia tornat a quedar dormit com un soc.

Amb una mica de retràs vam sortir del POBLE-ORIGEN amb el cotxe que anomenarem COTXE1 acompanyats pel so de les CABRONES que feien saber-nos que eren dos quarts de set. Anàvem tard, ja que havíem quedat per trobar-nos just a aquella hora a un poble que anomenarem POBLE-DE-TROBADA amb un altre grup de gent, que anomenarem GRUP-DE-SUPORT. Al veure que no arribàvem al POBLE-DE-TROBADA, el GRUP-DE-SUPORT va decidir trucar-nos i vam quedat que, com portaven GPS (que anomenarem GPS) anessin tirant amb el seu cotxe que anomenarem COTXE2 que ja els enganxaríem.

Vam atrapar al GRUP-DE-SUPORT passats uns tres quarts d’hora i junts (COTXE1 i COTXE2) vam continuar el camí. El primer entrebanc va sorgir quan vam agafar un forat d’aquells amb l’asfalt amb el COTXE1 i d’ençà d’aquell sotrac vam començar a sentir un soroll constant que s’accentuava més a mesura que preníem més velocitat. El MOLT-BON-AMIC-I-GRAN-PERSONA va parar per comprovar què passava. Vam sortir tots dels cotxes i vaig poder saludar als components del GRUP-DE-SUPORT: l’HOME1, l’HOME2 i la DONA1 (que ja ens coneixíem d’altres vegades). Tot seguit vam mirar els baixos del COTXE1 i vam veure que el problema era degut a que el protector de plàstic del càrter s’havia deixat anar i només s’aguantava per la part de davant. Una vegada vam aconseguir treure aquesta protecció que ara ens feia més nosa que servei, vam continuar el camí.

Evidentment, quan es surt tant d’hora i el viatge és tant llarg vam haver de fer la parada típica per esmorzar uns entrepans que gentilment portaven al COTXE2 els del GRUP-DE-SUPORT i que gentilment havia preparat la DONA1 la nit abans. Podíem triar entre entrepà de pernil que anomenarem ENTREPA-DE-PERNIL o entrepà de truita a la francesa que anomenarem ENTREPA-DE-TRUITA-A-LA-FRANCESA. Vaig escollir ENTREPA-DE-TRUITA-A-LA-FRANCESA i estava francament molt bo!! Tot menjant vam arribar a la conclusió que els components que havíem de portar a terme l’operació estàvem una mica tocats: el BON-AMIC-I-MILLOR-PERSONA li feia molt mal el queixal del seny des de feia dies, l’HOME1 s’havia passat la nit abans al llit constipat i l’HOME2 aquesta mateixa setmana li havien tret els punts del dit gros de la ma dreta on s’havia fet un tall amb una serra. Jo estava també tocat de l’esquena, ja que un parell de dies abans m’havia agafat una punxada, però tampoc vaig voler dir res, ja que quan un bon amic necessita un favor per uns MOTIUS-X, s’ha d’apretar les dents i anar a per totes.

Mentre ens acostàvem al POBLE-DESTI vaig adonar-me’n que just aquell dissabte era vint-i-tres de febrer i que anomenarem 23F (fatídic dia conegut per tots de l’intent del cop d’estat del General Tejero de la guàrdia civil al congrés dels diputats) i nosaltres, uns insignificants catalans, ens disposàvem a “atacar” unes dependències de la guàrdia civil de fora de l’extraradi català en un dia tant assenyalat com aquest per realitzar una mudança. No deixava de tenir la seva morbositat i la seva gràcia, no trobeu?

Després d’un viatge de quatre hores vam arribar al POBLE-DESTÍ acompanyats pel camió de mudances i el COTXE1 i el COTXE2 darrera seu. Vam aturar-nos davant de la casa quarter i vam baixar tots dels cotxes respectius per començar la feina.

Imagino que els guàrdia civils que hi havia allà van quedar perplexos al veure que un grup de catalans armats amb caixes d’eines baixaven dels cotxes i començaven a entrar a la caserna un 23F. “¡¡Nos invaden los rojos!!”, haurien dit entre ells, i així que van decidir contraatacar obrint una de les finestres d’un dels pisos i posant el “Cara al sol” (sí, sí, no us enganyo, de veritat). Com vam poder vam resistir a aquest atac ferotge i, encoratjats pel sentiment català que tots portem a dintre i trobant-nos en territori enemic, vam decidir posar-nos les piles i amb una hora i mitja el camió ja estava carregat i sortint del POBLE-DESTÍ, camí del POBLE-ORIGEN.

Passades unes bones quatre hores d’un dur viatge, on va tocar-me conduir el COTXE1 tot lluitant contra el son i la calor, vam arribar al POBLE-ORIGEN, vam descarregar les coses i després de berenar com deu mana i de reposar forces, vam emprendre el camí de baixada cap a CIUTAT-QUE-EM-VA-VEURE-NÉIXER mentre les CABRONES repicaven fort fent-nos saber que eren un quart de deu.

Vaig arribar a casa mort cap a dos quarts de dotze, senes ganes de sopar i amb un únic objectiu: aclucar l’ull al meu llit i dormir fins que el cos em digués prou (vaig assegurar-me que el FILL-DE-PUTA no estigues programat). El 23F havia estat un dia productiu on havíem complert les fites que ens havíem marcat i on la resistència catalana havia fet front als atacs nacionalistes amb enteresa i punt d’honor. Un dia per recordar i una anècdota curiosa per explicar!!

Exhibició.

Arribem cinc minuts abans per circumstàncies diverses i el bar està a rebentar, ple de gom a gom i després de molt buscar aconseguim un lloc a una cantonada de la barra. Em sento desauciat al nostre propi bar, la gent no té sentiments i la veterania no compte. Menys mal del nostre amic cambrer (que avui descobreixo que es diu Raul) ens ofereix assentar-nos a sobre una nevera/congelador darrera la barra “porque sois de la casa”. Jo no accepto, però l’Alba que ja li agraden aquestes coses sí. Hauré de veure el partit de peu, però l’ocasió s’ho val. Tinc bones vibracions... Avui sí que al bar hi ha l’ambient de les millors ocasions, el de gala, aquell que et fa posar la pell de gallina, i la gent no para de cridar consignes a favor del Barça i animar a l’equip.

Comença el partit i el Barça surt en tromba, a l’atac, a toc de corneta, com el setè de cavalleria, a la càrrega en busca del gol. Ronaldinho (que avui ha sortit de titular formant tripleta atacant amb Messi i Henry en detriment d’Eto’o que està assegut a la banqueta) fins i tot està a l’alçada de l’equip i li surten els regats, se’l veu amb ganes i fa bones passades. Portem uns deu minuts de partit i el Raul es gira i ve directe cap a nosaltres després d’una clara ocasió blaugrana i ens diu repetidament i tot cridant: “Vaya pajote de partido” (movent les dues mans compassades amunt i avall). Aquesta gran actuació és interrompuda per una noia que li reclama que les dues cerveses Voll Damm estan caducades, del 2007. Ell, però, immers en l’orgasme futbolístic del moment i amb els nervis i l’excitació a flor de pell li deixa anar que “Así te suben más. Es rollo alucinógeno.”. I finalment les hi canvia.

Però bé, tornem al partit, on el Barça gaudeix de dos clares ocasions per batre el porter Boruc i per aquelles injustícies que té el món del futbol fan que, un minut més tard, el Celtic inauguri el marcador a l’estil anglès (centrada des de la banda i rematada de cap). Però aquest equip, el d’ahir que no s’assemblava en res al de tota la temporada, es va sobreposar a les circumstàncies i dos minuts més tard (minut divuit), Messi aconsegueix empatar el partit, l’Antibiòtic crida embogit i el Raul ens deleix darrera la barra amb un ball dels seus. La cosa torna a estar igualada.

Segueix el vendaval huracanat de joc blaugrana, però de mica en mica, el partit es va ensopint. Masses emocions i massa bon joc, que fan, com és natural, que el match entri en una dinàmica més tranquil·la. De tant en tant va apareixent un jugador del Celtic anomenat McDonald, que cada vegada que l’enfoquen o que l’anomenen, em fa pensar en l’hamburguesa que em menjaré a la mitja part. Tinc gana. I tanta es la meva fam que no he pogut esperar més i a falta de cinc minuts (i aprofitant l’ensopiment momentani del joc) he comentat a l’Alba que pujava a buscar els entrepans: moció aprovada al cent per cent, ja que ella també està famèlica. I dit i fet. Començo a pujar les escales per anar a la part de dalt del bar, el Celtic comença a acostar-se a la porteria blaugrana; arribo al pis de dalt, el Celtic arriba a la porteria de Víctor Valdés; miro cap a la pantalla, i el Celtic, d’un cop de cap de xurro que acaba convertint-se en una vaselina bat de nou la porteria blaugrana. Dos a un, gerra d’aigua freda i cares de desànim. Pobre Valdés, l’única feina que ha tingut fins aleshores ha estat la de recollir la pilota de dintre la seva porteria, i per dues vegades.

Acaba la primera part justament quan em serveixen els entrepans. Baixo les escales amb molt de compte, ja que hi ha tot de gent asseguda, i li dic al Raul que l’amo del bar m’ha comentat que li digués que li pugi gots i plats que van curts. Aquest, comença a mobilitzar gent per a que col·laborin amb la causa de recollir botelles i plants i gots bruts. També hi col·laborem l’Alba i jo, fent el que podem.

En mig de la confusió he decidit apropiar-me una banqueta que tenia al costat on abans hi havia una noia assentada i que ara no sé on para El jersei que estava a sobre la banqueta ha caigut al terra i aquesta ha quedat orfe de pare i mare. Per tant, que millor que fer-la meva per poder veure el partit segut com Déu mana. He vist tota la primera part de peu i l’esquena ja se’m comença a queixar. Si es que ens fem vells i tenim una edat.

Comença la segona part i el Raul ens anuncia que ha de pujar a dalt a ajudar, que l’ha cridat l’amo. La seva parella (de nom Priscila) es queda fent guàrdia darrera la barra i servint al personal, però això sí, sense deixar de mirar el futbol. Nosaltres ens limitem a fer de simples intermediaris, ja que molta gent que no pot arribar a ran de barra ens ho demana i nosaltres li fem arribar la petició a la cambrera provisional.

I arriba el minut set de la segona part i Henry, que avui ha fet el millor partit des de que vesteix la samarreta del Barça, marca un golàs que fa que de nou tot el bar cridi, s’abraci i piqui de mans (bé, jo a la barra que fa més soroll). La celebració? Es porta el dit índex als llavis i fa callar tot Celtic Parc. Això sí que és un partit de Champions, d’aquells que fan afició i es troben a faltar: vibrant, emocionant i elèctric.

Es tornen a multiplicar les ocasions de l’equip blaugrana que ara sí que sembla decidit a anar a pel partit. Jo tinc la mà vermella i adolorida de tant picar sobre la barra per tal de fer soroll i acompanyar rítmicament els càntics dels nois que tinc al costat. Avui la sort s’està mostrant esquiva amb el Barça, que ha disposat d’un munt d’ocasions per guanyar de golejada, però que no ha sabut aprofitar per desfer l’empat que de moment llueix l’electrònic del camp escocès.

Per fi, després de molts partits i l’exili forçós a la Copa Àfrica, entra Samuel Eto’o substituint Ronaldinho. Molt bon partit el del deu (que ja no Déu) barcelonista. De fet m’atreviria a dir que un dels millors des de fa una temporada i mitja. Esperem que duri la ratxa. No cal dir que la gent crida i aplaudeix el canvi: hi ha moltes ganes de veure el camerunès en acció.

I després de més i més ocasions per part del Barça, que va arribar a disposar d’un setanta-cinc per cent de la posició de la pilota, jugant ràpid, triangulat i al primer toc, al minut setanta-nou de partit arribar el gol de la victòria, el que donava avantatge al Barça i el que va fer decantar la balança cap al costat de l’equip blaugrana. L’autor va ser Leo Messi en un bonic retall dintre de l’àrea. No us podeu imaginar la bogeria col·lectiva, l’èxtasi conjunt, l’orgia de plaer barcelonista que es va produir entre les quatre parets de la part de sota del bar. Tots vam cridar, ens vam abraçar i vam vibrar i cantar l’himne del Barça. La meva pobre mà, vermella com estava, va tornar a picar i repicar sobre la barra amb energia per demostrar el meu deliri infinit.

Qual l’àrbitre va xiular el final del partit vaig veure les coses clares: el Barça jugant així no ha de tenir rival (cert que estem parlant del Celtic de Glasgow), però aquest Barça d’avui m’ha fet recordar aquells d’en Cruyff entrenador on sabies que l’equip contrari et podia fer dos gols, però tu acabaries fent, com a mínim, un més que ells. I això és el més importat, que amb aquest esperit ambiciós es poden aconseguir moltes coses. I un plus afegit a tot això és que Rijkaard, per fi, pot comptar amb tots els jugadors (quatre fantàstics inclosos) per afrontar el tram decisiu de la temporada. Això pinta bé, no?

EN POSITIU.
El millor partit de llarg del Barça aquesta temporada. Bon joc, ocasions, remuntada i gols. Què més es pot demanar?

Estem davant de la reaparició de l’au Fènix Ronaldinho? Sembla que la injecció de vitamina europea ha fet que el crack brasiler recuperi el seu nivell. No vull ser mal pensat, però aquest tipus de partits es veuen a tots els racons del planeta. Serà per això? El proper partit de Lliga del diumenge dictarà sentència.

EN NEGATIU.
Masses gols encaixats, sens dubte, però com és una eliminatòria de vuitens de final i nosaltres hem marcat tres gols, es pot perdonar.

Víctor Valdés, sens dubte, no ha tingut la seva nit. Crec que en els dos gols va cantar una miqueta, però bé, més val que el partit dolent hagi estat avui, ja que el Barça se n’ha sortit prou bé que no en un altre en el que haguéssim pogut sortir perjudicats amb el resultat.

LA PREGUNTA.
No es podrien prendre la resta de partits amb la mateixa motivació que avui?

Qui sembra vents...

Però qui s’han cregut que son? Ejem, ejem…, que diria l’expresident Pujol. El passat dilluns es va produir un fet (adjunto la notícia del diari 20minutos) desagradable, ho reconec, però inevitable si seguim una cronologia de fets i d’atacs que han vingut de fora i que sempre han anat a parar al mateix lloc: Catalunya. El fet, amb poques paraules (perquè imagino que tots el coneixereu ja a aquestes alçades) va ser el boicot que van fer un grup de joves independentistes a Dolors Nadal (candidata del PP a Barcelona) quan anava a realitzar una xerrada a la universitat Pompeu Fabra. Bé, amb el que he dit abans no estic dient que estigui d’acord amb el que van fer els joves. La forma no és la correcta, però sí el fons.

El que no pot fer un partit polític (de dretes i amb clares connotacions feixistes) és atacar el català, Catalunya, els catalans i tot allò que faci olor a les quatre barres vermelles i grogues i que després esperin que els acollim aquí amb els braços oberts, els hi posem la catifa vermella i els acomiadem amb ovacions i consignes a favor seu. Això és molt fàcil d’entendre amb el següent exemple: si jo tinc un amic i cada dia l’estic criticant, dic coses que no són veritat i intento posar a tothom en la seva contra, quan jo vagi a casa seva, segurament no em deixarà entrar i em dirà que no em vol veure més. En aquest cas, doncs, passa el mateix. I repeteixo que no estic d’acord amb la forma d’actuar d’aquests joves, però sempre hi ha gent d’aquesta mena (com a tot arreu) que utilitzen altres formes de fer-se veure i d’expressar la seva opinió. Però clar, segurament també s’hauran cansat de posar l’altre galta cada vegada que els peguen.

Per què no diuen ara en període d’eleccions (o precampanya electoral) el que han estat dient de Catalunya durant els tres anys i mig passats? Que si els arxius de Salamanca, que si l’OPA de gas natural, que si l’estatut, la marginació que segons ells pateix el castellà a terres catalanes... O és que ara no interessa deixar anar aquestes coses a la lleugera per no perdre vots? Gran lema el que han escollit per aquesta campanya: “Les idees clares”. La veritat és que de vegades dubto si les tenen clares per aquests alts i baixos que pateixen en temps d’eleccions i que no diuen el que ens han estat dient durant tant de temps, o és que són molt llestos i les tenen massa clares. Bé, en qualsevol cas, com diu el refrany: qui sembra vents recull tempestats.

Consultori sexològic.

Aquí us adjunto un retall curiós del diari 20minutos, aquell que donen pels carrers de Barcelona i que si t’ho proposessis podries arribar a casa amb setanta exemplars si anessis passant pels punts estratègics per on el donen, ja que encara que els diguis que ja el tens, que fa una cantonada i mitja l’has agafat i que ja en portes tres o quatre, ells insisteixen en tornar-te’l a donar.

Si el mireu, la pregunta que fa el nen de catorze anys a la sexòloga (que, per cert, heu vist la cara de sorna que posa la dona com dient, a veure quina pregunta em caurà aquesta vegada...) veureu el perquè em va cridar l’atenció. Ja sé que és un noi de catorze anys només, però es que jo amb aquesta edat crec que no m’hagués atrevit a enviar una pregunta així a un consultori virtual (o en paper). Valent sí que és, el xiquet!!

Bé, però, anem al gra. El noi es veu que fa poc ha descobert la seva sexualitat i, com tot joguina que et cau a les mans quan ets petit (o gran), degut a la novetat, no la deixes arraconada, sinó que fas d’ella la teva distracció diària. Doncs sembla que això és el que li ha passat aquest jove, que a primària tenia bones notes, però ara a primer d’ESO (permeteu-me fer un apunt i dir que jo vaig quedar-me amb EGB, BUP i COU i no m’assabento una merda quan em parlen amb ESOs, amb primàries o amb secundàries), d’ençà que ha descobert el que pot fer amb el que li penja entre les cames, ha perdut el nord.

I el seu pare ho sap, perquè imagino que algun vegada (tal i com s’intueix de la pregunta que fa), sent la freqüència de dos diàries, tindria el noi algun descuit i el pare el va enxampar. Situació violenta, no m’ho negareu. Que estiguis mans a l’obra i el teu pare obri la porta d’allà on siguis i et trobi amb l’artefacte a punt d’emprendre el vol i senyalant cap a Mart o la Lluna, no pots dir aquella famosa frase de “No, no és el que sembla...”, perquè ho sembla i molt, és més, juraria que ho és i posaria les dues mans al foc.

I el seu pare, que és llest i de seguida relaciona les males notes del fill amb l’afany que té aquest pel submón ocult que descansa dintre seu, decideix comentar-li que si no està aprovant les assignatures és perquè el fet de masturbar-se li resta intel·ligència (i temps, afegeixo). Sí senyor, un deu per ell!! Clar que si jo fos el nen, li hagués preguntat que si em treu intel·ligència com ell diu, si em podria dir quin tant per cent de neurones per masturbada perdo, ja que llavors faria els meus càlculs per reduir el nombre de vegades que em dono plaer per tal de no ser una desfeta humana quan arribi a gran. Clar, imagineu-vos el nen, dos vegades per dia donant-li a la manovella, arribarà als trenta-tres anys i ja haurà esgotat les neurones. I què podrà fer de profit a la vida?

Mira que li hagués pogut donar les típiques excuses o llegendes urbanes que corrien (ups!!) de boca en boca (ups!! ups!!) quan érem petits: que si et quedaràs cec, que si et surten tot de grans a la cara, .... Doncs no, originalitat al canto i, per si no té prous preocupacions i maldecaps un noi de catorze anys, li’n dona una altra!! Això no és fa!! Jo estic amb aquest noi i des d’aquí, si m’està llegint (segur que sí), li diria: tira endavant amb els teus projectes i que res et privi de viure la vida i de descobrir-te a tu mateix, que l’home no només viu d’estudiar i de complir amb les seves obligacions. Això sí, procura que no et tornin a enganxar, perquè la cosa podria anar a pitjor. Ah!! I per la freqüència de les sacsejades no et preocupis, que segons la Pilar s’adequa a les necessitats de la teva edat. Així que, endavant, que res t’aturi i si tens un moment (i el que has de tenir) pregunta-li al teu pare quantes vegades ell de petit va masturbar-se, perquè estàs notant com el cap se li està anant una mica últimament...

La Pilarica apropa al Barça al liderat.

La veritat és que la jornada d’ahir va ser rodona: victòria d’aquelles d’expedient x del Barça on l’àrbitre va tenir bastant a veure (diria que va produir-se un “No me jodas, Rafa!!” retunrs) i derrota del Madrid al camp del Betis d’aquelles que fan mal, ja que va començar avançant-se als pocs minuts de partit.

Però bé, anem a pams: ahir donaven el partit en obert per TV3, però com que vam reunir-nos amb la colla (David, Alex, Joel i Alba x 2) abans, vam decidir veure’l al bar de sempre. Per què? Doncs per sopar i gaudir d’una fantàstica partida al Pictionari, mentre (ja a les acaballes del partit), veure la davallada blanca al Ruiz de Lopera. Quina bona pinta que feina la jornada!! El Madrid invencible que anava guanyant tots els partits amb mal joc, sort i patiment, per fi comença a flaquejar i a perdre partits (ja en van dos en tres jornades). Però com sempre, aquesta temporada l’enemic del Barça és ell mateix, res feia pensar que pogués guanyar, i més si teníem en compte que el partit era fora de casa (assignatura molt pendent des de fa moltes jornades).

De nou amb Ronaldinho escalfant banqueta (amb la de milions que li costa això al club) i amb Carles Puyol a l’onze inicial després de reaparèixer de la lesió (ja vaig pronosticar en aquest mateix blog que es recuperaria abans del termini previst), l’equip blaugrana va fer una primera part bastant bona, triangulant, movent la pilota ràpid i disposant d’alguna que altre ocasió per marcar. I finalment, al minut trenta-quatre (vuit minuts més tard que Giovani fallés una ocasió claríssima) Thierry Henry va inaugurar el marcador fent justícia, crec, al que s’havia vist fins ara sobre el terreny de joc.

Però la primera part va donar per més: una xut de Deco al minut trenta-vuit que Cesar desvia amb la punta dels dits i un penal comés per Márquez quatre minuts més tard que Diego Milito va xutar per sobre del travesser d’en Víctor Valdés.

Un a zero i mitja part que vam aprofitar per demanar entrepans i beguda, ja que tanta tensió i concentració (és el que té jugar al Pictionari), ens havia obert la gana i ja eren vora les deu.

La segona part? Doncs com sempre el Barça va començar dormit i l’esquema defensiu va trontollar per tot arreu de tal manera que al minut sis de joc el Saragossa va empatat el partit mitjançant Oliveira. Es veia a venir. No poden aprendre els jugadors que a cada partit els passa el mateix? És molt fàcil: si surts dormit i sense tensió, per molt dolent que sigui l’equip rival, el més tonto fa rellotges i et pot fer un descosit.

I la cosa va anar a pitjor, ja que l’equip contrari va tenir ocasions per avançar-se al marcador, però la fortuna ho va impedir. I va anar passant el temps on Ronaldinho va sortir al camp substituint Giovani i... jugada polèmica!! Apareix la Pilarica, verge de tots el manyos! Del no res, una pilota penjada a l’àrea del Saragossa que de manera estranya rebutja Juanfran i passats uns deu segons l’àrbitre xiula penal a instàncies del jutge de línia. De nou tornava a aparèixer el fantasma del “Rafa, no me jodas!!”, però amb diferents protagonistes. La repetició va mostrar que Juanfran tocava la pilota dintre de l’àrea amb el braç molt estiraat i separat del cos entre la clavícula i l’avantbraç. Jo crec que és penal, però el David va discutir-me dient que no. Total, que Ronaldinho va marcar el gol fent prevaldre uns galons que crec que ha perdut des de fa temps i no deixant-li xutar la pena màxima a Messi. De totes maneres gol i patint fins el final els tres punts van viatjar cap a Barcelona. Objectiu complert: distància reduïda a cinc punts amb el Madrid i victòria fora de casa

EN POSITIU.
La diferència entre el líder i el Barça s’ha tornat a reduir. Ara només son dos partits!!

L’alegria que Puyol va manifestar quan l’àrbitre va xiular el final del partit.

El gol d’Henry que feia dies que no marcava.

EN NEGATIU.
Aquestes apagades que té el Barça als partits i que fan que es compliquin molt les coses.

Premier de Km31

Ahir al matí l’Alba va proposar-me d’anar a veure la pre-estrena de la pel·lícula “kilómetro 31” al Gran Via 2. Havien arribat a les seves mans un parell d’entrades i, com que feia temps que no anàvem al cinema, vaig acceptar el repte. I què caram!! Era una premier, amb el glamour que se suposa que s’ha de respirar per tots cantons, algun que altre periodista per allà, alguna càmera de televisió cobrint la fita, cambrers passant amb safates plenes de menjar. Si a tot això li sumem que no havia estat mai a cap, per què no provar-ho? A més, a l’entrada posava que el director del film faria acte de presència.

Mitja hora abans ja esperàvem davant de la porta d’entrada del cinema. Vaig mirar dintre i la veritat és que no vaig veure aquella tensió d’una premier d’una pel·lícula: ni periodistes, ni càmeres de vídeo, ni cambrers, ni pastes, ni olives, ni catifa vermella, ni res de res. Tot com sempre: el taulell on serveixen begudes i crispetes esperant a que els que esperàvem per entrar consumíssim a dojo. Quina decepció!!

Quan van deixar-nos entrar dintre les instal·lacions del cinema, vam haver de fer cua davant de la porta de la sala (la número 1). Darrere nostre hi ha via una parella de xinesos/japonesos (mai els he sabut diferenciar) tot cofois i eufòrics i xerrant animadament. Vam comentar amb l’Alba que eren valents per anar a veure aquest tipus de pel·lícules i que si entendrien alguna cosa del diàleg, sent aquest en castellà (bé i mexicà perquè aquest fil està rodat allà).

Passada una estona entrem a la sala. Vam escollir el lloc que vam voler per seure, això sí, hi havia tres files senceres reservades amb un cartellet (que van fer-me pensar que aquí estaria el glamour que tant buscava). Llavors va produir-se l’anècdota de la nit: quina va ser la nostra sorpresa quan la parella de xinesos/japonesos van asseure’s en una d’aquestes files. Quan l’encarregada de la sala ho va veure va anar cap a ells:
ENCARREGADA: Esto es una fila reservada.
XINÉS/JAPONÈS: (portava la veu cantant ell, i ella semblava morir-se de vergonya) Sí, sí, reservada, tener entrada.
ENCARREGADA: (comprova les entrades) Sí, pero esto es para Asterix, sala dos.

Evidentment, tota la sala va esclafir a riure i la pobra parella va haver de girar cua i anar a la sala del costat. I després, parlant-ho amb l’Alba, vam arribar a la conclusió que van tenir sort de que els toqués per numeració de l’entrada aquesta fila reservada, ja que sinó, ningú se n’hagués adonat i quan hagués començat la pel·lícula i no haguessin vist a l’Asterix, sinó que hagués aparegut el nen aquell tant blanc i que feia tanta por (la pel·lícula era de terror, tipus Los otros o The ring) no els hagués fet tanta gràcia. Pobrets!! Dintre de la vergonya que van passar, va ser pel seu bé!!

Bé, després d’aquesta petita anècdota (o incident) i d’una petita introducció per part del director, que micròfon en mà es va dirigir a tota la sala (expectant?) la pel·lícula va començar sense més preàmbuls (ni trailers ni anuncis).

La pel·lícula no va desagradar-me. És un thriller de por de producció catalano/mexicana on vaig poder aprendre paraules com: carajo, bájate el tono de voz, éntrale i no me chingues guey. No està mal per una nit!!

L'oliva que fa plorar.

Avui he anat a dinar amb dos companys de feina: l’E i el C. Ahir per circumstàncies vàries no vaig poder preparar-me dinar (sóc dels habituals de la carmanyola), així que m’he hagut de buscar la vida. La meva primera opció era, com estic a dieta, anar a buscar quelcom de menjar greixós i saludable al mític Frankfurt Pedralbes i dinar amb els companys de sempre al menjador, però com que m’he recordat que amb els que vaig a esmorzar cada dia sempre van a dinar fora, he canviat d’opinió. Els ho he preguntat i entre els components habituals hi havia alguna que altre baixa, però n’hi havia dos que sí que hi anaven.

Mentre estàvem esmorzant l'R (que era baixa per l’àpat del migdia) els ha dit al C i a l’E que demanessin unes olives a l’hora de dinar que convidava ell. Bé, no li he fet gaire cas al comentari. M’he imaginat que farien el vermut abans de començar a dinar. I si s’havia de fer, evidentment el faria. A qui no li venen de gust unes olives abans d’un menjar?

Quan ha arribat l’hora de dinar, hem anat cap al bar. Entre riures i anècdotes, l’E ha deixat anar un altre vegada el tema de les olives: “Bueno, vamos a comernos unas olivitas antes de empezar, ¿no?”. Li he respost afirmativament i quan ens hem assentat a la taula del bar (bastant cutre, tot s’ha de dir), li ha demanat al cambrer: “Ponle al niño una olivita, que lo vamos a hacer un hombre...”. M’he quedat amb cara de perplexitat: fer-me un home per menjar-me només una oliva? Però qui s’ha cregut que sóc? (parodiant la versió de l’ex-president Pujol).

El tema ha començat a agafar grans proporcions (i mai millor dit) quan el cambrer ha portat a taula un plat amb tres olives. Però renoi, quines olives!! Grans com una nou i d’un color verd fosc embolcallades amb una capa de suc vermellós. Allò m’havia de menjar?, els hi he preguntat. I els dos han assentit a l’hora amb el cap. I tota de cop me l’he de posar a la boca? No la puc mastegar de mica en mica? Han assentit a la primera preguntat i han dit que no a la segona. Bé, però he posat les meves condicions: que em portessin abans una botella d’aigua. Una vegada que el C m’ha omplert la copa, i davant les mirades inquisidores dels meus dos companys de taula, he agafat l’oliva amb els dos dits de la mà dreta i me l’he posat a la boca. Quan l’he mossegat no he notat res, però passats un parell de segons, la cosa s’ha començat a complicar: una picor s’ha anat apropiant de la meva boca i la meva gola i m’he començat a acollonir. Tot seguir, el color vermell ha fet acte de presència a la meva cara (he pogut anar seguint el procés perquè les parets estaven folrades de miralls) i de mica en mica m’he anat tornant del color d’una llauna de Coca-cola. Seguidament els ulls m’han començat a plorar i, com he pogut, ja que em costava fins i tot parlar, els hi he dit: “Joder!! Se m’està caient la llagrimeta i tot”. Al que l’E m’ha dit, tot arrastrant les paraules: “Si es que eres un sentimental.”. He begut aigua i l’E s’ha atrevit a aconsellar-me que no en begués perquè era pitjor. I la veritat és que sí, perquè m’ha semblat com la coïssor de la gola es tornava a incrementar. Finalment l’E, qui si no, ha deixar anar la frase dilapidant: “Y lo jodido es que ahora no vas a encontrarle gusto a la comida”.

Evidentment, i com que no estava disposat a menjar-me les dues olives restants, els he dit que, quina casualitat!, n’hi havia una per cada ú. El C ha dit que no, que ell passava i l’E que “últimamente voy un poco mal del estómago. Si acaso después del helado”.

A la paella que m’he menjat de primer (avui era dijous) li he començat a notar el gust a partir de la cinquena cullerada. Menys mal, la meva boca, gola i llengua tornaven a prendre vida!! El segon ja ha entrat millor i ja no notava el sabor de l’oliva. Per cert, els hi he preguntat que com és que anaven a restaurants de tant luxe com aquell, ja que el plat que han portat es veia blanc per tot arreu: quatre patates i un trist tall de carn petit. I això precisament és el que fan als restaurants de luxe com els de la Ruscalleda o el del Santi Santamaria: posen plats molt grans i una misèria de vianda. “Si es que uno tiene su categoría y le gustan estos sitios”, ha respòs evidentment l’E, per continuar dient “ahora cuando salga voy a saludar al Ferran. Sí, sí, al Adrià”.

Resultat: menú de vuit euros amb noranta cèntims, l’oliva de regal que m’he endut i fet un home no sé si he sortit, però que se m’ha quedat una veu més greu, això us ho asseguro. Ara espero només que la panxa, la qual ja m’està donant avisos, es comporti i sàpiga digerir aquest torpede que m’he menjat. Que ho dubto...

UTMB: certificat mèdic rebut.

Ja m’he quedat més tranquil. M'he tret un gran pes de sobre. Avui pel matí quan he obert el correu he vist que els de l’organització de la Ultra-Trail du Mont-Blanc molt gentil i amablement m’havien contestat al mail que vaig enviar-los ahir preguntant-los si havien rebut el meu certificat mèdic. La resposta ha estat afirmativa: l'han rebut. I s’acomiaden amb un best regards. Doncs això, que jo també me n’alegro i em trec la inquietud aquella de sobre. I moltes gràcies per contestar tant ràpidament.

Ara sí que ja només queda trobar allotjament a Chamonix on poder caure rendits quan el Jaume em doni el vist i plau.

UTMB: hauran rebut el certificat mèdic?

Fa dies vaig enviar una carta certificada a l’organització de la Ultra-Trail du Mont-Blanc amb el certificat metge que demanaven. Concretament va ser el dia vint-i-tres de gener, i ja han passat unes tres setmanes, temps més que suficient perquè l’hagin rebuda. Aquests dies m’he estat connectant a la pàgina de correus per saber a través del localitzador de la carta per on estava viatjant i si ja havia arribat o no. He pogut seguir el rastre fins que ha sortit, segons posa al log de l’estat d’enviament, de l’oficina internacional d’origen (que imagino que ha de ser d’Espanya). Doncs bé, aquí ja no hi ha més informació. Ja van avisar-me els de correus que segurament el localitzador que havien assignat a la meva carta quan passés aquesta a França canviaria, i efectivament ha estat així. He provat de posar el mateix localitzador a la pàgina web francesa i em diu amb bones paraules que ho senten molt, però que aquest localitzador no és vàlid. Fes-te fotre!!

Davant la falta de notícies per part de l’organització (ni un trist mail de que han rebut el certificat, i mira que no els costa un duro això d’enviar correus electrònics), he decidit escriure’ls ara mateix un mail en anglès (gracies a la inestimable col·laboració de l’Alba que m’ha fet petites puntualitzacions de com l’havia d’escriure en aquesta llengua, és a dir, que me l’ha redactat sencer) preguntant-los pel tema en qüestió. Espero rebre notícies aviat i que siguin positives, perquè si no hauré de tornar a iniciar els tràmits i gestions de nou. Posaré un ciri a la Lourdes (companya de treball que de tant en tant es passa per aquí)!!

Ja tinc el carnet de la FEEC.

Una de les coses més indispensables per a qualsevol participant de la Copa Catalana de Caminades de Resistència és tenir aquest tros de plàstic que he adjuntat al post: el carnet de federat a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC). El Xavi va fer-me entrega del carnet aquest diumenge passat després d'acabar la travessa Viladrau - La Garriga. Va ser un traspàs fred, amb un simple “aquí tens el teu carnet” i poc carregat de sentimentalismes i parafernàlies. Però no et retrec res Xavi, al contrari, agraït perquè me l’has fet arribar. El valor sentimental que té per mi no es veurà afectat per això. Ja és a les meves mans (o a la meva cartera, millor dit) i això és el que realment importa. Ah!! I que conservo el mateix número que ja me’l sabia de memòria.

Sortida de sol.

Aquesta és la sortida de sol que vaig poder veure ahir des de la finestra del treball. Donava la casualitat que duia la màquina de fer fotos a sobre i vaig decidir-me a tirar-ne una. N'he vist de millors, ho reconec, però aquesta també té el seu encant: núvols amenaçadors mentre el sol vol treure el cap per anunciar-nos un nou dia. Em sembla que li enviaré al Tomàs Molina...

Viladrau – La Garriga: bones sensacions a la primera de la temporada.

El dissabte vaig anar a dormir tard, ja que el Barça jugava contra el Sevilla i em va costar dormir molt. Tot eren nervis. Ja tenia ganes de començar a respirar aire pur, caminar, córrer i trotar pel bosc i tornar a sentir aquell formigueig abans de posar-nos en camí. No us poden ni imaginar quines ganes tenia que la temporada tornés a alçar el teló.

A un quart de sis havia quedat amb el Xavi, la Txell i el Marc al lloc habitual, i amb cara de dormir i com un autòmat vaig arribar-hi com vaig poder. Quan vam ser les quatre, amb el cotxe nou del Xavi vam dirigir-nos al punt de trobada dos: una gasolinera situada en alguna part de la geografia catalana on havíem quedat amb el Dave i el Francesc (nou en aquest món). Conforme ens anàvem apropant el termòmetre digital del cotxe no parava de recordar-nos que era un dia fred: tres graus, dos graus, un grau... I a la gasolinera: zero graus!! Menys mal que no vaig fer cas al mail del Xavi de feia un parell de dies on ens recomanava que no portéssim molta roba que no faria fred.

Un cop reunit el grup el proper destí era La Garriga, on vam arribar-hi a temps d’entregar el comprovant del ingrés, omplir la butlleta de participació i agafar l’últim autocar que sortia cap a Viladrau. A dos quarts menys cinc de set, entre badalls i cares de dormits, vam sortir del pàrquing de la Sínia i l’autocar va apagar els llums de l’interior. Obscuritat gairebé total, i amb la son que tenia vaig haver-me de repetir infinitat de vegades: “No val la pena dormir-te que és pitjor; no val la pena dormir-te que és pitjor...”. Trenta-cinc minuts més tard, l’autocar va deixar-nos al punt de sortida de la prova, i després de la foto de rigor de cada travessa, vam posar-nos a caminar.

Quin fred!! Abans de baixar de l’autocar el termòmetre marcava tres graus negatius, així que només caminant, i a pas bastant lleuger, ens podíem treure de sobre el fred. Quin gust quan de mica en mica les extremitats van entrant en calor i es posa tot al seu lloc.

La complicació d’aquesta travessa es presenta als primers vuit quilòmetres, on, després d’anar pujant de forma suau, apareixen un parell de rampes considerables, d’aquestes que vas pujant i veus el terra just davant dels teus ulls. Superada aquesta complicació, vam deixar enrere l’ermita de Sant Segimon, sense passar-hi per davant.

El camí ja començava a planejar i passats una quants metres vam tenir un ensurt dels grossos: quan vam passar una munió de gent que hi havia congregada i que veiem des de feia estona de lluny, vam poder veure com hi havia estès a terra un home en estat inconscient al que una noia el cridava amb el nom de Josep i li practicava el massatge cardíac per tal de reanimar-lo. Se’m va posar la pell de gallina i va fer-me esgarrifar. Tot ja estava muntat, així que allà parats no fèiem res i vam decidir continuar caminant.

La pista ens va dur directes pendent avall (aprofitant l’avinentesa per córrer una miqueta i desentumir les cames), després de gaudir d’unes vistes espectaculars, cap a Collformic (punt de sortida de la Matagalls - Montserrat) per afrontar a continuació els primers trossos del ja famós Pla de la Calma. Arribats al Pla de l’Ase Mort, vam poder gaudir d’un entrepà de botifarra per esmorzar. Quina delícia!! És potser un dels millors moments, quan amb l’entrepà a la mà t’assentes al terra i fas la primera queixalada. Ah!! I tot això ruixat amb aigua ben freda beguda d’un càntir (pels no alcohòlics com jo) o un bon porró de vi. No us diré que vaig quedar-me amb les ganes de tornar-me a posar a la cua per aconseguir un altre entrepà, però més d’un dels companys del grup ho va comentar i fer públic.

I què hi ha millor que després d’un bon entrepà que posar-se a córrer? Doncs això va ser el que vam fer aprofitant les baixades que ens oferia el Pla de la Calma. Havia sortit a la conversa que volien baixar de les 5 hores quaranta minuts que havien fet l’any passat els que hi van participar (Xavi i Dave) i jo hi volia contribuir (i si baixàvem de les cinc, millor). Així doncs, a córrer s’ha dit fins el tercer control: Alzina del final de la Calma, on ens esperaven taronges i llimones per qui volgués recuperar forces.

El que venia després era una corriol on els primers metres els vam poder fer corrents, però a mesura que vam anar trobant a gent vam posar-nos en fila india a seguir el ritme que marcava el primer. El camí era estret i no permetia avançaments ni per l’esquerra ni per la dreta. I finalment, després d’un bon descens per un corriol d’aquells de pedres que tant li agraden al Jaume (el vaig gravar en honor teu!!), va arribar el que tenia que arribar: vaig caure. I de la manera més absurda!! No em pregunteu com va ser, perquè no ho tinc clar, però el que recordo és que anava corrents per una baixada poc complicada i de sobte vaig entrebancar-me i vaig fer un petonet al terra. Resultat? Un cop al genoll de poca consideració (va tocar os) i una petita esgarrapada amb la ma que amb la que vaig esmorteir la caiguda. No volia estar molta estona parat perquè la cosa no es refredés i mig a pota coixa vaig continuar baixant fins a retrobar als companys de grup.

Arribats al control número quatre situat a Sant Cristòfol vam fer reunió d’emergència. Portàvem vora quatre hores i quinze minuts. El temps de referència de l’any passat segur que el rebaixaríem, però se m’havia posat al cap que havíem de baixar de les cinc hores i els hi vaig proposar. Quedaven set quilòmetres i si posàvem tota la resta ho podríem aconseguir. El Marc i jo vam decidir provar-ho i vam ens vam posar a tirar corrents i allargant la gambada. La resta van decidir seguir-nos també, llançant algun que altre improperi. Us perdono, no passa res, sé que m’estareu eternament agraïts per haver fet de vosaltres uns homes de profit i haver-vos ajudat a fer miques el crono de l’edició passada!! ;-) Per qui més greu em sabia era per la Txell, debutant al nostre grup i corríem el risc que s’espantés i no volgués venir més amb nosaltres... L’altre company, el Francesc, feia estona que s’havia quedat enrere. Surt molt amb bici, però va poder comprovar que no és el mateix que caminar...

Finalment vam arribar, després d’una llarga recta d’asfalt per travessar mig poble de La Garriga a l’arribada. O millor dit, la suposada arribada. M’explico, ja que després sé que el Xavi escriurà al seu blog que ha quedat per davant meu quan, té raó, però no li puc donar. Complicat, veritat? Espero saber explciar-vos-ho amb pèls i senyal. Resulta que on vam arribar el Marc i jo va ser a una taula guarnida amb la senyera i on ens van segellar la targeta a la casella on marcava Arribada i ens van donar el regal que ens mereixíem: una bossa. El temps total emprat per arribar-hi va ser de quatre hores i quaranta minuts, polvoritzant el temps de l’any passat en una hora. Vam assentar-nos a un banc a esperar a la resta de companys. Els següents en arribar van ser el Xavi i el Dave, uns cinc minuts més tard. Resulta que com ells ja havien fet aquesta prova en altres ocasions van dir-nos que aquella no era l’arribada oficial, sinó que s’havia d’anar fins a la plaça de l’església. Home!! Com pot ser, si ja ens han donat el regal i ens han segellat la targeta? Aquella, sens dubte, havia de ser línia de meta. Ells van començar a tirar i jo, al veure que la Txell no arribava vaig decidir esperar-me. Finalment, quan va haver arribat i li van fer entrega del regal, seguint les indicacions del que segellava la targeta de control, vam dirigir-nos al suposat punt on la resta s’havia dirigit. Quan vam arribar-hi, ja ens esperava el Xavi amb un somriure d’orella a orella tot bramant: “Al meu blog sortirà que jo he arribat primer que tu!! Veus on està la pancarta d’arribada?”. I sí, la pancarta d’arribada era allà, sobre una altra taula on també segellaven la targeta i on, hi havia tot d’embotits per poder atipar-se. Ah!! I una cosa molt curiosa porrons plens de Coca-cola. Heu provat mai de veure Coca-cola en porró? Intenteu-ho, és una sensació... diferent!! Bé, al que anava: sí, Xavi, sí, tens raó, però no la tens. Accepto la meva suposada derrota, però que sàpigues que l’any que ve aniré a per tu i seré jo qui vegi primer les lletres del cartell d’arribada i t’esperi amb un gran somriure als llavis. Ah!! Per cert, en caigudes en aquesta travessa estem empatats, no?

La nota negativa de la travessa va ser assabentar-nos de que l’home que havíem vist estès al terra feia unes quatre hores havia mort. Segons unes dones de l’organització amb les que vam estar xerrant, tenia seixanta anys. És molt dur que surtis un bon dia de casa per caminar per la muntanya i ja no hi puguis tornar més. Sempre et queda el consol de pensar que aquest senyor ha mort fent una cosa que li agradava. Al cel sigui!!

Més dades d’interès facilitades pel GPS del Dave:
- Distància: 29 km.
- Alçada màxima: 1.347 metres.
- Alçada mínima: 248 metres.
- Desnivell poisitiu: 1.062 metres.
- Temps total: 4:48:32.
- Temps parat: 1:02:02.
- Temps en moviment: 3:46:30.

M’HA AGRADAT.
- Sentir-me lliure caminant pel bosc.
- L’entrepà de botifarra per esmorzar.
- Tornar a sentir la sensació de felicitat quan acabes la prova i en pots posar una més al sarró.

NO M’HA AGRADAT.
- El gust de plàstic que agafa l’aigua al camelback.
- Llevar-me tant d’hora.
- Caure al terra per primera vegada des de que faig travesses de muntanya.

Empat insuficient.

Frank Rijkaard va haver d’aplicar-se i força per fer un onze per afrontar la visita a un dels camps més difícils de primera divisió: el Sánchez Pizjuán. Sens dubte, l’equip era de circumstàncies: moltes baixes per culpa de lesions, el famós virus FIFA (convocatòries internacionals amb les seves seleccions) i els ja coneguts que participen a la Copa d’Àfrica.

Era un partit on el Barça havia de demostrar-nos a tots que aquesta remuntada que ens han estat fent creure que duran a terme seran fets i no paraules. Era un partit on l’equip, si de veritat vol lluitar per la Lliga com diuen que volen lluitar, un empat a un gols no era suficient. L’únic que valia era portar els tres punts al sarró de tornada cap a Barcelona. Qualsevol altre resultat no servia. Ara bé, estic d’acord que l’empat no és un mal resultat, i més al camp del Sevilla, però no és un resultat per un equip que vol aspirar a treure-li de les mans el títol al Reial Madrid. Contundent, sí, però res més allunyat de la realitat. Potser si no s’haguessin regalat punts com s’han regalat durant la temporada, aquest resultat seria molt bo, però en l’actual situació, fa que ens allunyem a vuit punts de distància del líder. Un empat insuficient.

Ronaldinho, malgrat les baixes, de nou va començar a la banqueta, com als darrers partits. Per desgràcia això ja no s’ha convertit en notícia, sinó que és un fet habitual en els últims partits. Molts creien en que tanta baixa faria que tornés a sortir de titular, però Rijkaard es va mantenir fidel al seu estil i com que encara no el veu en forma no el va fer jugar.

A la primera part el Barça feia aigües per tot arreu i Victor Valdés es va fer un tip d’aturar pilotes (i algunes de molt mèrit com ja ens té avesats últimament), ja que el Sevilla estava completament avocat a l’atac. No estava a l’Antibiòtic veient el partit, sinó que era sol a casa (l’Alba no estava i l’endemà m’havia de llevar d’hora per la travessa Viladrau-La Garriga), però podia sentir una remor d’uns crits que venien de molt lluny, que sonaven a música celestial: “Víctor Valdés, es de Hospitalet!!”. La veritat és que pintaven bastos, i finalment, al minut trenta-quatre, tant avisar-nos de que ens marcarien ho van acabar fent. Si abans de començar no ho tenia clar que el Barça guanyés, ara encara menys.

La mitja part, molt necessària per a recompondre moltes coses (o totes), va arribar amb la sensació que no havia vist ni a Henry, ni a Messi, ni a Giovani... (ni al Barça) i on l’equip blaugrana (això no era una sensació sinó que ho deien les estadístiques) només havia fet un xut a porta mitjançant Messi (que de xut perillós, res de res).

Rijakaard no es va esperar i, al contrari del que estem acostumats a veure, a la mitja part va fer dos canvis: entra Ronie i Marquez per Thuram i Edmílson. Semblava que volia anar a pel partit.

I així va ser, quan el xiulet de l’àrbitre va donar pas a la segona part, el Barça semblava que sortia a buscar el gol i atacar amb l’ambició que li havia faltat a la primer part , però poc a poc es va anar diluint i a mesura que passaven els minuts les ocasions arribaven en comptagotes.

Si us sóc sincer, abans de començar el partit ja signava l’empat (malgrat que fos un resultat dolent per les aspiracions al títol), però el que no volia de cap de les maneres és que el Sevilla, convertit en un vendaval, li fes un estrip al Barça i tornéssim cap a casa amb un cabàs de gols. Això hagués estat un cop molt dur per la moral de l’equip.

Però bé, des de la mediocritat del joc ofensiu que oferia el Barça, sempre tenia aquella espurna d’esperança, aquella veueta que em deia que en una jugada aïllada podia arribar el gol. I ves per on que això es va produir (després d’un quasi autogol d’en Rafa Marquez que Valdés se la va trobar i va aconseguir parar-la amb empentes i rodolons) al minut trenta quan Xavi va marcar el gol esperançador del Barça. I si això li sumes que dos minuts més tard Keita va ésser expulsat, el partit feia un canvi de cent vuitanta graus, ja que si el Sevilla amb onze homes ja jugava aculat a la seva àrea, amb déu encara ho faria més.

D’ençà de l’expulsió, el partit va agafar un altre caire, ja que un Sevilla molt brut va oferir-nos un autèntic recital de faltes i targetes. El Barça ho va intentar, però no va poder ser i l’empat a un gols va ser el resultat final del partit. Una llàstima, ja que fins al final els tres punts podien volar cap a Barcelona, però vist el que es va veure, el resultat va ser just.

EN POSITIU.
No es va perdre en un camp complicat que en circumstàncies normals hagués estat un bon resultat, però no en les actuals.

Imagino que mica en mica anirem recuperant els lesionats, els del virus FIFA i els de la Copa Àfrica.

EN NEGATIU.
Culés: definitivament això és el que hi ha. Ni remuntada ni res de res. Ahir vaig deixar de somiar, si es que no havia despertat des de feia dies.

La lesió d’Oleguer que en tindrà per sis setmanes i Henry que també va abandonar el terreny de joc tocant-se la part de darrera de la cama.

Algú va veure Ronaldinho? Va xutar tres faltes des de fora de l’àrea (dos a la barrera i una als núvols), assumint una jerarquia que potser ja no li toca, traient l’oportunitat que d’altres companys (com Rafa Márquez, per exemple) ho poguessin provar.

Quan fa que el Barça no guanya fora de casa? Potser ens hauríem de tornar a preocupar com al començament de temporada i algú a can Barça hauria d’encendre la llum d’alarma de nou.