“Oleeemos, oleeeemos…”

Estic ja de tant “podeeeemos, podeeeeemos” (i crec, per desgràcia que només hem fet que començar), que al final el que passa que ja fa pudor tot plegat, és a dir, que “oleeeeemos, oleeeeeemos”. Vagi per endavant que ahir vaig veure el partit, que Espanya va jugar molt bé, la va tocar, vam veure un joc vistós i ha estat la selecció que millor futbol ha practicat en aquesta Eurocopa. En poques paraules, que mereixien guanyar. Ah!! Tampoc no sóc d’aquells que anava amb Alemanya, Turquia o qualsevol altre selecció, sinó que senzillament volia que guanyés Espanya per dos motius:
1) Per Xavi, Iniesta i Puyol. Els tres del Barça que mereixien tenir al seu palmarès una Eurocopa (o una Copa d’Europa com diu de forma rància l’entrenador de la selecció).
2) Per Luis Aragonés, que precisament no ha tingut les coses molt fàcils i des de Madrid l’han burxat dia sí i dia també amb el tema Raúl (per cert, algú sap on és Raul?).

Doncs reprenent el tema inicial, diré que el desplegament que van fer les televisions de l’estat (notícies d’Antena 3 i Telecinco, i la cadena Cuatro que tenia els drets en exclusiva) va ser faraònic. Senties Espanya per aquí Espanya per allà, la furia, la roja, el toro, el Manolo el del bombo, l’ “A por ellos, oé!”, la plaça Colón, la cançó de “Que viva Españaaaa” del Manolo Escobar, gent vestida de toreros, gent amb tricornis de la guàrdia civil al cap, gent amb vestits de faralaes, gent pels carrers de Viena torejant fent servir banderes espanyoles com un capot els carros on els escombriaires tiren la brossa i que simulaven un toro, gent pintada, gent amb aquelles ulleres d’en Barragan (això cal, anar fent el ridícul d’aquesta manera?), homes disfressats amb perruques i pits de dones (ridícul extrem, també), ... .uff!! Això sí que fa pudor i que podem dir que tots plegats “oleeeemos, oleeeemos”. Que sí, que ho trobo normal. Que no s’arriba tots els dies a una final de la Eurocopa (crec que feia vint-i-quatre anys que el combinat nacional no hi arribava). Però per una cosa no passaré: que em vingui l’espanyolet de torn i em digui que TV3 és partidista i que fa fàstic veure les seves retransmissions, quan aquests dies hem viscut un fanatisme impropi d’uns periodistes que s’han de limitar a retransmetre els partits i no a donar bots a la cabina de retransmissió ni a cantar com si fossin uns aficionats més. Lluís Canut al costats dels comentaristes de Cuatro, és la mare Teresa de Calcuta. Per favor!!

Ah!! Tampoc m’interessa veure a l’Alonso, ni al Ramon Calderón, ni al rei ni a la reina veient com celebraven els gols a la tribuna saltant-se el protocol establert. Per coses de menor importància al Laporta l’han crucificat.

Ah!! I no vull tampoc pensar què hagués passat si Puyol o Xavi s'haguessin col·locat una senyera catalana de faldilla com Sergio Ramos ho ha fet amb la bandera andalusa.

Un dissabte per Port Aventura.

Ahir va tocar sessió de Port Aventura amb els amics. Bé, o amb un grup reduït d’ells, ja que al final en van fallar uns quants a última hora. Però bé, ja se sap, les obligacions són les obligacions, i qui te ganes de passar-se tot un dissabte des de les deu del matí fins les onze de la nit fent cues? Perquè a Port Aventura vas primer a fer cues i després a muntar a les atraccions. Realment, si t’ho pares a pensar, el temps efectiu que estàs dintre d’una atracció durant les dotze o tretze hores que vam estar dintre el parc no crec que fos més de vint minuts. La resta: caminar, fer cues, posar-te crema solar, gastar i anar al lavabo. Ah!! I tot això per una bonica tarifa de 42 euros (menjar i veure no inclòs)! Econòmic, no? Per sort nosaltres portàvem vals de descompte que per la meitat de preu pots fer-te amb una entrada de la que paga la classe obrera, humil i treballadora. Si vols una entrada exprés que et permet no fer cues només una vegada per atracció has de deixar anar vint-i-dos euros més i si vols la prèmium on pots pujar sense fer cues a totes les atraccions i tantes vegades com vulguis, el preu ja s’incrementa en quaranta-dos euros més!!

AL DISPENSARI.
Un dels companys que va venir, el Jaume, va tenir la mala sort de que li entrés quelcom a l’ull i va estar tot el dia plorant-li i més vermell que el cul d’un mono. Mentre l’Alba i l’Alex feien cua a l’Hurakan Condor (atracció a la qual no hi pujaré mai a la meva vida perquè no estic boig, tinc el cap ben moblat i vull arribar a vell), vam decidir provar emocions fortes i anar al dispensari perquè li fessin un cop d’ull (mai millor dit) a l’ull.

La recomanació és que no proveu de fer la broma d’utilitzar l’entrada exprés per saltar-vos la cua del dispensari: no val i a més a més l’infermera de torn s’enfada. Per arreglar-ho no digueu el següent: “Pots donar-me una aspirina, és que m’he marejat al Dragon Khan”, encara ho empitjora més. Us ho dit per experiència!

L’ATRACCIÓ ESTRELLA: FURIUS BACO.
És l’atracció nova d’aquest any. I renoi, quina atracció! La definició exacte que en fa la pàgina web de Port Aventura és: “Experimenta l’acceleració més gran del món en l’última creació d’un inventor fora de control.”. En poques paraules, acceleres de 0 a 135 km/h en tres segons. Poca conya!! El circuit és semblant al del Dragon Khan (amb volta de campana inclosa), però la duració és ínfima: no arriba a trenta segons, crec.

De fet allà a Port Aventura vam poder veure dues furies:
a) La espanyola, representada per la febre de l’Eurocopa amb una quantitat ingent de gent portant la samarreta de la selecció i algun que altre penjat cridant l’ ”A por ellos, oé!!”.
b) La de l’atracció en qüestió, que tinc la teoria que el nom el van treure quan van veure al bacó del Laporta furiós i dient “Al loro, que no estamos tan mal, hombre!!”.

Sortint de l’atracció podies veure i comprar la típica fotografia al mòdic preu de set euros o si te la volies enviar per mail a cinc euros i mig (el mail més car de la història). I, novetat, també podies veure la teva cara durant tot el recorregut ja que hi ha una càmera gravant-te tot el trajecte. Ah!! I si et volies emportar a casa el DVD amb els trenta segons de filmació per tenir el record per sempre més, ho podies fer per un preu bastant econòmic: setze euros i mig!! Barat, eh? Els trenta segons més cars de la història del cinema!! Ah!! Imagino que amb el cànon d’autor inclòs. Aquí va ser quan vaig dubtar: o dino o em compro el DVD, que les dues coses no poden ser. I amb una mica de sort si tampoc sopo, em podria comprar un parell de fotografies per tenir-les abandonades a l’armari durant tota la meva vida.

CONCLUSIONS / PREGUNTES.
És el lloc ideal (a part de Barcelona als mesos estivals) per veure guiris amb xancles i mitjons de tenis. Ideal!!

La gent que escriu amb retolador a les fustes o parets de les atraccions els seus noms o crits de guerra mentre fa cua, tornen un altre dia per veure si encara està allà o passen de tot? M’agradaria destacar tres pintades curioses:
1) Genaro corrupto.
2) Bujarra quien lo lea. Y sota d’aquesta: Lo he leido, gracias.
3) Pa de motlle.

Com sap la gent on està la càmera que et fa la fotografia de cada atracció? Per més que m’hi escarrassi, sempre surto amb la boca oberta i cridant. En canvi, veig la resta de fotos i la gent surt mirant l’objectiu i rient com si fos el més normal del món.

Important: tingueu ben ubicat l’aparcament del cotxe, ja que quan surts és de nit i pots estar buscant-lo durant una llaaaaaaaaaaarga estona.

LA FRASE DEL DIA.
Com que només arribar vam esmorzar a dintre el parc, la frase abans de començar a pujar a les atraccions va ser: “Vomita com un borratxo el que no has sabut pair com un home”.

SEQÜELES D’UN DIA PER PORT AVENTURA.
Contusions vàries als malucs dels cops de les atraccions, un nyanyo al cap com a conseqüència d’un cop que vaig donar-me contra una paella penjada de ferro colat (i ben colat) mentre demana el sopar al Far West i mal als músculs esquerres del coll a causa d’una estrebada produïda, crec, al Furius Baco.

La rampa d’avui per la nit al bessó esquerra i que ara em fa veure les estrelles de dolor i caminar coix queda a l’aire. No sé si carregar-la com a seqüela de l’estada a Port Aventura.

La solució al cas Ronaldinho.

Ara que Ronaldinho ha perdut pistonada i sembla que ningú el vol. Ara que Ronaldinho és una ombra del jugador que va arribar a ser. Ara que Ronaldinho ja no té aquella popularitat que semblava gaudir fa gairebé dues temporades. Ara que Ronaldinho ja no està dintre del firmament de les estrelles mundials i mediàtiques del món futbolístic. Ara que Ronaldinho s’ha devaluat de tal manera que potser ens l’haurem de menjar amb patates. Ara que Ronaldinho només surt als anuncis de les Danet, i perquè ja el tenien gravat des de fa molt temps. Ara... tenim un problema!! Com el podríem vendre? Què podem fer per guanyar uns calerons que ens poden anar d’allò més ve per contractar altres jugadors que el puguin arribar a suplir? El tema és preocupant, no m’ho negareu. Fa un parell d’anys podríem haver tret seixanta milions d’euros, i ara hem de creuar els dits, posar un ciri a la Moreneta i tocar fusta trenta vegades per poder treure’n quinze milions a tot estirar.

De totes maneres, no us preocupeu perquè crec que he trobat la solució al problema. Proposo el següent: qui no ha vist mai el típic cartell fet amb ordinador i penjat dintre d’una finestra d’un cotxe i que sempre diu alguna cosa semblant a aquesta:

EM VENEN
En perfecte estat i a tota prova.
Sempre en pàrking
Pocs quilòmetres.
Aire condicionat, alça vidres elèctrics,
tancament centralitzat.
Interessats, posar-se en contacte amb: 616-nnn-nnn.

Doncs la solució és la mateixa. Per què no li pengem un cartell al Ronaldinho més o menys semblant a aquest? Podria ser una cosa així:

M’INTENTEN VENDRE
En perfecte estat i a tota prova (porta dos anys sense moure’s).
Sempre en gimnàs.
Pocs quilòmetres (les dues últimes temporades).
Contractes de publicitat incorporats.
Interessats, posar-se amb contacte amb el Barça (abstenir-se agències... i graciosos).

Per què després diguin que no donem idees...

Esmorzar de treball per la capital d’Espanya.

Ahir, com ja vaig anunciar a bombo i plateret, va tocar-me anar a Madrid. Si em feia il·lusió? Home, doncs tampoc anava cantant aquella frase tant famosa de “¡¡Sí, sí, sí!! ¡¡Nos vamos a Madrid!!”, però això de posar un AVE a la meva vida feia que el viatge agafés un cert aire d’interessant. L’alta velocitat entrava a la meva vida!!

Tant el viatge d’anada com el de tornada, molt bé. L’equivalent al comandant de l’avió, però a l’AVE, et dona la benvinguda i t’acomiada per megafonia en castellà, català i anglès (per aquest ordre) i t’informa de la duració del viatge, et demana que abaixis els telèfons mòbils per no molestar a la resta de viatgers (cosa que la gent no fa) i t’anuncia la pel·lícula que pots veure pel circuit tancat de televisió (“Diario de una niñera” a l’anada i “Embrujada” a la tornada, unes pel·liculasses de por). El trajecte se’m va fer curt, entre cops de cap, migdiades, dormides i anar llegint el llibre.

Un cop allà, per molt que havia rebut un missatge al mòbil d’ànims amb la mítica frase: “Parla sense vergonya, parla en català”, no ho vaig posar en pràctica per un motiu: no tenia gens de vergonya de parlar en català, però lo fotut és que ells no m’entendrien. Ho tenia assimilat.

Arribats a Madrid vam agafar un taxi que va portar-nos a les oficines de SAP. Allà la cosa prometia. M’havia estat llegint el mail que havien enviat citant-nos per l’ocasió i el títol era: “Desayuno de trabajo: solución contratación pública SAP”. Mai havia assistit a un esmorzar de treball (al treball sí que faig parada per esmorzar, que consti) i la cosa pintava bé. Ja m’imaginava assentat a una taula i endrapant a cor que vols tota mena de menjars deliciosos i demanant més i més fins a quedar doblegat i no poder-me aixecar de la cadira mentre l’altre anava deixant anar el seu rotllo. Ho somiava mentre anava en tren!! Doncs la veritat, res de tot això. El portuguès encarregat de donar-nos la xerrada (parlava igual que el Mourinho però amb veu més de pito) va donar-nos la benvinguda amb les següents paraules: “Bienvenidos a este desayuno de trabajo. Desayuno porque como véis en esa mesa (una que hi havia al racó) está el café y las pastas, y trabajo porque estamos aquí sentados (en una taula en forma de U) para hablaros de la nueva solución que ha diseñado SAP para la contratación pública.”. Merda!! Adéu al meu somni d’endrapar com un bacó fins a l’extrem de que algú m’hagués d’ajudar a aixecar-me de la cadira. Després d’estar tres hores tancats a la sala (previ descans de trenta minuts per rendir comptes amb les pastes, el suc de taronja i el cafè) van deixar-nos lliures. Vam dinar per Madrid davant del museu del Prado i cap a casa que hi falta gent!! Una experiència més a la meva vida...

El món evoluciona.

Avui he ant a sopar a casa dels meus sants tiets, que de tant en tant fan una mica de caritat i em donen de menjar. De totes maneres, el sopar d’aquesta nit era per acomiadar-nos, ja que el dissabte vinent ja comencen vacances i no ens veurem en un mes. Així doncs, la convidada estava justificada.

I de ben segur que us estareu preguntant què té a veure l’evolució del món amb els meus tiets, el sopar i la convidada. Doncs és una casualitat, però ara m’explico. El menú era sopa de primer (quins goterons de suor que em queien mentre la menjava, en ple estiu i gairebé a 30ºC la sopa i la temperatura) i hamburguesa de segon. Doncs bé, la sopa estava acompanyada de pasta d’aquella de simulen lletres. Sopa de lletres, que se’n sol dir. Des de petit que no menjava aquest tipus de pasta. Sóc dels que tira cap al cabell d’àngel o els galets, que voleu que us digui. Doncs bé, he pogut comprovar amb els meus propis ulls que el món evoluciona i ho he vist gràcies a la pasta de lletres. Allà ha quedat evident la modernitat i els constants canvis que viuen les coses. La teoria aquella de l’evolució de Darwing que deia que només els que aconsegueixin adaptar-se el medi sobreviuran. En un moment de lluïdesa m’he fixat que entre totes les lletres que poblaven la sopa, hi havia la ñ castellana i, no us ho perdeu, l’a encerclada (o arroba)!! Impressionant, per treure’s el barret!!

EL DETALL: mentre sopàvem estàvem veient la semifinal de l’Eurocopa entre Alemanya i Turquia i el meu cosí m’ha comentat: “Aquest comentaristes saben dir Ayhan Akman, Altintop, Hitzlsperger, Mertesacker o Kazim Kazim, però no saben pronunciar el nom d’en Cesc.”. Quina raó que té!! He sentit pronunciar el nom del Cesc de diferents maneres, i ara en faig un petit inventari:
a) Zesc.
b) Ces.
c) Sex.
d) Xecs.
e) Ses.
f) Zecs.
g) ...

Operació “Que no ens robin la il•lusió”.

El seu nom es Josep Antoni B.P. Aquest pocavergonya, berrot, vestruç, i infinites coses més que li podria dir i que ara no vull escriure-les (o no em surten) és el culpable de que la Gemma T.?. (no sé el segon cognom, què trist!! Em perdones?) no pugui complir el somni de la seva vida: venir amb nosaltres a Port Aventura a preu de saldo tot utilitzant les etiquetes de dos euros de descompte de la Coca-cola (és poden acumular un màxim de deu etiquetes per entrada). Home, Toni, com és pot ésser així de cruel? A tu t’agradaria que t’ho fessin? Si sabessis la feinada que he tingut a beure coca-coles de 25 centilitres per anar arreplegant etiquetes d’aquestes... Ja no tinc sang a les venes, només que em circula gas i líquid negre. Pixo coca-cola. Quan em moco trec coca-cola. Quan esternudo em surt coca-cola. Quan em tallo el dit em surt coca-cola. Quan... també surt coca-cola. Jo ja no puc ni pensar en verd com els de l’anunci de Heineken. Penso en negre!!

Sàpigues que si finalment no accedeixes a la nostra petició de que la Gemma T.?. no vingui amb nosaltres a Port Aventura seràs assenyalat pels carrers de Barcelona, t’arrisques a que et fem el buit com a mínim durant un dia, a que la casa Citroën no et vengui més Berlingos i que a aquest any tornem a pujar a la festa major del teu poble. Tu sabràs el que et fas!!

Ah!! I si amb això no en tens prou, el divendres estem preparant un segrest de la susdita (l’he hagut de buscar el diccionari i per qui no sàpiga que vol dir la seva traducció castellana és susodicha). No dono més dades, però segurament serà el divendres per la tarda quan plegui de treballar. Sabem tot el recorregut que farà (ens l’ha facilitat ella mateixa) i crec que no oposarà gran resistència si la segrestem. Imagino que l’amagarem a casa meva, encara no ho sé segur. Però bé, no em tiris més de la llengua que no diré res més. El factor sorpresa és el més important en aquestes ocasions. Estàs informat!!

Nom de l’operació en clau: “Que no ens robin la il·lusió!!”.

Demà, per Madrid.

Demà per temes de feina aniré a Madrid. La gent de SAP fa una xerrada sobre la nova normativa de contractació i m’han assenyalat amb el dit perquè hi vaig. Imagino que ser el que porta aquest tema ha decantat la balança cap a la meva persona. Ara mateix m’acaben de confirmar els bitllets. Aniré amb AVE. Per fi entro al fantàstic món de l’alta velocitat sobre rodes!! Deixo enrere els 80 km/h de les Rondes i primera corona de l’àrea metropolitana, la meva curta experiència amb el bicing on segur que no vaig agafar més de 20 km/h, i les continuades arrancades i aturades del metro barceloní.

Hauré de matinar. El tren surt a dos quarts de set de l’estació de Sants. Farà mal sentir el despertador tant d’hora i més després de la festa major del dissabte a Vernet i la celebració de la revetlla de Sant Joan. Ja us faré cinc cèntims de com ha anat per les espanyes. Segons m’han dit els que hi entenen, són gent normal com nosaltres, amb les seves virtuts i els seus defectes, però no entenen el català. Així doncs, que hauré de fer el canvi de xip... i d’idioma.

Coses que intentaré fer:
a) Entrevistar-me amb el Zapatero perquè m’expliqui allò dels 400 euros.
b) Provar el mític entrepà de calamars.
c) Fotrem les botes a l’esmorzar que ens donaran a la conferència, que espero que sigui esplèndid i abundant.

Coses que segur que no faré:
a) Visitar el museu del Reial Madrid. Un de per aquí m’ha recomanat que, com sóc abstemi (o això és el que diu ell), que no hi vagi perquè només que veuré copes, no com al museu del Barça.
b) Colar-me al metro com vaig fer fa molts anys quan vaig anar a veure al Santiago Bernabéu la final del Barça contra el Betis que vam guanyar 3-2 (recordo aquell xut de l’Amunike que sortia fora de banda i que aquell traïdor portuguès del qual no en diré ni escriuré mai més el nom i que comença per F... va aconseguir rematar dintre de la porteria). Van venir dos agents de seguretat darrere nostre perseguint-nos perquè abonéssim l’import del bitllet. Quin mal tràngol!! En descàrrega nostre diré que ho vam fer perquè no hi havia ningú a les taquilles i la màquina expenedora no acceptava els bitllets de mil pessetes.

c) Anar a la plaça de Colon a veure el partit d'Espanya contra Rússia.

Si algú vol que li porti algun record que m’ho digui. Les propostes són: una reproducció en petit de la Puerta de Alcalà, una samarreta de “Recuerdo de Madrid”, una flamenca amb vestit de faralaes o un toro d’aquells amb les banderilles clavades per posar damunt el televisor.

Sueques i Bond, James Bond.

Ahir, revetlla de Sant Joan. Ara m’ha vingut una pregunta al cap: encara fan macrofestes d’aquelles a l’estació de França o al Palau Sant Jordi que et cobraven un munt per l’entrada i amb moltes consumicions? Crec que aquest any no he vist cap anunci pel carrer ni n’he sentit cap per la radio anunciant-ne. De totes maneres, com que tampoc som d’anar-hi a cap, vam decidir fer alguna cosa tranquil·la (el mateix que l’any passat): sopar a casa un amic i després sortir per Gràcia que a la plaça Rovira hi havia un grup que tocava música en directe.

Quan vam arribar a la plaça després de sopar, fer-la petar, haver consumit la coca (de la de crema i fruita) i el cava de rigor, i haver esquivat tot un seguit de petards llençats amb mala llet per nens sense casa que surten a fer mal i a trencar coses, la música ja havia començat. Agafem la consumició a la barra i som-hi, a ballar s’ha dit!! Avançada la nit, un parell de noies amb una copa de cava a la mà que per la cara no eren de Berga ni de Mataró ni del Delta de l’Ebre, sinó més aviat centre europees, van demanar-nos si els podíem tirar una foto amb la seva càmera. Evidentment, no vam negar-nos-hi i vam començar a xerrar amb elles. Quan vaig incorporar-me a la conversa que havien iniciat el Marc i l’Alba, vaig preguntar-los que d’on eren. “Swede”, va dir-me una. Ostres Suïssa!! L’Alba va corregir-me i va dir-me que no, que no eren suïsses, sinó sueques. Sense pensar-m’ho i fent-me l’entès, vaig deixar anar un “like Abba” ben fort. Qui no coneix aquest grup? Van dir que sí i, a petició d’una d’elles vaig haver de cantar quelcom d’aquest grup. L’única cançó que va venir-me al cap (l’alcohol feia que el meu cervell treballés a poc a poc i a ritme pausat) va ser la de Waterloo. Així que, com aquell que domina la lletra vaig cantar afinant tot el que vaig poder (o sigui, res): “Waterlooooo, nana nanà nana na nanàaaaaaaaa. Waterloooooo....” i vaig emportar-me l’aplaudiment d’aquell parell de dones.

Més endavant, després de que la paraula sueca em rondes pel cap una bona estona, vaig decidir-me a fer la pregunta del milió de dòlars, aquella que havia estat predestinat a fer aquella nit (i jo no ho sabia) des de que havia sortit de sopar de casa el Joel. Vaig dirigir-me a elles i els vaig deixar anar: “Do you know Fernando Esteso or Andrés Pajares? The film ‘Los bingueros’ is good!!”. Van mirar-me amb cara de sorpresa fent-me saber que no, que malgrat ser sueques, no coneixien ni la pel·lícula ni els actors. Jo que em pensava que aquestes pel·lícules havien traspassat les nostres fronteres i eren un clàssic a d’altres països com ho son aquí... Qui no recorda el desembarcament de sueques dels anys setanta i aquell parell de personatges tirant-los els trastos a tort i a dret? Bé, això els passa perquè no tenen el seu particular Cine de barrio (des d’aquí aprofito per demanar la tornada de José Manuel Parada!!, clàssic entre els clàssics i Pablo Sebastian, pianista entre els pianistes).

Avançada la nit, vam estar parlant amb un noi que, casualitats de la vida va dir-nos que el seu germà es casava el mes vinent amb una sueca i que havia anat a viure a Suècia. Després de xerrar una estona amb ell, va aparèixer un amic seu panxut, alt, amb la camisa beige per fora i amb un got a la mà de whisky i coca-cola que va dir-me:
JB: Vos deveu tenir nom, no?
SERVIDOR: Sí, Jordi. I vos?
JB: Bond, James Bond. (i va marxar amb el got a la mà i balancejant-se d’una banda a una altre amb una certa aureola fatxendosa).

La feina va ser meva per dir-los a les sueques assenyalant a l’individu en qüestió que havia conegut al Bond, James Bond, però que tenia dubtes de si era en Sean Connery, en Pierce Brossnan, en Timothy Dalton o en Roger Moore. Una d’elles em va dir que segurament seria “the next”, el següent Bond! Vaig posar-me en un embolic preguntant-los si sabien qui era l’Austin Powers, per fer el símil entre el de veritat i el de broma. Vaig començar a explicar-los, però com que no me’n sortia, vaig agafar al Marc pel braç i vaig deixar-lo a càrrec de la missió (impossible?). Ara no sé si se’n va sortir o no...

L’endemà havien d’agafar l’avió per tornar a Suècia així que van marxar abans de que l’orquestra acabés de tocar. Van demanar-nos de fer-se una foto amb nosaltres, cosa que no vam poder-nos negar i l’Alba va donar-los el seu mail perquè ens la fes arribar un dia d’aquest.

CONCLUSIONS DE LA NIT.
Veient com el Marc i l’Alba parlen l’anglès, he vist que estic molt peix. Però tranquils, que encara que el meu nivell sigui molt macarrònic, vaig aconseguir entendre’m perfectament.

Hi ha més gent, a part del meu cosí, que porta camises estil Jose Corbacho.

Tots portem un Bond, James Bond dintre nostre (encara que sigui a la catalana). Només hem de deixar-nos anar. Els cubates “agitados pero no revueltos” ajuden.

Vaig treure’m un pes de sobre: després de l’ensurt inicial de la poca internacionalitat del Pajares i l’Esteso, vaig respirar tranquil saben que l’Austin Powers tampoc havia traspassat la frontera sueca. Tant els uns com l’altre estan a la mateixa alçada...

L’odissea de renovar un carnet de conduir.

Missió: intentar renovar un carnet de conduir (que no és meu) i aconseguir un duplicat d’un carnet (ara sí, aquest és meu) que he perdut.

Recomanacions: molta paciència, un bon estat de forma, un llibre o un reproductor d’mp3 per matar les estones llargues d’espera, temps (a poder ser mig matí), diners, un munt de papers, fotos carnet i no deixar-se res a casa.

Avui, aprofitant que havia demanat pont a la feina (sinó després no sé on col·locar els dies de vacances que em sobren), m’he llevat amb una única missió: renovar el carnet de conduir de l’Alba i demanar un duplicat del meu, ja que, despistat de mi, vaig perdre’l l’altre dia en algun indret de la geografia barcelonina que no acabo de tenir ubicat. Recordo on vaig posar-lo, però no recordo com va sortir d’allà. La qüestió és que ara allà on vaig deixar-lo no està i, segons s’ha encarregat de recalcar-me molt el meu pare, “sense carnet de conduir no pots anar enlloc” passant per la típica retòrica de preguntes de “Què passa si te’l demanen? Ja saps que et posaran una multa, no? Has posat la denúncia? Algú pot estar circulant amb el teu carnet de conduir...”.

Doncs bé, sobre tres quarts de vuit ja em trobava fent cua a la Campana (gràcies a la targeta del bicing que m’ha deixat l’Alba, m’hi ha plantat en un moment... amb la bici, perquè només amb la targeta no fem res). Hi havia tot de gent mal posada fins que al final, com a éssers civilitzats que som tots, hem decidit posar-nos en fila índia per evitar futurs merders i allaus quan la gent de tràfic obrís les portes. Aquí ja m’he trobat amb el primer inconvenient: m’havien dit que obrien a un quart de nou i resulta que ho feien mitja hora més tard. Però bé, no passa res. Com sóc un home previsor, he tret de la meva motxilla el llibre que sempre porto a sobre, que m’ha fet menys pesada l’espera.

Quan he entrat a l’edifici després que dos guardes de seguretat obrissin les portes, he pujat al segon pis per les escales (exercici de bon matí). Allà, després d’esperar-me poc temps, m’ha atès a la finestreta d’informació una noia simpàtica (però que anava per feina) que ja m’ha fet veure que una de les meves dues missions no podria ser complida: la renovació del carnet de l’Alba.
SENYORA: Le falta el talón-firma.
SERVIDOR: ¿Lo cualo?
SENYORA: El talón-firma.
SERVIDOR: Ah!! Pero llevo el certificado mèdico de la susodicha. (ja em dius tú que tenia que veure el certificat metge amb el suposat talón-firma, però per provar-ho...)
SENYORA: Sí, pero le falta el talón-firma.
SERVIDOR: (amb ganes de dir... el talón què? És que solo lo ha repetido tres veces...) Ah!! Así que no puedo renovar-le el carné? Llevo su autorización, el DNI original, sus firmas por todos lados... y en la pàgina web no ponía nada de esto...
SENYORA: Pero sin el talón-firma no puedo hacer nada... (no es cansaria mai de dir la paraula composta talón-firma?). Para su duplicado sí: rellene este impreso y vaya a la ventanilla cinco y luego a la séis.

Com diu la cançó: La vida es una tómbola, tom-tom-tómbola, de luz y de colooooor, de luz y de colooooor... I sí, la tómbola s’havia posat en funcionament: jo era el color i ells eren els que em feien veure la llum de tot el que m’havia deixat a casa.

De totes maneres ningú em treu aquella il·lusió i ganes que té un quan, per qualsevol paper burocràtic has de fer la peregrinació per un conjunt de finestretes que t’han d’ajudar a complir la teva missió. Quina emoció!! De totes maneres aquesta vegada eren poques: només dues.

Obedient, he omplert amb bolígraf i amb lletra d’impremta l’imprès que m’ha donat la senyoreta, he agafat número i m’he posat a fer cua. Per sort meva, la finestreta cinc no era una única finestreta, sinó un conjunt de cinc que feien que les coses anessin més ràpid. Això sí, sense ells estressar-se molt, com s’ha encarregat de fer-me veure una de les senyores que ocupava el bàndol oposat al meu que mentre esperava que la gent acudís amb un somriure als llavis a la seva finestra, ella es ventilava amb cara de fàstic amb un ventall negre d’aquells de tota la vida decorat amb motius florals.

He aconseguit pagar la taxa (divuit euros amb quaranta cèntims)...

SENYORA FINESTRETA 5: ¿Lo lleva justo?
SERVIDOR: No, lo siento.
SENYORA FINESTRETA 5: Bueno, no pasa nada. Acuérdese para la pròxima vez.
SERVIDOR: Uy, tranquila, que dentro de diez años seguro que me acordaré de traer el importe exacto!

... i m’he dirigit a la finestreta 6, on després de tornar a agafar número, m’han tocat esperar uns cinc minuts perquè m’atenguessin. Aquí es pot dir que la partida ha quedat igualada: jo m’havia deixat les fotografies tamany carnet a casa. Tràfic 1 – Servidor 1. Uff!! La missió havia fracassat en la seva totalitat. Quin desastre!! Però tot no estava perdut, ja que m’ha dit la noia que si volia durant el transcurs del matí podia venir amb les fotos i que no feia falta fer cua. A mi se m’ha encès la bombeta i m’he dit: “Tens una missió que complir!! De tu depèn molta gent (bé, l’Alba i jo, només)! Així que fes el cor fort i intenta resoldre el problema per no haver de tornar un altre dia! No renunciïs als teus principis!!”.

I així ho he fet. Li he explicat el meu problema amb el talón-foto a la senyora, m’ha donat l’imprès i m’ha explicat com s’havia d’omplir. He trucat a l’Alba i li he comentat. M’ha dit que passés per l’oficina que m’ho signaria.

La màquina es començava a posar en marxa. Les següents missions que se’m presentaven eren:
1) Recollir les fotos per casa.
2) Anar a l’oficina de l’Alba a que em signés el talón-foto.
3) Tornar a tràfic.

Dit i fet!! Torno a agafar el bicing i vaig fins a casa a recollir les fotos. Evidentment, eren sobre la taula, rient-se de mi i fent conya entre elles i comentant com podia ser tant despistat. Torno a baix per agafar de nou la bici. Merda!! La màquina em diu que han de passar deu minuts des de que deixo una bici fins a que la puc tornar a agafar a la mateixa parada. No passa res, la missió és prou important perquè m’aturi una ximpleria com aquesta. Decideixo per fer temps, pujar i canviar-me de roba: em poso malles, samarreta sense mànigues i em penjo el camelbak a l’esquena. Després he decidit sortir a córrer i d’aquesta manera evito haver de tornar a passar per casa novament.

Ara sí que han passat deu minuts i puc agafar la bici. Arribo a l’oficina de l’Alba i pujo. M’obre la porta un senyor tot encorbatat que em mira amb mala cara (la pinta que hauria de fer jo canviat per fer esport!).Surt l’Alba, m’ho signa i mentre reviso els papers, no trobo un sobre on estava el certificat metge i el carnet antic d’ella. Merda!! Merda i merda!!

Per evitar que la màquina em torni a dir que no puc agafar bici perquè no han passat els deu minuts de rigor, vaig corrents fins a casa (uns deu minuts aproximadament). Total, ja estic canviat!! Sí, m’havia deixat allà el sobre. El busco, el trobo, li faig un petó i torno a baixar.

Agafo bici de nou: la 21!! Cago’n cony!! L’última de totes!! Em pujo, començo a pedalar i resulta que no canviava de marxa!! La missió, la missió, que res t’aturi!! Decideixo recular, la torno a desar i me n’assigna una altre que funciona.

Amb un quart d’hora sóc a la Campana. Ara he de tornar a fer cua de nou per pagar les taxes de renovació del carnet de conduir de l’Alba. Trec número i quan em toca torno a pagar els divuit euros amb quaranta cèntims amb un bitllet de vint tot esperant que es torni a reproduir la conversa d’abans de l’import just. Però no, aquesta vegada la senyora que m’ha tocat no m’ho demana. Segur que va bé de canvi i es vol treure quincalla de sobre...

Decidit vaig cap a la finestreta sis i li comento a un senyor que atén que abans m’ha dit la senyora que tenia tot just al costat i que ara no hi és que com m’havia deixat les fotos a casa que si tornava per portar-les no havia de fer cua, que m’ha posat un segell a l’imprès que abans he omplert (li ensenyo) que en principi m’ha de servir per demostrar que ja he estat abans, però que si vol puc ensenyar-li el número que fa tot just una hora m’ha donat la màquina aquesta d’aquí al costat que li pitges el botó i t’entrega una papereta amb el número que t’ha assignat i que, previsor de mi, m’he l’he guardat a la butxaca... Em diu que no hi ha problema i que què vull fer? Home voler, voler... Li comento: la renovació del carnet de l’Alba i un duplicat del meu. Per la renovació del carnet de l’Alba ja li he portat el DNI original, l’autorització signada per ella amb data d’avui, els impresos omplerts per ella i baixats d’internet, el certificat metge, he pagat les taxes,... ah!! i el talón-foto!! i que espero que no m’hagi deixat res, perquè sinó m’agafarà un atac i hauré de passar per l’Ajutament a recollir el premi que em donaran a la persona que ha fet servir el servei del bicing més vegades durant un dia en un temps tant curt.

Després de passar una estona aconsegueixo complir la missió: renovar el carnet i fer un duplicat del meu. Si es que quan jo em proposo una cosa... Ara sí, he fet més esport del que tenia previst i em sento cansat. Pujo des de la Campana a Sant Pere Màrtir mig corrent mig caminant i quan estic baixant, fa tanta calor, venen tantes bafarades d’aire calent i pica tant el sol que decideixo girar cua i posar-me a refugi de les quatre parets de casa perquè per avui ja he tingut prou estrès i corredisses amunt i avall!!

De festa major per Vernet.

Hi ha dues cites ineludibles al calendari anual de festes majors que celebren els pobles de Catalunya que estan marcades en vermell a la meva agenda: Vernet i Alòs de Balaguer. Aquest dissabte passat he complert amb una d’elles: la festa major de Vernet. Què us puc dir d’aquesta festa? Doncs que és impressionant. Sempre ens ho passem genial. És un poble molt petit situat a un parell de quilòmetres d’Artesa de Segre, però que té una de les millors festes majors de Catalunya. I que consti que no em paguen per dir tot això!!

Dura només un dia, o millor dit, una nit, però renoi quina nit!! És una nit on tot s’hi val i on les rialles, la ballaruca, el bon rotllo, l’alcohol i les ganes de passar-s’ho bé predominen per sobre de tot. Es comença amb un sopar de germanor (molt bona la fideuà, per cert) i s’acaba (alguns bé i d’altres malament... jejeje) a la plaça del poble cremant tot el que hem menjat.

Aquest l’any, l’ànima de la festa ha estat el nostre bon amic Joel (o Jojel Johanson per alguns). Ens ha regalat moments molts bons, d’aquells que sempre recordarem quan pensem en la festa major del 2008, ens ha fet estar pendent d’ell durant bona part de la nit (sí, Joel, creu-t’ho, et van cridar dues vegades des de l’escenari quan no et trobàvem) i ens va fer rememorar cançons que teníem ja molt oblidades a la nostra memòria (si vols després per la nit et dic quines eren). Per tot això, gràcies!! Ah!! I espero que el diumenge no et fes molt mal el cap!!

Les perles de Ronaldinho.

Feia molt que no parlava i ahir ho fa fer per recordar que ell, el jugador que llueix (o lluïa perquè fa molt temps que no se’l veu sobre d’un terreny de joc) el número 10 del Barça, té la paella pel mànec. Que si vol marxar, marxarà. Que si vol quedar-se, es quedarà. Ell és qui decideix, que per això té contracte en vigor (fins el 2010) i cobra (que estrany, perquè sempre és qui paga el qui decideix). Es farà la seva voluntat vulgui o no el Barça. Ah!! I de pas ha quedat palès que té més cara que esquena. És un galtes. Tant se li’n fum el Barça, la seva afició, que va ser idolatrat per grans i petits, l’estima que li han tingut molts, ... Això no compta, ja que l’egoisme personal en aquest casos, passa davant del benefici col·lectiu.

En definitiva, és brasiler de pura sang, d’aquells que fan bona la teoria que diu que un crack carioca (i ho faig extens als argentins) només pot durar dos o tres anys a un equip rendint al màxim nivell. Després, a fer el mateix que ells fan: negoci. Vendre’l per un preu elevant i santes pasqües. De veritat que tenia la sensació que aquest seria diferent a tots els Ronaldos, Romarios, Rivaldos, ... que han passat per Can Barça. Però finalment ha acabat complint-se la norma general. Com gairebé en tots els casos...

Ahir, aprofitant una intervenció al Canal brasiler Sport TV, va deixar anar les següents perles que m’agradaria analitzar una per una:

“No me preocupa mi situación. Tengo contrato con el Barça hasta el 2010.”
Tranquil, que a mi cobrant el que tu cobres jo tampoc estaria preocupat. Potser amb un parell de temporades jugant pensaria en la retirada i tot! De totes maneres, ja m’agradaria a mi tenir una feina on només et paguen per “treballar” dos hores al dia i després et deixen sortir de festa amb total impunitat. Això és un xollo!!

“Hasta el próximo 19 de julio no voy a decidir mi futuro. Todavía falta un mes para ello y en todo este tiempo pueden pasar muchas cosas.”
Moltes coses no sé si passaran, però que assistirà a moltes festes, gresques i batukades, això us ho asseguro que sí. I sí, fins el dinou de juliol, però... del 2050!.

“Estoy al margen de cualquier negociación, quien lo lleva todo es mi representante. Cuando él me diga que hemos cerrado un acuerdo, allí iré a jugar.”
Que no pateixi que el seu germà el farà anar on més benefici en puguin treure tots plegats. Es vendrà al millor postor, i si s’ha de quedar al Barça es quedarà. I si li’n donen més a un altre lloc, se n’anirà.

“Mi preocupación ahora es recuperarme bien para volver a jugar cuanto antes y para volver a la selección cuanto antes.”
Això, la selecció és lo primer. No el club que fa l’esforç per pagar-te aquestes quantitats astronòmiques que cobres a final de mes i que et fan viure com un autèntic rei...

“Si dios quiere voy a regresar.”
Bé, si Déu vol i si a tu et dona la gana.

Guardiola, clar i català.

Jo era dels declarats mourinhistes, dels que volia que l’entrenador portuguès s’assegués a la banqueta del Barça aquesta temporada vinent. Volia veure com treia el fuet i posava ferms els jugadors que estiguessin a les seves ordres. Que acabés amb el passotismes, l’apatia, el poc compromís i les ganes de mandrejar i pensar més en festes i publicitat d’alguns components del planter. Crec que era l’home ideal per encarrilar la situació. Ho segueixo pensant.

Però finalment, coses del destí (i de la junta directiva), la banqueta del Barça l’any vinent no parlarà portuguès, sinó que parlarà català. Un fet poc freqüent en aquest món tant professionalitzat del futbol. I ahir van presentar l’home que s’encarregarà de canviar el destí del primer equip de futbol del club: Josep Guardiola. El Pep. Un culé de pura raça que ha mamat el Barça des de ben petit i que sap que s’hi cou.

La veritat és que la presentació d’en Guardiola s’ha convertit en una autèntica declaració d’intencions. Ha agafat el toro per les banyes, s’ha posat davant dels micròfons de la sala de premsa i, gairebé punt per punt, ha explicat cóm és ell, cóm actuarà amb els jugadors, cóm jugarà el Barça l’any vinent i cóm s’han de comportar el futbolistes que ell dirigirà. I la veritat és que m’ha convençut. L’he vist segur de sí mateix, amb ganes i molt il·lusionat. No sé què passarà l’any vinent, però estic segur que la primera partida ja l’ha guanyada i s’ha posat més d’un a la butxaca (entre els que m’hi compto).

Parla de convèncer, d’inculcar, de fer viure el futbol tal i com ell el viu. Per això no vol ni a Deco, ni Eto’o ni Ronaldinho, perquè sap que no els podrà fer entendre la seva filosofia o que no en faran ni cas del que ell digui o deixi de dir. Vol un vestidor que vagi a una, que lluiti i que s’esforci partit rere partit. Ell no entén ni concep res diferent d’això. I tot ho vol fer sota unes normes bàsiques de conducta que no poden ser trencades. Cas contrari, ell entrarà en escena.

Us deixo les perles que va deixar anar ahir a la roda de premsa. De veritat, llegiu-les i de ben segur que més d’un acabarà tant convençut com he quedat jo. Paraula!!

“Quan el Txiki m’ho va proposar, evidentment, de sobte, un ha de tenir un temps per pensar-s’ho, però creieu-me que em sento preparat. Sé que és normal que així sigui, per la gent, doncs, la inexperiència, però... em sento fort, em sento que estic disposat a aquest repte i creieu-me que si no ho sentís no estaria aquí assegut. He tingut massa respecte a aquesta institució. No només a aquesta, sinó al futbol en general però a aquesta en especial, com per si no em sentís preparat no estaria aquí assegut.”.

“Intentaré convèncer als jugadors. Intentaré convèncer a tota la gent del vestidor en l’estil que sento. És a dir, no puc guanyar sense transmetre allò que no sento. I sento el que sento i sé que aquest és el camí que ens pot apropar a la victòria, que és el de ser protagonistes, en el d’anar a buscar i a fer el partit, a no esperar que el partit ens porti a nosaltres. Sóc un fan absolut del joc d’atac i plantejo els partits i veig els partits ja quan jugava en cóm puc fer mal al contrari. Això no significa que per tenir més atacants atacaràs millor ni per tenir més defensors defensaràs millor. He llegit darrerament que només fitxem defenses. No significa que perquè fitxem més defenses defensarem millor. Atacarem millor si defensem millor i defensarem millor si ataquem bé. Els atacant tindran una responsabilitat defensiva i els defensors tindran una responsabilitat ofensiva. I en aquest camí de pas a pas sabem que no tenim temps, sabem que des de ja hem de començar a agafar conceptes, a posar-nos les piles i el partit contra l’Hibernian, el Dundee United, contra la Fiorentina, que són els tres primers partits de pretemporada ja s’han de veure algunes coses per intentar arribar al dia dotze o tretze d’agost sent el més forts possibles.”

“L’equip correrà. Si esteu preocupats per això... la gent correrà, s’esforçarà. Al final tracto amb persones. Abans que jugadors jo els veig com persones i intentaré seduir-les, intentaré convèncer-les. Jo crec molt en la força de la paraula, però crec que tampoc això és suficient. N’estic convençut de que s’esforçaran. És això el que reclamava que la gent estarà orgullosa, perquè veuran que ho donaran tot al camp. Però hi ha una cosa: que l’esforç depèn individualment de cadascú. I intentaré també d’intentar-los convèncer de que tots som més forts que anant sols i que un per si sol és poca cosa. Intentaré que entenguin que esforçant-se uns amb altres doncs farem un equip molt més difícil de batre.”

“Tots el jugadors que tenia la plantilla del Barça l’any passat, l’any anterior que jo no vaig ser-hi físicament en el vestidor a mi tots em semblen uns jugadors d’un nivell altíssim. Boníssim. Si és cert que estem configurant la plantilla amb la secretaria tècnica amb una idea: amb els jugadors que són i en aquests jugadors que tu has anomenat que són aquests tres (referint-se a Deco, Eto’o i Ronaldinho) en principi en el nostre cap no hi són. A dia d’avui. Ara bé, les negociacions són les que són. El futbol és el que és. El que succeirà d’aquí a un temps ho valorarem i com que hi haurà moltes rodes de premsa em podreu preguntar i jo us respondré. En les hipòtesis d’ara, contemplem la plantilla sense ells.”

“Jo no entenc portar un vestidor que estem onze mesos junts, que estem més junts nosaltres que amb les nostres famílies sense haver-hi comunicació, sense parlar, sense dir-nos les coses a la cara, sense l’ús de la paraula, sense abraçar-nos, ni cridar-nos... No entenc una altra manera de funcionar. Jo intentaré convèncer de fer les coses, que hi hauran unes normes perquè és impossible fer funcionar un grup tant ampli sense que hi hagin unes normes a seguir, que intentaré consensuar-les, que intentarem que tothom les convisqui com una cosa de normalitat absoluta, perquè al final és crear normalitat absoluta. En el moment que això és salta, jo he d’intervenir, el meu càrrec m’ho demana, em pertoca intervenir en les coses que no es facin. Ara, perquè es compleixin s’han de saber quines són. I aquestes des del primer dia han de quedar clares, marcades. Tinc clares quines han de ser i a partir d’aquí a començar a caminar.”

Guardiola dixit!!

Cap de Rec’08: bellesa infinita i duresa extrema sobre neu.

No sé qui va crear la terra, el món, l’univers, els homes... Hi ha teories que diuen que Déu amb sis dies (el setè va descansar) va fer l’obra d’art que coneixem i de la seva mà van sortir els planetes, l’aigua, els animals, les plantes, els éssers vius i més que ens podem imaginar. Interessant... Hi ha una altra teoria, d’altra banda, de la que sóc partidari, que diu, aproximadament, que a l’univers va haver-hi un big bang i que gràcies a això i al pas de milers d’anys va formar-se tot el que, segons la primera teoria, va crear Déu amb sis dies. Agafeu-vos a la teoria que us agradi més, però el que és cert és que gràcies la màgia d’un o a la gran explosió podem gaudir de la millor marxa de la Copa Catalana: Cap de Rec. Que voleu que us digui, és la nineta dels meus ulls. La meva predilecte. És la bellesa en estat pur. Sens dubte, la més maca de tota la competició. Aquí Déu o el big bang s’hi van estar estona. S’hi van recrear per aconseguir l’harmonia i la comunió perfecte entre paisatge, natura i bellesa de la que vam poder gaudir tres cents cinquanta privilegiats aquest dissabte passat. Si algun dia algú de vosaltres decidir fer-la, veureu que cada racó, cada arbre, cada muntanya, cada pedra... té un encant especial. No us enganyo!! Tota una autèntica obra d’art posada al nostre abast pel Club Muntanyenc Sant Cugat. Tot un encert. Moltes gràcies i moltes felicitats!!

Divendres, 13 de juny.

Sobre les cinc de la tarda sortim de Barcelona el Xavi, el Jordi Atleta i un servidor. Tenim una baixa d’última hora que s’ha caigut de la llista: la Txell, a conseqüència d’un procés gripal. Arribem a Bolvir a les set de la tarda després de passar per Bellver i haver fallit l’intent de comprar xoriç autèntic de poble per fer el sopar (com l’any passat), ja que totes les botigues estan tancades per ser festa major. Quina llàstima!! Ens instal·lem i, com que a grans mals grans remeis, rescatem el pla B: comprar al Champion de Puigcerdà.

Abans de fer el sopar decidim preparar les bosses i la roba per l’endemà. És quan entre nosaltres ens preguntem què portarem, si ens abrigarem molt, si agafarem l’impermeable, ... Passats un minuts i amb les motxilles gairebé enllestides, sentim l’Atleta que, tot decidit, crida: “Me la jugo: només portaré tres jerseis!!”. Si senyor!! Com els valents concursants televisius que han d’escollir entre una opció o l’altre i que els hi va endur-se el premi gran o anar-se’n amb les mans buides. Però és clar, la seva opció era anar abrigat amb quatre o tres capes. I sí, se la va jugar: “només” tres samarretes. Home Jordi, feia fred, però tampoc era per tant!!

Passades les nou de la nit arriben els germans Vernet. El sopar ja estava a punt gràcies a les arts culinàries del nostre xef particular: el Xavi. El menú? Macarrons (per lo dels hidrats de carboni) amb bacon i xoriç passats per la paella. Una delícia! Entre els cinc ens vam cruspir un paquet d’un quilo de macarrons. La consigna del sopar va ser “Cinquanta-tres quilòmetres i quatre cents metres més i ja ho tenim”.

Sobre les onze arriben el Josep i la Maria. Han sortit tard, ja que ell treballava. A les dotze ja estem tots al llit pensant en la jornada tant dura que ens espera demà. Tots la vam fer l’any passat menys el Raúl. Descansa Raul, que no saps els que t’espera...

Dissabte, 14 de juny.

Riiiiiiiiiiiiiiing!!! A un quart de cinc amb crits de “Bon dia!! Desperteu, és l’hora!” l’Atleta es posa a cridar sostenint a la seva mà dreta un despertador d’aquells de l’anunci de la loto 6/49 que acaba esclafat amb el martell. Amb gust, us ho asseguro que si arribo a tenir un martell li hagués esclafat... el cap al l’Atleta per ser tant mala persona!! Com que sembla que els de dalt no ho han sentit, també s’encarrega de pujar les escales fent sonar el mateix despertador i cridant les mateixes consignes. I, evidentment, provoca el que va succeir uns minuts més tard: mentre estem esmorzant a la cuina el Raul baixa per les escales dient: “Cago’n la puta, Atleta!! Com torni a sentir el despertador te’l menges!!”. Tots vam estar-hi d’acord.

A dos quarts de cinc, i després d’haver passat a buscar a l’Albert (un amic del Xavi) per Bellver, estem aparcant el cotxe a la vorera de la carretera: el pàrquing està ple com un ou. Anant cap al refugi ens creuem amb el Jaume Palote: ha dormit a Cap de Rec i s’està acabant de posar maco per la marxa (polaines, pals, gorra, ...). Mentre fem cua per recollir la targeta de control, em saluda el Xavier Martorell. Ens donem ànims, xerrem una miqueta i ens acomiadem. Només ens coneixíem via blog i ara ja ens hem vist les cares en directe. També saludo al Xavier Sans i al Miquel. Un clàssic ja de les caminades de resistència.

A les sis en punt, i sense el petard de rigor, comença la marxa. Els ànims són bons. Fa fred (tres graus i mig marcava el termòmetre del cotxe del Xavi) i a última hora he canviat la samarreta pel polar. Crec que va ser una bona elecció!! El Jaume ens passa i m’ofereix a seguir-lo tot trotant. Vol fer un bon temps, però jo prefereixo ser conservador i reservar forces per les dues gras pujades. Els primers quilòmetres són de baixada fins arribar a Viliella, un poble petit de muntanya on ens espera el primer control i l’esmorzar (coca i magdalenes). Hem menjat quelcom abans de sortir de casa el Xavi, però ens espera una jornada dura i hem d’agafar forces. Com que aquesta baixada l’hem feta corrents gairebé tota, el Josep i la Maria s’han quedat enrere i hauran d’afrontar la resta de la prova sols. Ah!! No m’agradaria passar per alt el tòpic de les marxes de resistència: la caiguda de rigor de l’Atleta, que es produeix a la baixada i es fa unes quantes rascades a la cama esquerra.

Acabem d’apurar les últimes baixades fins a Can Jan de la Llosa on ja comencen les primeres rampes dels més d’onze quilòmetres que ens esperen per superar un desnivell total de gairebé mil metres. El camí és bo i va pujant mica en mica fins a trobar el riu a mà esquerra que ens acompanya amb la seva remor d’aigua. Com es noten les pluges de les darreres dues setmanes: baixa cabalós i amb molta força. Arribem a l’avituallament del Prat de Xuïxirà (quilòmetre tretze) a les 8:11h. Anem bé de forces. Les vistes del prat són espectaculars. Acompanyats per cavalls que pasten per l’herba mengem un entrepà de fuet amb formatge (podies escollir o barrejar) i beguda isotònica. Allà em saluda l’Albert, reconeixent-me que és un fanàtic del meu blog i em felicita. Li agraeixo molt i xerrem una estona mentre acabem d’endrapar l’entrepà.

Seguim pujant muntanya amunt. Ara amb la panxa plena costa una mica més però embadalits pel paisatge se’ns passa l’estona més ràpid. Arbres i més arbres, verdor i més verdor, una pedra allà, una pedra aquí, un pont que travessa el riu, gespa i més gespa. Tot fantàstic! Quan deixem el camí i sortim a l’espai obert, ens sorprèn la neu que guarneix les muntanyes que ens envolten i que a clapes petites també ens dona la benvinguda. El sol ja fa estona que ha sortit i sembla que avui farà calor i el dia acompanyarà. Deixem enrere les vaques que pasturen pel prat fins arribar a la pala que ens ha de dur al cim de la muntanya. Com puja!! I per postres, la neu definitivament ens obliga a trepitjar-la. No hi ha remei. I sap greu, perquè després de les nostres trepitjades ja no té aquell blanc immaculat que tant bonica la fa. En aquesta forta pujada també ens acompanya l’aigua procedent del desglaç de la neu i que fa que els peus comencin a remullar-se per primera vegada (i no última) a la marxa d’avui.

Una vegada fet el cim, hem de caminar definitivament per sobre la neu. Tenim sort que els companys que han passat abans ens han obert camí i ja sabem on hem de posar els peus per no enfonsar-nos. Bé, això és un dir, perquè hi ha trams on la neu ens arriba fins els genolls. Passem pel costat esquerra del llac, que enguany està gairebé gelat i arribem al Refugi de l’Estany de l’Illa (quilòmetre divuit) a tres quarts de deu. Com l’any passat, menjo un tros de coca. El Xavi encara no ha arribat, però acordem seguir: fa fred i, com que ell baixa molt bé segur que ens agafarà.

I dit i fet, a mitja baixada, després de superar mes trossos de neu trepitjada i de mirar embadalits el fantàstic paisatge que ens acompanya, ja sento al Xavi darrera parlar amb el Raul. És tot un crack baixant! Aquest tros, per molt que faci baixada, és dificultós, i decidim no forçar gaire la màquina per evitar mals majors. L’excusa perfecte per anar a pas ràpid i contemplar millor l’escenari idíl·lic que ens envolta.

Hem perdut al David. Ha començat a tirar endavant com una fera i ja no el veiem. Està molt fort aquesta temporada i la soledat no l’espanta. Així doncs, bona sort i ves amb compte que la muntanya és molt traïdora!!

Ara el grup de cinc (Xavi, Raul, Albert, Jordi Atleta i un servidor) seguim baixant acompanyants per la remor de l’aigua del riu de la Vall de Madriu. Arribant al Refugi de Fontverd. Dos fets a destacar. El primer és que estic a punt d’enfonsar-me en la merda més absoluta. Sí, com ho sentiu. Se’m torça el turmell i caic al terra i al girar el cap me n’adono que un pam més enrere hi havia un gran cagada de vaca (mida ensiamada xxxl de mallorca). He tingut sort!! O no... perquè si per trepitjar una cagarada et diuen que compris loteria, no sé pas que hauria de fer jo si m’hagués enfonsat en la merda aquella que tenia un desnivell positiu de mig metre!! El segon fet a destacar és que creant el riu just passar el refugi, el Raul cau de costat a l’aigua i es colpeja el genoll amb una pedra. Primer somriures, però després quan s’aixeca veiem que la cosa és seriosa i que s’ha fet mal. S’asseu i ens ensenya el trau. Amb un got li vaig remullant la ferida amb l’aigua gelada del riu. Passat un quart d’hora, fent el cor fort, decideix continuar fins a la Font de la Closa. Encara quedaven uns quants quilòmetres i tots patíem una mica per si seria capaç d’arribar-hi.

I sí, com un autèntic campió el Raul es planta a la Font de la Closa (quilòmetre vint-i-nou i mig). Allà la visita una metgessa que li cura la ferida. Té un bon trau, però després de l’entrepà de botifarra les coses es veuen millor (o no) i s’aixeca i continua. Són dos quarts d’una passades.

Per un sender que baixa gairebé vertical apurem ja els escassos quilòmetres de baixada que queden, enfilem carretera asfaltada avall i arribem al peu del segon colós de la jornada. El més dur, sense dubte. Són uns deu quilòmetres de pujada constant sense descans per superar un desnivell positiu de gairebé mil quatre-cents metres. Poca broma!! L’Albert marca el pas i m’hi enganxo com una lapa. El grup es fracciona només començar: el Xavi es queda a aguantar-li el pas al Raul i la resta tirem amb pas més viu cap endavant. Durant la continuada ascensió (gairebé tres hores) no pots deixar de mirar al terra, ja que això suposaria una ensopegada inoportuna. Així doncs, pugem a bon ritme fins que a mà dreta el camí es converteix en sender i comença a pujar serpentejant i de forma molt vertical, sense treva, sense un petit replà on puguis recuperar l’alè perdut i et permeti descansar una mica les cames ja tocades. Pas a pas, inspiració, expiració, avanço el pal dret, avanço el pal esquerra, la vista sempre al terra, glopada d’aigua, inspiració, expiració, gota de suor relliscant per la cara, inspiració, expiració... Aquesta va ser la constant de la pujada, dura i cruel pujada. De tant en tant passàvem a algun participant que a pas molt lent i tentinejant a dreta i esquerra lluitava contra la muntanya i contra sí mateix per arribar a dalt de tot. Gairebé després d’estar fent ziga-zagues una hora i tres quarts pujant arribem a una part sense tanta pendent que de sobte, passades unes grans roques, apareix un espai obert tot verd amb una casa de pastor a la dreta i amb el Refugi de Perafita (quilòmetre trenta-vuit i 2.200 metres d’alçada) al fons, on hi arribem a tres quarts de tres.

Ja tenim dos terceres parts de la pujada feta, però encara queda la part més dura: arribar al cim del coll de Sant Vicenç. Després de que l’Albert i el Jordi Atleta reposen l’aigua a una font, reprenem la marxa. Mirar cap a dalt fa por, es veu la neu que cobreix el camí per on haurem de passar i en la llunyania marxaires que enfilen muntanya a dalt i els que, per sort d’ells, coronen el cim. Benaventurats ells!!

Trepitjant neu, omplint-nos les bambes d’aigua del desglaç de la neu i patint de valent aconseguim arribar a dalt de tot del Coll de sant Vicenç. Falten deu minuts per les quatre de la tarda. Hem invertit un total de dues hores i cinquanta minuts per superar tota la pujada, que es diu ràpid. Fa bastant aire, així que ens fem les fotografies de rigor i comencem a tirar cap avall per arribar passats vint minuts al Refugi Estanys de la Pera (quilòmetre quaranta-dos). Allà recuperem les forces bevent aquarius i menjant donuts.

Ara ja no hi ha temps a perdre: afrontem la baixada corrent els trams que les forces i les cames ens deixen i contemplant de nou l’espectacular paisatge que ens envolta. Està ple de petits rius que hem d’anar sortejant per no mullar-nos els peus i zones plenes de fang on la bamba s’enfonsa irremediablement. Arribem al tros de pista on l’any passat vam tirar cap a la dreta, però aquest any ens desviem cap a l’esquerra buscant el Refugi del Fornell (quilòmetre quaranta-vuit amb dos-cents metres) on arribem a un quart i set minuts de sis.

Només queda fer una be baixa, és a dir, baixar per després torna a pujar. El tros de baixada rai, que el fem el més ràpid possible i amb ganes. Però quan arriba la pujada no les tenim totes, sobretot els últims metres que són duríssims fins al refugi de Cap de Rec. Hem de travessar el riu literalment per dintre amb la qual cosa els peus queden freds i ben mullats. L’Atleta, però, estava content perquè d’aquesta manera se li van netejar les bambes. Hi ha gustos per tot!!

Remugant i maleint a l’incitador d’aquesta nova pujada del qual no diré el nom per no posar-lo en un compromís i per evitar mals majors... (eh?) comencem a enfilar l’últim poc més d’un quilòmetre que queda. Em poso a tirar al cap davant del grup. Abans l’Albert ens ha fet gairebé tota la pujada i ara crec que és el meu torn. Quan comencem a veure gent i reconeixem el refugi, no diré que vaig posar-me a plorar, perquè no va ser així, però si que van venir-me el cap els mals moments i el gran patiment que havíem acumulat. Submergit en aquests pensaments, l’Atleta em diu que hem d’arribar dignament i es posa a córrer. Jo reacciono tard, m’ha agafat desprevingut. M’agafa uns metres i penso llavors que no pot arribar abans que jo. No senyor!! No tinc forces, però les trec d’algun lloc per abocar-me en un esprint d’aquells que fan història. Però ell és més ràpid i arriba abans a la taula de control. Llenço els pals al terra tot cridant-li: “No és just!! T’he fet tota la pujada!! No és just!!”. Sento veus que em criden. És el Jaume, que ja ha arribat i està assegut en una cadira. També veig al David al seu costat. He complert, segurament els cinquanta-tres quilòmetres i mig més durs des de que camino. Hem invertit un temps de dotze hores i trenta un minuts. No està pas malament tenint en compte que el primer ha trigat més de vuit hores. Saludo als companys. El David ha trigat una hora menys que nosaltres i el Jaume mitja.

Passats vint-i-cinc minuts arriba el Raul. Sí senyor, un deu per ell!! Amb el genoll tocat ha aconseguit el repte. Un autèntic heroi!! No parava de repetir: “El dolor és passajero, pero la glòria és eterna”. I tant eterna!! Una mica més tard arriba el Xavi i també rep una ovació de tots (menys de part meva que trec un mocador per fer-lo onejar. Ell ja sap al que em refereixo...).

El Josep i la Maria van arribar més tard, sobre un quart de nou. Però nosaltres ja havíem començat a passar cap a Bolvir a dutxar-nos perquè a les nou teníem taula reservada per menjar un bon tiberi, sens dubte, totalment merescut.

M’HA AGRADAT.
L’organització molt bona i els avituallaments fantàstics. Hi havia menjar i beguda a tots i en abundància. I què dir del paisatge i dels indrets pels que vam passar... No vull tornar-me a repetir.

Passar un cap de setmana amb els companys fent bromes i gaudint d’una jornada diferent. M’ho vaig passar en gran tant el divendres com el dissabte!

NO M’HA AGRADAT.
La lesió del pobre Raul. És una llàstima quan veus que una caiguda tan absurda pot acabar per fastiguejar-te del tot. Ànims Raul, i recupera’t aviat que la Núria-Queralt ja treu el cap per la cantonada!

L’última part de la marxa (la part nova) no estava molt ben senyalitzada amb les típiques cintes. Crec que van escatimar-me massa i de vegades tenies la sensació de que t’havies perdut.

Que la samarreta que ens ha donat de regal l’organització no estigués actualitzada amb el nou recorregut.