Fa mandra.

Camino pel carrer. Just abans d’entrar a casa ho veig, de reüll. Em planto davant de la porta i miro a través del vidre. Entra, em dic. No, em nego. Sí, m’afirmo. Tu pots, m’animo. No tinguis vergonya, em reafirmo. Vols dir?, em pregunto. És que... , quequejo. Un altre dia, ajorno. No!, em responc. Ha de ser ara, em mano. Però..., dubto. Demà!, concloc. On et penses que vas?, m’interrogo. Vols deixar-me estar!, em renyo. No fins que facis el fotut favor de posar els dos peus a dintre!, m’exigeixo. És que sembla que ara tinguin feina, m’excuso. A cas no t’atreveixes?, em pico. Això és el que tu et penses, em defenso.

Clinc, clinc, clinc... Sento una dringadissa de campanes. S’ha obert la porta.

-Perdona, que vols alguna cosa? – em demana la noia.

- Eh... sí, sí, demanar hora per tallar-me els cabells...

Ho sento molt, però em fa mandra. Molta mandra!

Quins ous!

Objectiu primordial i bàsic d'ahir dissabte (a part d’algun altre secundari): aconseguir ous. Avui diumenge anàvem d'excursió i havíem de preparar entrepans, el farcit dels quals serien unes bones truites. Per qui no sàpiga de que estic parlant, comentar-vos que segons el diccionari un ou és la “Cèl·lula que resulta de la fecundació d’un gàmeta femení per un de masculí, totipotent per a desenvolupar un nou organisme que reprodueix els caràcters genètics dels seus progenitors”. Ah! I es pot trobar als supermercats en envasos de sis o dotze unitats.

Bé, queda clar, doncs, que teníem perfectament definit l’objectiu. Com que dissabte era el dia de la Mercè, a Barcelona estaven tots els comerços tancats menys l’Opencor (molt car però et treu d’alguna dificultat) i la típica botiga del paquistaní altrament dit badulaque (molt car però et treu d’alguna dificultat). Amb això podríeu arribar a la conclusió que: Opencor = badulaque. Noooo! Però aquest ja és un altre tema que potser debatrem en un altre post.

Doncs vam anar a l’Opencor a comprar els ous. Tornant a casa, ens adonem que si volem fer verdura per dinar cal comprar cebes (que no les hem comprat). Decidim anar al super paquistaní de davant de casa.

Resultat de la incursió a l’Opencor:
-2 pizzes (per la nit hi ha Barça).
-Formatge (per fer una truita de formatge).
-Patates(per la verdura de dinar).
-Un winnie (una planta en forma d’ànec que pel cap li creix gespa).
-Un paquet d’M&Ms

Resultat de la incursió al super paquistaní:
-2 cebes.
-1 paquet de filipinos per l’excursió de demà)

Descarreguem a la cuina les coses i oh! sorpresa: ens hem deixat de comprar els ous. Baixo a baix al super del paquistaní i mentre estic comprant els ous decideixo que li regalaré una rosa a l’Alba que fa molt de temps que no ho faig.

Tornant a casa i dono la rosa a l’Alba amb el desitjat petó de justícia de recompensa. “La rosa és preciosa”, em diu, “però, i els ous?”. La mare del tano! Me’ls he deixat a la floristeria! Surto corrents, com si se m’escapés el tren, els recullo de la floristeria (que amablement me’ls havien guardat) i torno a casa. Quan obro l’envàs de cartró per guardar-los a la nevera, me n’adono que n’hi ha un de trencat (bé, no passa res)... no, no... dos! Ostres, ara sí que passa. Baixo cap a la super novament i l’home amablement me’ls canvia. Gràcies!

Ah! Els entrepans estaven boníssims:

Oncle Sam

Una proposta de relats conjunts.

Test psicotècnic ràpid: Quina d’aquestes opcions et sembla la més correcte:
a)Està demanant un donut.

b)Vol posar el dit a l’ull del Tito (o Pito) Vilanova.

c)T’està assenyalant perquè has fet una cosa mal feta.

Si has escollit l’opció a, vol dir que tens gana, o que ets un golafre i no et pots estar de menjar-te un donut de xocolata ben tovet i d’aquells que cruixen.

(pausa) en aquest moments l’escriptor ha baixat al super de la cantonada a buscar un paquet de dos donuts de xocolata

... i no, no té accions de la Panrico (fi pausa)

Si has escollit l’opció b, vol dir que, o ets del Madrid, o et va fer molta ràbia el que va el Mourinho.

Si has escollit l’opció c, CONFESSA!! QUÈ HAS FET QUE ESTIGUI MAL FET???


Jo... és que he escollit les tres. La a, la b i la c! Tinc un problema...

Partidàs!

Umm… dos a dos… dos a dos… de què em sona? Ah! Aquesta temporada ja en portem 3! Caram, vinga, doncs sembla que estiguem abonats. Ara, dos a dos amb partits com els d’ahir els compro: espectacle, emoció, gols, entrega, lluita, ocasions fins al final... un gran partit de futbol. Però me n’alegro,que voleu que us digui! Me n’alegro de l’empat perquè sembla que aquesta Lliga, si més no pel que fa a les primeres jornades, sembla que no serà una Lliga de dos. Ni molt menys. L’Atlètico de Madrid està fort. El València. No sé fins quan aguantarà el Betis. El Barça. El Madrid? Bé, ja en parlarem després del Madrid. Ai, ara mateix m’estic aguantant la panxa de tant riure...

Pep, gurú barcelonista, profeta més gran dels profetes que es fan i es desfan, només explica’m una cosa: Per què? (coi, ara semblo el Mou. I és que tot allò dolent s’enganxa). Per què vas sortir a jugar amb defensa de tres? Allò va ser un barcelonacidi en tota la regla. Ens vam suïcidar, directament. No m’ho tornis a fer més, home! A casa i contra equips petits, d’acords. És més, ho hauríem de fer sempre perquè garanteix espectacle i gols. Ara, a fora, contra tot un València, no fotem! Que l’Abidal encara té cara de por perquè cada vegada n’havia de defensar dos! Pobret meu! No sabia per on navegava! Estic segur, fixa’t que et dic, estic segur que si sortim a jugar amb defensa de quatre, el més lògic i normal, ara mateix estaríem parlant de victòria blaugrana. Segur! Paraula de Banyera!

Llàstima però del penal de la primera part que no xiula sobre Messi, claríssim, va ser clau. Penal, segona targeta groga i expulsió d’un altre mercenari estil Pepe que he descobert avui: Rami. Apunteu-vos-ho: futur jugador del Madrid. Quadra amb l’estil.

Ah!! I tema a part: Ses. Sí, el Fàbregas! Quatre gols en quatre partits de Lliga. Aquest tio és un crack! Com s’entén amb en Messi, que darrerament sembla que li agradi més fer assistències que marcar. Però ja està bé, ja!

AGRAÏMENTS DE LA BANYERA.

Gràcies Madrid! Gràcies Mou per ser com ets! Gràcies per alegrar-nos el dia! Gràcies per fer les coses com les saps fer! Gràcies per no tenir mai culpa de res en les derrotes! Gràcies, en definitiva, per ser-hi! I per parlar! Si és que dius que lluitareu per no baixar a segona, i patapam! Un punt de sis possibles i contra equips que lluitaran per no baixar. Vols dir que els jugadors no s’han cansat de tu i estan fent-te el llit? No canviïs mai, Mou! Ara que t’estic agafant

Atentament,
La Banyera.

Jordi Pujol Mix.

Després de la demostració patriòtica i farandulera del Jordi Pujol interpretant la cançó Jenifer d’Els Catarres,

la gent està intranquil·la, neguitosa, expectant. La gent murmura, parla, diu, aposta... I tot gira al voltant d’una pregunta: quina serà la propera? Quin greastest hit, agafant el brau per les banyes, s’atrevirà a interpretar l’ex-president?

El departament d’investigació de La Banyera ha tingut accés, en exclusiva, a documentació restringida i sap, a ciència certa, quins temes estan a sobre la taula. Si us heu fixat bé, he dit temes, en plural, perquè sí, amics, el proper pas serà treure al carrer un disc amb versions. Aquí va un avançament d’algunes d’elles:

- La barbacoa, de Giorgi Dann.
- La mujer en el armario, de Rafaella Carrá.
- Papi papi papi chulo, d’algú que no tinc les gust ni les ganes de saber qui és.
- No me toques las palmas que me conozco, de María Isabel.
- El torito, d’El Fary.

- Dragostea din tei, aquella cançó de l’Europa de l’est que va guanyar Eurovisió fa uns quants anys.

- Boooooomba, de King África.
- El dimoni dins jo, de Tomeu Penya.
- El baile del gorila, de Melody.

Us podem avançar que també s’està també preparant un duet (segurament amb la Marta Ferrussola) de la versió “Pega la vuelta” de Pimpinela. També ens ha arribat que la propera cançó de “La Marató de TV3” la podria interpretar ell. Però bé, això són coses que encara estan a l’aire.

Ah! I no us ho perdreu. Es veu que amb el disc regalaran un DVD on Jordi Pujol farà una petita (bé, això de petita...) explicació de cada una de les cançons que interpretarà. Això promet!

Krackòvia plega veles.

Sí, companys, sí, després de l'afer entre Sergio Ramos i la copa del Rei (R.I.P.) i ara amb les declaracions que va fer ahir Cristiano Ronaldo un cop finalitzat el partit:

Krackòvia anuncia que no es veu capaç de superar aquestes interpretacions i que plega veles.

Si és que de vegades la realitat supera, amb escreix, la ficció...

Si hagués estat un partit de play station...

Si el partit avui fos un partit que servidor (poc avesat a aquestes maquinetes) hagués jugat amb la play station i m’haguessin marcat un gol al segon 25, automàticament hagués alçat el dit del mig de la mà dreta i hagués pitjat amb tranquil•litat i sense remordiments el botó resset de la consola. I és que els gols tant matiners haurien d’estar prohibits si no els marca el Barça.

De totes maneres, si el partit fos un partit que servidor hagués jugat amb la play station, segurament hagués anat a l’apartat (si és que encara existeix) d’equips històrics i hagués fet jugar al Barça del Julio Alberto, Calderé, Clos, Carrasco, Víctor, Urruti, Amarilla i companyia... Per què? Doncs perquè crec que l’edat dels uns i dels altres deu ser més o menys la mateixa.

És clar que si el partit d’avui hagués estat a la play station segurament també hagués gaudit d’un 70% de possessió de pilota, i potser Iniesta no s’hagués lesionat, i potser els gols els hagués marcat tots el Messi Carrasco (recordem que jugava amb un equip històric blaugrana... ostres, llavors l’Iniesta no s’hagués lesionat perquè no hagués ni jugat), i potser si el partit d’avui hagués estat a la play station i m’haguessin marcat el gol de l’empat a l’últim minut de partit hagués llençat al terra el comandament, hagués dit més d’una paraula gruixuda i hagués alçat el dit del mig de la mà dreta per apagar la consola i anar-me’n a dormir. Bona nit!

Ah! Us deixo feina: aneu pensant si és possible que el Milà punxi contra el Bate Borisov o el Viktoria Pilsen i si és molt desastrós quedar segons a la mini lligueta.

Troballes blocaires

Ahir, com a bon català, i a més català convençut de que la independència és l’únic camí per treure’ns d’aquest cau on hem anat a parar i per deslliurar-nos de tots aquells que no ens volen i, el més greu, a més a més ens volen (molt) mal, vaig participar en la manifestació que sortia de la plaça Urquinaona i acabava a l’Arc del Triomf (espero que això sigui una gran símbol del que ha d’acabar passant).

Doncs bé, al punt d’inici estant, noto que algú em dona un copet a l’esquena. Em giro, el veig (sense encara reconèixer-lo) i sento que em diu: “Tu eeeeetssss.... Tu eeeetssss”. Ostres, ara el mig començo a identificar...

ATURADA PERQUÈ LA COMPRENSIÓ DEL TEXT PER PART DEL LECTOR SIGUI MILLOR: no ens havíem conegut amb anterioritat, només ens havíem llegit els blocs (abans, evidentment, de la meva etapa de profunda manca d’inspiració i posterior decisió de penjar la samarreta el teclat) i ens teníem com amics comuns al feisbuc i de tant en tant ens anàvem fent comentaris. Ah! I a tot això se li ha de sumar la meva nul•la incapacitat per recordar-me de qualsevol cara que no hagi vist més de vint vegades.

... vaig pensar. I llavors jo també vaig quequejar: “Tu eeeeetsssss... Tu eeeettssss”. I alhora, com si una força tel•lúrica s’hagués apoderat dels dos fent que aquell moment màgic emmarcat dintre de les casualitats més casuals que es fan i es desfan, vam dir el nom de l’altre a l’hora: “El Jordi” – “El Ferran”. Vam encaixar les mans i ens vam fondre en una abraçada sincera. Caram, quina casualitat! El que fa el feisbuc tu! I el que fa l’11 de setembre!

Vam immortalitzar el moment amb una instantània d’aquelles que sempre que la vegis la recordaràs amb un somriure als llavis:

Sí, semblem els supermans catalans, però en veritat no som més que una barreja del capità enciam i el Suprunaman del Doctor Slump. Però bé, tant se val, l’important és que vam poder posar veu a les cares.

Deconnexió.

Ets superior. Ho saps. Te'n sents. S'olora a l'ambient. S'ensuma a les graderies. Has fet una exhibició fugaç del teu potencial. Has mostrat que, com el fairy, amb una gota ja n’hi ha prou per desfer-te de tot allò que se't posa per davant. Has vist que pocs minuts t’han servit per marcar dos gols i deixar pràcticament sentenciat el partit. Llavors, què passa? Doncs que si un simple mortal com servidor desconnecta durant bastants alguns moments (entre nosaltres, el partit ha estat avorridot), doncs què no han de fer ells.

I que consti que prefereixo no dir-ne relaxació, sinó desconnexió, que queda com menys inculpador. No creieu? O també podríem dir que han estat dos errades puntuals, com ha declarat el Xavi al final del partit.

De l’única cosa que me n’alegro és de que li servirà de lliçó magistral al Profeta Pep per mostrar el camí, per parlar de nou de la paràbola del petit i el gran, de que si les coses no es lluiten fins al final, per molt poderós que siguis, te la poden acabar fotent, com així ha estat.

De totes maneres, tranquils, que encara tenim cinc punts d’avantatge. Sí home, sí, el dos partits contra el Madrid estan guanyats, no?

P.D.: Veure a Messi, Abidal, Iniesta, Puyol, Mascherano i Villa a la banqueta no té preu. Per tota la resta... (no, no ho diré)

Toc, toc...

Toc, toc! Hi algú? (ostres tu, ara semblo la Vicenteta. Millor que la frase “Que es pot pasar?” me la guardi al fons de l’armari). He d’intentar fer memòria de com anava tot plegat... Pensa... Hi havia quelcom semblant a un usuari una... com se’n diu... password en diuen els americans... umm... contrasenya? Sí, sí, això, contrasenya. I la pàgina d’accés? Sí, sí, la pàgina d’accés la tinc clara, perquè quan has gaudit fent una cosa durant molt de temps allò roman en tu, dintre teu, aletargat, esperant que tornis a tibar de la corda perquè torni a aparèixer a la superfície. I taxan! Dit i fet, la recordo a la perfecció.

(moment per posar tot plegat en pràctica)

Bé, sembla que això comença a rutllar. Com una màquina que ha estat parada durant molt de temps les peces es van col•locant mica en mica al seu lloc i mica en mica, també, van recuperant aquella música oblidada durant tant de temps. Passen a ser un munt de ferralla per convertir-se en una màquina engrassada i que fa feina. La veritat és que no sé com acabarà tot plegat, de què anirà, ni si ni tant sols tindrà continuació. Només sé que vull tornar, que tinc ganes de fer-ho, que he recuperat la il•lusió (cony, ara semblo el Profeta Pep el dijous quan li van entregar la medalla). Només sé que he tornat a començar.

Perquè... Mai no és massa tard per tornar a començar.

P.D.: Ahir, concert de Sopa al Sant Jordi
P.D.2: Gràcies per animar-me ahir. Tu, sí, sí, tu! Mils de gràcies!