El Teatre dels malsons.

I la història s’ha repetit de nou... El Barça, com tantes altres eliminatòries que ara em venen al cap de fa anys enrere, fa el millor partit de la temporada, ataca, pressiona, lluita i finalment apel·la a la èpica per aconseguir el gol miraculós que ens classifiqui per a la següent ronda (en aquest cas la final de Moscou), però acaba perdent... “Jugamos como nunca y perdemos como siempre”, que deia aquell. I com sempre, titulars de “Cauen amb honor”, “Lluiten fins al final”, ... No n’hi ha prou amb això!! O és que el Barça no podrà passar mai cap eliminatòria fent un pèssim partit? Realment surt a compte això de jugar molt bé però quedar-nos sense res, amb les mans buides? No ho sé, de vegades m’ho plantejo i penso si no valdria la pena fer un cop de cap i intentar-ho d’una altra manera... Mireu si no l’any de la segona Champions: joc pràctic, especulador i títol a la butxaca.

Al partit, però, no se li pot recriminar res. Va tenir tots els al·licients d’una semifinal de tornada: un gol espectacular, bon joc, tensió i molta emoció. I el Barça va sortir al camp com s’ha de sortir en aquests partits: amb actitud, coratge, entrega, lluita, valentia, concentració, endollats en tot moment, jugant ràpid, pressionant, mostrant des del primer minut que anaven a pel partit, sense arrugar-se, mirant endavant i no arraconant-se darrere, i ... amb la samarreta de la segona equipació (blava). Què més se’ls pot demanar? Doncs un gol, només un gol!! La sequera golejadora ja preocupa i molt. També em preocupa i molt, com ja vinc repetit en molts posts, l’abús del regat i la manca de l’hàbit de xutar només que reben la pilota. Només recordo dos xuts amb sentit, és a dir, que van rebre la pilota, van mirar a porteria, van veure forat i van decidir provar sort amb convenciment: un de Deco i un de Gudjohnsen (que va sortir al minut vuitanta-vuit substituint Touré Yaya).

El gol encaixat al minut catorze de la primera part, un golàs tot s’ha de dir de Scholes, amb l’únic però que va venir precedir per una errada en la passada de Zambrota, l’equip el va assimilar bé, sense enfonsar-se, sabent que encara hi havia temps per endavant per aixecar la situació. I ho va provar i provar, però, com últimament ja estem avesats, la sort es va mostrar esquiva i la pilota no va voler entrar o el porter van der Sar va encarregar-se de que no ho fes. Al final, l’equip bolcat sobre la porteria anglesa fent-nos tenir aquell bri d’esperança, aquella espurna de fe de que el miracle era possible. Una última falta escorada a la banda dreta, amb un Valdés apel·lant a la èpica i pujant a rematar a l’àrea rival... I, pocs segons després, un xiulet sonant i per fer-nos saber que tot s’havia acabat, que havíem de tornar a casa amb el cap cot i pensant que la temporada que ve, de ben segur aquesta copa serà nostre...

Finalment, el Teatre del somnis on el Barça interpretava l’obra “Camí de Moscou” amb actors de primera fila mundial, va acabar convertint-se en el Teatre dels malsons on totes aquelles il·lusions que la gent tenia dipositades en aquest equip van acabar fent-se miques i esvaint-se a mesura que passaven els minuts. S’ha acabat per aquesta temporada la música de la Champions, els partits europeus, el somni d’aixecar la tercera copa d’Europa. Ara el despertar és dur: tercers a la Lliga, amb un panorama molt poc esperançador, vist com juguen aquesta gent el torneig domèstic. Ara toca passotisme, preses de pèl i desconcerts tàctics diversos. Quin panorama!! Quan s’acabarà aquest malson?

EN POSITIU.
Messi va mostrar-se com el millor jugador del Barça: va buidar-se al camp i va mostrar, com sempre, una joc vertical, d’anar cap endavant regatejant a tots els jugadors que li sortien al pas.

Una menció especial també, com sempre, per Puyol que ho va donar tot: va rebre cops, va treure pilotes impossibles i va tirar de l’equip com sempre.

EN NEGATIU.
Evidentment, l’eliminació de la Champions. S’ho mereixien? Doncs no ho sé, la veritat... Vist el partit d’ahir no, però si mirem tota la temporada... Això ho deixo a criteri vostre.

Henry definitivament ja no està ni per les grans ocasions. Va sortir a la segona part substituint Andrés Iniesta, però va passar amb més pena que glòria pel teatre anglès.

Eto’o tampoc aquesta vegada va tenir el seu dia. No sé què li passa últimament, però no és un jugador resolutiu. Es mareja ell mateix amb tants regats per acabar fent passades a ningú, a la munió de jugadors que hi ha dintre l’àrea i si hi ha sort i l’agafa un amb la samarreta blaugrana doncs... bingo!!.

El Manchester em va decebre molt com equip: un joc molt auster, defensiu i dur. Només va tenir uns deu minuts de bon joc on el Barça va haver de defensar-se com va poder.

LA PREGUNTA.
I ara què?

Riudoms - La Mola - Riudoms'08.

Gran caminada la d’ahir diumenge. D’aquelles que les gaudeixes de veritat (bé, descomptant els quilòmetres que hi ha al començament i els del final, ineludibles per acabar de completar el cercle). Organització perfecte. Retrobaments amb gent coneguda i xerrada amb tots ells a mesura que els anàvem trobant. Dia fantàstic: cel blau i el sol lluent a dalt de tot. Massa calor, això sí, però millor això que no l’aiguat que ens va caure l’any passat. Millor posar-se moreno (o torrar-se, com el cas d’ahir) que no pas quedar moll de cap a peus. L’única cosa de la que em puc lamentar és el maleït mal al bessó de la cama dreta que va fer-me la guitza durant tota la marxa i que avui encara s’encarrega de fer-me recordar que ahir vaig forçar-lo de valent i que hauré de fer molt de repòs si vull estar en perfectes condicions per la Marxa Romànica de Navàs que es celebrarà dintre de dues setmanes.

El grup GELS estava al complert: Xavi Sensei, Jordi Atleta, Txell, David i Raul Vernet, Alba, Josep (més la Maria que vaig assabentar-me que és del club d’Esparraguera i a la que hauríem de fer una OPA hostil per portar-la cap al nostre club), i un servidor. I s’unien al grup dues noves incorporacions MID (Made in Dir): la Sole i el Miquel, que van demostrar ratllar a un gran nivell, sobretot la primera que va deixar-nos enrere a tots (i perquè fins a la Mola va fer l’esforç d’anar amb tots nosaltres).

A la sortida, la primera presa de contacte amb cares conegudes: l’Albert (aquesta vegada participant i la dona seguint-lo amb el cotxe i el cotxet), la Dolors i la resta de companys que vam conèixer al tren amb el Jaume tornant de la Montserrat-Reus, i algú que ara mateix no recordo que espero que sàpiga disculpar-me.

Arrencàvem impuntuals, quan passaven quatre minuts de dos quarts de set. Un petard s’enfilava cap al cel encara fosc i ens marcava la sortida a tots els participants de la marxa. M’havia de mentalitzar de valent per no forçar el pas, per seguir un ritme bo pel meu pobre bessó i que em permetés arribar (a poder ser en bones condicions) de nou a Riudoms per arreplegar els punts.

Però com passa amb totes les marxes, els primers quilòmetres són d’escalfament: pistes i asfalt que permeten anar entrant en calor i xerrar de forma distesa amb la gent. Passem per l’avituallament de Montbrió del Camp (quilòmetre 5,3), i malgrat el pandemònium de gent atrinxerada a la taula on hi havia el menjar, aconsegueixo fer-me amb tres talls de coca i un tros de xocolata. Tenia gana i s’havia de començar a acumular energia per cremar-la més tard.

Com que el mal a la cama cada vegada va a pitjor, faig una consulta popular entre els tres farmacèutics del grup per saber si amb el que he menjar puc o no prendrem un voltaren. Em comenten que sí, que no hi ha problema i amb una mica d’aigua m’empasso aquesta pastilla miraculosa que haurà d’obrar meravelles amb el dolor.

Arribem al pantà de Riudecanyes amb crits de “Vica, visca, visca!! Visca la terra lliure!!” del Miquel/Atrapeu-loo dirigits cap a una estelada que hi ha penjada del control. El grup s’ha començat a fragmentar: el sector femení s’ha quedat enrere i al Josep tampoc se’l veu. Això de la sequera va de veritat: l’embassament que l’any passat estava arrebossar, aquesta anys a penes és un llac petit amb poca aigua. La imatge és desoladora.

Ara començava la primera pujada, la que ens havia de deixar al peu del castell d’Escornalbou. Un pujada dura, però bastant assequible pels pocs quilòmetres que portàvem a les cames. El camí va deixar-nos al peu d’una carretera, el tros més dur d’aquesta ascensió, ja que és bastant empinada i l’asfalt agrada a ben pocs. En vam plantar al castell (quilòmetre 17,5) a un quart de deu. Allà, un donut i mig (normal) i un entrepà de formatge per recuperar forces.

Ara venia, de ben segur, el millor tros de baixada: un sender molt tècnic, estret i amb pendent que vam fer mig trotant i mig corrent (els trossos que les pedres ho permetien) amb un servidor obrint pas durant gairebé tot el recorregut. Vaig perdre el lloc capdavanter per la meva dèria de fer incomptables fotografies, però la veritat és que paga la pena.

I com que tot el que baixa després puja (o és al revés?), ara tocava enfilar el camí de pujada cap al parc eòlic. I ho vam fer sentint de tant en tant més crits llunyans amb consignes catalanistes del Miquel/Atrapeu-lo i amb el brunzit de les aspes dels molins del parc. La pujada tampoc és molt exigent (la veritat és que la recordava molt més dura l’any passat, imagino per la pluja), i un cop vam ser a dalt anava molt bé de forces, exceptuant, és clar, el mal al bessó que no se m’havia passat. Anava apretant les dents i fent veritable esforços per no pensar-hi, però la veritat és que el mal no remetia.

Vam agrupar-nos a dalt tots junts i vam anar carejant al costat dels molins de vent fins que una pendent bastant considerable va deixar-nos al control del Coll de Roig (quilòmetre 26,4). Allà palmeres de xocolata, fruita i aquarius van servir per reposar forces i sals minerals.

Ara venia La pujada, amb ela majúscula. La més temuda de tot el recorregut, però a l’hora la més meravellosa. Tocava ascendir cap a La Mola de Colldejou. I renoi, quina pujada!! Duríssima i molt exigent!! Però com en vaig gaudir!! Hi havia trossos que es convertia en una paret on no hi havia més remei que utilitzar les mans per grimpar. I què diferent que la recordava de l’any passat, on la boira no va deixar-me contemplar les vistes tan esplèndides que es poden gaudir mentre vas pujant si, et gires de tant en tant per albirar el parc eòlic i tot el conjunt muntanyós que t’envolta. Una vegada a dalt, vaig tombar-me amb les mans als malucs i vaig quedar-me una bona estona contemplant bocabadat el paisatge.

Quan vam ser tots junts de nou i després de les fotografies de rigor al cim (recordo que és un 100 cims i n’hi havia algun del grup que no el tenia) vam emprendre la baixada, d’aquelles que vista ara sense pluja va fer-me reflexionar sobre com va poder ser que l’any passat amb la pluja que queia, la boira i totes les pedres mullades, sortíssim sans i estalvis. És una baixada d’aquelles on qualsevol distracció pot ocasionar-te una caiguda o una revinclada de turmell, ja que les pedres semblen posades expressament per aconseguir aquest objectiu. Vam tenir un parell d’ensurts amb el Raul i el Jordi Atleta, però només van quedar-se amb ensurts.

Al control de Coll de Guix (quilòmetre 30,2) de nou tots junts vam descansar una estoneta. Aquí el Jordi Atleta va obsequiar-nos amb una caiguda de les seves. Estàvem tots en rotllana comentant la jugada i de sobte sentim un soroll. Ens girem i veiem com poc a poc i tot sol i estant parat i dempeus, cau al terra sense que res ni ningú obrés sobre ell. Evidentment vam riure una estona amb ell (no d’ell) i li vam preguntar, ja amb mala llet, que quan seria la pròxima o que, ja quan començàvem a caminar de nou, allà hi havia una mica de sorra i que podia aprofitar per caure també allà.

Tot baixant per la pista va ser quan vam perdre de vista els Made in DIR: el Miquel i la Sole. Van començar a tirar i tirar i ens van deixar enrere. En aquest tram va ser quan el Jaume va trucar-nos per donar-nos ànims i preguntar-nos com estàvem. Amb el mans lliures del mòbil posat vam poder parlar amb ell i fer-lo enrabiar una miqueta explicant-li el que es perdia.

Després d’aquesta llarga baixada que va portar-nos per camins realment selvàtics que recordaven en algun moment al Vietnam (comentari bastant repetit), vam anar a parar després un trosset molt curt de carretera al peu de l’últim obstacle que havíem de superar: un doble tobogan per acabar de malmetre les nostres cansades cames. Com que aquest tros anterior el Xavi, el David, el Jordi Atleta i un servidor el vam fer gairebé tot corrents, el Raul i el Josep van quedar-se força enrederits. Una vegada superada aquesta doble serra vam enfilar la baixada cap a l’Ermita de la Mare de Déu de la Roca. Un descens molt maco i perillós on mica en mica vas veient aquesta església davant teu i vas gaudint de la preciositat d’aquest monument.

Un cop arribats, tocava el dinar: entrepà de botifarra i galetes de postres. Ah!! I un parell de gots de coca-cola ben fresca per fer passar la set i la calor. No us recordaré lo bo que estava l’entrepà, però crec que no menteixo si dic que els quatre vam mirar-nos amb cara de que ens n’haguéssim menjat un parell més.

Just quan ens aixecàvem per rendir comptes amb els darrers setze quilòmetres vam veure arribar al Raúl i al Josep. Vam saludar-los, donar-los ànims i vam prosseguir tot fent-nos creus de com el Miquel i la Sole havien tirat de valent. Però tot havia estat un miratge, ja que als deu minuts d’estar caminant em sona el mòbil. Era el Miquel MID, per preguntar-nos on estàvem, que ell acabava d’arribar al control de l’Ermita. Però com podia ser? Si no l’hem vist ni ens l’hem creuat? Amb veu de cansat em diu que ara ens ho explicarà quan ens enganxi.

I sí, ens va enganxar quan quedaven un parell de quilòmetres per arribar a Motbrió del Camp. Tot seguint a un altre caminador havien errat el camí i havien hagut de fer marxa enrere fins a recuperar el bo. Tot quadrava!! El tros pel que transitàvem ara era molt pesat, pista planera, panxa plena i un sol de justícia no ens afavorien. Va ser el tros més pesat de la marxa, si us he de ser sincer. Aquells quilòmetres que se’n diuen de la brossa, que serveixen per completar la distància fins al punt d’on hem sortit i que no agraden a ningú.

A Montbrió vam veure aigua i menjar una mica. Ara només quedava desfer el mateix camí que havíem fet vuit hores i mitja abans (5,3 quilòmetres). A la que vam adonar-nos-en el Miquel MID i jo, el Xavi, l’Atleta i el David ja havien començat a caminar i ens havien tret avantatge. A més a més, s’havien posat a córrer per facilitar les coses. No podia ser!! Mig engolint un donut vaig mirar al Miquel i vaig comentar-li que anava a per ells. Amb cara de cansat va dir-me que ànims, que ell faria el que podria, però que tirés i que no l’esperés. I així ho vaig fer. Mica en mica anava retallant la distància que m’havien tret fins que vaig avançar-los i com que de forces em trobava molt bé i corrent no em feia tant mal el bessó, vaig seguir tot animat per les sensacions. Quan vaig veure al fons la rotonda d’entrada a Riudoms vaig somriure i vaig dir-me que ja ho tenia!! Corre, Jordi, corre, no paris... Entrant pels carrers estrets del poble i amb la llengua fora, vaig trobar-me el meu últim desafiament: tres marxadors amb la samarreta del club Anoia. Els havia d’avançar, l’honor dels GELS estava en joc!! I no dubteu que ho vaig fer!! Arribava al punt de partida nou hores i cinc minuts després d’haver sortit. Van entregar-me el diploma i vaig assentar-me sobre uns matalassos a estirar. Allà estava la Sole amb cara d’avorrida. Havia arribat una hora abans que jo. Quina autèntica màquina!!

Després, degoteig de companys del GELS: primer el David, tot seguit el Xavi i l’Atleta i un parell de minuts més tard que ells el Miquel. Quan ja marxàvem el Miquel, la Sole i jo cap a Barcelona treien el cap per l’arribada el Josep i el Raúl. L’Alba que havia estat a punt d ‘abandonar després de la pujada al castell d’Escornalbou, segons noticies del Xavi estava arribant al darrer control i la Txell anava força endarrerida xerrant amb uns companys que coneixia i que eren de per allà. Felicitats a tots, campions!!

M’HA AGRADAT.
Tornar a caminar amb els companys del grup, ja que al no forçar la màquina per raons obvies (la meva cama i la no participació del Jaume que sempre ens obliguem a tirar més) i compartir anècdotes, bromes i somriures.

L’organització ha estat perfecta: bona senyalització i molt bons avituallaments (aquarius i coca-cola a dojo). Un deu per ells!!

NO M’HA AGRADAT.
El mal al bessó amb que gairebé tota la cursa he hagut de conviure. Espero que no sigui res i que aquestes dues setmanes de relaxació total serveixin per recuperar-me.

L’excessiva calor que ha fet que ha fet que ens torréssim literalment. Els últims quilòmetres (potser els darrers vint) transcorren per paratges que no hi ha vegetació i on el sol fa estralls.

Com sempre que no ve algun company es troba a faltar, com el cas del Jaume, però que la seva trucada per donar-nos ànims va fer que el tinguéssim tots pressent. I Jaume, ja saps, tal i com vam quedar: “¡¡Nos vemos en Navás, que mola más!!” (aquestes són les frases que surten quan portes masses quilòmetres caminant).

Indignant!!

Partit infumable!! Patètic!! Ridícul!! Indignant!! Estic molt enfadat, de veritat. Quina imatge més lamentable la que va donar l’equip del dissabte!! I es que no els va donar la gana jugar. Van sortir al camp a complir amb la papereta que els tocava, a fitxar, a fer acte de presencia perquè els tocava i s’havia de saltar al camp. Si per ells hagués estat, el partit no s’hagués ni disputat i haguessin regalat directament els tres punts a l’equip rival.

Portar l’escut del Barça a la samarreta significa quelcom més que sortir a jugar al camp. Significa actitud, comprimís, ambició, esforç, professionalitat, sacrifici, imatge, deixar-se la pell al camp, lluita, entrega, valentia, punt d’honor, i un munt més de valors que els dirigents del Barça, a totes les noves incorporacions els hi haurien d’inculcar amb suor i llàgrimes. És inconcebible que onze jugadors (bé, descarto a Puyol, Bojan i molts pocs més) que llueixen la samarreta amb els colors blaugrana es passegin pel camp com si allò no anés amb ells.

Sé també que l’equip que va saltar a jugar contra el Deportivo podria ser un equip model d’aquells que es solen fer per partits de la Copa Catalunya o amistosos d’aquells de l’època Gaspart de pur tràmit per a pagar traspassos de jugadors, però no deixen de ser jugadors que cobren del Barça i que haurien de tenir els mateixos valors que he citat abans. I encara m’ho posen millor: si són jugadors que no estan acostumats a jugar i se’ls dona una oportunitat, quin millor moment per aprofitar-la que en partits com aquest? Bé, i tampoc no és que els jugadors que van sortir al camp siguin poc habituals. Estem parlant que l’onze inicial estava format per Pinto (sí, sí Pinto, que he posat la seva foto perquè crec que ja no tornarà a aparèixer mai més en aquest blog i pobre, també és part del planter blaugrana), Zambrotta, Thuram, Puyol, Sylvinho, Márquez, Touré Yaya, Gudjohnsen, Giovani, Bojan i Henry.

Això és una autèntica presa de pèl!! Quan ens van marcar el segon gol, vaig aixecar-me de la cadira i vaig anar-me’n cap a casa. A mi no em prenen el pèl quatre desgraciats (ho sento, però és que estic molt calent!! I que consti que no va per tots...) que cobren milionades i que no fan bé la seva feina, l’únic que se’ls demana: jugar a futbol i deixar-se la pell al camp. Que es guanyi o es perdi ja es una altra cosa, però sacrifici i anar a pel partit.

Rijkaard, que també viu en el seu món particular, tampoc no va obrar bé. Crec que també es va reservar pel partit de dimarts. Ens estem jugant el segon lloc amb el Vila-real a la Lliga que dona l’accés directe a la Lliga de Campions de l’any vinent, i sembla que tampoc vagi amb ell. Deixa a casa a Milito, Eto’o, Messi, Xavi i Iniesta (Ronaldinho ja ni compte).

I ara sí, ens demanaran que fem un esforç per oblidar el que va passar el dissabte i ens centrem amb el partit de tornada contra el Manchester United que és el més important de la temporada. I ho farem. Perquè els culés som així. Perquè tenim l’oportunitat d’arribar a una final de la Copa d’Europa i això no es pot aconseguir tot els dies. Però us asseguro que partits com els del Depor no s’obliden i estic segur que al Camp Nou encara es veurà alguna que altre mocadorada aquesta temporada.

EN POSITIU.
M’agrada veure com en mig de la mediocritat, apareixen sempre jugadors com Bojan, Puyol o Touré que intenten redreçar el rumb amb coratge i que realment pateixen al camp per la imatge i el passotisme de la resta de companys. Però per molts que ells vulguin jugar, si a la resta no els hi dona la gana...

EN NEGATIU.
Tot. És vergonyós veure com jugadors com Henry viuen una jubilació daurada a Can Barça. Jugadors com Thuram no s’aguanten ni els pets. Jugadors toies com Márquez que es passegen literalment pel camp i que no posen la cama. Jugadors com Gudjohnsen que veus que li posen voluntat però que no en saben més.

LA PREGUNTA.
No es podria castigar d’alguna manera als jugadors per partits com els d’ahir on es veu clarament la manca d’actitud?

Sisena caminada Riudoms-La Mola-Riudoms.

Aquest diumenge vint-i-set d’abril se celebra la sisena edició de la caminada Riudoms – La Mola – Riudoms. És una prova que consta d’una mica més de cinquanta-tres de longitud per superar un desnivell acumulat de 2.550 metres. La sortida es donarà a dos quarts de set del matí i allà hi serem per participar-hi.

Els records que tinc de l’any passat no són molt bons: va estar plovent des de que vam sortir fins aproximadament les dos del migdia. Què malament que ho vam passar!! Anàvem calats d’aigua fins els ossos i quan et paraves en algun control de seguida agafaves fred. Recordo que vaig fer-la amb el Josep de parella de ball, ja que la gent es va anar quedant i per no refredar-nos vam decidir anar tirant. El temps invertit en la prova l’any passat va ser de nou hores i cinquanta minuts. Aquest anys no m’atreveixo a donar un pronòstic, ja que estic una mica tocat (la Montserrat – Reus encara em passa factura) i com que aquestes dues setmanes el meu entrenament ha estat gairebé insignificant a causa dels diferents mals que tinc distribuïts per tot el meu cos, crec que no afronto en bona forma ni en bon moment aquesta marxa. Així que, com de mica en mica s’omple la pica, anirem fent, que la qüestió és arribar per sumar els punts.

Hi ha ja, a falta de canvis d’última hora, hora de sortida: tres quarts de cinc del matí de Barcelona. Ja hem fa mal només de pensar-hi!! Es que Riudoms està lluny!!

Ah!! Per aquesta marxa, surt de la convocatòria el Jaume (si no hi ha novetats d’última hora) per voluntat pròpia, i entra el Miquel, que l’any passat ja es va atrevir amb alguna marxa cap al final de temporada i vol començar a provar-ne alguna aquest any. Que hi hagi sort!!

Ah!! I des d'aquest humil blog, unir-me a les reivindicacions que venen fent els meus companys i només comentar i deixar clar al president del nostre club excursionista, que no som uns simples "xirucaires que fan curses sense desnivell". Crec que queda palés que, no sent màquines d'aquests que fan distàncies curtes amb molt poc temps, no hem fet mai un mal paper a cap marxa en la que hem participat (amb desnivells inclosos). He dit!!

Molt Barça... per tant poc marcador.

Quin partit el d’ahir!! D’aquells que es viu amb intensitat des de fa dies. El Camp Nou feia olor a Champions i no mancava cap ingredient per aquest gran pastís: un ple a rebentar, un mosaic a la sortida dels jugadors, pancartes (recordo “Messi = Dios”), cartells a la gespa gentilesa de la UEFA anunciant la final de Moscú, la pilota gegant onejant al cercle central, la música celestial de la banda sonora de la competició, la gent rugint i cridant més alt que d’altres vegades, la pell de gallina i... ah!! el metro inundat literalment de seguidors anglesos que em van fer entrar en situació tres hores abans del començament del partit amb cançons com “Follow, follow, follow... (aquí no entenien el que deien, estrany amb el meu gran anglès...) to Moscow” amb la música de la banda sonora de la pel·lícula “El golpe” seguit sempre d’un “Aviva (barreja interpreto d’”arriba” més “viva”) la Espania” (cancó popularitzada per Manolo Escobar) i tot de rialles de la gràcia que ells mateixos es feien.

Doncs amb tot això la gran incògnita la posava el Barça: no sabíem com reaccionaria l’equip ni quina versió en veuríem. Però l’equip aquesta vegada no va fallar, conscients de que en aquesta eliminatòria es juguen tot el seu crèdit (poc) que els pugui quedar i sabent que si es guanya la Champions poden salvar una temporada que seria desastrosa per tancar per segona vegada consecutiva un altre any en blanc.

L’equip presentava sorpreses: la tripleta atacant la formaven Iniesta, Eto’o i Messi (Bojan i Henry a la banqueta) i... Deco!! Sí, Deco ocupava una plaça al mig del camp. Crec honestament que el portuguès no mereixia jugar aquest partit (venia d’estar lesionat més d’un mes, no havia jugat cap minut encara i tinc la lleugera sensació que també ens està prenent el pèl com en Ronaldinho però de forma més dissimulada), però l’equip sí que necessitava del seu caràcter i la seva experiència. Aplaudeixo la decisió de Rijkaard per fer valer el bé de col·lectiu.

Comença el partit i li comento al meu pare, passat el primer minut, que encara no estem perdent, però a la que em giro veig una centrada a l’àrea blaugrana i com Milito salta amb els braços enlaire i la pilota va directament a tocar les seves mans. Penal! Ostres, ja sabia jo que la cosa anava massa bé!! I, després d’un dels moments més llargs de tota la temporada, per sorpresa de tots els culés del món que veiem el partit, quan tots ja ens temíem el pitjor, el gran Cristiano Ronaldo erra la pena màxima. No m’ho podia creure!! Quin salt vaig pegar de la cadira!! Sant Jordi en persona ens havia donat un cop de llança per acabar amb el drac anglès!!

En una jugada posterior, el realitzador del Canal Plus va mostrar-nos una imatge d’en Rooney. Caram!! Vaig pensar que amb la cara que té d’anglès autèntic, potser l’havia vist per les Rambles cridant i cantant, tot borratxo i amb un got de cervesa a la mà. És la viva imatge del supporter anglès que inunda Barcelona en aquestes eliminatòries.

El Camp Nou era una olla a pressió i cada vegada que el Manchester United tocava la pilota, la xiulada era autènticament eixordadora. Al quart d’hora de joc el Barça ja havia disposat de dues ocasions d’aquelles que la pilota s’ha passejat amb molt perill per l’àrea anglesa però que cap jugador blaugrana ha aconseguit rematar. Estavem jugant molt bé i el contrari no olorava l’esfèric. És més, a aquelles alçades de partit, ja m’aventurava a dir (i potser era una mica agosarat) que el ManU patia la típica por escènica. Sincerament, els veia una mica acollonits. No sé quin equip havia de tenir respecte a qui, però us asseguro que el Barça li havia perdut al contrari. Això era bo!!

I el temps anava passant amb un Barça dominador, que movia molt bé la pilota, marejant a l’equip anglès, però encara no havia xutat a porteria. Faltava que algú es decidís a provar-ho, perquè si no xutes entre els tres pals, no pots marcar... Crec que no tenen la mecànica de quan reben la pilota mirar a porteria per etzibar un fort cop a la bimba per intentar fer el gol, al contrari, ja que abans sempre intenten el regat i la passada perquè xuti un altre company. Això preocupa, ja que aquesta mecànica s’ha de practicar als entrenament i mica en mica anar agafant l’hàbit.

Al minut vint-i-vuit va arribar una jugada polèmica on Márquez, com últim defensor, suposadament fa caure un contrari dintre l’àrea. Honestament crec, amb la mà al cor, que no és penal i l’altre es tira descaradament, però, honestament, també us dic que si l’àrbitre no xiula la pena màxima del minut u, aquesta segur que l’hagués concedit. Ara semblava que el Manchester s’havia despertat i es començava a estirar, però va ser un miratge que va durar tres o quatre minuts, ja que l’equip blaugrana va tornar a agafar les regnes del partit i va desaparèixer aquella sensació de desconcert que semblava s’havia instal·lat en els homes de Rijkaard.

I la mitja part va arribar, deixant un bon sabor de boca, però amb la sensació de que costaria, i molt, superar la defensa anglesa. I més si ningú els comentava als jugadors que havien de xutar a porteria (sento ser pesat!!).

La segona part va començar amb lliçó ben apresa i amb la consigna que portava repetint durant tant de temps: xutar. Messi i Zambrota ho van provar als primers cinc minuts. Això era un bon començament i una declaració d’intencions: anaven definitivament a pel partit.

I al minut cinquanta a Eto’o li fan penal. Entrada per darrera dintre de l’àrea però el camerunès surt tot trampejant amb empentes i rodolons de l’lentrada i amb ganes de continuar la jugada i l’àrbitre s’oblida de xiular quelcom. De ben segur que si es tira, el col·legiat l’hagués xiulat, perquè sense caure ja ho era.

La segona meitat va ser un calc de la primera: un monòleg barcelonista on el ManU només podia defensar-se de les escomeses blaugranes. Seguia la por escènica, Cristiano Ronaldo estava cada vegada més atabalat i la pilota els durava molt poc als peus. Estaven embotellats al seu propi camp, però a mesura que passaven els minuts al Barça se li anaven esgotant les idees per intentar anar a Old Trafford amb un marcador a favor. Només en una ocasió van posar l’ai al cor als seguidors blaugranes en un xut que va tocar la xarxa de Valdés (espectador de luxe) però per fora. La resta: defensa i més defensa.

Bojan va substituir Messi (però l’equip no va nota la seva absència) i més endavant Henry va entrar per Deco. El Barça va mantenir el nivell de joc i va gudir de fins a quatre oportunitats: dos de Xavi i dos de Thierry Henry (una d’elles de xut directe de falta). Però entre rondo i rondo es va complir el temps reglamentari més l’afegit i l’àrbitre va xiular el final del partit.

Un resultat que no trobo dolent, però que obliga el Barça a marcar en territori hostil. Un nou repte pels de Rijkaard que amb el partit i joc desplegat ahir ens permeten seguir somiant (que no val calés) amb la final a Moscú. El meu pronòstic d’aquests dies s’ha complert al cinquanta per cent: he encertat el zero a zero i espero endevinar també l’empat amb gols al Camp del Manchester que ens donaria el passaport per la finalíssima. Només acabar dient (feia molt temps que tenia ganes de dir-ho): estic orgullós d’aquest Barça!!

EN POSITIU.
Els aficionats va animar en tot moment a l’equip i va demostrar estar al seu costat quan realment se la necessita. Van patir aquella amnèsia que es demanava i els últims resultats van quedar aparcats.

El joc del Barça, que feia molts dies que no el veiem jugar així. Aquest és el Barça que volem veure: lluitador, amb ganes i caràcter on tots s’impliquin al cent per cent!!

Tots els jugadors van ratllar a un nivell molt alt i van estar a l’alçada de les circumstàncies, però m’agradaria destacar a Zambrota i Deco (que va donar solidés al centre del camp).

EN NEGATIU.
Segueix la sequera golejadora. Ja comença a ser preocupant i han de pensar que per passar l’eliminatòria com a mínim necessitarem un gol.

Márquez es perd el partit de tornada per acumulació de targetes.

Feia temps que es veien bengales al Camp Nou i ahir els seguidors radicals van haver de donar la nota per tota Europa encenent-ne una.

LA PREGUNTA.
Aquests jugadors ens estan prenent al pèl a tots? Només els podem veure jugar així a Europa? Si el Barça hagués exhibit aquest nivell a la Lliga, la cosa hagués anant diferent i segurament a hores d’ara no estaríem descartats per la lluitat pel títol.

Examen tipus test de cara al Bernabéu.

Ja porto uns quants dies fent-me aquest examen tipus test d’una sola pregunta:

1.-De cara al (aquí anava la paraula importantíssim que potser podria canviar per intranscendent) partit del Bernabéu de la jornada trenta-sis, quina d’aquestes opcions escolliria. Si us plau, abans de contestar sigui realista (que no vol dir del Real Madrid) i tingui en compte la situació actual i l’avantatge que l’equip blanc té sobre el Barça:
a)El Madrid es proclama campió de Lliga en acabar el partit.
b)El Madrid ja s’ha proclamat campió de Lliga matemàticament alguna jornada abans i s’ha de fer el passadís.
c)Ni la resposta a) ni la resposta b).
d)Totes les anteriors són falses. (aquesta resposta la poso perquè sempre ha d’estar)

Intentaré anar desglossant una per una les diferents respostes i quina és l’opció que jo triaria finalment, ja que la catàstrofe la tenim a tocar i el Madrid la jornada que ve ja pot proclamar-se campió de Lliga si els resultats són els idonis. Aniré descartant respostes poc a poc fins a quedar-me amb la que trio.

Resposta d). Si marco aquesta resposta vol dir que ni el Barça té opcions de guanyar la Lliga, ni que el Barça anirà al Bernabéu, ni que el Barça haurà de fer el passadís (ja m’agrada), ni que el Madrid es proclamarà campió de Lliga després del partit que l’enfrontarà al Barça (també m’agrada), però tot això implica, companys, que el Barça no jugaria la Lliga. Per tant, a mi no m’enganyen tant fàcilment, i aquesta resposta és la trampa!! Què s’han cregut!!

Resposta c). Evidentment seria la que voldríem la majoria, però com que a l’enunciat de la pregunta ens demana que siguem realistes i veient que el Madrid a falta de cinc jornades per acabar el campionat (divuit punts en joc) ens porta onze punts d’avantatge, crec que no la puc triar.
Si aquesta resposta es pogués marcar sent honestos i realistes, voldria dir que el Barça encara tindria opcions de fer-se amb el títol lliguer. A més a més, aquesta resposta, perquè no inclogués la resposta a), voldria dir que el Barça guanya al Madrid al seu propi camp. I això seria fantàstic!! Bé, ja n’hi ha prou de somiar d’aquesta manera!! Desperto que avui he dormit plàcidament.

Resposta a). No si us plau, el que sigui, però no això!! Ja em puc imaginar l’escena: minut vuitanta de partit, el públic del Bernabéu alçat de la cadira, les bufandes voleiant al vent, les banderes espanyoles (algunes amb el pollastre estampat) de darrere les porteries onejant i una veu en cor repeteix una vegada i una altra el ja famós crit de: “¡¡Campeoooones, campeooooones, oe oe oeeeeee!!”. I el president del Madrid amb aquell somriure de mafiós a la Llotja mirant de reüll al Laporta i pensant... Bé, m’estalvio escriure el que pensaria el mandatari blanc. I nosaltres, assentats al sofà o a la cadira del bar (depèn de si és en obert o en modalitat PPV) ens aniríem fent petits i més petits i acabaríem gairebé asseguts al terra. No vull haver de passar aquesta per aquesta tortura, aquest patiment innecessari. Qui vulgui fer-se l’harakiri és ben lliure de fer-ho, però el que no vull és haver-me’l de fer jo mateix. No hem patit prou durant tota la temporada perquè ara, a més a més, haguem de suportar aquesta vergonya? Aquesta resposta, evidentment no la marco ni volent...

Resposta b). Potser és la menys dolorosa de totes. Un cop hem assumit ja que el Madrid és campió, li fem el passadís, sortim a jugar i s’ha acabat la història. Segurament com que ells sortiran més relaxats perquè matemàticament hauran guanyat la Lliga, encara tindrem una oportunitat i tot d’emportar-nos un o tres punts del Bernabéu i de fastiguejar-los la festa en que segur es convertirà el clàssic. Segurament sentirem el crit aquell de la resposta a) de “Campeoooones, campeoooones, oe oe oe”, però crec que no farà tant de mal. Total, ja ho portarem interioritzat durant, com a mínim, una setmana.
Sí, definitivament em quedo amb la b). És clar, tenint en compte que la c) la dono per impossible i improbable.

Això és el que hi ha!!

Doncs sí, és el que hi ha i el que ens toca aguantar, com a mínim, fins a final de temporada. I no és que el Barça es prengués el partit d’ahir com un pur tràmit i no busqués la victòria. Al contrari, ja que el Barça va ser qui va demostrar en tot moment ser l’únic equip sobre el terreny de joc que volia emportar-se els tres punts. L’equip hi va anar (sobretot a la segona part amb l’entrada de Messi), va posar-hi ganes, va crear ocasions, empenta, cor, ... però quan la pilota no vol entrar, quan la pólvora dels davanters està mullada i quan la sort és esquiva passa el d’ahir: acabes empatant un partit que podries haver guanyat sobradament. En fi, que és el mateix que venim patint els darrers mesos, la mateixa història que no para de repetir-se partit rere partit on l’únic que canvia és el rival que s’enfronta a l’equip blaugrana.

I és que ahir l’Espanyol tampoc no va ser l’Espanyol de la temporada passada que va venir al Camp Nou amb ganes de fastiguejar-nos el títol. Es va limitar a tancar-se darrere, atrinxerant tots els seus efectius al seu propi camp, i llançant en tot el partit tres o quatre contraatacs puntuals que crec recordar no van comportar gaire perill per en Víctor Valdés.

La primera part va ser d’aquelles primeres parts que no passaran als anals de la història de les primeres parts. Va ser discreta, gris, bastant pobre en joc i li va faltar ritme, molt ritme. Rijkaard va sortir amb una davantera jove: Eto’o, Giovani i Bojan (escorat a la banda). Però el Barça portava una marxa de menys i jugava amb una pistonada baixa, al ralentí. Va crear ocasions, però entre la limitació tècnica de Gudjohnsen, la manca de punteria de la davantera i un gran Kameni van fer que la porteria blanc i blava es quedés a zero.

I aquella marxa que li faltava al Barça, va ser Messi l’encarregat de posar-la a la segona part, on juntament amb Iniesta van substituir a Giovani i Gudjohnsen. Quina diferència d’equip quan juga l’argentí!! Un futbol molt més directe, més vertical, més alegre, més atrevit, encarant als adversaris i superant-los un a un, repartint joc, passades i assistències als seus companys. Però aquesta vitalitat que de sobte va adquirir el conjunt blaugrana i que va durar ben bé uns vint minuts, va anar-se apagant com una flama s’apaga en una espelma. Kameni també va convertir-se en el millor aliat de la defensa espanyolista (igual que al primer temps) ja que amb un parell o tres de parades va evitar que perforessin la seva porteria. En fi, que a mesura que anaven passant els minuts ja veies que la cosa no passaria de l’empat, a no ser que aparegués el Xavi de torn que en una jugada aïllada (com fa uns partits enrere) marquès el gol i la festa fos completa. Però no va ser així, i la gent va marxar del Camp Nou resignada, sabent que això ja no ho pot arreglar ningú i que el dimecres ens visita en Manchester United.

EN POSITIU.
Messi, que aporta un plus molt gran a l’equip.

EN NEGATIU.
Evidentment l’empat és un molt mal resultat. La ratxa que porta el Barça als darrers partits és nefasta: set punts dels últims vint-i-quatre.

De nou l’actitud infantil del president espanyolista (o de l’altre equip de la ciutat com li agrada dir a ell). De nou en Sánchez Llibre va voler donar la nota no acudint al Camp Nou. El futbol és per gent madura, no per persones amb actituds infantils.

No juguem a futbol sala!! No cal entrar amb la pilota controlada dintre la porteria i si potser haguéssim xutat en alguna ocasió en compte d’abusar del regat, ara estaria parlant d’una victòria del Barça.

“Ayúdanos a conservarlo”... si pots!!

Fa uns dies vaig anar a una oficina bancària a fer unes gestions i quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure enganxat al vidre un l’adhesiu on es veia un bitllet de cinc euros i el lema “Ayúdanos a conservalo”. Ostres, ja m’agradaria a mi ajudar-vos a conservar-los. Perquè si jo els conservo (al meu compte bancari), vosaltres els conserveu també. És a dir, que aquesta simbiosis (relació interespecífica on dos o més individus s’associen per poder viure, ja que ambdós es beneficien mútuament) o acte de reciprocitat, m’interessa tant a mi com a vosaltres. Ah!! De totes maneres crec que en aquesta relació surt guanyant més un que l’altre, però bé, això ja és una altre cosa que ara no ve al cas.

Però clar, hi ha un problema: que per més que intento conservar-los (a la butxaca, al moneder, a la mà o al compte corrent), no puc. Sempre hi ha uns paràsits anomenats factures, hipoteques i impostos que fan que aquesta tasca sigui gairebé impossible. Ah!! I n’hi ha un altre anomenat IPC per el qual encara no s’ha trobat una vacuna eficaç que potser és el pitjor de tots. Ho tinc comprovat: cada vegada que trec un bitllet de la butxaca ja no el torno a veure. Això sí que és màgia i no la del mag de torn que apareix a la televisió. Aquests fan desaparèixer els bitllets, però després reapareixen en una butxaca, a l’altra mà o dintre d’un barret. I jo no podria aprendre a fer-ho?

Potser una solució seria que em digitalitzés aquest lema al meu front o m’ho tatués a l’avantbraç dret o esquerra (com si d’un “amor de madre” es tractés) així que cada vegada que hagués d’anar a abonar quelcom que compro la gent ho veuria i encara tindria una mica de compassió de mi. No estic demanant caritat, no!! Únicament el que vull és que la resta de mortals m’ajudin a conservar els bitllets per tal de poder ajudar als bancs i les caixes a complir el seu objectiu de conservar els bitllets.

Doncs això, que em perdonin els de les entitats bancàries, perquè ja ho dono per impossible. Em sembla que no podré arribar mai a aconseguir-ho!!

Tot passa per confiar més en la cantera.

La globalització en el món del futbol és un factor que als darrers anys s’ha imposat amb molta força arran de la famosa Llei Bossman que, temps enrere va fer que els jugador comunitaris no ocupessin plaça d’estrangers. En aquesta globalització també podem encabir-hi les continues nacionalitzacions de jugadors no comunitaris i que, per tant, passen a no ocupar plaça de forani. Doncs bé, amb tot això hem sortit guanyant o perdent? Doncs què voleu que us digui... Si repassem un a un tots el jugadors comunitaris que han passat per les files de Can Barça, ho han fet, sota el meu parer, amb més pena que glòria (sempre amb comptades excepcions): Bogarde, els De Boer, Zenden, Litmanen, Christanval, Enke, Coco, ... i un llarg etcètera de mitjanies que no han acabat de quallar en aquest club.

És a dir, que els únics que han sortit pendent en aquest cas sempre han estat els jugadors de casa, els de la pedrera, els formats a la Masia, que “gràcies” a l’arribada d’aquests futbolistes se’ls ha tancat les portes del primer equip o no se’ls ha pogut donar l’oportunitat que mereixien. I estic segur que molts no tenien res a envejar del comunitari que va venir a ocupar la seva posició.

Tot això ve perquè avui estava reflexionant sobre els problemes que té el Barça amb aquest tipus de jugadors:
a) Zambrotta, que té la dona a Itàlia i va arribar tard a l’entrenament d’ahir.
b) Márquez, que té la parella a Madrid i es passa més estona al pont aeri que entrenant amb el Barça.
c) Henry, que com té la filla a Londres està trist i deprimit i per això no juga bé al futbol.
d) Abidal, que ahir ens va deixar a tots amb un pam de nas quan en roda de premsa va dir que ha baixat el seu nivell degut a que no s’ha acabat d’adaptar a l’horari espanyol. A França dormien la migdiada i jugaven els partits més d’hora i aquí es veu que ho fem dues hores tard. I, evidentment, l’home viu instal·lat en un jet lag continuat que no el deixa donar el millor de si mateix.

En fi, que arribes a la conclusió que els únics que no tenen aquests problemes són els d’aquí, els de casa: Iniesta, Xavi, Puyol, Valdés, Bojan... I que, al cap i a la fi, són els que sempre donen la cara per l’equip, els que es deixen la pell al camp, els que mai s’amaguen i parlen tant si el resultat del partit ha estat bo com dolent, els que mai fan tard a cap entrenament, els que senten els colors, ... Potser tots aquests mals que ha estat patint el Barça durant aquests temps, es solucionarien comptant més amb la cantera (que ja ho fa el Barça, ho reconec) que no pas mirant cap a fora. Us recordeu quan fa temps hi havia la teoria de deu de casa i dos de fora, i que aquests de fora fossin estrelles de talla mundial? Doncs això em vinc a referir...

Montserrat-Reus’08: Repte aconseguit!!

El pare de l’Alba gentilment ens va acompanyar fins al lloc de sortida i sobre les onze en punt desembarcàvem mitja tropa del GELS (el Xavi, l’Alba, la Txell, el Jordi Atleta i un servidor) a Collbató. Després de fer la pertinent cua i de retrobar-nos amb el Josep, la Maria, el Jaume i els germans Vernet (que havien anat a deixar el cotxe del Raul a Santes Creus), en un tres i no res ja faltaven cinc minuts perquè comencés la prova. Vam encaminar-nos cap a la sortida i a les dotze en punt, al voltant de quatre-cents participants començàvem a caminar per afrontar la prova més llarga de la Copa Catalana. Ja havíem marcat les bases abans de començar: res de córrer ni de forçar el ritme, ja que la prova era molt llarga i els excessos de ben segur que els acabaríem pagant.

Els primers quilòmetres els formaven un seguit de baixades bastant pronunciades seguit per unes rampes un xic dures. Això va fer que el grup ja es comences a estirar una mica i que el Jaume, el Josep i un servidor arribéssim al control de Piera els primers (del grup, no de la prova, evidentment). Allà vam trobar-nos a l’Albert, un company que a les darreres proves sempre ens el trobem a gairebé tots els controls i que fa el seguiment amb el cotxe (i la criatura inclosa) de control a control per donar cobertura a la seva dona, que participa a les proves de CCCR. Hi ha molt bon rotllo i sempre que ens veiem ens saludem amb efusivitat. De fet, com ell va encarregar-se de recordar-me, la primera vegada que vam parlar va ser anant cap a Núria l’any passat per a participar a la Núria – Queralt.

Després del reagrupament vam continuar cap endavant, a pas lleuger sense perdre de vista la muntanya de Montserrat i passant per camps de vinyes que atapeïen el camí. Arribant al control dos i en solitari el Jaume i un servidor vam trobar-nos amb la Noe i la seva amiga Gemma, les dos de Lleida capital. La Noe m’havia escrit en un post al blog de la precrònica d’aquesta prova. Després de xerrar una estona i intercanviar impressions vam arribar al control de la pista de Can Guixera (quilòmetre 21,31).

En aquest control vaig devorà un parell d’entrepans de formatge i una coca-cola ben glaçada, d’aquelles que s’ha refredat en una nevera plena d’aigua amb gel. Tenia ja molta gana, ja que des de les nou del matí que m’havia menjat un plat d’espagueti per esmorzar, el meu estómac no havia rebut res més de sòlid. Passats un cinc minuts arriben el David, el Raul i el Josep, i uns quants minuts més tard la resta del grup.

Comencem a caminar i acordem amb el Jaume que anirem tirant. No podem esperar a cada control que ens agrupem amb la resta de companys, ja que el seu pas és més lent que el nostre i això a llarga ho pagarem. Com a anècdota d’aquest tram, m’agradaria destacar que vam estar parlant amb un jutge de pau que segons ell té l’honor de ser l’home amb el tant per cent més gran de casaments homosexuals de Catalunya. Segons va explicar-nos treballa al jutjat de pau del Pla de Santa Maria i allà van moltes parelles a casar-s’hi.

Al control de Sant Joan de Mediona (quilòmetre 31,08) arribem amb el Jaume a les 17:39. Prenc aquesta vegada coca-cola calenta (què dolenta que està!!), però s’ha d’ingerir sucre. Pocs minuts més tard arriben els tres perseguidors: David, Raul i Josep i comencem a caminar amb ells.

Pocs quilòmetres més endavant, crec que la frase de la marxa arriba a la seva màxima expressió. Dúiem la targeta dels controls penjada al coll amb una cinta d’aquelles per penjar els mòbils on s’anunciava amb el peculiar fons verd l’empresa de telefonia Amena. Doncs bé, xerrant d’això, el Jaume va deixar anar “És per fer la marxa més amena”. Ara no us puc dir si vam riure, vam plorar, o vam arrencar a córrer (crec que no), però certament no ens va deixar indiferents.

Arribats al control del Coll de la Llacuna, tocava avituallament sòlid: entrepà de formatge, un got de cervesa amb llimonada (se’ls havia acabat la coca-cola) i un got de brou per entrar en calor, ja que quan t’aturaves una estona agafaves una mica de fred. Aquí ens assabentem que el primer hi ha passat a les tres hores i mitja d’haver començat la marxa (per nosaltres són les 19:35, és a dir que ens treu quatre hores). Si tenim en compte que ara estem al quilòmetre gairebé trenta-nou, porta un ritme molt bo, de més de 10 Km/h diria.

Ara toca carenejar per un camí ple de pedres de diferents mides que cobreixen el camí i on un petit descuit pot suposar-te una revinclada seria al turmell. El Jaume i jo ja ens hem tornat a quedar sols davant i el fem un tros trotant, però és impossible, ja que no veiem clar que podem sortir-ne sans i estalvis. El sol ja es va ponent i a l’horitzó veiem perfectament, sense deixar de caminar, aquest fenomen tant meravellós. Quina estampa més bonica!! Cap a les nou del vespre ens veiem obligats a treure les llanternes. No s’hi veu res i ara hem de reduir el pas. Donem gràcies que hem pogut fer el tram aquell de pedres amb llum i que ara hem agafat una pista gens perillosa que ens dur directament fins al proper control.

Al control de l’ermita de Montagut (quilòmetre 50,71) ens trobem de nou a l’Albert amb el seu cotxe, però no veiem la nena que ens diu que està dormint a dintre del vehicle. Ens comenta que la seva dona ha passat fa uns vint minuts i que va amb un grup que tira massa per ella. Li oferim la possibilitat de que li comenti de que si vol anar amb nosaltres ens esperi al proper control, que el que volem és arribar i el nostre pas segurament no és tant viu. Ens diu repetides vegades que si necessitem qualsevol cosa que no dubtem en demanar-li. Ostres, aquestes coses són les que t’omplen l’ànima!! Algú que no et coneix de res t’ofereix de tot cor tot el que necessitis per tirar endavant. Aquest senzill oferiment també serveix, d’altre banda, per renovar-te les forces que ja començaven a estar una mica malmeses. Potser són aquests gests els que fan que les marxes de resistència tinguin aquest encant tant especial. És el moment, això sí, d’apedaçar-me una butllofa del taló del peu esquerra amb un compit gentilesa del Jaume.

Sota un cel ben estrellat, però sense lluna plena i confiats només a la llum de les nostres llanternes enfilem la baixada cap a Santes Creus per una pista totalment pedregosa i plena de petits paranys en forma de desnivells de mig metre que fan que haguem de disminuir el pas per evitar desgràcies. Poc a poc i bona lletra, que es diu. Ah!! Això sí, connectat ja a la radio i escoltant el partit del Barça. Va empatar, ja ho sé, però si més no vaig tenir quelcom en que pensar i en que distreure’m (i en que enfadar-me). Després de gairebé una hora de descens, el camí ens deixa en una carretera asfaltada que ens dur per una urbanització. Com noten els genolls la diferència de la duresa de l’asfalt!! Baixant pel camí ni els notava, però ara em comencen a fer una mica de mal. A l’horitzó és veu el monestir il·luminat de Santes Creus, però per molt a prop que sembli triguem molt en arribar.

Pocs metres abans d’arribar al control de Santes Creus, sentim el soroll dels generadors i se’ns il·lumina cara: ja hem arribat!! Però no tot són alegries. Aquest és el pitjor moment de la marxa. Estem ja al quilòmetre gairebé seixanta tres i aquí realment és on comença el desafiament, el compte enrere, el gran repte. L’avituallament és molt complert. Em menjo un tros de truita, un entrepà de frankfurt i un altre d’hamburguesa. Ah!! I pels més gourmets, també hi havia callos (no els vaig provar). Mentre ens acabem el primer entrepà arriben el Dave, el Raul (que com que feia la curta aquest era el seu punt i final) i el Josep. Jo començo a agafar molt fred assentat a una cadira. M’he confiat i només m’he portat un jersei. A més, el cap, inconscientment, sap que és factible abandonar allà, ja que puc quedar-me amb el Raul al cotxe. El Jaume comença a trobar-se malament i pensa fins i tot en abandonar. Intento animar-lo com puc dient-li que ara ja no val la pena, que “només” queden uns trenta-set quilòmetres i que l’endemà se’n penedirà d’haver-ho fet. Punt molt crític, us ho prometo!! El fred tampoc no ajuda gens. No paro de tremolar i això fa que la tassa de brou que m’he demanat gairebé la tiri al terra. L’he demanat més aviat per calentar-me les mans si us he de ser sincer, però entre tremolor i tremolor aconsegueixo beure-me’l. Li pregunto al Raul si té un jersei que li sobri al cotxe i em diu que sí. Estic salvat!! No saps com t’ho agraeixo, Raúl!! Et vas convertir per mi en la meva salvació. És un petit gest molt gran! Crec, i no exagero, que si no m’haguessis deixat el jersei, no sé si hagués pogut seguir endavant. Quan vaig posar-me’l i vaig començar a sentir una mica de calor de nou, semblava que tingués les forces renovades i les ganes de caminar van tornar a fer acte de presència.

D’ençà d’aquell moment, el grup de quatre va quedar consolidat i vam reprendre la marxa. Sabíem que anàvem tocats i que ara ens necessitem els uns als altres per passar la nit de la millor manera possible i anar-nos donant ànims i xerrar de qualsevol tema. Necessitàvem tenir algú conegut al nostre costat al que ens poguéssim dirigir. Va ser el moment també de canviar la radio per l’mp3 i a ritme del nou disc d’Estopa fer més amena (no vull recórrer a la broma del Jaume) la nit. De totes maneres, ara fins a Reus ens esperava un camí gairebé pla amb lleugera baixada.

Al control d’Aliò (quilòmetre 72,26) fem acte de presència quan faltaven set minuts per a les dues de la matinada. Sortint d’aquí enllacem amb un tros de camí anomenat “Camí dels morts”. Quina alegria!! Jo els comento que amb aquest nom millor anar els quatre junts (i si pot ser agafats de la mà) no sigui que aparegui com en una pel·lícula de por algun excursionista mort fa anys amb una destral i comenci a tallar caps. O això o algun psicòpata d’aquells. En mig del fred i dels quilòmetres acumulats a les cames apareix la follia i el faig la pregunta clau: “Nosaltres tenim por de que aparegui un psicòpata. Però, ara bé, un psicòpata amagat en mig del bosc, té por de que li aparegui un altre psicòpata?”. S’admeten respostes... Només apuntar d’aquest tram que vam posar un pas de velocitat de creuer (sense córrer, però) i a mode de relleus vam anar tirant per parelles del grup. No sé si eren les ganes d’acabar, però us puc ben assegurar que vam passar a deu persones (una d’elles va fer cara d’espantat quan el Jaume va passar com una exhalació pel seu costat), que aquelles alçades de prova en són moltes.

Ara sí que ja havíem entrat en una fase en que vas fent quilòmetres i no te n’assabentes de res. Es pot dir que camines amb un únic objectiu: l’arribada.

El control de Vallmoll (quilòmetre 72,26) és el de les tres ces. Per què? Doncs perquè va tocar: coca, coca-cola i compit, i no necessàriament per aquest ordre. De coca me’n vaig menjar quatre trossos; de coca-cola me’n vaig beure una llauna; i de compit (amb l’ajuda del Raul que ens va rebre al control) vaig posar-me’n una parell, un a cada taló, ja que (imagino de les bambes noves) feia estona que arrossegava alguna que altre butllofa. En aquest control el Jaume ens tenia molt preocupats. No es trobava bé i la veritat és que la seva cara no tenia res a envejar a la de la nena de “Los otros”, de lo blanca que la tenia. Però no es va rendir i va continuar en mig d’una epopeia d’estossecs i de ganes de vomitar.

El darrer control a Vilallonga del Camp (quilòmetre 90,69) va ser gairebé vist i no vist. Un got de coca-cola i amunt a seguir caminant per no perdre el ritme. Ara ja quedaven menys de deu quilòmetres i sabíem de sobres que hi arribàvem, encara que fos apretant les dents i de genolls.

Entrem a Reus els quatre amb les primeres clarors del dia. Ja teníem a l’abast la nostra fita, el gran repte!! Però encara ens esperava una gran volta pels carrers de la ciutat. No us enganyo si us dic que vam estar més d’un quart d’hora des de que vam entrar a Reus fins que al punt d’arribada vam aturar el cronòmetre en 19 hores i 17 minuts. No se’m va caure la llagrimeta, però va estar a punt. És quan et venen al cap les imatges de patiment (el propi i el dels companys), les estones de fred, el moment en que penses en deixar-ho, ...

Però aquí no es va acabar la marxa. Encara quedava una sorpresa més per acabar de rematar-nos. Molt gentilment l’home que marcava l’última casella de la tarja de control, abans de donar-nos el diploma que acreditava el temps i la nostra arribada, ens va dir que en deu minuts sortia el tren amb destinació Barcelona de l’estació que estava just a dos-cents metres. Si no agafàvem el de les 7:30h ens hauríem d’esperar dues llargues hores fins a poder-ne agafar un altre. Ens vam mirar amb el Jaume, vam agafar els diplomes, vam fer-nos la foto d’arribada a corre-cuita i vam posar-nos a esprintar, ja que teníem el temps just per a comprar el bitllet, validar-lo i agafar el tren. Finalment, quan vam poder assentar-nos al vagó, vam respirar tranquils. L’objectiu ja estava complert: la cursa més llarga del CCCR ja era història i finalment podíem afegir una marxa de tres dígits al nostre currículum: 100 km!! Ni més ni menys, que aviat es diu, però que tants patiments comporta.

Malauradament hem de lamentar la mort d’una persona i l’atropellament d’una altre. Vam assabentar-nos-en perquè un company del tren mentre hi pujàvem ens ho estava explicant. Què es pot fer per evitar aquestes coses? Uff!! Doncs no ho sé, per això estan els experts en aquestes coses que han de determinar-ho. Però quan reflexiones sobre això de vegades se’t treuen les ganes de seguir participant en marxes d’aquest estil. A la Viladrau – La Garriga d’aquest any ja va perdre la vida un marxador. Sé que són fets aïllats, però fan molt respecte i por.

Mostrar el meu agraïment ja per acabar a la meva Alba, que no va deixar-me sol ni un moment (encara que fos des de la distància) i amb les seves trucades d’ànim va alegrar-me les hores i va donar-me també aquell plus per a tirar endavant.

M’HA AGRADAT.
Les bambes les he trobades molt còmodes. Malgrat que m’han fet alguna que altre butllofa, l’amortiment és molt bo i la comoditat excel·lent.

El moment de la posta de sol ha estat fantàstic. Sóc un enamorat tant de les sortides com de les postes de l’astre rei.

Veure la superació que el ser humà té, reflectida en aquest cas amb la persona que potser ho va passar pitjor dels quatre que formàvem el grup: el Jaume. Vaig alegrar-me un munt per ell quan vam arribar a Reus.

NO M’HA AGRADAT.
La samarreta. No és que no m’hagi agradat. M’explico: és de color negre amb les lletres en petit de la marxa on normalment aniria un escut en una samarreta d’un equip de futbol. Però: on està la xifra màgica? On està el número 100? L’he buscat per tot arreu i no l’he trobat!! Senyors, si us plau, si jo faig 100 quilòmetres, m’agrada que a samarreta testimoniï amb lletres ben grans que els he fet. Que això no es fa tots els dies!!

Els avituallaments els he trobat una mica justos. Són molts quilòmetres els que fem i necessitem menjar de valent. En algun que altre avituallament (crec que era al control del Coll de la Llacuna), només havent passat uns cent cinquanta participants, ens van dir que ja no els quedaven llaunes de coca-cola. Ah!! I si es pot demanar, he trobat a faltar algun que altre donnut. De totes maneres, no només diré coses dolentes, sinó que, per exemple, l’avituallament de Santes Creus era molt complert.

Hi ha trams de carretera que es fan de nit que són molt perillosos. Els conductors no són conscients de que passa gent i si això se li afegeix que és de nit i es veu poc, doncs les probabilitats de que passin accidents, com el que va passar, és més gran.

La gran quantitat d’asfalt que es trepitja, sobretot els últims vint-i-cinc quilòmetres.

Assabentar-me de que dos companys (encara que siguin anònims i que no els conegui) hagin patit dos accidents. Se m’encongeix el cor i et fa pensar que, potser, hagué pogut ser jo.

LA PREGUNTA.
Va sorgir mentre caminàvem: quantes passes hem fet durant aquests cent quilòmetres?