No digueu gol, digueu Pedroooooo-gooool!

I és que aquest xicot pilota que toca, pilota que marca. I això és bo. Per ell, per Barça i per tots plegats que anem a dormir contents i feliços. Sinó que li ho preguntin a l’Iniesta que l’acusen d’aquest inesperat baby-boom, ara que fa més o menys nou mesos del gol a Stamford Bridge.

Bé, al que anava. Sentireu coses. Paraules lletges com Villarato. Sé que fa mal a les orelles, però no us deixeu enganyar. Sé que diran que la falta que precedeix el gol Messi no la treu del lloc on l’ha de treure. Ho reconec, sí. Però també s’hauria de reconèixer que la falta no hagués hagut de ser falta perquè era una llei de l’avantatge claríssima. Per tant, com sempre, error per error i tots, com deia abans, a dormir feliços i contents. Quan dic tots, em refereixo a tots el barcelonistes, evidentment, perquè els d’allà (i els d’aquí) que no ho són, començaran a disparar dards enverinats dient que la Lliga per decret l’hem de guanyar nosaltres. Doncs que pensin el que els hi doni la gana, però jo avui he vist un gran Barça. Un Barça que ha jugat un partidàs en defensa i en atac. I que si la cosa no ha acabat en golejada ha estat per la falta de punteria i pel porter local que ara no me’n recordo com es diu, pobre noi. He vist uns megarondos de minuts sencers (no de minut, eh! en plural). La pilota corria de jugador a jugador del Barça i els de l’Sporting, pobrets (em cauen bé, què voleu que us digui), no podien més que mirar-s’ho i perseguir l’esfèrica amb la llengua fora. O sigui, com diria el Guti de Crackovia, pin-pan pin-pan, pelotas vienen pelotas van.

Res, per acabar: que l’Ibra encara no marca, al Messi l‘he vist poc, Iniesta ha fet un partidàs i Valdés ha parat el que havia de parar. Tot segueix com sempre...

Rituals lectors.

L’altre dia en XeXu parlava al seu bloc dels rituals que ell segueix quan té un llibre entre les mans. Em va sembla una bona idea. Una bona proposta, diríem (eh, XeXu?), així que també me l’he fet meva i he decidit escriure quatre ratlles dels meus rituals lectors (o digueu-li manies, si voleu).

Una de les manies que tinc és tenir un llibre sota el braç o molt a la vora, perquè generalment sempre aprofito qualsevol estona lliure que tinc per aprofundir-hi (en la lectura, està clar!). Així que no és gens estrany veurem llegir al matí (és la meva millor hora, llavors puc estar-me hores senceres davant del llibre sense donar cops de cap), al migdia (quan acabo de dinar, apuro els darrers minuts de l’hora que em pertoca), mentre em desplaço per Barcelona caminant (sí, sí, igual que en XeXu, llegeixo mentre camino. És tot un art que mica en mica es va perfeccionant. I no us penseu eh! que cada vegada en som més!), o per la nit (tasca bastant impossible perquè quan m’estiro al llit, a les dues o tres pàgines ja faig cops de cap).

Una de les altres manies és, abans d’obrir el llibre, mirar per on cau el punt (que sempre sobresurt una mica, ja que és d’aquells que porta iman) i comprovar si vaig molt pel començament, per la meitat o pel final.

Quan començo un llibre sempre m’agrada mirar les pàgines que té per saber més o menys quant de temps em portarà per acabar-me’l.

Quan començo a llegir el punt sempre el deixo on estava i quan decideixo parar m’agrada comptar les pàgines que he llegit durant l’estona que he estat fent aquesta activitat.

M’agrada també tenir sempre un parell de llibres pendents a sobre la taula. És a dir, que quan vaig a la biblioteca, els agafo, normalment, de dos en dos. Comoditat i practicitat.

I per acabar, m’apunto tots els llibres que he llegit. Com que la meva memòria no és molt bona, així quan he de recomanar-ne un, només tinc que revisar l’excel.

Quan el destí et juga una mala passada.

Feia temps que no succeïa. Però un dia o altre, capritx del destí, m’ho esperava. De vegades les coses sembla que es vagin ajornant i ajornant perquè, quan menys t’ho esperis, et fotin la patacada. Perquè quan més confiat estàs de que no pot passar res, acabi passant. Perquè quan acabes temptant massa a la sort, la sort acaba girant-se en contra teva. I avui, finalment, la tragèdia s’ha acarnissat amb un servidor. Els elements s’han aliat per fastiguejar-me. La maleïda llei de Murphy ha fet acte de presencia. Sí, amics, companys, lectors i lectores, avui la carmanyola s’ha vessat. Cruel destí, què t’he fet jo? L’havia col·locada recta, com sempre. Havia anat amb molt de compte, com sempre. Havia fet tots els possibles perquè possiblement fos impossible que es tombés. Però res de tot això ha servit. Els esforços han estat en va. Inútils. I la tragèdia s’ha acabat consumant.

Fa poc temps que ho pensava. Què estrany, em deia, fa temps que estem salvant la situació. I mira que temptava la sort. Aquelles carmanyoles que tanquen malament, plenes de líquids infames, salses per sucar-hi pa, olis que només mirar-los ja et feien veure que, molt possiblement, acabarien sobreeixint del seu contenidor. Però noi, res de res. I els dies passaven i passaven i el vessament no es produïa. Ans al contrari, romanien intactes a dintre sense donar senyals de vida. Però, ah! cruel destí (ja ho he dit, no? Bé, és igual) havia de ser precisament avui, que portava quatre iogurts a dintre de la bossa de plàstic (sort d’ella, sinó el contingut de la meva motxilla s’hagués tacat de dalt a baix). Quatre iogurts que no han tingut sort. És allò de que estaven en el dia inadequat en el lloc inadequat. Tots tacats d’oli. Pels segles dels segles, perquè per més que he intentat netejar la seva imatge, de res ha servit. La taca es veu, i oliosos han quedat. Serà una setmana dura. Cada vegada que n’agafi un a primera hora del matí per esmorzar, pensaré en aquella paella que va vessar. Em sap greu. Les coses són així. Unes vegades es guanya i unes altres es perd.

Comunicat de la Banyera respecte als drets d’autor de l’SGAE.

Lectors i lectores de la Banyera. Després de la polèmica sorgida els darrers dies als mitjans de comunicació arran del polèmic cànon que la Societat General d’Autors i Editors (SGAE) vol fer pagar a les perruqueries per escoltar la ràdio mentre feinegen cosa que fa que indirectament se’n beneficiïn els clients (em pregunto que si els posen taps a les orelles mentre els tallen els cabells l’impost s’ha de pagar igual), a un centre geriàtric perquè els avis veuen la televisió i a un concert benèfic on el playback estava a l’ordre del dia, la Banyera es veu amb l’obligació de saltar a la palestra per fer saber que com aquest bloc no es considera una perruqueria ni un centre geriàtric ni fa playbacks (bé, només quan em dutxo), ni poso la ràdio mentre escric els articles (no em podria concentrar) ni encara menys poso la televisió, la lectura d’aquest bloc és exempt de qualsevol cànon directe o indirecte que us vulguin aplicar.

La Banyera, un bloc plural, obert a tothom i sense afany de lucre resta a la vostre disposició per respondre qualsevol tipus de pregunta (per les personals em guardo el recurs del no sap/no contesta).

Això sí, sempre podeu fer aportacions solidàries i desinteressades al meu compte corrent de “La Caixa”-parlem?, que us estaré eternament agraït (i més en temps de crisi).

Els senyorets del Palau.

Aquesta és la història de dos nois. Dos nois il·luminats que un dilluns 18 de gener de 2010 van veure nostre senyora de Montserrat al Palau de la música. Molts no se’ls creuen. Molts es mofen d’ells. Se’n riuen. Fan festes. Els assenyalen. Però allà ells. Aquesta és la història de dos nois que un bon dia van rebre la visita de la Moreneta. La cosa va anar més o menys així:


Palau de la Música. Concert dels Manel.

Després de cantar una de les seves cançons més conegudes, els Manel van fer pujar espontanis a l’escenari. Podia apuntar-s’hi qui volgués, qui es guardés la vergonya a la butxaca, ja que el Palau (el temple de la música que després de l’expulsió feia uns mesos del seu Judas particular anomenat Millet tornava a ser el Palau de tots, no només d’un) era ple a vessar. Guiats per quelcom místic i sense saber com, la parella d’amics es van trobar a dalt, al costat dels músics. Quan va ser el seu torn, eren els últims, van mirar a l’horitzó i de sobte van veure una llum. Una gran bola lluminosa gran i blanca que mica en mica anava prenent forma humana. El blanc va anar desapareixen poc a poc per deixar entreveure les faccions d’alguna dona. Quan la cosa es va anar aclarint, van poder contemplar la imatge de la Moreneta, la verge de tots els catalans, la patrona de Catalunya més patrona de les que es fan i es desfan. Allà dalt, entre l’amfiteatre i la platea, l’aparició no gens menys mariana, es va adreça als dos joves:

- Proclameu la paraula d’en Pep. Anuncieu la seva renovació. Demaneu-li, pregueu-li, insistiu-li. Jo us dono el do, allò que farà que el Profeta es quedi entre tots nosaltres. Allò que ens farà feliços i contents a tots el barcelonistes. Visca el Barça!

I la imatge poc a poc va anar desapareixent, però de sobte, va tornar a fer-se visible mentre continuava parlant:

- Ah! M’ho deixava. Digueu-li al Profeta que l’Henry ja no està per jugar, que posi al Pedrito, que és molt millor.

I de sobte, pam!, la imatge va desapareixer.

La parella, incrèdula dalt de l’escenari es van mirar amb ulls esbatanats. I, sense pensar-s’ho dues vegades, com van fer bastants anys enrere les pastoretes de Lourdes (però en lloc de tres, dos, que estem en crisi), van difondre la paraula però en forma de cançó, que deixa més o menys així:

Només volem una cosa,
que el Guardiola renoviiiiiiiii
I ens ha costat Déu i ajuda,
arribar fins aquí.

Qui no s’ho vulgui creure, és ben lliure de no fer-ho, però les escriptures diran que al setè mes de la segona temporada, el Profeta renovà.

O el que és el mateix: habemus Pep! Fumata blaugrana (blanca no, eh?)!

P.D.: Actualment estic encara més mega – maxi – hiper – super – tri – hexa – tranquil!

Subtileses.

Si una cosa té l’E, és que é la persona més subtil que he conegut mai. Deixa anar les coses amb aquella delicadesa que de vegades fa plorar i tot. Bé, és subtil la primera vegada, que va sempre donant la cara i amb la veritat per davant. Ara, com per desgràcia teva no li prestis atenció o no li facis cas a la recomanació (diguem-li recomanació o consell), ja has begut oli. La subtilesa es torna contra teva i el que abans era un consell disfressat d’amenaça, ara és una amenaça amb totes les lletres.

Ens explicava l’altre dia que havia vist un noi assegut a la barana que prevé que algú pugui precipitar-se al buit si cau. Doncs bé, resulta que va dirigir-se cap allà, i li va comentar que sisplau, baixés de la barana que podia caure cap a baix. El noi, no va fer-li cas i en poques paraules li va dir que el deixés en pau. L’E, sense anar més lluny, amb aquella mitja mirada de mafiós que té i posant cara de póker, li va dir: “Si te lo digo por ti, que no voy a ser yo el que me voy a caer. Pero, ¿sabes qué pasa? Que son ya las tres y media y yo plego a las cuatro, y no tengo ganas de quedarme a rellenar los papeles para el juez. ¡Eh! ¡Que a mi me és igual! Pero que sepas que si paso algún dia por aquí y te vuelvo a ver subido, sin querer se me escaparà un codazo e igual caes i te haces daño. Y claro, habrá que cambiar cristales, avisar al seguro del coche que hay aparcado abajo... en fin, un faenón, pero que a mi no me importa, me pagan para trabajar”.

El noi va baixar de la barana amb cara d’espantat...

Campions d’hivern… amb golejada.

Avui, malgrat el que indica el marcador, el Barça ha hagut de tornar a suar la cansalada per guanyar al Sevilla. Sang, suor i llàgrimes. La pregunta que es fa la culerada, l’interrogant que està a l’ordre del dia i corre de boca en boca és: quan es retirarà Palop? Aquest porter fa ràbia, que voleu que us digui. Però no una ràbia tipus Paco Buyo o Santiago Cañizares. No, no, és una ràbia diferent. Una ràbia d’impotència (malgrat la golejada final). Una ràbia de desesperació. Una ràbia de saber que xutis quan xutis, de xuti qui xuti, l’acabarà aturant. I sinó que li preguntin al pobre Messi que ha passat un autèntic viacrucis per poder marcar! Avui he tornat a perdre el compte de les aturades de gol que ha fet. I perquè la cosa encara fes més ràbia, el primer gol, el que obria la llauna, el que costa més de marcar, se l’ha fet el Sevilla en pròpia porta. Si no vols caldo, dos tasses. I ves provant que jo estic sota pals i les aturaré totes. Després, però, ha vingut gairebé tot rodat, sobretot quan ha sortit l’únic home sobre la capa de la terra que té la píndola màgica per batre Palop només amb dos xuts (el primer, com no, li ha aturat). Aquest home, com no, és Pedroooooo.

Després, el Messi desmoralitzat, aquell que ha provat de marcar de totes les maneres i de totes les maneres li ha aturat la pilota Palop, aquell que tenia cada vegada la moral més baixa, ha aconseguit, no un gol, no (que era el que feia 100 amb la samarreta del Barça amb només vint-i-dos anys), sinó dos, per deixar clar que per ell, el millor jugador del món, no hi ha porter que se li resisteixi (bé, li ha costat tres partits poder fer-li un gol, a la tercera va la vençuda). Ah!! I per situar-se pichichi de la Lliga. Ah! I per deixar el Madrid a cinc punts (que ha perdut 1-0 a Bilbao) i per encarregar un retrovisor d’aquells que augmentin més perquè ja els veiem més lluny.

En homenatge a l’Elur, diré que avui Iniesta ha fet una gran primera part. Es que sinó després m’esbronca... ;-)

PREGUNTA.
Què carai li passa a l’Ibrahimovic? Està irreconeixible. No controla bé les pilotes; les passades són imprecises; els gols, inexistents; les errades, clamoroses. Donar-li molts ànims i desitjar que torni aquell futbolista suec que tant ens va enlluernar a començament de temporada.

L’eterna pregunta sense resoldre de cada any.

La humanitat està plegada de preguntes transcendentals sense resoldre, que encara esperen resposta: quan s’acabarà el món? Què passa al triangle de les Bermudes? Quan Guti diu que està lesionat, realment és veritat? Si quan fas una cosa durant molt de temps cada vegada ho fas millor, per què els taxistes condueixen tant malament? Per què quan sona el telèfon dius “Ja vaig!” si l’altre no et pot sentir? Per què quan et desperten sempre et preguntes si estaves dormint?

Com veieu, això és només un petit exemple de tots aquells postulats, enigmes, misteris de la vida que encara esperen contestació. Servidor, com a ésser humà que es fa i es desfà, que existeix i deixarà d’existir alguna vegada (esperem, perquè el tema de les pensions hi haurà algun moment que se n’anirà en orris), que pensa de vegades i de vegades no, també té les seves pròpies preguntes sense resposta. Cada any, em formulo la mateixa interrogació sense que ningú em contesti (potser perquè no li pregunto a ningú): quan s’ha de deixar de felicitar l’any?

Després de donar-hi moltes i moltes voltes, i com que cap savi universal antic o modern ha formulat cap teorema ni cap veritat universal sobre el tema, he decidit adoptar el mètode del sistema tarifari integrat de l’Autoritat del Transport Metropolità. És a dir, fins el 28 de febrer, data en que un bitllet comprat l’any anterior deixa de tenir validés.

No sé què n’opineu vosaltres, però és un tema que a mi cada any em porta de corcoll...

No som immortals!

No, no ho som, per més que durant tota una temporada ho haguem estat. Si abans totes les competicions que jugàvem, les guanyàvem (unes patint més, unes altres patint menys) ahir es va demostrar que, de tant en tant som humans i tenim les nostres debilitats. Unes debilitats, però que van començar a forjar-se al partit d’anada amb un mal resultat... i un molt mal arbitratge (tot s’ha de dir). Però si ahir el Barça no va passar va ser pels pèls. Bé, i per Palop, un porter que va fer sis o set parades en gols cantats. Perquè ahir el Barça ho va intentar, ho va provar, va xutar, va rematar, va tocar-la, ens va obsequiar amb un gran recital ofensiu i de joc a la segona part, però una vegada rere l’altra, ara el pal ara el porter evitaven el gol culé. Sort vam tenir de Xavi que va fer el primer (és veia, s’ensumava, s’olorava que havia d’arribar) que va posar encara més emoció al partit. I sort en vaig tenir jo perquè després una petita capcinada a la mitja part i d’algun cop de cap que altre durant els primers minuts de la segona, va servir perquè posés els cinc sentits (o els pocs que em queden a aquelles hores quan estic assegut al sofà) a la pantalla de televisió.

No és que me n’alegri, ans al contrari. De totes maneres, tot això servirà perquè ens adonem de què difícil és aconseguir el que vam fer l’any passat i com d’irrepetible, crec modestament, que serà. Sortim reforçats, pel joc i perquè si no vam passar va ser perquè la deessa fortuna no va voler, no li va donar la gana. Perquè, i és una de les coses que més em va agradar, anàvem a pel partit. I en Pep ho va demostrar, perquè és ambiciós i no llença res, sortint amb tota l’artilleria pesada, amb els bons, amb els que hagués jugat una final de Champions (bé, menys Pinto que va ser titular). I van donar la talla, com no (fins i tot l’Henry)! S’hi van deixar la pell!

Ah!! Però per més que no siguem immortals, si caiem, com diu el Profeta, ens tornarem a aixecar. Segur!

La trista història d’un miop.

Després de la primera entrega de les fotudes de pota incorrectes, passa-les, avui toca la segona part. Segurament us estareu dient internament que sóc el rei de les fotudes de pota. Doncs, ni sí ni no. Sóc un simple mortal que intenta passar per aquesta vida de la manera més desapercebuda possible, però que, de vegades, el món juga males passades i aquestes, com a tals, s’han de saber encaixar.

Bé, no m’enrotllo més i vaig al gra. Tot comença un dia al gimnàs, després d’haver-me guanyat una merescuda dutxa perquè tots els greixos cremats i per cremar del meu cos ja s’havien esfumat passant a millor vida (això és mentida, però sempre queda bé escriure-ho). Amb la tovallola enroscada a la cintura a mode de faldilla per tapar les meves parts nobles vaig arribar a la taquilla on guardava la roba. Mentre treia el cadenat, de sobte vaig sentir una veu que cridava:

VEU: Ei, hola!

Em giro cap a la meva dreta, miro (bé intento mirar), ho veig tot borrós a conseqüència de la miopia flagrant que afecta els meus ulls, i com que de lluny no veig res de res sense les ulleres posades, només distingeixo formes vagues de cossos que es mouen, decideixo seguir el corrent i anar cap allà. No és gens anormal que algú et saludi.

SERVIDOR: (en veu alta i dirigint-me de peus i de veu cap a la persona en qüestió) Ei, hola, com anem?

Quan gairebé estic arribant, a falta de dues passes, veig (ja la tenia bastant a prop com per mig distingir els trets de la seva cara) que la persona a la que abans he anomenat VEU i que donava veu (valgui’s la redundància) a aquella veu, fa una passa lateral per evitar la meva imminent arribada just davant seu i amb la mirada perduda més enllà de mi, comença a caminar, em passa pel costat i encaixa la mà amb una altre persona (que anomenaré VEU2) que venia just darrera meu. Us podeu imaginar la meva cara de comodí quan vaig trobar-me allà al mig palplantat, dempeus, sense saber on mirar mentre aquelles dues persones (VEU i VEU2) es saludaven efusivament i es preguntaven mútuament quin tipus d’exercicis havien fet aquell dia. Amb la cua entre cames, vaig tornar al meu lloc intentant dissimular la meva cara vermella com un tomàquet de pura vergonya.

La moralitat de la història, aquella moraleja que diuen els castellans, vindria a ser quelcom semblant a Si no veus, no saludis, perquè segurament fotràs la pota. És millor prendre-s’ho amb calma, avaluar la situació, posar-se les ulleres, mirar i veure qui realment t’està saludant, cas que sigui a tu, perquè, evidentment, tu no ets el centre del món i salutació que es faci no ha de perquè estar adreçada a tu.

Companys, què dura que és la vida d’un quatre ulls!

Santa maneta!

Ahir, maneta al Tenerife, com qui no vol la cosa. I més si tenim en compte com es va sortir a la primera part, que una mica més i ens emportem uns quants gols sense encara haver-nos assabentat que el partit havia començat. I és que ahir, tot el que va envoltar el partit, va ser per obra i gràcia d’algun Sant aparegut que va fer que el Barça s’emportés la victòria. Vist el que vam veure, és clar.

Primer, la tornada al camp Talismà, el de les dos lligues guanyades al Madrid. Tornàvem a trepitjar territori sagrat. Els amics per sempre agermanats després de molt de temps de no veure’s les cares. I és que pels culés, dir Tenerife és aflorar uns records indescriptibles, una emoció fantàstica i unes lligues màgiques.

En segon lloc, va aparèixer Sant Víctor Valdés, que a la primera part va salvar al Barça de rebre dos o tres gols tranquil·lament. Aquesta temporada està impressionant. A cada partit ha fet aquella parada que fan els grans porters i que et salva punts. Bé, ahir en va fer més d’una. Va tenir doble feina.

En tercer lloc, doble aparició: Sant Bojan Krkic servint les tres assistències perquè Sant Leo Messi aconseguis un hat-trick amb un tercer gol sublim, de crack, d’estrella mundial, de millor jugador del món. Des de fora de l’àrea, picada per dalt del porter, que no va poder fer res més que mirar-s’ho per dalt, girar-se i veure com la pilota acabava entrant a la porteria.

En quart lloc, Sant Puyol, que ahir va tornar a marcar. Bona dada la que sentia per RAC1. Sempre que Puyol ha marcat, el Barça ha guanyat per pallissa. Recordeu el 0-6 a l’última visita del Barça al Tenerife de fa uns quants anys? O sense anar més lluny, si us dic un tal dos a sis? Bé, que segueixi marcant que això és bo pel Barça! Som-hi Puyi!

I la primera part, on el Barça semblava passar de tot, on les passades es perdien, els controls se n’anaven, les contres del Tenerife eren letals, va acabar amb un incomprensible 0-3, tot sentenciat i a guardar forces per la gran remuntada que tocarà fer dimecres.

Partit a priori semblava fàcil, però que es va patir més del compte. De totes maneres, beneït patiment si acabes guanyant 0-5 i sense gairebé suar la samarreta, que va ser el que va passar a la primera part.

Coses que he après del canvi d’any.

De totes les coses se n’ha d’aprendre, m’han ensenyat i, gràcies a l’observació, aquest canvi d’any vaig poder-ne aprendre unes quantes que m’agradaria compartir amb tots vosaltres a continuació. Són coses que potser no tenen molt de valor, però que a mi m’omplen de sapiència i de cultura popular. Així que sense més, passo a detallar-les:

- Menjar el raïm amb forquilla.

- La quantitat de menjar que sobre és directament proporcional a la quantitat de menjar que compres. Compris el que compris sempre en sobrarà, aquesta és la màxima.

- La regla anterior no és aplicable a la beguda. Sempre en sol faltar...

- El sac de dormir és molt útil, sobretot quan arribes tard, molt tard, i el llit està per fer.

- Les campanades de la Torre Agbar ja comencen a cansar una mica, sobretot si sabies ja per avançat que aquest any estaven gravades i no eren en directe. Una vegada que posseeixes aquesta informació, de res serveix fastiguejar-se un mateix. El que importa és que la resta dels que estan amb tu també se n’assaventin i es fastiguegin igual. Per tant, el millor és esbombar la notícia aprofitant qualsevol avinentesa. Exemple:
AMIC: Sisplau, passa’m les olives.
SERVIDOR: Que et passi les campanades? Per cert, parlant de campanades, saps que les de TV3 aquest any ja les han gravat?

-Si comences bevent cubates a les sis de la tarda mentre prepares el sopar (per exemple, jo vaig fer un parell de truites de patates), acabes bevent aigua quan surts després de les campanades.

- Televisió espanyola (alies TVE) no emetrà anuncis publicitaris.

- Crec que seria capaç de sobreviure només alimentant-me d’una espècie de tulipes de galeta cobertes amb xocolata que venen a la Sirena. La seva funció és contenir gelat i després ésser devorades. Jo, sense gelat, ja les trobava bones. Avui n’aniré a comprar i ho posaré en pràctica per sopar...

- Les típiques bosses anomenades de cotilló cada any porten menys coses.

Tot guanyat, tot per guanyar…

Des de que vaig llegir aquest lema a les samarretes que lluïen els jugadors després de guanyar el Mundial(et) de clubs, l’he afegit al meu credo particular. De fet, l’he escrit a les parets del passadís de casa amb Titanlux una capa, he podat les plantes del balcó de manera que des del carrer es pugui llegir la frase, m’he fet un cobrellit de ganxet on a una cara es pot llegir “Tot guanyat”, i a l’altra cara “tot per guanyar”, m’he etiquetat tota la meva roba amb aquestes paraules, he manat fer el paper del lavabo personalitzat amb la frase estampada a cada trosset, dimarts tinc hora al dentista per escriure una lletra a cada dent i dijous a un tatuador del barri gòtic (d’aquells que per deu euros te’n fa un de ben formós, segons m’ha dit un amic) per fer de tot jo una gran frase per lluir-la a la platja a l’estiu.

I és que, quanta raó té aquesta frase! I més vist el que s’ha vist al partit que hem disputat contra el Vila-real. Cap rival és fàcil, i més si fa un plantejament tant bo com el que han fet composat per una dosis de contraatacs, lipotímies sospitoses sense que cap jugador del Barça els toqués, encert de cara a porteria, pressió i ganes. Amb tot això, i un arbitratge dolentot, han aconseguit que els primers punts de la temporada volessin del Camp Nou. Però no passa res, perquè si fa anys la bèstia negra del Barça de van Gaal era el València, ara ho és el Vila-real. Així que l’empat el dono per bo, i més vist el que s’ha vist.

Amb el canvi d’any, que no de temporada (o exercici pels financers), l’actitud ha seguit sent bona, Henry ha fet el millor partit de la temporada (bé ara no us penseu que mereixia sortir a espatlles dels companys del camp), la defensa ha estat bastant tova, Puyol les ha passat magres (per no dir put...), Pedro ha tornat a marcar, Messi s’ho ha mirat des de la graderia, s’ha estrenat de titular en Jonathan no-te-vayas-pa-lo-jondo Dos Santos, ens han birlat Touré i Keita els de la Copa d’Àfrica i, per acabar-ho d’adobar, ha plogut al Camp Nou. I us preguntareu: i què? Doncs res, que bon any nou a tothom i molts títols pels culés! Visca el Barça i que no s’apoderi de vosaltres el pànic. Cas que ho faci, llegiu el primer paràgraf d’aquest post i poseu-lo en pràctica.