Barcelonistes de Catalunya, ja la tenim aquí!

Sí, la tenim aquí, després d’haver fet un llarg viatge, d’haver recorregut quilòmetres i quilòmetres, de portar un jet lag de cavall a sobre, directament connexió via Barcelona – Esterri d’Àneu – La Pobla de Segur – Terrassa – La Pobla de Segur – Esterri d’Àneu – Barcelona, la increïble, la fantàstica, la carismàtica samarreta del Barça signada (el dia de Nadal) pel Xavi!

No li han donat la pilota d’or (al Xavi, no a la samarreta), però per mi com si li haguessin donat. S’ho mereixia i la veritat que quan vaig sentir el nom del Messi el dia de l’entrega del premi, em va passar una cosa molt curiosa: vaig quedar-me amb la sensació aquella de quan el Barça perd un partit (ja fa temps, però que no ho fa i sé que per molts de vosaltres és difícil recordar aquella sensació), desil·lusionat i un xic aixafat. Com diria un bon barcelonista, el trofeu l’ha guanyat un del Barça, però també l’han perdut dos del Barça.

Tornant a la samarreta, la tinc desada a casa com un tresor, juntament amb tots els meus petits trofeus del Barça: autògrafs, samarretes, diaris, ... que he anat acumulant durant anys. El meu petit racó barcelonista, que l’anomeno. I allà quedarà desada, perquè pocs dies me la posaré. No vull córrer el risc de que destenyeixi o quelcom semblant.

P.D. (amb retard): La Banyera vol felicitar, dempeus i picant de mans, al Profeta Pep per fer que el català fos present en la gala d’entrega de la pilota d’or. Igual que Pau Casals va parlar català a l’ONU, el nostre Pep ha parlat català a la seu de la FIFA. Siiiii!!

Adéeeeeu Madrid!

Els jugadors del Barça treuen la mà per la finestra de l’autocar i diuen adéu a l’autocar del Madrid (que és nou, ha costat una autèntica fortuna i tenen un conductor que cobra una morterada). Aquest sembla que ha perdut pistonada, perquè la distància és una mica més gran que la setmana passada. De totes maneres, l’equip blaugrana fa temps que veu l’autocar blanc a través del retrovisor. Aquesta setmana, però, és diferent. Però quina diferència hi ha? Doncs que, a més a més dels jugadors que sempre transporta, es veu un objecte rectangular dintre del portamaletes. Què serà? Un matalàs! Un matalàs? Sí, sí, i tant, perquè ara aquest quatre punts que tenim d’avantatge sobre ells ens donen això, un bon matalàs. O un bon coixí, com vulgueu dir-ho. Coses que, ara que hi penso, serveixen per dormir, i això és el que no poden fer, adormir-se. I de ben segur que no ho faran, perquè aquest equip va de rècord en rècord, de golejada en golejada i d’exhibició en exhibició. Gran pas el que s’ha donat. Ara els messetaris (habitants de la messeta, no confondre amb Messitaris, que són els que idolatren Leo Messi) ja no poden dir que depenen d’ells mateixos. Noooo!! Ara el Madrid depèn del Barça, per molt que els pesi, i, per tant, el Barça depèn del Barça per guanyar la Lliga. És a dir, d’ell mateix. I això, és bo, companys, és molt bo.

Així que, la Banyera us proposa un exercici conjunt. Avui, a les deu de la nit, sortiu tots al balcó, alceu la mà dreta i moveu-la a esquerra i dreta deixant el braç immòbil mentre repetiu la següent frase: “Adéu, Madrid, adéu!”. Pot quedar bonic, no?

Els meus llibres del 2010.

En XeXu, fa dies com ja és tradició, va penjar la seva llista de llibres llegits durant l’any 2010. Així que com l’incitador de la idea ja ha disparat el tret de sortida, jo m’uneixo a la proposta. Així que aquí van les meves lectures del 2010, un total de trenta-set (poso comentaris a alguns):

- “El cel engabiat”, de Christine Leunens. Del tot recomanable.
-“Trens rigorosament vigilats” de Bohumil Hrabal.
- “El professional” de John Grisham. Sembla mentida, però no va d’advocats.
- “El pintor d’ombres” de Esteban Martín. Original, més que res per un dels personatges que fa aparèixer l’autor.
- “Muerte en Estambul” de Petros Márkaris.
- “Los Buddenbrook” de Thomas Mann. Se’m va fer llarga.
- “L’home que explicava històries” de Rabih Alameddine. Avorrida.
- “Aurora boreal” de Asa Larson.
- “L’historiador” d’Elizabeth Kostova. Imprescindible! Sinó pregunteu-li al Sànset.
- “Black & Blue” d’Ian Rankin.
- “El siciliano” de Mario Puzzo.
- “El inquisidor” de Patricio Sturlese.
- “La princesa de hielo” de Camilla Läckberg.
- “El evangelio del mal” de Patrick Graham.
- “Fin” de David Monteagudo.
- “La conexión Alejandría” de SteveBerry.
- “Qüestió de fe” de Donna Leon.
- “Viatges per l’Scriptorium” de Paul Auster.
- “L’altre nom de Laura” de Benjamin Black.
- “ODESSA” de Frederick Forsyth. A part de Grishammaníac sóc Forsythmaníac, però aquest llibre el trobo fluixet.
- “La cena secreta” de Javier Sierra.
- “La biblioteca de los muertos” de Glenn Cooper. Bona.
- “El ejército perdido” de Valerio Massimo Manfredi. Uff! Costa!
- “Africanus, el hijo del cónsul” de Santiago Posteguillo. Grandiós!
- “El asedio” de Arturo Pérez-Reverte. Nooo!!
- “El símbolo perdido” de Dan Brown.
- “Conspiración Octopus” de Daniel Estulin. Perdedora (perquè et perds molt, bàsicament)
- “La torre de la soledad” de Valerio Massimo Manfredi. Dolentota.
- “La trampa” de John Grisham. Grisham 100%.
- “La hija del apocalipsis” de Patrick Graham. Grandiosa! Apocalíptica! Us l’heu de llegir!
- “La encuadernadora de libros prohibidos” de Belinda Starling.
- “La societat literària i de pastís de pela de patata de Gernsey” de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows.
- “Set dies de juliol” de Jordi Sierra i Fabra. Correcte, per passar una bona estona.
- “Sepulcro” de Kate Mosse. Ni tocar-la!! Només són aprofitables les darreres 200 pàgines de les 700 que té.
- “Set cases a França” de Bernardo Atxaga. Divertida.
- “Els llops” de Francesc Puigpelat. Sí, em va agradar força.
- “Rere els murs” de Núria Esponellà. Venia amb molt bona premsa, però no em va enganxar gens ni mica.

Bé, si voleu preguntar-me per algun dels llibres o recomanar-ne algun que us hagueu llegit, endavant!

Maneta d’or.

Visca el pilota d’or! Sí, amics, sóc antiespanyol. Em declaro antiespanyol (i antiespanyolista, també!). Perquè ho sóc de per sí, tampoc és notícia, i perquè, ara sí, me n’alegro que li hagin donat la pilota d’or a l’argentí d’or. Sense cap mena de dubte, el millor jugador que pot haver-hi sobre una capa de gespa ben verda. I és que ahir musho Messi és el que vam veure. Va fer hat-trick per celebrar la pilota d’or, però la veritat és que haguessin pogut ser quatre o cinc gols ben bons. I, és clar, amb la fantàstica col·laboració amistosa dels dos finalistes, Xavi i Iniesta. Ah!! I Villa, i Pedro, i Alves, i Piqué... tots, tots i tots. Perquè aquest Barça mereix una pilota d’or per tots i cadascun dels membres de l’equip. Perquè són tant bons, s’esforcen tant, lluiten fins a l’extenuació i, el que em sembla encara millor, des del minut 0 fins que l’àrbitre xiula el final del partit. No és maco veure Messi pressionant igual el primer que l’últim minut? Això diu molt. No, moltíssim!

Ahir vam veure un gran partit. Un partidàs de futbol on es van enfrontar dues idees semblants, dues concepcions de jugar a futbol idèntiques. I de què serveix, es preguntarà algú, jugar a l’atac contra el Barça si te’n marquen cinc? Doncs bé, posats a perdre, perdem sent el que som i juguem amb les nostres conviccions. És per això que em trec el barret davant el Betis i el seu entrenador. Un deu! Amb la mà al cor, crec que el conjunt verd i negre ha estat de llarg el millor equip que ha trepitjat el Camp Nou. Ah!! I m’ha fet veure que no, que el futbol encara no està mort. El futbol com l’entenc, és clar. I he pensat que allà al Benito Villamarín (o que es digui ara el seu estadi), s’ho deuen passar molt bé anant a veure futbol un diumenge sí i un diumenge no. I això m’agrada. I per molt que li faci mal a més d’un, ahir el Betis va demostrar ser mil vegades millor que el pobre Real Madrid que va visitar el Camp Nou.

Ah!! Això, que l'eliminatòria ja està encarrilada, no?

En ocasions veig... Mous.

Paraula de Banyera! Aquest anunci l’he vist avui al diari “20 minutos” mentre dinava:

Sí, he guardat una part del menjar per portar-lo al laboratori perquè li facin proves de si conté o no substàncies al·lucinògenes. De totes maneres, era pit de pollastre a la planxa, així que com no hagin passat la grip aviar o s’hagin contagiat amb allò de les vaques boges, els meus ulls veien exactament el que veien, o sigui: “Maestro MOU”.

Jo no sé si és que estic obsessionat amb el Mou o com deien a la pel·lícula aquella del Sisè sentit, en ocasions veig... Mous, però la veritat és que ara ja només ens faltava això! Que el personatge en qüestió s’hagi passat a les arts obscures i ocultes. Potser és que no arriba a final de mes (com va dir l’Esperanza Aguirre fa temps). O potser és que això del futbol l’avorreix. No ho sé. Però bé, sigui el que sigui, el que sí que tinc clar és que, com mestre vident i mèdium que és, ja sap com acabarà, pobret, aquesta temporada: “Coooopaaaa, Lligaaaaa i Xampions”. Us sona?

La missió.

L’home, enfilat a un banc, va mirar la turba des de les alçades. La multitud estava inquieta, revoltada, amb ganes d’entrar en acció. Va aixecar el braç dret, amb la mà estesa, i la gent va callar. El silenci era absolut.

- Companys i companyes! Avui ens espera un gran dia. Un gran dia on demostrareu la vostra valia. Un dia on els vostres, els que estimeu, depenen de vosaltres. No els podeu fallar. No us podeu fallar. Us ho perdonaríeu? – va passejar la mirada entre els allà reunits intentant que aquella pregunta fes reaccionar -. Hi ha dies que es recordaran, que quedaran per la posteritat. Dies que els pares explicaran als fills i aquests fills als seus fills. I aquest, el jorn que tenim per endavant, ha de ser un d’aquests dies. Les vostres heroïcitats es convertiran en cançons que passats molts anys lloaran les vostres proeses, les vostres fites. Mireu l’enemic, a la cara, amb honor, amb enteresa, de fit a fit, no tingueu por. Penseu que ells no són millors que vosaltres. No. Ni de bon tros! Us plantaran cara, evidentment. Vendran cara la seva derrota, com vosaltres també vendreu cara la vostra. No oblideu que voler és poder. I si voleu, si en teniu ganes, si us ho proposeu, aconseguireu allò que us heu plantejat aconseguir. Dintre d’uns instants, les portes s’obriran. Llavors la lluita serà aferrissada. No hi haurà pietat. Tingueu clar l’objectiu. Aneu a per ell. No perdeu temps. Mig segon pot equivaldre a quedar-se al camí. A mastegar la pols. A morir en l’intent. Així que, acabaré desitjant-vos tota la sort del món i... sort i justícia!

- Justícia, justícia, justícia! – va repetir la multitud.

El rellotge va marcar les deu en punt. Quedaven inaugurades les rebaixes!