I les pastes, què?

Aquests dies he estat fen un curs. Fins aquí tot correcte. Un curs on he après moltes coses. Fins aquí tot correcte. Un curs que tenia professors i alumnes. Fins aquí tot correcte. Però un curs que es feia a distància. Aquí és on rau la diferència. És a dir, que jo era a casa, connectat a un ordinador per veure la pantalla del professor i escoltant a través del mans lliures del meu mòbil les explicacions d’aquest. Com una videoconferència, més o menys, perquè també podia intervenir quan volgués per fer alguna pregunta o participar.

No era l’únic que feia el curs a distància, però també hi havia gent que feia el curs presencialment, és a dir, que estaven allà a l’aula amb el professor. Fins aquí, dintre de la particularitat de fer el curs des de casa (mai n’havia fet cap), tot era correcte. Us heu adonat que he escrit la partícula “fins aquí”? Doncs bé, fins aquí sí, però més enllà, no. No, que no era correcte, vull dir. Perquè, què passava quan es feia la pausa o descans? Doncs que la gent que feia el curs presencialment tenia pastes per picar. I, senyors, què passava amb la gent que feia el curs remotament? Doncs, com us ho podeu imaginar, dos pedres, o (desplegueu el dit del mig de la ma dreta, sisplau, i tanqueu la resta) puja aquí i balla. Quina injustícia! Es que la resta d’assistents no teníem gana? Es que la resta d’assistents no ens mereixíem aquest tresor tant preuat? Es que la resta d’assistents no tenim dret a una porció d’aquestes exquisideses? (tots a una, sisplau, i ben alt!!) Doncs és clar que sí!!

I vosaltres estareu pensant que quina solució hi ha, no? En proposo un parell:
a)Anar cada dia a la pastisseria a comprar-me un croissant i passar el tiquet a la gent que dona el curs perquè m’ho paguin.
b)Per missatger rebre a casa cada dia una safata amb alguna pasta.

Us diré que la solució emprada va ser la a), però sense passar tiquet. Bé, l’Alba va ser la meva proveïdora de pastes oficial del curs. Ah! Però això no quedarà aquí, perquè els tiquets els penso passar a la meva empresa per veure si rasco una mica d’euros. Que amb això de la crisi...

La Banyera, com sempre al costat del feble (en aquest cas jo) i alçant la veu contra les injustícies. Igualtat!!

P.D.: Com que el curs acabava a les 21h de la nit, no vaig poder veure el Barça!! Grrrr!! Això sí, el vaig estar seguint per internet!

Adéu Madrid... o com sobreviure a l’absència de Messi per segona vegada.

Adéu Madrid, sí! Adéu Mourinho, sí! Adéu superbia, sí! Adéu milions, sí! Ara toca treure el retrovisor, com la temporada passada i veure els blancs darrera, pel mirall, perquè ja els hem avançat. Ahir, amb la seva prepotència, el seu jugador insigne (i egoista, Carbonero dixit) sobre el camp, les seves excuses i el seu mal joc, van aconseguir arrencar un trist empat al camp d’un recent ascengut a primera divisió, el Llevant. I molt m’oloro que a l’entrenador portugués ja li començaran a caure pals i a buscar les pessigolles. I això no li agradarà.

Així les coses, sabent el resultat del MOUdrid (vés per on, aquest és meu!), el Barça sabia que per començar a posar les coses al seu lloc, havia de guanyar i demostrar (com ja va fer contra l’Sporting) que també hi ha vida sense Leo Messi. Diga-li vida, diga-li futbol, diga-li tres punts. I per aconseguir-ho s’havia de lluitar contra la pluja, els lleons i l’estat del terreny de joc. I, per Guardiola que ho van fer! L’Athlètic no es va rendir mai, però el Barça tampoc. Va tenir ocassions a cabassos per golejar, però el porter i al fortuna ho va impedir durant la primera part. Ni jugant contra deu (sí, Mou, ara ja pots dir que el Barça ha jugat contra deu) la bola entrava. Però estàvem tranquils, el Barça jugava bé i el gol no trigaria a caure.

La segona part va tornar a ser un monòleg blaugrana on Keita i Xavi van posar el dos a zero al marcador. Tots tranquils. La victòria era al sarró. Al sarró? No! Perquè quan mancava un minut pels quaranta-cinc reglamentaris l’Athlètic va donar una urpada al partit marcant un gol i posant l’ai al cor de tots. Donant emoció, que tampoc no està gens malament. L’incertesa, però, va durar el que Sergio B. va trigar en marcar el tercer. Tots tranquils, finalment. Ah!, m’ho deixo, tonta expulsió de Villa. Rigurosa, igual que la de Amorevieta a la primera part. Balança compensada, doncs.

LA BANYERA REPLICA A MOU (inaugurem nova secció!!).

Mou, Mou, Mou, ... si es queixava que l’Sporting havia regalat el partit al Barça (cosa que no és certa perquè malgrat jugar amb un equip plagat de suplents als blaugrana els va costar sang, suor i llàgrimes), ahir no van ser capaços de guanyar a un altre regal: el Llevant jugava amb set baixes. Estem o no?

Patiment… i victòria!

Primer partit post lesió Messi... i patiment! Victòria, sí, però patiment! Vaig acabar recorrent aquell costum que fa anys que els culés teníem oblidat i que és demanar l’hora en els diferents formats: expressant-ho amb paraules (“Àrbitre *paraulota*, que ja és l’hora!”, “Vols mirar el *paraulota* rellotge d’una *paraulota* vegada!”, ...) i gestos (aixecant enlaire el braç del rellotge i assenyalant-lo amb el dit índex de l’altra mà). La veritat és que potser no n’hi havia per tant, ho reconec, però el solitari gol que hi havia al marcador i el joc gris semblant al del partit de l’Hércules, feien predir que potser, en una ocasió aïllada (sí, molt aïllada, en sóc conscient) que l’Sporting pogués marcar un gol i que tot se n’anés en orris. Finalment, no va ser així i, l’important, els tres punts es van quedar a casa.

No sé perquè costa tant guanyar els partits de Lliga al Camp Nou. Potser és que estem a començament de temporada i falta forma, falta engrassar l’engranatge, falta polir detalls, falta, perquè no dir-ho, una mica de sort davant de porteria, falta Messi... bé, no ho sé, però no podem passar aquests calvaris home! Que ara estem molt ben acostumats! Que portem anys menjant caviar i ara ens posen un pollastre a l’ast i ja no fem tanta bona cara (malgrat que abans ens el menjàvem)!

Ah! Tres apunts per acabar aquest curt post d’avui:
1)Iniesta ha de jugar al mig del camp.
2)Bojan no pot jugar a la banda dreta perquè llavors Alves no puja.
3)Heu observat el molt que s’assemblen Mascherano i Rossell?

Ah!, no, una altra cosa més! M’ho deixava. Senyor Mourinho, que nosaltres vam jugar contra onze i vam guanyar. Vostès contra nou!! Ho dic per allò que deia que el Barça gairebé sempre jugava contra deu. No s’enfadi, però és per deixar les coses clares que després ningú ho diu això...

Balanç post-casaments o com fer el teu propi casament.

Després d’haver tingut una sobredosis de casaments aquests dos últims mesos puc ja passar balanç. Estadísticament parlant, en total han estat tres casaments, que si fem la mitja, surt a un casament i mig per mes. Llavors et planteges: com ho fem això? El mig casament com quedaria repartit? El partiríem al després del “sí vull” o el partiríem després de l’aperitiu i còctel de benvinguda?

Amb la mà al cor, puc dir que aquest Tourmalet de casaments finalment no ha estat tant costós (a nivell personal, és clar, perquè a nivell econòmic una miqueta) i m’ho he acabat passant bé. Així que les meves pors van ser totalment innecessàries.

Ara sé perfectament com s’estructura un casament, de dalt a baix! Així que, amics i amigues de la Banyera, i com si fos un Kristian Pielhoff qualsevol i això fos bricomania (o, posem-li, bodamania), us passaré a explicar quin són els passos a seguir i el material necessari per fer un bon casament:

MATERIAL.
1 nuvi.
1 núvia.
1 grapat de familiars (uns per part del nuvi i uns altres per part de la núvia).
1 grapat d’amics.
1 grapat de compromisos ineludibles.
1 capellà o jutge de pau o batlle.
Música o grup de músics que toquen cançons.
Arròs, pètals de rosa.
1 traca de petards.
1 fotògraf (o més, depenent del pressupost).
1 lloc per casar-se.
1 restaurant.
1 pastís de noces.

PASSOS A SEGUIR.
Agafeu el nuvi i porteu-lo una estona abans al lloc per casar-se. El grapat de familiars, el grapat d’amics, el grapat de compromisos ineludibles i el capellà o jutge de pau o batlle també han de ser-hi una estona abans.

Amb una mica de retard respecte a l’hora fixada per l’enllaç (posem-hi uns cinc minuts), agafar la núvia i fer-la entrar. A poder ser, no tirar-hi pluja, perquè a l’últim que vaig anar-hi va ploure i l’acte no queda tant lluït.

Una vegada el nuvi i la núvia estan a l’altar, el capellà o jutge de pau o batlle ha de procedir a celebrar l’enllaç que ha de culminar amb el si vull d’ambdós interessats. Cas que això no es produís, l’enllaç es pot donar per trencat. Afegiré que a cap dels tres casaments que he anat això no s’ha produït i tenim notícies que les tres parelles continuen feliçment casades. Ah!! Tot això amenitzat amb música o un grup de músics que toquen cançons.

Formalitzat el casament, el nuvi i la núvia desfan el camí que han fet agafats aquesta vegada del bracet mentre el grapat de familiars, el grapat d’amics i el grapat de compromisos ineludibles els tira arròs i pètals de rosa i de fons se sent la traca de petards. És important que l’ordre sigui aquest i que l’arròs, els pètals de rosa i la traca de petards no es tirin abans del si vull. No em pregunteu perquè, però els tres casaments han coincidit amb aquest ordre.

Ara és el torn de les fotografies en grup o individuals amb el nuvi i la núvia barrejats amb el grapat de familiars, el grapat d'amics i el grapat de compromisos ineludibles on un fotògraf es dedica a fotografiar (com el seu nom bé indica) aquest seguit de posats. És important si feu el paper de convidats que prengueu paciència (cas que hi hagi quelcom per picar com el tercer casament al que vaig assistir, vosaltres us poseu al costat de la barra i aneu endrapant el que donin per fer més amena l’espera) perquè la cosa va per llarg. Aquí el nuvi i la núvia es barregen i fan les mil combinacions amb el grapat de familiars, el grapat d’amics i el grapat de compromisos ineludibles. Si vostè és capellà, jutge de pau o batlle, abstinguis de les fotos. Això no toca!

Seguidament anada al restaurant on hi encabirem (de forma ampla o estreta) el nuvi, la núvia, el grapat de familiars, el grapat d’amics, el grapat de compromisos ineludibles i el fotògraf. Aquest últim és important que no es perdi detall de tot el que passa perquè tot, absolutament tot el que passi entre les quatre parets del menjador ha de quedar immortalitzat. Aquí dintre succeiran un seguit de fets que curiosos:

a) Entre plat i plat sonaran un seguit de músiques per indicar que succeeix alguna cosa.

b) Es repartiran un seguit de figures d’un nuvi i una núvia (no confondre amb el nostre nuvi i la nostra núvia) a un seguit de parelles en potència de celebrar un enllaç en breu. És com una mena d'indirecta per part dels recient casats que ve a dir quelcom semblant a ara us toca a vosaltres, que ja aneu tard. La parella que rebi aquesta estatueta, s’ha de posar vermella com un tomàquet, riure molt i fer veure que la cosa no va amb ells. El fotògraf, evidentment, no s'ha de perdre detall.

c) Apagada de llums i apareguda per una de les portes laterals del pastís de noces acompanyat d’un “ooooooohhh” general del nuvi, la núvia, el grapat de familiars, el grapat d’amics i el grapat de compromisos ineludibles. Cambrers, abstenir-se.

d)Obertura del ball, que consisteix en que el nuvi i la núvia surten al bell mig de la sala i fan veure que ballen. Després s’afegeixen: els pares del nuvi i els pares de la núvia (continguts dintre del grapat de familiars) i facin el seguit de combinacions possibles entre ells: pare del nuvi amb la núvia, mare de la núvia amb el nuvi, pare del nuvi amb mare de la núvia, mare del nuvi amb pare de la núvia i així successivament intentant no repetir parella. Complicat eh?

e) Començament oficial del ball on no poden faltar cançons dels anys 70, 80, 90 i actuals i on s'espera que el grapat de familiars que encara no ha ballat, el grapat d'amics i el grapat de compromisos ineludibles es deixin la pell movent l'esquelet al ritme de la música. Al mateix temps també queda inaugurada la barra lliure. És important ser a la vora quan això passi per no menjar-se tota la cua de gent que hi va com a possessos a adquirir la ingesta alcohòlica. Ostres, ni que fos gratuït! Bé, perdó, em comenten que sí que és gratuït. Ah! No és estrany conforme va avançant la nit anar trobant sempre als mateixos que van a demanar beguda i que normalment formen part del grapat d'amics.

f) No sabia on situar-ho, però possiblement el nuvi o la núvia sigui abordat en algun moment per una persona gran (home o dona) que digui ser familiar seu (estaria dintre del grapat de familiars) i germà de tal o de qual que amb ulls plorosos et confessi que t’ha vist néixer però que fa molts anys que no et veu i que si et recordes d’ell, oi que sí?. El nuvi o la núvia haurà de fer veure que se’n recorda perfectament, encara que no sigui així ni tingui la més mínima idea de qui és.

g) Quan la festa estigui en el seu punt més alt, el cambrer s'acostarà dissimuladament al nuvi i a la núvia per comentar-los que les dues hores de ball que van contractar ja s’han acabat i que si volen més han de pagar una quantitat desorbitada que el nuvi i la núvia evidentment acceptaran (i que no desgrava a Hisenda).

A grans trets així és com pots muntar el teu casament. Potser la Banyera dintre d’uns anys us explicarà com muntar el teu propi divorci. Però això, amics, espero que sigui més endavant, que encara no sé com va...

Victòria!... amarga.

Victòria, sí, sí, victòria per fi al camp de l’Atlético de Madrid. Ja tocava, què caram! Feia temps que en lliga el Vicente Calderón era sinònim de derrota. Però avui s’ha girat la truita i, vés per on, sorpresa! el Barça s’ha emportat els tres punts. Va pel partit perdut contra l’Hércules el dissabte passat. Ara ja tenim els mateixos punts on, en una lliga normal dels últims anys, haguéssim perdut al Calderón. I ara em ve al cap que, com ara aquesta lliga ja no és normal i la normalitat és que el Madrid guanyi al Calderón, potser aquest any no ho fa. I si aquest any no ho fa, el president de l’Atlético de Madrid ja no dirà allò de que el Madrid sempre comença la lliga amb nous punts més que el Barça: els del Bernabéu i el Calderón contra l’Atlètico, i els punts que es deixa el Barça al Calderon. Però és clar, si no és una lliga normal, potser el Barça no guanya al Bernabéu... Bé, millor deixo de fer càbales que encara queden molts partits i això no ha fet més que començar.

Avui, hem estrenat bar nou. Ens han convidat a veure’l a “El bar de las seis copas” al carrer París (quines coincidències...). Bé, bé, no ha estat malament. Dos pantallots enormes amb nitidesa increïble, gent molt maca i amable i pastes per picar boníssimes (quins croissants!). I a més a més, bon joc, partit molt seriós, gran, gran, gran victòria... però lesió d’en Messi. I a més, el que més mal fa, a les acaballes del partit, als minuts de descompte, que penses: cal? El partit ja estava gairebé sentenciat i l’Ujfalusi (persona declarada non grata en aquest bloc per unanimitat, més que res per si algun dia se li acut visitar-lo) li fa aquella entrada. Bé, i ara què? Que li preguntin a la gent que li agrada el futbol si aquest perd o no amb la lesió de l’Argentí. No ja perquè sigui del Barça i el Barça es pugui deixar punts, sinó perquè la gent als que ens agrada el futbol (el de veritat, no el de patades), els que gaudim veient als bons jugadors, ens han fet un canvi de cromos: Messi per Ujfalussi. És a dir, deixem de veure espectacle (el lesionat) per seguir veient futbol destraler (el lesionador). Trist, molt trist! I això ho parles amb la gent i moltes vegades et diuen que el futbol és per homes. I jo els contesto: sí, sí, per homes que els agrada veure futbol. Per veure hòsties ja teniu la boxa, el pressing catch i la competició aquella que tiren el formatge per una muntanya i la gent baixa rodolant per agafar-lo.

Res més, dir que la Banyera està de dol i espero que aquest turmell:
es posi bo el més aviat possible. De moment diuen entre dos i quatre setmanes. Encara hem estat de sort.

Fotos curioses de les vacances.

Tenia aquest post pendent des de fa dies, però no trobava el moment de posar-m’hi. Només és un recull de fotos curioses de les vacances, fetes per França. Espero que les gaudiu:

1) A Carcassonne també estan en contra de les corrides de braus i no passa res:

2) Aquí una típica botiga de poble que venen de tot: papereria, llibres, joguines... i articles funeraris!

3) A Gramat, la bandera catalana a la part davantera d’un camió.

4) La verge de Rocamadour és un plagi de la nostra Moreneta!!!

5) A Moissac, un carrer amb tres noms diferents.

6) A Toulouse, un cotxe francès amb l’adhesiu del ruc català!

7) Els francesos també són del Barça.

8) Dona gust veure com a Foix el castellà ni figura com a idioma als cartells en favor del català.

Bé, espero que no us hagueu avorrit molt.

Sense cap dubte!

Mireu-lo. És ell, el Profeta. Per alguns un filòsof. Per d’altres un gurú del futbol. Per altres (una minoria) un entrenador més. Pels culers, sens dubte, és el millor entrenador dels que es fan i es desfan. Una eminència en això del futbol. Un crack. Un fora de sèrie. Perquè en sap molt. En sap un colló (i part de l’altre si em deixeu afegir). És un savi. Deia abans del partit contra el Panathinaikos: “És impossible que pugui dubtar d’aquests jugadors”. I hores més tard, els jugadors li demostren (i ens demostren) que no es podia dubtar d’ells. Perquè són els millors, perquè juguen de meravella, perquè la toquen com ningú, perquè s’entenen a la perfecció, i perquè sempre volen més, més i més. Quan l’equip surt connectat com ahir, endollat des del primer minut, no hi ha res que els aturi, ni tant sols el gol inicial dels grecs en l’única ocasió que van tenir en tot el partit. No! Dos minuts més tard Messi era allà per tornar a igualar el partit, i després Villa, i després Messi de nou, i després Pedroooooo fent el quart i Alves arrodonint la maneta. Un autèntic atac i gol dels homes de blaugrana comandats pel general Pep a la banda, que van convertir el partit d’ahir en una autèntica massacre, en una anihilació de l’equip rival, en una reivindicació del futbol espectacle i de que, al loro, que no estamos tan mal. Que allò que va passar dissabte va ser una simple patinada. Que podem fallar de tant en tant i que, ostres, som humans, de carn i ossos. Messi segueix sent el 10 i el Déu del futbol. Villa marca el seu golet. Pedroooo va fent. Xavi està immens (quina diferència quan ell està sobre el terreny de joc). Busquets... bé, indiscutible. Piquè-Puyol, la millor parella de centrals del món. Alves una autèntica piconadora. Iniesta, un regatejador dels que n’hi ha pocs. Valdés me’l salto perquè ahir no va tenir gens de feina. I Abidal... bé, també me’l salto que aquesta temporada no està molt fi... Amb aquests onze al terreny de joc, ahir ens vam permetre el luxe de perdonar, perdonar, perdonar i perdonar ocasions, fins i tot un penal que va fallar Messi. Perquè sinó, amics, aquest Barça el desqualificarien de la competició per abusar. Per ser tant bons. Per ser els millors. Per no tenir rival.

I jo em pregunto de nou: si Messi manté el ritme de gols de l’any passat (com sembla que està passant) i Villa marca els gols que marcava amb el València... uff! Aquí ho deixo.

Els superherois que vénen.

Al tanto! La notícia ha saltat avui i me n’he assabentat perquè un amic me l’ha passada via, com no, facebookiana. Anant al gra, el titular és aquest:

I vosaltres us preguntareu el per què m’afecta a mi... Doncs sí, sóc usuari addicte de la natació, sobretot en piscines cobertes (el que costa és trobar-ne a Barcelona de descobertes, a no sé que la font de Montjuïc i la platja es comptin com a tal).

És veritat que aquest dies he començat a observar que els peus se m’estan inflant, suo més del normal i el meu color de pell és més torrat. Jo em pensava que era per culpa de la calor que tornar a fer aquests dies, però ara que he llegit aquesta notícia em preocupa. De fet crec que demà aniré al metge d’urgències. La conversa podria anar més o menys així:

SERVIDOR: Doctor, em passen coses rares.
DOCTOR: I això?
SERVIDOR: Crec que m’estic convertint en superheroi.
DOCTOR: Com?
SERVIDOR: No ha llegit la notícia d’El Periódico? Alló del clor de les piscines i la mutació de l’ADN.
DOCTOR: Ah, sí...
SERVIDOR: Doncs si es pot escollir, m’agradaria poder volar i llençar patates fregides pels dits. Sí, amb allioli! Ah! I no ser gaire musculós. Una mica fibrat sí, però! Marcar una mica la samarreta... Ah! I allò de la teletransportació no cal, perquè si volo ja arribo ràpid als llocs i això que ens estalviem.
DOCTOR: perdoni, però...
SERVIDOR: I capa, que sempre m’ha agradat molt això de la capa. Per què... el vestit el puc triar jo o l’entrega la Seguretat Social? I del nom... què me’n diu del nom? Super-Banyera? Es que tinc un bloc que es diu... Bé és igual, que m’agradaria desplaçar-me amb una banyera. Si el Batman té cotxe propi jo també en vull un! He dit banyera, eh! No plat de dutxa! Que vostès per estalviar... Que si un ha de salvar el món dels malfactors ha d’anar ben equipat! Si de cas el plat de dutxa ja l’utilitzaria com a escut.

Finalment, imagino que sortiria amb una recepta, sí, però per anar al psiquiatre directe!

Bé, més que res prevenir-vos que potser veieu coses rares aquests dies. Esteu avisats!

No passa res!

Com deia La Trinca, no passa res! Segon partit de Lliga, primer a l’estadi i derrota. Bé, això no és molt normal, però per què no? Pot passar veritat? No passa res! De fet el Barça algun partit al Camp Nou sempre el perd durant la temporada. Doncs aquest any ja l’hem perdut. No passa res! El partit desastrós a casa de cada any en que no surten les coses ja l’hem tingut. No passa res! Que portàvem un any i mig sense perdre a casa, sí. Però no passa res! Que les lligues es perden contra equips com aquests, sí. Però no passa res!

I per què no passar res? Doncs perquè a la banqueta tenim al Profeta, perquè tenim el millor equip del món, perquè aquest Barça ha demostrat sobradament que podem confiar amb ell, perquè, què carai, som els millors i practiquem (normalment) el millor futbol del món!

Ara el que no podem fer és cremar-ho tot. Noooo! Perquè els culés ja ho tenim això. És típic. Ara ens recordarem d’Ibrahimovic (no sisplau!), d’en Márquez (cal?), de l’Henry (tampoc!), d’en Laporta i si és necessari del Hleb. Direm que el Pep ja no és el que era, que el Rossell ens porta malastruc, que jugar tant d’hora resulta que no és tant bo (encara la gent està paint el dinar), que Mascherano no sap de què va la pel•lícula, .... Ho podem fer, sí. Però per què fer-ho si no passa res?

Ànim, culerada, que això ho signa un culé dels pessimistes!

L’APUNT.

Ah!! Al Piqué ja no li diuen Príncep Piqué, sinó el príncep de les tiretes o dels embenats, com vulgueu. Avui, de nou ha tornar fer-se sang. És com un nen petit.

He tingut un somni.

He tingut un somni, que deia aquell. Bé, n’he tingut més d’un, evidentment. Alguns s’han complert (el Barça de les sis copes), d’altres no es compliran mai (tenir un Ferrari a la porta amb la Raffaela Carrà assentada al seient del copilot cantant “Una mujer en el armario”) i d’altres estan per complir. D’aquests són dels que us vull parlar. Dels que estan per venir.

Somio, com molts, aquell dia en que em despertaré, obriré la finestra i veuré (a part del meu veí del davant al balcó i sense samarreta) el meu país lliure, sense lligams, content, amb la gent parlant català a cada cantonada, amb biblioteques on no sigui difícil trobar llibres en la meva llengua paterna, amb balcons que només llueixin les quatre barres, amb presidents de la Generalitat que parlin correctament el nostre idioma. Somio el dia en que engegaré el televisor i veuré jugar a la meva selecció, un dia en que no em diran de tot per defensar una vida digna pels braus on no se’ls toregi i se’ls mati a base d’estocades. Somio el meu país amb una constitució totalment constitucional i lliure de tota sospita. Somio el meu país només amb bona gent, que mira pel bé del propi país i no pel seu, on polítics de la talla dels que tenim ara (tant els d’aquí com els d’allà) no hi figurin i pels que arribar al poder signifiqui servir al país, no servir-se d’ell. Somio... Somio... I torno a somiar...

Mentrestant, que passeu una bona diada! Visca Catalunya... LLIURE (de tot aquell que no hi vulgui ser o ens vulgui mal)!!! Visca els catalans!!!

Reverte, no podràs amb nosaltres!

La història comença dimecres passat amb aquest post, on parlava de que L’Arturo Pérez-Reverte no m’acaba d’entusiasmar. Doncs bé, a partir d’aquest fet, d’aquesta (sincera) opinió, han succeït tot de fets paranormals a La Banyera. M’explico: el marit de l’Assumpta ha escrit un comentari criticant aquest senyor i el comentari... se borra sol! Desapareix! Paff! Com per art de màgia! Però això no és tot, però l’Assumpta ha decidit posar-ho ella amb el seu perfil i també desapareix! I aquí no s’acaba tot, perquè la germana de l’Assumpta també l’ha intentat posar i res de res!

No sé quin tipus de màgia practica aquest home, si pertany al club Bilderberg (format pels homes més poderosos del planeta), si és de l’Opus o si coneix en Florentino Pérez, però, Reverte, siguis on siguis, escriguis on escriguis, facis el que facis, sàpigues que no podràs amb nosaltres. Per molt que intentis fer-nos la guitza, que em manipulis el bloc, que el teu estil sigui “carregat i carregós” (Josep Lluis dixit), que escriguis articles com aquest (gràcies Elur), no podràs! Caurem, sí, pot ser, però ens aixecarem, i, com diu el Pep... tornarem a vèncer! Tens les de perdre! Som, per poc que t’agradi, catalans dels bons!

L’home que inflava globus per avorriment.

Ahir, segon dels tres casaments als que he d’assistir aquest any (bé, en principi n’eren cinc, però per prescripció mèdica i del director de La Caixa-Parlem?, aquesta xifra va quedar reduïda). Com sempre, i per fer el dia més agradable als nuvis, s’ha pensat en fer-los tot un seguit de bromes. Una d’elles és la típica en que s’omple el cotxe de globus i se’l precinta amb paper de film (el cotxe, evidentment).

Són les deu del matí, l’Alba és la perruqueria i jo estic avorrit. El casament és a la una, així que decideixo, per iniciativa pròpia (el Pérez-Reverte segueix sense entusiasmar-me gaire), començar a inflar globus. N’hi ha de dos tipus: fluorescents i metal•litzats. Per pur atzar començo amb els fluorescents (entre nosaltres, vaig apagar la llum i no brillaven). Començo a inflar el primer, el segon, el tercer (obviaré les diferents etapes de mareig per les que vaig passar fins que vaig decidir assentar-me en una cadira per no caure rodó al terra). Quan estava inflant el quart ja m’estava cagant el la mare que va parir a l’inventor dels globus fluorescents. Però no vaig defallir, no, ans al contrari, i menys després de que m’explotés el primer globus a la cara (mentre li estava insuflant vida i volum). Primer però no últim. Però això no ho sabia. Crec que va ser amb el setè o el vuitè que després de la feinada d’inflar-lo, vaig deixar-lo al terra i sense avisar va explotar en mil bocins. Però no, l’home avorrit tampoc va defallir (i no seria per ganes). Els globus seguien guanyant a l’apassionant estona amb el Reverte. Dels vint-i-cinc globus fluorescents, el balanç total va ser de vint-i-dos globus inflats (dos explotats a la cara i l’altre referint anteriorment que va explotar al terra).

Doncs si em vaig cagar amb algú amb els fluorescents, encara no sabia què m’esperava amb els metal•litzats, que m’hi vaig cagar per patida doble i elevat al màxim exponent. Durs com una pedra, la cara se’m quedava vermella de l’esforç (i no us oblideu d’afegir-hi el mareig, evidentment). D’aquells que perquè comencin a inflar-se t’hi has de deixar l’ànima... i els pulmons. I n’hi havia també vint-i-cinc...

Total, que finalment els vaig poder inflar tots, però fèiem curt, perquè amb cinquanta globus no es va en lloc, i menys per omplir un Audi A4 familiar. En vam comprar cent més, però aquests, evidentment, no els vaig inflar jo sol. Vaig tenir bastants ajudants.

Perquè veieu el resultat de la broma, aquí us deixo un parell de fotos, una de l’interior del cotxe ple de globus:

i l’altre de l’exterior totalment precintat:

Avís a navegants: no precinteu primer el cotxe i després intenteu posar-hi els globus dintre. L’ordre és al reves!! Si no em creieu, proveu-ho...

Felicitats!

Felicitats! Sí, sí, tu. Una setmana ja! Ara tot just, a les 14h. És poc, però en aquestes circumstàncies sembla un món, oi? Ho estàs aconseguint, mica en mica, pas a pas, minut a minut, segon a segon. És una lluita cruel, ferotge, contra les ganes de fer-ho, de tornar a recaure, de tirar tota aquesta llarga setmana a la brossa i tornar a començar de nou. Però no, estàs sent forta, valenta, hi estàs posant ganes, valor, coratge, empenta. I el més important, te n’estàs SORTINT! Estàs GUANYANT! Estàs VENCENT! Perquè a ganes, ningú et pot. Quan se’t posa una cosa al cap (a mi m’ho diran!) no pares fins a fer-la teva.

Segur que hi haurà moments de debilitat, però quan els tinguis, quan les ganes et puguin, quan els vells vicis tornin i estiguin a punt de doblegar-te, pensa en totes les coses bones que en aquesta (curta) setmana has anat guanyant. Posa-ho en una balança i sospesa els pros i els contres. Segur que trobes motius per aguantar i SEGUIR ENDAVANT.

És difícil, com tot en aquesta vida, però et vaig assegurar que t’ajudaria en el que pogués i en el que em demanessis i que entre els dos ens en sortiríem, i així està passant. Evidentment la meva aportació és minsa comparat amb el que tu hi poses, però espero estar contribuint a que aquest objectiu que t’has marcat esdevingui una realitat. T’estimo!

Converses de carrer amb desconeguts.

Avui, quan he plegat de treballar, anava cap a casa caminant i amb el llibre obert a les mans mentre llegia. És un costum que tinc des de fa molts anys i que ja he comentat alguna vegada (i que inclús algun blocaire també comparteix). Llegir mentre camino forma part de la meva rutina diària. Segurament si no tingués aquesta diguem-li mania, l’anècdota d’avui no s’hagués produït.

En un semàfor en vermell m’he aturat i, casualitats de la vida, he tancat el llibre. Això ha permès a un senyor que estava al meu costat poder-ne saber el títol: El asedio d’Arturo Pérez-Reverte. Està bé?, m’ha preguntat. He arronsat les espatlles, he deixat anar un psé i li he dit que no estava malament, però que aquest autor, el Reverte, no és dels meus predilectes. La seva manera d’escriure no m’acaba d’agradar perquè trenca molt els diàlegs amb llargs paràgrafs del tot insignificants i alguna cosa més. Llavors el semàfor s’ha posat en vermell i hem reprès el camí, l’un al costat de l’altre tot xerrant d’aquest autor i d’altres llibre seus. Ell m’ha dit, contràriament al que jo he opinat, que li agradava molt com escrivia. Ostres, he respòs, doncs em vaig llegir La piel del tambor i no em va agradar gaire (potser aquest que m’estic llegint m’agrada més, penso ara mentre escric). M’ha recomanat La Reina del sur (no és el primer que ho fa) mentre, després de caminar plegats durant uns dos minuts girava a mà dreta. Ens hem acomiadat i... qui sap si demà ens tornarem a trobar al mateix semàfor i podrem seguir parlant de llibres...