Primer conte de Nadal de La Banyera.

L’home mirava a través dels vidres de la porta que donava al balcó les llums de Nadal enceses al carrer. Feien pampallugues i tenien uns colors vius. Va fixar la vista en aquell pare Noel amb llums que estava penjat al balcó i que feia veure que mitjançant una escala accedia al seu pis. Va córrer les cortines i va anar a seure al sofà mentre escoltava com la seva cadena de música interpretava nadales típiques d’aquella època de l’any. El pessebre lluïa formós a sobre el moble, i al seu costat un avet tot guarnit amb boles, cintes, llums intermitents i tot tipus d’ornaments nadalencs amb uns quants regals molt ben embolicats a la base. A sobre d’una lleixa del moble, descansaven dempeus tot de postals de Nadal amb dibuixos cridaners. A més a més, la televisió encesa vomitava un rere l’altre anuncis típics dels Nadals passats i presents tals com “Las muñecas de famosa se dirigen al portal”, “Hola, soy Edu, feliz Navidad!”, “Vuelve a casa vuelve por Navidad”, “Ara ve Nadal, farem xerinola i beurem cava Canals i Nuviola” o “El Lobo qué buen turrón, qué buen turrón”. A sobre la taula hi havia quantitats ingents de menjar: sopa de Nadal amb galets d’aquells que els has de tallar amb ganivet, un estofat amb bolets, canelons i un gran, què dic gran, enorme assortit de torrons, neules, polvorons i massapans.

Feia anys, molts anys que odiava el Nadal. Portava tres dies tancat al menjador fent teràpia. El metge li ho havia recomanat. Teràpia de shock, li havia dit. Però després d’estar tres dies vivint i pensant només en Nadal, encara l’odiava més. Va treure’s el barret de pare Noel del cap, el va llençar a sobre la taula i es va dirigir al quartet de bany. Allà, va començar a omplir la banyera amb aigua freda. Volia relaxar-se i oblidar-se de tot. Sempre li funcionava.

Malgrat tot, amics, BON NADAL per tothom!

Post amb dedicatòria! Volant en llibertat!

Hola penyaaaaaaa!! Com esteu!!! Avui, post dedicat amb cançó inclosa. Per què? Doncs perquè em ve de gust. És per una nova lectora del bloc, que li dec una passejada amb cotxe mentre dintre sona aquesta cançó!

Som-hi penyaaaaaa!! Mans a daaaaaalt!!


P.D.: Eli, segueix en peu el dinar d’estiu eh! I els ànims ben amunt!

EPÍLEG DEL POST.
La Banyera vol deixar constància que el director/editor/propietari d’aquest bloc, o sigui servidor que vesteix i calça, no és maquinero, ni molt menys. Ara, hi ha clàssics que no es poden obviar! (ho dic mentre una llagrimeta em rodola galta avall)

La Marató de TV3 2010.

L’experiència de participar com a voluntari a La Marató de TV3 no té preu (bé, o potser podríem dir que sí, que té un valor, els 7.385.625 euros que es van recaptar). És quelcom únic. El fet de poder posar el teu gra de sorra (a part de la donació corresponent) perquè tots aquells que vulguin contribuir-hi puguin fer-ho, m’omple, com diu aquell, d’orgull i satisfacció. Vaig estar recollint trucades en torn de tarda amb l’Alba a la central de Barcelona, allà a la plaça Espanya. Realment, quan ho veus des de dintre, te n’adones que hi ha molta feina al darrera.

Assentar-te davant del telèfon fa cosa. No sona, està allà, però et mira. Què diré? Ho faré bé? M’equivocaré? Són preguntes que et fas irremeiablement. Llavors, quan et diuen que has de penjar el telèfon, que començaran a entrar trucades, comences a sentir els nervis a l’estómac. Nervis que van a més quan veus que el telèfon que fa tres cap a l’esquerra sona. I van encara a més quan el de la dreta que ha sonat abans ho fa. Només te’n queda un! I encara més quan el de just a la teva esquerra sona. Déu meu! I ja els nervis i el pessigolleig s’eleven fins a l’infinit quan sona el teu i la llum vermella de l’aparell et confirma que sí, que l’has de despenjar. “Marató, bona tarda, vol fer un donatiu?”, és el que et marca la butlleta que diguis quan despengis el telèfon. I reculls la primera donació. I la segona. I la tercera. I llavors ja no tens tants nervis, i quan reculls l’última a un quart de nou de la nit, els nervis ja no estan i voldries seguir agafant i agafant trucades, però no pot ser perquè tens el company que et fa el relleu esperant que deixis la cadira lliure.

Com a anècdotes curioses que em van passar, podria dir que em van fer una donació de 600 euros! Són un munt de diners! Que va trucar una dona que parlava bastant afònica i que em va explicar al final de la trucada que tenia aquesta veu perquè va tenir un accident de moto i li van haver de reconstruir la gola, així que se sentia molt identificada amb aquesta Marató. I ja, per acabar, la conversa que vaig tenir amb un noi molt simpàtic:
SERVIDOR: Em pots dir els cognoms?
ELL: Bartra.
SERVIDOR: Com el del Barça?
ELL: Sí!
SERVIDOR: I el segon?
ELL: Agüero.
SERVIDOR: Com el Kun?
ELL: (rient) Sí! Si que estàs posat amb això del futbol!
Al final, quan li vaig preguntar la població on vivia em diu:
ELL: Terrassa. No dius res ara?
SERVIDOR: Home, i tant! El Xavi!

És un acte solidari que trenca motlles, no m’ho negareu. I a tot al món. No tinc coneixement que arreu es faci una cosa semblant. La gent s’involucra, surt al carrer, prepara activitats i hi participa, dona diners, és solidària. És un dia especial. De fet, ja és un dia assenyalat al calendari català, com si fos un Sant Jordi o un onze de setembre. I això és bonic, perquè lluny de celebrar patrons o festes nacionals, celebrem solidaritat. Hi ha alguna cosa més maca que aquesta? A part de com juga el Barça, és clar!

Qui pinta últim la cara, la pinta millor.

Avui, si quan els aficionats de l’Espanyol es llevin descobreixen que tenen la cara pintada, que no es preocupin. És per culpa del partit d’ahir, que finalment no van ser ells (eh, Osvaldo?) els que ens van pintar la cara, sinó nosaltres. I cinc vegades. Una darrera l’altre. Un gol, dos, tres, quatre... fins el tant desitjat cinquè. La maneta! I és que, quan aprendreu que al Barça no se’l pot picar? Sou uns ingenus tots els que parleu abans d’hora. Els que utilitzeu les paraules una mica altisonants. Els que aneu de fatxendes. Els que no respecteu al Barça. Els que, en definitiva, no voleu adonar-vos que el Barça és millor que tots els equips als que es pugui enfrontar. Tenim una màquina de “matar” perfectament engrassada per apallissar els rivals. I si, a més a més, aquest rival es diu Madrid o es diu Espanyol i, a més a més, ens provoca i ens desafia abans d’hora, doncs el resultat ja se sap: maneta de gols i que passi el següent. Eh! És un consell només. Queda un partit de tornada. Vosaltres sabreu... Amb el Barça has de jugar amb humilitat.

No vaig veure el partit, per pena meva (ui, ara m’ha recordat allò que va dir el CR7 quan li va fer aquella entrada al Busquets jugant amb Portugal). Estava participant en una edició de 6 hores d’atletisme pro Marató de TV3. Però el vaig escoltar, això sí. Així que no sé si van jugar molt bé, excel•lentment bé o meravellosament bé. Us ho deixo per vosaltres, perquè m’ho expliqueu. Avui pel matí, amb el mal que em feien les cames d’estar tanta estona donant voltes a una pista d’atletisme (un total de cinquanta quilòmetres clavats), he vist els gols al 3/24. Ja n’he tingut prou. He xalat de valent, com si els hagués vist en directe. Dir només que aquest any sembla que els pericos han sortit a jugar a futbol (aleluia!) i a deixar les patades i les entrades fortes de banda. I, com tothom sap, si realment a futbol es juga a futbol, només pot haver-hi un guanyador (en el 99% dels casos). I aquest porta la samarreta blaugrana.

Ah!! Em trec el barret davant de la rebuda que va dispensar l’afició perica a Andrés Iniesta. Gràcies! S’ho mereix tot aquest noi. Tenim un tresor a can Barça. És un tros de pa i a sobre dels nostres. Què més podem desitjar?

Bé, dino i me’n vaig cap a la Plaça Espanya que em toca recollir trucades de La Marató de TV3. Així que, sa sabeu, TRUQUEU!!

EXCLUSIVA BANYERA! L’altra oferta que hi havia per publicitat a la samarreta del Barça.

La Banyera, sempre al costat de la notícia, està en condicions d’avançar-vos que l’oferta de Qatar no era l’única que el Barça tenia a sobre la taula. Va rebre una altre, però d’import inferior, per això va ser desestimada. Hem tingut accés al disseny de la proposta que aquest altre competidor va fer al Barça. Aquí us el deixem:

Fonts properes ens han fet arribar alguna de les clàusules que es van parlar:
- El Barça donaria certa quantitat de diners a l’any a aquesta empresa per causes benèfiques, que La Banyera podria distribuir segons li semblés convenient. Sembla ser que es destinarien a donacions desinteressades a altres blocs i aportacions per pagar dinars/sopars de futures trobades entre blocaires.
- El Barça donaria certa quantitat d’entrades per partits importants que serien sortejades entre tots els lectors de La Banyera.
- Els jugadors farien certes aportacions literàries en forma de posts en diferents blocs de la catosfera.

Fet i fet, potser m’agrada més aquesta proposta que no la que s'ha signat...

La samarreta viatgera.

L’altre dia, una setmana abans d’anar a comprar aquesta samarreta, vaig anar a la botiga del Barça a comprar-ne una altra, però aquesta vegada per mi. I per què? Sí, perquè sóc del Barça. Però, per què més? Sí, perquè feia temps que no en tenia una d’actual. La darrera samarreta que figura al meu armari és la que van fer pel centenari. I està plegada just a sobre d’aquella que va fer Kappa amb la franja blanca a les mànigues. Ha plogut, sí, molt. Però, per què més? Doncs perquè la samarreta té una missió. Sí. I quina? Potser si us dono una pista sabreu per on va la cosa....

Ai, perdó. Espereu que la giro:

Què, ja sabeu quina és la missió que té encomanada aquesta samarreta? Us ho explicaré perquè em fa molta il·lusió. Aquesta samarreta farà un llarg viatge:

Primera etapa: Barcelona – Esterri d’Àneu.

Segona etapa: Esterri d’Àneu – La Pobla de Segur.

Tercera etapa: La Pobla de Segur – Terrassa.

Quarta etapa: Terrassa – La Pobla de Segur.

Cinquena etapa: La Pobla de Segur – Esterri d’Àneu.

Sisena etapa: Esterri d’Àneu – Barcelona.

Potser que amb tants quilòmetres es maregi i necessiti alguna biodramina que altra, però això ja és cosa d’ella. La missió que té aquesta samarreta és que retorni amb la signatura del jugador amb més visió de joc, del futur (esperem) pilota d’or: Xavi Hernández. Per coses de la vida, la senyora X coneix al tiet del Xavi i aquest farà arribar-li al número sis del Barça la samarreta perquè la signi. I jo li vaig comentar (llest que sóc): i no em podria donar el número de telèfon del Xavi, el truco, quedem en un punt intermig (umm... posem Sant Cugat del Vallès) i en cinc minuts estampa la firma i tots feliços i contents. Més que res, ho dic pel bé de la samarreta...

Doncs bé, que ja us informaré de si la missió es pot considerar un èxit o no. M’han dit que passat festes segurament la tindria de tornada. Ara es troba a la segona etapa...

Un altre MAnòleg en blaugrana.

Si hom busca la paraula MAnòleg al diccionari a l’Enciclopèdia catalana, no trobarà res. Evidentment. Com podeu veure és una petita llicència humorística/semàntica que s’ha permès un servidor per denotar que sí, que novament, hem tornar a endossar una mà de gols a un rival al Camp Nou. Em sap greu per la Real Societat, equip que em cau, com suposo que a molts, simpàtic. De totes maneres, com això segueixi així i les manetes siguin una constant, haurem de fer una petició perquè incloguin la paraula al diccionari.

Bé, al que anàvem. Si hom, en lloc de buscar MAnòleg busca monòleg, troba la següent definició: “Part d’una obra dramàtica en la qual un personatge parla sol”. Això és que portem veient des de que el Barça es va posar les piles i ha deixat d’arrossegar el cansament post-mundialista. El Barça parla sol als partits. És tant bo, tant superior a la resta, està tant ben situat sobre el terreny de joc, asfixia tant la sortida de pilota dels rivals, que juga sol. No deixa marge de maniobra a la resta. Neutralitza les possibles ocasions de gol dels rivals al mig del camp. Ah!! I meravella amb els gols! Són d’una qualitat fantàstica, extraordinària. Uns gols són de monòleg curt i amb tres passades es planten davant de la porteria, i uns altres són de monòleg llarg, a base de tocar, tocar i remenar fins que troben la passada justa per entrar gairebé pilota i jugador dins la porteria. Ah! A què ve això d’obra dramàtica de la definició de monòleg? Pregunteu als rivals del Barça si és un drama o no jugar contra els blaugrana. Ja veureu què us diuen!

LA BANYERA REPLICA A MOU.

Mou, Mou, Mou… Com pots dir això que vas dir ahir: “A mi lo que me molesta que hay jugadores de otros clubes que pueden protestar y hay jugadores de otros clubes que no pueden protestar. Y hay entrenadores de otros clubes salir de área técnica y hay otros que no pueden. Y hay entrenadores que pueden simular agresiones de jugadores y hay otros que no pueden. Y hay entrenadores que pueden hacer tarjetas amarillas para limpiar y hay otros que no pueden. Y esto es lo que me molesta.”

Doncs com deia un company de feina amb el que treballava fa molts anys: “Si te molesta, tira de esta”. Per què, em pregunto,
- T’agradaria protestar més del que ho fas ara?
- T’agradaria sortir de l’àrea tècnica més del que ho fas ara?
- T’agradaria simular agressions de jugadors, és a dir, fer teatre? Perquè l’empenta del teu jugador estrella al nostre entrenador va ser flagrant.
- T’agradaria simular targetes grogues per netejar cicle? Si vols, fes-ho, però no facis aquella comèdia de l’un li diu a l’altre que li digui a l’altre que li digui que...
En definitiva, que facis el que vulguis. Ara, quan un l’han clitxat que és un trampós, per alguna cosa serà.

Despistat.

Hom sempre m’ha dit que sóc despistat. De fet els meus pares sempre m’ho deien: “Tens el cap a quarts de quinze!”. O “Un dia et deixaràs el cap!”. Home, no us penseu ara que sóc d’aquells que quan veu una mosca passar se la queda mirant embadalit i pot quedar-se hores i hores veient com vola. Tampoc això! És veritat, però, i l’Alba pot donar-hi fe, que moltes vegades em reprèn amb aquella típica frase (de dona) que fa més o menys així: “Però si ja t’ho vaig dir!” o “Ja t’ho vaig explicar l’altre dia!”. Sí, pot ser, però no me’n recordo. Fet i fet potser no presto atenció a les coses. O no tinc memòria de la que s’anomena recent, que és per l’opció que m’inclino, ja que sóc capaç de recordar coses de fa molts i molts anys. De vegades passo per llocs i després em comenten que si he vist tal cosa a tal lloc (on he passat) i els dic que no, que no m’hi he fixat. Bé, és igual, accepto l’etiqueta de despistat.

Però jo sempre em pregunto quan veig notícies com aquesta:

on coi estava jo quan van escollir voluntaris per fer l’estudi?

Ara, que si t’ho penses bé, la notícia diu que la vida s’allarga com a conseqüència de que el cor bombeja més sang i millora la circulació. Segurament, afegeixo, degut a l’excitació. Llavors, ai las!, estem salvats. Veure jugar el Barça també fa augmentar l’excitació. Juguen tant bé! Fan tant goig! Ara, que per si de cas, que es prepari l’Alba, que els meus deu minuts al dia de medicina diària a partir d’ara no me’ls traurà ningú! Bé, per si de cas, em guardo el vídeo del 5-0 al Madrid per si algun dia no pot ser...

Hi ha vida sense el GPS?

El departament d’investigació de La Banyera es va plantejar fa temps un gran repte. Aquest era respondre a la següent pregunta que molts de vosaltres segur que us heu fet: hi ha vida sense el GPS? O el que és el mateix: és possible arribar al lloc de destí com ho feien els nostres avantpassats, de manera rudimentària i sense emprar la tecnologia digital? Repte complicat, sí. O molt complicat, si em permeteu la gosadia.

Quan ens vam plantejar el repte, vam fixar la premissa de sortir fora de les nostres fronteres. Per fer-ho encara més difícil. Per incrementar el grau de dificultat. Deixar enrere Catalunya per fixar el nostre destí a França. La ruta escollida, per diversos motius, va ser Esterri d’Àneu – Saint Gaudens. Acollonant, oi? Arriscat, veritat? Gairebé impossible, a que sí? Així que arribat el dia, un dissabte, vam llevar-nos d’hora amb l’emoció i els nervis d’un nen petit el dia de reis. Vam engegar el cotxe, vam desitjar-nos sort i vam arrencar plens d’esperances i d’il·lusió.

Aquí van les conclusions d’aquesta aventura, o experiment (estil revista “Muy interesante”), o com vulgueu anomenar-ho:
- PUNT 1: és possible. Ho vam aconseguir.
- PUNT 2: durant el recorregut vam trobar tot un seguit de senyals de ferro acabades en fletxa, dintre de les quals hi ha escrits noms de ciutats que et van guiant cap al lloc on vas anar. És important, però, tenir clar on vas, perquè fins que no estàs a prop del poble destí, no veus el seu nom dintre de les senyals.
- PUNT 3: No intenteu fer aquest experiment vosaltres amb els vostres cotxes. A nosaltres ens va sortir bé com ens podia haver sortit malament i ara podríem estar perduts en la immensitat d’un cosmos d’autopistes i carreteres locals i provincials sense saber com sortir-ne. Cas que ho decidiu fer, és molt recomanable que contracteu els serveis d’un expert.

Així doncs, prova superada!

NOTA: Aquest experiment el vam posar en pràctica. És ben cert. Paraula de Banyera. El que no us he explicat és que dos dissabtes abans havíem fet el mateix recorregut utilitzant un GPS.

Set-cents.

Podria ser un cotxe, un Seat, per exemple, però crec que van començar amb el 850.

Podria ser una pel·lícula, però crec que van quedar-se amb 300.

Podria ser els gols que farà Messi amb el Barça, però això encara està per veure.

Podria ser l’any que va nèixer algú de vosaltres, però crec que va ser més tard.

Podrien ser els euros amb uns quants zeros darrera que recollirà La Marató de TV3.

Però el que segur que són, us ho puc garantir:

- Set-centes (mil) gràcies a tots.
- Set-centes (mil) abraçades a tothom que m’aguanta.
- Set-cents (mil) sacs plens d’idees i il•lusions.
- Set-centes (mil) ganes de continuar escrivint.

Per què La Banyera, amb aquest post, ha arribat als 700! Gràcies a tots, de tot cor per deixar-me que us robi algun instant d’algun dia de la vostra vida!

Victòria expres.

Ahir va ser arribar i moldre. Gairebé, com aquell que diu, sense baixar de l’autorcar. El general i cònsul Guardiolorum, enfadat per tal i com van produir-se els aconteixements durant el dia d’ahir, marcat per la vaga encoberta de controladorums d’ocells que volen, va fer el que va dir Juli Cèsar quan es va dirigir al senat romà descrivint la seva victòria sobre Farnaces II del Ponto a la batalla de Zela: “Vini, vidi, vinci”. Vaig arribar, vaig veure i vaig vèncer. A part de que, en la roda de premsa posterior al partit, es va cagar en més d’un (cosa que no sé com es traduïria al llatí) de la RFEF, on mana el senador amb càrrec gairebé vitalici Villarorum, alies el furgorlorum o l’home que no sap pronunciar correctametn la paraula futbol (tant maca que és).

Però bé, malgrat les adversitats, aixeco acta de:
- Rècord absolut amb set victòries seguides a fora de casa.
- Segurament estem parlant del desplaçament més curt de la història del Barça.
- Primer penal a favor que ens xiulen aquesta Lliga. Aleluia! I, com estem en argot romà, per Càstor i Pòlux!
- Ossassuna no havia perdut encara a casa cap partit aquesta temporada i el Barça, sense gairebé temps per escalfar, li n’ha endosat un zero a tres.
- El Barça mai havia guanyat després d’una golejada al Madrid. Aquest malefici també el podeu esborrar. Amb Guardiola sembla que les males estrugances no existeixin.

Curioses les coses, el Profeta va sortir amb el mateix onze titular que va humiliar el Madrid. I quina diferència! De fet, vaig patir més ahir per si arribaven a temps que no durant els noranta minuts del suposat gran derbi. Sí, així de trist! Llavors, en partits avorridots com els d’ahir i venint de la gran exhibició del segle feta el dilluns, penses, per pena d’ells, que podríem jugar cada setmana contra els merengues per veure futbol de qualitat. Així doncs, us deixo, que ara mateix tinc ganes de veure futbol de qualitat i estic obrint el DVD del 5-0 que regalaven (pagant) amb el Mundo deportivo i pujo corrents a veure’l.

La Banyera replica a Mou (edició especial).

Mou, Mou, Mou... Sé que vius en el teu propi món, la teva pròpia realitat. Una realitat deformada, en veritat, on només estàs tu i els teus. Però ja t’està bé. Quan he sentit aquestes declaracions que has fet per la televisió, m’han entrat ganes de replicar-te. No m’he pogut esperar al partit de demà. Per això aquesta edició especial de La Banyera replica a Mou.

Mou, Mou, Mou... que la gent et té enveja? No et confonguis! No posaré en dubte que la teva àvia sigui una persona molt sàvia. No voldria pas. Ara, que d’enveja no te’n tenim cap. Ningú t’enveja la teva manera de ser, ans al contrari. No voldríem ser prepotents ni enviar missatges enverinats cada vegada que parlem. Ens agrada anar amb la bona educació per davant i, a poder ser, amb un somriure d’orella a orella. Lluir sempre una cara de pomes agres no és bo per la salut. De veritat, fes-t’ho mirar.

Mou, Mou, Mou... no serà que, des de la teva deformitat amb la que mires la vida, ets tu qui tens enveja de la resta? Sinó, a què ve tant parlar del Barça? A què ve tant ficar-se amb la resta? A què ve tant rencor? A què ve tanta mala llet?

Mou, Mou, Mou... que sàpigues que el reglament és igual per tots. El que passa és que la resta no fa trampes i no es dedica a desprestigiar i a insultar ningú. Per això només te l’apliquen a tu. Ara, què ben pensat, tens raó que el reglament no és igual per tots. Ara què li dono voltes, com pot tenir la mateixa sanció la targeta vermella del Piquè fa dos o tres jornades que la targeta vermella al Sergio Ramos per l’entrada a Messi, la manotada al Puyol i l’empenta al Xavi? Pensa-hi. Reflexiona-hi. Des de la teva visió deformada, és clar!

M’acomiado ja, que marxo. Records a la teva àvia, Mou.

Lladres legals?

Ahir vam anar a la formació que es feia pels voluntaris de La marató de TV3. L’any passat vam gaudir d’aquesta experiència i aquest any hem decidit repetir. Fins aquí, bé. La trobada era a La casa del mar, a sota de tot del Paral·lel, tocant al port. Com anàvem amb temps i portàvem estona voltant, vam decidir prendre alguna cosa per les Rambles. Una botella d’aigua per ella i una coca-cola per mi. Dir que la coca-cola era Pepsi i, per més desesperació meva, de màquina. Era una trista copa de cervesa d’Estrella Damm, però de les petites. Quan vam demanar el compte, vaig mirar l’import amb ulls esbatanats. Set euros amb cinquanta cèntims. Sí, sí, no ho torneu a llegir. Us ho posaré amb número, com si fos un taló, perquè no hi hagi cap mena de dubte: #7,50# euros (i amb els coixinets i tot perquè ningú no pugui escriure imports davant). Em va sortir de dintre la reacció de cridar a la senyora que ens havia portat la nota i li vaig dir alçant la copa on m’havien servit la Pepsi: “M’esteu cobrant quatre euros això? Ho trobo un robatori! Que els hi cobreu als guiris ho trobo fins a cert punt bé, però que ens ho cobreu als d’aquí...”. La noia es va disculpar dient que ella només era la caixera i minuts més tard, va tornar de parlar amb l’encarregat i amb una nota nova de cinc euros amb quaranta cèntims. Car, però acceptable.

I jo em pregunto, aquesta gent se’ls pot acusar de lladres legals??

Obra mestra.

Senyores, senyors! Nens i nenes! Grans i petits! Benvinguts al teatre. Al teatre de les il·lusions. Al teatre del futbol. Al teatre més gran del món. Un teatre on la pilota i el bon joc són els protagonistes. O potser no és un teatre? Potser és un circ? Amb malabaristes, equilibristes, domadors de feres encabritades i... pallassos dels bons, dels que fan riure molt (no cal que us digui per qui va, no?). Bé, és igual, tornem al nostre teatre. M’agrada més. Teatro del bueno, que deia aquell. En aquest teatre ahir es va representar l’obra magna de les obres magnes que es fan i es desfan. L’obra mestra de les obres mestres. En el nostre peculiar escenari situat al Liceu del futbol, hi veiem una immensa catifa de gespa verda sobre la qual es mouen (els millors) vint-i-dos actors (uns actuen i els altres ho intenten, però això ha de quedar entre nosaltres. O potser és que ho fan tant bé que sembla que ho facin malament?). En la nostra peculiar obra de teatre hi ha davanters centres que segons deien havien costat molts diners i no marcaven gols, els fan a parells; on el millor futbolista del món no cal que aparegui perquè la resta d’actors ho fan tant bé, que ja n’hi ha més que suficient; on el malvat més malvat no s’atreveix a sortir del seu cau malgrat que els espectadors li ho demanen; on, en definitiva, el bé, com gairebé sempre, acaba triomfant sobre el mal, on els humils guanyen als prepotents, on Abel pot amb Caín, on la cantera venç a la cartera, on el joc net s’imposa al joc brut. Entreu, veniu tots aquells que vulgueu veure gols, espectacle i bon joc per part dels bons (que no ho semblaven tant, segons els altres). Ah! I empentes, entrades molt lletges i cops de colze a traïció fruit de no saber encaixar una merescuda derrota. Benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum!

Parlant d’empentes, i deixant les metàfores teatrals a part, què lleig el gest d’aquell que no diré el nom. Quines males maneres. Quin poc respecte pel rival. Quin no saber perdre. En definitiva, quin fàstic de persona (ja em perdonareu!). Es que diria coses encara més fortes i no vull. Em fa tanta ràbia, tanta mania! Per molt bo que sigui, per molt bé al futbol que jugui, mai, mai de la vida m’agradaria tenir-lo al meu equip. Aquest no és el nostre estil, el nostre segell, la nostra identitat. Però bé, tornem al que anàvem, a l’empenta. Què me’n dieu de la reacció dels nostres? Encara ara se’m posa la pell de gallina com van anar tots a protegir al Profeta, al gurú d’aquest esport tant bell (quan juga el Barça). Això, estimat innombrable, a casa nostre no pots venir a fer-ho. Als nostres no se’ls toca, ho hauries de saber. Si una milionèsima part dels euros que tens guardats al banc els tinguessis al teu cervell de nen malcriat, segurament no ho hauries fet, perquè sabries encaixar les derrotes.

Estic molt content, cofoi, feliç, immensament alliberat. Sé que la nostra filosofia és la bona, perquè ja s’ha demostrat durant tres anys consecutius. Sé que per res del món voldria ser del Madrid. Mai. Sé com vull guanyar, com m’agrada guanyar, i és d’aquesta manera com ho hem fet avui, amb aquest joc, amb aquesta pressió, amb aquests rondos. Tinc clar que, com pensen allà, no tot s’hi val per guanyar. Les trampes i les argúcies no m’agraden, perquè sempre t’acaben tornant com un bumerang, com els hi ha passat avui. Ah!! Però també sé com no vull perdre, i és amb les maneres que ha demostrat aquest Madrid. Cada vegada me n’adono que tant important saber guanyar com saber perdre. Les maneres mai s’han de perdre, perquè avui et toca a tu i demà em tocarà a mi.

Res, que me’n vaig a l’IKEA avui per la tarda. Algú vol venir? És que ja no em queden lleixes a casa per posar els DVDs de les humiliacions del Barça al Madrid.

LA BANYERA REPLICA A MOU.
Mou, Mou, Mou... Avui te l’has menjat amb patates i al forn, eh? Que no et sents humiliat? Ai, ara sí que veig que no hi entens de futbol. Perquè si sabessis una mica de què va, sabries que això, pels merengues (i per qualsevol aficionat al futbol), és la pitjor derrota que poden patir. És un símbol de temps passats. De temps que tornen, potser? És veritat que vas dir que si perdíeu al Camp Nou, l’endemà seria dimarts. Sí, tens raó. Molta raó. Però hi ha dimarts i dimarts. I quin dimarts avui! Gràcies per regalar-nos aquest dimarts tant fantàstic!

I diràs, ho sé, que heu acabat jugant contra deu, com sempre dius que passa. Però Mou, planteja-t’ho, que per alguna cosa serà, no? O és que avui el teu MOUdrid no hagués merescut acabar amb vuit o nou jugadors sobre el terreny de joc? Penso amb el cop de colze de Carvalho, amb l’empenta de CR7 a Pep. Quin mal perdre que teniu.

Per cert, sé que des de la banqueta no ho vas veure, però tant el primer com el segon gol del Villa, anaven amb dedicatòria. I saps qui era el destinatari? El que passa que aquí en tenim de formes. Tu anaves per Milà fa un parell de mesos amb els tres dits aixecats mostrant el triplet que vas fer la temporada passada a tots els aficionats de l’etern rival. Aquí, però, els nostres futbolistes no fan aquestes coses. Perquè són d’una altra pasta.

Ara ja m’acomiado, però amb la mà ben oberta, per mostrar-te de nou els cinc gols que et vam marcar.

ANÈCDOTES DEL CLÀSSIC.
CR7, en declaracions a la Banyera: “Al final no nos han podido marcar ocho”. Però bé, el resultat ha estat més a prop del vuit que del zero.

Casillas no va poder fer declaracions perquè només acabar el partit li van donar tres vàliums per tranquil·litzar-lo. A la resta de jugadors, una biodramina perquè estaven marejats de tant anar darrera de la pilota.

Al final del partit, Iturralde González va entrar al vestidor del Madrid amb la pilota perquè almenys poguessin tocar-la.

Només acabar el partit, la UNESCO, en reunió extraordinària, va nomenar el joc del Barça com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

PASSATEMPS DE LA BANYERA.
Omple el buit amb la paraula més escaient per la frase:
Avui el Barça ha fet un partit ________________.

Jo em quedo amb apostoflant, i vosaltres?

Comunicat de La Banyera previ al Barça-Madrid.

Sisplau, companys, amics, barcelonistes tots. Us demano (de genolls), per favor, que abans de veure el derbi, abans d’anar al Camp Nou per gaudir del partit (els pocs afortunats), contempleu aquest vídeo:

A que després de veure i sentir aquestes imatges, veieu al Mourinho actual i us venen ganes de riure? Jo penso: si és un pur mercenari que només es mou per diners, un pobre home. I llavors, com per art de màgia, com que em fa riure, ja no em venen ganes ni de cridar-lo ni d’insultar-lo.

És per això que la meva proposta és que pels videomarcadors del Camp Nou passin aquest vídeo i llavors, quan el Mourinho surti a provocar, la gent es riurà d’ell i animarà a l’equip. I xiularà al Cristiano Ronaldo, és clar, que és el que s’ha de fer. Xiular a un entrenador, per més odi i més ràbia que ens faci, no porta enlloc. Així doncs, companys, els nostres enemics estan dintre de les línies de calç de la catifa de gespa blaugrana, no fora. Avui, demà i sempre... VISCA EL BARÇA!!

Fundació Soñar despierto.

Treballo en una empresa que aposta per la solidaritat. Fa temps em vaig apuntar a la iniciativa que cada mes et treuen uns tres euros de la nòmina i els entreguen a Cáritas. A part, l’empresa com a tal també fa alguna donació dels beneficis i engega campanyes entre els empleats per la recollida de menjar quan cal.

Doncs l’última campanya a la que ens han animat a participar és a la de ser reis mags d’orient per un dia en favor de la fundació Soñar despierto. Consisteix en que un nen escriu una carta als reis demanant una regal. Llavors, aquesta carta se li assigna a algú que participi en aquesta campanya. La carta que m’ha tocat a mi és:

acompanyada d’un bonic dibuix:

Hi ha una norma que diu que el regal no pot superar els 40 euros. Però és clar, com que el que demanava el nen puja molt més (no volia regalar-li cap samarreta d’aquestes no oficials que venen a les Rambles), doncs li he comprat la oficial a la botiga del Barça:

Però no li he estampat ni el nom ni el número, que la cosa pujava bastant més i només amb la samarreta ja m’havia passat bastant del preu límit.

Avui no ha estat un post divertit, sinó solidari. M’ha vingut de gust compartir amb vosaltres aquesta iniciativa. Qui sap, potser algú l’any vinent s’anima a participar-hi... Ser solidari omple, què voleu que us digui. Ajudar als que més ho necessiten i fer que el dia de reis pels nens que no tenen regals sigui màgic, no té preu.

Amb els deures fets.

El professor Guardiola entra el vestidor:

GUARDIOLA: Hola a tots! Passarem llista de tots els que heu jugat. Valdés. (s’escolta un sí) Alves (sí!) Piqué (sí) Puyol (sí) Adriano (sí) Mascherano (sí) Xavi (sí) Iniesta (sí) Pedroooooo (sí) Villa (sí) i Messi (sí).

Silenci al vestidor.

GUARDIOLA: Heu fet els deures que us vaig posar?

TOTS: síiiii!

GUARDIOLA: Cert, us heu classificat i sou líders matemàticament del grup. Així que passarem com a primers i estarem al bombo dels millors al sorteig de vuitens de final. Ho esteu fent molt bé i la cosa rutlla. Tots teniu un nou, però hi ha tres jugadors al partit d’avui que han arribat al deu: Valdès per l’aturada amb el zero a zero, Messi perquè porta deu partits marcant de forma consecutiva i Pedrooooo que avui s’ha sortit, ha marcat dos gols i ja podem tornar-li a dir PELEdrooooooo.

Interrupció a l’aula.

JORDI (o sigui, jo): Míster, per què no ens deixem de collonades i parlem ja del derbi del proper dilluns? És el que volem tots, no? Barça-Madrid (o MOUdrid, com m’agrada dir-li a mi). Messi contra CR7. Valdés contra Casillas. Xavi contra... umm... no hi ha ningú que estigui a l’alçada de Xavi al Madrid. Tu contra Mourinho (que tampoc vol dir que estigui a la teva alçada, ans al contrari). És que tinc tantes ganes que arribi ja el partit... Porto tanta ràbia dintre i tinc tantes ganes de donar-los una lliçó a aquesta gent! A més a més, ara el Barça és una autèntica piconadora i no s’assembla en res al de començament de temporada (del que, ho sento!, vaig renegar una miqueta). Així que... podem parlar ja d’una vegada del Barça – Madrid???

GUARDIOLA: Concedit!

Apa doncs, parlem-ne ja d'una vegada!!

Dia de reflexió (avançat).

La Banyera ha avançat, per tal de fer un servei a la societat catalana, el dia de reflexió de les properes eleccions a la Generalitat de Catalunya. És per això que us vol facilitar una petita guia del que heu de fer aquell dia:

1) Fer l’estesa a sobre la taula de tots les cartes rebudes dels grups polítics que s’hi presenten. Bé, hauria més o menys com es pot veure a la foto, però més mal posat:

2) Procedir a l’obertura de les cartes, tenint en compte que n’hi ha un parell (les del PP i les Ciutadans) que no s’han d’obrir de la manera tradicional, sinó com figura a la següent fotografia:

Una vegada obertes aquestes dues cartes, podeu llençar-les directament a la paperera del paper per reciclar-ho posteriorment i així tindreu la consciència tranquil·la perquè almenys serviran per alguna cosa.

3) No cal que llegiu les cartes de propaganda que heu obert correctament i que no han anat a parar a la brossa, ja que tot són mentides i mai fan el que diuen que faran. Obriu-les per fer el fet i ja està.

4) Ara agafeu un paper que tingueu a mà (en el meu cas veureu que és un pos-it, ja que no en tenia cap més al costat). Copieu, tal i com està a la butlleta de participació, la frase “ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA 2010” i a sota “Dono el meu vot a la candidatura presentada per:” i a sota poseu qui vosaltres creieu, amb el cor a la mà, que seria el millor president per Catalunya.

5) Introduïu el vostre vot que heu confeccionat al punt anterior en un dels sobres i guardeu-lo perquè el diumenge serà el que haureu de dipositar a les urnes.

Ah! Que a qui he votat jo? Ho voleu saber? Va, degut a la gran insistència i a que sé que no podreu dormir si no us ho dit, aquí us el deixo:

“La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey”.

Quan l’Assumpta va proposar-me que llegís aquest llibre, a primera vista, el que em va xocar més va ser el títol. A qui no? Estrany, peculiar i llarg, molt llarg. Entre nosaltres: encara no sé si me l’he arribat a aprendre de memòria. Però bé, davant de la proposta de lectura i post posterior no m’hi vaig poder negar i vaig posar mans a l’obra.

Una vegada acabat us puc dir que el més sorprenent d’aquesta novel·la és la manera com està escrita: a base de cartes que s’envien entre els protagonistes. Curiós, no? No em direu que no és original. Encara no havia llegit cap llibre estructurat d’aquesta manera, i la veritat és que no m’ha desagradat.

La protagonista, Juliet Ashton, no troba argument per la seva propera novel·la. Gràcies a una carta que rep d’un habitat de l’illa de Guernsey entra en contacte amb membres d’una curiosa societat literària nascuda durant l’ocupació nazi. Per tal de saber-ne més coses de tots ells (els hi ha agafat una gran estima), decideix anar a passar uns dies per conèixer-los i per saber-ne més coses.

Amb un llenguatge planer i a estones divertit, dir que no és dels millors llibres que he llegit, però que no m’ha desagradat pas, al contrari. Són d’aquests petits regals en forma escrita que m’agrada llegir de tant en tant. Diferents però agradables. Recomanable, en poques paraules.

Protagonista a Varekai.

Ostres, ostres, ostres… acabo d’arribar de veure l’espectacle Varekai del Cirque du Soleil i… uff… d’això… m’ha passat allò que sempre penses que mai et passarà a tu, que sempre veus que li passa algú que, com a molt està dos cadires més enllà d’on estàs tu assentat. La cosa ha anat de la següent manera: teníem els dos seients just al mig d’on s’acabava el passadís central. Ha sortit un mag (en versió còmica) a l’escenari acompanyat d’una ajudant també molt còmica, grosseta, rossa (estil Ofelia del Mortadelo i Filemó). Feien molta gràcia, la veritat. En un moment donat, la noia ha baixat de l’escenari, ha enfilat escales amunt saludant als que estaven a banda i banda i patapam! qui li quedava just davant d’on s’acabava el passadís? A qui ha mirat amb cara de “em vols acompanyar a l’escenari”? Doncs sí, al senyor Banyera, que de pas sigui dit, es volia fondre allà al mig.

Però bé, crec que m’he sortit amb nota i he estat distès. Ells m’anaven dient el que havia de fer en veu baixa i jo obeïa.

Aquí us deixo el vídeo que he trobat al youtube de la part del mag. Les diferències? Doncs que el mag no anava vestit d’hindú, sinó de mag i que a mi, abans de sortir de les cortines per última vegada m’han posat una perruca rossa i un vestit igual al de l’ajudant còmica. Si voleu veure com ha anat la meva actuació, només cal que aneu al minut quatre amb trenta segons d’aquest vídeo. Ah!! El que surto no sóc jo, eh! sinó un altra víctima que van enganxar en una altra actuació.

Tinc unes fotos de quan era petit...

Seguint la proposta de l’Assumpta i del Ferran, aquí deixo un parell de fotos meves de quan era petit. Veureu que vaig disfressat. Que jo sàpiga, i la meva mare m’ho podria confirmar, jo no anava vestit així els dies de cada dia. De fet, des de que tinc us de raó sempre he detestat disfressar-me. Suposo que si de petit em feien anar així era sota amenaça o pressió d’alguna mena. Però bé, no els ho tindré en compte...

Ah!! No en sé les dates...

NOTA: Ferran, ho he fet estil plats bruts!

L'altra reunió de la UNESCO.

Nairobi, 16 de novembre de 2011.

La UNESCO en ple es troben reunits en sessió ordinària per escollir quines de les propostes presentades entraran a formar part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Ja s’ha aprovat per unanimitat que els castells en formin part. Altres coses com el flamenc i la dieta mediterrània també han estat aprovades.

El president de la UNESCO (en desconeixem el nom), rep sota mà un sobre. L’obre, el llegeix i posa uns ulls esbatanats. S’alça i demana la paraula.
-Bé, senyors, sembla que se’ns ha girat feina. M’acaben d’arribar noves propostes per sotmetre a votació.
Remor a la sala.
- Comencem!
Es fa el silenci.
-Guardiola i el joc del Barça.
Tot de mans alçades.
-Aprovat per unanimitat! Els llavis de la Carmen de Mairena.
Ningú alça la mà.
- No aprovat també per unanimitat! El pa amb tomàquet.
Tot de mans alçades.
- Aprovat també! La catosfera i els catosferencs.
Tot de mans alçades.
- Aprovat! La Núria Feliu.
Tot de mans alçades.
- Aprovat! Els llapis petitons que donen a l’entrada de l’IKEA.
Tot de mans alçades.
- Aprovat! I finalment, per acabar, el timbaler del Bruc.
Tot de mans alçades.
- Aprovat també!

I vosaltres, si en teniu alguna, encara esteu a temps de presentar-la! Som-hi, que els hi faré arribar! De moment, encara segueixen reunits...

El Barça, un club elitista.

Fa temps que tinc ganes de fer-me abonat al Palau per veure aquest Barça que fa caure la baba. Bé, ara no estan molt fins, però segur que dintre d’un mes tornaran a estar al mateix nivell de la temporada passada. Coi, que són molt bons! Em rondava pel cap, però, el dubte de que no sent soci, i havent-ne restringit l’entrada, si això em permetria fer-me abonat.

Doncs bé, ahir vaig trucar al telèfon d’atenció al soci del F.C.Barcelona per preguntar-ho. Em van dir que ja no quedaven abonaments. Oh! Desil·lusió! Al començament de temporada posen tot un seguit d’abonaments a la venta i es tracta d’anar a les taquilles a fer cua i si tens sort en pots aconseguir un. Fins aquí bé. Llavors va ser quan el noi, molt simpàtic, va fer-me la pregunta clau: ets soci? Li vaig dir que no. Tens menys de 14 anys?, va preguntar-me rient. No! Has estat soci alguna vegada? No! Tens algun familiar que ho sigui? No! Doncs bé, de moment no te’n pots fer. Ja ho sabia això, ja, però tenia aquest dubte.

Gràcies senyor Rosell.
Gràcies per convertir el Barça en un club elitista, un club d’uns pocs. Ara, qui sigui soci, ja ho pot posar al currículum.
Gràcies per no deixar-me fer més gran aquest Barça.
Gràcies per deixar que la força del Barça ja no sigui la seva massa SOCIal.
Gràcies per trencar il·lusions i somnis.
Gràcies per seguir fent Barça a la seva manera.

El submarí groc, torpedinat.

Sí, em poso dempeus. I aplaudeixo també. Per què? Doncs perquè per fi algú que sap jugar a futbol ha vingut al Camp Nou a jugar a futbol, que és del que aquest joc es tracta. I ell Vila-real ho ha fet prou bé, inclús hi ha hagut moments de domini visitant, però és clar, ells no tenen a Xavi, Messi, Iniesta, Villa... segueixo? I quan no tens els jugadors que la toquen millor del món, doncs segurament el que et passarà és que perdràs, però amb la cara ben alta, això sí. I aquest és el mèrit.

Ara, un cop assentat i deixat d’aplaudir, dir: què dolent que és Delgado Ferreiro. Mare meva! Dolent amb avarícia. Dolent amb ganes. Quan un àrbitre no deixa contents ni a un equip ni a l’altre és que ho ha fet molt malament. Doncs així ha estat. La espifiada tant, que a la mitja part ha succeït un fet insòlit i que feia temps que no es veia al camp Nou: acomiadar algú amb una mocadorada. I s’ho ha guanyat a pols. De fet, el proper partit me’l demano xiular jo, que segur que ho faig millor que ell. Ara buscaré si a la pàgina del BBVA ( suposo que serà quelcom semblant a www.convierteteenarbitroporundia.com) o a la del Baça ofereixen aquesta opció.

Tornant a la originalitat del títol d’aquest post (segur que l’ha fet més d’un diari i més d’una vegada, però no m’ho tingueu en compte), deixeu que m’hi recreï una miqueta. En la immensitat del Camp Nou, es lliura una batalla entre el cuirassat blaugrana i el submarí groc. Una batalla ferotge, a mort, només un pot sortir viu. Segon contra tercer. Tres torpedes van tocar al submarí. I quins tres torpedes! El primer del calibre Villa després d’una gran assistència d’Iniesta que el va deixar sol davant del porter (ara sigueu sincers: quants de vosaltres vau pensar com jo que la fallaria vist el que havíem vist les últimes jornades?) i el va batre. El cuirassat, minuts més tard, va rebre un impacte que va fer trontollar una mica la flotació blaugrana, però que després del descans, i després de que el comandant Guardiola els comentés que es centressin més en el partit que en protestar a l’àrbitre, van arribar la anihilació total del submarí groc amb un segon i un tercer torpede de la marca Messi. Els millors torpedes del món. Diuen que valen diners, però que quan els dispares tens garantit gairebé al 100% fer mal a l’enemic.

És clar que una altra crònica, versió “Hundir la flota” seria:
- Dispara el Barça, minut 13, Messi => Aigua!
- Dispara el Barça, minut 20, Villa => Tocat!
- Dispara el Vila-real, minut 25, Nilmar => Tocat!
- Dispara el Vila-real, minut 36, Rossi => Aigua!
- Dispara el Barça, minut 57, Messi => Tocat!
- Dispara el Barça, minut 82, Messi => Tocat i enfonsat!

Així les coses, avui a esperar que fa el MOUdrid. Crec que em saltaré la secció “La Banyera replica a Mou”, que aquesta setmana ja l’ha fet l’entrenador de l’Sporting. Per cert, molt ben feta. Ha dit el que més o menys pensem tots.

LA PREGUNTA QUE EM RONDA PEL CAP.
És una sensació meva, o Messi darrerament no se'n va de ningú? Sí, marca gols que són molt valuosos, però no creieu que ja no regateja gaire i no li surten els driblings ni els eslàloms de llarga distància als que ens tenia acostumats? Apa, deixo la polèmica aquí...

Què passaria si Mourinho entrenés algú com tu? (by Caja MOUdrid)

La Banyera ha tingut accés al nou espot de Caja MOUdrid. Prenent exemple de l’anunci de Banc Sabadell, també han apostat per l’entrenador del principal equip de la comunitat autònoma. Veureu que s’hi assemblen bastant. En color negre teniu l’anunci de Banc Sabadell i en color vermell el de Caja MOUdrid. No us espanteu!

Ding-dong!
¡Hala Madrid, Ala Madriiiid! noble y bélico adalid, cabellero del honor... (hom pot apreciar que han canviat el ding-dong del timbre tradicional pel so de l’himne del Madrid)

Al Banc Sabadell fa anys que treballem per les millors empreses. I ara volem treballar també per tu. Seria com si Guardiola entrenés algú com tu.
En Caja MOUdrid hace años que trabajamos para las mejores empresas. Y ahora queremos trabajar para ti. Sería como si el magnífico, el incomparable, el simpático, el insuperable Mourinho entrenase a alguien como tu.

GUARDIOLA: Mario!
MOU: Eh, tu, chaval... ¿Quien eres?

(cop a l’esquena d’en Mario i Guardiola fa que no amb el cap)
(cop de puny a la cara d’en Mario i Mourinho el mira amb despreci)

GUARDIOLA: Tira! Seu, seu...
MOU: Siéntate, rapidito. No tengo todo el día…

Serien bons consells, no?
Serían muy buenos consejos, ¿no?

(dempeus, abans de que en Mario entri a una reunió)
(dempeus, abans de que en Mario entri a una reunió)

GUARDIOLA: Ets bo i saps que ho ets, entra!
MOU: ¿Cuántos títulos has ganado? Yo llevo dos Champios. No eres nadie.

(fent footing)
(caminant pel Parc del Retiro.) Algú ha vist córrer al Mourinho alguna vegada?

GUARDIOLA: Soc un gran defensor de l’ésser humà. Hi crec molt, molt i molt. S’ha de còrrer i moure’s, perquè sinó...
MOU: A mi el ser humano me da asco. Yo estoy por encima de todos. No creo en nadie. Yo soy dios. Si quieres correr, corre, si no púdrete en el sofá. Total, a mi me la trae floja.

(al parc, jugant a pilota amb tot de gent)
(al parc, jugant a pilota amb tot de gent)

GUARDIOLA: Ens estan esperant tots en aquella banda, treu-la enrere i posa-la a l’altre costat!
MOU: Sólo quiero jugar con once, así que los que sobráis al banquillo.

(passejant pel carrer)
(passejant pel Paseo de la Castellana)

NENA: Papa, quan tinguis un bebè em deixaràs d’estimar?
NIÑA: Papá, cuando tengas un bebé me dejás de querer?
MOU: Evidentemente niña... ¿Eres tonta?

(cuina. En Mario li pega dos cleques a la galta d’en Guardiola)
(cuina. En Maria li prega dos cleques a la galta d’en Mourinho)

MARIO: Vinga Pep, treball en equip! No t’escapis Pep, que t’estic veieeeent!
MARIO: Venga Mou, ¡trabajo en equipo! No te escapes Mou, ¡que te estoy viendoooo!
MOU: (fent-li el que castellanament es diu una peineta, és a dir, alçant el dit del mig de la mà i abaixant els altres) ¿Trabajo en equipo? ¿Qué es eso?

Així és el nou compte expansió. El primer compte nòmina que gestiona els teus diners amb la mateixa exigència i eficàcia amb que gestionem els d’una empresa. Banc Sabadell, el banc de les millors empreses. I el teu.
Así es la nueva cuenta expansión. La primera cuenta nómina que gestiona tu dinero con la misma exigencia y eficacia con que gestionamos los de una empresa. Caja MOUdrid, la caja de las mejores empresas. Y la tuya.

Iiiiiito, Iiiiiito, Iiiiiito!

NOTA: Crònica amb dedicatòria a petició popular del Sànset en que la fes.

Perquè la nit hagués estat rodona, potser només va faltar que marquès PInTO, per allò que també té les tres lletres. I és que ahir van sucar NolITO, MilITO, PedrITO. A part de Bojan (que Bojito o Bojanito no m’acaba d’agradar) i Messi (Messito tampoc em fa el pes). Però bé, una nit amb cinc gols a favor del Barça crec que és més rodona que els donnuts que es menja el Hommer Simpson. I a més a més si tens el plaer de veure com hi ha una cantera darrera que val i que és bona, doncs encara és més rodona. I si a més a més les teves orelles tenen l’agradable plaer de sentir la retransmissió de RAC1 amb els Òscars de “La competència” doncs encara ho és més. L’únic però, però (valgaseme la rebuznancia), és la lesió de MilITO que el tindrà fora dels terrenys de joc mínim un mes. Pobre xaval! Amb el que l’estimem! I amb el que patirem amb l’Abidal de central! Sí, sí, sé que aquesta nit no dormireu molt després de llegir això, però és el que hi ha.

Així que com al bombo de vuitens hi faltava gent, el Barça hi va reservar plaça per la porta gran.

LA BANYERA REPLICA A MOU.
Mou, Mou, Mou... què ha passat avui? Com perds els papers d’aquesta manera contra un equip de segona B? Home, això no es fa! Aquells que van inventar la frase de “el señorío blanco” ara es deuen pujar per les parets!

Llegim a l’As en versió digital:

I dic jo que d’on se surt és de la banqueta perquè:

I és que això no es fa, home! Insultar no està bé! Mira’t l’anunci del Banc de Sabadell que fa en Guardiola i aprèn-ne una miqueta xato! D’acord? Ho faràs? I recorda el que vas dir: “Hoy, mañana y siempre, con el Barça en el corazón”. Eh?

Cinquena victòria a domicili!

Ara que el Papa ha estat entre nosaltres aquests dies (bé, aquestes vint-i-dues hores), diré que l’altre dia vaig pecar. Va ser dimarts, quan el Barça va empatar a u contra el Copenhaguen que vaig mig tornar a perdre la fe, després de l’exhibició contra el Sevilla. Però avui, oh! miracle, he tornat a veure la llum. Sí, definitivament tornem a tenir el Barça entre nosaltres. Avui, un gran partit, sobretot a la primera part que ha estat un atac i gol constat. La segona part ja ha estat una altra cosa, ja que el Getafe ha disposat dues o tres ocasions per marcar (a del discutible penal de Piqué que li ha costat la segona groga i l’expulsió).

Parlant d’expulsions, trobo de jutjat de guàrdia que a Piqué l’expulsin per dues bagatel·les i a Boateng l’expulsin (per doble groga) per dues entrades escandaloses, sobretot la primera a Messi que el caça amb les dues cames en forma de tisora. Tristíssim! Això s’hauria de mirar d’alguna manera. El resultat és el mateix, l’expulsió, però la manera d’arribar-hi és totalment diferent.

Avui, tres gols com tres sols del trident atacant que ens han conduït cap a la cinquena victòria consecutiva a domicili (record). Un Messi hipermotivat, un Villa de nou golejador i un Pedrooooo que ha tornat a marcar. Què més volem? Ah!! Iniesta estel•lar!

Bona nit!