Les claus (quarta entrega)

...continuació del post d'ahir.

Al replà:

Doncs mira que em sonava que n’havia de tenir alguna de radiografia... Bé, espero que aquesta mena de cartró plastificat faci el fet.

Gràcies, gràcies, de tot cor.

Mentre el veí del pis del costat, gran home i gran veí, d’aquells que donaries el que fos perquè tots els veïns de totes les cases de totes les ciutat de tots els països de tots els mons fossin com ell (i a més culé declarat i fanàtic del bàsquet), intenta que intentaràs obrir la porta passant el cartró plastificat entre el marc i la porta pròpiament dita, apa, amunt i avall el cartró i endavant i endarrere la porta servidor se li il·lumina el cervell, té una idea. I si existís una aplicació per l’ifón que per art de màgia t’obrís la porta? Busco a la App Store de l’Apple, la botiga de les aplicacions més fantàstiques que es fan i es desfan, per obertura de portes, per keys in the flat, per llaves en la cerradura, per mecagontotquelesclaussem’hanquedatadintre, però res, no hi ha sort. Potser aquest aparell, desgraciadament, no és tant bo com diuen...

El veí del pis del costat amb aquella mena de cartró plastificat substitut de la radiografia, intenta que intentaràs obrir la porta, desisteix, es desmorona i ens comenta que la missió ha estat declarada per ell com a impossible i que si volem passar a dintre el seu pis a espera que esperaràs el que haguem d’esperar, que estem convidats, que faltava més, que ell per nosaltres, el que volguem. Li agraïm i ara sí, gràcies a l’ifon aconseguim trobar el telèfon de la companyia d’assegurances que de ben segur que quan els truquem els saltaran les llums vermelles de perill, ja estan els pesats de l'altre dia!!!

Si? Mire, que m’he dejado las llaves puestas en el paño, sí, de la puerta. Ah! Eso, la ferradura... no, sí, cerradura, sí, mi DNI es el tal somos los del otro dia, los que nos pagaron el ifon porque me lo robaron anoche cuando dormia, donde estará mi ifooooon, donde estará mi ifoooooon si, calle tal, número tal, piso tal, sí, un manyà... eso, cerrajero 24h 365 días al año, que cuánto trabajan, digo yo, que ya podrían descansar un poco los pobrecillos, sí, esos que me tienen todas las persianas metálicas e interfonos de toda Barcelona llenos de pegatinas con sus teléfonos por si de caso, como hoy, hay algun pobre desgraciado que por una ventada del aire, que no vea lo que bulle hoy, se le sierra la puerta en las mismíssimas narises. Una hora? Sí, de acuerdo, muy agradesida! Gracias! Adiós i no se si lo había dicho pero oh!, desgrasia, cruel destino, qué refotudamente que eres de despiatado! Amén! Adiós!

Doncs anem cap al bar a esperar, no?

Vale!

Continuarà demà...

Convivència difícil.

De ben sabut és que dintre d’un mateix corral no pot haver-hi dos galls. Si això ho extrapolem a una casa (quatre parets i un sostre), també passa el mateix. Dos galls no hi caben i sempre hi acaben havent-hi baralles. Però, què hi farem! És llei de vida...

És per això que avui he decidit acabar amb el problema d’arrel. De forma dràstica. Ja n’estic cansat! I què millor que agafar el brau per la banyes i plantar-hi cara? Doncs això és el que he fet. Així que m’he assentat, seriosament i els he mirat als ulls, als dos, i els he dit:

A veure, què són aquestes baralles constants? Però no veieu que així no anem en lloc? De fet, segur que heu sentit aquella frase de dos no es baralles si un no vol, no? Doncs? En tota bona casa hi ha unes normes que s’han de seguir, i sabeu de sobres quines són: respecte i convivència! Des del primer dia que vau entrar per aquesta porta (senyalo la porta de l’entrada de casa amb el dit índex de la mà dreta) que les coneixeu. Així que, per última vegada, per favor, feu un esforç i porteu-vos bé. No costa tant i és un bé per tots. I quan dic per tots no només em refereixo a vosaltres dos, sinó a tots quatre (englobo amb els braços l’Alba, ells dos i servidor).

Tu, (mirada cap a la meva esquerra) que portes més temps aquí, hauries de donar exemple als que acaben d’arribar. Has de ser més comprensiu i saber que ara has de tornar a compartir les coses, que no són totes només per tu. Compartir és viure i viure és estimar! Què pot haver-hi més maco? (1)

I tu, (mirada cap a la meva dreta) bé faries d’avenir-te més amb ell, d’intentar acostar-t’hi, conèixer-lo, ... Tu ets el nou i has d’assumir aquest paper.

I ara doneu-vos la mà via bluetooth i feu les paus, sisplau!

(1) Sí, ja sé, que el Barça li’n foti deu al Madrid al Bernabéu! Però això no val avui!

Icarta.

Estimat Iphone de la punyeta, 

No puc amagar que l’altre dia vaig dir-te més que paraules. De fet et vaig titllar de mentider i et vaig dir, en poques paraules, que l’havies cagat. Espero que no t’ho prenguessis massa a la valenta. Des d’ara mateix, presentar-te les meves més sinceres disculpes i dir-te que de moment no es tornarà a repetir. De fet, crec que hem mig fet les paus, no? Perquè d’ençà d’aquell dia t’he utilitzat dos o tres vegades per consultar el bloc i jugar a aquell joc d’avions al que tant estic enganxant i on exerceixo (amb més o menys sort) de controlador aeri. 

Et proposo de començar una bonica història d’amistat. És per això escric aquesta Icarta. Icarta? Ho entens? Iphone... Icarta... hehehehe Si es que sóc molt de la broma, jo. Ja veuràs quan mica en mica ens anem coneixent més i millor, com de bé t’ho passaràs. A que ara et començo a caure una mica millor? Doncs espero que sigui així, ja que ara haurem de passar moltes hores junts (tot el dia, diria jo). Sí, no em miris amb aquestes icones com a plats. La culpable és la meva mare que me n’ha regalat un per Sant Jordi. Ah! I amb caràtula del Barça, per acabar-ho de rematar. 

M’acomiado esperant que les rancúnies quedin oblidades i la nostra relació sigui d’allò més fluida i estigui basada en la mútua confiança. Ja saps, tu no m’enganyes amb les prediccions meteorològiques, fas sonar el despertador a l’hora que hagi de sonar, no et quedes sense bateria en aquells moments crucials, ... i prometo ser un bon amo. Paraula de Banyera! 

Sempre teu (espero) i sempre meu (espero), 

 Jordi Casanovas “El Banyeres”.

L’has ben cagada!

Ei tu! Sí, sí, tu! T’has equivocat!! Ja! L’has ben cagada! Hahahahaha. Mira com ric, amb la boca ben oberta i tirant el cap endarrere (allò per fer notar que ric amb ganes). I m’hi recreo. I m’hi pixo (amb tots els respectes). I t’assenyalo amb el dit perquè la gent sàpiga qui ha estat el que l’ha espifiada. Perquè tu has vingut al món a fer-me la vida impossible. Tu, tu, i només tu, que vas de llest, que et passeges per la vida presumint de perfecció, que sempre ho encertes tot, que tot ho saps. Però no, ai las!, ahir no. Hahahahaha Mira com torno a riure, amb la boca ben oberta i tirant el cap endarrere (allò per tornar a fer notar que ric encara amb moltes més ganes que abans). Mira’m als ulls, t’estic parlant. No m’ignoris, arrogant, més que arrogant. Què, com et sents ara que no ets infal•lible? Hahahahaaha No, no, no ho ets pas, per més que t’ho pensis. Et fa ràbia eh! Doncs llavors com et penses que jo em sento, senyor perfecte? Ja t’ho deia jo que algun dia cauries. I per fi, hahahaha, aquest dia va arribar, per glòria meva. Ahir. Què deies? Que havia de ploure a Barcelona, oi? Per la tarda a les set, si no recordo malament. Doncs no! La vas cagar ben cagada! Ni una sola gota, màquina endimoniada.

Com a a tota resposta es va escoltar un so de rebuda d’un essaemesssa.

Iphone de la punyeta! Ni quan la cagues em deixes tranquil!

La dona no només porta els pantalons a casa.

Sí, companys, camarades, homes d’arreu del món. D’aquí i d’allà. D’allà i d’aquí. Mascles entre els mascles. De pèl en pit. Aquells que mai menjaríeu iogurt amb cereals perquè, no, amics, els homes de tota la vida mai mengen iogurt amb cereals (m’incloc). Al que anava: no, no us enganyeu. No sou vosaltres els que maneu a casa. Són simples il·lusions òptiques. Elles us ho fan creure. S’ho fan venir bé perquè vosaltres penseu que sou els que porteu els pantalons a casa. Però, ai las!, ans al contrari. Elles governen el timó de les vostres vides amb mà ferma i decidida. Us fan anar per on elles volen, amb subtilesa i mestria. Desenganyeu-vos i obriu bé els ulls!

Si a tot l’infern detallat anteriorment li afegiu que a casa vostra entra una televisió nova i un mòbil, esteu morts. Més que morts, homes mascles! Bé, si més no m’ha passat a mi. La dona que té un mòbil a les mans, concretament un Iphone, té el poder absolut. “El puto amo”, que deia el Pep. Maleeixo el dia en què vaig contribuir/col·laborar/lluitar/deixar-m’hi l’ànima perquè aquesta andròmina carregada pel dimoni (i l’Steve Jobs)anés a parar als dominis de l’Alba.

I vosaltres us preguntareu: què pot tenir a veure això amb el poder dintre d’una casa o amb portar els pantalons? Anem a pams, que la història és llarga i enrevessada. Veureu: fa pocs dies que ens hem comprat un televisor nou, d’aquest de pantalla plana de leds de quaranta polzades i no sé quantes històries més. És connecta a internet mitjançant wifi, té 3D,... Ostres tu, quin canvi! Sempre he dit que m’agraden amb corbes i amb cul (com la que teníem), però és que aquestes noves totalment planes són una autèntica passada. Al que anava: doncs resulta que aquest televisor porta un comandament a distància, com totes. Fins aquí tot normal. Ara, el que no sabeu vosaltres és que hi ha una aplicació per l’Iphone que et permet que el mòbil funcioni com a comandament. Sí, sí, heu llegit bé. És a dir, que pots canviar de canal, pujar i baixar el volum, apagar-la, etc, etc des del telèfon. Ara m’enteneu, no? Estic mort. Una de les poques coses per les que podia lluitar, que era el poder de la televisió (per molt que la vegi poc), ja no està ni a http://www.blogger.com/img/blank.gifles meves mans. Ella té també el poder del comandament! Estic perdut! No sé què fer! Com que ja me la vaig tallar l’altre dia, ara ja no sé quin és el següent pas...

Signat: Un home desesperat.

Tot seguit, minuts musicals i de relax a la Banyera:



Hom podrà observar que he creat una etiqueta nova denominada homes/dones. Això vol dir que segurament n’hi haurà més, i molt aviat.