Gràcies, Pep!

Benvolgut, permet-me suposar que malgrat no haguem gaudit de presentació oficial, més o menys així com jo, estàs assabentat de la meva existència, de les coses que faig. Això que tant bé canten els Manel, haguessin pogut ser les primeres paraules que hagués pronunciat en Pep en roda de premsa el dia que ens comunicava que marxava. El dia que deia adéu. Tant de bo no sigui un adéu per sempre i només un adéu per un instant, com diu la cançó d’esplai d’acomiadament per excel•lència. Tant de bo... I que algun dia proper, llunyà, remot, tant se val, tornis a ser entre nosaltres de nou, guiant-nos, marcant-nos amb el teu dit (tu sí) el camí. Perquè ara ens hem quedat mig orfes de pare, futbolísticament parlant. Alguna cosa mor a l’ànima quan un amic se’n va, canta aquella sevillana. I tu, malgrat no conèixer-te, has estat això, un amic, un company, un mestre, un model, un savi, o com a mi m’agradava dir-te, un profeta. Ara escrivint això, paraula! (els que em coneixen saben que no dic mentides), tinc un nus a la gola. El mateix nus que se’m va formar el president Rosell va dir “Bon dia a tothom. Us hem convocat avui aquí per anunciar-vos oficialment que Pep Guardiola no continuarà com a entrenador la pròxima temporada”. Curiós, oi? Com pot ser que sense haver parlat mai amb tu, pugui tenir aquest sentiment? Potser és que et sentia tant meu, potser és que m’has omplert molt (per això et deus sentir ara buit), potser és que senzillament no ho sé, que és el més probable. Per tot això i molt més, donar-te gràcies. Moltes gràcies. Milions de gràcies. Infinites gràcies. Hi ha quelcom més gran que l’infinit? Potser seria massa dir: sí, tu. Però això m’ho guardo per mi, no vull que ningú ho sàpiga.

Només manca acomiadar-me, i ho vull fer com he començat aquest petit, si em permets, homenatge. Amb una cançó d’aquelles que et posen el cor en un puny: que tinguis sort i que trobis el que t’ha mancat (si és que t’ha mancat alguna cosa). Ah! I que t’acaronin els estels.

Flagel·lació… i (mig) gaudi.

Dimecres 25 d’abril de 2012.

L’home està fotut. El dia després sempre costa. L’ànim està baix. Encén l’ordinador quan arriba a la feina i decideix, després de reflexionar-hi una estona, flagel·lar-se. No pot fer menys. És el que toca. Aguantar. Ser fort. I saber escoltar. Així doncs, obre el navegador d’internet amb les mans tremoloses, col·loca les mans sobre el teclat, escriu l’adreça universalment coneguda de http://www.youtube.com/. Les mans cada vegada li tremolen més, però ho ha de fer, ha de ser valent. Amb el ratolí busca posicionar-se sobre el requadre que et permet buscar vídeos. Uff, com li costa. Però s’ha de fer, es repeteix. Llavors escriu les paraules fatídiques:

 

I plora. Per dintre, però plora.

 Dijous 26 d’abril de 2012.

L’home ja no està tant fotut. És més, la nit passada va ser maca. Encara recordava la flagel·lació que s’havia autoimposat el dia abans i el desenllaç fantàstic que s’havia produït després. Quan va arribar a la feina va seguir els mateixos passos que el dia anterior. Ah! però aquesta vegada, després d’encendre l’ordinador, obrir una finestra del navegador, escriure l’adreça universalment coneguda del http://www.youtube.com/ (amb les mans tremoloses d’emoció continguda), llavors escriu dintre del requadre que permet buscar vídeos les paraules màgiques:

 

I somriu. Avui és un dia de (mig) gaudi. Encara dol, però, l’eliminació del dimarts.

P.D.: L’home ha sentit que la décima no existeix, que són els pares...

L'ültima de CR7...

Perdoneu, però vaig a vomitar al lavabo... i ràpid que em sembla que no arribaré!

Passatemps.

Observeu atentament aquesta fotografia publicada en una notícia del diari AS.

No trobeu res estrany (bé a part de que aquests dos personatges impresentable ni criden ni diuen res contra el Barça, bàsicament perquè és una foto).

Doncs bé, com podreu apreciar bé, els mànecs dels martells no formen el color blau i grana? Sóc jo o aquesta gent no tenen barcelonitis aguda??

Krackòvia plega veles.

Sí, companys, sí, després de l'afer entre Sergio Ramos i la copa del Rei (R.I.P.) i ara amb les declaracions que va fer ahir Cristiano Ronaldo un cop finalitzat el partit:

Krackòvia anuncia que no es veu capaç de superar aquestes interpretacions i que plega veles.

Si és que de vegades la realitat supera, amb escreix, la ficció...

Plorar per plorar.

NOTA: Basat en el programa “Hablar por hablar”.

PRESENTADORA: Hola! Benvinguts una nit més a un nou programa radiofònic de “Plorar per plorar”. Un espai on tu, oient, pots trucar-nos i queixar-te del que vulguis, lamentar-te, fer el ploricó. En definitiva, plorar per plorar. Nosaltres t’escoltem. Estem aquí per això. I aquí tenim la primera trucada. Hola, com et dius?

OIENT: Hola! Eres directivo? Yo sólo hablo con directivos, no con simples periodistas.

PRESENTADORA: Sí, sí, sóc directora del programa. Quin és el teu nom?

OIENT: Me llamo M.

PRESENTADORA: Ah! Ja et recordo d’altres vegades que has trucat. Quan vulguis ja pots plorar per plorar.

OIENT: Verá, señorita. No hay manera de acabar un partida con once jugadores. Los equipos de Mou... perdón, de M, nunca acaban con once cuando juegan contra el Barcelona.

PRESENTADORA: L’entenc...

OIENT: Hay un reglamento diferente para mi y otro para los demás equipos.

PRESENTADORA: Però potser a vostè se li nota més...

OIENT: No, ¡mentira! Yo no puedo forzar tarjetas amarillas y en cambio hay otros equipos que si que lo hacen y se rien en mi cara.

PRESENTADORA: Però, vostè ha vist que se’n riguin?

OIENT: No, porque son muy malvados. Se ríen por dentro, disimulando. Me señalan sin señalarme. Me miran sin mirarme. Me huelen sin olerme. Me tocan sin tocarme...

PRESENTADORA: Molt bé, molt bé, pari el carro. Algun plor més?

OIENT: Sí, una más: el calendario. Tenemos peor calendario nosotros que ellos. Ah! Y otra más: a Cristiano le hacen entradas y a otro jugador ni lo tocan. Ah! Y otra más: no me gusta ningún árbitro. Sólo Benquerença, que nos pitó el año pasado cuando estaba en el Inter. Ah! Y otra más: la panadería de al lado de casa vende el pan muy caro. Ah! Y otra más: no van los semáforos del Paseo de la Castellana desde hace dos dias. Ah! Y otra más...

PRESENTADORA: Sí, sí, en prenem nota. Moltes gràcies per tornar a trucar a plorar per plorar. Si no m’equivoco és la dotzena vegada, no?

Pip, pip, pip, pip...

PRESENTADORA: Bé, sembla que ha penjat.

A això li diuen periodisme?

Acabat el partit del Barça contra el Vila-real el dissabte, vaig passar-me per la pàgina del diari AS (bastió del madridisme més incontrolat). Doncs bé, quina va ser la meva sorpresa al llegir això:

Llavors, fregant-me els ulls i dient-me a mi mateix que això no podia ser, que estava al·lucinant, que havia d’anar a l’oculista una altra vegada, vaig clickar el link per llegir la notícia. I què em vaig trobar? Això:

Però, en què quedem? Al primer titular ASSEGUREN (no m’ho podreu negar), que Piqué s’ajuda de la mà per marcar el gol (i vaig més enllà dient que haguéssim pogut dir, com a molt, que s’ajuda de l’espatlla o de l’avantbraç, mai de la mà) per acabar insinuant que, POSSIBLEMENT, s’ajudés de la mà. I es podia llegir a l’article:

“después de controlar el balón con el pecho”. Però que ens tracten de tontos. Van de més a menys. Primer la controla amb la mà, per passar a un possible control amb la mà per acabar amb que la controla amb el pit. On volen anar a parar? Trist. Lamentable. Patètic. Això és periodisme? Ecs, quin fàstic!

I sabeu què és el pitjor? Doncs que el diumenge al migdia encara estava aquesta notícia penjada de la plana web. Increïble!

En ocasions veig... Mous.

Paraula de Banyera! Aquest anunci l’he vist avui al diari “20 minutos” mentre dinava:

Sí, he guardat una part del menjar per portar-lo al laboratori perquè li facin proves de si conté o no substàncies al·lucinògenes. De totes maneres, era pit de pollastre a la planxa, així que com no hagin passat la grip aviar o s’hagin contagiat amb allò de les vaques boges, els meus ulls veien exactament el que veien, o sigui: “Maestro MOU”.

Jo no sé si és que estic obsessionat amb el Mou o com deien a la pel·lícula aquella del Sisè sentit, en ocasions veig... Mous, però la veritat és que ara ja només ens faltava això! Que el personatge en qüestió s’hagi passat a les arts obscures i ocultes. Potser és que no arriba a final de mes (com va dir l’Esperanza Aguirre fa temps). O potser és que això del futbol l’avorreix. No ho sé. Però bé, sigui el que sigui, el que sí que tinc clar és que, com mestre vident i mèdium que és, ja sap com acabarà, pobret, aquesta temporada: “Coooopaaaa, Lligaaaaa i Xampions”. Us sona?

La Banyera replica a Mou (edició especial).

Mou, Mou, Mou... Sé que vius en el teu propi món, la teva pròpia realitat. Una realitat deformada, en veritat, on només estàs tu i els teus. Però ja t’està bé. Quan he sentit aquestes declaracions que has fet per la televisió, m’han entrat ganes de replicar-te. No m’he pogut esperar al partit de demà. Per això aquesta edició especial de La Banyera replica a Mou.

Mou, Mou, Mou... que la gent et té enveja? No et confonguis! No posaré en dubte que la teva àvia sigui una persona molt sàvia. No voldria pas. Ara, que d’enveja no te’n tenim cap. Ningú t’enveja la teva manera de ser, ans al contrari. No voldríem ser prepotents ni enviar missatges enverinats cada vegada que parlem. Ens agrada anar amb la bona educació per davant i, a poder ser, amb un somriure d’orella a orella. Lluir sempre una cara de pomes agres no és bo per la salut. De veritat, fes-t’ho mirar.

Mou, Mou, Mou... no serà que, des de la teva deformitat amb la que mires la vida, ets tu qui tens enveja de la resta? Sinó, a què ve tant parlar del Barça? A què ve tant ficar-se amb la resta? A què ve tant rencor? A què ve tanta mala llet?

Mou, Mou, Mou... que sàpigues que el reglament és igual per tots. El que passa és que la resta no fa trampes i no es dedica a desprestigiar i a insultar ningú. Per això només te l’apliquen a tu. Ara, què ben pensat, tens raó que el reglament no és igual per tots. Ara què li dono voltes, com pot tenir la mateixa sanció la targeta vermella del Piquè fa dos o tres jornades que la targeta vermella al Sergio Ramos per l’entrada a Messi, la manotada al Puyol i l’empenta al Xavi? Pensa-hi. Reflexiona-hi. Des de la teva visió deformada, és clar!

M’acomiado ja, que marxo. Records a la teva àvia, Mou.

És el Barça!

Un dimecres qualsevol al vespre. Estic assentat al sofà mirant el futbol. Per l'hora podria ser un partit de Champions. Juga Xavi, Iniesta, Pe(lé)droooooo, Piquè, Puyol, Busquets i el nou fitxatge, Villa. Trobo a faltar a Messi, que potser estarà lesionat. Caram, com la toquen. Com juguen, com triangulen, com tenen la pilota, com l’amaguen, ... en definitiva, què bé que juguen al futbol! Dona gust veure jugar aquest Barça? Barça? Si m’hi fixo millor sembla que portin una altra samarreta. Bé, és igual, ha de ser la vista cansada que diuen que tinc o deu ser la quarta equipació. O la cinquena. A més, la televisió encara és d’aquelles antigues, no molt gran. Definitivament m’he de comprar una pantalla plana d’aquelles que diuen que et fan millor la vida.

Bé, avança el partit i a la segona part Xavi treu un corner que remata Puyol de cap per marcar el gol. Me n’alegro, però no tant com altres dies. I això? No ho sé... Dec tenir un dia apàtic. El gol, però, em recorda tant aquell que va marcar el gran capità al 2-6 del Bernabéu i que ens col·locava 1-2. El mateix girar de cap, el mateix gest en rematar la pilota, ... Els mateixos protagonistes, perquè també la centra Xavi, però la diferència és que aquesta vegada en Carles no fa petons al braçalet de capità. I de fet, no el porta! Què curiós!

Acaba el partit i... per cert, on és Valdés? Ah sí, ja el veig, estava a la banqueta. El Profeta Pep li deu haver donat descans... Em poso la ràdio i com cada nit escolto el “Tu diràs”. Estan entrevistant els jugadors del Barça. Gairebé un per un passen pel micròfon de l’emissora per dir quatre paraules.

Finalment sento no sé què d’Espanya, l’equip espanyol, la Roja i més coses. Perdó, jo no he estat veient jugar el Barça? A mi no m’enganyen!

P.D.: De moment el pop Paul les està encertant totes. Si surt a subhasta a l’e-bay, licitaré per ell. No per menjar-me’l, sinó perquè endevini el meu futur. No hi crec amb aquestes coses, però és que el tio (o l’animal) les ha clavat totes!

Tinc somnis.

Ho confesso. Fa dies que somio amb ell. És un somni humit, lleig, malèvol, enrevessat, esperpèntic, potser. Però sempre que tinc aquest somni acabo amb un somriure als llavis, satisfet. Però somio despert. És llavors quan se m’apareix ell, aquella cara, aquells braços, aquelles cames... Sí, somio amb Cristiano Ronaldo! No puc fer-hi més...

Ell juga a futbol. Du la samarreta de Portugal. Identifico clarament que està disputant el mundial de Sud-àfrica. Concretament juga els vuitens de final. Si m’hi fixo més, veig que l’equip rival és Espanya. Veig al Sergio Ramos, a l’Iker Casillas, al Xabi Alonso. A més a més, em fixo que el partit va zero a zero i queden menys de dos minuts per acabar el partit. Llavors, el protagonista del somni rep una pilota en clar fora de joc, se’n va corrents perseguit per Sergio Ramos, ensopega tot sol dintre l’àrea, cau, i l’àrbitre xiula penal. Ell, com no, és l’encarregat de xutar la pena màxima que, evidentment, transforma. L’alegria es desferma, alça els braços, mira cap al cel, espera que els seus companys vagin a abraçar-lo. No queda gairebé temps per més i només treure Espanya del mig del camp l’àrbitre ja xiula el final. Com és el futbol, Espanya eliminada als vuitens de final amb un gol de penal injust marcat per Cristiano Ronaldo.

Sí, sí, ja sé que és molt humit el somni, però, us ho imagineu?? ;-)

Villarato!!

Molt bona nit a tothom!!

L’enèsima del circ blanc.

Últimament m’ho passo molt bé. Llegeixes la premsa digital madrilenya i madridista i és un no parar de notícies tronxants. Primer el brujo Pepe i el seu budú al Cristiano Ronaldo amb la posterior lesió. Després el 4-0 a Alcorcón. Més tard, la incapacitat de remuntar l’eliminatòria. Ara bé, qui s’emporta la palma en aquesta mena de show de Benny Hill en versió blanca és Guti. Aquest noi és una mina. Quan he llegit això, he fet els possibles per aguantar-me el riure (per respecte), però no he pogut.

I es que mira que els ho posen fàcil als del Crackòvia!

La competitivitat blanca.

Quan he llegit aquesta frase avui pel matí, he pensat si ens trobàvem davant d’un nou festival de l’humor (blanc) que recordava, fa temps, ja es va produir el primer episodi. M’he fregat els ulls, he tornat a mirar la pantalla per esvair dubtes i no, la frase seguia allà. Llavors ha sortit de la meva boca un mandeeee? (que podria ser substituït pel crit chiquitinesc de commorrr?), estic llegint el que estic llegint?

Per si anava errat o els meus fonaments lingüístics no eren els adequats, he buscat al l’enciclopèdia catalana què volia dir competitivitat: qualitat de competitiu.

Llavors he buscat competitiu: que pot resistir la competència amb altres.

El pas següent, buscar competència. La més adient que he trobat ha estat: esforç per aconseguir allò a què un altre també aspira.

He vist la llum, l’enciclopèdia m’ha il·lustrat. M’explico:
a) Esforç imagino que n’hi ha de posar i quan no els arriba l’esforç arriben altres ens implicats en la tasca com els àrbitres o els comitès de competició.
b) per aconseguir allò a què un altre també aspira , és a dir, Copa del Rei, Lliga de Campions i Lliga.

Per tant, si tenim en compte que ni el primer ni el segon títol el poden aconseguir (eliminats) i el tercer, la Lliga, els de la federació ja li han començat a gravar sobre el peu del trofeu la F de F.C.Barcelona per anar avançant feina, doncs la competitivitat no la veig en lloc.

A més, té la barra de dir que estan per sobre el Barça en competitivitat. Ostres, si digués per sobre el Sevilla, València, Villareal ..., però del Barça? Aquest home necessita ràpidament un diccionari per saber què vol dir competitiu i que algú li doni una visió ràpida, així per sobre, d’on està el Barça, a què aspira en aquest moments (triplet) i quin futbol està practicant (enamora a tota Europa i part de l’estranger).

I es que cada vegada es reforça la meva teoria que el diari As tendeix a assemblar-se més a El Jueves que a un diari esportiu i el club blanc, fa temps que no sap per on navega amb un entrenador que es un pallasso i un venut als Rauls, Gutis i companyia.

Real chorreo.

Anem a fer a continuació un exercici molt fàcil. Només es tracta de conjugar el present d’indicatiu del verb ir a chorrear (en castellà). Som-hi, no és complicat:

Yo los voy a chorrear
Tú los vas a chorear.
Él los va a chorrear.
Nosotros los vamos a chorrear.
Vosotros los vais a chorrear.
Ellos nos van a chorrear.

Gran, que gran aquest verb! Com m’agrada! S’omplia la boca el dia abans del partit d’anada de l’eliminatòria de vuitens de final de Champions el senyor Vidente (i Vicente, que no el de l’article de fa uns dies) Boluda, president del Madrid, en un acte d’aquells d’humilitat blanca que tant els agrada utilitzant la primera persona del plural del verb anteriorment conjugant. Però ah!, companys, resulta que finalment aquesta primera persona ha fet l’efecte bumerang i s’ha convertit en tercera persona del plural. I sí, com canta el verb, els han chorrejat (permeteu-me que mig catalanitzi el verb). I no chorrejat, sinó ben chorrejat. S’han emportat una maneta entre els dos partits.

Quin goig feia Anfield avui (i sempre). You will never walk aloooooone.... Perquè, madridistes, this is Anfield, i a Anfield no guanya qualsevol. I en el millor dels casos, empates o perds per poc. Però en el pitjor, surts amb una maneta que fa mal, molt mal... I avui el Madrid ha sortit ben escaldat (i sort d’en Casillas me-siento-segurooooo, que m’ha fet perdre el compte de les parades que ha fet). I els culés avui estem contents. No ens enganyem! Anirem a dormir amb un somriure als llavis, potser una mica afònics de cridar els gols... Però abans de dormir, sisplau, adrecem una pregària al profeta Pep, visionari entre els visionaris, perquè demà guiï el nostre Barça cap a la següent ronda de la Champions. Amén!

P.D.: Com m'agrada llegir l'As i el Marca en dies com aquests...

Festival de l'humor (blanc)!

Vist aquest titular, no sé què pensar. En un primer moment m’ha vingut al cap que era l’Arevalo el que parlava, però m’he mirat millor la fotografia i aquest humorista no es posava gomina. Descartat també el Marianico el corto perquè no porta boina, i després d’una tasca d’investigació profunda he reconegut al nou mandatari blanc. Imagino que deu ser molt de la broma, perquè dir que prefereix al Robben abans que al Messi perquè és més divertit... Contra gustos no hi ha disputes, que diu el refrany. Però futbolísticament parlant...

Potser és que el Robben es dedica a balla el suave, suave su-su-suave.

A propòsit de lo bons que són els àrbitres.

Tot bé arran de la polèmica que han generat les declaracions de l’amic Pedja Mijatovic del diumenge després del partit contra l’Athlètic de Bilbao dient que el Madrid està patint últimament molt mals arbitratges. Ho respecto, una altra cosa és que ho comparteixi. Començaré dient que no ho dubto que són bons. Recordo quan a la meva àvia li comentaven pel carrer que jo feia cara de ser molt bon noi, ella sempre deia: “Sí, quan dorm”. Doncs més o menys el mateix. És a dir, que jo no dubto que siguin bons com a persones, a casa seva, amb les seves famílies, amics, a les seves respectives feines (perquè això de fer d’àrbitre és un afegit al que fan de dilluns a divendres)... Però el que és arbitrant, la veritat és que el nivell deixa bastant que desitjar. I per a mostra, no només un botó, sinó la merceria sencera, ja que durant aquestes vuit jornades que portem de Lliga ja se n’han vist de tots colors. Això ja tots ho sabem. Que d’on no n’hi ha no en pot rajar. O el que és el mateix i per posar-ho en boca d’un company de feina que quan haurà llegit això (que segur que ho ha llegit) haurà pensat: “Mi abuela en silla de ruedas arbitra mejor que esta panda”. Perquè ell de pensar, pensa així... (també pensa que la seva pobra àvia amb cadira de rodes fa les jugades que fa el Messi i marca els gols que marca l’Eto’o). I raó no li’n falta. D’opinar així dels àrbitres dic, no de pensar d’aquesta manera. Perquè la seva pobra àvia no crec que li faci molta gràcia ni que la comparin amb els àrbitres, ni amb en Messi ni amb l’Eto’o.

Però, és clar, que surti el senyor Villar (que cada vegada que parla puja el pa, però aquest ja és un altre tema) dient que els àrbitres són molt bons, la veritat és que sona a acudit dolent. A que se’n fot una mica de tots nosaltres. Només cal que comenci la frase amb “El saben aquel que diu que los árbitros son muy buenos...”. Tothom sap que el nivell de l’arbitratge espanyol és bastant pèssim i que sempre hi ha alguna que altre polèmica. I no crec que s’equivoquin amb intenció, perquè són persones, estan sotmesos a una gran pressió i han de decidir en dècimes de segon jugades que poden decidir un partit. I també tothom sap que en cas de dubte, lluny de consultar amb el farmacèutic, escombraran cap al rival més poderós, diguis Barça o Madrid.

De totes maneres, segurament que si els jugadors ajudessin i estiguessin més per jugar que no per llançar-se al terra per provocar penals i expulsions, la feina dels homes de negre (o de groc o de vermell, perquè ara s’han tornat molt fashions) segurament seria més planera. Però bé, aquest ja és un altre tema que potser en podria parlar en un altre post...

“Oleeemos, oleeeemos…”

Estic ja de tant “podeeeemos, podeeeeemos” (i crec, per desgràcia que només hem fet que començar), que al final el que passa que ja fa pudor tot plegat, és a dir, que “oleeeeemos, oleeeeeemos”. Vagi per endavant que ahir vaig veure el partit, que Espanya va jugar molt bé, la va tocar, vam veure un joc vistós i ha estat la selecció que millor futbol ha practicat en aquesta Eurocopa. En poques paraules, que mereixien guanyar. Ah!! Tampoc no sóc d’aquells que anava amb Alemanya, Turquia o qualsevol altre selecció, sinó que senzillament volia que guanyés Espanya per dos motius:
1) Per Xavi, Iniesta i Puyol. Els tres del Barça que mereixien tenir al seu palmarès una Eurocopa (o una Copa d’Europa com diu de forma rància l’entrenador de la selecció).
2) Per Luis Aragonés, que precisament no ha tingut les coses molt fàcils i des de Madrid l’han burxat dia sí i dia també amb el tema Raúl (per cert, algú sap on és Raul?).

Doncs reprenent el tema inicial, diré que el desplegament que van fer les televisions de l’estat (notícies d’Antena 3 i Telecinco, i la cadena Cuatro que tenia els drets en exclusiva) va ser faraònic. Senties Espanya per aquí Espanya per allà, la furia, la roja, el toro, el Manolo el del bombo, l’ “A por ellos, oé!”, la plaça Colón, la cançó de “Que viva Españaaaa” del Manolo Escobar, gent vestida de toreros, gent amb tricornis de la guàrdia civil al cap, gent amb vestits de faralaes, gent pels carrers de Viena torejant fent servir banderes espanyoles com un capot els carros on els escombriaires tiren la brossa i que simulaven un toro, gent pintada, gent amb aquelles ulleres d’en Barragan (això cal, anar fent el ridícul d’aquesta manera?), homes disfressats amb perruques i pits de dones (ridícul extrem, també), ... .uff!! Això sí que fa pudor i que podem dir que tots plegats “oleeeemos, oleeeemos”. Que sí, que ho trobo normal. Que no s’arriba tots els dies a una final de la Eurocopa (crec que feia vint-i-quatre anys que el combinat nacional no hi arribava). Però per una cosa no passaré: que em vingui l’espanyolet de torn i em digui que TV3 és partidista i que fa fàstic veure les seves retransmissions, quan aquests dies hem viscut un fanatisme impropi d’uns periodistes que s’han de limitar a retransmetre els partits i no a donar bots a la cabina de retransmissió ni a cantar com si fossin uns aficionats més. Lluís Canut al costats dels comentaristes de Cuatro, és la mare Teresa de Calcuta. Per favor!!

Ah!! Tampoc m’interessa veure a l’Alonso, ni al Ramon Calderón, ni al rei ni a la reina veient com celebraven els gols a la tribuna saltant-se el protocol establert. Per coses de menor importància al Laporta l’han crucificat.

Ah!! I no vull tampoc pensar què hagués passat si Puyol o Xavi s'haguessin col·locat una senyera catalana de faldilla com Sergio Ramos ho ha fet amb la bandera andalusa.

Arrivederci Champions...

Sí, companys i amics, el Madrid acaba de dir adéu al títol més important de la temporada: la Champions League. La Roma, que en principi no semblava aquell equip tant ferotge que fos capaç de deixar a l’equip blanc a la cuneta, s’ha mostrat com un conjunt sòlid i resolutiu i ha acabat guanyant els dos partits de l’eliminatòria per idèntic resultat: 2-1 i 1-2. Un cop dur, sens dubte, del que no sé si el Madrid surt beneficiat o perjudicat de cara a la lluita per la Lliga. Uns són del parer que aquest cop els afectarà anímicament i acabarà pagant-ho car i passant-los factura. Altres pensen que l’eliminació és “bona” perquè podran centrar-se única i exclusivament en la competició domèstica, cosa que farà que físicament estiguin més frescos al només haver de jugar un partit a la setmana. Si voleu que us digui la veritat jo no sé què pensar. No m’inclino ni per una opció ni per l’altre. Sóc pacient i prefereixo esperar esdeveniments. Són coses imprevisibles que mai saps com afectaran al conjunt. Només espero, pel bé del Barça, que els acabi afectant en negatiu i la Lliga acabi a les vitrines del Camp Nou.

Hi ha paral·lelismes d’aquest Madrid amb el Barça de la temporada passada, cosa que fa que sigui optimista de cara al desenllaç de la temporada:
a) Eliminació a vuitens de final de la Champions League.
b) La xerrameca presidencial assegurant per activa i per passiva que guanyarien tots el títols en joc, que si no recordo malament eren quatre i ara s’ha reduït de manera considerable a un. Al camí s’han quedat la Supercopa d’Espanya, la Copa del Rei i la Champions League. Ara mateix, però, em venen paraules al cap com trèvol (sense fulles?), juntos podemos (perdre?)... basades totes elles en la prepotència d’un president que de vegades parla més del compte i que sembla que no escarmenti. La humilitat és una qualitat molt bona de la qual hauria de fer bandera més d’un president.
c) La visita el proper cap de setmana de l’Espanyol al Bernabéu on, si establim la comparació amb la temporada passada, aquest ha de sucar i treure quelcom de profit de l’estadi blanc. Com això es compleixi, no em quedarà més que creure cegament que el Barça s’acabarà emportant el gat a l’aigua.

Bé, el temps dirà i ja veurem qui té raó i qui riu últim. De moment, qui riu per triplicat és el Barça: a la Lliga (que espero poder riure millor), a la Copa i a la Champions League.

Colla de "chaqueteros"!!

Us poso en situació. El president de l’Atlètic de Madrid, Enrique Cerezo, el dimecres passat va complir el seu seixantè aniversari i va convidar per celebrar-ho a la gent que ell va creure oportú. Fins aquí cap problema. Ningú li prohibeix que tingui coneguts, amics o molt bons amics que siguin fanàtics o seguidors de l’etern rival, en aquest cas del Madrid. Clar que tampoc li prohibeix directament cap article dels estatus del club del que és president que es pugui fer fotografies amb la samarreta de l’etern rival de la ciutat, però hi ha coses que per molt que no estiguin escrites, no es poden fer. Què poden pensar els aficionats matalassers d’aquesta fotografia? No us ho prendríeu malament si Laporta sortís posant amb la samarreta de l’Espanyol, regal de Sánchez Llibre pel seu posem cinquantè aniversari? Crec que hi hauria més d’un que no hi estaria d’acord i que s’enfilaria per les parets. Hi ha coses que són políticament incorrectes i aquesta és una d’elles. S’ha de tenir una mica de vista i una mica d’assessors al costat. Però clar, en una nit on l’alcohol segur que va córrer i molt, doncs sempre solen passar aquestes coses i la vista s’enterboleix i els assessors estan a casa dormint.

Ah!! Pels que no ho sapigueu, els senyor Enrique Cerezo, president de l’Atlètic de Madrid és aquest bon home (barreja de Joan Pera i de Josema Yuste, ex de Martes y trece) que sosté a les seves mans la samarreta del Reial Madrid amb el seu nom com si d’un fixatge de l’equip blanc es tractés.

I si critico al president de l’Atlètic de Madrid, no puc deixar de criticar el president de la Federació Espanyola de Futbol (FEF), aquest personatge que apareix a la dreta de la imatge (ara semblaria el Ferran Monegal jo ...) havent fet un pas més: s’ha posat la samarreta que gentilment també li ha regalat Ramon Calderón (també portarà el seu nom a l’esquena?). No vull pensar què dirien per Madrid (premsa i aficionats) si Villar sortís retratat en una fotografia amb la samarreta del Barça posada...

Per cert, senyor Calderón, gastis els diners en regals bons, que segur que aquestes samarretes les ha agafat de la botiga abans de marxar i no les ha pagades!!