Massa derbi...

... per tal i com està l’Espanyol de malament. I és que ens les van fer passar magres. Ben magres. I ens van fer patir bastant. El que havia de ser una eliminatòria d’aquelles de golejada al partit d’anada i tornada per part del gran que està millor que mai, es va convertir en un acabar demanant l’hora quan faltaven vint minuts per acabar. La còmoda avantatge que va agafar el Barça de tres gols va ser el pitjor que va poder passar. Es van desendollar (alerta Pep!! posa’ls al seu lloc), va entrar la relaxació, el tot està fet, el ja hem passat i la veritat és que la cosa va estar a punt d’anar-se’n en orris. Així que per tot això vam acabar donant vida a un equip que estava tocat de mort. La sort en rebotar la pilota en Puyol al primer gol descol·locant el porter i la cantada operística (pròpia d’en Josep Carreres a Turandot) d’en Pinto al segon, van fer entrar els pericos una altra vegada al partit. Jo ja havia extret i consultat el meu costumari culé i havia trobat frases tant boniques com “La Copa és un títol secundari” o “El que realment ens interessa a nosaltres és la Lliga i la Champions” tenint el compte el que m’esperaria l’endemà si quedàvem eliminats. Però no va ser així, per sort!

Ara, que també us diré una cosa: si jo fos aficionat i/o soci de l’Espanyol estaria enfadat. I per què? Doncs perquè només juguen contra el Barça. I amb la resta d’equips què passa? No els motiven suficient per sortir a totes? És per fer-s’ho mirar... Vaig per endavant que els felicito perquè han fet una eliminatòria molt digne. Aquesta és la veritat i la grandesa del torneig del KO. I ens han posat les coses difícils fins al final. Felicitats, però alerta que la Copa no és la vostra guerra! (malgrat que semblava que sí).

Cas a part el del nostre profeta Pep. La gent se’l creu, com si fos el messies. A ulls clucs. Si diu que s’ha d’omplir el camp, la gent hi va i respon. Com ahir, que després de la crida que va fer el dia abans, l’aficionat i el soci culé no s’ho va pensar dues vegades i va gairebé omplir el Coliseu blaugrana. Paraula de Pep.

I menció especial al nen del Barça, en Bojan. Va marcar els dos primers gols i va fer un partit francament bo. S’ho mereix el noi. Per la lluita, el compromís i les ganes que posa a cada partit. En la celebració del segon gol es va besar l’escut de la samarreta. Quina diferència de quan ho fan els de fora! Ell ho fa amb aquella innocència del nen que de sempre ha volgut jugar amb el primer equip. Aquest sí que és un petó fet amb el cor i amb sentiment.

EN POSITIU.
L’emoció de la Copa. De tant en tant ja ens convé als culés passar angoixa. Ens estàvem acostumant massa bé i després quan vinguin maldades el cor se’n ressentirà i haurem de córrer a l’hospital. Que ser culé ja ho té això de patir! Ho portem als gens (i a la sang)!

L’assistència a l’estadi, que va ser molt alta. Per fi!!

Bojan, que va fer el que ha de fer un davanter: marcar gols.

EN NEGATIU.
La baixada en el joc de l’equip després del tres a zero. Sé que és inevitable relaxar-te, però que vagin en compte.

Crec que ahir va faltar actitud. Ho he contrastat amb un company de feina que en sap molt d’això i m’ha donat la raó. Ahir, aquella pressió a la que ens tenen acostumats els jugadors del Barça no la vaig veure gairebé mai.

Basquet 3x3: Primera derrota.

Era de suposar. Érem faves comptades. Només tres homes. O millor dit dos homes i una dona dels cinc que composem l’equip. L’Albert (al que la meva bona memòria l’ha batejat com Enric fins que se n’ha cansat i m’ho ha comentat) ens ha dit que patia un pinçament a una vèrtebra i que no jugava. Això sí, ens ha donat suport moral des de la banda i ha tirat alguna que altra fotografia. I l’altra noia de l’equip, l’Elsa, s’ha presentat quan ja havíem acabat el partit.

Quan ha arribat l’equip contrari, m’he, si em permeteu, fet caca a sobre. Hi havia dos moles de tios que m’han espantat. Un que era com el Gegant del Doraemon (gran en tots els sentits però sense aquell jersei característic) i un altre alt i fornit. Val a dir que evidentment, m’he encarregat jo de defensar-los a tots dos i han tingut la delicadesa de no jugar mai plegats. S’agraeix. Després, quan ha acabat el partit ens han comentat que tots dos juguen a handbol. Uff!! Ja deia jo... L’alt i fornit em fotia unes hòsties en la lluita pel rebot que sortia volant. L’altre, el Gegant, tenia la delicadesa de no anar-hi. Gràcies company, t’ho agraeixo!!

Doncs bé, no hem fet pas un mal paper. Hem perdut per 9 a 12 (les cistelles de dos només computen un punt i les de tres dos). He fet sis cistelles. Encara estic en forma, però entre nosaltres, al país dels cecs el borni és el rei, així que no és d’estranyar. No he estat molt individualista, però com que pobres d’ells dos estaven una mica acollonits, he decidit agafar la responsabilitat i amb tirs des de fora la zona les he anat clavant. No us diré com he acabat de cansat després dels vint minuts reglamentaris (i la meva mala forma que poc a poc he d’anar recuperant) que els hem hagut de jugar tots tres únicament, ja que no teníem recanvis a la banqueta.

Crec que el següent partit per l'Hohaveuvist Team (o jojaveúvist segon un de l'equip contrari) és dimecres, on espero comptar amb tots els efectius i de ben segur que serà una altra guerra!!

Torneig de basquet 3x3.

Aquesta és la meva darrera aventura en la que m’he embarcat. Intentaré que el fisio no se n’assabenti, per si les mosques no m’hi deixa jugar... És un torneig que s’organitza a nivell intern de treballadors. Vaig rebre veus de part del meu cap per si en tenia ganes. Hi havia un parell de persones que coneixia que buscaven gent per aconseguir fer un equip de mínim quatre persones, com marca el reglament. Em va tornar a venir el cuquet de quan jugava de petit i vaig caure en la temptació i els vaig dir que sí. Malgrat que fa molt de temps que no agafo una pilota de basquet i provo de fer cistelles, crec que encara em puc defensar força bé. Ja veure’m com surt la cosa.

Ahir dimarts ens vam reunir els cinc jugadors anònims (una cita a cegues al bar del poliesportiu) per tal de conèixer-nos abans de que comencés la competició. Hem quedat dijous per entrenar, però avui dimecres si puc m’escaparé al gimnàs per fer uns llançaments previs i veure què tal tinc la punteria.

El torneig comença dijous per nosaltres, però com que hi ha una de l’equip que li va malament veurem si durant el dia d’avui podem entrar en negociacions amb l’altre equip per passar la data a divendres. A mi tant me fa. Si finalment ho aconseguim aplaçar, el dijous ja hem quedat amb els companys d’equip, com he dit abans, per entrenar una miqueta. Em sembla que el més rodó que em vist tots des de fa anys és un CD o en el seu defecte un DVD. Però s’intentarà, perquè la moral és la darrera cosa que s’ha de perdre i sempre queda, per sobre de tot, les ganes de jugar.

Ah!! Finalment serem vuit equips en total i, per cert, el nom de l’equip: Hohaveuvist Team... com no!!

Esmorzars i esports.

Davant d’aquest titular del cop de calor, l’E no ha pogut més que deixar anar: “Este tío es maricón.”. Rotunt. Per continuar dient que “si por lo menos le hubiera dado un golpe con la mano abierta en toda la cara aún. En cambio nuestro Nadal sí que es un tio como Dios manda: él sale a jugar con su chaquetita de punto con el cocodrilo de Lacoste. Eso sí, ¡que no falte!”.

Seguidament ha vist la foto del Migueli (mític ex-jugador del Barça i el que més partit va disputar al primer equip) i ha seguit la dissertació: “¡Otro! Tanto hombre que decían que era y nada de nada. Perdía más aceite como el que más. En las duchas, cuando caía el jabón nadie se agachaba a recogerlo. Vamos, que se dejaban las uñas largas para clavarlas en la pastilla y no tener que agacharse.”.

Avui, poc parlador, però precís...

“La llarga caminada”

Quan vaig llegir el post que parlava d’aquest llibre al blog de l’Alex, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig agafar-lo a la biblioteca. L’he devorat en pocs dies. És fàcil de llegir, no us enganyaré. L’autor polonès, Slavomir Rawicz, ens relata en primera persona com va ser condemnat pels russos a vint-i-cinc anys de treballa forçats a Sibèria i la seva posterior fugida juntament amb sis homes més del camp de treball cap a la llibertat. És un llibre colpidor, cruel, dur, però no pel llenguatge ni per les descripcions que fa, sinó per tot el que explica que van arribar a passar aquest grup de presoners que van arribar fins a l’Índia caminant més de 7.000 quilòmetres en gairebé nou mesos. Tota una proesa a l’abast de molt pocs. Van passar gana, fred, penúries i alguna que altre alegria d’aquelles que només dones importància quan no tens absolutament res de res. Només les teves cames per caminar, el teu cap per tirar endavant i el suport dels companys que estan al teu costat.

A mi que m’agrada fer aquest tipus de travesses (no tant llargues, evidentment), considero tota una heroïcitat el que van arribar a fer. Per treure’s el barret set mil vegades, tantes com quilòmetres van recórrer.

Profetes i tridents màgics.

Ho veu en somnis. S’avança sempre als fets. Ho anuncia abans de que succeeixi. Ho prediu. Ho intueix. Avisa. El seu cervell està tres graons per sobre nostre. I és que el dia abans del partit el profeta Pep ja anunciava la seva visió: “costarà molt guanyar al Numància, no us espereu una golejada perquè no la veureu”. I have a dream. Serà un partit d’aquells que s’haurà de picar pedra, veia a dir. D’aquells de posar-se la granota de treball. D’aquells que poc a poc, mica en mica, pas a pas, jugada a jugada, amb paciència, sense perdre els nervis i essent constant, com formigues, per tal de trobar algun punt feble a la defensa numantina que va plantejar el tècnic del Numància. I així va ser. Paraula d’en Pep. Amén.

I res més lluny de la profecia, el Numància va aparcar l’autocar (jugava amb cinc defenses) davant de la seva porteria per tal de posar-li les coses molt difícils al Barça. Però no us penseu que va ser un autocar d’aquells que no circula, ans al contrari. Aneu errats. Quan podien i robaven la pilota, l’autocar posava la cinquena i cap amunt. Sortien amb molt ordre i amb bastant perill. Així és que a la primera part el Barça ho va intentar de totes les maneres, però totes les ocasions o les aturava el porter o anaven a rebotar a les cames de la poblada defensa numantina. “Costarà molt guanyar al Numància”. Paraula d’en Pep. Amén.

Però va arribar la segona part i, com no podia ser d’una altra manera, una gran jugada d’Alves i un peu que va aparèixer d’en Leo Messi del no res va suposar el primer gol (minut 49). El més difícil estava fet. La llauna estava oberta. El Barça s’avançava al marcador. El profeta somreia i tots estàvem contents i respiràvem més tranquils.

I més ho vam fer perquè el segon component del trident màgic, Eto’o, va aparèixer tres minuts més tard per marcar el gol que mig matava el partit, que començava a construir els ciments de la possible victòria blaugrana.

Però el Numància no es va arronsar, no! Ja ho anunciava el profeta. Va seguir jugant amb ordre i atacant amb perill fins que al minut seixanta mercès a un gran gol de falta de Barquero, van reduir distàncies al marcador i van tornar a posar l’ai al cor dels seguidors culés. “Costarà molt guanyar al Numància”. Paraula de Pep. Amén.

Però el tercer component del trident màgic, Henry, encara tenia alguna cosa a dir, no volia ser menys que els altres dos, i després d’una gran jugada de, qui sinó?, Messi, que s’emporta tota la defensa i li cedeix la pilota a Henry que xuta, rebota en un contrari i la pilota s’acaba allotjant mansament dintre la porteria (minut 70). Al·leluia!! “Costarà molt guanyar al Numància”. Paraula de Pep. Amén.

La tranquil·litat final pel culé va arribar cinc minuts més tard quan un xut d’Eto’o rebutjat per les cames de la defensa va a parar a peus de Messi que amb empentes i rodolons xuta, l’atura el porter, li rebota a les seves cames i després d’un petit esprint i sense oposició, empeny la pilota per definitivament acabar amb les esperances del Numància. Fins i tot el Camp Nou el va reverenciar, ja que just quan va marcar el gol es va produir una baixada de tensió al corrent elèctric que va durar poc més d’un segon demostrant que ja podíem respirar tranquils i donant fe que a més d’un se li van fondre els ploms de tant patir. Punt (o tres punts) i final al patiment anunciat pel profeta. L’única cosa que se li pot recriminar és que va dir que no ens esperéssim una golejada, però fins i tot amb això va tenir raó. Golejada és a partir de cinc gols? Paraula de Pep. Amén.

EN POSITIU.
El caràcter i la lluita d’aquest equip no té límits, començant pel porter i acabant per l’últim home de la banqueta. El partit d’ahir va ser dels difícils, malgrat el que diu el marcador. Un fet que ho demostra és que en tres dels quatre gols la pilota abans d’entrar va tocar algun jugador del Numància.

El trident màgic que formen Henry-Messi-Eto’o que és el més realitzador de tota Europa. Ahir vaig sentir una estadística que deia que no hi ha cap equip de la Lliga que hagi marcat més gols que tots tres junts.

En Pep, profeta a la seva terra. Un autèntic monstre del futbol que sap llegir aquest esport com ningú mai ho ha fet. Felicitats Pep i per molts anys estiguis entre nosaltres!! Si guanyes Lliga i Champions promouré una campanya per posar la teva foto al costat de la Moreneta. T’ho mereixeràs, no ho dubtis!

L’actitud del Numància que, per molt que va venir a tancar-se, no va ser d’aquells equips que per no res perden temps i els seus jugadors aprofiten qualsevol cop per llançar-se al terra i esgarrapar minuts al cronòmetre.

EN NEGATIU.
L’entrada més fluixa de la Lliga al Camp Nou. Imagino que el fort vent i les desgràcies succeïdes al llarg del dia van fer desistir a la gent d’anar-hi.

LA CELEBRACIÓ DELS GOLS D’HENRY.
És un misteri per tots (menys pels implicats) per què quan en Thierry Henry marca un gol es porta la part interior del canell dret al nas i fa que l’olora. Parlant d’això ahir amb els amic mentre veiem el partit, vam acordar que ho fa perquè hores abans ha passat pel Sephora o per la secció de perfumeria d’El Corte Inglès i s’ha provat colònies. Algú en té alguna millor?

Veeeeeent!!!

Vas pel carrer i veus arbres al terra, branques, fullaraca apilada als racons, semàfors i senyals caiguts, fileres de motos que han besat el terra les unes a sobre de les altres, com si fossin fitxes de dominó, contenidors bolcats, sostres d’uralita barrant el pas a les voreres, gent que ha resultat ferida com a conseqüència de la caiguda de cornises de les cases o de murs d’obra fets amb totxanes i construïts a corre-cuita, ... Fins i tot he arribat a veure tres carpes d’una escola que literalment han volat de dintre i s’ha anat a allotjar a la calçada. Impressinant!! En fi, la ciutat de Barcelona està revolucionada i presa per la guàrdia urbana i els bombers cantonada a cantonada. No sé si l’alcalde Hereu ja haurà decretat l’estat de màxima alerta, l’estat d’excepció o haurem passat com si fóssim americans a la categoria de Defcon 2. No sé tampoc si ens enfrontem a la fi del món com a les pel·lícules americanes que ve la gran glaçada o un meteorit cap a Nova York o una gran inundació ens deixarà amb l’aigua al coll. Tampoc he vist ni en Will Smith ni en Bruce Willis, protagonistes d’aquests tipus de films, pels carrers ni la seva versió catalana que seria en Ramón Madaula i en Josep Maria Pou.

Resumint, que he presenciat tot això mentre em dirigia al gimnàs a seguir provant el meu isquión, tal i com em recomana el fisio. Quina ha estat la meva sorpresa quan he vist que la porta era tancada i l’accés precintat amb cintes de la guàrdia urbana. M’he dirigit a l’encarregada que era fora donant explicacions a la gent i m’ha dit que, a conseqüència del vent, han tingut problemes i no han pogut obrir.

De tornada cap a casa he passat a fer una visita per la del meu pare. La seva dona m’ha comentat que quan ha sortit al carrer a comprar, dos segons després d’entrar al supermercat, ha sentit com queia un test d’una balcó just per on acabava de passar.

Quan anava cap a casa, he ajudat a uns homes que se’ls havia caigut un mur de totxos a sobre el seu cotxe, m’he trobat als meus tiets que m’han dit que al mercat es queien els vidres de les claraboies que de què no ho fan a sobre una senyora i l’han hagut de tancat, he vist els bombers com s’afanyaven a entrar dintre un edifici, m’ha trucat l’Alba que puja amb cotxe cap a Esterri i m’ha dit que el vent fa que li costi controlar-lo i a més a més allà dalt hi neva. Apunt d’entrar a casa em creu-ho amb un home gran que grunyia: “¡¡Cago en la madre que parió con el aire!!”. Me’l quedo mirant i penso que millor és tancar-me a casa a llegir i a descansar, no sigui després no ho podem explicar.

Bé, ara estic davant de l’ordinador, però no les tinc totes. Ja he patit un parell de baixades de corrent, però res que no m’impedeixi acabar aquest post...

Esmorzars, malalties i crisi.

Avui l'E no tenia bona cara, però el detonant de tot ha estat veure'l arribar amb una coca-cola light a la mà en comptes del seu tallat habitual en got llarg. Espantats, tots li hem preguntat què li passava i a què es devia aquest canvi de rutina. "Voy de vareta", ha sentenciat, per afegir "llevo desde las tres de la mañana sentado en el lavabo. Me he leído el Quijote entero dos veces. Vamos, que no me atrevo ni a toser por si acaso".

A la taula també hi havia l'S que es trobava malament. No me n'he adonat fins que el P m'ha comentat "¿pero no le ves la cara que hace y que tiene los ojos llorosos?". He contestat que no, que jo el veia igual que sempre. A l'E li ha faltat temps per replicar-me que "últimament veo que la gente se está amariconando un poco. Si es que a la que dejas de llamarle hijo de puta al que tienes al lado, ya te llaman maricón.".

De totes maneres, encara ha tingut esma d'explicar-nos que té (o tenia) un amic que regentava un taller mecànic on arreglaven punxades de roda i que estava situat al costat d'una esplanada per Barcelona on hi solien anar molts conductors amb tot terrenys a provar i fer cabrioles amb el cotxe. Quan plovia, l'amic en qüestió, es dedicava a tirar claus enormes per tota l'esplanada i a dintre dels tolls d'aigua. Llavors, quan un tot terreny passava per allà se li punxava la roda i el conductor amb la mala llet que això comporta baixava del cotxe per inspeccionar-lo i era llavors quan veia astorat com era el seu dia de sort: a cinquanta metres un taller on reparaven punxades amb un cartell ben gran que ho indicava. "Si es que en esta vida hay que ser listo y hay que tener buen olfato para los negocios", ha sentenciat l'E.

Tot per decidir.

Com amb el Madrid, quan pitjor estava el rival històricament i quan la tova de gols es veia a venir (tres, quatre, cinc, set... algú dóna més?), res de res. Pitjor partit de la temporada, però tot i així, vam arrencar un empat i tot queda per decidir al partit de tornada. A tenir en compte, però, que van jugar els suplents (Hleb o com un home pot regatejar-se a si mateix i aconseguir-ho, que té molt mèrit perquè tu ja saps el regat que faràs; el Bacallà; Bojan, que segueix sent una promesa; Cáceres; l'etern lesionat muscular Márquez; Sylvinho i companyia). Si us he de ser sincer, l'Espanyol em va sorprendre positivament parlant. Hi van anar, van posar coratge i van lluitar. És estrany veure com un equip així està lluitant per no baixar a segona. Però, com es diu, d'on no n'hi ha no en pot rajar i s'ha de veure si van jugar així només perquè s'enfrontaven al motivador Barça, etern rival pels segles dels segles, o perquè en Pochettino els ha canviat en dos dies la moral i la manera de jugar (cosa que no van aconseguir ni Tintín ni Mané en mitja temporada). La resposta, el proper partit de Lliga.

Estic començant a pensar que el Barça aquest any s'ha carregat a dos entrenadors la setmana abans de l'enfrontament amb el rival (Schuster i Mané), però més per por de rebre una golejada que per altra cosa. I de moment, tant a Espanyol com a Madrid, tampoc no els ha sortit malament la cosa. O sigui que els rivals encara s'apuntaran a la moda. La pregunta és: l'Espanyol el dimarts que ve tornarà a canviar de tècnic abans d'enfrontar-se al Barça?

Em quedo amb la frase d'en Guardiola: "Ens veiem la setmana que ve al Camp Nou". Sona una mica quinqui, com quan a l'escola el fatxenda li deia aquell que era poca cosa que l'esperava a la sortida i tots a tremolar. Però bé, si ho diu Sant Guardiola va a missa i no seré jo qui li discuteixi les paraules. Se'l veu amb ànim de revenja. Això sí, Pep, un consell d'un devot i humil admirador teu, posa l'equip titular que sinó encara acabarem patint.

En Laporta, en canvi, deixa la posició amenaçant de l'entrenador per recórrer a la èpica (o al madrileny "espíritu Juanito") dient que "necessitarem omplir el Camp Nou" la setmana vinent. Com si fos l'eliminatòria més complicada a la que ha de fer front el Barça en els últims anys. Home, ni tant ni tant poc! No fotem! Que no estamos tan mal!! O no s'enrecorda!! A veure si d'embaucador haurà passat a embaucat??

En definitiva que dimecres que ve, segon acte al Camp Nou. Que ningú es pensi que serà un passeig militar, però estic segur que si el Barça surt amb l'equip que està meravellant a mig món (l'altre mig és perquè no els agrada el futbol) passarà de carrer l'eliminatòria.

EN POSITIU.
L'eliminatòria segueix conservant l'emoció i el partit del Camp Nou no serà un tràmit.

Sense incidents a les graderies, va ser un partit molt net. Bé, em sap greu dir-ho, però vaig sentir a les graderies més "puta Barça!" que no "Endavant Espanyol!".

EN NEGATIU.
El joc del Barça, que va avorrir a les ovelles i que una mica més i em fa entrar en un estat catatònic al sofà provocat per la son i el sopor.

La enèssima lesió d'en Márquez.

Festival de l'humor (blanc)!

Vist aquest titular, no sé què pensar. En un primer moment m’ha vingut al cap que era l’Arevalo el que parlava, però m’he mirat millor la fotografia i aquest humorista no es posava gomina. Descartat també el Marianico el corto perquè no porta boina, i després d’una tasca d’investigació profunda he reconegut al nou mandatari blanc. Imagino que deu ser molt de la broma, perquè dir que prefereix al Robben abans que al Messi perquè és més divertit... Contra gustos no hi ha disputes, que diu el refrany. Però futbolísticament parlant...

Potser és que el Robben es dedica a balla el suave, suave su-su-suave.

El somni d'una administració de loteria.

Coneguda és per tots a la feina l'actitud mig ludòpata (simpàticament parlant) del company R2 (que no D2, sinó que simplement és per diferenciar-lo del company R). Juga a les quinieles, a la lotería nacional (entenguis 6/49, Trio i Pica3 i Pica5) i a la lotería Nacional forànea (entenguis Lotería Nacional Espanyola, encabint-hi aquí la del sorteig de Nadal i del nen) i sortejos diversos (Euromillones, Primitiva, Quiniela, ONCE, i diferents rifes de paneres i viatges).

Fa mesos que l'administració que tenim més a la vora està tancada. Avui, com que m'ha tocat anar a llençar la dosis ludòpata setmanal dels companys de feina (un euro per setmana i persona per jugar a l'Euromillones i a la Primitiva), he decidit provar-ho, ja que em venia de passada abans d'arribar al lloc on tenia una reunió, però amb idèntic resultat: tancada. Li he preguntat a un dels assistents a la reunió i m'ha dit que, segons saben, al propietari li han retirat la llicència perquè no estava molt bé del cap. La veritat és que quan hi vaig anar alguna vegada, era d'aquells llocs que feia pudor a ranci i havies d'agafar aire abans d'entrar i intentar aguantar sense respirar fins que et trobessis a cinc metres a la rodona de l'establiment. Quan hi havia cua, m'esperava a fora i quan no hi havia ningú entrava seguint el procediment que us acabo de citar (agafar aire i no respirar mentre em trobava a dintre).

Quan he arribat al meu lloc de treball, finalitzada la reunió, he vist a l'R2 i li he comentat el que m'havien explicat. Li han brillat els ulls, ha vist visió de negoci immediatament i m'ha dit que el que havíem de fer és llogar un local per allà i demanar una llicència administrativa (que es veu que costa molt que te l’atorguin) per obrir una administració. Estava emocionat. Parlava ràpid. Somreia. M'ha proposat que un servidor, l'S i ell mateix podríem invertir un seguit de diners per fer-ho. Com que jo de diners vaig una mica peix pel virus crisi, li he dit a l'S que com anava de líquid. També ha agafat aquest virus i si vol seguir pagant l'hipoteca no pot embrancar-se en projectes arriscats. L'R, que corria per allà li ha deixat anar a l'R2 que aquest era el seu somni de tota la vida: "tú lo que quieres ser es una jodida lotera y estar rodeado de números por todas partes". L'R2, ni ha afirmat ni ha desmentit. Només se li ha dibuixat un somriure al llavis i ha mirat a l'infinit, amb la vista perduda.

Aquest equip té límits?

Mentre estic assegut a la cadira escrivint aquest post, m’he fet la pregunta que figura al títol: aquest equip té límits? Té sostre? Ha arribat ja a dalt de tot? La veritat és que no ho sé, però, evidentment, m’agradaria que no. La resposta la tenen ells, jugadors i tècnics. Arribaran fins on ells vulguin arribar. Poden posar el sostre tant alt com vulguin, perquè si s’ho proposen segur que l’assoliran. Perquè ahir, una altre golejada: 5 a 0, que semblava reflectir els 50 punts que el Barça ha aconseguit a la classificació, tot un record a la Lliga, signant el millor inici que qualsevol equip hagi pogut tenir durant la seva història. No està malament, no? I es que els registres van caient mica en mica: màxims golejadors, màxima puntuació, més ocasions, millor joc... “No vull parlar de triplets ni de trèvols ni de trios”, que deia el president amb un somriure als llavis, sabent que l’última paraula quedava lletja. Jo tampoc en vull parlar (ara que de trios..., bé, és una altra història, un tema a part). El que és segur és que si ha d’arribar, arribarà (el triplet i el trio, és clar). I si aquest equip s’ho proposa, de ben segur ho pot aconseguir si segueix la mateixa línia (ara va per lo del triplet).

Lluny de la samba brasilera, aquest equip és elèctric, efectiu, pressionador i intimidador. Van de cara a barraca, que es sol dir. Una cosa que jo sempre he demanat. Es deixen de floritures, de tocs de pilota innecessaris, de lluïments personals i de malabarismes que, si bé són part del futbol, de vegades no porten enlloc. És 100% efectiu i gens conformista. Quan en tenen un (Messi, de jugada d’aquestes que mentre l’executa no pots parar de dir “Oh! Oh! Oh!... Goooool!!), van a pel segon. Després del segon (Henry), a pel tercer. I després del tercer (Eto’o), com ahir, arribats a la mitja part, es permeten el luxe de descansar , que també se’l va permetre Déu quan va crear el món, que el setè dia va ser per descansar, però de no relaxar-se. Senzillament és qüestió de no humiliar al rival, de no deixar-lo enfonsat, perquè saben que si realment volessin, en podrien marcar molts més. I això va ser el que va provocar l’entrada d’Iniesta durant la segona part. Un home amb ganes de gol, de moure l’equip, en definitiva, de jugar a futbol i de divertir-se. I com qui no vol la cosa van arribar el quart (Henry) i el cinquè (Eto’o) com a conseqüència d’un penal, de la justa expulsió del porter i de que es posés sota pals un jugador, ja que el (Mini que no Super) Depor ja havia fet els tres canvis. I llavors sí que el Barça, per molt malament que ens sàpiga, ja no va voler atacar més. Un gest senyorívol que l’honra. Cinc ja n’eren més que suficients.

EN POSITIU.
Ahir tot l’equip, que va sortir endollat des del començament i van passar literalment per sobre del Deportivo, com un rodet, els van esclafar ben esclafats.

A destacar el trident ofensiu del Barça: Messi, Eto’o (pichichi de la Lliga) i Henry. Hi ha una millor davantera actualment al món?

La porteria a zero i Valdés un espectador més!

Permeteu-me que es coli aquesta línia, però l’emocionant partit d’ahir entre la Penya i el Barça, preàmbul del que ens esperava al Camp Nou. Quin Barça que tenim de bàsquet aquest any!!

EN NEGATIU.
L’empatx de crispetes. Vaig veure tant el bàsquet a les 18:00h com el futbol a les 20:00h i mà a mà amb un amic vam acabar amb l’existència de blat de moro de la seva despensa. Quin vici! (evidentment, això és per posar alguna cosa)

Els dos grans objectius.

Ja han quedat fixats els meus dos grans objectius d’aquesta temporada, esportivament parlant: El Grand Raid International du Cro-Magnon i la Sur les traces des Ducs de Savoie. A la primera m’hi he apuntat avui i a la segona, després de fer la pre-inscripció a finals del mes passat, ahir van confirmar-nos la plaça i ahir mateix vaig realitzar ja el pagament definitiu. Així doncs, ara només falta el més important: recuperar-me d’aquesta maleïda sobrecàrrega que tinc. Quina ràbia!

El Grand Raid Internacional du Cro-Magnon se celebrarà el dia si de juny. Sortirem des de Limone Piemonte (Itàlia) per arribar a Cap d’Ail Côte d’Azur (França). El recorregut és d’un total de 112 quilòmetres per superar un desnivell positiu de 5.700 metres amb un temps màxim de vint-i-nou hores. M’ho va proposar el Jaume fa gairebé una setmana i va ser dit i fet. Alguna cosa així com: anem-hi? Anem-hi! Les inscripcions s’obrien avui a les dotze del migdia, però no sé com ho he fet, però a les onze ja estàvem apuntats. He trobat sense buscar-ho un moment que ho deuen haver obert per fer proves i ens hem aconseguit inscriure. El perfil de la prova el podeu veure annexat al costat d'aquest text.

El segon objectiu, Sur les traces des Ducs de Savoie, és una nova Ultra-Trail que s’estrena aquest any, els pares de la qual són els senyor de la famosa Ultra-Trail du Mont-Blanc (166 quilòmetres) i la seva germana petita la Courmayeur-Champex-Chamonix o CCC (98 quilòmetres), que l’any passat ja la vam fer amb el Jaume. Aquest any, però, per terres franceses hi anirem un munt de gent del club. Bé, els que estiguin bé físicament, perquè últimament anem caient com a mosques: el Xavi sembla que tingui un trencament del lligament creuat anterior (el metge encara no ho té clar), el David està fotut del trocanter més el piramidal, la Maria té el genoll tocat, un servidor té aquesta sobrecàrrega al maleït isquión. En fi, que potser dels tretze o catorze que crec que ens hem apuntat acabaran anant-hi tres o quatre. Sort, companys que anireu... jejeje

Aquest segon objectiu se celebra el dia vint-i-nou d’agost. Sortim des de Chamonix i arribem al mateix lloc per cobrir una distància total de 105 quilòmetres i un desnivell positiu de 6.700 metres, a cobrir amb un màxim de trenta-una hores. Poca broma!! El perfil encara no l'han publicat, però promet ser esfereïdor i posar els cabells de punta.

Apa doncs, que ens agafi confessats qui ens hagi d’agafar confessats i a per totes! A entrenar fort perquè és molt necessari per tal de fer el cafre d'aquesta manera per aquests móns de Déu.

“Kafka en la orilla”.

O “Kafka a la platja”, en català. És el darrer llibre que m’he llegit. Escrit per Hakuri Murakami, el definiria amb la següent frase: estrany però genial. L’autor ens narra dues històries en paral·lel: la d’un nen anomenat Kafka Tamura de quinze anys abandonat per la seva mare quan en tenia quatre i que s’escapa de casa del seu pare, i la d’un avi anomenat Nakata que té la capacitat excepcional de poder parlar amb els gats i que té una missió que complir. El personatge de l’avi està molt ben caracteritzat i us puc assegurar que a mesura que et vas endinsant en la seva història i el vas coneixent més li acabes agafant molta estimació, per la manera com parla i com actua.

No us podeu arribar a imaginar el que va costar-me poder-lo agafar de la biblioteca Sempre que me’l volia llegir, sempre estava agafat. L’altre dia, casualitat de les casualitats, buscant llibres per la biblioteca, vaig passar per davant del carro on estan els llibres per col·locar a les prestatges, el vaig veure allà i vaig pensar: “Per mi, encara que sigui en castellà”. El volia llegir en català, però com que em va costar tant trobar-lo, vaig pensar que era un fet superflu. I ara, després de llegir-lo, entenc el perquè em va costant tant poder fer-me amb ell.

I la ronda següent la paga… l’Espanyol.

Derbi al canto. Com als vells temps. Uns quarts de final que prometen ser emocionats de veritat. Si més no, plens de morbo. Els pericos tenen la revenja a la mà del partit de Lliga. El Barça té a les seves mans infligir una dolorosa derrota que deixi a l’etern rival de la ciutat encara més enfonsat. Desenllaç? En propers dies...

Canviant de tema i anant al partit d’ahir pròpiament dit, poca història. Bé, per història (o històric), el fred que feia ahir al Camp Nou. Com que un servidor va ser previsor, vaig anar ben abrigat de dalt a baix. I vaig passar fred, i tant!, però no tant com em pensava. Miraves a dreta, esquerra a dalt i a baix, i tothom lluïa bufandes, barrets, jaquetes gruixudes, es tapava la cara com podia de tal manera que només se’ls veien els ulls. Fins i tot vam veure un home que baixava les escales per situar-se al seu seient que portava una manta a les mans!

I la poca història del partit la resumiria dient que l’Atlético de Madrid va començar avançant-se al marcador. Realment no m’agradava això! Em feia por! El pànic es va començar a apoderar de mi. No sé, sensacions estranyes de culé pessimista. Em giro cap a l’Alba i li deixo anar un “Avui patirem”, però encara no he acabat de pronunciar la p del patirem, que Bojan marca un excel·lent gol per empatar l’eliminatòria. Després vam tornar a patir amb en Martín Cáceres que ens volia posar l’eliminatòria emocionant i va regalar una pilota de forma infantil que Márquez va haver de treure de sota els pals. I aquesta va ser la història de la primera part.

A la segona part, sobre el minut quinze, vaig tirar del tòpic de la primera per assegurar. Vaig tornar a pronunciar la frase d’ “avui patirem”, però els seus efectes no es van notar fins al minut setanta-cinc quan el Bacallà, sí, sí, el nostre home ros del planter, l’home de gel, o digueu-li com voleu, va marcar el gol de la més que merescuda tranquil·litat (si no la teníem ja) mercès a una fantàstica jugada d’Iniesta. Senyors de la FIFA que segur que em llegiu, Iniesta FIFA World Player l’any vinent. Si més no, un segon lloc! Sé que és blancot, de Fuentealbilla, no és guapo i no és mediàtic, però juga com els àngels.

Ahir, tornant al post d’insults de l’altre dia, vaig perdre el compte de la quantitat de vegades que vaig arribar a insultar a l’àrbitre. Però bé, més o menys els insults que van sortir de la meva boca van ser:
- “Ho haveu vist, no, això? Ho haveu vist? La mare que els va parir!” => Sis vegades. A la foto que hi ha sota d’aquestes línies podeu veure’m imitant aquest ídol televisiu.

- “Serà fill de p..., sempre venen aquí a liar-la!” => Tres vegades.
- “Què cabró!” => Cinc vegades
- “Quins collons!” => Deu vegades.

L’anècdota del partit es va produir a la graderia, no al camp (deixant de banda el gol del Bacallà que allò sí que és una anècdota). Una encarregada dels serveis del Barça (aquelles persones que es passegen per les graderies amb jaquetes de color verd molt llampant) va fer fora a una seguidora estrangera de la primera fila de totes per estar mal assentada. Li mira l’entrada, puja les escales i veu que el seient correcte està dos files més enrere d’on estàvem nosaltres asseguts. “Tu, no estàs al teu lloc!”, li diu assenyalant a un a l’home de mitjana edat que estava ocupant el seient prohibit. Ell, tot indignat, s’alça i senyala dos seients més cap enllà i amb veu de mala llet deixa anar: “Doncs aquests dos tampoc. Sortiu d’aquí!”. Aquests do s’alcen i fan moure dos més que tampoc eren al seu lloc. En fi, allò es va convertir en un tetris per intentar encabir tothom al seu lloc de la manera millor possible.

EN POSITIU.
Novament començava perdent el Barça i va acabar remuntant.

Iniesta, gran entre els grans.

Touré Yaya va jugar ahir un partit molt complert. Cada vegada m’agrada més! Futbolísticament parlar, és clar...

EN NEGATIU.
Les dues errades d’en Martín Cáceres que van poder complicar, i molt, l’eliminatòria.

Els gols a pilota parada.

El fred que feia! Ostres, no podrien mirar d’instal·lar uns calefactors enormes al sostre?

Avui, al Camp Nou.

I de gorra. A l’Alba li han deixat dos carnets, més un que n’he arreplegat jo per aquí a la feina, si les matemàtiques no em fallen, en són tres. Així que tres espectadors segur que hi assistiran. Que en Laporta no pateixi! Ara, el perquè avui diuen que la gent no hi anirà, no ho sé, però una de les causes primordials segur que és el fred que farà a l’estadi. No m’ho vull ni imaginar. Aniré i s’ha acabat. Sense ni plantejar-m’ho. Ja m’ho ha dit l’R esmorzant, que ell “ni que me paguen la entrada y me inviten a cenar”. És clar, que es pot esperar de l’R, un barcelonista que diu que el vam fer fora i que segons ell no és del Madrid (però porta el calendari amb l’escut blanc a la cartera) i és fanàtic de l’Espanyol. No hase falta desir nada más...

Doncs que per evitar passar molt de fred i com que, segons les previsions estarem en família, he fet una llista de les coses que m’emportaré al camp:
- Roba de molt d’abric, que inclou bufanda, guants, barret, manta, tres calçotets, tres mitjons, mitges, malles i texans, deu samarretes, tres jerseis, un forro polar i dos abrics.
- Un convector d’aire calent i un allargador de cinc-cents metres per si no hi ha endoll a la vora i l’he d’endollar als lavabos del club.
- Una estufa de gas butà per si no hi hagués endoll.
- Un bidó de gasolina i llumins per cremar els seients del costat i fer més caliu.
- Una barbacoa per menjar calent, carbó per encendre-la i tot tipus de carn per fer a la brasa (total, estarem en família). I de postres, crema catalana per fer-ho baixar tot.

Les begudes ja les comprarem al camp per no anar massa carregats....

Ah!! I si veig que fa molt fred, ja li demanaré al Pep que em deixi sortir a jugar una estona per entrar en calor. Així que si avui per la televisió veieu coses estranyes, no us espanteu.

“Al loro, que no estamos tan mal”.

Ahir va tocar el tràmit de la visita al fisioterapeuta pel matí. Puntual com un clau era allà (jo i ell, pacient i metge). Sense més preàmbuls, pantalons i sabates fora i anem per feina. Calor, cremes i fregues i més fregues per dir-me que el que tinc és una sobrecàrrega a l’Isquión. Nom molt bonic. L’hora ha passat agradable, relaxada, explicant-nos mútuament anècdotes de travesses que cadascú ha fet (afició comuna compartida, perquè sinó ja em veia parlant del fred que fa i de la crisi que hi ha a tot arreu) fins el moment en que tocant, tocant ha aconseguit trobar-me el punt on tinc el mal. Allà he patit. I llençat algun ai i algun ui, però baixet, que no em sentís.

Finalitzada la sessió i una vegada efectuat el pagament, m’ha dit que comenci a córrer per provar-me, que descans en sap receptar tothom i que torni el dilluns que ve (mateix lloc, mateixa hora).

La conclusió que he tret de la sessió és, com deia en Laporta (la versió que ell mateix no es reconeix), que “al loro, que no estamos tant mal”. És a dir, que em pensava que estaria pitjor, en altres paraules. Al·leluia!!

Victòria entre boira.

Això de victòria, per la tònica general del Barça que va tornar a guanyar ahir (com no) i ja ha superat el rècord del millor inici lliguer de tots els temps. L’altre part del titular, la part de la boira, ve perquè a part de que aquest fenomen atmosfèric va estar present durant tot el partit, a la segona part el Barça s’hi va contagiar i va sortir també una mica com el temps: emboirat. Però bé, ja sabem que aquest equip no es conforma amb un simple empat. Aquesta màquina (gairebé) perfecta amb la que ens està sorprenent en Pep, ha estat creat única i exclusivament per una cosa: guanyar, guanyar i guanyar. No els serveix un altre resultat. Els empats no condueixen a res. Són missèria.

I el partit va anar de la següent manera: la màquina (gairebé) perfecta va sortir a la primera part a jugar i no va aconseguir marcar el primer gol fins al minut quaranta-cinc. Va disposar d’ocasions per avançar-se (amb un pal d’en Messi després d’un eslàlom grandiós on va regatejar a déu i la seva mare), però la (mala) sort, van fer que fins el darrer minut Eto’o no aconseguís avançar als blaugranes. Tot flors i violes, contents cap al vestidor i una segona part de tràmit.

Doncs nooooooo!! Perquè van sortir amb aquesta idea, emboirats, pensant que ja estava tot fet. L’Ossassuna va saltar al camp amb ganes de remuntar (no tenien res a perdre, pobres, que van últims) i el Barça a veure-les venir, pecant una mica (però només una mica i molt lleugerament i passant de puntetes) d’allò que va patir el Barça les dues darreres temporades: tot estava fet i a passejar-se. I es va repetir aquella famosa història de David i Goliat on el petit, amb deu minuts (del disset al vint-i-set) va capgirar el marcador. El joc es va tornar brut, amb entrades (com ja és habitual) molt lletges sobre els components de la màquina (gairebé) perfecta. I va ser quan Messi es va enfadar. Tremolem tots (i sobretot els rivals). Li van pica l’amor propi en una jugada on va aturar-se perquè hi havia un jugador del Barça estirat al terra, però un jugador contrari, murri, va prendre-li la pilota i com que l’àrbitre no havia xiulat res va llençar un contraatac (poc mortífer). Ai, i ja tenim al Messi enfadat! Què heu fet, insensats! No sabeu que amb l’argentí no s’hi juga?

Quedava un quart d’hora per acabar el partit i... som-hi tots!! El setè de cavalleria (abans màquina (gairebé) perfecta) amb Messi al comandament. I així va ser que van arribar els gols de Xavi i del mateix comandant del destacament armat, que va poder consumar la venjança i demostrar que amb ell, poques bromes, que no s’hi juga i que si 0s’enfada pot fer molt mal. Dos a tres al marcador i tots contents i feliços cap a casa. La conclusió del d’aquest conte (la moraleja castellana), la traieu vosaltres.

EN POSITIU.
La reacció després del dos a u. Sensacional. D’equip amb orgull i amb amor propi que no dona res per perdut. Un deu!

La diferència amb el segon, una setmana més, s’eixampla. Ara ja són dotze els punts. O el que és el mateix: el Barça es pot permetre el luxe (que no ho faran ni de casualitat) de perdre quatre partits. Increïble!

Sergi B. va fer un gran partit ahir. Semblava un veterà amb una gran experiència. I només fa que juga a primera des d’aquest inici de temporada.

Eto’o, perquè sempre obra la llauna dels gols.

Messi, pel de sempre. Ho he de tornar a repetir? Hi ha algú tant gran com ell? He sentit Robben (As, Marca, etc)? Sisplau, no em feu riure!! Messi no admet comparació possible amb ningú!

EN NEGATIU.
La desaparició de l’equip blaugrana durant bona part de la segona meitat. Si baixes els braços i et confies, no hi ha equips fàcils. Oi Pep?

L’excessiu joc brut dels jugadors d’Ossassuna que van fer que el partit es tornés massa calent amb moltes discussions entre els dos equips.

Insults.

Avui dissabte escoltava per la ràdio un programa on parlaven dels insults: perquè insultem, quins insults diem i el seu origen. Recordo que deia l’expert en insults (quin títol més interessant...) que, fent un xic d’història, els birmans escopien als peus dels seus enemics perquè consideraven que el terra que trepitjaven era sagrat. D’altra banda, els víkings també escopien, però a l’hora també s’hi pixaven i feien gestos tocant-se certes parts. Els romans, a l’hora de testificar, ho feien amb les mans als testicles (d’aquí ve la frase castellana de “Con un par”). Remuntant-nos a la història més moderna, el fet d’alçar el dit del mig i plegar la resta (fer un dàtil, segons un company de treball meu de fa temps) ve dels escocesos que per amenaçar als enemics alçaven el dit índex i el dit del mig ja que eren els que utilitzaven per llançar fletxes amb els seus arcs. L’altre versió, la de fer les banyes amb dos dits, pels curiosos, era considerada fa molt de temps una ofensa als deus. Ah!! I el mític insult de me cago en algú de la família de l’altre (vegis pare, mare o unitat familiar sencera inclosos els morts), abans era considerat un gran ofensa, ja que sobretot en el cas de cagar-se en el pare d’algú, significava insultar el membre més adorat i idolatrat de la família.

Història a part, tot pensant en els mítics insults que he arribat a escoltar per la televisió, me n’han vingut uns quants al cap:
1) Qui no es recorda de la mítica Sole i l’encenedor, quan l’insultador en qüestió mentre és entrevistat per alguna televisió (pública o privada), rep l’impacte d’un ou (amb closca i tot) que es rebenta tot tacant-li la roba: “Ai hijo de... aleee! ¿Quien ha sio? A Sole a que te meto un guantazo, mierda... Que te meto con el meshero...”.
2) I què me’n dieu del mític Hristo Stoitxkov i els seu ja famós “hijo de puta” (que més endavant va acabar catalanitzant) quan es dirigia als àrbitres?
3) I el “Què cabró!” del Paco (Santi Millán) a La cosa nostra?
4) I un clàssic entre els clàssics: “Ho haveu vist, no? Ho haveu vist? La mare que els va parir!!”.

Doncs capficat en aquesta mena de repàs d’insults (alguns irrepetibles, alguns graciosos i alguns simpàtics), baixava les escales del metro quan de sobte me n’he adonat que el tren estava a l’andana a punt de marxar. He baixat les escales corrent, he esprintat (això el dilluns no li diré al fisio, que m’ha recomanat repòs) pel tros pla i quan era a punt de posar el peu a dintre el vagó, el conductor ha tancat les portes. Evidentment, ha rebut una quantitat d’insults per part meva per omplir tot el comboi suburbà sencer. Pobres!! Mira que jo crec que són les persones que se’n deuen emportar més!! Ara, però, m’he quedat més relaxat...

Dilluns, al fisio.

Des de que vaig acabar la darrera caminada (la Marxa del Garraf), que sentia punxades darrera el gluti dret i a l'isquiotibial. No em feu dir el punt exacte, perquè és com la loteria. Un dia em fa mal, un altre em fa punxades a una part, l'altre a un altre. És a dir, que és com una mena de rifa que depèn de com et llevis el dolor es concentra en un lloc o en un altre. Així que vaig decidir parar i no fer res fins passat Reis (encara segueixo enfadat amb ells pel tema de l’andròmina aquella de fer kebabs). El dia set, tornada a la normalitat i, per tant, tornada a la feina caminant. Sempre vaig a peu a tot arreu, així que no havia de faltar a la tradició. Al començament vaig trobar-me bé, sense dolor, però a la tarda quan vaig tornar a casa caminant i vaig fer una mini-emboscada a les rebaixes (amb el resultat positiu a favor meu de dos a zero, amb un abric i una samarreta al meu haver), la cosa va tornar a donar senyals de vida.

Així que ahir dijous vaig entrar a la consulta d'un fisioterapeuta. Li vaig explicar les caminades i frikades que fem per aquestes muntanyes de Déu (imagino que són d'ell) i va dir-me amb un somriure als llavis que ell també s'hi dedicava a fer coses d'aquestes i que feia curses de Copa Catalana. Concretament "faig vuit mesos de muntanya i després em preparo per córrer la marató de Barcelona". Tot un campió! En definitiva, que va dir-me que no em preocupés, que els que ens dedicàvem a això qui més o qui menys havia patit lesions, i ell el primer. I el que era més important, que ell sabia tractar-les. Així doncs, que tinc hora pel dilluns a primera hora per veure si això que se m'ha instal·lat a la banda dreta de darrera el cul té solució o no.

I per reis, torna el rei mag del futbol.

I aquest no és un altre que en Messi, que avui s’ha sortit, ho ha brodat, ha fet del futbol un art, ha marcat un hat trick, ha estat de llarg el millor jugador del partit (on han jugat vint-i-un jugador i ell) i quan ha estat substituït, com ja va passar amb Ronaldinho al Bernabéu, la gent s’ha posat dempeus per aplaudir-lo i fer-li reverències i donar-li les gràcies per portar-los-hi l’últim regal de reis: un partit d’aquells per emmarcar ple de bones jugades i grans gols.

Avui han vingut l’Alex i el Joel a veure el partit. En Joel, poc entès en això del futbol i home bastant passiu quan es tracte de veure un partit per la televisió, m’ha fet cinc minuts abans de començar el següent pronòstic:
Servidor: Com ho veus?
Joel: Avui calculo un dos a u. Perdó, un u a dos.
(Passat un minut)
Joel: Puc canviar el meu resultat?
Servidor: Si.
Joel: Dos a u a favor de... contra qui juga el Barça?
Servidor: L’Atlètico de Madrid.
Joel: Doncs a favor d’aquests...
(Als sis minuts de partit i després d’un penal bastant clar sobre Messi)
Servidor: Vols canviar el resultat?
Joel: Umm... No!

I aquí Joel, ja vas perdre la teva oportunitat, perquè cinc minuts més tard Messi va marcar el primer golàs de la nit mercès a una paret amb Alves, que li torna la pilota d’esperó fent una passada en profunditat i aquest sol davant el porter el bat per sota. M’intento abraçar al meu amic Joel que segueix en la mateixa posició que abans que l’argentí marquès el gol. “Cony, Joel, que han marcat!”, li dic i intento abraçar-me a ell però m’evita i em diu fredament: “Ara baixarà el Maradona de la tribuna a felicitar al Messi”. U a zero i en Joel, després de tornar-li a preguntar, seguia sense voler canviar el resultat. Ai, que poc entès en futbol!!

Més endavant, quan el meu amic, home de poc futbol a les venes, sent que juga en Busquets em comenta:
Joel: Busquets?Encara juga?
Servidor: És el fill.
Joel: El fill? En serio?

Ara, va haver un moment durant el partit que vam dedicar a buscar-li possibles semblances al Pinto, ahir porter titular del Barça. Els que recordo que van sortir van ser: porter de discoteca; dolent de pel·lícula de xinesos d’aquelles antigues; doble d’escenes perilloses d’ Steven Segal a “Alerta máxima”; mafiós de qualsevol pel·lícula on l’extorsió estigui a l’ordre del dia; la Pocahontas; mariachi nocturn; en Tao Pai Pai de Bola de drac; ...

I amb tot això l’Atlético, fora de sí, que veia que el partit li seria impossible de guanyar ja que el Barça, sense intenció de provocar, s’havia fet amo absolut del partit i la tocava i la remenava com els àngels al mig del camp, va començar a endurir molt el joc. Tant que a la mitja part quatre jugadors ja havien vist targeta groga. Més alguna que altra que va estalviar-se l’àrbitre. Allò es va convertir en una caça indiscriminada a les cames dels jugadors blaugranes.

Finalment, el partit va arribar a la mitja part amb l’avantatge mínim del Barça al marcador i amb segona part del tot oberta. I en Joel, home de poc futbol, va decidir que ja n’hi havia prou de veure futbol i va marxar cap a casa a menjar un iogurt i a dormir que l’endemà tocava anar a treballar. Vaig quedar-me, doncs, sense el meu comentarista de luxe particular.

La segona part va començar cm la primera, amb domini blaugrana, fins que al minut onze, Messi rep un penal dintre l’àrea: expulsió i gol de l’argentí que col·locava el zero a dos al marcador. Però el futbol és futbol des del minut zero fins al noranta (més afegit) i quan tot semblaven flors i violes, al minut seixanta-vuit en un córner i en un errada clamorosa de tota la defensa el Atlètico va aconseguir marcar i reduir distàncies.

Ah, companys, però encara estava Messi sobre el terreny de joc i això no havia de quedar així. Un minut més tard va rebre la pilota al mig del camp. Es va aturar, va arrencar i va fer una gran jugada que se’n va anar de tots els que li van sortir al pas fins que va xutar gairebé des del punt de penal i... al pal!! Ostres quina mala sort, però la pilota encara estava viva i la centrada des de la banda dreta va anar a parar als seus peus i amb un gran regat supera al porter i marca. Hat trick i partit sentenciat. I canvi merescut on el Calderon ovaciona Leo Messi posant-se dempeus, aplaudint i fent reverències al rei mag del futbol.

A partir d’aquí, partit controlat i eliminatòria gairebé sentenciada. Però no ens en refiem que el pacient està tocat, però no mort del tot. Així que el partit de tornada promet ser apassionant, d’aquells on el rival ha d’anar a remuntar i el Barça ho pot aprofitar per marcar-ne un cabàs. Ja veurem!

EN POSITIU.
Evidentment, Messi. Jo també vaig posar-me dempeus al bar per aplaudir-lo quan el van canviar. Els bons jugadors se’ls ha de reconèixer els bons partits.

Tot l’equip en general va ratllar a un gran nivell i això que ni Xavi, ni Puyol, ni Valdés, ni Abidal, ni Márquez, ni Henry, ni Eto’o, estaven a l’onze titular. Fins i tot Pinto va fer alguna que altra aturada de mèrit.

El resultat, sens dubta, que deixa l’eliminatòria molt encarrilada, però... alerta!

EN NEGATIU.
Aquesta vegada l’Atlètico només ha rebut la meitat dels gols que va encaixar al Camp Nou.

La gran duresa dels jugadors blanc i vermells.

COMENTARI DE TEXT.
Després de veure la repeticio d’un fora de joc d’un jugador matalasser, el comentarista de la televisió de pagament va dir: “Estaba tímidamente por delante de la defensa”. Timidament?

Retorn.

Com costa afrontar el retorn, la tornada a la normalitat després de tants dies de festa!! Dies en que tampoc he fet res que es sortís del corrent, a part d’estar per casa llegint i curant els meus dos constipats que he enganxat. Sí, digueu-me avariciós, però me’ls he endut tots dos. Un justament començades les vacances (dia disset de desembre) i la posterior setmana de tossir i tossir sense parar, i l’altre el vaig enganxar la nit de final d’any entre ball i ball. Forma bastant fotuda de començar l’any. Original, si més no! Què li demanes al nou any? Un refredat... i dels forts. I mira que tothom vol començar l’any amb bon peu... Doncs bé, jo fins el dia de reis no m’he pogut desempallegar dels símptomes característics d’aquest virus tant fatigós: mocs a punt pala, un mocador enganxat a la mà les vint-i-quatre hores del dia, plorera d’ulls i tos seca. Però tots tranquils, si més no la gent que em paga, que torno en bona forma a la rutina diària de les set hores i pico de feina non stop. Estic ja del tot recuperat, però amb les vacances mig enlaire, que és el que em fot més. Ja sé que no volia fer gran cosa, però home, no es molt demanar de trobar-me una mica bé en els meus dies d’oci que m’he guanyat a pols durant tot l’any?

D’altra banda, estic molt enfadat amb els Reis Mags. Una cosa que demano i no m’ho porten. Home, que no he estat un bon jan durant tots els dies de l’any? No he fet bones accions? No m’he comportat com un home com cal? És cert que no he anat com un boig pel carrer ajudant a les senyores d’edat avançada a creuar voreres ni a portar les coses del supermercat, però sí que de tant en tant he fet alguna bona acció com ara... umm.. umm... bé, no me’n recordo de cap, però alguna n’he fet. Memòria no en tinc, però bon cor sí! Bé, al que anava, que només els he demanat una cosa i no m’ho han portat. La meva il·lusió era tenir a casa un equip complert per fer kebabs o shawarmes o com es diguin els trastos aquells d’origen indeterminat, que es compondria de la bombona de butà, aquella mena d’estufa per fer la carn que encenen i apaguen quan volen, la màquina elèctrica per tallar la vianda (si això no m’ho portaven, no passava res, ja que m’ho hagués menjat a queixalades), un parell de rodones d’aquelles grans de cinquanta quilos de carn i un parell de capses de pans per començar ja a preparar entrepans d’aquests. Una mena de Kebabnova, però per grans. De mida real. Doncs bé, res de res. La meva il·lusió se m’ha anat en orris, però seguiré lluitant per poder tenir-ho! Segur que en trobo algun de segona mà a l’Ebay!